Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Les indignes esbravades del Rajoy

juny 3rd, 2013 · No Comments · Internacional, Polí­tica Espanyola

“A Europa, els estats petits no compten”. Tota una declaració de principis de Mariano Rajoy. Per ell, la Unió europea no és la unió d’estats diversos on cadascú aporta el que té, sinó una lluita pel poder on es pressuposa que és la força la que justifica aquest poder. Una concepció de la política que, en la seva lògica, aplica també a l’interior de l’Estat on es dóna per suposat que la força i el poder d’una llengua i una cultura majoritària no necessita altra justificació per a imposar-se sobre les altres llengües i cultures del mateix Estat.

Una bravata de marcat estil de mascle ibèric, que valora els drets i la raó per la força bruta d’una suposada virilitat ponderada per la mida. Ja podem imaginar-nos el milhomes del Rajoy presentant-se en una reunió del Consell europeu i etzibant a belgues, danesos, austríacs, luxemburguesos, eslovens o holandesos, que tots ells estats petits no compten per a res dins de la Unió. Probablement, Rajoy no tindria el valor de manifestar-los tan obertament el menyspreu que sent per als “petits”, als quals negaria el dret a ser per la seva insignificant mesura. I està clar que se li podria tirar en cara que si fan una comparació dels respectius nivells de vida, de l’estat del benestar per a la majoria de la població, dels índex d’ocupació i de cultura, no és pas que l’Estat espanyol, amb tota la seva “grandesa”, en sortís especialment ben parat. Però, segurament, aquests estats petits preferirien vanagloriar-se més del seu nivell de dignitat, que en aquest cas sí que no admet comparació. I els grans estats europeus, França, Alemanya o el Regne Unit, es mirarien el representant de l’Estat que més reiteradament incompleix les normatives europees, com aquell baró que gallardeja de rang nobiliari enmig de ducs i marquesos, i li recordarien que no és pas per atzar que el tenen qualificat com un dels integrants del PIGS.

Potser sí que aquest mateix criteri és el que impulsa la tot poderosa alemanya a imposar el seu criteri econòmic sobre la resta del continent. Però, aleshores, l’Espanya fatxenda del Rajoy no té cap dret a queixar-se perquè Alemanya no faria sinó aplicar aquest mateix principi de superioritat del qual tant s’enorgulleix. En canvi, Luxemburg podria ventar-li que no fa pas tant li va prendre a Espanya un lloc de privilegi en la direcció del Banc Central Europeu, i fins i tot el minúscul estat de Gibraltar podria recordar-li que ha estat admesa dins de la UEFA, malgrat l’intent de boicot de l’Espanya prepotent. I és que Espanya és un país líder no només en els índexs d’atur sinó també en la indignitat dels seus dirigents.

Tags:

Lideratges forts per a moments transcendentals

juny 2nd, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Jo no sé si algú és capaç de mesurar el grau d’efervescència o de decaïment de l’estat d’ànim dels catalans en relació al procés sobiranista. Alguns per intuïció, altres més interessats en fer-ho veure, i en general copsant l’opinió de la gent que tenim més propera pot semblar que certament s’està produint un cansament de l’actual situació, que es podria comparar amb l’inacabable procés de redacció i debat sobre aquell intent fallit de nou Estatut d’autonomia. Una altra cosa és que hi hagi les condicions objectives perquè això sigui així.

Mai com fins ara no havíem tingut un full de ruta tan clar i tan precís. I si fa relativament poc érem molts els qui no confiàvem que CiU fes el pas endavant, entre altres coses perquè els mateixos dirigents de la coalició ho negaven, ara s’ha de reconèixer que l’equip d’Artur Mas, malgrat les envestides que rep del Govern espanyol i del Duran, que no pas d’Unió com a partit, es manté ferm en el camí traçat. Ja sabíem que no ens ho posarien fàcil, i podíem fins i tot pensar que davant de les amenaces algú s’arronsés abans d’hora. Però, a excepció feta de l’inefable Duran, la reacció dels elements menys partidaris del sobiranisme, tant de CDC com d’UDC, ha estat més aviat la d’alinear-se cada vegada més amb la fita de l’Estat propi. I no hi ha hagut ni tan sols dilacions en el compliment del full de ruta traçat en el pacte amb ERC. De moment, s’estan complint tots els terminis fixats, i això ens hauria de fer mantenir viva l’esperança i l’optimisme de cara a l’èxit de tot el procés.

És cert que hi ha sectors teòricament independentistes que sembla que facin el joc al nacionalisme espanyol i que treballin per a fer-nos descarrilar. Sectors que des d’una radicalitat tan fictícia com estèril, voldrien prescindir de les grans forces polítiques de caràcter sobiranista amb la ingènua creença que ja n’hi hauria prou amb l’embranzida popular al carrer. La pressió al carrer és important, però també ho és, i a més imprescindible, la gestió del procés des de les institucions seguint tots els passos formals per a garantir-ne l’èxit futur. És aquest equilibri entre la mobilització popular i el paper institucional a través de la majoria parlamentària el que cal mantenir per ni descarrilar abans d’hora ni encallar-nos a mig camí.

Així, doncs, mentre en l’àmbit polític es mantingui inalterable i ferm el full de ruta, el que convé és mantenir viva la flama del carrer. Va ser aquella magna manifestació de l’11 de setembre el que va posar en marxa tot el procés, i cal organitzar permanentment accions de gran envergadura justament perquè no decaigui l’optimisme i la voluntat de tirar endavant. Les enceses d’estelades amb espelmes a moltes poblacions del país han fet el seu paper, i és una bona iniciativa el concert per la Llibertat al Camp Nou, el proper dia 29, i sobretot la cadena humana que es prepara per l’Onze de setembre d’enguany.  

L’ANC està portant a terme una magnífica tasca en aquest sentit, i no hauríem de perdre ni un segon per discutir-li el lideratge. És per això que a vegades resulta preocupant que sorgeixin segons quines iniciatives aïllades, segurament que molt ben intencionades, però que ajuden ben poc a crear aquesta consciència unitària de país si no van estretament coordinades. Potser ens caldria, això sí, una major dosificació pel que fa a les consignes a seguir, i que aquestes siguin clares. Penso per exemple en la possibilitat de fer el pagament dels impostos com l’IVA o l’IRPF a través de l’Agència Tributària catalana, en el criteri a seguir pel que fa al tema de les banderes tant a les institucions, en els espais públics, com en els edificis particulars, en el tema de les mocions municipals o en la possible recollida de signatures per fer una demanda internacional sobre el dret a decidir. Són moltes les iniciatives que caldria emprendre i continuar per tal que no hi hagi un decaïment en l’estat d’ànim de la població; i aquestes iniciatives, encara que siguin organitzades per diferents institucions o col·lectius, haurien de presentar-se com un tot unitari. Si ens mantenim units, sense entrar ni en batalletes ni lluites internes, i amb un lideratge clar, tant en l’àmbit polític com en el de la mobilització social, la victòria no se’ns pot escapar.

Tags:

Tots a la una amb l’ANC

juny 1st, 2013 · No Comments · Política catalana

Estem, ja en plena campanya de la declaració del renda, l’IRPF, i probablement molts catalans hem tingut el dubte de si calia o de si era el moment oportú per iniciar, si no la insubmissió fiscal, sí com a mínim el pagament d’aquest impost a l’Agència Tributària catalana, en lloc de fer-ho a l’espanyola. No es tracta ni de no estar-ne prou convençuts ni de tenir por de represàlies, sinó de tenir la certesa que ho estem fent en el moment oportú.

 És cert que ja hi ha hagut alguns empresaris, molt petits val a dir-ho, que ja han fet el seu gest de pagar l’IVA directament a l’Agència Tributària Catalana, encara que són conscients que els diners acaben igualment essent enviats a Madrid. Com també hi deu haver particulars que en aquesta campanya de l’IRPF faran el mateix. Però no es tracta de jugar a ser més o menys herois, sinó de veure si el nostre gest és el més eficaç possible. No és el mateix que aquesta mena d’accions s’emprenguin per iniciativa pròpia, sense saber si som els únics o una minoria que no arriba ni a ser testimonial, o que hagués estat l’ANC la que hagués llançat la consigna clara i contundent de canviar el xip i adreçar-nos només a la nostra Agència Tributària. L’ANC ha fet una gran tasca, i cal que la continuï fent amb el mateix rigor i serenitat, però potser caldria que es plantegés si cal i quan és el moment oportú per a emprendre una campanya generalitzada i unitària arreu del país sobre el pagament dels nostres impostos. I el mateix podríem dir en altres camps, en què sorgeixen iniciatives molt lloables, però que aïllades i sense un referent general, poden perdre’s o tenir un ressò molt limitat.

Hores d’ara, algun Ajuntament que feia onejar al seu balcó només la senyera, o la senyera estelada, davant l’amenaça del Govern espanyol ja ha tornat a hissar la bandera espanyola. Fora bo tenir una consigna clara en aquest sentit, ja sigui de l’ANC o de l’AMI, per tal que hi hagi una posició unitària en aquest sentit. No és tant important el que pugui fer un o altre ajuntament, com la imatge unitària que hauríem de donar del conjunt del país. Necessitem no només que cadascú faci les seves passes, sinó saber que les passes que fem van d’acord amb les que està fent la majoria dels catalans.

Tags:

L’arrel del racisme popular

maig 31st, 2013 · No Comments · Economia, Reflexions

És evident que les situacions de crisi són més propenses a poder atiar la xenofòbia i el racisme. Va molt bé poder tenir algú, si pot ser forani, a qui carregar totes les culpes dels nostres mals. Tant li fa que hagin estat banquers i especuladors sense escrúpols els qui ens han portat a l’actual situació de crisi, i que siguin aquests mateixos els qui condicionen la política per tal de no solament eximir-se de qualsevol responsabilitat sinó de garantir que a base de sacrificar el benestar de la majoria ells podran continuar ostentant tot el poder. Tant li fa, això; és molt més fàcil, i jo diria que rastrer i covard, intentar carregar el mort al més desvalgut, a l’immigrat que pateix doblement aquesta crisi.

És aleshores quan n’hi ha que apel·len al compliment de la llei de forma estricta i restrictiva per a limitar els drets més elementals de persones que per necessitat vital han hagut de sortir del seu país. I apel·len a un sentit pervers del nacionalisme amb la idea que primer hem de ser “els de casa”; però just quan acaben de dir això, ells mateixos fixen el terreny del que significa “els de casa” basat en un dret de conquesta espanyol. És cert que les situacions de marginalitat i de pobresa, que poden afectar més greument a determinats col·lectius, poden ser el caldo de cultiu per a actituds antisocials i delictives; però en cap cas no es pot criminalitzar tot el col·lectiu, com pretén fer l’extrema dreta de PxC o del PP, com feia l’alcalde de Badalona o abans d’ahir el diputat popular José Antonio Coto. Curiosament, apel·len a aquesta visió perversa del nacionalisme justament els partits més hostils a la realitat nacional de Catalunya, més hostils a què “els de casa” puguem decidir el nostre futur. Afortunadament, cap grup polític català mínimament rellevant no empra aquests arguments d’un nacionalisme excloent i racista. Perquè algú s’imagina com reaccionarien els nacionalistes espanyols si des de Catalunya algú pretengués aplicar el seu mateix criteri, entenent que “els de casa” serien els catalans, i els de fora el vinguts d’altres contrades ja sigui de la península Ibèrica, del nord de l’Àfrica, de Sudamèrica o de l’Europa de l’Est? Algú s’imagina com reaccionarien si aplicant la seva lògica, es fes un estudi de la delinqüència a Catalunya en els darrers vint o trenta anys, i traguéssim les conclusions que treuen ells en funció de l’origen i de la llengua dels qui han passat per les nostres presons?

D’altra banda, la nefasta política econòmica del Partit Popular està empobrint a marxes forçades el conjunt de la població i està forçant les noves generacions a cercar-se un futur a l’exterior. Aleshores, aquests grups que aquí maltracten i menyspreen els immigrats demanaran també que a Alemanya o als països ho han d’anar a treballar els nostres joves els maltractin de la mateixa manera i els neguin els drets més elementals? O és que, com deia cínicament la Ministra, segons ells no és que emigrin per manca d’oportunitats a l’Estat espanyol, sinó que practiquen la “mobilitat exterior”? Són repugnantment racistes fins i tot a l’hora de diferenciar els moviments migratoris.

Tags:

L’èxit de les mesures del PP

maig 30th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Cada vegada que es fan públiques noves dades econòmiques sobre l’Estat espanyol confirmen el que ja es ve dient des que es va encetar la segona fase de la crisi: les mesures que pren el Govern espanyol són absolutament estúpides i suïcides, i no aconsegueixen res més que empitjorar la situació. I el tema ja no és que es faci pagar la crisi al conjunt de la població per tal d’afavorir determinats interessos concrets, sinó que aquest càstig que se’ns infringeix només serveix per aprofundir encara més en la mateixa crisi.

Teòricament, totes les mesures d’austeritat que imposa l’executiu espanyol, i que han provocat l’empobriment general de la població, tenen l’objectiu de frenar el dèficit de les administracions públiques. Si totes aquestes mesures que impliquen increment de l’atur i de la pobresa, limitació dels serveis públics, desprotecció social, pèrdua de drets socials conquerits al llarg dels anys, inseguretat i manca de perspectives de futur, servissin per a sortir de la crisi serien igualment injustes perquè hi ha unes responsabilitats molt concretes en l’origen d’aquesta crisi, i els responsables són precisament els qui menys es veuen afectats. Però és que tots aquests sacrificis, en alguns casos extrems com la pèrdua del lloc de treball o de l’habitatge que arriben a provocar desesperació i suïcidis, que ens exigeixen i ens obliguen a suportar serveixen sobretot per empitjorar encara més la situació. I no es tracta de cap valoració subjectiva ni de cap perspectiva ideològica, sinó de les dades que ens ofereixen els mateixos organismes oficials. 

Tot aquest disbarat de mesures que perjudiquen tan greument la qualitat de vida dels ciutadans, diuen, és un mal inevitable per tal de reduir el dèficit. Doncs bé, el dèficit espanyol en el darrer any s’ha incrementat en un punt, en lloc de reduir-se. I l’explicació és molt senzilla: les retallades provoquen un estalvi en la despesa en serveis, però ocasionen un increment de la despesa deguda a l’increment de l’atur, alhora que una disminució dels ingressos encara més gran. L’increment d’impostos aconsegueix una menor recaptació perquè provoca una caiguda en picat del consum i el tancament d’empreses que deixen de pagar els seus impostos. I el resultat final és que l’estat espanyol està molt més endeutat ara que no fa un any, i les perspectives cada vegada són pitjors. Davant de les dades irrefutables que presenten ells mateixos, si tinguessin un mínim de dignitat reconeixerien la seva incapacitat per a tirar endavant el país i dimitirien. El que passa és que aquestes dades no són les que, encara que ens hagin mentit vilment, a ells els interessen; i per tant s’obstinen a continuar portant el país a la misèria, perquè compten que en sortirà beneficiada una minoria selecta, en la qual confien poder-hi tenir un lloc.

Tags:

Ni paraula ni honor

maig 29th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Una de les característiques bàsiques del Partit Popular és la seva manca de credibilitat. Els seus dirigents menteixen amb el desvergonyiment dels compulsius que arriben a creure’s les pròpies mentides. I queden tan amples. Amb la mateixa contundència amb què asseveren una cosa, l’endemà poden asseverar exactament la contrària. La seva paraula val ben poca cosa, per no dir res. I a aquestes alçades ningú pot pretendre excusar-se dient que es pensava que els populars complirien les seva paraula.

Recordem per exemple el cas de la professora Clara Ponsatí, a qui no es va renovar la seva plaça a la Càtedra Príncep d’Astúries de la Universitat de Georgetown. El Ministeri d’Educació va assegurar amb fermesa que no es tractava de cap represàlia política, pel fet que la professora al marge de la seva activitat acadèmica hagués manifestat la seva simpatia per la causa independentista. I van ratificar amb pèls i senyals que es tractava d’un procés administratiu normal. Pocs dies després, el Ministre d’Exteriors reconeixia la falsedat dels arguments del Ministeri d’Educació i admetia que se l’havia treta fins i tot en contra de l’opinió de la Universitat de Georgetown estrictament per les seves idees polítiques. El cas de la Ministra de Sanitat també va ser sonat: després d’assegurar no tenir cap relació amb la trama Gurtel, va resultar que la fiscalia no havia sol·licitat la seva imputació no pas perquè no cregués que havia comès delicte, sinó perquè considerava que aquest podia haver prescrit; i per acabar-ho d’arrodonir la Ministra va tenir la barra de dir que no sabia d’on havia sortit un cotxe de luxe del garatge de casa seva. El mateix va passar amb l’Aznar que després d’haver negat haver rebut cap regal de la trama Gurtel, es va saber que com a mínim hi havia hagut una aportació de la banda de 32.000 euros per a la boda de la seva filla; a corre-cuita, el mateix que abans ho negava es va afanyar a dir que havia estat un regalet per a pagar la il·luminació de la festa.

