Bloc de notes de Josep Romeu

L’inici d’un nou curs escolar és sempre notícia. Primer perquè representa l’inici d’una activitat que afecta directament a més d’un milió de ciutadans, però indirectament a molta més gent. I segon perquè l’ensenyament és teòricament una de les claus de futur del país, cosa que tenen molt clar els teòrics i discursistes de torn, però no tant les administracions. I aquest curs s’enceta amb la perspectiva de tenir diversos fronts oberts. [@more@] 

Tenim d’una banda els ja habituals barracons, justificats sempre per l’administració (aquesta i les anteriors) com un fenomen puntual per a cobrir determinades emergències, i blasmats per l’oposició (aquesta i les anteriors) com a símptoma de la desídia del Govern, i el no menys habitual debat sobre la qualitat de l’ensenyament amb el rerefons d’un fracàs escolar excessiu. Tenim, d’una altra banda, l’eterna pugna entre els models d’escola pública i privada, amb una franja important intermitja com és la concertada que voldria aprofitar els beneficis o avantatges de totes dues, sense assumir-ne els costos i inconvenients. 

Enguany, a més, hi afegim el tema dels centres d’acollida que de forma experimental s’inicien aquest curs a les poblacions de Reus i Vic. Una prova pilot, que hauria de servir per buscar una fórmula que garanteixi una millor integració de la població estudiantil nouvinguda, afectant el mínim el desenvolupament normal de les aules, un cop començat el curs. Hi ha recels davant d’aquesta iniciativa en diversos sectors de la societat, encara que en molts casos per motius completament diferents. Des dels qui volen impedir qualsevol gest que pugui interpretar-se com a segregacionista, als qui desconfien per sistema de qualsevol prova pilot perquè el Departament d’Educació, com abans el d’Ensenyament, ha estat sempre un banc de proves pilot que després es queden en un no res. 

I finalment tindrem el debat definitiu sobre la nova llei d’Educació. Una llei que, a part de les innovacions en el terreny de la gestió dels centres, té a més la pretensió de resoldre l’enutjós tema de la tercera hora de castellà. Els sindicats ja anuncien mobilitzacions, i l’oposició no desaprofitarà l’ocasió per fer-hi forat. 

S’ha encetat, doncs, un nou curs. I durant uns quants dies aquest pot ser un tema prioritari d’aquest bloc. El tema dóna per molt, i no sé si hi ha algú que tingui solucions màgiques o que tingui la certesa de quin és el millor camí a seguir, si és que hi ha un sol camí a seguir.

Tweet

L’enigmista Màrius Serra aviat s’hauria adonat que amb les lletres de la paraula “acatar”, per referir-se a la Justícia, se’n pot fer una de més adient com és “atacar”. Fins tot el President del Govern espanyol, sempre tan mesurat a l’hora de parlar de l’estament judicial, declarava no estar d’acord amb la resolució del Consell General del Poder Judicial en l’afer del jutge que no va executar una sentència de l’assassí de la nena andalusa Mari Luz. Tampoc està d’acord el Lehendakari amb la resolució del Tribunal Constitucional prohibint-li l’exercici democràtic d’una consulta popular; ni des de molts sectors s’està d’acord amb la politització de la justícia, que equival a la perversió del sistema. No hi estem d’acord, però acatem?. [@more@] 

El diccionari de l’IEC defineix la paraula “acatar” de la següent manera: “Reverir, manifestar respecte i submissió (envers algú o envers alguna cosa”. Doncs, no. Jo em nego a fer reverències, a manifestar respecte i submissió a la injustícia. Durant el franquisme no acatàvem les lleis i les sentències d’un règim i una Justícia corrupta, i per tant tremendament injusta; potser deixàvem de fer algunes coses per por a la repressió, però no per acatament. 

No entenc com Ibarretxe pot caure en aquest mateix parany. Encara que es mostri disconformitat, si després diem que acatem la sentència vol dir que li reconeixem la imparcialitat que s’hauria de suposar en la Justícia, així com l’autoritat moral per a decidir sobre el nostre futur. Hem de canviar el discurs, i partir del principi que no acatem les sentències injustes, que no reconeixem a cap Tribunal la capacitat de limitar el nostre dret a decidir. Entre altres coses, perquè decidim no estar subjectes a aquesta mena de Tribunals. 

Tweet

Paco Ibáñez cantava aquella cançó que parlava d’un “mundo al revés: una bruja hermosa, un lobito bueno, un pirata honrado… etc”. Ara mateix podria actualitzar-la, afegint-hi la Justícia. El problema seria trobar l’adjectiu adient per no quedar-se curt. Per a fer la cançó, podria tenir en compte que la paraula justícia rima, per exemple, amb immundícia, brutícia, estultícia, malícia, impudícia, imperícia… i naturalment amb injustícia. [@more@] 

Ahir mateix se’ns presentava en els mitjans de comunicació el cas de l’home condemnat a pagar els desperfectes del cotxe que l’havia atropellat, provocant-li ferides greus. Amb l’agreujant que la mateixa sentència admet que el conductor va falsejar, a l’alça, els costos de la reparació del seu vehicle. Però és igual, el jutge de torn va estimar com a irrellevant la factura fraudulenta (falsedat documental?) del demandant, i va condemnar la víctima de l’atropellament. 

Dies enrere ens escandalitzava el cas del jutge Rafael Tirado que no va executar la condemna de l’assassí de la nena Mari Luz, raó per la qual el Consell General del Poder Judicial l’ha multat amb uns irrisoris 1.500 euros. Quelcom així com una escopinada a la cara als pares de la víctima. Si en lloc d’estar inculpat d’abusos sexuals ho hagués estat per escriure algun article contrari a la ideologia política dominant, de ben segur que hauria estat empresonat incondicionalment; i de no fer-ho, el mateix CGPJ hauria inhabilitat el jutge, i la classe política espanyola s’hauria esquinçat les vestidures. 

I així podríem anar tirant d’arxiu, i trobaríem casos com el del jutge que va considerar com a menys greu la violació d’una nena perquè aquesta no s’havia defensat, o el d’aquell mediàtic magistrat que instruïa tan pèssimament els casos de narcotraficants que al final havien de ser deixats en llibertat per defectes de forma o per manca de proves. 

I ja no parlem del vergonyós espectacle que han donat amb la politització de la justícia, repartint-se els magistrats en funció de la seva ideologia política. Un fet que repugnaria a qualsevol magistrat honest, però que aquí és acceptat amb la més absoluta normalitat.  

Si això és la Justícia, que algú ens expliqui què és la immundícia.

Tweet

No crec que hagi sorprès ningú. Els delegats dels dos partits espanyols al Tribunal Constitucional han declarat il·legal la llei de consulta aprovada pel Parlament basc. La Constitució espanyola s’atribueix la competència exclusiva d’”autoritzar consultes populars per via de referèndum”. Però, tant se val que la consulta popular es vulgui fer per via de referèndum (que implica que és vinculant, i que no era el cas basc) o que es faci per una altra via, com la d’una simple consulta d’opinió; si políticament no convé, els partits espanyols la declaren inconstitucional, i ja està.  [@more@] 

Ibarretxe ja havia anunciat que si es rebutjava la seva proposta acudiria al Tribunal d’Estrasburg. Un procés llarg i complicat, però que probablement té un mica més de garanties jurídiques que aquesta pantomima del Tribunal Constitucional. Però, sigui com sigui, el dilema que es planteja al Govern basc és el mateix que se’ns planteja aquí: qualsevol full de ruta per fer avançar el país cap a l’exercici del dret a decidir, en algun moment o altre, haurà de transgredir la llei. En algun moment o altre, caldrà prioritzar la legitimitat per damunt de la legalitat. 

No té sentit, com es diu en algun dels simulacres de full de ruta d’Esquerra, establir com a via l’elaboració d’una llei catalana de consultes populars, perquè ja sabem què n’opinen els partits espanyols i, per tant, què ens dirà el Tribunal Constitucional, i més ara que ja tenen un precedent. Tampoc té sentit optar per reclamar la transferència de la competència de convocar referèndums atribuïda constitucionalment al Govern Espanyol; de fet, sembla una broma. No s’hi val a fer proclames posant en dubte la imparcialitat del Tribunal Constitucional, o fins i tot afirmar que aquest organisme de l’Estat no està legitimat per a desautoritzar la voluntat dels ciutadans de Catalunya, o del País Basc. Si de veritat ens creiem això, hem de fer el primer pas i tirar pel dret. El dret a la vida, el dret a la llibertat, no es pidola; es pren.  

Tweet

Aquest és el lema de la manifestació convocada per aquesta tarda per les plataformes Sobirania i Progrés i la Plataforma pel Dret a Decidir, amb el recolzament d’una cinquantena més d’entitats. Podem llegir proclames enceses en el manifest de la convocatòria, així com en les declaracions patriòtiques d’un bon nombre de persones, entitats i institucions que volen que aquest 11 de setembre sigui un clam de la ciutadania catalana per posar fi a les agressions que pateix el país: vivim uns moments en què el nacionalisme espanyol més desacomplexat està disposat a eliminar-nos, i no repararà en els mitjans, des de l’ofec econòmic a la utilització de la justícia per a obtenir els seus objectius polítics. [@more@] 

L’11 de setembre és una catarsi col·lectiva, una mena d’immersió en un mar de patriotisme, que en el millor dels casos serveix per a palesar el desig de no donar-nos per vençuts. A Madrid saben que és un dia en què han de suportar que se’ls aixequi la veu una mica més del que és habitual, i poca cosa més. Segurament, a més, els mitjans de comunicació espanyols també hi trobaran algun que altre incident aïllat (des de la crema d’una bandera, una escridassada, la tirada d’ous a una façana…) per desqualificar la resta de la cridòria. 

Enguany, però, hi ha un altre fet preocupant. Des de finals de juliol els partits polítics clamen per la unitat en el tema del finançament, però van passant els dies i no s’arriba a cap acord. Tot fa pensar que des de fa dies ja s’està negociant primer a Madrid, cadascú pel seu cantó, per intentar vendre després una posició unitària aquí o escenificar el trencament davant d’un acord impossible. I mentrestant, els partits catalans (també CiU i ERC) han deixat tot el protagonisme a la societat civil, com si fos una acció positiva per evitar la utilització partidista de la Diada, quan en realitat és la incapacitat per a liderar la voluntat popular de la ciutadania de Catalunya.

Tweet

L’alcalde de Montblanc, el republicà Josep Andreu, ha estat absolt de la imputació que se li feia de desobediència a l’autoritat i manca de respecte. Havia estat denunciat per la Guàrdia Civil per no haver-se volgut identificar i a més parlar-los en català. L’alcalde havia oblidat qui era l’autoritat del poble de Montblanc i quina la llengua que, per respecte, s’ha d’utilitzar per a adreçar-s’hi, en el benentès que ja no és pertinent adreçar-se a aquestes autoritats si no és per a rendir “pleitesia”. Després de la vista oral, escoltats els testimonis, fins i tot la fiscalia ha retirat l’acusació i l’alcalde ha quedat absolt. I per acabar-ho d’adobar, ha sortit als mitjans de comunicació tot cofoi de la seva victòria deixant ben clar que donava el tema per tancat. Deplorable. [@more@] 

L’absolució de l’alcalde Montblanc ha estat un acte més d’humiliació i d’injustícia, com els que ja ens tenen acostumats els espanyols. Però ho fan amb aquella gràcia i aquell aire de perdonavides que fins i tot ens permeten, il·lusos de nosaltres, fer-nos creure que hem guanyat el judici. Quan el jutge va admetre a tràmit la denúncia, i quan el fiscal va preparar el cas, a l’igual que quan la Guàrdia Civil va presentar la denúncia, ja sabien que la sentència no podia ser condemnatòria. Allà hi havia hagut una violació flagrant de la llei, una manca de respecte envers la màxima autoritat de la població, i una vulneració dels drets individuals d’uns ciutadans que volien emparar-se en el que estableix l’Estatut i la legislació catalana pel que fa a l’ús de la llengua. I tothom ho sabia. Però es tractava de deixar clar que la llei pot ser vulnerada impunement quan els rota, d’acord amb una determinada ideologia política que no respecta els drets ni la legalitat quan ells creuen que els és adversa.

El normal, en un sistema democràtic i amb una administració de Justícia no corrompuda, és que s’hagués assegut a la banqueta dels acusats qui va menystenir la primera autoritat municipal, i qui va vulnerar els drets d’uns ciutadans perfectament emparats per la llei. Però, no. En lloc de no admetre a tràmit una denúncia ridícula i forassenyada, i actuar d’ofici contra els infractors de la llei, fan un simulacre de judici i absolen la víctima. Aquesta, il·lusa, s’arriba a creure que ha guanyat la partida quan el que ve a dir la sentència és que la seva autoritat pot ser qüestionada, la legislació catalana negligida i els seus drets vulnerats. Deplorable.

Tweet

Finalment s’ha fet efectiva la fusió dels corrents crítics que lideraven Carretero i Bertran. Més d’un s’haurà preguntat per què no es va fer aquesta fusió dels dos corrents crítics d’ERC abans del Congrés. I d’altres es poden preguntar si aquesta fusió a posteriori és fruit d’una anàlisi de la realitat del partit i sobretot dels dos projectes que representen, o si només és una aliança de conveniència, vist que uns i altres quedaven al marge de la dinàmica del partit. El fet és, com deia Joan Ridao, que això clarificarà el panorama d’Esquerra i pot fer més fàcil la interlocució entre les diferents sensibilitats. [@more@] 

Si durant tot el procés congressual no vaig alinear-me amb cap dels corrents, tampoc penso fer-ho ara. Però sí que veig bé la unió de Reagrupament i Esquerra independentista en la mesura que pot potenciar una visió més clara i definida de la línia a seguir, cosa que no tenim ara, i reforçar la idea que la prioritat no és mantenir-se al poder a qualsevol preu sinó avançar decididament cap a l’objectiu de la independència. Ara està per veure l’efecte que aquesta fusió pot tenir en els congressos regionals que s’han de celebrar d’aquí a uns dies, i sobretot com afectarà a la dinàmica interna del partit.  

No sempre dos i dos fan quatre. La suma dels dos corrents pot generar un nou engrescament de la militància de manera que realment plegats representin molt més del que representaven anant cadascun pel seu cantó; però també es pot donar la reacció inversa o forçar l’acostament dels dos corrents que podríem anomenar oficialistes. Perquè ara, a ERC, es dóna la paradoxa que hi ha dos corrents oficialistes, sense més diferències que les derivades de la incompatibilitat de voler ocupar les mateixes cadires, i un sol sector crític. 

Caldrà veure la capacitat de Reagrupament Independentista per treure, ja des d’ara, posicionaments clars sobre la política a seguir i sobre el model de partit, que els comprometin de cara al futur, per tal que no redueixin la seva acció a una lluita per control intern d’ERC per acabar fent més o menys el mateix que els altres. De moment, un vot de confiança.

Tweet

A aquestes alçades no crec que sorprenguin a ningú les declaracions d’un personatge sinistre i caduc com l’Alfonso Guerra. És cert que potser molts encara recorden aquell Alfonso Guerra agressiu i jacobí com el que més, però amb una punta d’intel·ligència que el diferenciava dels Ibarra o dels Bono; i ara ha perdut fins i tot això, i la mínima gràcia que podia tenir. A la barroeria i a la fal·làcia del discurs, però, hi ha afegit la deshonestedat. 

[@more@]

Compartint acte amb Zapatero, vestits informals per a l’ocasió donat que es trobaven en un acte amb miners asturians, Alfonso Guerra es manifestava perplex per l’actitud dels socialistes catalans. I, encara que no vingués a tomb en aquell acte, va anar directament contra ells. L’home simulava no entendre que el PSC pogués fer pinya amb altres forces polítiques per defensar un model de finançament per a Catalunya, enlloc de posar-se al costat dels socialistes espanyols contraris a l’aplicació de l’Estatut. El seu discurs era absolutament demagògic i fal·laç, presentant la unitat dels partits catalans com una mena de complot per a derrocar el PSOE del Govern. I acabava amb un interrogant innecessari perquè tant ell com els seus interlocutors en sabien la resposta: Què s’amaga darrera d’aquest front comú dels partits catalans, que inclou el PSC? Doncs, molt senzill: Catalunya. 

Els estirabots d’Alfonso Guerra, utilitzant la demagògia i la manipulació més rastrera, podrien entendre’s si provinguessin d’un radical d’esquerres, d’algú que mantingués sempre una actitud bel·ligerant amb la dreta, per principis. Algú podria pensar que per a un no nacionalista deu ser difícil d’entendre un mínim acord entre ideologies enfrontades. Però en el seu cas, i en general parlant del PSOE, això és absolutament fals. Quan ell es demanava què hi havia al darrera de la unitat d’acció dels partits catalans, sabia perfectament que hi havia el mateix que hi ha davant la unitat d’acció dels partits espanyols, PP-PSOE: la defensa d’uns interessos nacionals. I en aquest cas, un interessos nacionals contraposats.  

L’únic interrogant honest que va sortir de la boca d’Alfonso Guerra va ser el que reptava els socialistes catalans a definir la seva prioritat: Catalunya o el partit.

Tweet

En la reunió de Ministres d’Afers Exteriors de la Unió Europea, celebrada a Avinyó, es va acordar demanar una investigació sobre el conflicte obert entre Rússia i Geòrgia. Una investigació que podria fer la OSCE (Organització per a la Cooperació i la Seguretat a Europa), de la qual en formen part els dos països en conflicte. En aquest cas, sembla que la Unió europea ha pres la iniciativa d’intervenir en política internacional, passant pel davant dels Estats Units. I hom podria creure que ho ha fet per la via més assenyada: evitar que el conflicte prengués dimensions de guerra oberta, buscar l’aturada de les hostilitats i el replegament de tropes, i tot seguit investigar sobre les causes del conflicte i les violacions que s’hagin pogut produir. [@more@] 

Una primera qüestió que ens podríem formular és per què en aquest conflicte es demana obrir una investigació, mentre que en d’altres no. I la resposta és evident. Al marge de les violacions i crims que s’hagin comès en aquest o en d’altres conflictes, la decisió de la Unió europea té molt més a veure amb l’interès de debilitar Rússia que amb la defensa de les poblacions georgianes, ossetes o abkhazes. Dit d’una altra manera, als governants europeus, igual com als russos, els importa un rave el que pugui passar als ciutadans d’aquests països. Que en aquest conflicte s’han comès crims deliberadament contra la població civil no ho dubta ningú, i per totes bandes. En totes les intervencions militars, terroritzar la població civil és un element clau tant o més important que l’enfrontament directe entre exèrcits. La violència, el crim i el terrorisme, deliberat i organitzat des dels aparells militars, són defensats i practicats per tots els països quan hi ha un conflicte. 

Teòricament, el conflicte sorgeix arrel de la situació que viuen els ossetes i els abkhazs inclosos en contra de la seva voluntat dins de l’estat de Geòrgia, que a més els ha maltractat. Però Rússia no defensa el dret a l’autodeterminació d’aquests pobles, sinó que ho fa servir d’excusa per als seus interessos particulars. De fet Rússia coincideix plenament amb Geòrgia i amb la Unió europea en la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles, que només defensen com a arma per a debilitar l’adversari. Si la Unió europea va defensar el dret dels kosovars i dels montenegrins a decidir el seu futur, per què no defensa també el dels ossetes i els abkhazs?. I per què Rússia només defensa aquest dret per a Ossètia del Sud i no per a Ossètia del Nord, o per a Txetxènia? 

La intervenció de la Unió Europea podria ser qualificada més o menys de correcta si obeís a uns criteris de defensa dels drets individuals i col·lectius dels ciutadans de la regió, i si defensés aquests mateixos criteris en tots els conflictes prescindint de si l’agressor és rus o americà. Una utopia que ni els ha passat pel cap.

Tweet

El que ens està passant amb el tema del finançament és exactament el mateix que ens ha passat des de fa més de trenta anys. Els nostres interessos i la nostra visió del món, en tant que catalans, difereix força de la dels espanyols; sovint els interessos són absolutament contraposats. I, malgrat tot, hi ha gent que s’entossudeix en buscar fórmules de consens i d’acord que ens permetin conviure dins del mateix Estat. I resulta que no escarmentem. Caiem una i altra vegada en el mateix parany. Arribem a acords que, tot i ser de mínims, poden semblar acceptables però després el mateix acord es gira contra nosaltres. 

[@more@] 

Des dels primers consensos per elaborar una Constitució espanyola que recollís les diferents sensibilitats territorials, fins als pactes per a l’elaboració dels Estatuts d’autonomia, als pactes fets per partits catalans per donar suport al Govern espanyol, i ara en un previsible acord de mínims que es pugui assolir en matèria de finançament, encara que algun partit se’n desmarqui, sempre hem topat amb la mateixa pedra. Val a dir que és la mateix pedra amb què topem a l’hora de fer pactes entre els partits catalans, ja siguin acords del Tinell, acords d’Entesa, o acords d’unitat dels grups catalans enfront de Madrid. 

Ens asseiem davant d’una taula i, com que hi ha propostes i projectes diferents, hem de buscar punts de consens. En el benentès que després haurem de presentar l’acord davant l’opinió pública com un èxit fabulós per haver trobat la fórmula màgica en la qual tots hi hem sortit guanyant. Aleshores, la negociació no consisteix en assumir a què renuncia cada part sinó en buscar un redactat que en una primera lectura tothom pugui interpretar a favor seu. Això implica perdre concreció en el text i consensuar termes i expressions ambigües. I com a molt es pacta la manera de vendre a l’opinió pública el text de consens. 

Pactem el redactat, però no la lectura. I qui en fa la lectura és, sempre, qui té el poder.

Tweet