Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Han pervertit els termes

juny 13th, 2013 · No Comments · Internacional

Sembla que es torna a repetir la història de Julian Assenge. Ara ha estat un jove informàtic. Edward Snowden, qui ha tret a la llum una macro operació d’espionatge d’abast internacional, dirigida des dels Estats Units. No en tenia cap necessitat, perquè treballava amb un molt bon sou per una companyia subcontractada per la Nasa, la Booz Allen Hamilton, i hauria pogut fer la vista grossa, com se suposa que han fet abans que ell molts altres tècnics i directius. I ara li caldrà cercar refugi en algun país on denunciar els delictes no estigui perseguit, cosa realment difícil de trobar.

La seva empresa, lògicament, ja l’ha acomiadat sota l’acusació d’“haver violat el codi ètic i la política de l’empresa”. El Govern dels Estats Units ha obert una investigació i els republicans ja en demanen obertament la seva extradició, ja que inicialment se sabia que s’havia refugiat a Hongkong. Tota una perversió del llenguatge, fins a extrems aberrants. Quan es descobreix la porqueria que va treure Julian Assenge o ara aquest cas d’espionatge massiu dirigit des de l’administració nord-americana, el primer que se li pot ocórrer a la gent honesta és que ja era hora que algú desemmascarés tanta impostura i tant d’abús de poder. Té molt de mèrit que un tècnic que podria viure còmodament i de forma folgada, faci prevaldre els seus principis i, sabent al que s’arrisca, denunciï públicament aquestes accions entre delictives i immorals. Edward Snowden, com Julian Assenge, bé mereixeria un premi i ser distingir amb tots els honors per la seva honradesa. Però, no. l’Estat, tots els estats, té el monopoli de la violència i de la injustícia, i l’Edward serà perseguit fins a ser condemnat pel delicte de denunciar el delicte.

Sarcàstica o cínicament, la seva empresa l’ha acomiadat per haver violat un “codi ètic”, que se suposa que inclou quelcom tan poc ètic com l’encobriment i la col·laboració en tasques delictives. Els jutges cobren per impartir injustícia al servei de poder i no s’entretindran en miraments formals i molts menys de caràcter ètic. En nom de la seguretat de l’Estat, el poder s’atribueix la facultat de delinquir i d’atemptar contra els propis ciutadans; i és que ens han pervertit els termes.

Tags:

Desori d’economistes per encàrrec

juny 12th, 2013 · No Comments · Economia

Que l’economia no és una ciència exacta i d’un únic traçat ja ho sabem. El pes de la ideologia és determinant a l’hora de fer segons quines anàlisis i sobretot a l’hora de donar les receptes a seguir. En primer lloc perquè la primera divergència apareix en el moment de definir quin és l’objectiu, per exemple, en una situació de crisi com la que vivim. Altrament, no s’explicaria  que hi hagi propostes d’economistes tan diametralment contraposades i que, a la pràctica, s’hagin seguit les recomanacions que no han fet sinó agreujar la crisi; almenys la crisi que pateix la majoria de la població.

Sembla que no pugui ser que polítics i economistes que teòricament haurien de ser solvents s’entestin en recomanar i seguir propostes que dia a dia es demostren com a nefastes per al conjunt dels ciutadans. Quan el FMI reconeix que tant ells com el BCE i la UE van errar l’apreciació dels efectes que tindrien les mesures imposades a Grècia, i que van cometre greus errors que expliquen l’empitjorament de la situació del país hel·lènic, sembla que haurien de començar a rodar caps, per pura incompetència. O no és això el que passaria a qualsevol directiu que amb els seus errors portés l’empresa al punt de la fallida?  Però, ells no, bàsicament perquè si bé no poden continuar amagant el fracàs de les seves mesures, en el fons consideren que sí que s’han aconseguit els veritables objectius, que eren els de salvar els interessos de la banca, encara que sigui en detriment de la majoria de la població. Però és que, a part d’aquest entestament en seguir polítiques suïcides, el que podem veure és que un dia darrere l’altre apareixen opinions de teòrics experts, d’economistes de prestigi i d’institucions rellevants en l’àmbit de l’economia mundial que es contradiuen constantment.

