Bloc de notes de Josep Romeu

Les propostes del ministre Celestino Corbacho per frenar la immigració han fet despertar sindicats i patronal, dreta i esquerra. En principi per motius diferents, però ni als uns ni als altres no ha agradat aquesta idea de frenar la contractació en origen de nous treballadors d’altres països, davant del creixement accelerat de l’atur. La crisi econòmica afecta tots els sectors de la societat, però especialment la mà d’obra menys qualificada, i, per tant, percentualment afectarà més la població immigrada que havia aconseguit un lloc de treball poc qualificat i a precari. La proposta del Ministre Corbacho es basa, seguint els criteris dels empresaris, en què el creixent atur ja generarà prou situacions personals desesperades com perquè les empreses puguin continuar oferint contractes escombraria.  [@more@] 

L’actitud dels empresaris, que creuen que encara es podria apurar una mica més la situació, és clara. I aquesta vegada ho diuen sense rubor, amb totes les lletres: una part del benefici empresarial es basa en oferir llocs de treball tan pèssimament pagats que només poden acceptar persones que es troben en una situació desesperada. I aquests són, majoritàriament, els immigrants. Per una simple qüestió d’oferta i demanda, els convé que hi hagi una forta demanda de llocs de treball, si pot ser de gent desesperada, per tal de poder-los oferir contractes escombraria que altrament no acceptaria ningú. Ja he dit en alguna altra ocasió que era absolutament fals que faltés mà d’obra, com es diu sovint, en el sector del comerç o de la restauració; el que falta és gent disposada a fer aquestes feines en les condicions que l’empresariat ofereix. 

Però, mirem l’altra part. No hi ha ningú, ni sindicats ni partits d’esquerres, que defensi el principi de prevalença del dret de tota persona per a buscar-se un lloc de treball i per tant una vida digna, al marge del lloc de naixement o del carnet d’identitat. Com a molt trobaríem alguns grups marginals fora de l’arc parlamentari, els dels “papers per a tothom”. Durant molt de temps, els sindicats i alguns sectors de l’esquerra han utilitzat, doncs, un argument fal·laç i equívoc. Com que no gosaven argumentar que tota persona té dret a una vida digna, i que aquest dret no pot estar supeditat a fronteres polítiques i administratives, ho dissimulaven dient que la població immigrada no treu feina als autòctons. Quan és evident que qualsevol persona que té un lloc de treball està impedint que una altra ocupi aquell lloc. Però l’argument sindical, en sintonia amb els empresaris, es basa en dir que en el cas dels immigrants no és així perquè ells ocupen llocs que els d’aquí no volen ocupar.  

En època de bonança, els beneficis són per poderosos, i ara que van maldades els perjudicis són per als més febles.

Tweet

Un estudi de l’Associació catalana de sociologia, filial de  l’Institut d’Estudis Catalans, revela allò que pràcticament tothom ja veia o intuïa: la perplexitat de la societat catalana davant del fet que Catalunya ha deixat de ser motor de l’economia espanyola i ha perdut capacitat d’innovació i de lideratge en recerca i noves tecnologies. No calia ser un expert en economia per adonar-se’n, més aviat calia ser molt pallús per a no veure això que ara una institució de la solvència de l’IEC ens confirma. Seria del tot injust i demagògic dir que aquesta davallada és conseqüència dels darrers anys de govern tripartit; però seria igualment injust i demagògic, a part d’estúpid i inconscient, pretendre passar-ho per alt com si el Govern no hi tingués res a veure. [@more@] 

Podem argumentar que la situació d’ofec econòmic que pateix Catalunya és un greu obstacle per al desenvolupament econòmic del país, o que les competències i capacitat d’acció del Govern de la Generalitat en aquest camp són més aviat migrades. Podem apuntar-nos, com molt bé sap fer el  Zapatero, a la idea que la crisi econòmica afecta arreu del món, i per tant també a nosaltres. Podem donar les culpes a l’afany desmesurat (si és que mai l’afany pot ser desmesurat) de les empreses per obtenir guanys immediats, optant per la deslocalització i la cerca de mà d’obra barata enlloc d’optar per la innovació. Podem dir, en definitiva, que això ens està passant ara amb un govern tripartit però no pas per culpa d’aquest Govern tripartit. Fins i tot podríem formular la hipòtesi que, de no ser per aquest Govern, el panorama que ens pinta l’Institut d’Estudis Catalans hauria estat molt més desolador. 

