Bloc de notes de Josep Romeu

Una forma de desgastar el Govern, el que sigui, és intentar acusar-lo de desgavell i de manca de cohesió interna. Que ho diguin als del tripartit, que ho van patir de valent! I això és el que intenta també el Partit Popular, ara amb el Govern de Convergència i Unió. I s’ha de reconèixer que no els falta una part de raó. És evident que entre els Consellers d’Artur Mas, com al si de qualsevol altre grup humà, hi ha notables diferències de pensar i de raonament. Una altra cosa és que el PP ho magnifiqui només per tal de desqualificar el procés sobiranista, però no va pas tan desencaminat.

Si, ara fa un any, la tesi oficial de la coalició no passava per la via del dret a decidir i molt menys per la de l’Estat propi, és evident que l’evolució que han seguit els diferents consellers, així com els membres i seguidors dels dos partits, no és forçosament idèntica. Per tant, té la seva raó el Partit Popular quan parla de la manca d’unitat de criteri al sí del Govern. És evident que hi ha uns Consellers que han estat sempre sobiranistes i que fins ara acceptaven romandre en la ambigüitat mentre veien que hi havia possibilitats d’avançar en l’autogovern sense necessitat de destapar totes les cartes. Altres, en canvi, no han arribat a la conclusió que la via sobiranista és l’única sortida per a sobreviure com a país, fins que el TC no ha sentenciat que no és possible l’encaix que ells volien dins d’Espanya, i el Govern espanyol s’ha negat a oferir a Catalunya ni tan sols un tracte econòmic més just. I és cert que encara en quedaven alguns de més tossuts i obstinats a no veure la realitat, que es feien forts en la necessitat de trobar vies de diàleg amb el Govern de l’Estat per tal d’evitar un procés secessionista.

El PP, doncs, no va gens desencaminat: no tothom ha arribat a la mateixa conclusió per la mateixa via. I per als qui fins al darrer moment encara tenien dubtes, és el Govern espanyol de Mariano Rajoy el que els ho està aclarint. Els atacs constants i frontals del nacionalisme espanyol contra la llengua catalana, però també contra la nostra economia, contra l’autogovern i en definitiva contra la nostra existència com a país, ha deixat sense arguments els qui encara somniaven amb un encaix dins de l’Estat espanyol. El somni unionista de gent com el Duran i Lleida ha quedat tan desacreditat i allunyat de la realitat com la cançoneta federalista de Pere Navarro, que no es creu ningú. Així, doncs, bona part del mèrit d’unificar la visió de país dels diferents sectors que conformen CiU se’l podrà atribuir amb tota propietat el Partit Popular.

Tweet

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Sembla una maledicció. Com si algú ho estigués planificant, cada vegada que apareix un moviment o una força capaç de fer-nos sortir de la letargia i de crear una il·lusió col·lectiva, apareixen les dissensions internes que posen en perill tot el capital acumulat. Desconec els detalls i les motivacions que poden haver creat un clima de divisió i de pugna pel control de la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana. Però, segur no hi ha cap raó de pes que ho justifiqui.

 És el risc, certament, d’aquest tipus d’organitzacions de caràcter assembleari, on aparentment sembla que no hi hagi, ni es vulgui que hi hagi, lideratges, però que al capdavall les ambicions per a controlar-les no hi deixen pas de ser-hi. Amb el desavantatge de no tenir els mecanismes adients per a regular aquesta inevitable pugna pel poder. Però també s’ha de dir que aquestes lluites fratricides també hi són en altres organitzacions més ben estructurades i de caràcter orgànic.

 Com en tota obra humana, és evident que no tothom estarà d’acord amb tot el que faci la direcció. I no es tracta tampoc de negar que es puguin cometre errors o que el moviment pugui tenir les seves mancances. Però el que està clar és que ara mateix l’ANC és el moviment cívic que millor encarna les aspiracions de la majoria dels ciutadans d’aquest país. I per justificades que fossin les crítiques i les discrepàncies internes, en cap cas res no compensaria el mal que es podria fer creant una divisió interna. Al marge de les motivacions més o menys raonades que hi pugui haver, una crisi interna de l’ACN, posaria aquest moviment al mateix nivell de la ja prou depauperada credibilitat política dels partits, independentment de qui en sortís vencedor. El mal seria irreparable.

 No es tracta de creure en messianismes ni de donar carta blanca a ningú, però em sembla evident que ara mateix el que necessitem és creure fermament, jo diria que gairebé cegament, amb un moviment que ha estat capaç de capgirar el panorama polític català i orientar-lo cap a la ruta tan anhelada de la independència. La irresponsabilitat dels qui en provoquessin una crisi en cap cas seria disculpable, per més raons i justificacions que hi busquessin, perquè seria la millor col·laboració que es podria fer amb els enemics del país.

 No es pot jugar en un politiqueig de curta volada amb les aspiracions i les esperances de tot un país. En nom de res, no malbarateu el somni!.

(i perdoneu per haver manllevat aquest títol a una crida feta l’any 2010 pel Col·lectiu creixell)

Tweet

No és pas fàcil trobar un d’aquests catalans que se senten espanyols disposat a parlar serenament sobre la situació política que estem vivint i, concretament, sobre el procés sobiranista. I quan el trobes, com sempre que es produeix un diàleg civilitzat i amb un mínim d’argumentació, l’important no és intentar convèncer l’adversari sinó que ens entengui, que ens entenguem. Aleshores, quan el debat és mínimament intel·ligent i no es redueix a les esquizofrènies absolutament malaltisses dels qui ho acaben tot amb acusacions de nazisme, és molt possible que per les dues parts hom hi trobi punts de comprensió, però també contradiccions i febleses.

Arriba un punt en què la dialèctica ens aboca a haver d’admetre que sovint, tant des del punt de vista català com des del punt de vista espanyol, es poden produir exageracions i maximalismes, tot per fer anar l’aigua al propi molí. És possible que en algun cas, per les dues bandes, s’hagin donat dades incompletes o una mica esbiaixades per a donar més força als propis arguments; que hàgim sobrevalorat allò que considerem nostre; que menystinguem els nostres errors mentre que magnifiquem els de l’adversari; que ens prenguem excessivament a la valenta un possible greuge, mentre que vulguem disculpar els que es poden haver fet a l’altre… I en definitiva, que haguem de reconèixer, uns i altres, que no sempre som del tot objectius, i que ens deixem portar per la passió i la parcialitat, naturalment sempre a favor nostre. D’alguna manera, en parlar del nostre país, de la nostra llengua, de la nostra cultura i del nostre orgull de ser el que som, fem el mateix que quan sortim a defensar els nostres familiars o persones que estimem, no pas perquè siguin millors que els altres, sinó simplement perquè són els nostres.

I bé, arribat a aquesta acceptació de les possibles febleses o contradiccions, per manca d’objectivitat en els nostres arguments, és quan podem formular la pregunta al nostre interlocutor català que defensa les tesis de l’espanyolisme: admetem que, per les dues parts, podem ser una mica massa subjectius i apassionats en la defensa del que creiem, però és equiparable el qui s’apassiona, encara que sigui en excés, per a defensar la seva gent i el seu país, a qui fa exactament el mateix, però per a atacar-lo? Per un excés de zel patriòtic és possible que algú exageri o faci anàlisis una mica esbiaixades, però quin nom podem donar a qui fa exactament el mateix per a perjudicar el seu país i la seva gent?

Tweet