Bloc de notes de Josep Romeu

Avui, els militants d’ERC anirem a votar per escollir el nou President i el nou Secretari general del partit. Sentint els comentaris de dirigents de les diverses candidatures hom podria pensar que aquestes són uns eleccions obertes, amb possibilitat de sorpreses. Sincerament (no em farà res rectificar demà, si fos el cas), em sembla que el resultat està cantat. Tenim muntada una estructura de partit en la qual el que compta són les fidelitats personals, de manera que qui controlava l’aparell del partit s’endurà el gat a l’aigua. El que diuen els teòrics programes té relativament poc interès: tots parlen de renovació, com si ningú volgués assumir la gestió feta fins ara; tothom parla de replantejar el pacte de Govern sense trencar-lo; i d’un horitzó del 2014, sense concretar-lo. Al final, el que pesarà serà la imatge i la confiança que pot despertar un o altre candidat, i tant en l’Administració com en l’estructura interna del partit hi ha massa gent que deu favors. [@more@] 

El resultat, a més, no resoldrà les lluites de poder que és el que de veritat està en joc avui. Primer escollim les persones que dirigiran el partit, i dissabte que ve aprovarem les línies a seguir. Algú feia notar la incongruència del procés, perquè es podria donar el cas que el dia 14 s’aprovessin, per la suma de les altres candidatures, unes estratègies a seguir diferents de les que preconitza la candidatura guanyadora. Però això no serà cap problema perquè a Esquerra ja estem avesats a redactar  frases altisonants que després tenen ben poc a veure amb el que s’acaba fent. Ara mateix, ja estem contradient el que es va aprovar en la Conferència Nacional de la tardor. I no passa res. En el millor dels casos, aquest vespre els candidats es faran la foto i parlaran d’unitat, però pel darrere continuaran amb les seves lluites personals. Faran com han fet en els darrers anys Carod i Puigcercós, que sortien plegats a fer la rialleta, però després s’apunyalaven per l’esquena. La poltrona bé s’ho valia. 

Com que a Esquerra hi ha molta experiència en això d’amanir les coses perquè sembli que sempre tenim raó i que ho hem fet fantàsticament, i experiència en creure’ns les pròpies mentides que no es creu ningú més que nosaltres, probablement aquest vespre encara diran que aquestes eleccions han estat una lliçó de democràcia i un exemple a seguir per la resta de formacions polítiques. Sincerament, si dic, ja en el títol d’aquest article, que hem perdut les eleccions no és perquè m’identifiqui amb cap de les candidatures perdedores, sinó perquè en tot aquest procés el qui ha perdut és el partit. Això ha estat un desastre: els personalismes i les lluites pel poder d’uns dirigents irresponsables han arrossegat la militància a prendre partit per uns o pels altres, han radicalitzat posicions fins a extrems fora de tota lògica (només cal veure i llegir els insults i les desqualificacions que es vomiten en els diferents fòrums de debat a la xarxa), han obert ferides que seran difícils de tancar posant el partit en risc de trencament (hi ha amenaces clares d’abandó del partit segons quins siguin els resultats), i han desconcertat encara més els simpatitzants i votants. Guanyi qui guanyi, suposant que algú encara posi en dubte la victòria de Puigcercós, hi haurà més desercions que engrescament (tot i que de ben segur que la candidatura guanyadora és capaç d’inventar-se un nou col·lectiu que simuli entrar a Esquerra, precisament perquè ells han sortit com a guanyadors).  

Avui, ERC ha perdut una mica més. Costarà refer-se d’aquesta patacada, tenint en compte que la crisi, a més, es tancarà en fals. Demà, el 2014 serà una mica més lluny que avui.

Tweet

Aquests darrers dies he denunciat la manca de rigor i de serietat a l’hora de tractar el tema del 2014, tant per part d’alguns candidats com per part de la ponència del 25è Congrés d’ERC. Permeteu-me una anècdota viscuda personalment que il·lustra l’interès amb què s’ha portat el tema des de l’administració catalana. Però, ja deixo clar d’entrada que només és una anècdota. Des de la societat civil, i des de feia temps, s’havia promogut la idea que alguna cosa calia fer davant la commemoració del 300 aniversari de la Guerra de Successió. Vam creure que no s’havia d’esperar al 2014 sinó que calia elaborar tot un programa d’actuacions que englobés el període complet de la Guerra (1705-1714) per tal de no limitar-nos a la data final que només concerneix al Principat de Catalunya.  [@more@] 

Així doncs, vam elaborar una àmplia proposta d’activitats que culminava al 2014 i que comprenia aspectes diversos, des dels més estrictament pedagògics i divulgatius, als de recerca i estudi, obrint finalment la porta per a què el 2014, des d’instàncies més polítiques, es pogués prendre una iniciativa de país amb la intenció de recuperar les llibertat perdudes en aquella Guerra. Naturalment la proposta no era per a portar-la a terme la nostra entitat ¹, sinó per a implicar-hi el conjunt de la societat catalana, a l’estil del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta. Vam presentar la proposta a la Generalitat de Catalunya, i ens vam trobar amb la sorpresa que precisament la Generalitat creava la seva Comissió Catalunya 2014, integrada per diversos Departaments del Govern català. No era el mateix, evidentment, perquè ells ho plantejaven com una iniciativa bàsicament institucional, però sí que impossibilitava tirar endavant la nostra idea tal com l’havíem concebuda, i així ens ho van fer saber. 

Vam reelaborar tota la nostra proposta adaptant-la a aquelles iniciatives que d’alguna manera podríem assumir nosaltres mateixos com a entitat, i els la vam presentar per tal que hi donessin suport. La resposta globalment va ser negativa, amb l’excusa que tot el que nosaltres proposàvem més o menys ja tenien pensat de fer-ho ells. Entre anades i vingudes, ja havíem passat el 2005, i per tant perdut la possibilitat de fer un conjunt d’activitats que englobés la totalitat del període de la Guerra, i per tant el conjunt dels Països Catalans. El mes de juliol del 2006, em truquen dient que aniria bé que ens féssim càrrec d’una de les iniciatives que havíem presentat i que consistia en l’edició d’un manual divulgatiu sobre la Guerra, adreçat bàsicament a professorat de Secundària. I efectivament a mitjans mes de setembre vam rebre la notificació que se’ns concedia la subvenció per a fer-ho, però que havíem de tenir el llibre enllestit el 15 de novembre. Els vaig dir que era impossible, per sentit comú, elaborar un text i editar-lo en menys de dos mesos, però la funcionària de torn em va dir que o complíem els terminis o perdíem la subvenció. Vam acordar, do diguem pas com, tirar-ho endavant encara que el llibre no el tindrien fins a la primavera. 

Un cop enllestit el llibre, amb una molt acurada edició, ens posem en contacte amb la Generalitat per demanar on volien que els trametéssim els mil exemplars que havíem quedat (per a tots els IES públics de Catalunya i Centres de Recursos). I la nova sorpresa va ser que ens diuen que ens en compraran 100 exemplars!. Com podien comprar-nos cent exemplars d’una edició que ja havien pagat ells! Els vaig haver d’explicar que no calia comprar res, que només havien de procurar que els llibres arribessin als Centres de Secundària. Finalment, vam quedar que millor fora enviar-los a principis de curs. Es va fer una presentació al Museu d’Història de Catalunya, el director actual del qual era el principal assessor, prologuista i avalador de l’obra,… i aquí es va acabar la història. Un any després, els llibres encara dormien en algun magatzem del Departament d’Ensenyament, segons em van dir ells mateixos per manca de pressupost per a enviar-lo (ignoro si en els darrers mesos finalment s’ha fet la distribució). Però bé, això només és una anècdota!. 

De tota la resta d’activitats per al 2014, d’aquella Comissió Catalunya 2014, tret d’una exposició que preparava el Museu d’Història, res de res, o el més calent a l’aigüera. Molt àgils a l’hora de desmobilitzar i aturar les iniciatives de la societat civil, i molt feixucs a l`hora de posar-s’hi ells. I és que això del 2014, queda molt lluny encara!

 ¹ Permeteu-me que no digui el nom de l’entitat des d’on vaig viure l’anècdota perquè ara mateix ja no hi tinc la responsabilitat que hi tenia llavors. Però puc donar-ne els detalls que calgui a qui li interessi.