Però, la mentida més colossal ha estat la relacionada amb tota la trama orquestrada des de la tresoreria del Partit Popular. Cal recordar que tots els tresorers del Partit Popular han acabat imputats. Inicialment, tant el Rajoy com la Cospedal van negar rotundament que al PP hi hagués cap doble comptabilitat i que s’haguessin repartit mai sobres de sobresou entre els seus dirigents. A mesura que ha avançat la investigació s’ha comprovat la falsedat i les mentides de l’un de l’altra. Allò que negaven pel seu honor ara ho han confirmat diputats i diversos càrrecs del partit, com el mateix President del Senat. I és que aquesta gentussa, delinqüents de baixa estofa, no tenen ni paraula ni honor.

Tags:

Catalunya i Gibraltar no són el mateix

maig 28th, 2013 · 1 Comment · Internacional, Política catalana

Alguns mitjans catalanistes van donar un cert relleu al fet que Gibraltar fos admesa com a membre de la UEFA, malgrat l’oposició d’Espanya. Es volia donar importància al fet com un precedent o una evidència que Espanya no podria vetar tampoc Catalunya quan assolís la independència. No sé si és excessivament significatiu el fet de Gibraltar en comparació amb Catalunya  donat que es tracta d’un país extremadament petit encara que simbòlicament molt incòmode per a Espanya, i més tenint en compte que al darrere hi ha un estat de la potencialitat del Regne Unit.

Amb tot, entenc que intentem buscar arreu persones o institucions que ens donin suport, que no posin entrebancs a les nostres aspiracions, així com exemples i models de la viabilitat de la nostra proposta secessionista. Ara bé, em sembla que hauríem de tenir clar no solament que és més probable que trobem exemples aïllats que ens vagin aparentment en contra que no pas que ens vagin a favor, sinó que la comunitat internacional, sempre, opta per d’immobilisme absolut i que res no es toqui de com està. És el mateix que fan els empresaris, i que normalment camuflen amb l’eufemisme de l’estabilitat. Per tant, per principi, la comunitat internacional es mostrarà sempre desfavorable a qualsevol intent secessionista, tal com s’hi ha mostrat fins ara en tots els casos, inclosos aquells que després ha acceptat sense cap problema. I si fos per la comunitat internacional, mai s’hauria enderrocat Gadafi, amb qui es feien bons negocis, no es tocaria el règim criminal de Síria, ni es molestaria la dictadura de Guinea Equatorial… L’interès de la comunitat internacional, i dels grans poders econòmics, per la ciutadania de qualsevol país, inclosa la ciutadania europea, és absolutament nul. 

Aquesta comunitat internacional només reacciona quan els esdeveniments fan preveure que el procés de canvi és inevitable. Aleshores, posen el mateix interès que tenien en sostenir la situació anterior en estabilitzar la nova situació. Per entendre’ns, a les institucions internacionals els catalans no els importem ni poc ni molt; però com que tampoc ens tenen l’odi exacerbat dels espanyols, quan es doni el cas optaran per reconèixer la nova situació sense més problemes i sense cap més raonament que el de vetllar pels seus interessos, els quals poden ser garantits igualment en una Catalunya espoliada i ultratjada dins d’Espanya que en una Catalunya independent. Tot depèn de nosaltres.

 

Tags:

Duran contra Unió

maig 27th, 2013 · No Comments · Política catalana

Jo no sé si algú serà capaç d’explicar el comportament de Duran i Lleida en el seu paper d’intentar boicotejar una i altra vegada, no només la proposta sobiranista de CiU sinó tot el que podia representar Unió Democràtica com a partit. De forma perfectament planificada, va dosificant les seves aparicions en públic amb l’únic objectiu de crear tensions al si de la coalició i de desacreditar el President de la Generalitat. Algun dia sabrem, suposo, què hi ha al darrere i qui ha finançat aquesta operació.

Duran i Lleida, des de fa un cert temps, ha deixat de ser aquella veu moderada del catalanisme que propiciava el diàleg amb l’Estat des d’una perspectiva catalana. S’ha convertit en l’ariet contra el catalanisme, practicat des d’enlloc i sabent que ja no és ni interlocutor amb el Govern espanyol i el Partit Popular. Cada nova declaració seva no aporta absolutament res a favor d’un hipotètic i il·lusori diàleg amb l’Estat, perquè ell ja és conscient que a l’altre cantó no hi ha ningú, i ni tan sols no arriba a la ja prou escassa credibilitat del federalisme de Pere Navarro. A CiU, i remarco CiU perquè no és només CDC qui aguanta els seus embats, no es decideixen a treure’s de sobre aquesta amenaça permanent, que probablement és el que persegueix Duran, precisament perquè són conscients del daltabaix que això representaria per al procés sobiranista. Humorísticament, al programa televisiu Polònia ho presenten com un enfrontament personal entre Mas i Duran, quan tothom sap que avui per avui no hi ha cap possibilitat que Duran pugui esdevenir el successor o substitut d’Artur Mas, tant si el procés sobiranista assoleix la seva fita com si no. I tampoc és una pugna pròpiament entre els dos partits de la coalició ja que amplis sectors d’Unió Democràtica estan plenament compromesos amb el procés sobiranista i es miren esglaiats les atzagaiades del seu líder, a qui no gosen desautoritzar públicament, això sí, perquè saben com les gasta el Duran.

Si Duran aconsegueix dinamitar el procés sobiranista, cosa que no s’ha de descartar perquè ara mateix només les dissensions internes poden frenar-lo, ell sap que serà a costa d’Unió Democràtica. El fracàs del procés suposaria un cop molt fort per a CiU en la seva globalitat, això si abans les maniobres del Duran no aconsegueixen trencar la coalició, però el que rebria més des del punt de vista electoral seria Unió. Per als sobiranistes, l’acció del seu líder seria vista com una traició en tota regla, mentre que els unionistes ja podrien passar-se directament al Partit Popular. Si Duran aconsegueix el seu objectiu de fer fracassar Artur Mas en l’aposta sobiranista, el mapa polític català pot donar molts tombs, un dels quals podria ser la desaparició d’Unió Democràtica de Catalunya. Però aquest no és el problema del Duran, que té altres fites personals.

Tags:

Candidatura unitària per a les europees?

maig 26th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En més d’una ocasió he expressat la meva opinió ben poc favorable a la formació de candidatures unitàries. Si hi ha projectes que són diferents, entenc que és millor que es presentin davant l’electorat cadascun pel seu compte; després, se suposa que ja s’entendran en aquells aspectes que comparteixen. I si no hi ha tantes diferències, la unitat no s’ha de fer a corre cuita en el moment previ a la campanya electoral, sinó que el procés de convergència s’ha d’haver encetat molt abans. Els qui de veritat creuen que les forces independentistes, i ara em refereixo a ERC, SI, Rcat…, s’han de presentar plegades, o bé inicien ara mateix les gestions per a fusionar-se o després no valdrà la pena que facin crides a la unitat quan en realitat seran crides d’impotència.

 Les candidatures unitàries tenen sentit només, al meu entendre, quan es donen circumstàncies extraordinàries, diguem que d’emergència nacional. I és possible que les properes eleccions europees tinguin aquest caràcter. La diferència entre el treball real que poden fer al Parlament europeu diputats de CiU, d’ERC o d’IC és ben minsa. És cert que hi poden haver posicionaments ideològics diferenciats en determinades qüestions, però en tot cas a la pràctica seran d’una transcendència molt menor comparada amb la d’aconseguir unitàriament un reconeixement de les institucions europees respecte al nostre procés sobiranista. Tot i així, més important que el fet de presentar-se plegats, i sobretot si després s’han d’enquadrar en grups parlamentaris diferents com fan ara CiU, seria el fet de treballar plegats encara que s’haguessin presentat per separat. I el mateix valdria si, com apuntava Artur Mas, al final calgués convocar unes eleccions plebiscitàries per tal de donar força a la consegüent declaració unilateral d’independència.

 Una candidatura unitària si no és el resultat d’una eufòria col·lectiva, una situació d’emergència, pot provocar més rebuig per part de sectors de cadascuna de les forces que l’han d’integrar que no pas noves adhesions. L’important és tenir ben clar que hi ha aspectes amb els quals es coincideix amb altres forces polítiques que cal prioritzar davant de qualsevol altra punt de discrepància. Entenc que és l’actitud responsable que està tenint en aquest moment ERC en relació al Govern de Catalunya.

 I ja sé que queda més políticament correcte dir que el procés de confluència ha de començar per les bases i no pas per les elits polítiques. Però l’experiència ens diu que un procés que promoguin grups marginals o molt minoritaris difícilment, per no dir mai, aconseguiran l’adhesió dels partits més grans. Són aquests els qui han de fer el primer pas, i que després la resta s’hi afegeixi. I com en tantes altres coses, les negociacions per a culminar una candidatura conjunta de cara a les eleccions europees s’han de fer amb el màxim de discreció per tal de no crear falses expectatives ni provocar reaccions que després dificultin el pacte.

 No estic pas del tot segur que calgui una candidatura unitària de les forces sobiranistes catalanes de cara a les eleccions europees. Però, en tot cas, cal partir primer d’un preacord de les forces majoritàries i actuar amb prou discreció com perquè si les negociacions no acaben quallant no es creï una sensació de fracàs.

Tags:

Terrorisme Islàmic?

maig 25th, 2013 · No Comments · Internacional

Cada vegada que es produeix un atemptat o una acció violenta atribuïda a l’anomenat terrorisme islàmic, hom té la temptació de reclamar que no es barregin els conceptes. Una cosa són els crims i el terrorisme, i una altra és la religió musulmana. Altrament, l’apel·latiu del “terrorisme islàmic” el que fa és estigmatitzar tot un col·lectiu que no hi té res a veure, i tot plegat dóna munició als radicalisme xenòfobs que no desaprofiten l’ocasió.

Per això, em va semblar molt correcte que David Cameron digués que “L’atemptat de Londres és una traïció a l’Islam”. Però, aleshores, ve el dubte: i quin interès hi té el David Cameron, no ja en desmarcar l’atemptat terrorista de la religió islàmica, sinó de considerar-lo com un greu atac a la mateixa religió? Evidentment, es tractava de prevenir els inevitables enfrontaments i disturbis provocats per aquesta grups de l’extrema dreta, disposats a tot per a treure rendiment de la situació. Una qüestió de responsabilitat, simplement. Que la religió islàmica no té per què vincular-se a la violència, ni a la terrorista ni a cap altra, sembla evident, i l’actitud i comportament de la immensa majoria dels creients islàmics ho corrobora. Seria com dir que existeix un terrorisme catòlic pel fet que molts grups violents d’extrema dreta, així com molts règims dictatorials, exhibeixen profundes conviccions religioses. I potser ja és això, perquè històricament l’Església Catòlica no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora de posar-se al costat de la violència, com en la dictadura espanyola, o ha tolerat que grups extremistes i violents portessin noms com aquell dels Guerrilleros de Cristo Rey, i en qualsevol cas no ha condemnat amb la suficient convicció les agressions i la violència que es feien en nom de la seva religió.

Quelcom de semblant està passant amb l’Islam. És més fàcil sentir dirigents no musulmans, com David Cameron, intentant desvincular la violència, i en aquest cas fins i tot contraposar-la a la religió islàmica, que no pas els seus propis líders espirituals. La responsabilitat criminal és dels qui executen les accions, però hi ha una altra responsabilitat, també gravíssima, per part dels anomenats islamistes moderats que o bé es limiten a condemnar amb molt poca vehemència aquestes accions o, pitjor encara, es refugien en un silenci còmplice. Mentre els líders espirituals de l’Islam no solament no condemnin aquestes accions fetes en nom del seu déu i de la seva religió, sinó que fins que no les declarin hostils i radicalment contràries a la seva fe, sembla inevitable l’associació entre religió i violència. No pot ser gaire sincer l’enuig dels qui posen el crit al cel per una broma o una mofa al seu profeta, com sovint es fa també amb la simbologia catòlica per exemple, quan no condemnen amb molts més força aquestes accions mil vegades més hostils a la seva religió.

Tags: