Bloc de notes de Josep Romeu

Marcelino Iglesias, President del Govern d’Aragó, ha anunciat per enèsima vegada que aquesta vegada sí que el seu Govern tirarà endavant la Llei de Llengües d’Aragó. Ha incomplert tantes vegades que la seva paraula no té cap mena de valor. De tota manera, encara que no hagi volgut donar massa pistes sobre com serà la llei, sí que ja ha deixat clares les seves limitacions, dient que serà un una llei que “generarà drets i llibertats, però no obligacions”. [@more@] 

És aquesta gràcia que tenen alguns a l’hora de capgirar els arguments. Les lleis, encara que inevitables, són una feixuga càrrega que hem de suportar els ciutadans… però en aquest cas, tractant-se de la llengua catalana, farem una llei fantàstica que no ens obligarà a res, i només ens donarà llibertats. I segurament que aplicaran el criteri que volien aplicar aquí per a la Llei de Política lingüística: hauria de ser una llei que no prevegi sancions, que convidi amablement a qui li vingui bé, però sense preveure mesures coercitives ni punitives com preveuen les altres lleis. Hi poden haver mil lleis que obliguen  o imposen les llengües oficials dels Estats, però nosaltres no podem imposar res perquè som millors que ningú, i hem de fer lleis amables que aconsellin, promoguin, invitin… 

És el mateix que passa quan és parla d’un possible horitzó per a Catalunya: No cal reivindicar un Estat propi, perquè els Estats són una rèmora a superar i hem d’anar cap a un universalisme sense fronteres. Per tant, el nostre nacionalisme no ha de ser com el dels altres, tancat i mesquí que enarbora banderes, promou sentiments egocèntrics o viscerals i se serveix d’un exèrcit per a defensar-se, sinó un nacionalisme de convenciment, de lliure adscripció…  

Arreu, quan parlen de la seva història, no s’estan d’exaltar els seus mites, s’adiguin o no a la realitat. En el nostre cas, no. Aquí hem de superar els nostres mites, impropis d’un país modern, i deixar clar que el rei Jaume I era una faldiller impresentable i que Rafael de Casanovas va simular ser ferit, o s’ho va fer venir bé per salvar la pell en el setge de Barcelona de 1714. Són regals i afalacs enverinats. Nosaltres no hem de caure en els mateixos errors que els altres, imposant lleis que generin obligacions i prevegin sancions en cas d’incompliment, pretenent construir un país egocèntric i basat en essències pàtries, sobre la base d’uns mites de més que dubtosa veracitat. No. Nosaltres, millors que ningú, convidarem els ciutadans a respectar la llengua i el país, si els bé de gust, si els sembla bé, si els plau… I, si no, disculpin les molèsties.

Tweet

La comunitat internacional s’ha anat posicionant davant del conflicte de Geòrgia més com a confrontació envers un dels contendents que per convenciment de cap causa justa. Tan condemnable és la violència exercida per l’exèrcit rus com pel georgià sobre els pobles d’Ossètia i d’Abkhàzia. Perquè la història no és pas nova. Podríem recular fins a l’època soviètica, on els georgians tenien un cert reconeixement, del qual no gaudien ni abkhazos ni ossetes; quan es va produir la desintegració de l’URSS, Geòrgia va reivindicar els seus drets com a nació per a disposar d’un estat propi, però va negligir els drets dels altres.
[@more@]
Durant aquests pocs anys d’independència georgiana, si descomptem els també escassos anys en què va ser estat independent al primer terç del segle XX, Geòrgia no solament va voler retenir les nacions d’Abkhàzia i d’Ossètia, sense escatimar l’ús de la força militar, sinó que les va maltractar negant-los els seus drets com a pobles amb llengua, cultura i personalitat pròpies. Tant és així que uns i altres prefereixen caure en mans de Moscou que de Tblisi. En el cas dels ossetes, el seu país es troba dividit, de manera que Ossètia del Nord forma part de Rússia i Ossètia del Sud de Geòrgia, i per tant la seva aspiració seria la d’unir-se per formar un estat independent o una república autònoma dins de la Federació Russa, mentre que Abkhàzia aspira directament a la independència.

Com totes les repúbliques caucàsiques, tant Geòrgia, com Abkhàzia o com Ossètia tenen una barreja ètnica important. Del mig milió d’habitants d’Abkhàzia, poc més de cent mil són pròpiament abkhàzos, i una part important de l’actual població d’Ossètia del Sud era georgiana, tenint en compte que Ossètia del Nord té més de 660.000 habitants i la del Sud no arriba als cent mil. Tant Abkhàzia com Ossètia tenien un govern propi, no reconegut pels georgians ni per la comunitat internacional, que actuava independentment de Tblisi. Ara, però, la intervenció militar, criminal, primer dels georgians i després dels russos, traslladarà el conflicte a la població civil creant tensions entre les diverses comunitats que comparteixen cadascun dels territoris.

Aquí no hi ha bons i dolents, si ens referim a russos i georgians. Aquí hi ha la mateixa història de sempre: és la manca de respecte pels drets dels pobles, per la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat nacionals el que provoca els conflictes. Georgians i russos són al mateix bàndol.

Tweet

Sempre s’ha dit que la democràcia és el menys dolent dels sistemes de governança de la cosa pública. Les societats són diverses en maneres de pensar i de veure les coses, i sobretot en interessos, i la millor fórmula que s’ha trobat fins ara és la democràtica. Es tracta simplement de donar la veu, i per tant la darrera paraula, a la ciutadania. Fins aquí estaríem més o menys d’acord tots els demòcrates. El problema és que alguns confonen el sistema democràtic amb una alternança de dictador, i es posen en evidència en el moment en què la ciutadania decideix quelcom que no els agrada. [@more@]

És en base a aquest principi democràtic d’acceptar i respectar la voluntat majoritària dels ciutadans que des d’aquí o des del País Basc es reclama el dret a l’autodeterminació. No hi ha cap independentista català, ni basc, que propugni arribar a la independència al marge de la voluntat dels ciutadans; fins i tot ETA reclama arribar-hi per aquest camí. Però sovint ens hem de sentir dir allò de que els catalans o els bascos ja ens autodeterminem cada vegada que anem a votar. Com els militars de Mauritània; mentre votem el que a ells els plagui, no passa res. Però si Catalunya elabora un Estatut, ells s’atorguen el dret a retallar-lo, i un cop aprovat per ells mateixos, incomplir-lo. Són les regles de la Constitució espanyola. Però els bascos van votar en contra de la Constitució, i si en aquesta Constitució espanyola no hi cap la defensa dels interessos dels catalans, bé hem de poder decidir sortir-ne.

Ah, no. Consultar a la ciutadania sobre el futur del país, és antidemocràtic. És antidemocràtic demanar als ciutadans que es pronunciïn sobre allò que els afecta tan directament? No ho preveu la Constitució. D’això es tracta, de demanar a la ciutadania que es pronunciï si els sembla bé aquesta Constitució o si en voldrien una altra, una de pròpia per a Catalunya o per al País Basc, per exemple. Però això seria inconstitucional! Si la democràcia és inconstitucional, el que no podem fer és limitar la democràcia sinó canviar la Constitució, o si aquesta constitució és bona per als espanyols però no per als catalans, nosaltres ens en desvinculem. La majoria del país vota partits que no volen desvincular-se de la Constitució espanyola, per tant, democràticament els catalans ja decideixen mantenir-se dins d’Espanya. D’acord, mentre això sigui així; però i si algun dia hi ha una majoria que decideix desvincular-se d’Espanya?. Ah, no. Els ciutadans poden votar lliurement el que vulguin, però això no, seria inconstitucional.  

I no ens en sortim. Com a Mauritània o com a Txetxènia, podem anar a votar i decidir el nostre futur, sempre que decidim el futur que ells ens tenen reservat.  Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla. 

Tweet

És ben cert que hi ha unes condicions objectives per pensar que la majoria de les llengües del món poden trobar-se en perill d’extinció. La globalització, en el sentit de la creació d’aquest espai únic de relacions humanes, fa que es vagin imposant unes poques llengües per damunt de les altres. Una situació que s’agreuja en el cas d’aquelles llengües que han patit i continuen patint agressions i discriminacions, essent, a més, les que no disposen d’un Estat propi per a defensar-les. La defensa del patrimoni universal que representen aquestes llengües, a l’igual que la defensa del patrimoni natural, implica l’establiment de mesures de caràcter proteccionista que algú pot considerar com una limitació de la seva llibertat individual.  

[@more@]

La gent hauria de poder utilitzar sempre la llengua que volgués, per una simple qüestió de llibertat personal. No hi hauria d’haver lleis restrictives per a l’ús de les llengües. Home, doncs, si això fos així el primer que caldria esmenar-se seria la legislació espanyola, que segons un informe fet al parlament de Catalunya hi ha més de cinc-centes lleis o decrets espanyols que imposen el castellà o  que limiten l’ús de les altres llengües. I la Unió europea va pel mateix camí fent una discriminació clara entre els parlants d’unes llengües que tenen uns determinats drets que no tenen els parlants d’altres llengües. Una cosa són les llengües oficials… Aleshores, la llibertat de les persones va lligada a l’oficialitat?.  

El que no podem fer és dir que, com que hi va haver persecució política contra el català, ara hem de recuperar-nos fent el mateix en sentit contrari. No es tracta de cap persecució sinó de la protecció de la llengua catalana, partint de la idea que la discriminació positiva per a defensar el patrimoni o per a defensar els qui es troben en una posició més dèbil són acceptades arreu. Tothom entén que es limiti la llibertat personal a l’hora permetre disposar de determinades plantes o espècies animals protegides, o que es tracti amb preferència (i per tant discriminant els altres) les persones que tenen una minusvalia, posem per cas. Però és que es vol fer la vida impossible al castellà a Catalunya. De veritat? Algú creu que es no es pugui viure a Barcelona sense saber un borrall de català? Anem pel carrer, al quiosc, al supermercat, el cinema, al restaurant, a fer gestions en dependències oficials, algú s’ha trobat que no troba un producte en castellà, que no l’atenen perquè els parla en castellà o que l’han obligat a canviar de llengua? I això no passa, constantment, al revés? Una cosa són els comportament individuals i una altra els de l’administració, quan dicta normes restrictives. Per als qui creiem que la llengua és un patrimoni a preservar ens sembla el més normal del món que s’estableixin normes proteccionistes.  

Però si el català no està en perill d’extinció!. Ah, no? Mirem les dades objectives: la llengua està reculant territorialment, fins al punt d’extingir-se en algunes zones del País Valencià i de la Catalunya del Nord, s’està imposant en determinats àmbits d’ús social, disminueix percentualment el nombre de catalanoparlants… Un s’esgargamella, innocentment, presentant al nostre interlocutor, que no entén les mesures proteccionistes en favor del català, la realitat d’una llengua amenaçada, i al final ens capgira l’argument. Ah, doncs, si és la majoria la que va imposant l’ús del castellà, perquè hi ha una deserció dels catalanoparlants, s’ha de respectar la voluntat d’aquesta majoria! Bé, però és que la majoria d’aquest país, parlants d’una o altra llengua, ha votat majoritàriament la llei de política lingüística. Sí, està clar, la majoria imposant-se a la minoria… 

Ja hi som: les lleis proteccionistes o restrictives només són pernicioses si es fan a favor del català. S’ha de respectar la voluntat dels ciutadans, excepte quan aquesta voluntat s’expressa a favor de defensar la llengua pròpia del país. Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

Tweet

A escala mundial es viuen processos aparentment contradictoris. D’una banda hi ha tot el fenomen de la globalització, que dilueix les fronteres i fa que els països siguin cada vegada més interdependents, i a Europa es tendeix, encara que lentament, a cedir competències estatals cap a la Unió Europea; però de l’altra, hi ha una creixent puixança del sentiment nacionalista, de reivindicació de les pròpies arrels i de les polítiques de proximitat. Tant aquí com a la Xina. Això genera un debat que als països civilitzats se circumscriu a la paraula i al respecte per a totes les posicions, mentre que els altres opten per la violència i la intimidació permanents.  [@more@] 

Es relativament habitual, sobretot en àmbits espanyols, sentir l’argument de què en uns moments en què es tendeix cap la creació d’espais més amplis, com la Unió europea, sembla que no té sentit pretendre aixecar noves fronteres. La resposta és clara: no volem aixecar cap nova frontera, volem tan sols entrar directament a aquesta nova realitat global sense passar per intermediaris, que a més ens fan pagar peatge. Ara que els estats estan cedint moltes de les seves atribucions a organismes superiors anirem a crear un altre estat? Això és anar contra corrent. Bé, hi ha dues corrents, la de la globalització i la de la particularització; nosaltres estem per totes dues, per ser en aquest món global des de la nostra particularitat i no des de la seva particularitat.  

Es poden tenir els mateixos drets i defensar els interessos, la cultura i la identitat catalanes sense necessitat de construir un nou Estat. A més, els Estats cada vegada tenen un paper menys rellevant en el context mundial. Ah sí? Aleshores, per què no se’ns deixa tenir seleccions esportives pròpies? Ara mateix a la Xina hi hauria més atletes d’aquest Estat participant sota dues banderes. No, està clar, les seleccions internacionals són exclusives per als Estats. Aleshores per què el Govern espanyol no proposa l’oficialitat del català a Europa, que així aquest Estat hi tindria més d’una llengua pròpia reconeguda. No està clar, a Europa només s’hi reconeix la llengua dels Estats. Per què els catalans no podem participar i defensar els nostres interessos en els fòrums internacionals, de la mateixa Unió europea, de la UNESCO o de tants altres? No està clar, aquesta és una competència exclusiva de l’Estat. Però no havíem quedat que des d’aquest Estat es podien tenir els mateixos drets i defensar els mateixos interessos que tenint un Estat propi?  

Hi ha coses que només es poden assolir i defensar disposant d’una estructura d’Estat; per tant no està a l’abast dels catalans, no podeu tenir aquestes pretensions si no teniu Estat propi. Aleshores volem l’Estat propi! No, això és anar contracorrent… I ja hi tornem a ser. 

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

Tweet

No hi ha dubte que la globalització i els moviments migratoris fan molt més diverses i plurals les societats actuals. Ja no és imaginable una Catalunya, ni cap altre país europeu, de caràcter monolingüe. La gestió, per tant, d’aquesta diversitat cultural és un dels reptes que cal afrontar arreu d’Europa. Hom entén, amb un mínim d’honestedat i de sentit comú, que hi ha un uns drets individuals que cal respectar, alhora que hi ha uns drets col·lectius, els de cada país, així com la necessitat de garantir-ne la cohesió social. No hi ha fórmules màgiques, però sí que hi ha un denominador comú pel que fa a la llengua pròpia de cada país. Però la lògica, el sentit comú i el diàleg amb els espanyols no funciona. [@more@] 

La primera cosa que ens diuen és que no s’hi val a argumentar que els catalans volem fer el mateix que fan a qualsevol altre país, la mateixa immersió que practiquen a Madrid, a París o Roma. No és cap raonament, és cert, però sembla que si és bo arreu també ho deu poder ser aquí. Però els espanyols no s’estan de romanços i surten amb la defensa dels pobres nens que parlant a casa seva una llengua es troben en arribar a l’escola amb el trauma que allà la llengua que s’hi utilitza és una altra. I això els traumatitza. Gestionar la diversitat no és fàcil, el possible trauma, que no és tal, té l’avantatge d’afavorir la cohesió social i la integració dels nou vinguts… Ah, no! El que importa per damunt de tot és evitar el trauma dels nens!  Jo no crec que hi hagi traumes, però si fos així caldria pensar en el trauma que pateixen els nens romanesos, els xinesos, els àrabs… (més de dues-centes llengües hi ha a les escoles de Barcelona!) , tant els de Barcelona com els de Madrid o els de París; i el trauma que pateixen els nens catalanoparlants de la Franja i els de la Catalunya del Nord?. 

Aleshores l’argument es capgira. Només ens referim a les dues llengües cooficials. És que els altres no pateixen traumes o és per pur racisme que no se’ls ha de tenir en compte com els altres. No, ara ja no parlen de traumes infantils, sinó de drets adquirits per raó d’una cooficialitat i d’uns preceptes constitucionals; i es reclama el compliment d’aquests preceptes. Bé, si és així, parlem de principis legals: el Tribunal Constitucional ha avalat en més d’una ocasió la immersió lingüística a Catalunya, i al capdavall hi ha unes lleis que regulen i desenvolupen els principis constitucionals i aquesta cooficialitat, com són l’Estatut, la llei de política lingüística, i ara serà la Llei d’Educació… Aquestes lleis són injustes i atempten contra els drets d’una part de la ciutadania. Són lleis aprovades per un 90% dels representants de la ciutadania de Catalunya… No, no s’hi val a sortir ara amb la legalitat de les lleis, perquè el que ha de prevaldre són els drets dels nens… I tornem a començar.   

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

Tweet

Parlant amb gent mínimament honesta aviat ens posem d’acord sobre uns principis bàsics que haurien d’inspirar la solidaritat: totes les persones tenen dret a una vida digna, la ubicació geogràfica no hauria de representar un atorgament de més drets per als uns que per als altres, s’han d’emprendre accions concretes per a una major distribució de la riquesa… I per tant, podem debatre sobre com s’hauria de fer efectiva aquesta solidaritat. Podríem discutir fins i tot en quina mesura hauríem considerar que la solidaritat ha de ser voluntària per part de qui la dóna o si pot exigir-se com un dret per part de qui l’ha de rebre: estem parlant de drets humans tan elementals com el de la igualtat en drets i dignitat de totes les persones.  [@more@]Però amb els espanyols el diàleg no funciona. Acceptat el principi de solidaritat, se’ns acut que potser cal prioritzar la solidaritat envers aquells que pateixen més inhumanament les desigualtats, com determinats països africans, pobles llatinoamericans… . Però no, els arguments de la igualtat dels éssers humans i del dret a la vida digna s’han de circumscriure en l’àmbit de l’Estat, ara ja no valen principis universals sinó simplement estatals, nacionals diuen ells. Els drets no provenen de la condició d’humans sinó de la de ciutadania d’un Estat. Bé, si democràticament els catalans constituïm un Estat propi, aleshores… Això seria un acte d’insolidaritat espantós. Sense estar-hi d’acord, acceptem parlar de la solidaritat només a nivell intern de l’Estat. La solidaritat interterritorial (abans per ells els territoris no tenien drets sinó les persones, però ara a ells els convé parlar dels drets dels territoris, així en abstracte), ha de servir perquè els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos serveis. Quin serveis mínims hauríem de garantir per a tots els ciutadans de l’Estat, amb aquesta solidaritat? Perquè hem quedat que es tractava d’aconseguir que tots els ciutadans disposin dels mateixos serveis… Ah, no. Pretendre posar límits o concretar les finalitats de la solidaritat ja és un acte d’insolidaritat!. Els catalans som una colla de presumptuosos que ens basem en els tòpics d’una Catalunya treballadora, com si els altres fossin ganduls… D’acord, deixem-nos de tòpics i analitzem realitats concretes. El primer tòpic que podríem eliminar és el d’aquesta Catalunya rica enfront d’unes regions pobres: tots els indicadors econòmics ens diuen que Catalunya perd posicions, i ja no és ni de tros la capdavantera; la sanitat passa aquí per moments difícils, amb seriosos problemes per atendre el dia a dia, essent superats fàcilment per sistemes sanitaris com l’andalús; les carreteres catalanes o són de peatge o són molt més deficients que les que troben a qualsevol regió espanyola; moltes comunitats autònomes tenen recursos suficients per gaudir de la gratuïtat dels llibres de text, i Extremadura és capdavantera en la dotació d’ordinadors per als seus alumnes; Catalunya és de les comunitats amb menys funcionaris públics, mentre que les que en tenen més són les que reclamen més solidaritat… Ho veieu si en sou de perversos, els catalans? Ara us sobta la prosperitat dels altres, com si només aquí hi pogués haver progrés i benestar. No, si a mi em sembla fantàstica la prosperitat dels altres, i que disposin de millors serveis que els nostres, només que aleshores quina finalitat té que reclamin la nostra solidaritat? No la podem reclamar nosaltres?  Tornem a posar el crit al cel: si els catalans, en alguns aspectes anem més bé, per justícia hem de ser solidaris amb els qui no hi van tant; però si són altres comunitats les que van millor que nosaltres, això és per la nostra ruqueria i mal govern.  Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc Estripem la baralla.

Tweet

Com era d’esperar, ha arribat el dia 9 i el més calent a l’aigüera. No és que fos previsible, sinó que ha estat deliberadament planificat així. Per això no es va fer res durant els dos anys que donava de termini l’Estatut, per arribar al darrer més i fer una irrisòria proposta, vague i que contradiu la mateixa llei. No és que ho diguin quatre exaltats radicals, sinó que ho diuen els seus propis companys de partit, i el Govern de la Generalitat que ells mateixos controlen. El problema no és que hi hagi diferències de criteris, que sempre serien respectables, sinó que hi ha objectius contraposats i sobretot actituds de manifesta deshonestedat per part dels dirigents espanyols. [@more@] 

Quan des de posicions diverses s’enceta un debat i una negociació, a base del diàleg es pot anar arribant a punts d’acord, que potser no satisfan plenament a tothom, però que intenten salvar el màxim els interessos de cadascú. Però això requereix actituds honestes, sense trampa. Perquè en el moment en què algú comença a canviar les regles del joc i les va adaptant segons les seves necessitats, el diàleg i el debat resulten estèrils, i la negociació és impossible. 

Es pot tenir un debat amb un anarquista sobre la necessitat o no de les lleis, com es pot tenir amb un okupa sobre el dret a la propietat o amb un etarra sobre la inutilitat de la lluita armada. Però quan des del Govern espanyol posen el crit al cel perquè des de Catalunya no es pensa aplicar un decret que envaeix les seves competències, com és el de la tercera hora de castellà, i en canvi es diu que no passa res per incomplir el que diu una Llei orgànica com és l’Estatut, aleshores hem acabat els arguments i la capacitat de diàleg. Quan algú fa trampa s’ha acabat el joc, estripem la baralla. 

Ara ja sabem que per part del Govern espanyol no hi haurà negociació possible. Simplement es tractarà de pressionar i amenaçar els catalans perquè acceptin les seves condicions, que no tenen per què ajustar-se a cap llei ni a cap principi. Ells tenen la força i el poder, i l’exerciran.

Tweet

Sempre s’ha dit que el baró de Coubertin va imaginar els Jocs Olímpics com un esdeveniment d’agermanament, de solidaritat i d’amistat entre els pobles de la terra a través de l’esport. Un tòpic que s’ha utilitzat, quan ha convingut, segons els interessos de les potències de torn. Recordem l’època de la guerra freda en què es cridava al boicot als Jocs de Moscou perquè hi havia hagut la invasió de l’Afganistan, o es negava la participació de Sudàfrica per tractar-se d’un règim racista. El COI reclama, ara, amb tot el cinisme del món, que no es polititzin els Jocs. [@more@]Ja vaig dir en el seu moment, a rel de les revoltes tibetanes, que malgrat les amenaces al final tothom acudiria a la cita inaugural de Pequín. Hi ha massa interessos en joc com per arriscar-se a perdre una bona posició en el puixant mercat xinès. Com a molt, unes declaracions genèriques del qui sap que no continuarà a la Casa Blanca, i potser el just com perquè el regim xinès hagi de fer algunes concessions al món occidental. Importen ben poc els problemes dels tibetans, dels uigurs, dels buriats, dels calmucs, dels haní, dels mongols, dels miao, dels tàtars, dels kirguís, i del llarguíssim llistat de pobles que romanen invisibles sota el domini xinès. I és que l’esperit olímpic ja falla per la base. Si es tracta d’un esdeveniment al marge de les vicissituds polítiques no té sentit que es basi precisament en aquestes vicissituds a l’hora d’escollir les seus on s’han de celebrar i sobretot a l’hora de decidir qui hi pot participar i qui no. El COI, per raons estrictament polítiques admet la participació d’uns pobles i la nega a uns altres. De poc consol ens serveix als catalans pensar que hi tenim més d’un 30 % dels esportistes de la delegació espanyola; perquè, al capdavall, el que vol dir és que no se’ls ha admès com a tals, com a catalans, sinó només en la mesura que accepten una circumstancialitat política com és la de formar part, de grat o per força, de l’estructura política de l’Estat.

Tweet

Una enquesta recent posava en evidència el creixent descontentament de la ciutadania envers els seus representants polítics. Fins a un 74% dels enquestats manifestaven el seu allunyament de l’acció política. Per contra, en d’altres enquestes hi ha també un creixent sentiment de malestar i de rebuig pel tracte que se’ns dóna a Espanya, allò que el President Montilla en deia “desafecció”, i que a mi em sona a una mena de “desafecció al règim”.

 [@more@]

Tenim un malestar de la ciutadania que censura d’una banda el tracte discriminatori que rebem d’Espanya, i que de l’altra també censura l’acció dels seus polítics que teòricament el representen. Un mar ideal per anar-hi a pescar. Així ho deuen creure alguns grups extraparlamentaris que, davant d’aquest panorama, perden el món de vista i s’erigeixen en els únics valedors i salvadors de la pàtria.

És el cas de Catalunya Acció. En un dels darrers escrits del seu Director General (Catalunya Acció funciona com una empresa privada, tancada en ella mateixa) feia aquest plantejament: el divorci entre els catalans i Espanya és cada vegada més gran i irreversible, alhora que ho és entre aquests mateixos catalans i l’actual classe política; per tant, la solució és clara, cal fer foc nou amb una nova generació de líders que ens portin directament cap a la independència. 

I per argumentar això, no s’està d’afirmar que “el país ens falla per dalt, pel lideratge polític, per l’estat major. Cal substituir la ineficaç i obsoleta classe política. i cal tenir clar que només la independència i una regeneració política i nacional profunda ens poden garantir la nostra prosperitat i plenitud com a poble”. I com que no serveixen ni els uns ni els altres, ni CiU ni ERC (els altres els col·loca directamente al bàndol de l’enemic) s’erigeixen ells com els únics capaços de connectar amb el sentiment de la majoria i portar-nos a la glòria. 

Senzillament, patètic. Si fos certa la seva análisi, l’única cosa que caldria aferir-hi seria: l´últim que apagui el llum.

Tweet