Bloc de notes de Josep Romeu

El sentit de l’humor, diuen, és molt saludable. I, si això és cert, podem dir que la salut de la política catalana és excel·lent. Una altra cosa és que els catalans potser no sempre som capaços de captar la finor i l’agudesa d’aquest sentit de l’humor. En tot cas, jo crec que podem parlar ja d’una escola ben genuïnament catalana d’humor polític, que aniria des de Francesc Pujols, Salvador Dalí i Jordi Pujol, fins al novell Conseller Jordi Ausàs. [@more@] 

Recordeu aquella frase cèlebre que deia que arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, quan anirem pel món ho tindrem tot pagat? O les atzagaiades de Salvador Dalí de qui l’historiador Ian Gibson, fent gala del seu rigor, ja deia que “empezó hablando catalán porquè sus padres no sólo eran catalanes sinó catalanistas”?  Doncs bé, els nostres polítics actuals segueixen la mateixa línia. Jordi Pujol, per exemple, es va passar vint-i-cinc anys insistint en la idea que si no trobem un encaix a Espanya, hauríem de buscar altres fórmules; de moment, encara busca l’encaix. 

És una constant, davant de qualsevol problema o incomprensió de Madrid, respondre amb una sortida de caràcter surrealista, daliniana potser. Quantes vegades no hem sentit frases com aquesta: “si l’Estatut que aprova el parlament de Catalunya no cap en la Constitució espanyola, o canviem la Constitució o els que no hi cabem som els catalans”. Quantes vegades no hem sentit dir que “si el que volem els catalans és inconstitucional, reclamarem canviar la Constitució”, “si no ens deixen exercir el dret a decidir, exigirem el traspàs de la competència per a celebrar referèndums”, i la darrera del Conseller Jordi Ausàs “si el Govern espanyol no compleix amb el tema del finançament, obrirà la porta del Concert econòmic”. En tots els casos, excepte en el de l’optimisme desbordant de Francesc Pujols, se segueix amb el mateix discurs: “si no em dónes el que et demano te’n demanaré el doble” 

Els catalans crec que no acabem d’entendre aquest sentit de l’humor dels nostres polítics. Els espanyol, si. Es fan un tip de riure.

Tweet

El Govern espanyol ja tenia previst arribar al 9 d’agost sense haver complert el que estableix el nou Estatut. Primera, perquè ha de donar temps al Tribunal Constitucional per acabar de ribotejar el text estatutari; i segona, perquè, donat que els interessos de l’Estat són contradictoris amb els de Catalunya, la seva estratègia ha de ser la de provocar tensió i cansament a la part catalana per forçar un acord humiliant per a nosaltres, és a dir exitós per a ells. I sembla que la seva estratègia els està donant els resultats esperats perquè es palpa un nerviosisme creixent entre les forces polítiques catalanes.  [@more@] 

Resulta ja inaudit que el debat sigui sobre si s’ha de complir o no el que marca la llei, és a dir que es negociï fins a quin punt s’ha de respectar el que diu l’Estatut. Resulta incomprensible que dos anys després de l’aprovació de l’Estatut, estiguem ara els darrers mesos, o potser només les darreres setmanes, corrent perquè la data del 9 d’agost se’ns tira a sobre. Ni el Govern espanyol ni el català no han fet els deures. Pels espanyols, ja ho he dit, era una estratègica calculada i premeditada. Per part del Govern català hi deu haver una bona dosi de complcitat socialista de no molestar el germà gran, almenys fins que han vist que incomplir el que marca la llei era així de senzill pels seus companys de Madrid. Una actitud de submissió de la qual també en són responsables els seus socis de Govern. Però no deixa de resultar més inaudit i sorprenent que per part de la Generalitat es limitin a dir que ells esperaran la data límit, sense fer cap proposta pròpia i sobretot sense marcar quina línia se seguirà a partir del dia 9. 

Deu formar part de la mateixa estratègia de crear tensió entre els partits catalans, que sembla que estiguin a l’aguait per veure qui serà el primer de trencar la unitat d’acció (unitat d’inacció hauríem de dir) que semblava que se seguia fins ara. CiU amenaça de treure una proposta pròpia, si no la treu ningú més, quan la iniciativa lògicament hauria de correspondre en primer lloc als governs espanyol i català. Podria ser una bona excusa per als socialistes per donar per trencada la unitat dels partits catalans en la negociació, i tirar pel dret. Tal com van fer amb l’Estatut, en què el PSC va renunciar des del primer moment a defensar el text sorgit del Parlament de Catalunya, sumant la seva veu a la del PSOE i deixant que Zapatero pactés per ells les rebaixes amb l’Artur Mas. 