El que no podem fer, en cap cas, és continuar vivint en un núvol imaginari, i emprendre les actuacions de Govern des de la premissa ja obsoleta d’un país capdavanter. Cada vegada que sento el Conseller Huguet parlar de l’aposta per la innovació i les noves tecnologies, i ho comparo amb la realitat del que passa al nostre entorn, penso que estem parlant i vivint en dos móns diferents. El meu s’assembla més al que descriuen des de l’Associació Catalana de Sociologia.

I aquesta incapacitat per percebre la realitat explica, per exemple, que en la ponència del darrer congrés d’ERC hi hagués un apartat que portava un títol tan extravagant i allunyat de la realitat com aquest: “Completar la transformació del model econòmic dels Països Catalans”. Perquè és evident que Catalunya no ha iniciat cap procés de transformació econòmica, i si ho ha fet és per anar de mal en pitjor. I en qualsevol cas s’ha de ser molt il·lús i molt poc seriós per parlar de transformacions del model econòmic, en el món en què vivim. Però està clar, alguns dels nostres polítics viuen en un altre món, un món imaginat a la seva mesura.  

Tweet

Des de Catalunya, amb tota la raó del món, hem protestat per l’incompliment de l’Estatut per part del Govern espanyol, pel que fa al nou model de finançament. Hi ha hagut, i hi ha, una deliberada actitud del Govern espanyol per incomplir-lo, però aquesta actitud ha estat consentida pel Govern de la Generalitat que no ha dit res fins que el calendari ja era impossible de complir. I no només això sinó que hi ha hagut una voluntat expressa de no preparar amb antelació cap proposta conjunta per a posar sobre la taula o per a respondre al més que previsible incompliment, igual com ens passarà amb la retallada del Tribunal Constitucional. Quan algú deia, i encara diu, que no ens hem d’anticipar als esdeveniments (allò tan estúpid de no posar les benes abans de les ferides) de fet el que està fent és col·laborar amb el Govern espanyol a desmobilitzar la societat catalana i a boicotejar cap proposta unitària de les forces polítiques del país.  [@more@] 

Durant aquest estiu, diferents dirigents polítics, però jo em fixo especialment amb els d’Esquerra, han fet tota mena de declaracions improvisades sense to ni so i sobretot sense cap rumb ni estratègia prèvia. Les hem sentit de tots colors, i sovint de forma contradictòria: des de qui deia que caldria fer una nova consulta popular, a qui deia que caldria sortit del Govern, o convocar noves eleccions, o insinuava un canvi de pactes de Govern, o, els més infantils i ingenus, deien que reclamaríem el Concert econòmic. I protestem perquè el Govern espanyol no ha complert amb l’Estatut, però resulta que la part catalana encara no té enllestida cap proposta concreta; i ara ja ens anuncien que en tot cas serà una proposta vague, com sempre, sense números concrets i fàcilment interpretable segons els interessos de cadascú.  

Amb aquests dirigents polítics estem abocats al desastre. Ja sé que el principal responsable de la falta d’un finançament just per a Catalunya, i en general de l’incompliment de l’Estatut, és el Govern espanyol. Però jo, com a ciutadà català i com a militant d’ERC, demano explicacions als meus representants. I el que veig és que, deliberadament, s’ha deixat tota la iniciativa al Govern espanyol, no hi ha cap proposta ni full de ruta a seguir, ni en el conjunt de les forces polítiques catalanes ni al si d’ERC. I tothom sembla estar a l’aguait per veure qui trencarà primer la unitat per poder-ne treure rèdits personals o de partit. Els espanyols es freguen les mans perquè els ho estem posat molt fàcil. El que no sé és si tot plegat és per estultícia i incompetència o per mala fe i menysteniment de l’interès general del país.

Tweet

En les darreres dècades, des de Catalunya, com també des del País Basc, hem assistit com a espectadors a diversos processos d’emancipació nacional: Països amb una llarga història al darrere i països que pràcticament mai no havien aspirat a esdevenir independents; països que aprofitaven el desmembrament d’Estats imperials com el rus o el iugoslau i països que simplement acordaven la seva divisió, com Txèquia i Eslovàquia; països que havien de patir un conflicte abans no els era reconegut el seu dret a l’autodeterminació, i països que amb un simple cop d’efecte podien aparèixer al nou mapa europeu. En qualsevol cas, però, nosaltres, apel·lant a una realitat nacional històrica i mil·lenària, gesticulant i discursejant com ningú, hem vist a passar una i altra vegada el tren de la llibertat sense agafar-nos-hi. [@more@] 

En cada cas, ens hem envalentit dient que nosaltres teníem els mateixos drets que les repúbliques bàltiques, que Geòrgia, que Txèquia, que Eslovènia, que Montenegro, que Kosovo… però no hem passat de les paraules. A l’hora de la veritat, ens hem excusat dient que el nostre cas era singular, diferent, únic… i no ens hem mogut d’aquí. Durant vint-i-cinc anys tant Jordi Pujol com Xabier Arzallus anaven pregonant, que si no trobàvem l’encaix adequat al sí de l’Estat ens hauríem de buscar una altra via; però l’encaix no arriba, i l’altra via tampoc. A cada nova agressió per part del Govern espanyol, popular o socialista tant se val, responem a tot estirar amb una multitudinària manifestació de la qual en sortim tan autocomplaguts com ignorats per Madrid. 

Ibarretxe ja és la segona legislatura que amenaça amb una consulta popular, que sap que acabarà per no fer, i que, com a molt, si la gent no se’n cansa, li pot servir per reforçar el seu suport electoral. Aquí no ens estem de pronosticar una crisi institucional entre Catalunya i Espanya, si no es resol el tema del finançament o si el Tribunal Constitucional ens retalla el ja migrat Estatut; però sabem que, a tot estirar, aconseguirem una crisi del Govern de la Generalitat, noves eleccions i nous intents de rendibilitzar electoralment la crisi, per tornar a deixar les coses tal com estaven. 

Els trens passen i nosaltres ens mantenim, bocabadats, com a espectadors. I és que no tenim una classe política capacitada, amb idees clares, rumb fix i voluntat de liderar un procés d’emancipació nacional.

Tweet

Sembla que hi ha negociacions per a fusionar, o com a mínim coordinar, els dos sectors crítics d’ERC: el Reagrupament de Joan Carretero i l’Esquerra Independentista d’Uriel Bertran. Una qüestió que molts militants de base es van plantejar i van reclamar abans de tot el procés congressual, i que de produir-se tot plegat hauria pogut acabar d’una altra manera. Encara que aquestes operacions no acostumen a ser tan matemàticament exactes, el cert és que la suma d’aquests dos corrents crítics hauria passat per davant de la candidatura oficial de Joan Puigcercós. [@more@] 

El Congrés, ja ho vaig dir en el seu moment, es va tancar en fals perquè tot el procés pèssimament plantejat no va fer sinó aprofundir encara més en la divisió interna del partit. Afortunadament, la gent encara és prou responsable com per primar la unitat i evitar trencadisses, però la crisi subsisteix. I la fusió, si s’acaba produint, d’aquests dos corrents crítics podria fer-la més evident. No hi ha un projecte clar de futur, i ho hem vist aquest estiu amb declaracions de tota mena sobre el finançament tant per part de membres del Govern com per part de la direcció del partit. Hi ha posicionaments individuals, en una lluita permanent per a tenir la corresponent quota de pantalla. I això, sense que hi hagin intervingut aquests sectors crítics que podrien esdevenir majoritaris al sí d’ERC. 

Algun mitjà de comunicació no s’ha estat de recordar que va ser el mateix Joan Puigcercós qui va impulsar un sector crític, amb l’Uriel Bertran, teòricament enfront del sector oficialista que representava Josep Lluís Carod Rovira. Però quan aquest li va oferir compartir el lideratge del partit, es va desentendre del corrent crític que ell havia creat, per dedicar-se a l’assalt definitiu al poder. En realitat no és que fos crític amb Carod Rovira, sinó que simplement volia ocupar el seu lloc.  

I és que, a vegades, els sectors crítics en política no són més que això. Voldria creure que no és el cas de Joan Carretero i Uriel Bertran.    

Tweet

Josep Lluís Carod Rovira anunciava dies enrere que el reconeixement de les seleccions esportives nacionals és un fet irreversible. Certament, s’han fet algunes passes endavant, molt tímides i en esports que no són de primer nivell, però no sé si el seu optimisme està prou justificat. Hi va haver un reconeixement important, pel que significa de precedent, admetent la selecció catalana de bitlles com a membre de ple dret en la Federació Internacional al costat de l’espanyola, però a la primera competició oficial celebrada aquest mes d’agost a Bangkok ja no hi hem estat convidats.  [@more@] 

La presència catalana a Pequin, a nivell institucional, ha passat del tot inadvertida, i els esportistes catalans no han fet cap gest per a significar la seva singularitat dins de la selecció espanyola. Imagino les pressions que hi poden haver hagut, a part de problemes més tècnics o de reglament, en el cas de la selecció catalana de bitlles perquè no participés en el campionat del món celebrat de Bangkok. I entenc que no podem carregar sobre els esportistes la pressió o la responsabilitat de reivindicar uns drets, quan la seva feina i el seu objectiu és competir.  

Però potser hi ha un argument encara més contundent per a no ser tan optimistes. Espanya ha aconseguit disset medalles a Pequín; un resultat més aviat discret pel potencial que es podria suposar al conjunt de l’Estat. Però si féssim un exercici d’imaginació, com si en lloc d’una selecció espanyola hi hagués anar l’espanyola, la catalana, la basca i la gallega, veuríem que el resultat seria el següent: Països Catalans 7’5 medalles, Espanya 4 medalles, Galícia 3’5 medalles i el País Basc 2 medalles. Això repartint les medalles d’esports col·lectius proporcionalment al nombre de jugadors de cada país.  

A Espanya li costarà molt admetre haver de competir al costat d’una selecció catalana, però molt més haver d’admetre que en molts casos en sortiria derrotada. Seria per a ells una doble derrota.   

Tweet

La sortida de to del vicepresident del Govern espanyol Pedro Solbes, ratificada després per la vicepresidenta Fernández de la Vega, és una mostra del tarannà típicament espanyol. Ells saben que tenen un PSC rendit i a la seva disposició, que acceptarà el que calgui sense trencar mai amb la disciplina de partit, i menys en temes clau com en els pressupostos. Per tant, saben que poden anar jugant amb el temps fins que, altre cop al darrer moment, presentaran la mateixa proposta, com a molt una mica maquillada, i ens la faran empassar. I potser jugaran amb treure també la sentència del Tribunal Constitucional, per crear un marc de confusió, sabent que a la part catalana de la taula hi pot haver tensions entre CiU, ERC i IC-V, mentre que hi haurà una posició monolítica a la part espanyola del PSOE-PSC, amb un PP que recolzaria les seves tesis però que només ho aprofitarà per desgastar el Govern.  [@more@] 

Amb aquesta perspectiva, el lògic hauria estat (almenys des d’una lògica catalana) mantenir un joc ambigu de paraules, simular una voluntat de compromís per arribar a un bon acord, per tal que al final es donés la sensació que ningú havia perdut la batalla, i que el resultat final, si no era al cent per cent satisfactori almenys era un resultat digne i acceptable. Però, no. Ells, sabent que tenen el poder i la força, no en tenen prou amb la victòria. Serien capaços de fer fins i tot alguna concessió a canvi de deixar ben clar que ells han imposat la seva llei. 

Els socialistes catalans han intentat presentar-se com a defensors, conjuntament amb les altres forces polítiques, d’un bon model de finançament per a Catalunya. Però, sabent de la seva feblesa, les darreres setmanes ja anaven preparant el terreny per poder arribar a una solució de compromís que a darrera hora els salvés la cara, si més no davant la seva gent. Però la lògica espanyola no entén de raons, ni que sigui per a salvar la pell dels seus subordinats a Catalunya. L’actitud xulesca del Solbes i companyia té per objectiu, al marge de si al final es fan més o menys concessions, de deixar clar que la victòria és seva, perquè seves són les armes, i que no hi ha victòria completa sense humiliació de l’enemic.  

Les darreres atzagaiades del Govern espanyol no anaven contra CiU ni contra ERC, perquè aquests ja queda clar que són a l’altre cantó de la taula (o del camp de batalla), sinó contra el PSC. Es tracta de deixar clar qui mana i perquè mana, qui és l’amo i qui és el subaltern. I al final encara podrien sortir amb un pacte sorpresa amb CiU, però després d’haver humiliat els socialistes catalans per haver tingut la gosadia d’aixecar la veu.

Tweet

Josep Martí, l’autor del llibre que porta aquest titol, va fent una comparació entre el que seria una ideologia conservadora, en contraposició al que seria una ideologia d’esquerres. I ho fa, com correspon a un bon home de dretes, fent trampa (segur que ell em diria que de trampa també en fan els d’esquerres, i no estaria mancat de raó). Ell diferencia la dreta social, la de la gent que té uns determinats comportaments propis d’una ideologia conservadora, i la dreta política que a nivell espanyol representaria el Partit Popular i que ell no s’està de marcar-hi algunes distàncies. Però, en canvi, quan parla de l’esquerra sempre es refereix a l’esquerra política, la dels socialistes.  [@more@] 

D’aquesta manera, ell pot afirmar tranquil·lament que la gent de dretes és fermament partidària de la llibertat, i no s’està de qualificar de criminal el règim franquista; mentre que els d’esquerres (aquí ja no es refereix a la gent d’esquerres sinó a determinats polítics d’esquerres) encara tenen una certa nostàlgia pels règims soviètics, pel castrisme, o per la Veneçuela d’Hugo Chavez. Ell presenta una forma idíl·lica o teòrica de ser de dretes que de cap de les maneres no es correspon ni acceptaria el Partit Popular, en contraposició a unes elits d’esquerres, amb totes les seves dèries i defectes, algunes de les quals prou justificades. 

No sé si el llibre pretenia que la gent de dretes realment se sentís orgullosa de ser-ho (amb els referents polítics actuals és difícil, tal com ell mateix admet). El que sí que aconsegueix és fer veure hi ha una visió general més conservadora (de gent que vota dretes i de gent que vota esquerres), que probablement és molt més assumida pels partits d’esquerres que pels de dretes. I per la forma amb què presenta la seva visió de la dreta, se li podria dir “Ets d’esquerres i no ho saps”

Tweet

Aquest és el títol d’un llibre de Josep Martí, el marit de la ex delegada del Govern espanyol a Catalunya. Un llibre entretingut i curiós que fa de bon passar aquests dies d’estiu assegut sota l’ombra d’una alzina i sense gaire ganes de capficar-se en res. Per si el títol no fos prou clar, el subtítol acaba de reblar el clau “Crítica de la gran impostura catalana”. Ell mateix confessa al final de llibre que el títol tenia bàsicament la intenció de provocar curiositat i, per tant, vendre’n alguns exemplars més. La seva intenció, hi insisteix des de la primera pàgina fins a la darrera, és reivindicar el pensament conservador, de dretes, sense necessitat de posar-hi adjectius. [@more@]

Els nostres polítics, els d’ERC i en general els de l’entorn catalanista, ens omplen la prestatgeria de llibres que donen voltes sobre la situació política del país, i sobre les seves expectatives de futur. Al capdavall, però, tots poden sonar més o menys igual: molt bones intencions, ambiciosos projectes de futur per a Catalunya, però que no s’acaben de concretar en res, i que en tot cas no alteren la praxi diària d’anar sortint del pas. De tant en tant, és bo distreure’s amb alguna atzagaiada com aquesta de Josep Martí, que a part de ser escrit amb una certa gràcia també té les seves reflexions interessants.  Parteix d’un supòsit que si no és fals del tot com a mínim és inversemblant i pueril. Ve a dir que la gent, polítics i no polítics, té una certa vergonya de confessar-se de dretes i intenta disfressar la seva ideologia declarant-se de centre o, com a mínim posant adjectius a la seva opció conservadora: dreta moderada, liberal, democràtica… com si no gosés dir senzillament que és de dretes. I atribueix aquesta anomalia, aquesta impostura, al fet que l’esquerra l’ha estigmatitzada. La culpa la té l’esquerra que parla de la dreta associant-la sovint amb actituds poc democràtiques o autoritàries, insolidàries, especuladores i poc respectuosa amb el medi ambient i amb la diversitat. Ni per un moment se li acut pensar que, sovint, la dreta política ha tingut realment aquestes actituds. I tot i que aquest acomplexament de la dreta és semblant al conjunt de l’Estat, ell ho justifica dient que a Catalunya no hi ha mitjans de comunicació de dretes (es veu que no ho és ni La Vanguàrdia, ni l’Avui, això sense comptar amb els mitjans espanyols que arriben aquí amb prou força, premsa escrita, però sobretot ràdio i televisió).  Home, aquest argument em recorda al que havien utilitzat alguns socialistes quan Jordi Pujol guanyava una i altra vegada les eleccions catalanes: Guanyaven els convergents perquè ells s’atribuïen la patent de catalanitat. Sense adonar-se que era la seva espanyolitat el que permetia a Pujol erigir-se en defensor de la catalanitat. No se li acut pensar a l’autor del llibe que l’estigmació de la dreta, com abans la del socialisme sucursalisme, no hauria calat en la població sinó tingués unes bases reals? 

Tweet

Hi ha un tipus de llibres que semblen tenir una data de caducitat molt immediata. Són llibres de política escrits per dirigents que necessiten potenciar la seva imatge davant d’una cita puntual: unes eleccions, unes primàries, un congrés, etc. De fet, se’n sol fer una presentació mediàtica, una àmplia difusió segons el potencial de l’editorial i de l’autor, i al cap de poc desapareixen de les llibreries. Pasta de paper. Sense necessitat de comprar-los, sense voler, me n’acostumen a arribar uns quants que deso immediatament abans no em vingués la temptació de llegir-los. [@more@] 

No és per esperit de contradicció, simplement és que penso que aquesta mena de llibres acostumen a ser pamflets propagandístics o reculls d’articles ja publicats, a vegades mal camuflats. Però, ara a l’estiu, en moments en què no tinc l’ambient ni l’esperit de massa concentració, aleshores sí que n’agafo algun. I és interessant veure com allò de la data de caducitat, no solament era una realitat comercial, sinó que el text ha quedat obsolet en menys d’un any. Seria bo que el llegissin, en aquest cas, els mateixos autors per adonar-se de la feblesa dels seus arguments, de les contradiccions en què han incorregut i de la seva escassa visió de futur. 

El darrer que acabo de llegir és Independència 2014, el full de ruta de l’Esquerra Independentista. Publicat a la tardor, després de la Conferència Nacional del partit, s’hi sostenen tesis que, com a mínim algun dels seus autors, m’havien explicat justament al revés. I si no ho recordo malament, en la mateixa Conferència Nacional, i no cal dir-ho en el Congrés, han defensat posicions que contradiuen el que deien, i diuen, en el llibre. El problema, doncs, potser no és que els llibres tinguin data de caducitat, sinó que la data de caducitat és per als polítics i els sues discursos.  

Tweet