Bloc de notes de Josep Romeu

La Carmen Chacón s’ha ben retratat amb la seva carta a Pere Navarro perquè es posicioni en contra de la majoria del Parlament partidària del dret a decidir, i que, per tant, faci costat al Partit Popular. El pobre Navarro navega en un mar de confusions, pressionat pels seus superiors de Madrid, d’una banda, i pel sector més catalanista del PSC per l’altra. Només li faltava que des de dins del PSC també li aconsellessin que s’aliï amb els populars. 

Ja sabem que si fos cert que socialistes com Pere Navarro fossin federalistes, no dubtarien ni un moment a l’hora de posar-se a favor del bloc sobiranista del Parlament, perquè la sobirania és l’única opció viable per a poder accedir a un Estat federal. En realitat, la seva supeditació a Madrid, començant per la supeditació interna de partit, no els permet decidir ni si volen optar pel dret a decidir; i com a excusa per no semblar tan descaradament centralistes i hostils als interessos dels catalans treuen la qüestió del federalisme, amb la qual ni ells ni el PSOE no hi han cregut mai. De fet, és la mateixa fal·làcia que utilitza el PP de la Camacho quan diuen que ells estan d’acord amb la millora del finançament de Catalunya, encara que dins del marc legal espanyol, que és el que estableix un sistema del tot injust. En realitat, uns i altres volen dir que accepten la seva condició de subalterns, d’inferiors envers els qui de veritat ostenten el poder, i que es resignen a la sort que els depari la seva dependència. Però, com a mínim el Navarro, a qui segurament encara queda un bri de sentit democràtic, pretenia fer si més no el gest de desmarcar-se de la intransigència i del radicalisme del Partit Popular.

La Chacón acaba de destrossar aquesta mínima dignitat amb què volia sortir-se Pere Navarro, encara que ja sabés que al final tampoc podrà desobeir els seus superiors de Madrid. La consigna és clara: el socialisme i la democràcia són termes que el partit socialista espanyol utilitza retòricament, però que han de quedar supeditats a l’objectiu general i fonamental d’aquella Espanya, Una , Grande i Libre. I per això, es troben molt més còmodes al costat del PP, malgrat les seves polítiques ultraliberals, que al costat dels qui defensen el dret democràtic de decidir el propi futur.

Tweet

Tots els mitjans de comunicació, els analistes i els polítics catalans han destacat el caràcter polític de la resolució del Constitucional d’admetre a tràmit el recurs presentat pel Govern espanyol, i deixant sense efecte la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. Tampoc és res de nou, perquè fins i tot els polítics i mitjans més constitucionalistes han remarcat sempre que les resolucions d’aquest alt Tribunal depenien fonamentalment de la correlació de forces entre magistrats progressistes i conservadors, és a dir entre els del PSOE i els del PP. I en aquest cas, lògicament PP i PSOE han anat de bracet.

L’argumentari teòricament jurídic és només la forma de justificar la decisió política presa. I això no ens ha de sorprendre, ni podíem esperar una altra cosa; de la mateixa manera que ja sabem quin serà el contingut de la sentència, encara que simulin (bé han de justificar el sou) que passen mesos deliberant o analitzant-ho jurídicament. La primera reacció del Partit Popular davant l’aprovació de la declaració sobiranista del Parlament va ser afirmar categòricament que no servia de res, perquè no tenia efectes jurídics i per tant era paper mullat; és un dels arguments que presentaran els serveis jurídics del Parlament, encara que sense aquest to de menyspreu envers la ciutadania catalana i els seus representants polítics. El que passa és que el Partit Popular es va adonar que no podia continuar fent veure que no passava res, perquè el procés català continuava endavant i se’ls escapava de les mans; i per això van canviar de discurs. Probablement, l’acusació més greu de politització, que en aquest cas equivaldria a prevaricació, que s’ha fet des de la política a aquest Tribunal Constitucional és la de la senyora Camacho, que deia estar satisfeta i agraïa al Constitucional “que doni veu a la Catalunya plural i real”, sabent que per a la dirigent del PP la Catalunya plural i real no és la que es veu representada democràticament al Parlament, sinó la del seu partit. És a dir que la senyora Camacho ja reconeix que el Constitucional ha fet un favor a la seva opció política, encara que sigui una minoria dins del Parlament. O potser precisament per això: el que no poden assolir democràticament a través de les urnes ho encarreguen als seus delegats al TC, perquè els facin la feina bruta.

 La mateixa Camacho, a qui ja sabem que les matemàtiques no se li donen gaire bé, deia que Artur Mas i els grups sobiranistes, que sumen una majoria parlamentària més que suficient,  “volien imposar a la majoria” el seu full de ruta. I quan el Parlament acordava crear la Comissió pel dret a decidir, amb els vots del 80% de la cambra catalana, la Camacho afirmava amb tota fatxenderia i desvergonyiment que això anava en contra de la majoria de la població catalana, que deu ser la que representa ella. És una mostra del menyspreu del PP no per la sobirania dels catalans sinó per als catalans en el seu conjunt, als quals no reconeix ni la seva voluntat democràtica d’elegir els seus representants amb els corresponents programes polítics. I aquest menyspreu és el que reflexen les decisions d’aquesta pantomima anomenada Tribunal Constitucional, al servei del partit (o de la banda) de la Camacho.

