Bloc de notes de Josep Romeu

Llegeixo el manifest de Reagrupament Independentista i voldria veure-hi un aire nou de veritable renovació del partit. Quan no es tenen responsabilitats, ni de govern ni de partit, és molt més fàcil fer grans plantejament i frases que sonin d’allò més bé. Per això, crític com sóc fins i tot amb els crítics, no em diuen gran cosa alguns dels punts d’aquest manifest en la mesura que són redactats per a reclamar que els executi l’adversari, encara que sigui l’adversari intern. [@more@] 

En el manifest ja no es parla de la cita del 2014, sinó que hi apareix un refregit de propostes, algunes de les quals semblen contradictòries. D’una banda es diu que en cas de no obtenir un bon acord de finançament caldria sortir del Govern i promoure la convocatòria d’un referèndum sobre el Concert econòmic. Però de l’altra, pel tema del Constitucional, es diu que el Parlament de Catalunya hauria de convocar un “pronunciament del poble de Catalunya autoritzant al Govern a iniciar negociacions  amb l’Estat espanyol sobre el reconeixement del dret a decidir”, i donant per suposat que com que no serà possible ni el primer “pronunciament”, caldrà anar a unes noves eleccions.  

Són diferents propostes que hem anat sentint durant tot aquest estiu per boca de diferents dirigents polítics, tant crítics com oficialistes, però que no configuren una ruta sòlida i clara de cap on volem anar. Perquè acabem dient que si ens neguen el finançament o ens retallen l’Estatut, reclamarem més finançament (concert econòmic) i més dret a decidir (quan ens l’acaben de limitar). Si no ens en donen tres, en demanarem quatre. 

I per acabar-ho d’arrodonir apareix la frase màgica, idèntica a la que han fet sovint els oficialistes: “Espanya o ERC”. Doncs, no. La disjuntiva no és Espanya o ERC, sinó Espanya o Catalunya (o Països Catalans). Anem arreglats, així.

Tweet

Com que l’objectiu de bona part dels polítics espanyols no és acabar amb ETA sinó amb qualsevol nacionalisme que els faci la competència, cada vegada que es produeix un atemptat desvien l’atenció cap als que consideren els seus veritables enemics. A vegades ho diuen més dissimuladament, i a vegades amb tot el desvergonyiment del món, com va fer ahir el President de Cantàbria o com es desprèn d’algunes decisions judicials. Mitja dotzena de morts a l’any esdevenen altament rendibles si serveixen per a atacar el nacionalisme democràtic, que és el que de veritat els terroritza.  [@more@] 

La situació és esquizofrènica: S’afirma que amb violència no s’aconseguirà res, que és per la via democràtica que s’han de canalitzar les aspiracions polítiques de cadascú, però tot seguit es nega la viabilitat d’aquesta via democràtica, ja sigui impedint quelcom tan elemental com una consulta a la ciutadania, o bé il·legalitzant formacions polítiques que havien optat per la via institucional. Es boicotegen totes les propostes de sortida negociada del conflicte, perquè ja interessa que hi hagi conflicte armat, per tal de poder carregar el mort cap als qui opten per aquesta via democràtica i pacífica. 

El President de Cantàbria repetia una cançó que ja hem sentit moltes vegades: “la proposta d’Ibarretxe dóna ales a ETA”. Una ximpleria semblant a la dels qui creuen que es pot il·legalitzar una formació política no perquè hi hagi cap inculpació concreta de col·laboració amb banda armada (perquè en aquest cas ja hi hauria hagut detencions), sinó perquè diuen que els objectius d’ETA i de l’esquerra abertzale són els mateixos, la independència. Però s’obvia, està clar, que les metodologies d’ETA i dels polítics espanyols sí que són coincidents: uns i altres confien en la victòria de les armes i estan disposats a utilitzar-les. Però la justícia condemna els qui coincideixen amb els objectius, però no els qui hi coincideixen amb els mitjans per assolir-los. 