Tan aviat ens diuen que hem de seguir amb les polítiques d’austeritat com que aquesta mateixa austeritat és la causant de la degradació econòmica. La Unió europea que imposa unes polítiques que conscientment generen més atur, és la mateixa que adverteix al Govern espanyol que ha de prioritzar la lluita contra l’atur juvenil. Els mateixos que diuen que hi ha d’haver una reducció dels costos salarials per tal de fer més competitives les nostres empreses, després diuen que amb sous tan baixos és impossible reactivar el consum i, per tant, la recuperació econòmica. La conclusió que en podem treure és que no hi ha ningú, ni FMI, ni BCE, ni UE, ni OCDE, ni OIT, ni cap dels governs que tingui la més remota idea de cap on anem, i menys encara de cap on hauríem d’anar. I els qui a l’hora de la veritat decideixen quines decisions s’han de prendre tenen uns objectius que no tenen res a veure ni amb la sortida de la crisi ni amb el benestar dels ciutadans.

Tags:

Ens neguen el dret a existir

juny 11th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

En la dèria permanent de buscar-nos les pessigolles, els mitjans de comunicació espanyols, els opinadors i tertulians professionals, així com els líders polítics més tronats, no paren de burxar i de trobar qualsevol fotesa per a fer “evident” la nostra perversió. Són capaços, en una clara mostra de fins on arriba la seva ètica periodística, de fer un gran titular sobre qualsevol insignificança que en un país normal no mereixeria ni un breu. És la seva manera de desvirtuar la realitat.

Un exemple va ser aquell adhesiu amb una estelada que duia un mosso a la pistola, i una altra agent en un penjoll com a collaret. La premsa més cavernícola en feia escarafalls, i està clar l’inefable Cañas, preocupat sempre per allò que és essencial, s’exclamava dient què faria si trobés un mosso amb una estelada; ell està avesat i simpatitza amb els cossos armats que agredeixen impunement ciutadans que es resisteixen a parlar la llengua de l’imperi o que porten una senyera. Un minúscul adhesiu a la culata d’una pistola no mereixeria perdre ni un minut de temps, ni la lectura d’un escrit com aquest, si no fos perquè aquesta mena de falsos debats són reiteratius: quan no és una estelada, és qualsevol altra punyeta insignificant. I algú podrà dir que, això també s’esdevé en sentit invers. I en part és cert que també des d’aquí a voltes anem a filar prim per trobar qualsevol gest o frase fora de lloc per a fer-ne categoria de greuge nacional.

Hi ha però una diferència substancial. Sovint, als catalans ens acusen i ens desqualifiquen per fer allò que fa més o menys tothom, i arreu. O és que no trobaríem agents policials espanyols amb símbols i emblemes franquistes o d’extrema dreta? O és que no es fa immersió lingüística a Madrid, a París o a qualsevol lloc del món? Quan Alfonso Guerra, amb tota la cara del món deia que “el dret a decidir no existeix”, es referia única i exclusivament per als catalans, per suposat. I és aquesta la perversió del debat espanyol sobre Catalunya, no se’ns tira en cara pel que fem, el que diem o el que volem, sinó el fet que siguem nosaltres els qui ho fem, ho diguem o ho vulguem. De fet, se’ns retreu simplement que existim.

Tags:

El TC, pura malversació de cabals públics

juny 10th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El Partit Popular ha acabat de col·locar els seus peons en aquesta pantomima anomenada Tribunal Constitucional, I no és que ho diguin persones o mitjans que des de la seva perspectiva puguin ser qualificats de radicals o anti sistema, sinó que ho diuen obertament tots els mitjans de comunicació espanyols, tant si és per a aplaudir la mesura amb el convenciment que ara serà més fàcil posar sota membret del TC el pensament i la posició política del Partit Popular, com si és per alertar-ne del perill. L’estratègia d’un partit corrupte fins al moll de l’os, com és el PP, consisteix a l’estil Berlusconi en copar totes les esferes institucionals, inclosa la jurídica.

Quan sovint es parla de la necessitat de reduir despeses inútils, de no malbaratar recursos ara que van tan escassos, és evident que, a part de submarins que no suren, aeroports sense avions, TGV sense passatgers o autopistes sense cotxes, el Tribunal Constitucional és una d’aquestes despeses de l’Estat absolutament inútil. Es tracta de pagar, i molt ben pagar, uns delegats polítics perquè posin per escrit com si fossin sentències jurídiques les polítiques del partit. No interessa el seu currículum com a juristes per tal que prenguin les decisions un cop feta l’anàlisi tècnica de la situació o del conflicte que es planteja, sinó perquè un cop presa la decisió política en facin un redactat que tingui una mínima aparença jurídica. De fet, fan com molts economistes que no analitzen la realitat del país per a donar les pautes a seguir en política econòmica, sinó que a partir de la decisió política que convé als interessos del partit, intenten justificar-ho amb arguments pretesament economicistes; i d’aquí que les seves prediccions no es compleixin mai i les seves receptes no facin sinó empitjorar la situació.

