Bloc de notes de Josep Romeu

El Congrés dels socialistes espanyols va transcórrer, a diferència d’altres congressos, tal com estava previst, com una bassa d’oli. És el que fa sortir com a guanyador. Segur que el Govern Zapatero ha tingut els seus errors, que no tenen per què ser els mateixos segons qui els observa, i segur que al si del PSOE hi ha gent que no veu tan clares algunes decisions i algunes actituds dels seus dirigents, ja sigui en una o altra direcció, però ningú va gosar treure la targeta vermella al guanyador. A marge de la pràctica unanimitat pel que fa al suport al líder, què més ha aportat aquest Congrés?[@more@] 

Dos elements han estat especialment destacats pels mitjans de comunicació catalans: un cert gir cap a l’esquerra i una defensa del pluralisme lingüístic. L’anàlisi la podríem fer en base als textos aprovats o en base a les reaccions que ha suscitat en la resta de forces polítiques. Des d’Iniciativa i també des d’Esquerra es remarcava que aquest suposat gir cap a l’esquerra pot ser positiu, però que no sempre es correspon amb la praxi política dels socialistes. S’ha posat un especial èmfasi, com també ho han fet els populars encara que en sentit invers, en temes com els de la laïcitat de l’Estat, l’eutanàsia o l’avortament, però el mateix Ridao deia que al costat d’aquestes mesures pregressistes després s’apliquen receptes estrictament liberals per a fer front a la crisi econòmica. El mateix Partit Popular troba més discrepàncies en aquests temes que en els que de veritat defineixen una política de dretes o d’esquerres, és a dir en la qüestió econòmica. I és que, des d’un bon temps ençà, arreu d’Europa, l’esquerra ha renunciat a presentar cap alternativa al model liberal, i s’ha limitat com a elements diferenciadors de la dreta a aspectes més simbòlics. Temes com els de la laïcitat, les llibertats individuals pel que fa al propi cos (avortament, eutanàsia, no discriminació per raons de sexe…), i una major sensibilitat si més a no a l’hora d’expressar-se, són els pocs referents que li queden a l’esquerra.  

L’altre tema, el de la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat, pot ser especialment rellevant. És cert que aquesta vegada hem pogut sentir un discurs molt més conciliador, o com a mínim no tan feridor, del que ens tenien acostumats els espanyols. En part, el mèrit és del Partit Popular que, lluny de centrar-se, darrerament s’ha dedicat a radicalitzar la seva actitud agressiva i d’odi envers les llengües altres que el castellà. Unes actituds que repugnen a qualsevol persona decent i que fins i tot a l’interior del PPC hi ha sectors que no entenen. CiU, en aquest cas, ha volgut desmarcar-se’n amb els mateixos arguments que ho han fet Iniciativa i ERC en els aspectes socials: les paraules no es corresponen després amb les actituds que es prenen des del Govern.  

I bé. Una possibilitat, que comparteixo, és la de marcar distàncies fent notar les incongruències i les mancances que encara té el discurs socialista, tant en el seu vessant social com en el d’acceptació de la pluralitat de l’Estat. Però l’altra, que jo no deixaria de banda, és la de prendre’ls la paraula per a poder-los exigir després que siguin conseqüents, no ja amb el que nosaltres puguem creure, sinó amb el que ells mateixos han afirmat.

Tweet

Raimon Obiols parlava aquest dia de “la tendència adolescent o instrumental a fer un plantejament que consisteix en dir que Espanya està en plena modernitat i Catalunya en decadència”. És cert que ens costa comparar-nos amb Espanya i fer-ho des d’una total objectivitat, tant per les fòbies i les fílies que ens desperta un i altre país, com per l’opció política des d’on fem l’anàlisi.  Però la idea és si més no curiosa perquè no massa temps enrere des de les files socialistes es deia exactament al revés. [@more@] 

A les darreries del franquisme, es contraposava fàcilment el catalanisme de les diferents ideologies amb un plantejament modern i obert a Europa, enfront d’una Espanya retrògrada no només pel règim franquista sinó per la seva concepció mateixa en el context europeu. Després, en part perquè hi devia haver dades objectives i en part per l’interès del pujolisme de projectar una Catalunya de progrés (que no progressista) es parlava de Catalunya no només com la locomotora d’Espanya sinó també com un dels motors d’Europa, amb l’associació de les quatre regions (Baden-Württemberg, Catalunya, Llombardia i Roine-Alps). Una etapa que potser es podria fer durar fins al 1992, en què el Jocs Olímpics van ser la guinda a aquesta imatge d’una Catalunya floreixent. 

Però tant anys d’espoli continuat (els qui encara no ho heu fet, llegiu el llibre “Catalunya sota Espanya” d’Alfons López Tena), de solidaritat mal entesa, de discriminació permanent contra Catalunya, i de les raons polítiques que hi vulgueu afegir, han fet que Catalunya i Barcelona hagin perdut part del seu glamour. Darrerament han sortit dades objectives que ho corroboren i reportatges periodístics a nivell internacional on no en sortim massa ben parats. La imatge d’una Barcelona d’avantguarda i de disseny se’ns ha quedat als dits, com un bluff, en un no-res. Hem passat, és cert, de creure’ns potser que érem el país de la modernitat a un cert acomplexament. Que les inversions per càpita que reben algunes comunitats autònomes doblin les nostres, o que la ciutat de Madrid s’endugui més de la meitat de tot el pressupost estatal de Cultura, per exemple, hi tenen alguna cosa a veure, naturalment.  

Segurament Raimon Obiols, sense dir-ho explícitament, es queixava de què quan governaven els convergents i parlaven de l’orgull de ser un dels quatre motors d’Europa, els socialistes intentaven fer veure (i ho deien sense embuts) que els catalanisme de Pujol era folklòric i carrincló. I ara que manen ells, els costa més d’admetre el que ells mateixos pregonaven. Hi deu haver raons objectives, dades concretes per fer una o altra afirmació, però també canvia molt la perspectiva amb què hom s’ho mira segons si s’és al govern o a l’oposició.

Tweet

Entre les atzagaiades autoritàries dels populars i les improvisades gresques assembleàries dels republicans, els qui de veritat entenen el que ha de ser un Congrés institucionalitzat i institucional són els del PSOE. Els populars catalans tenen molt clar quin és el seu paper, com a subalterns que no tenen altre objectiu que el d’intentar parar els peus al catalanisme i imposar el nacionalisme espanyol, el d’una sola nació i una sola llengua; aleshores, per ells l’únic dilema és saber qui podrà portar a terme millor aquesta missió encomanada des de Madrid. Els republicans i els independentistes en general, en canvi, amb un projecte de país realment ambiciós i d’unes dimensions que probablement sobrepassen la capacitat d’alguns dels seus líders, filem tan prim en la lluita cos a cos per a liderar el procés que perdem el món de vista (i en aquest cas entenguem la paraula “món” com a “país”) i ens embranquem en lluites fratricides que no porten enlloc, i menys a la independència. D’aquí que el Congrés del PSOE aparegui com un model de congrés institucional. [@more@] 

Han sabut fer una síntesi perfecta entre l’enlluernant  món capitalista i l’uniformat món socialista. Tota la parafernàlia propagandística i d’imatge es podria correspondre, perfectament, amb una convenció americana: una posada en escena on tot està previst, des de l’entrada triomfal del líder fins a l’enlairament dels globus. Una amplíssima taula presidencial del cònclave que recorda aquells politburó soviètics, però de la qual no en sortirà ni un mot que no estigui escrit al guió. Ja ho saben: “qui es mogui, no sortirà a la foto”. 

A diferència dels americans, però, aquí les ponències tenen un gruix considerable. És el que marca la diferència entre la dreta i l’esquerra. Per a fer la mateixa feina, els uns no necessiten massa paperassa donat que les necessitats i els interessos de cada moment ja els indiquen el camí a seguir, els altres en canvi han d’intentar justificar-ho perquè sembli que tot (el mateix) forma part de l’aplicació d’uns principis ideològics. De les més de 6.000 esmenes presentades al text inicial de la ponència n’hi ha un bon grapat provinent del PSC. I d’aquestes, unes quantes són fruit de la mala consciència i de la necessitat interior de justificar-se: han de fer veure que encara creuen en un PSOE federalista, en un Estat pluricultural o plurilingüe (plurinacioal ja seria excessiu), i fins i tot algú ha tingut la gosadia de d’insinuar el terme autodeterminació. 