El que dóna ales a ETA és el sistema que fa impossible defensar per la via pacífica i democràtica unes idees perfectament legítimes; és la desautorització d’aquesta via democràtica; és la privació a una part de la ciutadania d’uns referents polítics perquè els representin a les institucions…

Tweet

Un argument que se sol sentir, en parlar d’un hipotètic procés d’autodeterminació per part del poble basc o del català, és que Europa no podria permetre una acció violenta per part d’un Estat de la Unió, o que Europa hauria d’acceptar uns fets consumats si una majoria del poble català decidís democràticament separar-se d’Espanya. Jo, sincerament, tinc els meus dubtes. Primera, perquè els Estats no han renunciat mai a la violència; i segona, perquè els catalans, com els bascos, no tenim quelcom que sí que tenien altres pobles als quals la Unió europea ha acabat acceptant el dret a decidir el seu futur. [@more@]L’element fonamental, al meu entendre, no és el fet de tenir o no tenir uns determinats drets, ni l’aplicació de cap legislació, tractat o principi reconegut internacionalment, sinó simplement ser útil a determinats interessos. La Unió europea va recolzar diversos processos d’emancipació nacional perquè l’interessava afeblir el bloc soviètic o ex soviètic, cosa que també havien fet els russos, a favor seu, en altres casos i que han repetit ara a Geòrgia. No hi havia, ni per part dels uns ni per part dels altres, cap voluntat de respecte per uns principis, ni per uns drets, ni per unes persones.  Per analitzar les nostres possibilitats de decidir lliurement el nostre futur, sense que l’Estat utilitzi la violència o que la Unió europea respecti la voluntat del poble català, no és massa rellevant reivindicar uns drets històrics, ni que ens acollim a precedents de la mateixa Unió, ni l’escrupolositat democràtica del procés. Pesaria molt més el fet que no hi hagi cap interès per part de ningú per debilitar l’estat espanyol 

Tweet

Un argument que se sol sentir, en parlar d’un hipotètic procés d’autodeterminació per part del poble basc o del català, és que Europa no podria permetre una acció violenta per part d’un Estat de la Unió, o que Europa hauria d’acceptar uns fets consumats si una majoria del poble català decidís democràticament separar-se d’Espanya. Jo, sincerament, tinc els meus dubtes. Primera, perquè els Estats no han renunciat mai a la violència; i segona, perquè els catalans, com els bascos, no tenim quelcom que sí que tenien altres pobles als quals la Unió europea ha acabat acceptant el dret a decidir el seu futur. [@more@] 

L’element fonamental, al meu entendre, no és el fet de tenir o no tenir uns determinats drets, ni l’aplicació de cap legislació, tractat o principi reconegut internacionalment, sinó simplement ser útil a determinats interessos. La Unió europea va recolzar diversos processos d’emancipació nacional perquè l’interessava afeblir el bloc soviètic o ex soviètic, cosa que també havien fet els russos, a favor seu, en altres casos i que han repetit ara a Geòrgia. No hi havia, ni per part dels uns ni per part dels altres, cap voluntat de respecte per uns principis, ni per uns drets, ni per unes persones.  

Per analitzar les nostres possibilitats de decidir lliurement el nostre futur, sense que l’Estat utilitzi la violència o que la Unió europea respecti la voluntat del poble català, no és massa rellevant reivindicar uns drets històrics, ni que ens acollim a precedents de la mateixa Unió, ni l’escrupolositat democràtica del procés. Pesaria molt més el fet que no hi hagi cap interès per part de ningú per debilitar l’estat espanyol 

Tweet

Sovint, qual algú fa un viatge de vacances al Marroc o a qualsevol altre país africà, explica com una curiositat el mercadeig imprescindible per a adquirir un producte. El venedor dóna un preu que ja sap que no serà, ni de tros, el final; mentre que el comprador ha de fer una oferta sabent que tampoc serà la que prevaldrà. Es produeix un estira i arronsa ritual fins que s’arriba a la xifra intermitja. Això pot funcionar en un mercat on les dues parts són conscients del joc. Si el comprador acceptés a la primera el preu proposat pel venedor, aquest fins i tot s’ho podria prendre malament, com un acte de prepotència. Als mercats europeus, en canvi, el preu establert d’entrada sol ser el que es considera just, i per tant no és negociable.  [@more@] 

La negociació pel nou sistema de finançament té tots els aires de seguir dos models que no encaixen. Els catalans anem a Madrid com a europeus, amb un proposta mínima que és la que marca la llei, l’Estatut: No hi ha gaire res a negociar, la llei és la que és, fruit d’una negociació, i ara només és qüestió d’aplicar-la.  Però allà, a la capital del Reino, ens trobem en un mercat rastrer, del model africà: el Solbes fa una proposta que ell sap que és irrisòria, que no serà acceptada (ni ell tenia previst d’aplicar-la), però que té la virtut i l’objectiu de considerar la proposta catalana, la que marca la llei, com una primera oferta del comprador que tampoc ha ser tinguda en compte com a xifra final.  

Qualsevol beduí, amb tots els respectes pels beduïns, sense més estudis que els de la seva experiència al desert i en el regateig als mercats, aviat hauria fet un pronòstic: La part catalana proposa 3.500 milions, mentre que el Solbes ha posat sobre la taula la xifra de 1750, ergo la peça es vendrà per uns 2.600 o 2.700 milions. 

S’admeten apostes?

Tweet

El grup ultranacionalista, d’extrema dreta, Convivencia Cívica Catalana vol portar als tribunals el Conseller d’Educació Ernest Maragall per l’afer de la tercera hora de castellà. Consideren que el seu Departament no compleix el decret del Govern espanyol que obliga a fer una tercera hora de castellà a les escoles de primària. Probablement no tenen en compte que moltes escoles (no sé si algú en té els percentatges exactes) ja fan aquesta tercera hora de castellà, però a ells no els preocupa tant el compliment de la normativa com el fet de crear el conflicte.  [@more@] 

El Govern espanyol ha deixat ben clar que això de les lleis tampoc cal prendre-s’ho tant a la valenta. Si no es compleix el que diu l’Estatut, no passa res; si no compleixen avui, potser ho faran d’aquí a uns mesos o es pot deixar per un altre any. Però si ens centrem en l’àmbit estrictament de l’ensenyament, els incompliments de les lleis són encara més flagrants: la llei de política lingüística estableix el català com a llengua vehicular, i aquesta llei s’incompleix d’una manera oberta i generalitzada en algunes zones del país a primària, però de forma més descarada a secundària. I no passa res: incomplir les lleis no és punible.  

Probablement la gent de Convivencia Cívica Catalana es refia que la seva denúncia vagi a parar a mans d’un tribunal corrupte i prevaricador que emeti sentència en base a uns plantejaments ideològics que coincideixin amb els seus. Qualsevol jutge imparcial, honest, que es posés a sentenciar contra tots els incompliments que hi ha en matèria lingüística, tindria feia per anys; el mateix departament d’Educació admetia que l’incompliment de la Llei de Política lingüística a Secundària pot estar a l’ordre del 40% del professorat. 

Potser no estaria per demés presentar una denúncia d’aquestes característiques contra el Conseller Ernest Maragall per incompliment de la legislació vigent, l’Estatut i la Llei de política lingüística, de molt més rang que el decret del Govern espanyol. O dit d’una altra manera, el compliment estricte de la llei, el decret de la tercera hora i la llei de política lingüística seria molt i molt favorable a la llengua catalana. Ara mateix hi firmaria.

Tweet

Tot i haver perdut la frescor inicial i haver-se deixat portar per la grolleria creixent de molts programes televisius, Polònia continua oferint les millors i més aprofundides anàlisis polítiques del país. Per exemple, el gag d’ahir en què es veien els dirigents del tripartit i l’Artur Mas simulant que estaven units pel tema del finançament, fins que apareix el Zapatero i els ofereix una piruleta; aleshores, tot eren empentes per fer-se amb tan preuada compensació que justificaria a bastament un acord de finançament a la baixa. [@more@] 

No em farà res, ans el contrari, reconèixer que anava errat (com els de Polònia) si d’aquí a uns mesos la unitat i fermesa dels partits catalans aconsegueixen, si no un bon acord de finançament, com a mínim el que preveu l’Estatut. Però tot fa pensar, que ja ho tenim tot dat i beneït. Des del dia 9 d’agost que ens estan dient que els partits catalans acaben d’ultimar la proposta unitària que presentaran a Madrid; quelcom increïble perquè qualsevol govern responsable ja hauria impulsat aquesta proposta catalana molts mesos abans. Amb tot, la proposta no arriba, i ara el PSC amb el vist-i-plau dels seus socis diu que no cal que hi hagi proposta, perquè s’ha d’estar a l’expectativa de com vagin les negociacions. 

