Bloc de notes de Josep Romeu

Avui, amb tota probabilitat, el Parlament basc donarà llum verda a la llei que hauria de permetre tirar endavant la consulta popular que fa temps que predica el lehendakari Juan José Ibarretxe. Però no és cap secret que el Pla Ibarretxe ja preveu que la consulta de l’octubre finalment no es farà. No deixa de ser una figura retòrica o una posada en escena en la qual s’han d’evidenciar les escasses conviccions democràtiques dels espanyols, enfront d’una actitud d’aparent fermesa dels dirigents bascos, que s’hauria de traduir en un major recolzament electoral en la propera contesa electoral. El tema estarà en veure si el tacticisme tan evident del lehendakari acabarà convencent la societat basca, o si, contràriament, per cansament la gent optarà per posicions més còmodes i estables. [@more@] 

Dins del marc constitucional actual (i Déu nos en guard de parlar de cap reforma de la Carta Magna) el procés autonòmic ja ha tocat sostre; i l’únic que en podem esperar és l’incompliment reiterat de la llei, quan l’incompliment va en detriment de les autonomies, reculades de tota mena per la via de la reinterpretació dels textos legislatius, imposició de la supremacia dels poders estatals, amenaces constants a les llengües no espanyoles, etc. Des del moment en què els dirigents bascos afirmen que acataran la legalitat constitucional espanyola, i que intentaran arribar a acords amb el Govern espanyol és que ja assumeixen que tot plegat serà un foc d’encenalls. 

D’alguna manera, sense anar tan lluny en les formes, és el mateix que ens va passar aquí amb la reforma de l’Estatut. Totes les forces polítiques catalanes van emprendre el procés en base als principis constitucionals espanyols, acceptant les seves regles de joc. Des d’un punt de vista de la lògica democràtica, un cop el Parlament de Catalunya va aprovar un text amb una amplíssima majoria (el 89%), el que tocava era sotmetre el text en referèndum a la consideració dels ciutadans, i prenent-lo ja com a decisió sobirana del poble de Catalunya portar-lo a Madrid per negociar-ne el seu encaix (si era possible) en el marc constitucional espanyol. Però no. Es va prendre l’opció netament constitucionalista de considerar el text aprovat pel Parlament de Catalunya com un mer esborrany o proposta per tal que fossin les Corts espanyoles les qui acabessin elaborant la llei (L’Estatut és una llei orgànica espanyola, no ho oblidem), sempre sota la “protecció” del Tribunal Constitucional. I aquí estem. 

El problema és que en aquest cas es crea també un precedent: una proposta d’un Parlament que, en no encaixar en el marc constitucional espanyol, és retirada i senzillament queda sense efectes. Jo no sé si electoralment li sortirà bé la jugada al Lehendakari, però la derrota moral que pot implicar la renúncia a tirar endavant una proposta del Parlament basc pot perjudicar greument les aspiracions catalanes, tant se val que sigui en l’horitzó del 2014 com de més enllà. Però, aquí, com sempre, ens ho mirem de lluny, com si no parléssim de la prepotència del mateix Estat. I, com va passar en el cas de la reforma de l’Estatut, després de seguir les regles de joc del Constitucionalisme espanyol posarem el crit al cel perquè aquest constitucionalisme sí que funciona.

Tweet

L’èxit relatiu de l’acte d’ahir organitzat per Òmnium Cultural es podrà constatar en funció de si hi ha canvis d’actitud en la política catalana. Té molt de mèrit, i cal felicitar-se’n, que una entitat com Òmnium sigui capaç de fer una convocatòria d’aquestes característiques on es pugui dir en veu alta que el que està en joc és la dignitat del país. Però ara caldrà veure quina repercussió tindrà tant a nivell de la mateixa societat civil com a nivell de la política dels partits catalans, i en definitiva del Govern de la Generalitat. [@more@] 

