Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

L’independentisme avança ferm

juny 23rd, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tenim nous resultats d’enquestes, aquesta vegada realitzades pel CEO. Amb totes les prevencions que es vulgui davant de qualsevol enquesta, i més tenint en compte els errors que s’han produït recentment, val a dir que aquesta del CEO coincideix en línies generals amb la que havia fet no fa gaire un mitjà de comunicació pel seu compte. Per tant, sí que té el valor orientatiu de la tendència que segueix el país.

Pel que fa a l’evolució del vot de la ciutadania sembla clar que el resultat és literalment el contrari del que analitzaven i pronosticaven els nacionalistes espanyols: els electors el que volen és assegurar que el procés tirarà endavant, i per això castiguen les formacions que ofereixen dubtes, com és ara CiU, amb Duran com el seu principal enemic, i el PSC que s’obstina amb unes propostes sense cap credibilitat. Lògicament, també hi ha una radicalització de l’espanyolisme en favor del C’s i en detriment del PP. Però aquests, igual com fa el Duran, s’entesten a persistir en l’error de pensar que ensorrant Artur Mas ja neutralitzen el procés, sense adonar-se que si CiU pateix una davallada justament és per les dissensions que crea el mateix Duran i aboca molts sobiranistes convergents a l’òrbita d’ERC. I tant el PP com C’s, oblidant la visió general de país, posen especial èmfasi en la perspectiva estrictament partidista remarcant que el que hi surt perdent és la coalició d’Artur Mas. En qualsevol cas, el nombre de diputats sobiranistes en un Parlament que respongués al resultat d’aquesta enquesta continuaria creixent tant en quantitat com en qualitat.

Pel que fa a la consulta sobre la Independència, l’enquesta indica que continua creixent el vot favorable, encara que també creixi el vot contrari; bàsicament perquè a mesura que es vagi veient com a més real i imminent la consulta hi haurà més indecisos o persones que podrien optar per l’abstenció que es decantin per una o altra opció. Un 55’6% a favor de la independència enfront d’un 23’4% en contra és una majoria molt àmplia, que no permet cap dubte de cap on vol anar la majoria del país; però és que amb aquestes dades, si es comptabilitza el vot emès, tal com es fa en els processos electorals, equivaldria a més d’un 70% de vots afirmatius. L’afirmació que la voluntat d’aquest 70% divideix el país, o que cal seguir la voluntat d’aquest 30% escàs que hi votaria en contra, resulta com a mínim ridícula.

Una dada interessant. De les dades d’aquesta enquesta es dedueix que bona part dels federalistes votarien que sí en la consulta, tant si això és degut a què saben que l’alternativa és la progressiva anihilació de Catalunya com a país, com si és perquè, en tot cas, són conscients que només a partir de disposar d’un Estat propi es podria plantejar qualsevol proposta federalista.

Tags:

Ni a favor d’Espanya

juny 22nd, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El Govern espanyol fa temps que s’ha oblidat de governar per a Espanya, i es limita a governar pensant en com afeblir l’autogovern de Catalunya i com demostrar als catalans que si ens quedem a Espanya serà perquè ens oblidem de Catalunya. Ni hi ha llei ni mesura que pren el Govern del PP que no tingui l’objectiu de posar traves a Catalunya i de deixar clar que, per a ells, Catalunya no existeix com a país: a tot estirar és el nom que ells donen al nord-est espanyol. Volen que no hi hagi cap dubte que si ens volem quedar a Espanya a ser renunciant a la nostra llengua i a la nostra cultura, ha de ser agenollats i subjugats als seu domini.

Tant se val que sigui la seva obsessió per un quimèric corredor central, que perjudica notablement Espanya i que no interessa a Europa, com el gegantí malbaratament de recursos amb la megalòmana mania de vertebrar Espanya amb trens d’alta velocitat de nul·la rendibilitat i aeroports sense avions a totes les capitals de província; tant se val que sigui amb un llei d’Educació feta d’esquenes i en contra de la comunitat educativa com la malaltissa obcecació per no haver d’admetre l’existència de la llengua catalana més enllà de l’estricta Catalunya, i que els porta a crear hipotètiques noves llengües de la manera més burda i en contra de qualsevol criteri acadèmic; tant se val que es vulgui fer una reforma de l’administració local sense conèixer la realitat del territori, com que s’inventin el que ells anomenen mesures de racionalització administrativa, obviant que són ells els qui mantenen Ministeris sense competències i estructures anquilosades i ineficients…

Tant se val. Perquè al Partit Popular i al nacionalisme espanyol tot plegat li té un interès relatiu: s’enriuen de les necessitats de comunicació de tota la conca mediterrània amb Europa, des d’Andalusia a Catalunya; s’enriuen del dèficit espanyol i de la manca de recursos perquè ells continuen amb la disbauxa d’inversions inútils, de manteniment d’organismes i estructures obsoletes; s’enriuen de les universitats i dels criteris científics quan l’interès polític els porta a esquarterar una llengua que voldrien anihilar definitivament, com s’enriuen de les sentències dels jutges que reiteradament han donat validesa a una obvietat com és la unitat de la llengua catalana; se’n riuen de les administracions local i del criteri de subsidiaritat, que només admeten a l’hora de carregar de responsabilitats als ajuntaments i a les autonomies, però sense els recursos necessaris que es reserven per a les seves disbauxes. El sou objectiu, la seva obsessió malaltissa és únicament recentralitzar l’Estat i liquidar la diversitat de llengües, de cultures i de nacions, encara que sigui en perjudici del conjunt d’Espanya.

Tags:

Imbècils, potser sí. Però tant…?

juny 21st, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Hi ha coses que són de domini públic, però que no és políticament correcte airejar si no és a base d’eufemismes, insinuacions o ambigüitats que tothom sap desxifrar perfectament: el prestigi de la Casa reial és ja inexistent, tant pels escàndols del mateix Rei com per les intrigues econòmiques, els comptes secrets i els negocis bruts fets a l’empara de la Zarzuela; el sistema judicial espanyol està plenament supeditat als designis i a les necessitats polítiques de cada moment, i es permet d’imputar o desimputar al seu arbitri, allargar indefinidament els processos quan convé, i sentenciar per motivacions ideològiques que amb prou feines si es molesten a argumentar amb un llenguatge d’aparença jurídica.

Si finalment ha sortit a la llum pública tota la trama de l’Iñaki Undargarín no és pas perquè no fos coneguda abans, sinó per la fatxenderia i la prepotència amb què es realitzaven les operacions fraudulentes, convençuts de la seva impunitat, sense ni tan sols mantenir les formes. Fins al punt que no imputar el gendre del Rei hauria posat en excessiva evidència la Justícia. Com en el cas de la Ministra Mato que no sabia de qui era el luxós cotxe que hi havia al garatge de casa seva ni qui pagava alguns dels seus viatges familiars, ningú es creu que la Infanta Cristina no estigués al corrent de totes les activitats del seu marit, oi més quan la seva firma apareix en multitud d’actes i gestions que han resultat delictives. Com ningú es va creure que la desimputació de la Infanta no vingués motivada exclusivament per raons de caràcter polític, a les quals se sotmet el poder judicial i sobretot la Fiscalia. Després va sortir la possibilitat d’un nou frau a Hisenda derivat de la venda no declarada d’unes propietats de la mateixa infanta Cristina. L’informe de l’Agència Tributària espanyola era més que concloent. I, malgrat tot, ningú dubtava que trobarien la manera d’evitar que la Infanta fos definitivament imputada, ara per frau a Hisenda.

Fins aquí res que no fos de domini públic. Ja estem a vesats a veure com des del Tribunal Constitucional a la Fiscalia de l’Estat, tota la maquinària de la Justícia espanyola es posa al servei d’uns interessos polítics molt concrets. Alguns se n’exclamen obertament, altres prefereixen resignar-s’hi discretament, i encara n’hi ha que ho aplaudeixen. Però una cosa és que s’arribi a considerar com a inevitable la corrupció de les estructures de l’Estat, i l’altra que es tingui el cinisme i la fatxenderia de prendre tots els ciutadans espanyols com a perfectes imbècils. ¿Com és possible que tinguin el desvergonyiment de dir que l’informe presentat per Hisenda davant del jutge era erroni, i que en cadascuna de les actes notarials i registrals en què constava que la Infanta havia venut les diferents finques s’hi havia “colat” per error el DNI de la Infanta? Imbècils, potser sí; però tant… ?

Tags:

La dignitat de la Camacho cotitza ben poc

juny 20th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

La dirigent dels populars a Catalunya, la inefable Alícia Sánchez Camacho, va simular sentir-se ofesa quan es va fer públic el cas d’espionatge de què havia estat objecte en un restaurant de Barcelona on s’havia reunit amb la companya d’un dels fills de Jordi Pujol. Si el “dinar de treball” ja tenia una clara intencionalitat política, molta més en van tenir els aparents escarafalls que en va fer la Camacho, posant-ho com a exemple de corrupció política. El que va passar va ser, però, que aviat es va veure que l’enregistrament d’aquella conversa privada només podia beneficiar, i per tant estar preparada, pel mateix entorn del Partit Popular.

Tan bon punt van començar a sortir indicis d’on podia venir l’interès en contractar l’empresa Método 3, els mitjans de comunicació espanyols, que d’ençà de l’inici del procés sobiranista havien endegat una campanya permanent de desprestigi i d’intoxicació de la política catalana, van deixar de parlar del tema. Tot apuntava que les gravacions il·legals havien estat encomanades i dirigides pels mateixos que després en farien els escarafalls; a Mètodo 3, hi figurava sota les sigles ASC. De cop i volta, aquell interès que havia expressat ella mateixa per anar al fons de la qüestió, descobrir qui hi havia al darrere i qui havia ordenat espiar-la, va desaparèixer. Ja s’havia llançat la primera acusació, s’havia creat l’escàndol i ja no convenia anar més enllà, no fos cas que es trobés ella mateixa davant d’un mirall. La sospita era clara, i la unanimitat amb què els mitjans afins al PP van decidir oblidar el tema en reforçava la hipòtesi. El que potser no sospitava ningú era que la dignitat de la senyora Camacho, i aquí el terme “senyora” és pura sorna, tingués un preu tan baix.

Per 60 mil euros, la Camacho ja es dóna per satisfeta, ja no li cal saber qui va ordenar espiar-la, i per això retira la denúncia presentada contra l’empresa Mètodo 3. No costa gaire tirar d’hemeroteca per recordar les seves declaracions en què manifestava la seva determinació per arribar fins al final de la qüestió. I es veu que per a la Camacho, davant del risc que una investigació seriosa acabés amb la conclusió que la mà negra no era sinó de l’entorn de la mateixa ASC, aquest final de la qüestió eren els 60 mil euros. Devia pensar que si a ella no li havien arribat els sobres Bàrcenas que es repartien entre els dirigents populars, bé podia guanyar-se el seu sobret particular. I és que la dignitat i la decència de la Camacho no es cotitza gaire més que això: 60 mil euros.

Tags:

La mentida, l’arma dels impotents

juny 19th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

El que fa no tant era un tema gairebé marginal, avui ocupa el centre de la política nacional i estatal. I el fet de trobar-nos en plena crisi econòmica, no solament no n’és cap obstacle, com sí que ho seria per a plantejar qualsevol altra qüestió, sinó que encara fa més viu i intens el debat sobre la independència; i no deu pas ser per casualitat. Ara, el nacionalisme espanyol ja no pot fer veure que aquí no passa res, primera perquè sap que hi ha una majoria suficient per a fer el pas cap a l’Estat propi, i segona perquè sap que si el poble persisteix no hi tindrà res a fer.

Només cal fer zàping amb el comandament del televisor o rastrejar les xarxes socials per adonar-se que el tema està permanentment en boca de tothom. Anant d’un lloc a l’altre, topem amb debats o discursos a mig fer, i potser ens costa situar-nos. Ja sabem que el tema no és pas fàcil; però si obrim un canal televisiu i algú ens està parlant de les “fronteres” que es crearien amb el nou Estat, si parla del fet que la independència resolgui com per art d’encantament tots els problemes del país, que no sé què els passarà als qui no parlin català, que l’endemà de la independència ja haurem sortit de la crisi i en definitiva que viurem al país de xauxa… si sentim tot això és que el qui ens està parlant és un nacionalista espanyol, evidentment contrari a permetre que els catalans decidim el nostre futur. És curiós, o potser no tant, que per a combatre la idea del secessionisme hagin de recórrer a arguments que no fa servir ningú; o almenys ningú mínimament seriós. Els sobiranistes, ja siguin de CiU, d’ERC, de la CUP, d’IC_V o d’altres formacions serioses, remarquen sempre que no serà un procés fàcil, que evidentment no hi haurà cap mena de frontera com no n’hi ha a Europa, llevat de les que vulgui posar Espanya, que tindrem més eines per a lluitar contra la crisi i per a fer menys retallades però amb molta feina encara per fer, que el castellà gaudirà igualment d’algun règim de cooficialitat encara que el català com a llengua pròpia i de cohesió social hi tingui un paper predominant, i ningú planteja la independència com la solució, i menys immediata, a tots els mals. Només ho fan els espanyols que volen impedir la nostra llibertat.

I és que, quan algú vol contrarestar els arguments d’un altre, i en té prous per a fer-ho, no li cal recórrer ni a la mentida ni a l’exageració. Simplement, dient les coses tal com són li és suficient per a defensar amb solidesa la seva posició Només quan algú és conscient que no té prou arguments de pes per a combatre l’adversari, quan sap que no té raons suficients, només en aquest cas es veu obligat a falsejar la realitat, a fer veure que l’adversari diu i pretén una altra cosa per a poder tenir per on agafar-se. La mentida i l’exageració son l’arma dels qui se senten impotents per a afrontar la realitat.

Tags:

Imposar o suggerir, als ciutadans o a la banca

juny 18th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Mentre als ciutadans se’ns imposen les mesures, sense miraments i a consciència del mal que produeixen, a la banca se li suggereix el que hauria de fer per ajudar el país a sortir de la crisi. Tot i la professió de fe que fan del liberalisme a ultrança quan els convé, a la banca no se la pot deixar caure, diuen, perquè se li ha atorgat la categoria de sistèmica; als ciutadans sí que se’ls pot deixar caure, i si arriben a una situació tan desesperada com per a pensar en el suïcidi, només els demanen que ho facin discretament, per no ofendre la sensibilitat de l’espectador.

D’aquella banca espanyola que era la més sòlida del món vam passar a una banca que  necessitava un rescat europeu en tota regla, i a costa de la ciutadania, faltaria més. Els experts, els qui regeixen l’economia del país, els gestors amb sous multimilionaris van fer els seus càlculs; i, coneixedors del tema, van determinar la xifra que necessitava la banca per a no fer fallida i tornar a ser solvent. Amb només un any, els càlculs i els raonaments d’aquells experts que no ho devien ser tant, ja han quedat obsolets; ara diuen que la mateixa banca que donaven per sanejada necessitarà 20.000 milions més. Deu vegades més del que necessitaria Catalunya per evitar les noves retallades. Per a garantir els serveis bàsics dels catalans no hi haurà diners, per a tornar a apuntalar la banca encara els en sobraran. Des del principi de la segona tongada de la crisi, que no ha fet sinó agreujar-se d’ençà que el Partit Popular aplica les seves mesures austericides, es diu que una de les claus per a la recuperació econòmica és el crèdit, sobretot per a les petites i mitjanes empreses i per a les famílies.

Quan l’anàlisi dels governants era que calia reduir el dèficit, no van dubtar gaire a l’hora d’obligar la ciutadania a pagar-ne la factura, acomiadant gent, abaixant sous i prestacions, reduint drets, desmantellant serveis bàsics… Ara ja admeten que el problema és la dificultat de trobar crèdit, però els mateixos governants que es mostraven durs i implacables amb les persones, ara es mostres condescendents i submisos amb els bancs. Rajoy demana als blancs que, si els plau, si els sembla bé, si ho creuen oportú, si no els fa res, obrin l’aixeta del crèdit, imprescindible per a sortir de la crisi. Una invitació o un suggeriment tan amable potser no és suficient mentre els bancs obtinguin préstecs al 0’5% del mateix Banc Europeu i els puguin deixar al mateix BCE o col·locar-los en deute sobirà dels estats a un interès sensiblement més alt.

Tags:

Duran, el caçarecompenses

juny 17th, 2013 · No Comments · Política catalana

Duran i Lleida està obsessionat en fer trontollar i fer caure el Govern d’Artur Mas. No hi ha dia que no llanci alguns dels seus míssils contra la coalició de la qual teòricament n’és el Secretari General. És cert que a vegades ho fa simulant que el seu adversari és ERC, però tothom sap que la formació republicana pot ser el seu adversari com ho és també IC-V o la CUP, i probablement no tant el PP o el PSC, però no el seu enemic. Són adversaris en la mesura que competeixen electoralment, però no perquè es disputin un mateix espai.

No ens enganyem. El principal enemic de Duran, i que ell està disposat a abatre amb totes les seves forces, és Artur Mas. En tots els partits hi pot haver lluites pel poder; els republicans en sabem un niu d’aquestes coses. Però normalment es tracta de segar l’herba sota els peus més dissimuladament o d’aprofitar els errors del líder a qui es vol disputar el lideratge; no pas d’un atac frontal com és el cas del Duran. I la diferència rau en què l’objectiu personal del Duran no és el de liderar la coalició ni tant sols el d’aspirar accedir al Govern del país, sinó el d’esdevenir una peça important a Espanya. Per això, per a la seva estratègia, li convé no només boicotejar i fer caure el Govern d’Artur Mas, sinó deixar clar que sense ell això no hauria estat possible. Si ataca ERC no és pas per les discrepàncies, evidents, que pugui tenir amb els republicans, sinó justament per a provocar-los. La resposta aïrada, afortunadament no pas en excés, dels dirigents d’ERC així com dels més sobiranistes de CiU és l’aval que necessita i cerca el Duran.

El seu objectiu és aconseguir avortar el procés secessionista, com no sembla clar que ho pugui fer el Govern espanyol, i a més apuntar-s’ho com un mèrit personal. Ell ja té calculat que els resultats electorals que en seguiran poden ser catastròfics per a CiU, i probablement no tant per a ERC que es veurà com la víctima de la conxorxa interna de CiU. Probablement, sectors que fins ara no havien gosat plantejar el trencament de la coalició tindran la motivació evident per a fer-ho, i de retruc la que pot arribar a desaparèixer pot ser una UDC que per a ulls de molts serà vist com l’esca del pecat i molts militants d’Unió s’hi sentiran traïts pel seu líder. A ell, al Duran, tot això li importa un rave si, havent-se penjat la medalla de l’antisobiranisme més efectiu, és degudament recompensat pel PP espanyol.

Tags:

Duran i Navarro, un desgavell compartit

juny 16th, 2013 · No Comments · General, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Per a bé i per a mal, el procés endegat a partir d’aquell 11 de setembre, ha portat el país a una radicalització de postures. Fins ara, qui més qui menys, tothom podia jugar a la puta i la Ramoneta, a base d’indefinicions que uns en deien màximes cotes d’autogovern, dins de l’estructura de l’Estat, i d’altres en deien tendència federalitzant. Quedava clar que hi havia una minoria netament independentista, com hi havia una altra minoria netament espanyolista; però el centre polític estava ocupat per la indefinició.

La magna manifestació popular va fer sortir de l’armari els sobiranistes convergents, i la balança es va decantar sobtadament a favor d’un procés polític que ens hauria de portar a la creació d’un Estat propi. Però no es tracta només d’haver decantat la balança cap un dels bàndols, sinó que tot aquell espai que fins ara era tingut com l’espai central, el del catalanisme assenyat, ha perdut tota credibilitat. Hem posat les cartes sobre la taula, i els qui encara mantenen el discurs abstracte i indefinit, basat en un pacte impossible, porti o no l’etiqueta federalista, han quedat descol·locats i sense cap credibilitat. El Navarro, igual que el Duran, quan surten afirmant que potser sí, però que en tot cas s’ha de fer pactant amb Madrid no poden sinó despertar somriures burletes, tant dels uns com dels altres. Una cosa és proposar seguir tots els passos previs d’oferiment de pacte, per més que sapiguem que és inútil, i fins i tot pensar que a l’hora de la veritat, un cop consumada la secessió, també caldrà un pacte final per a encaixar totes les peces, i l’altra ser tan il·lús com per pensar que podem avançar mínimament a través del pacte. Avui, afirmar que s’opta com a única via per una solució pactada equival senzillament a la renúncia a la dignitat nacional i a assumir el paper de submissió.

El pobre Navarro, pensant que a base de foragitar el sector més catalanista del PSC esdevindria el centre assenyat de la via intermèdia que defuig els extrems, s’ha trobat amb un partit notablement debilitat i més qüestionat que mai pel seus superior de Madrid, que ja s’estan pensant en establir la pròpia marca del PSOE a Catalunya. L’alternativa federalista ja no compta per a ningú: és vilipendiat pels seus socis espanyols per ser excessivament catalanista i titllat de traïdor pels qui encara creuen en Catalunya com a país. I el mateix li passa al Duran: l’alternativa no és la d’un catalanisme moderat enfront de la radicalitat sobiranista, sinó avançar cap a l’Estat propi o sucumbir cap a l’espanyolisme més anorreador. Navarro pot aconseguir liquidar el PSC per donar pas al PSOE instal·lat  a Catalunya, de la mateixa manera que el Duran, a base de torpedinar el procés i l’aposta de CiU, pot aconseguir fer caure Mas però també liquidar Unió que quedaria plenament assimilada pel Partit Popular.

Duran i Navarro defensen un espai que ja no existeix. Si aconsegueixen dinamitar el procés sobiranista, no serà per encetar cap tercera via, sinó que hauran obert la porta a l’assalt final de l’espanyolisme sobre Catalunya, que, tinguem-ho clar, no té altre objectiu que el d’anihilar-nos.

Tags:

Qui pressiona la Justícia?

juny 15th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

No ha sorprès massa ningú que el jutge del cas Blesa hagi denunciat tota mena de pressions que interfereixen en la seva feina i posen en qüestió la independència del poder judicial. El titular del jutjat d’instrucció número 9 de Madrid va tenir la gosadia d’empresonar l’expresident de Caja Madrid, amic personal de José Maria Aznar, que va ser qui l’hi va col·locar. La fiscalia, insòlitament o no tan insòlitament tractant-se de qui es tractava, va recórrer immediatament en defensa de Miguel Blesa.

El que sorprèn, doncs, no és que hi hagi pressions polítiques per a condicionar l’acció de la Justícia. És la cosa més absolutament normal, i no pas només per l’interès polític de tenir com a aliat l’administració de la justícia, sinó també per la connivència de magistrats i fiscals. Contínuament, la justícia espanyola pren decisions i emet sentències on l’únic que hi podem trobar de jurídic és el llenguatge; sentències, argumentades pels pèls, amb una clara i expressa voluntat d’afavorir determinades ideologies i determinats partits. Ho són les sentències en contra de la llengua catalana o en contra del món abertzale basc; les dilacions expresses per fer que determinats delictes prescriguin o evitar que perjudiquin interessos electorals; els tractes de favor que es fan a la monarquia o a l’església; l’acceptació de querelles sabent que són infundades amb la finalitat de perjudicar el querellat, encara que després se l’hagi d’absoldre… Parlar de l’administració de Justícia espanyola és parlar de corrupció i d’injustícia institucionalitzada.

El que sorprèn és que ara el jutge del cas Blesa faci cara de sorprès. Li passa el mateix que li va passar al Garzón que, després de tant de temps actuant i sentenciant amb una clara finalitat política, per exemple contra l’independentisme català, al final es va veure atrapat en la pròpia trampa d’acceptar la subordinació de la Justícia als interessos polítics. I el mateix que ell havia fet i acceptat en tantes altres ocasions, se li va girar en contra quan va tocar el poder del Partit Popular; més o menys com el que el jutge Elpidio José Silva ha volgut fer amb els amics d’Aznar. No ens hauria d’estranyar que a aquest també el facin caure.

Tags:

El drama del Navarro

juny 14th, 2013 · No Comments · Política catalana

Pere Navarro pot acabar essent víctima d’ell mateix. De la manera més insensata i estúpida, i en una clara mostra d’incapacitat de lideratge, va començar una purga interna per a desfer-se dels sectors més catalanistes. Va aconseguir importants desercions i crear tensions internes, quan fins llavors s’havia procurat mantenir un cert equilibri entre les diferents famílies socialistes, de manera que el PSC en el curt període que el Navarro hi és al capdavant ha perdut una bona colla de líders carismàtics i de gent que donava credibilitat al partit.

Se suposa que, a part de la por i la inseguretat pròpia dels ineptes, Pere Navarro devia voler presentar-se davant del PSOE com l’home que havia acabat amb el catalanisme maragallista i havia recuperat l’esperit d’oposició al nacionalisme convergent. Devia esperar que li ho agraïssin, és clar. Però, fins i tot això li està sortint malament. Per més que renegui del sobiranisme, que advoqui per una política d’entesa amb Espanya, entenent aquesta entesa com una inevitable submissió, ja que res no és possible segons ell sense haver-ho pactat abans amb el poder espanyol, a Madrid els seus el continuen veient com un catalanista. Bé, de fet, el veuen simplement com un català, motiu més que suficient com per a no fiar-se’n. La darrera astracanada de reclamar l’anul·lació del concert basc s’entén des d’aquesta lògica d’imaginar que els espanyols, i per tant també el PSOE, no accepten el dret a decidir i les nostres aspiracions nacionals per un exigent rebuig a qualsevol mena de privilegi; sense adonar-se que els espanyols no els preocupa ni poc ni molt que hi hagi privilegis, sinó només que ens en puguem beneficiar nosaltres. És el mateix que li passa a la Camacho, que després de dir una i mil vegades que ells estan per buscar acords amb el PP espanyol, aquests la menyspreen dient-li que no hi ha més diàleg que passar tots per l’adreçador.

El Navarro, doncs, debilitat internament i molt contestat pels sectors catalanistes que encara romanen al PSC, topa frontalment amb un PSOE que abans que res és un partit espanyol, i que no li perdona que tingui la gosadia de defensar una mínima catalanitat. I comencen a sorgir veus, cada vegada amb més força, reclamant que el PSOE instal·li les seves sigles a Catalunya, com l’única garantia d‘obtenir una absoluta subordinació dels socialistes catalans. I és que, igual com passa amb el Partit Popular, no hi ha socialistes o populars catalans, sinó socialistes o populars espanyols que circumstancialment viuen a Catalunya.

Tags: