Bloc de notes de Josep Romeu

Amb les noves tecnologies, al correu rares vegades hi trobo cartes de tipus personal. O es tracta de publicitat, o notificacions de bancs i caixes, o factures… i poca cosa més. Però ahir hi havia una carta de l’Ernest Maragall, el Conseller d’Educació. Era una carta adreçada al meu nom i que començava amb un “Benvolgut sr Romeu Bisbe, Josep Mª”. Suposo que és allò de voler acostar l’administració als ciutadans: en lloc de fer una circular a tots els funcionaris adscrits al Departament d’Educació es simula una carta personal del Conseller a cadascun d’ells. [@more@] 

Posats a voler aparentar que el Conseller s’adreçava personalment a cadascun dels mestres, podien haver millorat aquesta presentació amb un “Benvolgut Josep” o encara que fos un “Benvolgut Josep Mª Romeu”, que hauria donat un to una mica més col·loquial. Igualment, el tractament que em dispensa és el de “vós”, que no arriba a ser un “vostè”, però tampoc és un familiar tuteig; a no ser que la carta sigui tan personalitzada que em tracti de “vós” en consideració a la meva edat. S’acomiada amb una “salutació cordial”; una cordialitat que sempre és d’agrair venint d’un superior. 

Això em recorda una vegada, quan era director de l’escola pública de Sant Julià de Vilatorta. Acabaven de nomenar com a nou Conseller d’Ensenyament a Josep Laporte, i va fer el mateix d’enviar una carta personalitzada a tots els directors de les escoles. En el seu cas cuidava més aquests detalls de franquesa: em tractava de “benvolgut amic”, em tutejava, i al final em deia que, donat que en la seva nova feina volia afavorir el màxim la nostra escola, es posava a la nostra disposició per tot el que poguéssim necessitar. Tanta franquesa em va convèncer per respondre-li amb el mateix to, com si fóssim amics de tota la vida, i recordant-li (ell com a Conseller ja ho devia saber) que a l’escola no disposàvem de cap mena de material de laboratori. I, oh sorpresa, em va respondre, aquesta vegada sí amb una carta personal, no recordo si manuscrita, dient que havia ordenat d’atendre la nostra petició, que trobava ben justa. I al cap de poc vam rebre una dotació de material, amb una nota del subordinat de torn, dient que es feia aquell enviament per indicació directa del Conseller. 

La franquesa i la cordialitat ja les té aquestes coses.

Tweet

Amb motivacions oposades, des de les diverses opcions polítiques es dóna per fet que la via autonomista a l’Estat espanyol ja ha tocat sostre, i no dóna per més. Per uns fins i tot ha anat massa enllà i cal recuperar el caràcter central i omnipresent de l’Estat, per uns altres ja hauríem arribat a una situació ideal si s’esmenen alguns serrells com els del finançament, i per als nacionalistes estem en una via morta sense futur. Fins ara, totes les forces polítiques, inclosa ERC han jugat i encara juguen, la carta constitucionalista d’intentar treure el màxim profit de l’actual marc jurídic, i no sembla que hi hagi massa predisposició per anar més enllà. Ens limitem a repetir el que va dir Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys: si no trobem un adequat encaix dins de l’Estat, si continuem rebent agressions i no se’ns dóna el que ens correspon, haurem de fer un altre plantejament. Però s’acaba acatant la Constitució. [@more@] 

L’experiència, arreu del món, ens diu que, esgotada aquesta via, només queda la de la confrontació. Plantejar la qüestió en termes de conflicte obert i internacional (conflicte democràtic i pacífic, s’entén), en què es qüestioni de soca-rel la legitimitat de l’Estat i dels seus òrgans de poder i s’exhibeixi la legitimitat d’un procés d’emancipació nacional. Ens en anem, senzillament. Però la realitat és que la societat catalana, i particularment els seus dirigents, no sembla tenir el coratge i la decisió necessàries per a afrontar una situació d’aquesta mena. I amb més o menys verbalitzacions de descontentament es va fent la viu-viu, aguantant tota mena de xàfecs, picant de peus i de tant en tant una multitudinària manifestació, però acabant per acatar la Constitució.  

Contràriament, a Madrid, sembla que sí que estiguin disposats a facilitar-nos la feina: Un menyspreu absolut fins i tot per una llei com l’Estatut, aprovada per les Corts espanyoles, que  incompleixen impunement; unes agressions constants en contra de la llengua, arribant a la grotesca paradoxa de fer veure que una llengua com la catalana, en clar retrocés territorial i d’àmbits d’ús, pot ser una amenaça per a la pervivència de la llengua dels 400 milions de parlants; i manipulant els òrgans jurídics de l’Estat, en aquest cas el Tribunal Constitucional, perquè retalli el ja migrat Estatut quan i com convingui al nacionalisme espanyol. Tot plegat semblen unes agressions empreses per l’Estat orientades a provocar la confrontació, el conflicte declarat entre interessos nacionals contraposats, que fins ara han volgut eludir els dirigents polítics catalans. 

A Madrid ens estan fent la feina.

Tweet

Les lleis són per a complir-les, diuen. Sempre? Això ja depèn del gust del consumidor. Normalment es diu que en un sistema democràtic les lleis s’han de complir, tant si ens agraden com no. Però hi ha alguns casos en què això no és així. Els grups anomenats “antisistema” i els “anarquistes” sovint consideren que hi ha lleis i normes injustes que es poden o s’han d’obviar; es basen en el fet que la democràcia no és tal, sinó que les lleis són fetes pels, per als i a favor dels més poderosos. És la mateixa situació en què es poden trobar col·lectius o pobles que consideren que per damunt de les lleis d’un Estat, amb el qual no se senten indentificats, ha de prevaldre el seu dret a decidir. Queda encara l’actitud dels delinqüents que d’una banda, quan els interessa no posen pas en dubte la validesa de la llei, però quan no els interessa se la passen pel forro per a treure un profit personal. [@more@] 

Els catalans podem estar més o menys incòmodes al si d’un estat que ens maltracta, que ens vol imposar una llengua que no és la pròpia del país, que ens pren un percentatge escandalós dels nostres recursos, que ens discrimina constantment, etc. Per això n’hi ha que opten per la solució més clara, la independència, en base al principi de “amb els maltractadors, tolerància zero”; altres, en canvi, estan sempre sospirant i suplicant que se’ls permeti un encaix no tan injust ni tan discriminatori dins d’aquest Estat, que se’ls deixi formar part d’Espanya però en condicions d’igualtat amb la resta; i encara hi ha els qui creuen que hem d’acceptar la nostra condició de ciutadans de segona, sense dret a decidir, ni el nostre futur ni sobre els nostres recursos ni tan sol els nivell de solidaritat que podem exercir envers els altres, i acceptant la supremacia de la llengua castellana. 

Bé. Hem de saber amb qui ens juguem els quartos. Perquè aquí podem rondinar i queixar-nos que no ens agrada aquest Estatut que ens han encolomat des de Madrid (l’Estatut, recordem-ho, és una llei espanyola, aprovada per les Corts espanyoles), però al final acabem acatant les lleis; ERC, per exemple, està reclamant que es compleixi una Llei contra la qual va demanar el vot negatiu. En canvi el ministre Pedro Solbes ja anuncia que no complirà aquesta llei, que en tot cas ho hem de negociar i si hi ha consens potser s’aplicarà a mitges. I els Populars, de la mà de l’Alícia Sánchez Camacho, també anuncien que el seu model de finançament no és el que marca la llei, sinó que entenen un de propi.  

Solbes i Camacho, i tot el que tenen al darrere, no són precisament “antisistema” ni pretenen revoltar-se contra les lleis d’un Estat que no els representa, sinó que formarien part del tercer grup d’individus que respecten la llei només quan i en la mesura que els pot anar a favor.

Tweet

Òmnium Cultural ha tret un comunicat on, sota el títol de “La llengua no és moneda de canvi”, alerta del perill que les dues forces nacionalistes espanyoles acordin carregar-se del nou Estatut els aspectes relatius a la llengua, com a moneda de canvi per a desbloquejar la renovació del Tribunal Constitucional. O per a desbloquejar més coses, afegiria jo. En aquests moments tenim sobre la taula, no només la renovació del Tribunal Constitucional que s’haurà de fer en funció de les filiacions polítiques dels nous magistrats, i per tant sabent d’entrada quin serà el seu posicionament sobre l’Estatut, sinó també el nou model de finançament. [@more@] 

Pedro Solbes, sense el més mínim sentit de la vergonya, ja ha afirmat que no es complirà la data del 9 d’agost, que s’incomplirà la llei; per ell. l’Estatut, en tant que llei orgànica espanyola, es pot incomplir alegrement sabent que ningú n’hi demanarà comptes. Algú ha insinuat, i no cal ser un expert per a fer-ho, que la demora de la negociació del nou finançament té la intencionalitat de donar temps al Tribunal Constitucional per a poder fer la feina bruta que no gosen fer directament els socialistes. Potser per això, calia que abans es posessin d’acord PP i PSOE, per decidir què retallarien del nou Estatut, i en base a això nomenaran els membres més adequats per a cobrir les vacants d’aquest Tribunal Constitucional. 

Per tant, tot és sobre la taula. I com deia Zapatero, ningú hi ha de sortir perdent. És més que probable que la proposta de Solbes sigui canviada radicalment, entre altres coses perquè altrament implicaria que comunitats autònomes tant socialistes com populars en sortirien greument perjudicades, i generarien problemes interns que no convenen ni als uns ni als altres. I una fórmula que acontentaria els dos partits nacionalistes espanyols seria carregar-se la llengua catalana, la que impedeix que es pugui parlar d’una llengua comuna dels espanyols. A canvi d’això, bé valdria un esforç econòmic que acontentés totes les autonomies.

O gaire bé totes.

Tweet

Realment sorprenents les declaracions de Joan Ridao afirmant que ERC no acceptarà un nou model de finançament que no tingui el suport de CiU. Sorprenents i perilloses. El nou model de finançament serà acceptable o no en funció del seu contingut i no del suport que li pugui donar la federació nacionalista. Està clar que es pot imaginar que si CiU hi està en contra és perquè la proposta d’acord que s’ofereix des de Madrid encara no és satisfactòria, però em sembla un error bàsic de plantejament per part de Ridao, i per tant d’ERC. [@more@] 

Durant el darrer Congrés d’ERC, quan estàvem negociant algunes de les esmenes que jo hi havia presentat, em deien des de la ponència oficial que no es podia citar CiU perquè això ja pressuposava un condicionament que ens restava força. En aquell cas jo venia a dir el que ja he dit en altres ocasions, que en el moment de prendre la decisió d’exercir el dret a decidir, com a mínim hauríem de poder comptar amb la predisposició de CiU. I es veu que, segons la direcció d’ERC, apuntar aquesta perspectiva de futur era condicionar la nostra capacitat de negociació i d’actuació. I bé, ara en un tema tan concret i immediat com és el finançament, és des de la direcció que s’autoimposen tenir el vist-i-plau dels convergents. 

No cal dir que estic d’acord que CiU s’hagi sumat al tripartit per fer força davant de Madrid i negociar en millors condicions el nou model de finançament. Ara bé, tots sabem que ja des d’ara comencen les negociacions multilaterals, que cadascú intentarà sortir bé a la foto final, i que en el millor dels casos es negociarà a la baixa.  

Em sembla, per tant, un error per part de Ridao haver fet aquest anunci. Primera, perquè com a principi no és cap argument acceptar un acord o no, si és un acord acceptable, en funció del que digui el principal partit de l’oposició. Segona, perquè pressuposa una temença per part d’ERC que havent-se de negociar a la baixa amb el consentiment (per no dir front comú PSC-PSOE) dels socialistes, no es vulgui deixar que CiU capitalitzi en solitari el rebuig a un mal acord; en el benentès que, si aquest mal acord l’acceptés també CiU, aleshores ja no seria tan problemàtic que l’acceptés també ERC. I tercera, perquè això dóna moltes més armes a CiU per jugar fins al darrer moment amb el tripartit; sabent que al capdavall l’acord depèn de la seva acceptació, els convergents sempre podran fer el paper maximalista i exhibir la clau (com ja van fer l’estiu del 2005 abans d’arribar a l’acord sobre la proposta de nou Estatut) presentant-se com els valedors de la màxima exigència enfront de Madrid, i amenaçant de retirar-se de l’acord si no s’accepten les seves condicions.

Els ho posem en safata.

Tweet

Ahir exposava, ni que fos a nivell anecdòtic, el cas del macroprojecte d’urbanització de la Vall Fosca que pot quedar paralitzat gràcies a la crisi econòmica, i en concret a la caiguda de l’empresa Martinsa-Fadesa. I ahir mateix, als mitjans de comunicació, vam tenir la resposta des de la perspectiva de l’administració: la crisi econòmica afecta les empreses, però també les arques públiques. Les recaptacions de la Generalitat que enguany ha deixat d’ingressar per la crisi s’acosten als cinc mil milions d’euros.  [@more@] 

Tornem a l’exemple de la Vall Fosca. El projecte que hi impulsava l’empresa Martinsa-Fadesa consistia en 1.085 habitatges, 2.000 places hoteleres, camp de golf i centre comercial, d’entrada. Això, al municipi de La Torre de Capdella, que actualment té 820 habitants repartits en 19 petits nuclis. És fàcil d’imaginar el que això representa a nivell de destrucció del paisatge (teòricament el reclam que incentivava el projecte) i de desestructuració del municipi. Però l’Ajuntament del poble, com a nivell general el Govern de la Generalitat, devia somiar amb els milions que recaptaria amb els permisos d’obres primer i amb les noves contribucions després. Uns milions que naturalment hauria d’utilitzar per a pagar els serveis que implicaria aquest creixement sobtat del municipi. Tenim l’experiència dels municipis turístics de la costa que acostumen a queixar-se per no poder fer front a la cobertura dels serveis de les urbanitzacions i segones residències que s’han estès per tot el seu terme (amb el seu permís, està clar). 

La resposta, doncs, és tan clara com suïcida (a nivell de país): superar la crisi per recuperar el nivell de creixement que teníem fins ara. Apuntalar com sigui les empreses constructores, perquè estiguin en disposició de tornar a la càrrega tan bon punt hagi passat el temporal. Tenim unes administracions narcotitzades: necessiten el creixement urbanístic per a continuar sobrevivint. Un creixement urbanístic que genera noves necessitats que només es podran cobrir amb un major creixement… l’espiral de la mort. La mort del paisatge, de l’entorn, de la sostenibilitat del país.

Tweet

La crisi econòmica és, evidentment, un problema. Ho és bàsicament per als treballadors que quedaran sense feina, per les dificultats per arribar a final de mes i pagar les hipoteques. Per l’empresari suposa deixar de guanyar els diners que tenir previst, i en alguns casos reorientar els seus negocis cap a un altre cantó, o cap a un altre país si es dóna el cas. Però posats a ser optimistes també podríem entendre-ho com un mar de possibilitats. Un exemple: la caiguda de l’empresa Martinsa-Fadesa pot ser una oportunitat per a salvar la Vall Fosca. [@more@] 

Aquesta empresa constructora tenia tot un projecte de destrucció d’aquesta vall del Pirineu consistent amb 1.085 habitatges, 2.000 places hoteleres, amb el corresponent camp de golf, centre comercial i tot el que ningú amb un mínim d’estima pel país s’imaginaria que es pogués fer a la Vall Fosca. Ara, afortunadament, tot això pot quedar aturat.  

No sé quan es va autoritzar tot aquest faraònic projecte, si abans o després del 2003. Però el que sí que és segur és que no el va autoritzar cap govern d’esquerres, ni mínimament progressista o respectuós amb el medi. Ara, al Govern se li presenta en safata l’oportunitat de desfer el bunyol i anul·lar el projecte Vallfosca Mountain Resort. Optimista de mena, tot i tenir els meus dubtes sobre la voluntat del Govern de salvar la Vall, encara tinc l’esperança que, davant la crisi, el projecte es consideri inviable i s’aturi tot sol. N’hi ha que encara creiem que el país pot tirar endavant malgrat els nostres polítics.

Tweet

Finalment, la Constitució francesa recollirà la idea que les diferents llengües que es parlen a França formen part del seu patrimoni. No hi figurarà, però, com es pretenia al principi i era el més lògic, en el seu article 2 on es parla de “la llengua de França”, sinó en l’article 75 on es tracten les qüestions d’àmbit regional. Tenint en compte que els socialistes votaven en contra de la reforma constitucional, no pas per aquest article sinó com un posicionament polític més general, el debat es va limitar a la dreta defensora d’incloure aquesta referència a les llengües encara que en un lloc més amagadet perquè no impactés tant l’ànima jacobina francesa, i l’únic esmenant a aquesta inclusió el comunista Ivan Renar. [@more@] 

El president de la comissió al Senat per la reforma constitucional, Jean-Jacques Hyat, ja va advertir i deixar clar que aquesta modificació no havia de representar l’obertura de cap porta que posés en perill l’obligatorietat del francès en l’esfera pública de l’Estat. Però l’argument d’Ivan Renar semblava ser el contrari (potser per simple esperit de contradicció). Segons ell, i seguint la vella tradició de simular una defensa quan s’està atacant, les altres llengües de França “no han d’aparèixer a la Constitució, sinó a l’escola, la ràdio i la televisió, al carrer”. 

Però el més curiós de l’argument d’Ivan Renar va venir quan afirmava la seva temença que això no fos un pas per a “la creació de grups ètnics dins Europa”. D’una banda, barrejant el concepte ètnic amb el concepte lingüístic i cultural en la mesura que ell venia a equiparar la presència del català, el bretó o el basc a l’estat francès amb la del xinès o l’àrab; però de l’altra, amb la convicció que mentre no figurés cap referència al text constitucional, l’Estat (i per extensió Europa) es mantenia ètnicament pur. La seva idea, probablement compartida per més diputats i senadors francesos, era que mentre no es reconegués l’existència d’una realitat (una realitat plural) aquesta no existia. I per tant, des del moment en què es comença a reconèixer la diversitat, la monolítica França s’esberla amb la creació de grups ètnics amenaçadors.

Tweet

L’elegància i la professionalitat de l’Antoni Bassas ha facilitat que no hi hagués un escàndol majúscul en el seu acomiadament de Catalunya Ràdio. No ha estat pas el primer, i probablement tampoc serà l’últim. Hi ha una estratègia calculada i precisa des del Govern que va fent els seus passos per a uns objectius concrets. De tant en tant, els estrategs de l’operació han deixat anar algunes pistes de per on anaven els trets, els hem sentit de boca de gent com Joan Ferran o Manel Mas. Calia fer neteja, i aquests sí que compleixen les seves promeses. [@more@] 

Quan els socialistes eren a l’oposició es carregaven els mitjans de comunicació públics acusant-los de ser partidistes. I aquesta crítica podia semblar normal. Primera perquè és lògic que el protagonisme dels informatius se l’endugui sempre el qui està al Govern, abans els convergents, ara el tripartit; i segona perquè també sembla lògica la crítica des de l’oposició encara que després, quan es giren les tornes es continuï fent el mateix. Això també ho fa ara CiU quan critica aspectes del Govern calcats del que feien ells. Però els socialistes van més a fons en el tema. 

El mateix Oleguer Sarsanedes, Director de Catalunya Ràdio, reconeixia que l’emissora havia sofert un desgast amb la marxa d’altres actius de l’emissora, com Jordi Basté i Antoni Clapés, a RAC1. Havien estat els mateixos procediments i amb els mateixos objectius que amb l’Antoni Bassas. Crear-se una emissora a la seva mida. I quan dic això em refereixo a la seva mida ideològica, per suposat, també a la seva mida de capacitat d’audiència i d’influència pública. Per a la seva ideologia ja hi ha altres emissores, com les de la SER, que cobreixen perfectament aquest espai. Es tracta de desmantellar el que, amb una o altra tendència, podria ser vist com la Ràdio Nacional de Catalunya, líder d’audiència. Molesta tant el fet de ser la “Nacional de Catalunya”, com que sigui “líder d’audiència”. 

És allò que algú en deia construir (o destruir) estructures d’Estat.

Tweet

Amb aquestes paraules el Conseller d’Economia Antoni Castells qualificava els vagues principis anunciats pel Ministre Pedro Solbes que hauran de servir de base per a negociar el nou finançament. Res de nou. Tot segueix tal com estava previst i planificat. El Govern espanyol juga amb totes les cartes a la mà, i aquí no passem de fer declaracions. Primer tothom afirmava que s’havien de complir els terminis establerts per l’Estatut, però havia passat un any i mig, i el més calent a l’aigüera; després ja es va suavitzar el compromís dient que seria el desitjable (desitjable el compliment d’una llei, com és l’Estatut!), i que es farien els esforços necessaris per a aconseguir-ho, però tampoc es feia cap pas endavant; després, quan el temps ja se’ns tirava al damunt, es va dir que potser el dia 9 d’agost no estaria tot concretat, però sí les grans línies; de les grans línies hem passat a uns vagues principis, i aquests són “decebedors, insuficients i preocupants”. [@more@] 

A mi ja em va sorprendre, i així ho vaig escriure mesos enrere en un d’aquests articles, l’optimisme amb què molts mitjans de comunicació parlaven de la negociació del nou finançament, elogiant a més una pretesa postura de fermesa del Govern català, amb el seu president al capdavant. Fins i tot CiU donava per bona l’actitud de Montilla. El mateix dia en què molt mitjans obrien amb titulars esperançadors sobre el finançament, jo, aiguafestes, deia que “del nou finançament, res de res”. És el mateix que ens passarà amb el Tribunal Constitucional: deixem d’actuar amb l’absurd argument de “no posar-nos benes abans de les ferides” i quan és l’hora de la veritat, quan tenim la ferida ben oberta, corrents a aturar les hemorràgies, a posar pedaços, i en el millor dels casos acceptar una cura d’urgències feta pels mateixos agressors. Ajupir el cap i empescar-se-les per donar la imatge, les aparences, que encara hem salvat els mobles. 

El Conseller Castells i el President Montilla tenen ara bons arguments per a fer valdre en el Congrés dels socialistes catalans allò que han dit en més d’una ocasió: que posarien els interessos de Catalunya per davant dels del partit, del PSOE s’entén. Si fossin certes i sinceres les manifestacions de Castells, i aquestes fossin compartides pel PSC, voldria dir que, en matèria de finançament, l’unic aliat de Solbes a Catalunya seria el PP. L’escepticisme, crec, està més que justificat.

Tweet