En els parlaments d’ahir es van sentir alguns dels tòpics de sempre que no per obvis calia repetir: ningú està legitimat per a desautoritzar la voluntat de tot un poble; qui trenca el que podria anomenar-se com a pacte constitucional és Espanya, que no ens accepta com a comunitat nacional; el dret a l’autodeterminació és alienable i forma part del més elemental sentit democràtic, només si anem junts podrem sobreviure a les envestides de l’Estat espanyol; els partits haurien de definir si la seva estratègia passa per prioritzar els rèdits electorals que els permetin tenir més cotes de poder, o per treballar pel futur i el benestar del país… I bé, ja està dit. Els mitjans de comunicació se n’han fet ressò, i se’n parlarà alguns dies més, però canviarà alguna cosa a partir d’ara? 

Tot podria quedar en una anècdota, com la de Jordi Porta fent al·lusió a aquella frase que havia emprat el socialista Joan Ferran per declinar la invitació a assistir a l’acte: “no podem posar-nos la bena abans de la ferida” deia. Era una manera de dir, des de l’òptica socialista, que no calia fer res fins que no sapiguem la sentència del Tribunal Constitucional, amb el convenciment que, després, poca cosa més es podrà fer que acatar-la. Lògicament, la resposta de Jordi Porta va ser que no cal posar cap bena abans de la ferida, però sí fer tot el possible per evitar que hi hagi ferida. El tema, amb tot, està en saber d’on va treure el socialista Joan Ferran aquesta metàfora de la ferida, perquè no deu ser tan casual que en els mateixos termes i també referint-se a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, l’havia pronunciada temps enrere Joan Ridao i figura literalment en el text de la ponència (apartat 3c.3a) aprovada en el darrer Congrés d’ERC.

Casualitats.

Tweet

Avui tindrà lloc al Teatre Nacional de Catalunya l’acte organitzat per Òmnium Cultural per tal de denunciar la manca de legitimitat del Tribunal Constitucional per a decidir sobre la validesa o no de l’Estatut de Catalunya. En qualsevol estat democràtic, un tribunal que ha estat disputat per dues forces polítiques que es barallen públicament per tenir-hi una majoria quedaria deslegitimat perquè atempta contra el més elemental principi de la independència del poder judicial. En el nostre cas, a més, resulta que aquest Tribunal repartit a parts iguals entre els dos partits espanyols,  PP i PSOE, pretén analitzar la validesa d’una llei referendada pel poble de Catalunya.

[@more@] 

L’acte d’avui, doncs, pretenia ser un acte unitari, però hi haurà dues absències molts significatives: el PSC i el Govern de la Generalitat. Mesos enrere ja parlava de la “irresponsabilitat dels partits catalans” per la seva passivitat davant la nova agressió contra Catalunya que preparen els dos partits espanyols, aquesta vegada servint-se dels seus delegats al Tribunal Constitucional. Em semblava, i em sembla, realment greu que els nostres representants polítics hagin estat incapaços d’emprendre una acció conjunta en defensa del poble de Catalunya que ja va emetre el seu veredicte amb el referèndum sobre l’Estatut. Uns amb més contundència que altres sí que han anat dient que esperen que l’actual text estatutari no sigui retallat de nou, o que qualsevol retallada significativa crearia una seriosa crisi en les relacions entre Catalunya i Espanya, però ningú ha fet cap passa significativa per fer aquest front comú. No solament això, sinó que alguns encara ho han aprofitat per retreure als signants del pacte per l’Estatut el fet d’haver acceptat massa retallades, com si en cas d’haver-se aprovat un Estatut més acceptable com el que podia estar negociant Esquerra no hagués provocat una reacció encara més negativa per part del Tribunal Constitucional. 

El cert és que la passivitat dels partits polítics, que a tot estirar han mirat de marcar posicions estrictament partidistes i no de país, però sobretot la passivitat del Govern de la Generalitat, han empès a una entitat com Òmnium Cultural a prendre la iniciativa. Algú podrà renegar pel desmarcament que a priori ja n’ha fet el PSC, per no contrariar els seus companys de partit, els del carrer de Ferraz i els del mateix Tribunal Constitucional, que a l’igual que els del PP esperen poder acabar de ribotejar l’Estatut. Però jo renego especialment d’aquest Govern de la Generalitat, i no només perquè no ha pas tingut una posició més digna, sinó perquè se suposa que en formen part els independentistes que en el darrer Congrés tenien la barra de vanagloriar-se del paper decisiu que hi havien tingut, i així ho van deixar escrit: “La presència d’Esquerra en els dos Governs de centreesquerra de la Generalitat de Catalunya ha estat determinant en la dinàmica de canvis en profunditat que s’ha instal·lat en ambdós”. Tal com vaig dir al Congrés ni hem estat determinants en gaire res, ni es veuen per enlloc aquest canvis en profunditat; ni tan sols a l’hora de defensar la dignitat de Catalunya. 

Nota: ja sé que algú em dirà que a l’acte d’avui probablement hi assistiran Consellers de la Generaliat, com també hi assistiran membres del Partit dels Socialistes. Però una cosa és anar-hi a títol personal i l’altra fer-ho amb tota la representació institucional.

Tweet

Parlava, ahir, dels riscos que pot tenir fer un plantejament en positiu del paper d’Esquerra en el conjunt de les forces polítiques catalanes. Deia que en lloc de tenir la pretensió d’erigir-nos en els únics valedors dels interessos nacionals de Catalunya, més ens valdria considerar-nos un dels motors que propicia l’acostament del conjunt de la societat, i per tant de la resta de partits, cap a posicionaments nacionalment compromesos. I vull insistir-hi perquè em sembla del tot forassenyat pensar que, tal com diem en molts documents del partit, només ERC ens pot portar cap a la independència.

[@more@] 

Primera, perquè si fos cert ja podríem fer-nos a la idea que ni el 2014 ni el 2020 Catalunya no podria fer cap pas endavant significatiu; tot apunta a què ja seria un gran èxit que ERC aconseguís mantenir uns resultats similars als de les darreres conteses electorals. I segona perquè, en l’irreal supòsit que ERC fes un salt espectacular que ens col·loqués al capdavant de l’arc parlamentari, voldria dir que s’hauria produït una fractura de la societat catalana, a l’estil del País Basc, que probablement també invalidaria els nostres propòsits fins i tot en aquest inimaginable supòsit que disposéssim d’una majoria al Parlament de Catalunya.  

Una de les poques vies possibles per a assolir els nostres objectius sobiranistes és la d’arrossegar les altres forces polítiques, i això sí que en part ho hem aconseguit o hem fet passes significatives, és un mèrit d’ERC. Però això té un risc, està clar, que alguns potser no voldran assumir. En la mesura que la dreta catalana entengui i assumeixi que Espanya és un mal negoci, també per als seus interessos econòmics, i que disposar d’un estat català en el marc de la Unió europea redundaria en benefici propi; en la mesura que l’esquerra federalista entengui que amb aquesta Espanya és impossible federar-s’hi o que, en qualsevol cas, democràticament, el poble de Catalunya ha de poder decidir el seu futur; en la mesura, doncs, en què no siguem els únics en defensar aquest projecte de país deslligat de les oneroses dependències d’un estat que no ens respecta, hi pot haver una part de l’electorat nacionalista que no vegi la necessitat de votar-nos a nosaltres, precisament. 

Tot depèn de si els èxits els mesurem només en nombre d’escons i de vots, i no en la capacitat per haver arrossegat la societat, i per tant també els altres partits cap a posicionaments similars als nostres, encara que sigui en detriment dels nostres resultats.

Tweet

El Congrés d’ERC va ser el primer dels congressos que celebraran aquest estiu la majoria de les forces polítiques. Aquest cap de setmana va ser el torn del Partit Popular, i resten a l’expectativa el de la seva delegació catalana (5 i 6 de juliol), el dels convergents (9,10 i 11 de juliol), i el dels socialistes (18,19 i 20 de juliol). En el primer cas, la divisió interna i la pugna pel poder en serà la nota dominant; en el segon, inicialment ningú discuteix el lideratge, però sí que hi ha un debat obert sobre l’orientació política de la formació: i el mateix passa amb els socialistes, encara que aquí les divergències siguin molt més subtils. Però resulta interessant veure el gir que han emprès, de forma més o menys accentuada, tant a CDC com al PSC.  

[@more@]

És propi de les organitzacions minoritàries i/o  marginals maldar per presentar una imatge el més purista possible i veure en l’entorn més proper desviacions i mancances intolerables. De manera que la conclusió sempre és que, davant de la traïció dels uns i la manca de coratge dels altres, només ells representen el veritable esperit alliberador del país. Això explica les constants escissions i lluites fratricides al si de l’independentisme català, de l’esquerra radical o dels ecologistes. En la meva època de militant del PSAN recordo haver dit en més d’una ocasió que, si fos cert el que dèiem en els nostres documents que només nosaltres defensàvem de veritat l’alliberament nacional, voldria dir que tot estava perdut. Afortunadament hi havia vida més enllà de nosaltres. 

I dic això perquè en els darrers temps, i això es veu reflectit en els seus processos congressuals, tant a CDC com al PSC hi ha hagut un cert viratge cap a posicions nacionalistes. Quan Puigcercós, intentant de marcar perfil propi al Parlament català, dibuixa una línia vermella sobre aquells grans temes que el Govern no pot negligir, la resposta de Montilla i en generals dels socialistes no és posar el crit al cel ni tan sols posar-se a la defensiva, sinó afirmar amb tota naturalitat que les "línies vermelles" que ERC ha fixat per a garantir l’estabilitat del govern ja figuren en el pacte d’entesa i en el full de ruta de l’executiu. I si temps enrere, al si de CDC no es parlava mai de sobiranisme, sinó de millorar l’autogovern i de trobar un millor encaix a Espanya, avui els plantejaments sobiranistes hi són admesos, encara que no sempre siguin majoritaris, amb tota normalitat. Uns i altres són passos en positiu. 

El plantejament seguit per molts dirigents d’Esquerra, i amb ells un sector important de la militància, s’assembla més al dels grups marginals que intenten presentar-se com els únics que treballen per al país (i per això no s’expliquen que la gent no els voti massivament), i els únics que creuen en la sobirania nacional, enfront d’actituds covardes i claudicants de la resta. Jo proposaria una visió ben oposada: ERC afortunadament no és l’única força sobiranista i que treballa per al país, ni tampoc és la que excel·leix especialment per la seva gestió (que en això devem ser tan mediocres com els altres), sinó la força que ha arrossegat aquests altres partits cap a les nostres posicions. Aquest sí que és un mèrit que realment es pot apuntar ERC! Avui, conceptes com l’espoli fiscal, el dret a decidir o la sobirania nacional són permanentment en el debat polític català, i és evident que els hi hem posat nosaltres. 

Aquest plantejament té els seus riscos, naturalment. Però això ja és una altra qüestió.

Tweet

Segons les darreres dades del padró municipal, a 1 de gener de 2008 a Catalunya hi havia 7.354.441 residents, és a dir un 2% més que un any enrere. I les previsions indiquen que al 2015 podem arribar als 8 milions. És a dir que Catalunya es troba en una fase de creixement, fins i tot per damunt de la mitjana mundial, quan havíem arribat a tenir creixements negatius. Encara recordem aquelles campanyes institucionals del “Som sis milions”, en uns moments en què ni tan sols arribàvem als sis milions. Davant d’aquestes xifres, podríem formular la pregunta de dues maneres: És sostenible aquest creixement? O bé: És possible un creixement sostenible? [@more@] 

Des de determinades perspectives econòmiques i empresarials es parla de la necessitat de créixer com a única forma de mantenir-nos competitius en un món globalitzat. I des de sectors aparentment progressistes s’hi afegeix l’adjectiu “sostenible”: hem de créixer, però de forma sostenible. El que passa és que després ningú ens explica què vol dir això de créixer de forma sostenible.  

A nivell d’ocupació del territori, per exemple, les àrees urbanes van ocupant cada vegada més espais rurals: d’una banda perquè a algun lloc o altre s’ha d’ubicar aquest milió i mig de persones de més, però de l’altra perquè cada vegada hi ha més persones que disposen d’una segona residència o s’incrementen les construccions pensades per a residir-hi temporalment els turistes. I a major població, més necessitat d’infraestructures que al seu torn impliquen més ocupació del territori. L’exemple d’aquell pagès que deia que en pocs anys havia patit vuit expropiacions al seu terreny és paradigmàtic. Tendim, doncs, a liquidar les zones rurals i deixar tan sols unes reserves naturals o protegides. 

El creixement de la població implica, lògicament, l’increment dels recursos a consumir. Si en pocs anys, a Catalunya, haurem augmentat el nombre d’habitants en un 20%, això vol dir que haurem necessitat un 20% més d’aigua. De fet, el percentatge de consum d’aigua deu ser superior si tenim en compte com han proliferat les edificacions unifamiliars, jardins, piscines particulars, etc. Algú es pensa, doncs, que creixeran en la mateixa proporció els cabals dels rius? No cal que parlem de canvi climàtic, ni que ens fixem en els períodes excepcionals de sequera, que periòdicament segur que hi seran; si ja ens hem passat de la ratlla en l’explotació de les conques del Ter i del Llobregat per a subministrar aigua a les àrees més urbanitzades del país, no ens queden gaire recursos més que anar a pouar a altres conques, que al seu torn també estan o estaran aviat al límit de la seva explotació. 

Ens poden dir que hem de fer un ús racional de l’aigua, això que publicitàriament se’n diu “nova cultura de l’aigua”. Però desenganyem-nos, si hi ha un període excepcional tots ens podem, i entenem que cal fer-ho, estrènyer el cinturó, però si es manté el creixement això serà del tot insostenible. Tenim un país limitat en espais i en recursos, per tant el creixement també és limitat. I no es tracta de planificar un creixement més o menys “sostenible”, perquè qualsevol creixement és insostenible. Almenys a la llarga.    

Tweet

Em deia un amic discrepant d’un dels meus articles que no entenia el meu interès per desgastar els actuals dirigents d’Esquerra. Bé, és que en realitat no tinc cap interès en desgastar ningú, entre altres coses perquè el desgast només tindria sentit si fos per impulsar alguna alternativa. Justament per això, perquè no tinc cap interès en erosionar cap dirigent ni cap sector en concret, no vaig voler alinear-me en cap dels sectors del partit. De fet, els meus vots en l’elecció de President i Secretari General del partit no van anar a parar a la mateixa candidatura.  [@more@] 

Durant tot el procés precongressual havia insistit reiteradament en el fet, negatiu, que s’estaven obrint ferides que després serien difícils de tancar, quan la versió oficial era que ens trobàvem en un procés exemplar. Després, vist com s’ha acabat (o no acabat) tot plegat, han començat a sortir veus reconeixent que les coses no s’havien fet bé. Ho deia l’Ernest Benach l’altre dia, i ho han admès també altres dirigents. Si sortim del Congrés amb el cofoisme de pensar que hem estat genials, i un model per a tothom, de ben segur que no resoldrem res i d’aquí a ben poc tornarà a haver-hi patacades. Contràriament, si som capaços d’admetre els errors comesos tenim moltes més possibilitats d’esmenar-los i de prendre un nou rumb. 

I això és vàlid tant per les formes amb què s’ha conduït tot el procés, com en el fons de l’estratègia política a seguir. Si partim de l’egocentrisme esbiaixat, de pensar que som la peça clau del govern, que la gent admira la nostra gestió, que tot és diferent per la nostra sola presència, difícilment farem una anàlisi correcta de la situació ni emprendrem el camí adequat. Només si som capaços de tenir una mirada autocrítica, de tocar de peus a terra i de veure quin és el nostre rol en el conjunt de les forces polítiques catalanes, sabrem i podrem redreçar la situació. Perquè, el fet que jo posi el dit a la nafra en moltes de les nostres deficiències com a governants no és perquè advoqui simplement per un canvi d’aliances. Almenys no pas com a element essencial i prioritari. Probablement amb un govern de coalició amb CiU ens hauria passat exactament el mateix. 

I aquest és un error que surava constantment al Congrés. Semblava com si les veus critiques amb l’actual estratègia del partit només perseguissin un canvi d’aliances. Per mi, no es tracta ni d’un mer canvi d’aliances ni d’una radicalització estèril que ens abocaria a la marginalitat, sinó d’assumir el nostre paper en la política catalana, que pot ser molt important, però que haurà de comptar amb les altres forces polítiques, avui per avui més majoritàries, si de veritat tenim projectes de país que vagin més enllà de conservar o ampliar les nostres cotes de poder. 

Tinc la impressió que fem com aquells ingenus jugadors d’escacs que van movent les seves fitxes mirant de posicionar-se de cara a la victòria final, sense parar compte que el seu joc està en funció del que fa l’altre. Ideen unes estratègies genials que, en no tenir en compte la realitat del tauler, són desballestades fàcilment per l’adversari.

Tweet

Òmnium Cultural convoca pel proper dia 25 un acte públic per negar la legitimitat del Tribunal Constitucional per a avaluar l’Estatut català. No es tracta, doncs, de defensar el text de l’Estatut ni de demanar que no el retalli, sinó de qüestionar la seva legitimitat per a fer-ho. L’acte, entenc, té un doble objectiu o un doble destinatari: d’una banda mostrar la voluntat de la societat catalana per a defensar el nostre dret a decidir, encara que sigui un Estatut raquític com aquest, i mostrar-ho a les institucions espanyoles. I de l’altre reclamar unitat a la nostra classe política per a defensar el que és un clam de la societat catalana. [@more@] 

El que no podem fer, com apuntava algun membre del Govern, és esperar a tenir una sentència per començar a mobilitzar-nos. Cal deixar clar que tampoc es tracta de veure el resultat de la sentència que dependrà de l’equilibri de forces entre PSOE i PP al sí del Tribunal Constitucional, del clima general del país o de les conveniències polítiques del moment, sinó d’advertir clar que la societat catalana, a través dels partits polítics, va fer un darrer intent de trobar un encaix a Espanya. Des de la primera proposta aprovada aquell 30 de setembre de 2005 per gairebé un 90% del Parlament de Catalunya fins al referèndum de l’Estatut, en què el sector més independentista va considerar que ja s’havia fet massa renúncies, hi ha un posicionament àmpliament majoritari que ja no admet més entrebancs. Qualsevol intervenció del Tribunal Constitucional o de qualsevol altra instància de l’Estat s’ha de considerar un trencament unilateral per part d’Espanya, i per tant una invitació a decidir definitivament sobre el nostre futur, deslligats de tot compromís amb un Estat que no respecte la voluntat del poble de Catalunya. 

Però per mantenir aquesta actitud de fermesa i de dignitat nacionals cal una posició el més unitària possible dels partits polítics catalans. Els ciutadans de Catalunya poden tenir diferents opcions de vot, però globalment i de forma majoritària volen un respecte envers el país. Que no ens passi com va passar al congrés d‘ERC, on un 88% de la militància ens vam posar d’acord per votar (jo també) unes línies estratègiques a seguir, mentre que els màxims dirigents s’esbatussaven entre ells i van ser incapaços de fer el mateix. És un moment de responsabilitat col·lectiva, on qualsevol afany sectari i d’erigir-se en pal de paller pot malbaratar un somni de la societat catalana. Per això, la iniciativa d’Òmnium Cultural, així com la presència de plataformes sobiranistes al marge dels partits, pot representar una punta d’esperança per al futur de Catalunya.

Tweet

Avui es presenta l’Informe de l’Ajut Oficial al Desenvolupament a Catalunya 2003-2005 que ha elaborat la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament. Ja podem imaginar que, tractant-se d’un informe no governamental i fet des de les mateixes entitats que treballen en aquest àmbit, l’Informe pot ser crític i exigent amb l’administració. El que voldria remarcar aquí, però, és el contrast entre el que diu aquest informe i la visió oficial que es té del tema, que demostra la incapacitat per a copsar amb un mínim de rigor la realitat, i la petulància de creure’s el melic del món. [@more@] 

A la pàgina web del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat, hi llegim: “En pocs anys s’ha iniciat un camí sense retorn en la construcció d’un veritable model de Cooperació Catalana transparent, eficient i transformador. Amb l’aprovació de la Llei Catalana de Cooperació, la posada en marxa de l’ACCD i la recentment creada Direcció General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, la Generalitat de Catalunya ha esdevingut la institució de referència en aquest àmbit”. Val a dir que el Director General de Cooperació al Desenvolupament és David Minoves, nou Secretari de Política Institucional d’ERC. 

Per tal de no fer interpretacions esbiaixades de l’informe que avui es presenta, em limito a recollir uns comentaris publicats per Ecodiari: 

“El Govern Tripartit es comprometia el 2003, al Pacte del Tinell, a assolir durant la legislatura el 0,7 % dels seus recursos per a Ajuda Oficial al Desenvolupament -AOD-. Recordem que llavors hi destinava el 0,16%. El 2005, el Govern anunciava l’incompliment de l’acord i es comprometia a arribar-hi a un 0,58% el 2007. Les xifres, però, tant del 2004 (0,19%) com del 2005 (0,20%) es mantenien ben lluny d’aquest anunci. El Govern, el 2008, lluny de complir-ne els acords, impulsa i aprova al Pla anual un nou instrument financer, el dels crèdits reemborsables, per assolir el compromís del 0,7%, mesura àmpliament criticada des de molts sectors.”
 
“L’estudi, entre d’altres, constata que la solidaritat real de les administracions públiques catalanes és menor del que sembla. Tot i ser Catalunya la segona comunitat, per sota de Navarra, al 2004, que més fons destina per a cooperació en volum de recursos en termes relatius, l’AOD per càpita (el conjunt de recursos dividit pel nombre d’habitants) mostra que Catalunya és de les que menys hi inverteix (4,48 euros per persona davant els 28 euros de Navarra). El 2004, l’aportació de la ciutadania arran de la catàstrofe humanitària provocada pel Tsunami va superar en un 20% la del Govern.”
 
“Respecte a l’AOD de la Generalitat de Catalunya, l’estudi destaca la poca coherència i coordinació entre els departaments que fan cooperació.”

“El Govern utilitza algun instrument per incrementar virtualment el percentatge per arribar-ne al 0,7%. Comptabilitza com a AOD (un 20% del total) el cost de formació de l’alumnat procedent de països empobrits que estudia a les universitats catalanes. Aquests alumnes, però, ni pertanyen a les classes més desafavorides d’aquests països, ja que es poden cobrir les despeses d’estada i els seus estudis, i, el que és més greu encara, no reben cap ajut econòmic del Govern.”
  
“Els convenis signats directament entre el Govern de Catalunya i diversos organismes internacionals han augmentat de forma espectacular: de 125.000 € al 2004 a 6.277.767 € al 2006, i ho confirmaria la inclusió al Pla director de cooperació al desenvolupament d’un paràgraf que defensa la instrumentalització dels recursos de l’AOD per a projecció exterior de Catalunya. Per contra, el Codi ètic per a les ONGD federades desaconsella fer de la cooperació un instrument de prestigi dels estats o de les administracions públiques (Capítol 1, apartat 2). Els fons per a la projecció exterior de Catalunya no haurien de nodrir-se dels recursos per a la solidaritat.”
   
“Al 2006, Catalunya és la primera comunitat autònoma en total de recursos destinats a AOD però el percentatge de l’AOD sobre el pressupost total és d’un 0,23% davant del 0,52% de les Balears. Igualment, l’AOD per càpita al 2006 és de 7,98 € mentre que a Navarra la contribució per habitant és de 27,48 € i a Castella la Manxa de 18,02 €.” 

A més d’un, tantes xifres poden marejar-lo. A mi em mareja el contrast entre aquell “s’ha iniciat un camí sense retorn en la construcció d’un veritable model de Cooperació Catalana transparent, eficient i transformador” i la realitat exposada per les mateixes entitats que fan cooperació..
 

Tweet

Ens ho han anat venent a poc a poc, però tot sembla indicar que la recessió ja la tenim al damunt. Si primer es parlava de moderació en el creixement, després de desacceleració econòmica, ara ja es parla més directament de recessió. Quan la majoria de les grans empreses ja han presentat els balanços corresponents a l’any passat, amb uns beneficis extraordinaris, pot ser el moment oportú de parlar-ne sense embuts. Primera perquè ja no farà tan mal d’ulls contraposar els enormes beneficis empresarials amb les mesures anticrisi, i segona perquè del que es tracta és d’assegurar que la festa no decaigui, i que els balanços continuïn essent aquest any 2008 igual de positius que els del 2007. [@more@] 

Els empresaris i els sectors financers han gaudit d’uns anys espectaculars. De fet, no es tractava de cap gran descoberta ni d’enginyeria empresarial sinó simplement d’aprofitar l’anomenada llei del mercat, però aplicant-la sense escrúpols. D’una banda, aprofitant que hi ha demandes imprescindibles, de primera necessitat, com la de l’habitatge o la dels carburants, que han permès sobredimensionar-ne els preus i per tant els beneficis; de l’altra, explotant fins al màxim el control de l’especulació, de manera que es poden fer fluctuar els preus del mercat de forma artificial, com ho hem vist amb els preus dels aliments i del petroli; i, finalment, especulant també amb la mà d’obra, ja que si hi ha més oferta disminueix el seu valor i es paga menys. Però bé, la mateixa cursa desenfrenada a la cerca d’uns beneficis desorbitats han fet trontollar part del sistema, i ara cal recompondre’l. 

Tant a nivell europeu com a nivell de l’Estat ja s’anuncien tota mena de mesures per a fer front a la recessió, amb una unitat de criteris encomiable: aquí no hi ha ni dretes ni esquerres que valguin, la recepta apunta a una sola direcció. Les administracions han posat en marxa tot un seguit de mesures per evitar l’esfondrament del sector immobiliari i de la construcció, com als Estats Units van córrer a cobrir els esvorancs oberts en algunes empreses creditícies. Però sobretot se’ns anuncien tota mena de mesures per a pagar el cost que tindrà fer front a la recessió: més flexibilitat laboral, ampliació de jornada, contenció salarial, allargament de l’edat de jubilació, contractes a precari (que si no accepten els d’aquí ja acceptaran els de fora), reforma del sistema de pensions que diuen que es fa insostenible, reducció de drets laborals, increment de preus dels productes de primera necessitat com la llum, etc. El denominador comú és que ens haurem d’estrènyer (encara més) el cinturó. 

Tot sigui per superar la crisi, i assegurar que bancs i empreses puguin mantenir un alt nivell de beneficis (altrament serien inviables, i encara agreujaríem la situació, diuen). Tècnicament, no sé si la situació econòmica actual es pot qualificar o no de recessió, però a nivell de drels treballadors, dels qui no ens vam beneficiar del període de vaques grasses i haurem de pagar el període de vaques magres, sí que podem parlar clarament de recessió.  

I sense ningú que ens defensi.

Tweet