El que de veritat farà que aquest Congrés del PSOE segui un veritable congrés institucional serà la subtilesa amb què es redactaran les ponències finals. Com si d’un text Constitucional es tractés, s’admetran moltes esmenes, però sempre diluïdes en un redactat ambigu on tothom podrà trobar-hi o llegir-hi entre línies un perfil ideològic d’acord amb les seves creences. Tothom, nacionalistes espanyols abrandats i ingenus federalistes catalans, en sortirà satisfet, sense vencedors ni vençuts, i amb un líder clar que prometrà de tot i més a uns i altres. Al final, es podrà cantar l’himne espanyol o la internacional, tant se val.

Tweet

Cadascú dóna l’espectacle a la seva manera, segons el seu estil i la seva tradició. Al PP li ha sortit de l’ànima resoldre un possible conflicte intern a Catalunya a cop de decret i de la mà de qui ostenta el poder. Cap militant del Partit Popular de Catalunya mínimament honest pot dir que l’hagi sorprès l’actitud autoritària de Madrid imposant la seva candidata, i molt menys que no comparteixi aquesta manera de procedir, perquè això ja forma part de la ideologia i de la concepció de la política del partit. És una visió militarista, fins ara acceptada per tothom, en què hi ha un capità (abans era un general) i una tropa que no té altra alternativa que la de callar. A poques setmanes de les eleccions internes d’ERC per sufragi universal dels seus militants (altra volta la maleïda paraula d’arrels castrenses), i d’un Congrés assembleari, la comparació sembla inevitable. [@more@] 

Fins i tot els més acèrrims detractors d’ERC han posat de manifest el tarannà democràtic del partit republicà, enfront de l’autoritarisme dels populars. I és evident que es tracta de dues visions contraposades perquè també provenen de dues tradicions que no tenen res a veure l’una amb l’altra. Fins i tot la Montserrat Nebreda, l’única candidata que no ha acceptat la humiliació d’agenollar-se davant la prepotència dels seus superiors, acabava dient ahir que mantenia la seva candidatura encara que només fos per a legitimar la imposada des del carrer de Gènova; com a mínim, deia donant per descomptat que guanyarà Alícia Sánchez-Camacho, es podrà fer veure que ells també han fet el seu procés democràtic. 

No crec que valgui massa la pena perdre gaire temps per a posar de manifest la manca d’esperit democràtic dels populars, que ells tampoc entendrien ni acceptarien. Però sí que pot ser un bon moment perquè la classe política, i els partits en general, es replantegin les seves normes de funcionament. Perquè, no ens enganyem, ERC va fer unes eleccions obertes a la Presidència i a la Secretaria General, tal com s’havia acordat en el darrer Congrés de Lleida, però no pas seguint el calendari previst. Més aviat tot el procés va ser una sortida improvisada davant la negativa a assumir responsabilitats pel fracàs electoral i l’estratagema individual de qui, per satisfer les seves ambicions personals, ni tan sols va consultar a la cúpula del partit la seva decisió d’abandonar el Govern per planificar l’assalt a la Presidència.  

Ja ho deia l’Alfonso Guerra: “qui es mogui, no sortirà a la foto”. La militància de tots els partits, i ara parlem només dels democràtics, sap que si vol fer carrera política ha de procurar estar calladeta, en actitud servil envers els seus superiors (que per això són superiors) i esperar que una bona conducta acrítica els acabi donant la recompensa d’un càrrec institucional o d’un bon lloc en una llista electoral.  

En el camp de la democratització de la vida política i dels partits, ens queda encara un bon camí per a recórrer.

Tweet

Ja sé que no és fàcil, perquè quan escoltem o llegim les paraules d’un polític ens deixem portar fàcilment per l’adscripció prèvia que n’hem fet. Un cop tenim posada l’etiqueta ja només ens cal buscar-li totes les gràcies, si és dels nostres, i totes les contradiccions i mancances, si pertany a un grup adversari. Per als qui estan avesats a entendre la política com un posicionament fonamentalista, dogmàtic, que discerneix entre bons i dolents amb una equivalència total entre els meus i els altres, els és molt difícil d’entendre que algú sigui capaç d’escoltar o de llegir sense aquest judici previ. Alliberat d’aquest prejudici es pot concloure que hi ha gent, sigui del color que sigui, que inspira confiança i gent que no; gent amb qui s’hi pot estar més o menys d’acord, però que traspua honradesa, coherència i voluntat de servei al país, mentre que altres, teòricament potser més propers, inspiren tot el contrari. L’Antoni Vives, per mi, és un exemple clar dels primers (avui no posaré exemples dels segons, però són fàcils de trobar en altres articles d’aquest mateix bloc). [@more@] 

Fins i tot, encara podríem anar més enllà. Hi ha persones que tenen un llenguatge postural, una forma de presentar-se i de moure’s que provoquen una sensació de malfiança inevitable. Altres, en canvi, desperten una empatia especial, hom hi percep una impressió de seguretat i de transparència. I en aquest cas, l’Antoni Vives és un exemple clar dels segons. Em venia aquesta reflexió davant l’entrevista que li feien a Tribuna Catalana, que en llegir-la em semblava que el sentia parlar com hem fet tantes vegades, sense micros ni càmeres ni necessitat de dir res de cara a la galeria. I és el mateix que m’ha passat cada vegada que ha tret un llibre nou, de reflexions polítiques, que tenen ben poc a veure amb aquells llibres de campanya que tant proliferen a les envistes d’eleccions. 

És dels pocs polítics capaços de parlar del país des del cor, des del sentiment més personal i quotidià. A l’inrevés del que fa la majoria, primer hi posa la reflexió i després, en tot cas, intenta veure com hi encaixen les actituds de la seva gent, del seu partit, CDC, o dels altres; dóna la impressió que, enlloc d’escriure per justificar-se (com sol ser habitual en els llibres polítics), escriu per interioritzar les seves creences i així poder-les projectar després en la seva acció política.  Ara que comença l’estiu, i alguns ja tenen les maletes a punt, em permeto recomanar algun dels seus llibres. Que ningú esperi trobar-hi solucions màgiques, però sí una nova manera d’entendre l’ofici de polític. Recordo que un dia en què presentava precisament el seu libre “Per què fagi de polític”, vaig acabar dient que jo justament no faig de polític perquè n’hi ha massa pocs com ell.   

Bon estiu, Toni.    

Tweet

Des de fa molt de temps, he insistit en què era del tot incomprensible el distanciament i la manca de relacions entre les dues forces polítiques que representen el nacionalisme català. Es podien entendre moments puntuals d’enfrontament, crítiques a determinades actituds d’uns i altres, però no un trencament tan absolut com el que s’havia mantingut fins ara. Recordem-ho: el que havia mantingut fins ara una direcció els homes forts de la qual, llevat de Josep Lluís Carod Rovira, són els que ara mateix continuen dirigint el partit. Per això celebro la trobada d’ahir entre Puigcercós i Mas al Parlament de Catalunya, i espero que representi, com deia Puigcercós, l’inici d’una nova etapa.  [@more@] 

L’allunyament entre les dues forces polítiques era, des d’un punt de vista nacional, del tot reprovable perquè bàsicament no responia a confrontacions ideològiques, ni tan sols estratègiques, sinó precisament al fet de disputar-se un mateix segment de l’electorat (i això equival a tenir més o menys poder) i a qüestions, fòbies i recels, més estrictament personals. Jo em queixava dels meus, d’ERC, perquè són els qui d’alguna manera em representen, però és evident que hi havia responsabilitats per les dues bandes. Qualsevol que faci una mica d’històrica, amb un mínim d’objectivitat, veurà que hi ha hagut errors a un i altre costat, però mai motius suficients com per a mantenir un enfrontament fratricida. Hi havia gent a ERC especialment dolguda per la poca generositat de CiU quan era al Govern, i convergents que no van assimilar que els republicans no solament es decantessin pel tripartit sinó que els enganyessin simulant una negociació també ells; des de CiU no es va entendre el joc d’ERC en la negociació, prèvia a l’acord del Parlament, per a la proposta del nou Estatut, en la qual els independentistes acusaven els convergents de voler anar massa enllà, mentre que la gent de Carod Rovira tampoc es va adonar que els qui van trair d’entrada l’esperit del 30 de setembre van ser precisament els seus aliats socialistes; l’Artur Mas es va aprofitar del pànic que li va venir a Zapatero pensant en la possibilitat d’haver de presentar la foto del pacte de l’Estatut al costat d’un independentista, però també des d’ERC es va magnificar la tragèdia del pacte, com si el que el que ells estaven a punt de signar n’estigués tan lluny. 

En tot cas, qualsevol política mínimament seriosa, de caràcter sobiranista, amb la perspectiva de poder exercir el dret a decidir en un horitzó més o menys proper (2014 o 2020, tant se val) ha de comptar necessàriament, sine qua non, amb la complicitat com a mínim de les dues forces nacionalistes. Altrament és inviable.  

Per tant, valoro com a positiu aquest primer pas de Puigcercós, que espero que hagi entès que, tot i no ser el seu posicionament inicial, és el que li va dictar el Congrés del partit. Ara caldrà que això tingui continuïtat, i no cal que sempre sigui sota els flaixos dels periodistes. Tant els uns com els altres han d’entendre, a més, que una cosa és la complicitat i la col·laboració per als grans projectes de país, especialment per preparar una presa de posició sobiranista, i l’altra és la coalició de govern. Per entendre’ns, per a gestionar aquest migrat estatut, per a fer polítiques que no exclouen els transvasaments, la MAT, la privatització dels serveis públics, el suport prioritari als sectors empresarials en crisi i a l’escola concertada, el Quart Cinturó, etc. etc. no ve massa d’aquí fer-ho amb els uns o amb els altres; el dia que caldrà de veritat un front nacional serà el dia en què prenguem la decisió definitiva d’exercir d’una vegada el dret a decidir.     

Tweet

Dies enrere em feia ressò d’un informe elaborat per la Federació Catalana d’ONGs pel Desenvolupament sobre la política institucional en l’àmbit de la cooperació. En el meu comentari no feia res més que remarcar el contrast entre el cofoisme de l’administració quan parla de la seva tasca i la dura crítica que en feia la FCONGD. No calia afegir-hi massa comentaris, perquè l’informe de les Entitats que treballen en l’àmbit de la cooperació internacional era més que eloqüent. La resposta del senyor David Minoves, Director General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, va ser si més no curiosa: segons ell, per a ser imparcial havia de citar les memòries que ell mateix, i en general l’administració, redacta sobre la seva feina. 

[@more@]

Per mi no es tracta de ser imparcial, ja que un bloc no és un mitjà de comunicació sinó precisament una visió personal. Però en tot cas, jo no feia cap anàlisi ni crítica a la gestió del seu departament, sinó que em feia ressò que hi hagués una crítica tan dura per part de les entitats que hi treballen. Recordem que aquesta Federació representa la pràctica totalitat de les entitats catalanes que porten a terme tasques de cooperació arreu del món, una vuitantena entre les quals hi ha entitats tan poc sospitoses com Mans Unides, Creu Roja, Intermón, Centre UNESCO… És el que ja vaig dir al Congrés d’ERC, tenim uns dirigents que són capaços de veure allò que no veu ningú, i capaços de no veure allò que veu tothom. Per això deia a David Minoves que, jo d’ell, m’ho faria mirar. 

I una cosa semblant passa ara amb Catalunya Ràdio. Que hi hagi crítiques de segons quins sectors fins i tot podria ser un elogi. Però resulta realment preocupant que els crits d’alerta provinguin de periodistes i de mitjans que sempre han estat al servei del país. Que Tribuna Catalana parli de “La decrepitud de Catalunya Ràdio”, o que Miquel Calzada digui que “quan aquests canvis no responen absolutament a cap idea de millorar, sinó a una voluntat explicita de destruir, aleshores anem inevitablement cap a l’abisme", és que des d’una perspectiva nacional alguna cosa no funciona, i els que hi tenen alguna responsabilitat s’ho haurien de fer mirar.

Tweet

El procés de construcció europea continua trobant tota mena d’entrebancs, el darrer dels quals va ser el NO irlandès al Tractat de Lisboa. Seguint al peu de la lletra el mateix tractat, tot queda en suspens perquè aquest s’havia d’aprovar per unanimitat de tots els seus membres. La resta dels estats, però, han decidit continuar amb el procés de ratificació, amb l’esperança que els irlandesos trobin una manera de canviar formalment la seva posició. I, si no, caldrà començar de nou. De fet, ningú té massa pressa perquè molts dels països que en principi li donaran el sí encara no han formalitzat la seva ratificació, com era el cas d’Espanya. [@more@] 

És evident que el procés de construcció de la Unió europea ha de ser lent i feixuc perquè es tracta d’avançar de forma que tothom hi surti guanyant; o com a mínim, que ho sembli. I no es tracta tant que hi guanyi el país en la seva globalitat com determinats interessos empresarials o financers. Els estats són, lògicament, molt reticents a cedir cotes de sobirania i per això neguen, ara com ara, una estructura democràtica a la Unió europea; al capdavall, la majoria dels demòcrates ho són no pas tant per convicció sinó pel convenciment que és el millor sistema per a garantir els seus interessos, sempre que en tinguin el control. I aquest control és el que no volen cedir a la Unió europea.  

Suposo que es poden fer moltes anàlisis i disquisicions sobre les dificultats d’aquest procés de construcció europea. Algunes més de caràcter econòmic, altres més geoestratègiques, de rivalitats i equilibris de poder, i d’altres molt més domèstiques relacionades amb especificitats pròpies de cada país. Però no hi deu haver res més estúpid que intentar fer quadrar, ni que sigui amb calçador, aquestes dificultats amb aspectes que probablement estan diametralment a l’altre costat del problema.  

Em refereixo a algunes veus nacionalistes o d’esquerres de casa nostra que, no sé si per ingenuïtat o per incapacitat d’anàlisi, han intentat veure en el NO irlandès un rebuig a un model d’Europa que no respecta les identitats o que no respon a les necessitats de les classes treballadores. Desenganyem-nos, el NO irlandès és un posicionament netament estatista (el tema de la cultura gaèlica, posem per cas, no hi ha tingut cap paper rellevant), de no voler desmuntar una estructura d’Estat sabent que a Europa després hi tindran poca influència. Contràriament al que deia Raül Romeva, per exemple, Irlanda no ha dit No a l’Europa dels Estats, sinó a l’Europa on l’Estat irlandès pugui quedar mermat.

Tweet

A vegades hi ha notícies que cal llegir-les més d’una vegada per a poder entendre-les. I tot i així al final hom arriba a la conclusió que hi ha massa caps que no lliguen, massa interrogants oberts, i un acaba per deduir que potser tampoc la devia entendre del tot el periodista que la relatava. Tornem, per exemple, al famós tema de l’aigua, aparcat per les pluges però que pot tornar a ser d’actualitat d’aquí a un any o d’aquí a dos; tot depèn que els déus de la pluja ens siguin propicis. Davant l’estat d’emergència provocat per la sequera, el Govern català va anar improvisant mil i una solucions, amb sortides de to incloses, per acabar acatant servilment les decisions preses a Madrid, comptant això sí que les despeses anaven a càrrec nostre. Enmig de tants despropòsits, CiU va treure la seva vella proposta dels transvasament d’aigua del Roine. Posats a fer polítiques de transvasaments…! [@more@] 

En alguna ocasió, en aquest mateix bloc vaig desaprovar tant la negativa del Govern a estudiar la proposta com la frivolitat amb què la formulaven els convergents. Precisament els sectors progressistes que sempre havien criticat la política de tapaforats dels governs anteriors, argumentaven que la proposta de l’Artur Mas no valia la pena ni considerar-la perquè no resoldria el problema immediat. Fins i tot es van escandalitzar, i van considerar com una punyalada per l’esquena, el fet que fos el Govern espanyol qui es comprometés a estudiar la proposta del Roine (tot i que ja sabem què val una promesa de Zapatero). Per la seva banda, l’Artur Mas insistia en la seva idea, però sense donar-ne més detalls; i si no ho recordo malament, en una entrevista a la Nit al Dia va admetre que ni tan sols sabia com podria ser rebuda la seva proposta per part de l’administració francesa. Fos com fos, quan hi ha un problema greu com el de l’aigua, i hi ha una proposta sobre la taula, per més que vingui de l’oposició, sembla que el més assenyat i lògic és valorar-la encara que només sigui per a tenir prou arguments per a rebutjar-la després. 

Mentalment, i sobre el mapa, el recorregut del Roine a Barcelona sembla, certament, considerable, encara que potser és molt similar al de l’Ebre a Múrcia. Per a qualsevol inexpert en la matèria, és a dir per a la pràctica totalitat de la població, polítics inclosos, és impossible valorar a cop d’ull si es tracta d’una obra faraònica, inviable, excessivament costosa, rendible a llarg termini o molt més senzilla del que pot semblar. Però ningú demanava que es tirés endavant l’obra, sinó que s’estudiés aquesta possibilitat. Però, no. Negativa total per part del Govern català, fins i tot ridiculitzant la proposta, i manca d’aclariments per part de CiU, que semblava que no tenia més raons que les d’haver observat el cabal del Roine i veure que es trobava a una distància sobre el mapa relativament assequible. 

Ara resulta que, segons llegeixo a la premsa, George Freche, President del Consell Regional Llenguadoc-Rosselló ha ofert l’aigua del Roine al president de la Generalitat, José Montilla. I segons declarava als mitjans de comunicació, el polític francès ja fa tres anys que espera una resposta de Catalunya, per la qual cosa dóna un darrer termini de sis mesos perquè es prengui la decisió que correspongui. Segons George Freche, la proposta del Roine seria “més barata” que les dessaladores. El que no quedava clar ni en la proposta de l’Artur Mas ni en les negatives del Govern, era que l’obra no era en solitari del Roine a Catalunya, sinó que a la Regió del Llenguadoc-Rosselló ja tenen decidit de tirar endavant el seu projecte de transvasament. I fer-ho ara conjuntament amb ells fins al Rosselló i allargar-lo fins a Barcelona sortiria molt més barat que si es decideix més endavant fer-ne un altre, de nou, des del Roine. Vist així, la negativa a fer-ne l’estudi em encara més incomprensible. 

Uns i altres caldria que s’expliquessin millor, o potser som els ciutadans els qui hauríem de seguir algun curset d’interpretació per entendre aquesta mena d’entrellats on a priori no veiem gens clar on són els límits tècnics, els econòmics, els polítics o els de les ambicions i enveges personals.

Tweet

Les dades són prou clares i conegudes per tothom. En els països de parla catalana, el castellà continua guanyant terreny en detriment del català, tant pel que fa a l’ús social com al consum cultural i de mitjans de comunicació. Ho diu la darrera publicació del Baròmetre de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura, però ho constata qualsevol ciutadà que tregui el nas al carrer, que doni un cop d’ull als quioscs o que miri les cartelleres del cinema. I ho saben sobradament els responsables polítics de tots els colors. En un país normal estarien enceses totes les alarmes i s’emprendrien accions clares i contundents per capgirar la tendència que ens porta inevitablement al desastre. Però, no. Aquí anem fent. [@more@] 

Ja sabem que hi ha unes forces polítiques que teòricament estan a favor de la llengua i la cultura catalanes i unes altres que senzillament treballen per fer-la desaparèixer. I aquests darrers hi esmercen més esforços que els primers. Entremig, hi ha una mena de neoliberals que argumenten que no cal fer-ne escarafalls i deixar que el mercat decideixi si la llengua catalana ha de desaparèixer o no. El Govern Valencià manté una actitud de permanent persecució de la llengua, igual com ho feia el de les Illes quan era en mans del PP. I a Catalunya tenim un Govern de la Generalitat que manté la mateixa política des de fa molts anys (cap diferència entre els governs tripartits i els convergents en aquest camp) que es limiten a fer campanyes publicitàries d’una eficàcia més que dubtosa. Si algú critica la manca de fermesa en la política lingüística catalana, i demana “com anem?”, us respondran: “anar fent, com en Met de Ribes”. 

Qualsevol acció, política, empresarial o del tipus que sigui, se suposa que s’ha de planificar en funció dels objectius i dels resultats. Si l’objectiu és salvar la llengua catalana, que en el cas del Govern de Catalunya hem de creure que sí, i els resultats són els que són, és evident que no anem en la bona direcció. Ens podem creuar de braços i esperar que la mort sigui prou lenta com perquè ni ens n’adonem. Però els qui no es creuen de braços són els partidaris de l’extermini de la llengua catalana: conscients de la nostra debilitat i de la manca de reacció dels nostres governants (els únics que reaccionen són els valencians, però en sentit contrari), emprenen noves campanyes en contra del català, sigui proclamant la supremacia de la llengua de l’Imperi, sigui anant en contra de la immersió lingüística (la que ells practiquen arreu a favor del castellà), sigui abanderant-se del bilingüisme única i exclusivament en aquells àmbits on en català encara té un presència remarcable (mai quan és a l’inrevés)…  

El seu objectiu no és altra que el de neutralitzar qualsevol intent de reacció i desviar el debat i el focus d’atenció cap a una altra banda, conscients que el temps va a favor seu. Així ho indiquen tots els baròmetres. I, mentre perdem el temps en discussions surrealistes que ells intencionadament provoquen, com el de la hipotètica persecució de la llengua castellana, deixem de fer una veritable política a favor de la llengua catalana, i no prenem les mesures necessàries per a garantir-ne la supervivència.

Tweet