Els mitjans de comunicació, perfectament controlats, col·laboren en la desmobilització popular donant falses notícies sobre posicionaments d’unitat dels partits catalans, i amagant la realitat de les negociacions que ja s’han portat a terme a Madrid. Unes negociacions en les quals el PSC ja és a l’altre cantó de la taula negociadora, com va passar amb l’Estatut, i que només resta pendent de tancar la forma d’encaixar-ho perquè sigui assumible per alguna de les altres forces polítiques, provocant el mínim de soroll i de trencadissa possible. 

Després vindran els exabruptes dels qui, a darrera hora, no hagin tingut el privilegi d’assaborir la piruleta de Zapatero. Sentirem abrandats discursos de pretesos defensors de les essències pàtries que assenyalaran amb el dit els traïdors que hauran signat un acord indigne. Però falta saber encara (són les darreres batalles negociadores) qui gaudirà del privilegi de la piruleta i qui haurà de fer el paper de català emprenyat.  

La irresponsabilitat d’uns i altres, de tots, no vindrà del resultat de la negociació sinó del seu comportament durant tots aquests mesos, que és el que ens hi haurà abocat. Amb l’agreujant que, llavors, igual com amb el tema de la retallada que preparen des del Tribunal Constitucional, ja no tindrem capacitat de resposta.

Tweet

En qualsevol iniciativa privada, quan algú vol fer un balanç de l’eficàcia de la seva gestió presenta comptes de resultats, i no pas informes sobre els diners desemborsats. És més, el compte de resultats es considera molt més brillant si aquest s’ha obtingut amb una menor despesa inicial. És com en el futbol: el que compta no és la inversió que ha fet el club en fitxatges sinó els resultats esportius. Els diners esmerçats pel club són un argument negatiu a l’hora de valorar-ne el resultat: a menys inversió, més mèrit; i a més inversió, menys possibilitat d’excusa per a una mala gestió. En política es veu que això no funciona, o que funciona al revés. [@more@] 

Tenim un Govern que cada vegada que ha d’explicar la seva gestió, en qualsevol àmbit, es limita a presentar xifres comparatives dels diners (diners dels ciutadans) que hi ha invertit. I presumeix d’haver dedicat més diners que ningú a educació, a medi ambient, a política de dones, etc. Ahir mateix, un titular de premsa era que en tres anys s’havia incrementat en un 120% el pressupost dedicat a polítiques en favor de la dona, i el mateix vam poder sentir de boca dels responsables del Departament d’Educació, el dia de començar el curs escolar. Que el Govern hagi incrementat en un 120% una partida del pressupost no em diu gran cosa; el que interessa saber és si aquest percentatge es pot atribuir també el resultat de la inversió. Perquè si no és així, el que en realitat demostra aquesta xifra és la ineficàcia i la ineptitud dels governants, que ni incrementant en un 120% el pressupost no són capaços d’obtenir bons resultats. 

El cas d’Educació és claríssim. A cada nou informe objectiu sobre el nivell de l’ensenyament al país, rebem una clatellada impressionant: estem quedant a la cua de tothom. Ara ha estat la Fundació Bofill la que ha presentat un rigorós estudi a partir dels informes PISA. I el resultat és clar, això no funciona: l’Educació a Catalunya va de mal en pitjor. I si els responsables d’Educació, per a justificar-se, esgrimeixen que ells ja han complert perquè hi han destinat més diners que ningú, en realitat el que ens demostren és que, no només no saben com redreçar la situació, sinó que a més en són uns pèssims gestors i uns malversadors de recursos.

Tweet

L’estudi presentat pel Centre d’Estudis Sobiranistes sembla demostrar que, amb els números a la mà, i veient l’evolució de les diferents enquestes que s’han fet en els darrers anys, una majoria de la població votaria que sí en un referèndum per la independència. Venint del CES, i sense haver-ne llegit més que les ressenyes periodístiques, l’estudi em mereix tota la credibilitat. De fet, però, tant o més important que saber si, arribat el cas, hi hauria una majoria de vots favorables a la independència, és saber si al país hi ha una majoria disposada a arribar a aquesta situació en què la ciutadania pugui expressar-se lliurement. [@more@] 

Per exemple, no sé si al País Basc el resultat d’un referèndum hauria donat també un aval al procés de secessió. El que és clar és que la proposta d’Ibarretxe ja no tenia la intenció d’arribar a aquest punt, i per tant la reva reacció ha estat tan tova com poc engrescadora per a la població. S’ha donat per fet el que ja se sabia d’entrada, que no s’admetria la consulta, de la mateixa manera que s’ha donat per fet que la Justícia (és un dir) il·legalitzaria les formacions polítiques més incòmodes. I no passa res. El PNB votarà a favor dels pressupostos del PSOE pensant en una nova coalició de govern a la primavera, i ja està. 

La sentència del Tribunal Constitucional és, sobretot, una advertència clara que no es reconeix més personalitat jurídica ni més existència real que la del poble espanyol. I l’acatament que en fan les autoritats basques i les catalanes no és sinó un acte de submissió que barra el pas a qualsevol nova temptativa. El quimèric full de ruta (també és un dir) d’ERC, apostant per esdevenir la força majoritària per tal de poder convocar després el referèndum, no deixa de ser una acceptació de què no hi ha via possible. Ni el 2014 ni el 2024. 

Obliden un petit detall, que potser  és el que remarca ara l’estudi del CES, i és que la impossibilitat d’arribar-hi no és degut a la manca de suport de la ciutadania, sinó a la manca de voluntat i de lideratge dels nostres dirigents. De tots.

Tweet

Com que hi ha una certa sensibilització social sobre el tema, el fantasma de l’acusació de “racista, xenòfob o segregador” és utilitzat massa sovint de forma demagògica i irresponsable. La posada en marxa dels Espais de Benvinguda Educativa pot ser vista com a inadequada, amb mancances, errors en la seva concreció o amb inconvenients a superar; ara bé, d’aquí a llançar alegrement l’acusació de “segregador”, o d’altres més contundents que s’han sentit aquests dies, em sembla que hi va un bon tros. I més quan en alguns casos aquestes acusacions provenen de grups que defensen la no integració a base de potenciar només els elements diferenciadors, o que les seves experiències poden haver estat molt paternalistes envers els nouvinguts, però gens efectives des del punt de vista de la integració.

[@more@] 

Personalment tinc les meves reserves sobre aquests ara denominats Espais de Benvinguda Educativa, que ja difereixen força de la proposta inicial que els anomenava Centres d’acollida. Però més reserves tindria encara amb el manteniment de la situació actual i, sobretot, amb la inacció. És cert que les Aules d’acollida existents en els centres educatius han tingut resultats discretament positius, i que una via hauria de ser la seva potenciació. Però no es pot negar que no queda en absolut resolt el tema de la integració d’escolars nouvinguts, sobretot quan s’incorporen a les escoles un cop iniciat el curs. I negar que això representa una distorsió del funcionament normal de les aules només es pot fer per ignorància o mala fe. 

Hi ha diversos aspectes a analitzar en relació a aquests Espais de Benvinguda Educativa: el fet que es tracti d’espais adreçats particularment als joves en edat escolar, però també en general a les famílies nouvingudes; que es facin el més compatibles possible amb l’horari escolar, funcionant especialment en períodes de vacances, amb hores fora d’horari escolar o a les tardes, etc; que es mantingui el principi que la millor acollida i integració es fa en contacte directe amb els altres alumnes, més que a les classes de matemàtiques posem pel cas; que es limiti molt en el temps el pas dels joves per aquests centres, per tal que s’incorporin el més aviat possible a l’escola; que hi hagi una estreta relació entre aquests centres i els centres d’ensenyament on hauran d’integrar-se; i en qualsevol cas, que hi hagi predisposició d’adaptar-se a les necessitats reals, en funció dels resultats que se n’obtinguin. 

Sense apriorismes, i menys del tipus escandalosament demagògic que hem pogut sentir aquests dies, però també oberts i expectants per detectar de seguida els problemes que puguin sorgir de la seva aplicació. Perquè el problema hi és, i no crec que ningú pugui afirmar amb rotunditat que té la fórmula màgica i definitiva per a resoldre’l. Almenys, no pas de moment.

Tweet