Tweet

La candidatura a la direcció d’ERC encapçalada per Benach i Niubó ha presentat una proposta d’executiva, per si sortís guanyadora, cosa ben improbable, integrada només per membres de la seva candidatura. Això vol dir que, a diferència del que han anunciat altres, no farien una executiva on hi fossin representades totes les sensibilitats del partit? Probablement la presenten així perquè saben que tenen ben poques possibilitats de guanyar. Però el que m’ha sorprès més és la seva proposta de crear un Comissionat per al 2014. En la seva executiva hi hauria un President i un Secretari General, quatre vicesecretaries generals, una Secretaria Nacional de la Dona, i aquest Comissionat per al 2014. [@more@] 

Si de veritat algú es creu que el 2014 Catalunya pot fer un salt endavant, amb una proposta de consulta popular per tal d’exercir el dret a decidir, això del Comissionat per al 2014 no és seriós. Sembla molt més una comissió de festes de barri o de poble, que un veritable projecte de país. Cada vegada estic més convençut que al si d’Esquerra hi ha més sectors que renuncien a una proposta sobiranista de veritat, i que es limiten a tenir aquest tema en el programa, però convençuts que res tirarà endavant, i que caldrà continuar amb la política de peix al cove, fent petites passes dins del més estricte marc constitucional espanyol. I això és el que diu la ponència oficial d’Esquerra, que amb tota seguretat s’aprovarà el dia 14, ja que per al 2014 hi preveu l’inici de negociacions per a reclamar el Concert econòmic i la possibilitat d’estrenar la nova llei de consultes populars amb un tema menor, de competència de la Generalitat, tal com preveuen les lleis espanyoles.  

Qualsevol que s’ho prengués seriosament, el que faria ja des d’ara, no és una Comissió de festes sinó buscar un gran acord entre les principals forces polítiques catalanistes i la societat civil, per tal de crear conjuntament les condicions necessàries per a fer viable l’exercici del dret a decidir el 2014 (o en una altra data, tant se val). Però això sí, com que fa de bon patriota posar la data del 2014, crearem una Comissió de festes perquè no sigui dit que no es fa res. És com aquella Comissió Catalunya 2014 que el Govern de la Generalitat va crear l’any 2005, amb uns resultats pràcticament nuls, i que hores d’ara no sé ni tan sols si ha deixat de funcionar. 

Demà explicaré una anècdota viscuda personalment a l’entorn d’aquesta fantasmagòrica Comissió Catalunya 2104 de la Generalitat de Catalunya. Per sucar-hi pa.  

Tweet

Seguint amb la tònica d’incoherències i de frases fetes sense sentit, en la ponència oficial d’Esquerra de cara al Congrés hi trobem aquest apartat (3b.9a): “Al Principat Esquerra posarà el rellotge a zero i proposa acord de govern amb les forces amb les que sigui més fàcil desenvolupar aquest programa, on s’inclourà la negociació del Concert econòmic quan s’acabi el cicle dels primers cinc anys del model de finançament vigent. I la convocatòria de la primera consulta popular sobre qüestions que són de competència de la Generalitat.”  És a dir que per al 2014 Esquerra proposa negociar la primera convocatòria d’una consulta popular sobre un tema que sigui competència de la Generalitat. D’allò del dret a decidir el futur del país, res de res! [@more@] 

Tal com està formulat aquí no ens surten els números. La revisió quinquennal prevista en l’Estatut, i que es cita aquí com a punt d’inici per a la negociació del Concert econòmic, com a mínim correspondrà a l’any 2014 (o al 2015 si tenim en compte que el Govern de Madrid ja ha decidit que aquest any no hi haurà acord i que per tant no entrarà en vigor fins al 2010). Quan parla del model de finançament vigent, es refereix al que encara s’ha de pactar amb l’Estat i que és el que tindrà una vigència de cinc anys, segons l’Estatut. Aleshores, el 2014 començarem a negociar el Concert econòmic? I què esperem que passi, doncs, aquest 2014?  

Els redactors de la ponència ho tenen molt clar: res de res de consultes populars basades en el dret a decidir. Allò que vam aprovar en la Conferència Nacional de la tardor, i que jo ja deia que estava pèssimament formulat, ja s’ho han carregat amb menys d’un any, potser perquè és la proposta de la qual fan bandera els sectors de Carod, de Carretero o de l’Uriel Beltran. La llei que prepara i impulsa Esquerra sobre les Consultes populars és una punyalada al dret a decidir dels catalans. Així s’entén que es digui que el 2014 farem (o intentarem negociar) la primera consulta popular sobre una qüestió de competència de la Generalitat, per ser constitucionalment correctes  

D’una banda es dóna per fet que ens autolimitarem aquesta possibilitat en la nova Llei de consultes populars, i de l’altra plantegem un calendari que es contradiu amb el que s’ha dit en altres apartats de la mateixa ponència. Aquest és el projecte de futur d’Esquerra? Sincerament, crec que hi ha molts militants d’ERC que tenen al cap un altre projecte de futur.

Tweet

La Consellera Marina Geli anunciava ahir que probablement s’haurien de contractar metges provinents d’altres països encara que no tinguessin el títol homologat. I és que la manca de professionals de la medicina, tant metges com infermeres, sembla cada vegada més greu. I, com sempre, davant d’una situació d’emergència qualsevol solució que eviti el caos o el desastre sembla la menys dolenta, o com a mínim un mal menor. Hom pot parlar, evidentment, d’una actuació gens encertada, per no dir negligent, per part de l’Administració per no haver previst aquest dèficit de professionals de la salut. Però és evident que si no hi ha prou ciutadans autòctons que s’apuntin a aquestes carreres en nombre suficient com per a cobrir la demanda, és que l’oferta no deu ser prou atractiva.

[@more@]

No és cap novetat veure metges provinents d’altres països als nostres hospitals. Temps enrere, molt abans del fenomen de les noves migracions, hi havia estudiants o professionals de medicina que venien aquí, en part buscant un lloc de treball estable, però en part també per a perfeccionar els seus estudis atrets per la qualitat dels nostres centres universitaris i assistencials. Tots coneixem bons professionals, ben arrelats a casa nostra, provinents de països àrabs i llatinoamericans sobretot. Però ara la situació és diferent: hi ha un malestar creixent entre els professionals que no veuen prou reconeguda la seva tasca, al capdavall la causa fonamental perquè no hi hagi prou estudiants que segueixin aquestes carreres. I si la seguretat de trobar un lloc de treball no és prou incentiu, deu ser perquè les condicions no són les desitjables.

La decisió de la Consellera Marina Geli no sorprèn ningú, perquè ja hi estem avesats, però evidentment no suposa en absolut anar a l’arrel del problema; sinó tot el contrari, que encara el pot empitjorar. Si abans s’era molt rigorós amb el tema de les homologacions devia ser perquè per damunt de tot es prioritzava la garantia de qualitat professional (no voldria creure que fos un simple tràmit burocràtic, de caràcter xenòfob, per dificultar l’entrada de gent de fora). Ara ja no hi ha aquesta prioritat? En lloc d’atacar les causes de la manca de professionals de la sanitat, el que es fa des del Departament és donar per bona la situació i buscar qui sigui, encara que no tingui el títol homologat, que accepti unes condicions que aquí com a mínim semblen poc atractives. Una mesura que no ajudarà a millorar la qualitat del servei sanitari, i molt menys a recuperar el prestigi i l’atractiu de la professió.

Tweet

Un recurs fàcil per a l’Administració, davant de qualsevol problemàtica social, és encetar una campanya publicitària. Tant se val que sigui sobre temes de trànsit, de salut, de comportaments cívics, d’impuls a la cultura o de foment del consum de determinats productes. Com que els ciutadans no som immunes a les influències, positives o negatives, del nostre entorn, suposo que algun efecte deuen tenir aquestes campanyes publicitàries en el sentit de condicionar els nostres comportaments. De tota manera, deu ser difícil d’avaluar-ne els resultats, i per tant la rendibilitat real tenint en compte els elevats costos d’aquestes campanyes publicitàries. En l’empresa privada, els números canten, però tractant-se de campanyes institucionals hem de creure a grosso modo en la seva eficàcia. [@more@] 

No estic pas en contra d’aquesta mena de campanyes institucionals que es paguen amb els nostres impostos, en la mesura que tenen un objectiu raonable, i ja no parlo ara de resultats raonables. Hi ha campanyes que es limiten a informar sobre serveis que presta l’administració o sobre drets i deures dels ciutadans, com ara l’existència del número d’informació de la Generalitat O12, o les nostres obligacions amb hisenda; d’altres que es proposen modificar o condicionar els nostres comportaments, com ara l’estalvi d’aigua o la prudència a les carreteres; i encara unes altres de més genèriques que pretenen impulsar uns valors més generals de convivència, de respecte pel nostre entorn, etc. Fins aquí, res a dir, per més dubtes que pugui tenir sobre la seva eficàcia real. 

Ara bé. Hi ha una altra mena de publicitat institucional que em sembla absolutament injustificada, i que no dubto en qualificar de malversació de fons públics. Són aquestes campanyes que no anuncien altra cosa que la pròpia administració que les impulsa, encara que amb l’objectiu real de publicitar els gestors d’aquestes administracions. I darrerament en tenim uns exemples clars, suposo que amb una premeditada coordinació entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. D’una banda, uns anuncis que ens expliquen que l’administració està al costat de les famílies, som-hi, o que associen l’administració catalana amb el país en general, i de l’altra els que ens expliquen que Barcelona és fantàstica. No estem parlant de quatre quartos, sinó de campanyes costosíssimes, els diners de les quals podrien servir per a coses molt més útils.  

Està clar que per a segons quins polítics, el més útil és publicitar-se ells mateixos per tal de continuar aferrats a la cadira; deuen considerar que la seva gestió pública és més aviat discreta, mediocre o sense resultats evidents, i l’única possibilitat que els queda perquè sembli més acceptable és la publicitat  

Tweet

Una de les troballes més políticament correctes de la transició va ser la del bilingüisme. Vivim en un país on hi ha, al marge de 200 llengües més com a resultat de les immigracions recents, una llengua pròpia, el català, i una altra llengua, el castellà, oficial de l’Estat que també és l’habitual de gaire bé la meitat de la població, fruit d’immigracions anteriors. A la Vall d’Aran caldria parlar, lògicament, de l’aranès com a primera llengua. Durant molt de temps, el règim franquista, amb el beneplàcit d’amplis sectors dirigents i empresarials, consideraven lògic i saludable el monolingüisme espanyol i rebutjaven, per tant, el bilingüisme. Però tan bon punt es va establir un sistema democràtic, encara que fos tutelat, els monolingüistes van esdevenir ràpidament partidaris del bilingüisme. Aleshores va aparèixer l’argument de la paritat i l’equilibri de les dues llengües. [@more@] 

El mètode per a fer nous partidaris del bilingüisme continua funcionant. El Partit Popular i el PSOE, per exemple, com els jacobins francesos són ferms partidaris del monolingüisme, i per tant rebutgen el bilingüisme, a llocs com a la Franja de Ponent, o a la Catalunya del Nord els francesos. Allà, els nens catalanoparlants a qui se’ls practica la immersió lingüística en castellà, o en francès, no pateixen cap trauma, ni representa cap vulneració dels drets individuals el fet que no puguin fer ús de la seva llengua més enllà de l’àmbit familiar; només caldria que hi hagués un canvi o una transició democràtica que pogués fer valdre els drets de la llengua pròpia de la població d’aquells territoris, perquè els acèrrims partidaris del monolingüisme esdevinguessin de forma automàtica igualment acèrrims partidaris del bilingüisme.  

A la Franja, com a la Catalunya del Nord, els partidaris del bilingüisme són els qui defensen el català. I és que, al capdavall, el bilingüisme no el defensa ningú com una solució permanent sinó com un pas cap al monolingüisme. Un monolingüisme que alguns l’aplicarien amb una manca de respecte envers la diversitat lingüística, tal com ho hem vist històricament i ho continuem veient en la política dels estats centralistes, mentre que d’altres ho farien amb molta més consideració pel pluralisme, com s’està fent a Catalunya. El debat, doncs, no és entre partidaris del monolingüisme i partidaris del bilingüisme, sinó entre els qui respecten la diversitat lingüística i els qui no. El bilingüisme com a sistema no el defensa ningú.

Tweet

En la ponència d’aquest 25è Congrés d’Esquerra hi ha un apartat ben significatiu de la poca credibilitat que ens guanyem a pols a base de contradir-nos constantment. Diu així (3a.15a): “Aprovar una Llei de consultes populars que permeti als ciutadans de Catalunya tenir el dret de decidir el seu propi futur com a País”. Fantàstic. Bé, seria fantàstic si no fos perquè des de la Generalitat, i més concretament des d’un Departament dirigit per Esquerra s’està treballant en aquesta llei de consultes populars que va en la direcció oposada. [@more@] 

La proposta de Llei de consultes populars, que impulsa el Departament de Governació, podria ser feta perfectament per un Govern del Partit Popular des de Madrid com a mesura per impedir que els catalans tinguem la temptació d’exercir el dret a decidir. Se’ns proposa una llei que limita les consultes populars que es puguin fer a Catalunya a les competències pròpies de la Generalitat (entre les quals no hi ha, evidentment, la de decidir sobre el nostre futur), i a més es deixa clar que en darrera instància la consulta popular haurà d’estar aprovada pel Govern espanyol. 

Sincerament, és molt millor no tenir cap Llei de consultes populars que no pas tenir aquesta que se’ns proposa. Millor dit, que proposa Esquerra!. Sembla obvi que l’Estat en cap cas permetrà una via legal cap a la independència, ni modificarà la Constitució per a permetre-ho, ni traspassarà la competència de celebrar referèndums en aquest sentit. Per tant, qualsevol que tingui una aspiració sobiranista sap que, en algun moment, caldrà emparar-se en la legitimitat democràtica de la voluntat popular, encara que es contradigui amb la legislació espanyola. Sense Llei de consultes populars, en un moment donat, la Generalitat podria fer una consulta per tal que la ciutadania democràticament exercís el dret a decidir, encara que a Madrid argumentarien que no té cobertura legal. No tindríem la legalitat al nostre favor, però sí la legitimitat. En canvi, amb aquesta llei aprovada, a Madrid sí que podran argumentar no solament la il·legalitat de la consulta sinó a més la vulneració d’una llei aprovada per nosaltres mateixos. No tindríem ni la legalitat ni la legitimitat per a fer-ho.

Tweet

Les anècdotes són això: fets puntuals, focalitzats i localitzats. Cada una pot ser fruit d’unes circumstàncies molt concretes, no generalitzables, i fins i tot pot tenir una explicació raonable. Però un munt d’anècdotes poden posar al descobert un mar de fons més rellevant, a tenir en compte. De la premsa d’avui mateix, o d’ahir, en podríem treure tres de relacionades amb l’ús de la llengua catalana: els impediments de l’ACB perquè es parli en català en un acte públic, l’enrabiada de l’alcalde de Perpinyà per l’ús del català en un Ple municipal i l’escassa presència del català en els festivals de Barcelona. [@more@] 

Si a la roda de premsa en la qual es presentava la fase final de la lliga espanyola de bàsquet hi hagués hagut un jugador estranger que s’hagués expressat en anglès, tothom ho hagués trobat normal, s’hauria buscat traductor, o potser ni això. Per als responsables de l’ACB hi ha la seva llengua nacional, la castellana, i llengües estrangeres que precisen traducció; com en totes les manifestacions esportives, la varietat de llengües sol ser habitual, i ningú en fa escarafalls ni a ningú se li acut dir “en castellano, por favor”. Però en el cas del català sí, encara que ens trobéssim a Barcelona. Perquè el català no és, per a molts, ni una llengua espanyola ni una d’estrangera, simplement és una anomalia interna a combatre. 

Coincidint amb la signatura d’una acord de col·laboració entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Perpinyà per tal de potenciar l’ús del català, el seu alcalde Jean-Paul Alduy, va recriminar que el regidor  d’ERC fes ús del català en una intervenció en el Ple municipal. En el mateix Ple municipal es va rebutjar la proposta de catalanitzar el nom de la població, malgrat l’eslògan publicitari de “Perpignan, la catalane”, però es va aprovar penjar del balcó municipal una bandera del Tibet en solidaritat amb aquell poble. Els regidors perpinyanesos se sentien solidaris amb el poble tibetà, a qui els xinesos neguen el dret a la seva identitat.

Comença l’època dels festivals de música, Primavera Sound, Sonar… i el català una vegada més continuarà essent una llengua marginal dalt de l’escenari. Els entesos diuen que no hi ha grans figures d’aquesta mena de música en català, i potser és cert. Però de grans figures tampoc en vénen tantes: uns quants caps de cartell i, la resta, segones i terceres files de farciment. I aquí tampoc hi són. No és fruit de l’atzar ni d’un oblit involuntari, és una presa de posició ben concreta. 

Anècdotes, evidentment. O no tan evident i no tan anècdotes?

Tweet

Em sembla interessant la tasca informativa que porta a terme ERC, de cara als seus militants, amb l’enviament diari d’un correu electrònic amb els “titulars d’ERC”. És una manera d’anar seguint l’activitat diària dels nostres polítics en els diferents camps. Hom pot dir, i més ara que estem en procés electoral intern, que sempre hi surten els mateixos protagonistes que lògicament són els qui tenen responsabilitats en el Govern o en el partit i, per tant, representen bàsicament la línia continuista. Però, deixant a banda aquest aspecte, n’hi ha un altre a considerar: el caràcter sensacionalista de les notícies que s’hi donen.  [@more@] 

Tots sabem que en campanya electoral o quan es fa publicitat pura i dura s’acostumen a magnificar les coses, a dir mitges veritats, a silenciar, per suposat, els errors o les mancances, i en definitiva a donar visions esbiaixades de la realitat. És això que sovint en diem “premsa sensacionalista”: interessa més el titular que el contingut en sí de la informació. O, a vegades, la informació desmenteix el titular. Ja tenim assumit, sigui o no èticament correcte, que en tota acció publicitària hi haurà una part tendenciosa, d’engany i de falsejament de la realitat per tal de convèncer “els altres”. Ara bé, el que no té sentit és que una informació de consum intern prengui aquest caire sensacionalista, com si els militants del partit fóssim “els altres”. 

Vegem-ne dos exemples d’ahir mateix:

El Senat va provar, a proposta del grup de l’Entesa on hi ha els senadors d’ERC, una moció on es demana la reforma del reglament de la Cambra per tal de regular-hi l’ús de les diferents llengües de l’Estat. Una notícia positiva en si mateixa, tot i que només és un primer pas i que el PSOE, havent-hi votat a favor, ja va advertir que hi hauria uns límits. Ara faltarà que s’iniciï tot el procés i veure fins on arriben aquestes limitacions que ja ha anunciat el PSOE, a part de l’oposició frontal del PP. Però el titular d’Esquerra era: “El Senat aprova que s’hi pugui parlar en català”.

 Tots sabem que portem molt de temps amb el tema de la recepció de TV3 al País Valencià encallat per la posició intransigent del Govern valencià. Des del Govern català, i concretament el Conseller Tresserras, s’han fet passos i gestions per poder arribar a un acord de reciprocitat per tal que al País Valencià es pugui veure la Televisió de Catalunya, i aquí la Valenciana. Per alguns, aquestes gestions poden haver estat excessivament lentes o de poca fermesa, però també cal entendre que és molt difícil avançar en la negociació comptant amb l’escassa o nul·la voluntat del Govern valencià. Però bé, sembla que una de les possibles vies era que l’Estat aprovés un decret per tal de facilitar les condicions tècniques que farien possible l’acord; després encara caldrà veure quines noves excuses dóna el Govern valencià. La notícia, doncs, era que el Conseller de Cultura creia que aviat el Govern espanyol donaria llum verda a aquest decret que té encallat de fa temps. Però el titular d’Esquerra deia: “Tresserras anuncia reciprocitat de TV3 i Canal 9". 

De petit, sempre m’havien dit que no estava bé mentir. Ara, mentir per enganyar-se un mateix això ja té un altre nom! I així anem, analizant i fent-nos venir bé la realitat, per creure’ns nosaltres mateixos les pròpies esbiaixades.

Tweet