Tinc la sensació que uns i altres estan esperant repetir la jugada. Imaginem un pacte a corre-cuita entre CiU i PSOE: nova foto de l’Artur Mas presumint de treure les castanyes del foc a un Govern català inoperant; el PSC, carregant el mort als convergents, s’estalvia quedar com el partit submís a Madrid que ha acceptat qualsevol pacte per obediència als seus superiors; ERC es veu obligada a tenir una reacció aïrada que reforçaria el distanciament entre les forces nacionalistes, alhora que podria trencar la fràgil estabilitat del tripartit (doble celebració a Madrid!); i finalment,  el sector espanyolista del PSC evita que l’Antoni Castells  pugui apuntar-se algun mèrit en la negociació del nou finançament, presentant com un fracàs la seva gestió malgrat la brillant gesticulació prèvia.  

La jugada seria perfecta. Tant de bo jo vagi del tot errat.

Tweet

Ara mateix no en tinc cap a mà, però sempre m’havien fet gràcia aquells llibres en què s’havia de buscar en pàgines atapeïdes de diminutes figures un personatge vestit de ratlles. Suposo que el famós Wally devia inspirar l’anunci de l’agència de viatges que es demanava on era el Curro. I bé. El joc d’inspiracions continua. Perquè algú sap on és el Montilla en tot el tema del finançament?  [@more@] 

Tothom ha valorat positivament l’actitud de fermesa que sembla que ha demostrat el Conseller d’Economia Antoni Castells. I em sembla molt lògic, i molt correcte, que des del mateix Govern i des dels partits catalans es faci pinya per reforçar la posició catalana en el finançament. Però una cosa és evitar que tot plegat es converteixi en un safareig on cadascú hi digui la seva, i l’altra és deixar sol el Conseller Castells. Sincerament, no entenc la posició d’un President de la Generalitat que no es posi al capdavant en un tema clau per al país. 

Algú dirà que es tracta de donar al Conseller d’Economia tot el pes i tot el marge de maniobra negociadora. Però també obre la porta a altres conjectures. Apuntem-ne una, que no té perquè ser l’única. De tot aquest procés, que inclou la negociació del finançament i la nova retallada de l’Estatut que faran el PSOE i el PP a través del Tribunal Constitucional, és difícil que en surti gaire res de bo. Aleshores, des de les files socialistes conscients d’aquest panorama prefereixen presentar la cara d’Antoni Castells, que en pot sortir escaldat. Maragall s’ho va jugar tot a una carta, la de l’Estatut, i va ser el mateix Zapatero que li va fer el llit orquestrant un pacte amb el líder de l’oposició. Ara, Montilla també s’ho juga bastant a una carta, la del finançament, i potser per això s’aparta de la primera fila per no sortir-ne esquitxat.  

O dit d’una altra manera. La hipòtesi d’un èxit en la negociació per al finançament deu ser molt llunyana des del moment que el sector més nacionalista espanyol del PSC cedeix el protagonisme a un dels representants del sector més catalanista, que va perdre la majoria de les propostes presentades en el darrer Congrés (com la del Grup Parlamentari propi a Madrid). La signatura d’un bon acord de finançament donaria a Castells i al seu sector un pes molt important dins del partit i en el conjunt de la societat catalana que faria trontollar la figura del Montilla. ¿El President es refia de sortir en el darrer moment per fer-se la foto, o és que ja compta que les coses aniran maldades, i val més deixar que el Conseller s’estrelli tot sol?

Tweet

Un dels acords del darrer Congrés del Partit dels Socialistes va ser la celebració d’una Conferència oberta. L’objectiu no és debatre un tema determinat sinó, tal com admeten els seus dirigents i el mateix text de la proposta, eixamplar les seves bases i consolidar-se com a força central del país. És l’objectiu del poder pel poder. La fita és enfortir-se com a força majoritària, dirigint les principals institucions del país, per després poder fer les polítiques o no polítiques que calgui i que els convingui. El curiós, però, és veure com una mateixa proposta pot ser enfocada al si del propi partit segons la conveniència de cadascú, perquè el que de veritat els uneix és la potencialitat del poder. [@more@] 

La iniciativa de la Conferència va sorgir de l’anomenat sector catalanista del partit, amb un Raimon Obiols al capdavant. De manera que quan en parlen dirigents d’aquest sector ho fan, com l’altre dia l’Isidre Molas, en termes d’eixamplar la base del catalanisme progressista. Una mena de Casa Gran d’esquerres. Però quan en parla el sector més espanyolista, l’Iceta mateix, aleshores resulta que la proposta té l’objectiu d’eixamplar les bases del partit, i aquí la qüestió del catalanisme ja no apareix per enlloc. I tots dos parlen de la mateixa  Conferència Oberta. 

Per saber, doncs, realment de què va la cosa no podem fiar-nos de les declaracions ni dels uns ni dels altres, i anem a les fonts originals. L’acord que en va sortir del Congrés del PSC és més ampli i ho engloba tot. Per tal d’aconseguir el consens, s’inclou un punt que acontenti a cada sensibilitat del partit, encara que en el seu conjunt resulti contradictori. Aquesta és la força del poder. La necessitat de mantenir-se a les poltrones fa que no es busquin ni es provoquin les dissidències: tothom té la seva frase feta a mida, que podrà exhibir per a justificar la seva posició. Després es farà el que es pugui, que per això es tracta d’una Conferència Oberta.

Tweet

No fa gaire dies, tant per boca de dirigents d’ERC com del PSC, podíem sentir la idea que la unitat dels partits catalans és la que fa reaccionar el Govern de Madrid. La unitat dels partits catalans és certament imprescindible, i fins ara val a dir que és molt lloable l’actitud de fermesa del Conseller Castells, matisada i sovint aigualida pel sector més espanyolista del PSC ( els Iceta, Zaragoza i companyia). Però el Govern de Madrid no s’arronsa tan fàcilment. I una bona mostra és que encara ha tingut el desvergonyiment d’amenaçar-nos amb un nou incompliment pel que fa al tema de l’aeroport (és una amenaça un nou incompliment, quan aquesta és l’actitud permanent de Zapatero?). [@more@] 

La proposta de Madrid és clara: manteniment del sistema de gestió centralitzada, amb un control absolut per part del Govern espanyol, i amb la novetat que s’obriria la porta al sector privat (un 30%) i es deixaria una participació marginal per a les comunitats autònomes. La proposta, que es presentava ahir però que no té previst de posar-se en funcionament com a mínim fins d’aquí a dos anys, en realitat no era més que una altra ofensiva per posar pressió en la negociació sobre el finançament. Una bufetada sense miraments per demostrar qui té el poder i com el pensen exercir. 

Ells treballen amb la seguretat que els dóna, en primer lloc, tenir els diners a la caixa, i per tant negociar quina part dels nostres diners ens poden ser retornats. En segon lloc tenen la seguretat de poder incomplir la llei, sigui l’Estatut o la llei que sigui, perquè ells no s’hi senten obligats i saben que mai cap instància judicial no obligaria a fer-ho, si aquesta llei resulta més o menys favorable als interessos de Catalunya. I, en tercer lloc, ells juguen amb l’avantatge de saber que l’única cosa que els podria pressionar de veritat és la negativa dels diputats catalans a votar-los els pressupostos generals de l’Estat, i saben que els del seu partit poden cridar i picar de peus però al final acabaran ajupint el cap.  

Potser per aquesta darrera raó, ni el Govern català ni els partits catalans, com a bloc unitari negociant el finançament, no volen presentar cap proposta pública i esperen que sigui Madrid qui la faci (i ja es veu quines propostes fan), i sobretot no volen marcar cap estratègia concreta per desencallar la negociació. Ho tenim malparat, perquè els qui imposen les seves condicions amb noves amenaces i noves garrotades són ells.

Tweet

Com era d’esperar, la polèmica entorn del nomenament de l’Apel·les Carod-Rovira com a nou Delegat de la Generalitat a França ha anat prenent cos. Era d’esperar perquè l’oposició no deixa passar fàcilment una ocasió com aquesta per a criticar i desgastar el Govern; per tant, aquesta reacció era ja prevista també per part del qui l’ha provocada. I des d’aquest punt de vista ja es pot considerar erroni aquest nomenament.

 [@more@]

La resposta de Ridao, però, acaba de reblar el clau en el descrèdit que es guanyen a pols els nostres polítics. El Secretari General d’Esquerra desautoritzava les crítiques de CiU recordant que al Govern de Jordi Pujol també hi tenia col·locat un dels seus fills. I és ben cert. Ara toca el torn de CiU de dir que, aleshores, Esquerra i la resta de partits de l’oposició també criticaven els convergents per la mateixa raó. És a dir, més del mateix: “mani en Pau o mani en Pere, tot és tal com era”(*).

 I aquesta és la imatge que es va treballant amb tenacitat i decisió la classe política. Alguns poden cometre errors, però les crítiques de l’oposició no tenen cap valor perquè ells han fet o faran el mateix quan els toqui disposar del poder. I això tant és vàlid ara com fa uns anys, amb els cromos canviats. La defensa que ahir feia Ridao és idèntica a la que feia Pujol en el seu moment; de la mateixa manera que les crítiques d’ara de CiU són les mateixes que feien aleshores els partits d’esquerres. 

Em recorda, a tall d’anècdota, una conversa que havia mantingut amb un dels meus fills quan li feia les advertències que fan al cas, com a pare d’un noi aleshores adolescent. Després d’escoltar el meu sermó em va dir: "Que no les feies aquestes coses quan tu eres jove? I jo li vaig respondre: "Sí, està clar, però aleshores també el meu pare em sermonejava així".   (*) El refrany hauria de dir: “Tan bo és en Pere com en Berenguera, com aquell que li va al darrere”

Tweet

Encara recordo la cara de sorpresa que posaven alguns quan, en el Congrés d’Esquerra, jo defensava una esmena per a eliminar un punt de la ponència que feia referència a l’elecció de càrrecs electes i institucionals. Segons la ponència aquesta elecció s’havia de regir “per criteris d’excel·lència, competència professional, coneixement, capacitat de gestió i de lideratge d’equips humans i d’institucions.”  I ho vaig defensar dient que, si no pensàvem complir-ho, valia més treure-ho per simple honestedat. L’esmena, que evidentment no parlava de la “col·locació” de parents i amics, no va prosperar, està clar.  [@more@] 

No entraré ara en la competència professional i la capacitat de gestió del germà de Josep Lluís Carod Rovira. Però és evident que el seu nomenament com a Delegat de la Generalitat a França fa un mal d’ulls terrible. Com era d’esperar, el PP ja s’ha afanyat a demanar explicacions, i de passada a criticar les dotacions pressupostàries d’aquestes delegacions exteriors, que considera ”desproporcionades”.  Ja he dit en altres ocasions que la tasca feta per la Vicepresidència en matèria de política exterior, amb l’obertura d’aquestes delegacions o mini ambaixades, és una de les accions més positives que han fet els Consellers d’ERC en aquest Govern. I ara es qüestionarà tota aquesta feina per la imperícia de nomenar la persona del germà del Vicepresident per a ocupar aquest càrrec.  

Algú em dirà que si el senyor Apel·les Carod reuneix les condicions i capacitats idònies per a ocupar el càrrec, el fet de ser el germà del Vicepresident no hauria de ser un obstacle per al nomenament. Potser sí. Però és exactament el mateix argument que han emprat altres forces polítiques a les quals nosaltres hem criticar per col·locar amics i parents.

Tweet

Finalment la Generalitat ha aprovat el projecte de Llei d’Educació, just abans de les vacances. Insòlitament l’ha aprovada amb el posicionament contrari d’un dels socis de Govern, i més tenint en compte que ara el projecte de llei s’esperarà fins a la tardor per entrar el Parlament per al seu debat i aprovació definitiva. Sembla que el més lògic hauria estat donar-se una mica més de temps per a poder presentar una proposta com a mínim amb el consens dels membres del tripartit. O hi ha gat amagat o ja han arribat a la conclusió que l’acord és impossible. [@more@] 

Algú podria haver pensat que la urgència de la tramitació d’aquesta llei venia motivada per la necessitat de contrarestar el decret espanyol de la tercera hora de castellà. Però això no hi té res a veure, perquè el curs s’iniciarà molt abans que la llei entri en vigor. D’altra banda, la llei traspassa totes les línies vermelles apuntades per Esquerra quan consagra el dret dels pares a escollir la llengua en què volen que s’atengui els seus fills, almenys en el primer curs d’escolarització: el PP i Ciutadans s’han sortit amb la seva, encara que lògicament no parlaran d’aquest tema fins que puguin exigir-ne la seva aplicació, per tal de continuar pressionant i apuntar-se nous èxits. 

IC es queixa de les concessions fetes a l’escola privada o concertada, eliminant en alguns paràgrafs de la llei el concepte de “pública”. No sé de què s’estranyen, quan la política del tripartit ha estat molt més favorable a l’escola concertada que la que ho havien estat els governs convergents. El primer esborrany de la llei, que va escandalitzar més els professionals de l’ensenyament que els polítics d’IC, fins i tot obria la porta a privatitzacions de la gestió dels centres públics. Esquerra, en canvi, no hi veu inconvenients en aquest sentit en el projecte de llei aprovat ahir pel Govern de la Generalitat.  

La urgència de la llei no resol el problema de la tercera hora (que moltes escoles ja fan!), però pot complicar l’estabilitat del Govern i crear un altre focus de tensió en la societat catalana. Paga la pena?.

Tweet

Tot fa pensar que perdrem una nova batalla: La batalla del finançament, prèvia a l’estocada del Constitucional. El procés pot ser similar al de l’elaboració de l’Estatut, amb un inici molt unitari però permetent que s’allargui excessivament el tema, i sobretot provocant des dels mitjans de comunicació un cansament de la ciutadania, fets que al final, per esgotament, hauran d’abocar-nos a una mala solució de compromís. [@more@] 

Els espanyols fan servir les tàctiques policials, amb les quals hi tenen molta traça. Es tracta de fer interrogatoris llarguíssims i reiteratius, no pas perquè no en tinguin prou amb una primera tanda de preguntes, sinó perquè del que es tracta és de provocar el desgast físic i psicològic del detingut. I en aquest procés hi tenen la seva part de responsabilitat els mitjans de comunicació. Perquè, en aquesta negociació els qui reben la pressió de l’interrogatori no són els polítics, que al capdavall es limiten a fer la seva feina, sinó els ciutadans. Ens pot passar, i de fet penso que ja comença a passar, com amb el procés de negociació de l’Estatut, que la gent ja n’estava tan farta de sentir sempre la mateixa cançó que al final va donar per bona qualsevol cosa. 

Els mitjans de comunicació, i no només en aquest tema, no informen del que passa, sinó del que diuen que passa. Basen tota la informació en recollir i transmetre el que diuen els diferents protagonistes polítics, i aquests, està clar, xerren cada dia. I això avorreix fins a l’esgotament, sense aportar gaire elements objectius de judici a la gent del carrer. Ara mateix, si fessin una enquesta per saber quin grau de coneixement tenen els ciutadans del que estableix l’Estatut, de la proposta del Govern espanyol i de la contraproposta catalana, els resultats serien molt pobres. A tot estirar la gent intueix que les coses deuen anar molt malament, des del moment que els socialistes catalans sembla que planten cara a Madrid (fins i tot l’Iceta) i els populars també reclamen més, encara que ells al marge de l’Estatut. 

Resistirem els ciutadans aquest interrogatori de tercer grau?

Tweet

La crisi de l’Estat belga ja s’ha fet crònica. Va ser molt difícil arribar a un acord entre les diferents formacions polítiques per a formar Govern, però aquest ha durant els mesos justos que s’havia donat de termini el seu primer ministre, Yves Leterme, per aconseguir un model d’Estat que reconegués adequadament les aspiracions flamenques. Però les posicions semblen inamovibles: els interessos nacionals dels uns i dels altres són contraposats, contradictoris, i qualsevol acord que pugui satisfer mínimament la comunitat flamenca anirà en detriment de les aspiracions de la comunitat valona.

[@more@] 

És una història repetida. Durant molt de temps els valons imposaven la seva llei, el seu pes econòmic, la seva supremacia lingüística, al flamencs. Aleshores, els valons no parlaven ni de solidaritats interterritorials ni de respecte per la diversitat; la força demogràfica, i per tant electoral, els permetia escudar-se en la lògica democràtic d’una majoria sobre una minoria. Però les tornes han canviat. Ara és Flandes el país que ha assolit un major desenvolupament econòmic, acompanyat d’un creixement demogràfic, i reclama un tracte d’igual a igual, que a la Valònia sembla excessiu perquè tenien ben assumit que ells eren l’essència de l’Estat. 

I, en part, tenen raó els valons. La raó de ser de l’Estat Belga és la supremacia dels uns sobre els altres. Per als flamencs la desintegració de Bèlgica no seria cap drama: podrien formar el seu propi Estat, amb més o menys lligams amb la germana neerlandesa. Però els valons, no. Per ells deixa de tenir sentit un Estat propi, sense poder exercir l’hegemonia sobre algú. L’Estat Belga deixaria d’existir.

Tweet