Bloc de notes de Josep Romeu

Insisteixo en el tema de les balances fiscals, perquè crec que donem per suposats alguns principis caient en la seva lògica, la dels espanyols, que no té per què ser la nostra. Ens presenten uns números que per a la majoria dels ciutadans no són fàcils d’entendre, però que tothom resumeix dient que hi ha unes regions que aporten més a l’Estat del que en reben. I mentre a Madrid diuen que això és normal, perquè cal aplicar el principi de solidaritat i de redistribució de la riquesa, aquí diem que la nostra aportació és excessiva. Com que els números, amb les oscil·lacions que es vulgui, són els que són, tot el debat es centra en saber quins són els límits de la solidaritat, i a partir de quin percentatge podem començar a parlar de solidaritat excessiva, o d’espoli. [@more@] 

Ja em fa mala espina que la dreta faci bandera del principi de redistribució de la riquesa. Aquesta mena de solidaritat interterritorial es podria aplicar a altres àmbits econòmics? D’altra banda, se suposa que la solidaritat hauria de servir per a poder garantir als ciutadans els mateixos drets, i d’alguna manera, els mateixos serveis. En aquests moments, les diferències interterritorials pel que fa a infraestructures i serveis (tal com m’apuntava un lector d’un article anterior) no són tan evidents i en tot cas no sempre són a favor nostre. És a dir que estem aportant, en detriment de poder millorar els serveis i infraestructures de casa nostra, perquè altres comunitats receptores d’aquesta solidaritat estiguin millor que nosaltres. 

Ara ja entenc més que la dreta faci bandera d’aquesta pretesa redistribució de la riquesa: senzillament perquè no es tracta de cap redistribució. Es tracta, des d’una visió nacionalista, d’enfortir i solidificar el concepte d’Espanya. Aquí la solidaritat  no hi pinta res. L’Estat ha de poder demostrar que té un control absolut de tots els seus territoris i que els gestiona al seu albir; i alhora ha de poder disposar d’elements coercitius cap a aquells territoris declarats sospitosos, o poc afectes al règim. 

Des d’una perspectiva catalana entenc que el tema s’hauria de plantejar de bell nou. Solidaritat? Oi tant! Però la solidaritat entesa com un acte de llibertat, i no imposada. Aquest hauria de ser un primer principi. I una solidaritat per a fer què? Algú ens ha d’explicar quina és la finalitat de les nostres aportacions, no sigui que serveixin per a oferir la gratuïtat dels llibres de text que aquí no tenim, o per evitar tenir autopistes de peatge com les que aquí sí que tenim. Per tant, una solidaritat adreçada a qui? Que, malgrat la crisi, podem considerar-nos un país ric? Certament, hi ha molta diferència entre la riquesa d’un país i un altre, i nosaltres som al bàndl dels rics. Però les diferències substancials, les que en justícia caldria reduir, no són les que hi pugui haver entre Catalunya i Extremadura o entre el País Valencià i Andalusia, sinó entre aquestes i l’Àfrica subsahariana, posem per cas. 

Ep, això ja és solidaritat internacional! Això ja és una altra cosa, diuen. Aleshores, s’entén perfectament que la dreta espanyola (la cavernària del PP i la més endolcida del PSOE) clami per una pretesa redistribució de la riquesa, perquè el que defensa fonamentalment és la seva visió nacional i nacionalista d’Espanya.

Tweet

El titular de la notícia no són els números sinó que Zapatero ha complert la seva promesa. Ja tenim balances fiscals. Per no mullar-se del tot, el Govern espanyol les ha presentades amb sis models diferents, seguint metodologies diverses. En qualsevol cas, el resultat és sempre el mateix, i molt similar al que s’estava dient des d’aquí: una cosa és la solidaritat i l’altra l’espoli. Alguns mitjans nacionalistes no s’han estat de fer notar que, a part de Madrid, les tres comunitats que més contribueixen, les més espoliades, són Catalunya, el País Valencià i les Illes: els Països Catalans. I a partir d’aquesta constatació algú n’ha tret conclusions precipitades, com les que treien ara fa uns dies quan el Govern català i el valencià feien un plantejament similar de cara a la negociació per al nou finançament. [@more@] 

Amb les dades damunt la taula, el Govern espanyol i el PP ja s’han afanyat a dir que no s’han de barrejar les coses, i que aquesta transparència informativa (de la qual ells no n’eren gens partidaris) no ha d’interferir les negociacions per al nou finançament. Són dues coses diferents. Fins i tot el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, en feia una lectura ben curiosa: demostren, segons ell, que el sistema fiscal espanyol funciona bé. Però, com deia, algú ha tingut la gosadia d’imaginar que la publicació de les balances fiscals posava al mateix bàndol les Comunitats que conformen la majoria dels Països Catalans. Una mica com aquell argument del “nacionalisme pràctic”. Potser no ens uneix una convicció política ni identitària (i menys encara per part dels dirigents del País Valencia), però sí la necessitat d’anar plegats perquè tenim un enemic i unes necessitats comunes. Un raonament erroni al meu entendre. 

Un raonament erroni perquè està fet sobre la base del que molts catalans (sobiranistes, nacionalistes, catalanistes…) estem acostumats a fer. Una cosa són les conviccions polítiques i les idees, i l’altra les conveniències pràctiques de cada moment. Ens costa relativament poc apuntar-nos a la idea d’Espanya quan ens convé (acceptant una llei de la dependència encara que envaeixi competències de la Generalitat, acceptant la participació de l’Estat en institucions de casa nostra…). Som catalans, nacionalistes, catalanistes, o el que vulgueu, però hi ha moments en què la butxaca mana.  

Però aquest no és el plantejament des de la perspectiva espanyola i espanyolista. L’empresariat català, per exemple, sempre ha donat suport a les posicions més conservadores espanyoles, siguin del PP o del PSOE, per conviccions “nacionals”, encara que això impliqués acceptar les pèrdues que li representen tenir unes infraestructures deficients, una discriminació pel fer d’estar radicades aquí, una necessitat de desplaçar-se constantment al centre… I el mateix podem dir de les forces polítiques que sempre han defensat la bondat de “dependència”, la dilució dins del projecte espanyol que provoca aquest espoli, i la necessitat de ser il·limitadament solidaris amb els altres. Les conviccions del nacionalisme espanyol no estan tan fàcilment a la venda per uns interessos econòmics, encara que siguin en uns percentatges tan escandalosos com els que evidencien les balances fiscals acabades de publicar..  

Tweet

Ja he dit en alguna altra ocasió que, al meu entendre, una de les poques àrees de Govern que realment treballa amb una visió nacional efectiva és la de projecció exterior. La primera reunió de treball de la Fundació Ramon Llull, celebrada a Andorra, ha fet passos interessants de cara a convertir-se en una representació institucional de la cultura dels Països Catalans, acordant la incorporació de la Catalunya del Nord, a través del Consell General del Pirineus, i avançant en la incorporació de representacions municipals del País Valencia, de la Franja de Ponent i de la ciutat de l’Alguer.

[@more@]

L’Institut Ramon Llull va ser creat com una eina de suport internacional de la cultura catalana, però mai ha pogut incorporar la representació del Govern valencià senzillament perquè aquest inverteix els seus esforços en l’intent de liquidar la llengua i cultura del país, tant si se l’anomena catalana com valenciana. I el primer tripartit es va carregar d’entrada el treball realitzat fins aleshores provocant la sortida del Govern de les Illes Balears. De la mà de la Vicepresidència, i sobretot sota la direcció de Josep Bargalló, l’Institut està recuperant el paper que li correspon.

Un pas important va ser la creació de la Fundació Ramon Llull que, amb seu a Andorra, pot ser una eina més per a ser present en l’escena internacional. Encara que no s’ha concretat, sembla que aviat es formalitzarà la reincorporació de les Illes Balears i, en un termini relativament breu, doncs, aquesta Fundació institucional podria comptar amb representació de tots els territoris de parla catalana.

Podem dir que ja tenim l’eina. Ara calen tres coses fonamentals: dotar-la de contingut, de finançament, i la més important consolidar-la ràpidament per tal que no trontolli al primer canvi de govern. Això implica fer-la imprescindible per als diversos territoris.

Tweet

Convergència Democràtica ha tancat el seu congrés amb poques sorpreses i sobresalts. Més enllà de la cohesió interna de la Federació CiU, de l’aposta per una estratègia més sobiranista sense abandonar la indefinició final, i del lideratge indiscutit de l’Artur Mas, donant-li la darrera oportunitat per intentar tornar al Govern, el projecte de la Casa Gran del catalanisme ha estat un dels temes seguits amb més interès. Però tinc la impressió que la Casa Gran neix coixa d’entrada, que no és tan gran com sembla (o com diuen). [@more@] 

Dit d’una manera o d’una altra, la idea d’aglutinar els esforços nacionalistes per a un objectiu comú no és pas nova. Abans, Jordi Pujol en deia “el pal de paller” (com si es tractés d’un projecte de Casa Gran neorural), i des d’ERC sovint es parla de bastir al seu entorn una majoria social per a exercir el dret a decidir. Tinc la sensació que el problema no és paller, sinó el pal. El catalanisme, en el seu sentit més ampli, el conformen uns partits polítics de base nacionalista, però també altres grups que integren els postulats del nacionalisme encara que no en facin el seu eix central, o com a mínim sectors i persones de partits que no es declaren obertament com a nacionalistes; i també en forma part un enorme teixit social (plataformes, entitats, col·lectius…) que des de diverses vessants també treballen en la defensa d’un país més lliure. 

Suposo que molts intueixen la importància que pot tenir la cohesió del catalanisme, treballant plegats sense perdre’s en batalletes fratricides, per a la defensa de la llengua, la cultura i la identitat nacionals quan ens agredeixen per totes bandes, però sobretot intueixen que una certa unitat d’aquest catalanisme serà imprescindible en el moment en què es vulgui donar un pas endavant cap a la plena sobirania nacional. Hom podria imaginar-se un concepte de Casa Gran en la qual s’hi sentissin còmodes tant CiU com ERC, les Plataformes sobiranistes, les entitats culturals, els agents socials, les associacions professionals, etc. però això implicaria una Casa Gran sense seu social, sense caps visibles, o com a mínim multicèfal, i sobretot sense protagonismes ni supeditacions polítiques de cap mena. Seria un concepte de Casa Gran entesa com a complicitats compartides, però treballant cadascú des del seu lloc, des de la seva forma de ser, des del seu camp de treball específic, i des de la seva particular perspectiva. 

Però la Casa Gran que ens proposa CDC ja té amo, d’entrada. No sé si al darrere d’aquesta denominació casolana aconseguiran crear una plataforma electoral suficient com per a recuperar el Govern de la Generalitat, però difícilment serà aquesta la Casa Gran que hauria de portar el catalanisme a treballar plegats per a la plena sobirania.

Tweet

És evident que alguna cosa s’està movent a l’Estat francès pel que fa al tema de la llengua. Potser no és tant que el jacobinisme s’estovi, com que esdevé excessivament contradictori amb el principi de respecte a la diversitat que es preconitza a Europa (encara que inicialment aquest principi es pensa per a la diversitat de llengües estatals), i sobretot perillós per al propi sistema. Com deia Nicolas Sarkozy, deixar l’exclusiva de la defensa de les llengües i les cultures existents a l’Estat en mans dels “regionalistes” és abonar el camp de  l’independentisme. Aleshores, és el moment de fer aquells jocs de paraules que nosaltres coneixem sobradament: sí, però no; això, sense anar en detriment d’allò; per aquí, sens perjudici que es pugui anar per allà… [@more@] 

És el debat que ha mantingut l’Assemblea Nacional Francesa. Primer s’aprova una tímida referència a les llengües de França en un lloc preeminent de la Constitució, en el seu article 2. Però després, davant l’esglai de l’Acadèmia de la llengua francesa, el Senat ho tomba. De nou s’hi torna a introduir, però ara en l’article 75, allà on es parla dels afers regionals. I no és que el text digui gran cosa, simplement que “Les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Si partíem d’una situació en què simplement no existien, hem d’admetre que una mica s’ha avançat. 

El que és curiós, però, és la coincidència de les argumentacions que es donen a l’Estat francès amb les que sovint es donen a l’espanyol. Ja els costa d’admetre que existeixin altres llengües que les oficials de l’Estat. El famós “Manifiesto” quan parla de la “lengua común” és perquè parteix d’aquesta idea que no existeixen catalanoparlants, ni bascoparlants, o que no existeix una llengua del País Basc o dels Països Catalans, com sí que existeix la llengua d’Espanya i la llengua de França. La nostra llengua comuna, segons aquests pseudointel·lectuals, és una, encara que amb la curiosa peculiaritat que hi ha alguns col·lectius que a part en tenen una altra. Però un cop admès que sí que existim, aleshores s’ha de deixar clar que sempre hi ha d’haver la preeminència dels uns sobre els altres (un concepte que comparteix el republicanisme francès amb el monarquisme espanyol d’arrels franquistes). Es pot admetre que calgui algun tipus de protecció, sempre que això no vagi en detriment de “la llengua” en majúscules. 

És la impossible quadratura del cercle.

Tweet

Un dels darrers treballs de l’Observatori de la llengua catalana va ser un estudi sobre la Percepció de la llengua catalana pels turistes i visitants a Catalunya Nord. Basant-se en estudis similars a la Bretanya francesa i al País Basc, es va fer una enquesta per veure quina era l’actitud dels forasters envers la llengua i la cultura pròpies del país que visitaven. Es va partir d’una mostra prou significativa, distribuïda proporcionalment en tres zones: la més turística de la costa, la dels pobles de l’interior i la de la ciutat de Perpinyà. I els resultats van ser prou interessants, en la mesura que van demostrar que la llengua catalana, lluny de ser un obstacle per al turisme era un valor afegit que encara podia incentivar-lo. [@more@]

És evident que el turista de sol i platja, el de Canet, Argelers o Cotlliure, majoritàriament provinent de l’Estat francès, no ve motivat especialment per la llengua i la cultura. La majoria, a més, tenien un coneixement vague de l’existència d’una llengua i una cultura pròpies. Però, quan se’ls demanava si consideraven un fet positiu, des de la seva percepció de turistes, el fet de trobar-se amb una llengua i una cultura pròpia del territori, en uns percentatges molt alts afirmaven veure-ho com a “interessant” o “molt interessant”, i només en un percentatge residual ho percebia com quelcom negatiu. 

Quan s’anava més enllà, i se’ls preguntava sobre si la llengua podia ser una motivació o una desmotivació per venir com a turistes a la Catalunya del Nord, evidentment la franja d’indiferents era molt més elevada, però entre un 20 i un 30 per cent consideraven que podia ser un motiu més per a venir, mentre que continuava essent absolutament residual el percentatge dels qui creien el contrari.  

En definitiva, d’aquella enquesta se’n concloïa que la llengua catalana podia ser un valor afegit per a incentivar el turisme. Tant és així, que en els darrers anys hem vist passos significatius, malgrat l’adversa legislació francesa, de les institucions i dels sectors turístic i comercial de la Catalunya del Nord en favor de fer més visible la presència de la llengua catalana.

Tweet

Confesso que el futbol no és el meu fort. Però m’ha sabut greu tot el procés seguit contra Joan Laporta, i la forma com ell mateix l’ha acabat conduint. Quan a TV3 anunciaven el programa especial sobre la moció de censura, plantejaven en clau publicitària una disjuntiva que venia a dir: Ha estat Joan Laporta un gran President que passarà per mèrits propis a la història del Club, o ha estat el pèssim dirigent que no es mereix ni acabar el seu mandat? Doncs, bé. Suposo que ni una cosa ni l’altra. Imagino que es deuen haver comès errors a nivell esportiu, vistos els resultats d’aquests dos darrers anys, i suposo que hi ha hagut relliscades de tipus personal que han erosionat la seva imatge. No entraré en el tema, però sí que volia fer una mínima comparació amb la caiguda d’altres lideratges, com els que encapçalen aquest article. [@more@] 

Fins i tot per als qui no seguim el futbol dia a dia, l’arribada de Joan Laporta a la presidència del Barça ens va semblar una alenada d’aire fresc, una renovació de plantejaments i, en definitiva, una proposta engrescadora. Què ha passat des de llavors? Tan desastrosa ha estat la seva gestió?. Les mateixes preguntes que podríem formular davant la caiguda d’altres lideratges com els de l’Angel Colom o Josep Lluís Carod-Rovira a ERC. Estic convençut que els inicis de Joan Laporta al capdavant del Club, i els resultats sembla que ho corroboren, ben ser realment positius. Com ho va ser la feina feta per l’Àngel Colom a la direcció d’ERC, aconseguint introduir l’independentisme com una opció  normal i creïble en la política catalana, i la feta per Josep Lluís Carod-Rovira transformant aquesta opció independentista en un partit de Govern, amb un salt qualitatiu i quantitatiu important. I després? 

Després ha fallat la capacitat d’anàlisi i d’autocrítica. Els dirigents necessiten tenir un entorn rigorós i amb capacitat d’objectivar la percepció de la realitat per no crear-se un món virtual que acaben creient-se només ells. I sobretot als dirigents els sobren tants aduladors (llepaculs seria l’expressió més adequada) incapaços de contrariar el seu superior i, per tant, incapaços d’orientar-lo o assessorar-lo amb un mínim de serietat. D’errors en comet tothom. Diuen que només els déus i els imbècils poden afirmar que mai s’equivoquen. Per tant, aquest no seria el problema. O no ho seria si immediatament després d’haver comès un error l’entorn del dirigent, els seus col·laboradors i assessors tinguessin el seny, la capacitat i la maduresa de fer-li veure la relliscada, en lloc d’actuar com a ximples bufons que li riuen totes les gràcies. Alguns d’aquests bufons, a més, després d’esperonar el dirigent a perseverar en els errors i després d’amagar-li la crua realitat (que acaben no veient ells tampoc), preparen la seva defenestració per a ocupar el seu lloc. Amb els mateixos bufons de torn, amb la mateixa incapacitat d’anàlisi de la realitat, amb la mateixa miopia crònica. 

Em sap greu la caiguda de Joan Laporta, com me’n va saber la de l’Àngel Colom o la de Josep Lluís Carod-Rovira. Seria injust negar els seus encerts i les seves aportacions, que hi han estat i prou valuoses. Però els ha faltat tenir la facultat dels déus. O, alternativament, saber-se envoltar (i acceptar) d’un entorn amb voluntat i capacitat per a analitzar objectivament la realitat, i per fer-los veure (pas previ a la correcció) els errors que inevitablement, com tots els mortals, ells també cometien.  

Tweet

Sovint, des de posicions catalanistes, caiem en la temptació de bascular d’un extrem a l’altre sense adonar-nos que l’enemic acostuma a mantenir-se fred i ferm al seu lloc, encara que a voltes hagi de simular o acceptar alguna giragonsa. Estem avesats a rebre batzegades una i altra vegada, i a respondre advertint que la nostra paciència té un límit (un límit que es perd en l’horitzó); però de tant en tant també rebem un copet a l’esquena, algú que aparenta una certa comprensió i sembla estar disposat a acceptar-nos tal com som. Aleshores som capaços de deixar-nos portar per l’eufòria d’una victòria efímera, deixar-nos seduir per unes paraules, i veiem totes les gràcies a qui des de l’altre cantó ha fet un petit gest de comprensió o d’acceptació de la nostra realitat. Oblidem la nostra posició de defensa i correm a abraçar-nos a l’amic acabat de descobrir. Els espanyols en canvi (i ja sé que aquestes generalitzacions sempre són una mica caricaturesques), acostumen a actuar amb molta més sang freda. És justament quan veuen que el seu adversari s’estova, quan veuen que estan guanyant la batalla i que ja li tenen el peu al coll, que acaben de clavar la darrera estocada, en el millor estil torero. [@more@] 

Posem algun exemple. Totes les dades objectives indiquen que el català es troba en un clar retrocés (territorial, d’àmbits d’ús i en percentatges de població catalanoparlant), des del Govern es renuncia fins i tot a fer complir la legislació vigent, l’Estatut o la llei de política lingüística, i des de les institucions, dels mitjans de comunicació, del món acadèmic o de la societat civil, ens limitem a fer elogis de la diversitat que inclou, naturalment, el castellà al mateix nivell que el català. Si la situació fos a l’inrevés, de ben segur que la nostra resposta seria fer unes passes enrere en consideració a qui pot estar en situació de feblesa (i ja costa imaginar el castellà en situació de feblesa respecte al català). Però la seva, no. Precisament perquè saben de la feblesa del català, perquè veuen la impotència d’un Govern que no vol o no pot capgirar la situació, precisament per això entenen que ha arribar el moment de clavar la darrera estocada. I d’aquí surt el “Manifiesto”. Cap dels signants del “Manifiesto” no té el més mínim dubte (a no sé que sigui per ignorància supina) que el castellà s’està imposant a Catalunya, i per tant cap d’ells no l’ha signat per a defensar res, sinó precisament com una estratègia calculada d’aprofitament de la nostra feblesa i d’encarar l’atac definitiu. No tenen cap pretensió de defensar el castellà a Catalunya, que ja es defensa tot solet, sinó d’evitar que hi hagi cap resposta, ni cívica ni institucional, a la davallada del català. Entretinguts en respondre el seu “Manifiesto” continuarem sense aplicar la legislació vigent, i sense prendre les mesures necessàries per a salvar la llengua. Caurem en el seu joc de no debatre el que és essencial, la pervivència de la llengua, i perdre’ns en batalles dialèctiques que ells ja saben que no porten enlloc. 

És el mateix que passa amb la tercera hora del castellà. A Madrid, ja saben que totes les dades acadèmiques demostren que els alumnes surten a Catalunya amb una millor preparació de castellà que de català (llevat, potser, en l’expressió oral en algunes zones del país), i que aquesta diferència és abismal al País Valencià o a les Illes. Com també saben que a moltes escoles catalanes aquesta tercera hora ja és vigent. Però el decret de la tercera hora no tenia cap intencionalitat acadèmica, sinó estrictament política. D’una banda, demostrar qui té el poder, i de l’altra evitar que es prenguin les mesures correctores adients per a complir amb el que diuen els Estatuts d’autonomia respecte al coneixement que han de tenir de les dues llengües els alumnes que acaben l’etapa d’Educació obligatòria. Així, ens hem embrancat en una polèmica absurda, que ens distreu del veritable objectiu que seria garantir una millor formació dels alumnes, i fins i tot, com en el cas del “Manifiesto”, és possible que al final ens deixin tenir la sensació que hem guanyat la batalleta.      

O posem l’exemple dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Precisament perquè veuen que hi ha una clara regressió en aquests mitjans pel que fa a la defensa d’una identitat nacional de Catalunya, i per evitar que hi hagi una resposta per a redreçar la situació, apareixen les veus que clamen contra la “crosta nacionalista”. 

Ens estan guanyant la partida perquè sempre ens porten al seu terreny.

Tweet

No sé d’on ha sortit, però no m’estranya que algú hagi pensat en fer una campanya de boicot contra l’emissora privada de televisió pel seu suport al “Manifiesto” que vol eliminar les llengües catalana, basca i gallega. Aquesta cadena ha pres, i no ve pas d’ara, una posició política de partit i per tant pot ser el blanc de les pugnes polítiques o com a mínim pot rebre la resposta dels qui se senten agredits per la seva actitud. Una altra cosa és veure si té massa sentit endegar una campanya de boicot cap a l’emissora. [@more@] 

Bàsicament perquè no crec que haguem d’estar sempre a la defensiva, en el sentit de caure en les seves provocacions. Davant d’un “Manifiesto” de clares connotacions franquistes, que traspua odi envers la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, crec que és molt més eficaç exigir al nostre govern que compleixi amb el seu deure: Que faci complir la llei de política lingüística (tant a l’ensenyament com en altres àmbits) que ara per ara incompleix, i que legisli per tal de blindar i consolidar el model lingüístic que pren el català com a element bàsic de cohesió nacional. Els signants del “Manifiesto” són gent d’una honorabilitat i honestedat personal més que dubtosa, ja que de cap de les maneres acceptarien el mateix “Manifiesto” en una altra situació en què el castellà no fos la llengua majoritària i del poder. 

Però hi ha un altre tema a considerar: la consciència nacional de la majoria del país és molt més feble que la que tenen ells, els espanyols. Dit d’una altra manera, el nacionalisme dels catalans, dels bascos o dels gallecs (inclosos els republicans, els abertzales o els del Bloque) està molt menys consolidat i és molt menys conseqüent que el nacionalisme espanyol. Aquí, una campanya de boicot tindria molt poca incidència, d’una banda perquè la gent ja segueix un o altre canal en funció de les seves preferències (ideològiques incloses), i per tant la seva quota de mercat a Catalunya ja té un percentatge elevat de gent que mai farien el boicot, i de l’altre perquè el sentit pràctic de molts catalans, també de catalans nacionalistes, fa que no filem tan prim a l’hora d’escollir un producte. I molt menys si el boicot es vol estendre, com apunten els seus promotors, a les empreses anunciants de l’emissora, entre altres coses perquè les empreses no tenen manies a l’hora d’anunciar-se tant a TV3 com a Telecinco, si creuen que això els ha de donar beneficis. En canvi, el boicot sí que pot funcionar a l’inrevés: ho vam veure en el tema del cava. Ells sí que no tenen cap mania a l’hora de carregar-se algú o alguna empresa pel fet de ser catalana (encara que ideològicament probablment els seus dirigents tinguin prou assumit el nacionalisme espanyol), i si no que ho preguntin a Gas Natural o a La Caixa. 

Tweet

Tinc la sensació que tot aquest tema de la tercera hora de castellà a les escoles no s’ha enfocat correctament, des del principi. És evident que la motivació espanyola per a treure el decret que imposava aquesta tercera hora era estrictament política, i no tenia res a veure amb aspectes acadèmics ni tan sols d’acompliment dels objectius marcats per la llei de coneixement de les dues llengües oficials. Però aquí hem caigut en la trampa de respondre a aquesta agressió amb els seus mateixos arguments, estrictament polítics, i obviant els criteris més racionals que haurien d’imperar en el món de l’educació. [@more@] 

Tenim uns informes PISA, uns resultats d’avaluació dels diferents nivells educatius, unes proves de selectivitat, i si convé se’n podrien fer altres d’específiques, que ens diuen fins a quin punt es compleix o no el que marca la llei (l’Estatut), que estableix que al final de l’etapa obligatòria els alumnes han de conèixer i dominar ambdues llengües oficials. De tots els informes i avaluacions de què es disposa se’n pot extreure que la llei es compleix i que en tot cas hi ha més dèficits i mancances en l’aprenentatge del català que del castellà. I molt més de l’anglès que de les altres dues. I és en base a aquests criteris estrictament educatius que caldria haver afrontat el tema. Per exemple, al País Valencià s’incompleix d’una forma generalitzada el que preveu l’Estatut d’autonomia, ja que la majoria dels estudiants no surten amb uns coneixements mínims de català. I aquest incompliment no importa ni poc ni molt, ni als polítics espanyols, ni a l’aparell judicial que tenen al seu sevei, que se’n riuen de la llei. 

Vist des d’aquesta perspectiva educativa, una hora més o una hora menys d’una assignatura, en aquest cas del castellà, té ben poca importància. De fet, tinc la impressió que s’han falsejat les dades, i que a moltes escoles (la meva, per exemple) aquesta tercera hora ja es fa. I des de la Inspecció (la de la Generalitat) almenys durant aquest curs s’han prioritzat els temes relacionats amb la llengua castellana. El que resulta inacceptable, i aquí sí que hauríem d’haver marcat una línia vermella, és que s’imposi aquesta hora des de Madrid, per motivacions viscerals i estrictament polítiques; perquè després d’aquesta, en vindrà una altra.  

Ara bé, de totes les solucions possibles entenc que s’ha optar per la pitjor. D’una banda, la Generalitat tenia la potestat per a treure una llei específica per a blindar aquest tema enfront de decrets (de rang inferior) del Govern espanyol, i no ho ha fet. De l’altra, el més lògic hauria estat establir un criteri educatiu, reforçant amb una hora més si calia, aquelles assignatures que objectivament anaven més coixes, tant si en algunes zones podia ser el castellà, en d’altres el català o l’anglès. I aquest criteri tampoc s’ha establert. Posats a ser submisos i a acceptar aquesta tercera hora, almenys mentre s’esperava la nova Llei d’educació, s’ha tornat a optar per polititzar la seva aplicació, i deixar que siguin els centres els qui decideixin si volen fer la tercera hora (que insisteixo que molts ja estan fent) o si volen fer alguna hora d’una altra matèria en castellà. I aquesta és la pitjor de les solucions. Perquè a ningú se li amaga que fer una hora de naturals o de socials, posem pel cas, el que fa és obrir la porta a què s’hi faci tota l’àrea en castellà. De manera que enlloc de parlar d’una tercera hora de castellà hauríem de parlar d’una quarta o d’una cinquena. Una hora més de castellà, si la resta és enb català, no posa en perill la política d’immersió lingüística, com no li posaria una hora més d’anglès, però si que li posa permetre que es faci alguna altra àrea en castellà. 

D’altra banda, segons dades del mateix Departament d’Educació el grau d’incompliment de la llei de Política lingüística a Secundària és molt elevat. Sincerament, segur que aplicant la tercera hora, mentre no disposem de la Llei d’educació,  però al mateix temps ser escrupolosos amb el compliment de la llei catalana, encara hi sortiríem guanyant.  

El problema és que els seguim el seu joc. Ells polititzen el tema, i nosaltres no responem amb arguments educatius; ells imposen l’aplicació d’un decret, i nosaltres no responem amb l’aplicació de la legislació catalana.

Tweet