Tweet

Qualsevol que es dediqui a recopilar declaracions de polítics espanyols, especialment del PP, pot arribar a conclusions esgarrifoses. En alguns casos, ells mateixos ja han de sortir a rectificar o a justificar que potser no s’han interpretat bé les seves paraules, i en d’altres no creuen que siguin tan greus o fins i tot s’hi ratifiquen. Amb una facilitat tremenda són capaços de barrejar les protestes contra els desnonaments amb el nazisme, la reclamació de dret a l’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides amb la propaganda de Goebbels, i l’avortament amb ETA. I tot això sense que es tornin vermells de vergonya ni siguin expulsats del partit, per impresentables.

Com és possible que una persona que estigui en tots els seus cabals pugui arribar a comparar l’avortament amb ETA, com va fer el Ministre Fernández Díaz? Senzillament no és possible. Com és possible que l’únic grup polític que es nega a condemnar el franquisme, el moviment totalitari més sanguinari a Espanya al llarg del segle XX i aliat del nazisme alemany, vegi nazis per tot arreu? I la gent del seu entorn, els militants mínimament decents, que també n’hi deu haver, com és que no surten escandalitzats davant de tantes bajanades? No tenen el sentit del ridícul en veure que els seus dirigents han perdut el nord i el seny, si és que n’han tingut mai? I tampoc és que el PSOE, com a partit de l’oposició però compartint amb el PP el model d’Espanya, se sorprengui tant ni blasmi els disbarats majúsculs d’aquests governants; potser perquè alguns dels seus també n’han deixada anar alguna que tampoc es queda enrere.

Si per a conduir és imprescindible anar serè de cap, i per això es fan els control d’alcoholèmia i de drogues a les carreteres, no ho hauria de ser també per a exercir de polític i fer declaracions en públic? Davant d’algú que compara l’avortament amb ETA no té cap sentit respondre-hi amb arguments polítics, i molt menys jurídics; què hauria donat si l’haguessin fet bufar en un control de carretera? O és que el desvari no és fruit d’un enterboliment de cap, passatger, sinó d’una anomalia mental permanent? Si has begut, i no estàs en condicions, calla.

Tweet

Parlar de les mentides, els enganys i la farsanteria del Partit Popular ja no és notícia perquè és el pa de cada dia. En tot cas, el que es pot fer és anar-ho constatant i ratificant amb nous exemple. Dies enrere era el portaveu del PP a la comissió d’Economia del Congrés, Vicente Martínez-Pujalte, el qui afirmava que no es podien malbaratar recursos en coses prescindibles, segons ell, com el foment i la protecció de la llengua catalana. Evidentment, l’afirmació és absolutament mesquina quan es fa des de la prepotència de qui cada dia pren noves mesures en contra de la llengua catalana, conscient a més que la llengua és un element fonamental per a la nostra supervivència com a país, que és el que ells voldrien anihilar.

Al marge, però, del valor que podem donar els catalans a la nostra llengua que fa que no sigui en cap cas una cosa prescindible, l’afirmació és d’una perversitat extrema quan el Partit Popular continua amb la seva disbauxa de malbaratar els nostres recursos, els que no es reparteixen en forma de sobres Bàrcenas, amb despeses que sí que són del tot supèrflues i prescindibles. El projecte per a construir el nou submarí de fabricació espanyola S-80 tenia un cost inicial de 1.756 milions d’euros, un cost superior al que van representar les retallades que ells van imposar en sanitat l’any passat, per exemple. Una quantitat inicial, a més, que com ja acostuma a ser habitual en les despeses públiques dels populars va tenir un increment no previst (o previst només per als comissionistes que després es repartirien sucosos sobresous) d’un 21’5%, de manera que la broma del submarí espanyol ha costat als ciutadans 2.135 milions d’euros. I després són els mateixos que ens vénen a dir que els catalans no hem de “malbaratar” recursos en protegir la nostra llengua, en mantenir uns mitjans de comunicació públics i de qualitat, o en projecció exterior. Són els mateixos que, quan aquí diem que ja no podem suportar més la sagnia dels espanyols, el seu maltractament i el seu menyspreu envers els catalans, i que volem disposar dels nostres recursos precisament per sortir de la crisi i garantir uns mínims d’Estat del benestar que ells estan desmantellant, ens surten a parlar de les prioritats. Per al PP, la sortida de la crisi i la creació de llocs de treball no és que no sigui cap prioritat, sinó que no està ni en l’agenda; per a nosaltres, precisament perquè és prioritari, el primer i més urgent que hem de fer és alliberar-nos del jou d’Espanya.

Però la broma del submarí no s’acaba aquí. Perquè un cop construït, s’han adonat que van errar el càlcul i ara resulta que té un problema de sobrepès, i el submarí tal com està dissenyar no és capaç de pujar a la superfície. Se n’havien encarregat quatre unitats a l’empresa Navantia i ara caldrà fer-hi una nova inversió milionària per tal que el submarí pugui flotar. Ràpidament, se’ns acut la broma fàcil, de la ineficàcia i l’estupidesa dels responsables del projecte; i a mi em costa de creure que un error d’aquesta magnitud pugui haver-se escapat involuntàriament, i optaria per pensar que l’error no és sinó una maniobra més per a engruixir una factura de la qual en poden sortir molts sobres a repartir entre els dirigents populars. És la seva prioritat.

Tweet