Arran de les meves intervencions en la sessió plenària del 25è Congrés d’ERC he rebut comentaris de felicitació, però també de discrepància pel que alguns consideren desproporcionada o fora de lloc determinades crítiques a la nostra acció de Govern. Naturalment, totes les opinions són respectables. És cert que, si bé els sectors crítics parlaven en línies generals de donar un gir a la política d’ERC, de posar l’accent en el fet nacional, de ser més contundents i rellevants al si del Govern, ben pocs van fer crítiques concretes a la gestió de Govern, o fins i tot a la gestió del partit, com vaig fer jo. [@more@] 

Més que la veracitat de les crítiques, que de fet ni els mateixos ponents que demanaven lògicament el vot contrari a les meves intervencions no van ser contrarestar ni desmentir, el que algú em qüestionava era la necessitat de fer-les. Per mi el tema és molt clar: estem tan avesats a l’autoadulació col·lectiva que perdem el nord i sobretot perdem el contacte amb la realitat. Ja sé que el tema no és pas exclusiu d’ERC, però jo em sento del que em sento com a propi. Tot el discurs, el de la ponència del Congrés però en general el dels documents i parlaments interns, es basa en presentar un panorama polític amb tres grans blocs: una dreta carrinclona, que ens ha traït amb l’Estatut, la del “català excloent”, que aparenta catalanista però que en realitat només vetlla pels seus interessos…; una esquerra sucursalista, fàcilment controlable des de Madrid, la que vol “marginalitzar el català”, que a l’hora de la veritat també sucumbeix a interessos ben poc d’esquerres (MAT, Quart cinturó…); i finalment nosaltres, un partit únic, diferent, amb una nova manera de fer i d’entendre la política, els únics defensors de la llengua i la cultura del país, els únics que volem una Catalunya i uns Països Catalans lliures, i per tant els únics que podem fer avançar el país cap a la plena sobirania, un partit que ha estat determinant en els Governs tripartits i que ha propiciat els canvis en profunditat… 

El problema no és que fem aquest plantejament tan simplista com poc ajustat a la realitat com si fos un espot publicitari, i per tant com una manera de captar nous adherents i de fer veure que la nostra és la millor, de fet l’única, opció possible. Perquè la gent tampoc és tan ingènua, i quan s’exclama contra la política i contra els polítics no hi veu massa diferències entre nosaltres i la resta, ni tampoc és tan miop com per no veure el paper que hi fan, i hi han fet, els diferents grups polítics al Govern. El problema és que aquesta gran mentida que proclamem als quatre vents només ens la creiem nosaltres. I aleshores, en base a aquestes falses premisses, muntem la nostra estratègia, i quedem astorats en veure que la gent, malgrat ser nosaltres els únics que defensem els interessos del país, no ens dóna el suport que esperàvem. I, a més, com que a l’hora de la veritat s’ha de tocar de peus a terra resulta que creem uns dissonància perillosa entre el nostre discurs teòric i la nostra praxi política.  

Així s’explica, per exemple, que al Congrés la xiulada més sonada se l’endugués Miquel Iceta del PSC que havia acudit al Congrés com a convidat. No solament va ser una xiulada fora de lloc donat que ell era allà perquè l’havíem convidat nosaltres (una simple qüestió d’educació, penso), sinó que era tot un contrasentit tenint en compte que representava un dels nostres socis de Govern.    

Entenc que només si som capaços de veure amb ulls autocrítics la realitat que ens envolta, i per tant el paper que hi juguem nosaltres, podrem portar a terme una estratègia encertada que faci coherent els principis ideològics amb la praxi política, que no creï rebuig i desànim al si del partit en veure que la realitat va per un altre cantó, i sobretot que puguem projectar una estratègia real de país, amb una visió global del país, on nosaltres hi podem fer un paper important, però els altres també..