Des d’una perspectiva catalana, aquest Tribunal Constitucional que es burla de la voluntat del poble de Catalunya, no té cap credibilitat i ha de ser desatès o obviat, en la mesura que els catalans hem decidit emprendre el camí de l’emancipació,per a la qual no podem esperar mai l’autorització de qui ens subjuga i ens espolia. Però també des d’una perspectiva espanyola, aquest TC és una farsa que suposa per a l’erari públic, és a dit per a la ciutadania, una despesa absolutament intolerable que hauria de ser considerada simplement com a malversació de cabals públics.

Tags:

Quan el divorci és inevitable

juny 9th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Quan hi ha un conflicte d’interessos, en qualsevol àmbit, és bo que es reforci el debat i el diàleg per mirar d’acostar posicions, procurar convèncer l’altre o, si més no, afavorir una mútua comprensió encara que cadascú es mantingui en la seva. Cada argument de l’altre és un motiu de reflexió que precisa refermar, argumentar o corregir les pròpies conviccions. Ara bé, hi ha un punt en què aquest diàleg esdevé inútil: quan els arguments dels uns són justament la justificació contrària dels altres.

Davant d’un informe seriós sobre la viabilitat del nou Estat català, se suposa que hi pot haver moltes raons per avalar-la, però també n’hi deu haver per a posar-la en dubte. Les argumentacions serioses dels qui hi estan en contra com a mínim ens han de fer pensar que, certament, no serà un camí fàcil, de la mateixa manera que els nostres arguments els haurien de fer veure que no és una quimera. Però aquest diàleg o debat obert té sentit en la mesura que es plantegi amb rigor i serietat. Tan bon punt les nostres raons per a defensar una cosa són exactament les seves raons per combatre-la, el debat ja no té sentit.

Sovint, per a defensar el nostre model educatiu i la immersió lingüística donem mil arguments i dades constatables de l’eficàcia i de la bondat del sistema:un correcte coneixement de les dues llengües oficials, una major cohesió social, la manca de conflicte, etc. Però resulta que és precisament això el que dóna peu al PP a combatre el nostre model educatiu: la seva eficàcia, la capacitat d’integració, l’absència de conflicte… Quan, fins i tot des de posicions autonomistes, s’intenta defensar un model de finançament més just, i es posen dades i xifres concretes que posen en evidència la nostra contribució a l’Estat fins al punt d’empobrir-nos i d’impossibilitar el creixement, ho fem pensant que aquests arguments haurien de fer veure als espanyols que cal corregir aquesta situació; i ens oblidem que és justament perquè ells saben i coneixen millor que ningú aquestes dades, perquè la caixa la tenen ells, que no volen canviar de cap manera un sistema que els és tan profitós. Quan una persona com el cantant Dyango, que probablement anys enrere no tenia cap mena de convicció independentista, ara hi dóna suport, els espanyols s’escandalitzen i li recorden alguna de les cançons que havia cantat sobre Espanya; i no s’adonen que és justament això, el que ha passat, que gent que no hauria tingut cap inconvenient per a romandre a Espanya ha arribat a la conclusió que no tenim altra sortida, perquè ells han fet inviable la dependència. Per a denigrar-nos són capaços de fer uns reportatges increïbles que ells exhibeixen com a prova de la nostra perversitat, i nosaltres els podem presentar  com a prova de la seva. El PP va presentar al Parlament europeu la PAH com un moviment violent, fins i tot nazi, un terme que a Europa horroritza molt més que aquí, i va mostrar com actuaven per a fer palesa la perillositat de gent com Ada Colau; aquestes mateixes mostres de l’actuació de la PAH han servit al Parlament europeu per a distingir-la amb un premi Ciutadà Europeu 2013.

Quan hi ha conflictes i desavinences matrimonials és imprescindible el diàleg i, si convé, acudir a un  professional que faciliti la conciliació; però quan les desavinences són tan grans que el que esgrimeix un en defensa seva és justament el que l’altre esgrimeix  en contra, ja no hi ha res a fer. La millor solució per ambdues parts és el divorci definitiu.