Tweet

La PDD ha emès un comunicat en què denuncia pressions i ingerències per tal de manipular aquest moviment amb finalitats partidistes que desdibuixarien els seus objectius inicials. Desconec d’on provenen ara aquestes ingerències i intents de controlar aquesta Plataforma, i podria ser que hi fossin per més d’una banda. Lamentablement, tenim una estructura de partits que rarament pensen en clau de país, i que permanentment actuen (i no se n’amaguen perquè ho diuen obertament en els seus documents oficials) sobre la base que només ells defensen els interessos nacionals. I de la mateixa manera que actuen intentant eliminar l’adversari catalanista (enlloc de fer-lo còmplice del seu projecte), també intenten captar els moviments socials com ara la Plataforma pel Dret a Decidir. [@more@] 

És un error de plantejament que cometen tant CiU com ERC, com a mínim, en pensar que només cadascun d’ells, i de forma excloent, defensen el país, i que per tant la resta són adversaris a abatre o a incorporar. I l’error pot ser doble: primera perquè és utòpic pensar que cap d’ells pugui aglutinar totes les forces i moviments, i per tant totes les sensibilitats, del catalanisme. Els dirigents d’ERC, i no només els oficialistes, cauen permanentment en l’infantilisme de pensar que la independència només serà possible quan Esquerra tingui una majoria parlamentària; igual com a CiU n’hi ha massa que aspiren a aglutinar, a base d’anorrear ERC, tot el catalanisme. I segona, perquè a part d’utòpic tampoc seria desitjable que s’esdevingués així. Per més que qualsevol de les dues forces arribés a tenir un increment electoral suficient (de fet CiU ja l’havia tingut), res seria possible sense comptar amb els altres.  

El projecte d’avançar cap a la sobirania només serà possible si s’entén com un projecte de país, construït des de la dreta i des de l’esquerra a l’ensems, construït des dels partits i des de la societat civil, però cadascú des del seu lloc. Pretendre, des de qualsevol formació política (i reitero que en aquest cas desconec d’on vénen els intents manipuladors) controlar i desviar la PDD cap a interessos de partit és un error gravíssim que perjudica greument les aspiracions sobiranistes del país. Si se’n sortissin, l’únic que aconseguirien és una nova desmobilització de la ciutadania, que al capdavall aniria en contra de l’objectiu que se suposa defensa el partit en qüestió.  

Tweet

Cadascú podrà fer del Congrés la lectura que li convingui. Però, entenc que un primer titular seria que la crisi interna d’ERC és més viva que mai; que no hi ha hagut prou capacitat o voluntat de buscar acords de consens; que els personalismes continuen prevalent a l’interès general; que el Congrés no ha resolt res, ni tant sols ha marcat una ruta a seguir perquè la que s’ha aprovat no es correspon amb l’ideari de l’Executiva. S’ha posat en evidència, això sí, la fragilitat i el baix perfil d’aquesta direcció feta a imatge i semblança del nou President. [@more@] 

Va ser, també, un Congrés farcit d’hipocresia: tothom va fer crides a una unitat que finalment no va ser possible; tothom manifestava el magnífic que havia estat tot el procés, per acabar dient que les ferides encara eren obertes i per això no es podia arribar al consens; tothom es posava a la disposició de tothom, però cadascú des del seu lloc; la nova direcció va elogiar constantment l’anterior President que acabaven de defenestrar; copets a l’espatlla entre passadissos que més aviat semblaven punyalades a l’esquena… 

Hi va haver aspectes positius, naturalment. Tothom es va refermar en la voluntat de no trencar el partit i d’oferir-se per a treballar-hi en positiu. El text de la ponència aprovada s’assemblava ben poc al text inicial, perquè s’hi van incorporar moltes esmenes: algunes que simplement milloraven o ampliaven el text, altres que corregien errors, i algunes que capgiraven la intencionalitat o full de ruta proposat; aquestes darreres votades al Ple amb el vot contrari del sector de Puigcercós. Els tres sectors que no van guanyar les eleccions, però que sumats representen més del 60% de la militància, van actuar amb responsabilitat perquè, tot i posar-se d’acord en alguns temes, en general van evitar una derrota de la nova direcció, cosa que hauria provocat una greu crisi al partit. L’altra nota positiva va ser la d’impedir la continuïtat de Xavier Vendrell, un dels principals artífex del desastre viscut en els darrers temps. 

Però resten els aspectes negatius. Tenim una direcció feble, fràgil i de baix nivell. No s’ha resolt la crisi sinó que es manté la fractura interna que, de ben segur, provocarà nous ensurts. Els principals actius del partit en quedaran al marge. Algunes directrius aprovades difícilment es podran complir perquè no responen a la voluntat de la direcció. En definitiva, s’ha perdut l’oportunitat (una oportunitat d’or tenint en compte el muntatge i les expectatives mediàtiques del Congrés) per donar la imatge d’un partit que ha superat un moment de crisi i que reprèn amb força i il·lusió la seva tasca. Hem perdut credibilitat i hem restat més que no pas sumat. No tardarem a topar de nou amb el fantasma de la crisi.

Tweet

Avui és dia de Congrés. Hi ha molta expectació, però potser no tant pel que s’hi dirà i s’aprovarà, com per veure com es tanca la crisi d’Esquerra. És molt possible, com deia ahir, que s’arribi a solucions de compromís, tant si s’acorda presentar una executiva de consens, amb representació de les diferents sensibilitats del partit, com si s’acorda donar un marge de confiança a la nova direcció sense integrar-s’hi. I és més que possible que un sector opti per la primera opció i els altres dos per la segona. Com a mínim, tothom sortirà clamant per la unitat del partit, perquè tothom és conscient que tot aquest desastre de procés ens ha portat al límit del trencament. [@more@] 

Particularment, hi presento tot un seguit d’esmenes.

– Unes van en la línia de denunciar que s’aprovin unes idees sobre el paper que tothom sap que després s’incompleixen o no es corresponen amb la realitat; són esmenes en les quals proposo simplement eliminar determinats paràgrafs, encara que sigui només per honestedat (que ja és ben poca cosa parlant de política).

– Unes altres van en la línia d’adoptar una posició més realista, sense caure en el simplisme infantil de presentar la realitat política catalana com si nosaltres fóssim els únics salvadors de la pàtria, davant d’una dreta tancada i resclosida i una esquerra sucursalista. Qualsevol via cap a la independència haurà de ser un projecte de país i no de partit, i per tant haurà de comptar amb la complicitat, activa o passiva, d’uns i altres..

– I finalment hi ha un tercer bloc que fa referència a la manca d’horitzó que s’evidencia en el text de la ponència oficial. Manca d’horitzó i contradiccions flagrants: d’un paràgraf del text es dedueix que al 2010 es plantejarà el tema del Concert econòmic, però en un altre paràgraf es diu que això es començarà a discutir al cap de cinc anys del nou sistema de finançament, és a dir entre el 2014 o el 2015; es parla de l’exercici del dret a decidir, però d’altra banda es diu que es prepararà una consulta, seguint la proposta de llei que impulsa el Govern, només sobre un tema de competència de la Generalitat; segons el text de la ponència Esquerra proposarà fer aquesta consulta popular sobre un tema de competència de la Generalitat entre el 2014 i el 2015, mentre que més endavant es proposa preparar també pel 2014 la convocatòria d’un referèndum en base al dret a decidir.   

El conjunt de les esmenes que s’hi presenten, i per tant el text final resultant, probablement despertarà poc interès. Ja m’imagino que tota l’atenció del Congrés es centrarà en els equilibris interns per aconseguir una direcció mínimament consensuada, i en tot cas veure fins on perilla l’estabilitat del Govern de la Generalitat. Però molt em temo que tancarem la crisi en fals: salvarem les aparences, però la lluita interna continuarà, perquè les ambicions personals continuen intactes.

Tweet

Demà es celebrarà el 25è Congrés d’ERC, una setmana després d’haver escollit nou President i nou Secretari General del partit. Les situacions convulses provoquen interès i això explica l’alta participació en les eleccions internes i els més de 4.000 inscrits al Congrés, amb un centenar llarg d’esmenes a la ponència oficial, per a debatre. Aquestes dades podrien ser positives si realment sorgís una direcció capaç de canalitzar l’enorme preocupació que es viu al sí d’ERC i en general a l’independentisme; preocupació motivada, precisament, per la poca confiança en què això s’esdevingui així. No tinc informació de com estan anant les negociacions que porten a terme els quatre sectors del partit, però és evident que el Congrés pot ser molt diferent en funció del resultat d’aquestes negociacions.  [@more@] 

No em va sorprendre que la reacció oficial del partit, davant del resultat de les eleccions, fos triomfalista argumentant que havia estat una lliçó de democràcia i que la candidatura de Puigcercós havia obtingut una clara victòria. Però sí que em va sorprendre que ho fessin molts mitjans de comunicació, perquè tothom sap que qualsevol líder polític que obtingués només un 40% de suport de la seva militància, el primer que faria és dimitir. Ara, Puigcercós està obligat a pactar, i no ho tindrà fàcil. Com a mínim haurà d’obtenir el suport de Carretero o de Benach, per arribar a tenir una majoria al Congrés. Reagrupament, la segona força en suport de la militància, representa la posició més distanciada ideològicament de Puigcercós; mentre que la candidatura avalada per Carod, encara deu tenir ben present les punyalades a l’esquena que ha rebut compartint la direcció; i en tot cas no serà fàcil conviure “L’Esquerra que guanya” amb “L’Esquerra que perd”. 

El més probable és que al final s’arribi a alguna solució de compromís, que es pot traduir en un repartiment de cadires i en pactar algunes esmenes per donar la sensació que hi ha hagut un ampli consens. En principi, pactar esmenes de cara al Congrés no hauria de ser cap problema perquè tothom sap que aquestes ponències són documents que després poden quedar en paper mullat. Ara mateix ja s’han incomplert, o es contradiuen en aquesta ponència, molts del punts acordats en la Conferència Nacional de la tardor. 

Ja veurem què passa demà.

Tweet

Hi ha dues maneres d’entendre la figura del Cap d’Estat: Una consisteix en fer d’aquesta figura la màxima representació de la “cosa pública”, la República, escollida democràticament per la ciutadania; i l’altra és en base a una imposició, ja sia perquè algú se sent il·luminat per vés a saber quina voluntat divina o s’erigeix en salvapàtries per vés a saber quins interessos particulars, com solen fer les dictadures, ja sia perquè algú al·lega una mena d’herència feudal com passa amb les monarquies. Està clar que en aquest darrer cas, hi ha països democràtics que han consentit mantenir la figura dels monarques com a elements decoratius, i com a màxim d’arbitratge, passant tots els poders al Cap del Govern. Aquestes rèmores del passat resulten del tot anacròniques, i en la majoria dels casos resultarien inconstitucionals si no fos perquè en els textos de la Carta Magna s’hi sol posar un apartat que exclou la Monarquia dels mateixos principis constitucionals. [@more@] 

La imatge del Rei abandonant el Palau i anant a retirar-se, com un ciutadà més, a una residència privada és sempre reconfortant, encara que sigui al Nepal. Ja sé que les circumstàncies del Nepal no són equiparables a cap país europeu: allà la caiguda de la monarquia va ser motivada inicialment per l’afany absolutista del darrer monarca, que el 2005 va dissoldre les Corts per assumir plens poders, i això va provocar que totes les forces polítiques inclosos els maoistes s’unissin contra ell, fins que l’any passat van decidir democràticament abolir la monarquia.  

A Europa, són ben pocs els partits que gosen auto definir-se com a monàrquics. La majoria, accepten la monarquia com un mal menor, com un element que si no destorba tampoc val la pena de canviar; però són ben pocs els qui gosen defensar-la com a una bona solució per a encapçalar la representativitat d’un país. I si en els països on hi ha establerta una monarquia hi ha molts partidaris del republicanisme i pocs monàrquics realment convençuts, en els països en règim de República els monàrquics són inexistents, a excepció feta d’algun país on l’extrema dreta pot trobar en la figura d’un rei la possibilitat de defensar els seus interessos. 

Veure, doncs, la imatge del Rei abandonat el Palau, encara que sigui al Nepal, és reconfortant. Un altre país que deixa enrere l’anacronisme d’una figura que només tenia sentit en un sistema feudal o absolutista, però no en un sistema democràtic. A no ser que cada quatre anys ens deixessin escollir la figura del Rei, i tots els ciutadans, iguals davant la llei segons la Constitució, poguéssim ser-ne candidats.

Tweet

En tot l’afer de l’actitud insultant del Director General de la companyia aèria Air Berlin, Joachim Hunold, envers la llengua i la cultura catalana, em crida especialment l’atenció l’explicació que hi donava ell mateix. Deia que no feien res més que aplicar una lògica de política empresarial, de manera que els sortia més a compte fer-ho tot en castellà. Una lògica empresarial sense escrúpols ni respecte per ningú, que en tot cas no és pas patrimoni exclusiu d’aquesta empresa, sinó que sol ser habitual en el món dels negocis. I els catalans, mesells de mena, ja hi estem avesats i rarament ens immutem. En aquest cas, la reacció no ha estat per no voler utilitzar el català, com fan tantes altres empreses de fora i de casa nostra també, sinó per la fatxenderia de fer-ne ostentació.    [@more@] 

Hi ha hagut protestes contra aquesta manera de procedir, de caràcter institucional, d’entitats cíviques i culturals, i lògicament del món polític, amb l’excepció feta del Partit Popular que coincideix amb el caràcter xenòfob dels representants d’aquesta companyia. Els mitjans de comunicació afins al Partit Popular, seguint la mateixa lògica empresarial, els importa un rave la veracitat i la dignitat professional i menteixen deliberadament parlant d”imposició del català” quan ells saben que només es tractava d’una carta del Govern balear recomanant el respecte per la llengua oficial de les Illes. I en aquest cas, fins i tot la premsa estrangera ha criticat les declaracions de Joachim Hunold: el Financial Times, els alemanys Der Spiegel, Die Welt i Sueddeutsche Zeitung, i el diari francès Le Figaro, per exemple. Ara faltarà veure en què acaba tot plegat.

No és tracta de l’acció puntual del Director General de la companyia, perquè hi ha altres precendents de la ideologia militant d’altres directius com el senyor Álvaro Middelmann, Director General d’Air Berlin a España, que temps enrere publicava un article donant suport a l’extrema dreta austríaca, de caràcter neonazi. I el senyor Joachim Hunold, seguint amb la seva lògica empresarial de fer diners sense escrúpols, està imputat a Alemanya com la compra pressumptament irregular d’accions de la seva pròpia companyia. I de la mateixa manera que el 2005 la companyia alemanya va fer una promoció de regalar bitllets d’avió als passatgers que es diguessin Leonor, en honor a la infanta espanyola, perquè devia calcular que aquest gest li reportaria beneficis, també deuen haver calculat que ara els pot sortir a compte aquesta actitud de menyspreu envers els catalans. Dels catalans depèn, potser, que no els surti a compte. No podem pas pretendre canviar la mentalitat d’uns neonazis i que es posin a respectar els pobles i les cultures que no formen part de la seva mentalitat imperial (el senyor Middelmann parlava del caràcter imperial de l’espanyol); però potser sí que no els surti rendible, almenys a casa nostra.

Tweet

Ara que han començat a desmuntar les peces d’artilleria del Castell de Montjuïc, recordo una de les primerenques cançons de Lluís Llach que parlava de “…les banderes i canons que apunten el meu poble…”. Ja era hora que aquest símbol de la ciutat de Barcelona deixés de ser una plaça militar, i que posat en mans de l’Ajuntament es reconverteixi en espai lúdic, turístic, cultural o d’estudi. Qualsevol finalitat que se li vulgui donar serà millor que la d’acollir qualsevulla instal·lació de caràcter bèl·lic. Però no ens enganyem, l’exèrcit espanyol es retira de Montjuïc perquè sap que el domini sobre la ciutat i sobre el país el pot exercir igualment, sense necessitat del Castell.

[@more@] 

Arreu del país, hi ha les restes, alguns més ben conservades que altres, de petits castells que ens recorden un període de la història en què els pobles havien de defensar-se emparats pel gruix i l’alçada d’unes muralles. En molts casos, a l’època medieval, els castells eren el lloc de refugi dels vilatans que vivien pels entorns, i que a la llarga, igual que les esglésies, van esdevenir el nucli a partir del qual es va formar el poble. Però aquesta mena de castells van caure en desús ja fa unes quantes centúries, i en el millor dels casos han estat adaptats pels seus propietaris com a cases nobles, a vegades obertes al públic. No és el cas del Castell de Montjuïc.

Espero que retirin del Castell de Montjuïc totes les peces d’artilleria, i sobretot els seus artillers. Però, que deixin els canons que arran de muralla apunten cap a la ciutat de Barcelona. Més d’un turista despistat deu haver pensat que es tractava d’una mala reconstrucció el fet de tenir disposats els canons apuntant cap a la ciutat en lloc de fer-ho cap enfora, per a defensar-la. Caldria deixar aquests canons al seu lloc, on són ara, com a memòria històrica per a recordar que Catalunya no tenia, des de fa tres-cents anys, ni exèrcit ni canons. Catalunya no tenia ni té sinó exèrcits i canons enemics, que apunten cap a la seva capital, “… que apunten al meu poble”  

Tweet

Comencem aquesta setmana amb l’inici d’una vaga de transportistes que amenaça deixar el país desproveït de determinats productes, de gasolines sobretot. La seva protesta es fonamenta en l’escalada de preus del petroli que, com en el cas dels pescadors, sembla que fa inviable econòmicament la seva feina. Caldrà veure fins on són capaços d’arribar, i per tant si tindran la capacitat suficient com per a fer reaccionar la societat. Perquè el principal problema amb què s’enfronten és el de no saber on és el seu enemic. Hi ha una crisi econòmica, que alguns eufemísticament en diuen desacceleració, provocada per vés a saber què, i de la qual ningú se’n fa responsable. És el gran invent del nostre sistema econòmic: les societats són anònimes, la llei d’oferta i demanda no l’ha redactada ningú però l’ha de complir tothom, l’especulació és una força misteriosa que ens fa trontollar sense tenir les oficines enlloc, s’idolatra el creixement com a font de riquesa en un món de recursos limitats…

[@more@] El Govern (els governs en general i les institucions internacionals) se’n renta les mans adduint causes externes. I parlen de la crisi com si aquesta es produís per una mena d’atzar intangible, com si l’alça dels preus dels carburants que afecta negativament la butxaca dels consumidors no beneficiés directament les butxaques de persones i empreses molt concretes. Parlen de l’especulació com d’un fenomen eteri, com si l’acaparament de productes de primera necessitat, siguin combustibles siguin productes alimentaris bàsics, no s’hagués d’emmagatzemar en llocs físics concrets, o de registrar documentalment en balanços empresarials. Parlen d’una llei suprema, la llei del mercat, contra la qual ells no poden lluitar quan es tracta de tocar els interessos de les grans empreses, però que interfereixen cada dia quan es tracta de limitar o condicionar els petits productors, de fomentar, permetre o boicotejar segons convingui l’arribada de productes provinents d’altres països. 

Les grans empreses immobiliàries i de la construcció, d’acord amb les entitats bancàries, van entendre que podien forçar al màxim els preus de la vivenda perquè aquest era un bé de primera necessitat, i van inflar els preus (i els guanys) fins a límits insostenibles. Fet el calaix, s’acomiada els treballadors sobrants i s’orienta el negoci cap a un altre cantó. El poder econòmic no resideix tant en elaborar un producte més o menys atractiu, sinó en tenir la paella pel mànec amb un producte de primera necessitat; i amb això s’especula. És el mateix que passa amb els treballadors: la seva força no resideix en la possibilitat de forçar l’empresari amb una vaga, per exemple, sinó en la capacitat d’incidir sobre aspectes de primera necessitat per a la població: siguin talls a la via pública o desabastint el mercat d’aquests productes de primera necessitat. 

La vaga de transportistes no serà efectiva per la lògica de les seves reivindicacions, sinó  per la capacitat de deixar sense combustible les gasolineres, i sense productes els mercats.

Tweet

Els resultats d’ahir eren més que previsibles. A tot estirar, podria dir que jo em pensava que el tàndem Puigcercós Ridao arribaria al 40%, o que l’Uriel Bertran no quedaria en la darrera posició, però res més. I bé. Què hi hem guanyat amb tot això? Doncs, que ara tindrem una direcció amb un suport de poc més d’un terç de la militància; que ara tothom està assenyalat per ser d’una Esquerra guanyadora o d’una Esquerra perdedora; que la guerra interna continua oberta perquè teòricament es poden fer majories alternatives; que s’han creat molts ressentiments interns que només poden generar desconfiança mútua; que en el millor dels casos ens veurem forçats a buscar fórmules de compromís per incorporar a l’Executiva del partit alguns o tots els sectors perdedors, una mena de tripartit o quatripartit; que en aquesta necessària cerca de consens per a formar la nova executiva, el debat de les idees quedarà en un segon terme; que hi ha militants i votants que durant la campanya ja anaven dient que si no guanyava determinada candidatura ells marxarien o deixarien de votar ERC, i alguns probablement compliran la seva promesa; que qualsevol pacte que es formuli serà vist per alguns com una traïció als principis que s’han defensat durant la campanya… [@more@] 

Un panorama com per sentir-se’n orgullosos, certament. Està clar que, tal com deia ahir, algú ja ha sortit dient que l’important és que hem donat una lliçó de democràcia, que els altres partits farien bé d’imitar. La gent no és tan estúpida com per empassar-se aquestes ximpleries. Això s’ha esdevingut així per la incapacitat dels responsables de dirigir el partit per fer-ho d’una altra manera, i sobretot per l’ambició personal d’uns dirigents incapaços de fer autocrítica davant dels resultats de les eleccions espanyoles. D’aquesta manera, ningú ha hagut de respondre d’aquell fracàs, ens estalviem debatre seriosament quins són els errors comesos fins ara, i el més important és que alguns ja han aconseguit l’objectiu últim (i primer alhora) d’assolir el poder. 

Aquesta setmana hi haurà intenses negociacions. Facin el que facin hi haurà crítiques i veus de descontentament. Es pactaran cotes de poder i res més; o si ho voleu es pactarà consensuar esmenes al Congrés de dissabte que ve, més que res per justificar el pacte. Al capdavall, els papers són això: papers, que en època de pluges esdevenen paper mullat. El més complicat, per a tancar els pactes, serà trobar la manera d’explicar-ho de cara a l’exterior, de cara als més propers, als militants i simpatitzants de cada sector. Recordem, per exemple, que Uriel Bertran va haver de deixar la direcció del partit quan va començar a manifestar públicament algunes discrepàncies amb la política que es portava a terme. No tenia sentit ser crític i formar part de la direcció alhora, deien. Ara, en canvi, resultarà que, si es respecten els resultats de les eleccions d’ahir, a l’Executiva hi hauria d’haver més crítics que de la candidatura guanyadora.  

Recordo aquella època en què jo, com molts dels actuals militants d’ERC, militava al PSAN. Periòdicament, es produïa una crisi que ens abocava a una escissió, i sovint dèiem que tanta malastrugança no podia ser casual i havia de ser deguda a gent infiltrada, de la policia o de l’extrema dreta. No crec que sigui el cas d’ara, però em resulta difícil d’imaginar que el desastre que s’ha muntat al si d’ERC pugui ser degut només a l’atzar, o a la incapacitat i ineptitud d’uns dirigents.

Tweet