Tags:

L’independentisme es reforça

juny 8th, 2013 · No Comments · Política catalana

Treure ara enquestes electorals sembla una mica fora de lloc. Probablement, la seva fiabilitat deu ser força menor en la mesura que la majoria dels ciutadans, encara que responguin honestament una enquesta, mentalment no tenen al cap aquesta possibilitat, i la seva opció de vot pot ser molt més circumstancial que no pas la intenció real quan la convocatòria electoral és molt més propera. És possible també, que la intencionalitat del mitjà que encarrega i publica l’enquesta no sigui tant veure la tendència de vot de la ciutadania com provocar una determinada reacció, com per exemple aparentar la necessitat d’avançar de nou les eleccions justament per a poder carregar després contra això mateix i posar en dubte la viabilitat del procés sobiranista.

En qualsevol cas, el resultat de l’enquesta que publica el Periódico marca una tendència de la qual se’n poden treure diverses conclusions. Una primera és que els ciutadans no estan desencantats ni volen aturar tot el procés endegat, sinó que el reforcen: creix el suport global de CiU-ERC i creix IC-V. Més aviat es podria deduir que els ciutadans aposten més per l’opció que tenen més segur que no es farà enrere, com és ERC, i que no té els problemes interns com els de CiU, amb un Duran boicotejant constantment la política d’Artur Mas, El federalisme il·lusori del PSC continua la seva lògica davallada, mentre que els nacionalistes espanyols, PP i C’s, perden suport. Sorprenent, o no, la coincidència del PP i del PSC a l’hora d’analitzar l’enquesta: obvien l’increment del suport a l’independentisme i la seva davallada per remarcar que una part del vot sobiranista de CiU prefereix fer l’aposta segura d’ERC, i paradoxalment ho presenten com un fracàs del sobiranisme de CiU. Si, com també fa el Duran, socialistes i populars entenen la política com l’art de viure dels ciutadans i d’assolir el poder pel poder, s’entén que facin aquesta anàlisi, perquè es podria deduir que amb aquests resultats es podria revalidar el pacte CiU-ERC, però amb els papers invertits.

Però, com molt bé deia Junqueras, als independentistes honestos no els interessa tant que el seu partit guanyi o perdi les eleccions com que la suma dels partits sobiranistes faci possible culminar el procés cap a la independència. El traspàs de vots de CiU a ERC es pot atribuir en bona mesura a la inseguretat que malintencionadament crea l’inefable Duran; però si Artur Mas aguanta fins al final i lidera adequadament la transició cap a l’Estat propi, les enquestes del Periódico poden capgirar-se radicalment.

Tags:

L’escàndol del Premi a la PAH

juny 7th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El Partit Popular veu escandalós que el Parlament Europeu hagi concedit a la PAH un dels premis que des de l’any 2008 es concedeix a persones o organitzacions que lluiten pels valors europeus, promouen la integració entre els ciutadans i els Estats membres i faciliten la cooperació transnacional al sí de la Unió. Una altra institució guardonada aquest any ha estat l’Acadèmia Basca de la Llengua. I el PP no solament ho veu escandalós, sinó que ja han anunciat que intentaran que es retiri aquesta distinció a la plataforma liderada per Ada Colau.

No ens ha d’estranyar la seva reacció. Estan tan avesats a demonitzar els seus adversaris, els demòcrates, els qui lluiten pels drets socials, els qui defensen la diversitat, els qui lluiten per la dignitat de les persones, els qui estimen la llibertat, que després troben insòlit que la resta del món no els segueixi. Ho veiem en tots els països no democràtics on hi ha moviments socials de protesta, ara mateix Síria o Turquia, que els seus dirigents en veure’s impotents per a contenir el clam popular no troben altra alternativa que intentar qualificar de terroristes i violents els seus promotors, encara que sense arribar a l’extrem de qualificar-los de nazis. El que passa és que la seva credibilitat és nul·la, per més que algú tingui aires de grandesa. Algú s’imagina el Parlament europeu guardonant un grup violent? En el jurat del premi hi havia membres del Partit Popular europeu, els quals també van votar a favor de la candidatura de la PAH per a concedir-los la distinció.

I és que l’important no és el que es diu sinó la credibilitat que es té per a dir-ho. El Partit Popular crea les seves pròpies mentides que evidentment no convencen ningú, i només ells se les arriben a creure. I és en base a aquesta mentida que ells reaccionen. Ingènuament, Ada Colau afirmava que aquesta distinció hauria de fer repensar l’actitud del Govern, però és evident que no. El PP és víctima de les seves farses i de la seva fatxenderia; ara podrà dir que el Parlament europeu, inclosos els eurodiputats del Grup popular on ells estan inscrits, també ha caigut en la conxorxa de grups violents que són tots els demòcrates i defensors de les llibertats i dels drets socials, oposats a la seva política.

Tags:

L’FMI menteix una i altra vegada

juny 6th, 2013 · No Comments · Economia, Internacional

L’FMI ha acabat admetent, ara, que hi va haver errors notables en el programa de rescat a Grècia. Van calcular malament, diuen, l’impacte que tindrien les mesures imposades sobre l’economia grega: la recessió s’ha agreujat, el benestar dels ciutadans ha caigut en picat, l’Estat continua estant en fallida, no s’ha restablert la confiança dels mercats, no s’ha frenat el dèficit perquè l’Estat no recapta els suficients impostos degut al tancament d’empreses i la baixada del consum… Tot això, que de fa temps i a simple vista veia qualsevol llec en la matèria, ells ho ha acabat descobrint després d’un laboriós i erudit estudi dels millors especialistes.

Semblava un xic sospitós que el Zapatero, o millor dit els seus assessors econòmics, no s’adonessin fins que ja hi érem de ple que s’acostava una crisi de proporcions colossals. Però, donat el perfil del Zapatero, que poc després ja començava a veure brots verds, tampoc ens ha d’estranyar tant. Més sospitós és que les prestigioses agències de qualificació nord-americanes fins al darrer moment donessin la màxima qualificació de solvència a les entitats financeres que, com Lehman Brothers, farien fallida fent esclatar la bombolla financera que ens ha arrastrat a tots. O que el FMI, aleshores dirigit per Rodrigo Rato tampoc detectés cap dels símptomes de la crisi que ens venia al damunt. O que els economistes del Govern Rajoy, cada dia ens diguin, com aquell dels brots verds, que ja es comença a veure el final del túnel, però alhora cada dia ens allarguin el termini de la sortida real d’aquest túnel. Costa de creure, doncs, que la flor i la nata dels economistes del FMI, de la Unió europea i del Banc Central Europeu, tots s’equivoquessin alhora d’aplicar les mesures per a rescatar Grècia, que no deixen de ser les mateixes, encara que amb vestits fets a mida, que les aplicades a Portugal o a Espanya.

A part que tots els economistes seriosos han dit sempre que mai se surt d’una situació de crisi a base reduir la despesa pública, de limitar la capacitat adquisitiva de la població, d’incrementar l’atur o de rebaixar els ingressos a les arques públiques, tampoc calia tenir el títol d’economista per adonar-se que amb aquestes polítiques el que es fa és agreujar la crisi, garantint, això sí, que els qui fins ara havien creat la bombolla immobiliària i financera no en surtin perjudicats, Sincerament, no em crec en absolut aquest informe del FMI que admet errors en la gestió de la crisi; només ara, quan és evident que els resultats catastròfics són els que ja eren previsibles, i que ells deliberadament s’esforçaven en negar, o admeten perquè no poden negar l’evidència. L’FMI, la UE i el BCE no s’han equivocat en les seves polítiques, simplement han mentit i estafat la població (la grega, la portuguesa o la de l’Estat espanyol) prenent mesures que sabien del cert cap on ens portarien, perquè el seu objectiu no ha estat mai rescatar els grecs, ni els portuguesos ni els espanyols.

Tags:

Les inútils reformes educatives

juny 5th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Cadascú pot fer-hi la demagògia que vulgui, però dubto que n’hi hagi gaires que sàpiguen realment com afrontar el tema del fracàs escolar, de l’escàs nivell educatiu que s’assoleix aquí en comparació amb altres països europeus. És evident que el qui no en té ni la més remota idea, o en tot cas no s’ho ha ni plantejat és el Ministre Wert. Per ell, l’educació és un tema sense valor ni sentit, més enllà de la seva idea patològica d’espanyolitzar els nens, tant si són espanyols com si no. Per tant, la seva reforma no té res a veure amb l’educació sinó amb la recuperació de la franquista “Formación del Espíritu Nacional”.

Deixant de banda, doncs, les atzagaiades del ministre, el cert és que el país té un seriós problema amb l’ensenyament. Des d’una perspectiva d’esquerres s’acostuma a dir que l’administració hi hauria d’abocar molts més recursos si de veritat ens creiem allò que “invertir en educació és invertir en futur”. Però no és menys cert que a Finlàndia, un país que sovint es posa com a model en aquest àmbit, la remuneració dels mestres no és pas superior a la d’aquí; sí que ho és el seu prestigi i la seva consideració social. Devem ser dels països que més reformes educatives ha estat capaç d’endegar, i esperem que per al bé de l’ensenyament no s’arribi a posar en marxa aquesta darrera del Wert. Això sol, el fet de reformar constantment el sistema, no és només un símptoma del desconcert i la manca de criteris clars sobre la forma d’afrontar el problema, sinó que probablement també n’és una de les causes. Una de les principals dificultats amb què es topen els mestres és la incentivació dels alumnes en les tasques escolars; una desmotivació general que està directament relacionada amb l’interès i la valoració que de l’escola en fan els pares i la societat en el seu conjunt. I podem pensar, evidentment, en la percepció que tenen de l’escola determinats sectors de la societat amb problemes culturals de tot tipus, ja que geogràficament el fracàs escolar s’aguditza en uns barris i en uns sectors socials concretes. Però recordo, per exemple, un dels màxims representants de les associacions de pares de Catalunya, que es queixava de l’excessiva durada de les vacances d’estiu perquè, deia, això feia que els alumnes perdessin l’hàbit de la lectura; com si no fos també una responsabilitat de les famílies.

Ara mateix, la Generalitat vol reduir el nombre de places a les Escoles universitàries de mestres per tal de poder exigir una millor nota de tall als seus aspirants. No sé si aquesta mesura pot contribuir a millorar, a la llarga, tot el sistema educatiu, però el cert és que les reformes o millores no s’han de basar en aspectes tècnics, burocràtics o de currículum, sinó en aspectes de consideració general del fet educatiu per part de la societat. Només un exemple, que una jugadora de bàsquet, com li va passar a la Sílvia Diao, a Girona, estigui a punt de perdre una beca per haver suspès l’educació física, vol dir que hem perdut els papers; administrativament i burocràticament, potser tenia raó que volia suspendre-la, però no deixa de ser una mostra de no saber ni per a què serveix l’educació.

Tags:

Festival popular de bajanades

juny 4th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Sembla que no pugui ser. Costa de creure que es puguin dir tantes ximpleries, tan seguides, i que no s’adonin que estan fent el ridícul. L’altre dia era el Rajoy el qui menyspreava els Estats petits, quan Dinamarca seria un dels països capdavanters del món en competitivitat i en benestar dels ciutadans, i quan no són pas pocs els economistes que consideren que els estats de mida mitjana o petita, com seria Catalunya, són els que millor poden afrontar les situacions de crisi i millor poden adaptar-se a les realitats canviants. Cal pensar que per a ell, per al Rajoy, l’important no és ni el benestar dels ciutadans ni els índex d’atur, com els de Bèlgica, de Luxemburg, d’Àustria o de Suècia, sinó el seu concepte prepotent de poder.

La Cospedal devia sentir-se engelosia davant la ximpleria del seu cap de files i va llançar la seva sentència: “Hoy nadie nos está diciendo lo que tenemos que hacer», Ho diu seriosament, sense cap copa de més, o és que es pensa que la gent és curta de gambals? No cal ser expert en economia per saber que la UE ha hagut d’intervenir per salvar una part important del sector financer, que des d’Europa van marcar les pautes a seguir en la política econòmica espanyola, i que els anomenats homes de negre van supervisant tots els passos que segueix el Govern espanyol. Ahir en aquesta mena de competència del joc dels disbarats va ser el Ministre d’Economia Luís de Guindos qui deixava anar la seva: “Hay que empezar a implantar políticas para estimular el crecimiento” Ara s’adona el senyor Ministre que cal impulsar la reactivació de l’economia i, per tant, el creixement?. Fins ara no s’ha adonat que tots els passos que ha fet el Govern popular han anat en direcció contrària? I després són aquests els qui ridiculitzen el Zapatero per no haver detectat a temps la crisi econòmica?

Enmig del festival de frases i declaracions impròpies de gent amb un mínim de seny i de sentit comú, surt l’Esperanza Arrigue i deixa anar que amb la independència s’esdevindrà la catàstrofe, perquè, segons ella, quan una branca se separa del tronc l’arbre es debilita però la branca es mor. Ningú li ha explicat que en els darrers vint-i-cinc anys s’han creat a Europa una munió de nous estats, i que tots han reeixit i han prosperat com no ho havien fet mai al si de l’Estat on es trobaven?. I, el que és més important, mai, ni un de sol, un cop assolida la independència no ha fet l’opció de reincorporar-se a l’Estat d’on provenia.

Tags: