Bloc de notes de Josep Romeu

A vegades ens sembla impossible que amb el pes que té Catalunya, i Barcelona com a capital, amb el protagonisme que han tingut destacats “catalans universals”, i amb la presència en esdeveniments importants com ara els Jocs Olímpics, el Fòrum de les Cultures o la Fira de Frankfurt, la nostra realitat com a país pugui restar encara desconeguda més enllà dels Pirineus. I en molts casos continua essent així. El nostre coneixement al món és un pas previ, imprescindible, per a qualsevol possible reconeixement. Per això cal saludar amb simpatia l’aparició de qualsevol iniciativa que vagi en aquesta direcció, com ara la nova revista ‘Catalan International View’. [@more@] 

Evidentment, una nova publicació no resol el tema del desconeixement de Catalunya al món per més esforços que s’hi facin i per més difusió que sembli que pugui tenir. En primer lloc, perquè aquesta mena de publicacions acostumen a anar a parar a mans de gent que ja coneix Catalunya i la seva cultura, i en segon lloc perquè no deixa de ser una gota en un immens oceà. Però benvinguda sigui. El problema, més aviat podria venir de la creença que havent-hi una iniciativa com aquesta ja tenim la feina feta, o que persones o institucions que han tingut iniciatives semblants considerin aquesta com innecessària. S’han fet altres intents, amb més o menys èxit, per exemple, des d’institucions catalanes com l’Institut Ramon Llull.  

L’altre perill fora que algú pretengués desqualificar o minimitzar l’interès d’aquesta nova publicació, intentant d’associar-la amb alguna tendència política, o que des de l’administració se’ls girés l’esquena com han fet amb altres propostes, pel simple fet de no ser una inicitiva seva. Recordem només el que va passar amb Eurotribune, un diari multilingüe, amb visió catalana, fet a Brusel·les i que ha hagut de buscar el suport del Govern basc perquè el l’administració catalana l’ha menystingut; o el que va passar amb l’Observatori de la llengua catalana, que editava un butlletí electrònic, el Catalan Language News, en anglès adreçat bàsicament a periodistes i polítics, i que ha hagut de tancar les portes (tant el Butlletí com el mateix Observatori) perquè la Generalitat li ha retirat el seu suport.  

Tweet

Tal com deia fa uns dies, la ponència oficial d’aquest Congrés d’ERC està farcida de tòpics, de frases buides, altisonants, que fins i tot poden quedar bé però que no es corresponen amb la realitat. La idea sempre és presentar Esquerra com un partit únic, diferent, amb concepcions “alternatives a la resta de partits catalans”. Així, tot i que en el text de la ponència els temes de llengua i cultura hi són tocats molt de passada, hi ha una frase que diu: “L’ús del català com ascensor social i llengua comuna i inclusiva, davant del català excloent del catalanisme de dreta o del català marginalitzat del sucursalisme d’esquerra” (2d.3g). Clatellada a tort i a dret, a dreta i a esquerra, i nosaltres emergents com l’única força salvadora. No es tracta només d’una pretensió excessiva, ridiculitzant el posicionament dels altres per remarcar les nostres virtuts, sinó d’una manca de realisme propera al ridícul si tenim en compte que a la pràctica no hem fet més que un continuisme de les polítiques portades a terme pels governs convergents, però pactant amb els “del català marginalitzat”. [@more@] 

Des del món acadèmic, des de la societat civil i des de sectors ben diversos del catalanisme s’han fet crits d’alerta per la manca d’una política clara i decidida en defensa del català. La Secretaria de Política Lingüística ha anat fent campanyes publicitàries i accions puntuals, algunes de ben encaminades i interessants, però més o menys en la línia dels governs anteriors, sense canvis substancials ni innovadors, i sobretot sense capgirar cap de les tendències negatives que amenacen el futur de la nostra llengua. Les lleis i normatives relacionades amb l’ús del català continuen sense complir-se, sense que això generi cap resposta contundent ni de la pròpia administració que en principi ha establert les normatives legals ni, per suposat, de la justícia que pot continuar emparant impunement l’incompliment de la llei. Un recent informe de la Plataforma per la Llengua diu que no arriben al 50% els grans establiments comercials que compleixen la Llei de Política lingüística, i als centres púbics de Secundària el percentatge no és gaire superior; i una llei que té un grau d’incompliment tan elevat no sé si mereix el nom de llei, potser valdria més dir-n’hi recomanació. O és que algú s’imagina que només la meitat de la població seguís les normatives de trànsit o les obligacions fiscals o les que fan referència a la seguretat laboral? 

Ja podem imaginar que no deu ser fàcil portar a terme una política lingüística coherent i rigorosa, quan el debat el monopolitzen els sectors contraris a l’existència del català, amb un poder judicial que sovint pren partit a favor seu, però com a mínim no diguem bajanades. Parlar del “català excloent del catalanisme de dretes”, quan nosaltres no hem fet més que una política netament continuista és com a mínim una temeritat. I parlar del “català marginalitzat del sucursalisme d’esquerra”, quan l’actual directora de Planificació i Foment de la Secretaria de Política Lingüística, Paquita Sanvicen, és precisament del Partit dels Socialistes, em sembla una niciesa.   

Tweet

Com diu el refrany: pel maig, cada dia un raig. I aquest any, així ha estat. Veníem d’un llarg període de sequera, i a tots ens han sorprès aquestes pluges tan generoses que han fet obrir les comportes d’algun pantà, i a la capçalera del Segre temen que hi hagi algun desbordament. És cert que encara no es pot dir que s’hagi arribat a uns nivells de reserva normals, però sí que s’ha superat la fase crítica d’emergència. En aquests moments, hi hauria prou aigua emmagatzemada com per a arribar a la primavera que ve, quan entraran en funcionament les dessaladores, encara que ja no plogués més. I tot sembla indicar que les pluges continuen. Si el transvasament era inacceptable per a molts, fins i tot davant d’una situació d’emergència, ara sembla que no té cap mena de justificació. [@more@] 

El Conseller Francesc Baltasar va salvar la pell no pas tant pel suport dels seus companys de Govern com pel convenciment que la seva dimissió hauria perjudicat encara més la imatge del tripartit. La gestió de la crisi ha estat realment un desastre. I el Conseller de Medi Ambient no n’era tampoc l’únic responsable. És cert que, davant d’una persistent sequera i per tant del risc d’haver d’afrontar una situació d’emergència que afectés directament els ciutadans (amb el desgast electoral que això suposa), un govern responsable havia de buscar i tenir previst solucions excepcionals. La ciutadania tampoc els hagués perdonat la imprevisió. I és cert també que, qualsevol mesura excepcional podia generar, d’una banda, enormes despeses i, de l’altra, actituds d’incomprensió. 

Però crec que la sensació generalitzada de què s’ha fet el ridícul en tot aquest tema, no ve tant donada per errors concrets que s’hagin pogut cometre com per la imatge de desgavell, contradictòria i gens transparent, que s’ha donat: aquest anar i venir amb propostes improvisades, desmentiments, justificacions injustificables, actituds tancades enfront de propostes de més llarg abast, i sobretot un alt grau d’incoherència amb el que s’havia mantingut fins ara, de desautoritzacions internes entre els membres del tripartit, i de manca de voluntat d’exercir la migrada autonomia de què disposem, deixant que al final ens dictessin des de Madrid el camí a seguir. 

I, ara, quan havien mig arribat a convèncer que el transvasament era inevitable, encara que amb el nom de canonada per no confondre’s amb la política del PP, s’ha posat a ploure. Maleïda pluja. El Govern, i especialment el Conseller Baltasar, haurà de tornar a passar un mal tràngol: tirar endavant el projecte de transvasament que ja no té cap mena de sentit, a no ser que es combregui amb les tesis populars que tant s’havien atacat, de manera que les queixes s’incrementaran notablement; o fer-se enrere amb el risc de ser interpretat com un nou mal pas, que serà igualment ridiculitzat per l’oposició i pels mitjans de comunicació. Un dilema de difícil solució que farà que els nostres polítics hagin de valorar, més que la seva idoneïtat, quina pot malmetre encara més la seva ja malmesa imatge. Només hi podria haver una tercera via, encara pitjor: que, al final, la solució al dilema els vingués dictat de nou des de Madrid. Maleïda pluja.   

Tweet

Va agafar una mica per sorpresa l’aprovació, aquesta setmana, d’una esmena al projecte de reforma constitucional en què es reconeixia les anomenades llengües regionals de l’Estat francès. Probablement aquesta ha estat una de les claus que ho han fet possible. Perquè l’aprovació de l’esmena a l’article primer de la Constitució francesa no ha estat el resultat d’una revolta, ni tan sols d’una reivindicació massiva, dels pobles que tenen una llengua diferent del francès, sinó que s’ha aprovat a proposta del President de la Comissió de Lleis de la Assemblea Nacional francesa, Jean-Luc Warsmann, el mateix que havia rebutjat anteriorment altres iniciatives semblants. Ara caldrà veure quins efectes podrà tenir aquesta modificació de la Carta magna francesa per al desenvolupament de les llengües com el català, el basc, el bretó, l’occità, el cors o l’occità.

[@more@]

L’esmena, aprovada gaire bé per unanimitat, diu textualment: « Les langues régionales appartiennent à son patrimoine. ». Tampoc és per tirar-hi coets. Es tracta simplement de reconèixer l’existència d’unes llengües que fins ara eren ignorades, però no s’altera el principi que el francès continua essent la llengua de la República. Per tant, es manté intacta la idea que el francès és l’única llengua oficial. Lògicament, la primera resposta que se’ns acut és dir que aquest és un pas mínim i insuficient.

Ara bé, alguna cosa podria canviar si finalment s’inclou aquest apartat en el text constitucional francès. Si establim una comparació amb la situació a l’Estat espanyol, evidentment, això ens semblaria ben poca cosa. D’altra banda, a la Constitució espanyola també s’hi diu que les diverses llengües de l’Estat formen part d’un patrimoni que cal protegir, i ja veiem com interpreten els espanyols aquest principi constitucional de “protegir”. Però podria ser que en el cas francès hi hagués un matís diferent: fins ara, qualsevol iniciativa per a fomentar aquestes llengües regionals topava amb el jacobisme francès que apel·lava a la manca de base legal per a fer-ho. És l’argument que sempre ha donat el Govern francès per no ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries.

A Espanya, l’incompliment de les lleis és vist com la cosa més natural del món, sempre que vagi en defensa d’unes determinades ideologies, i la Justícia així ho avala. De la mateixa manera que l’esperit democràtic de molts polítics espanyols, de dretes i d’esquerres, fa aigües tan bon punt ensumen que poden perdre una part dels seus privilegis i del seu poder com a nació dominant. La possibilitat de poder emparar-se amb aquest principi constitucional pot obrir algunes portes a certes modificacions legislatives, o com a mínim a emprendre iniciatives de caràcter més local, fins ara vetades. El jacobinisme francès és més acusat que l’espanyol, és cert; però també ho és l’esperit democràtic, que en el cas espanyol té molt que desitjar, i el rigor del seu sistema judicial.

Caldrà veure, doncs, si aquesta esmena constitucional representa o no una escletxa d’esperança per a la supervivència del català a la Catalunya del Nord.

Tweet

Ahir, Josep Lluís Carod Rovira va presentar a  Vic la seva proposta de cara al 2014. Davant un públic més aviat reduït va presentar les línies generals que ha recollit en el seu darrer llibre, amb el seu habitual estil agut, irònic i incisiu. De la presentació que en va fer, en podríem destacar tres aspectes: la part central del discurs, basada en el full de ruta cap a la fita del 2014; una justificació personal de la seva tasca al Govern de la Generalitat; i un toc d’alarma, extremadament crític, respecte a la credibilitat del partit. Deixant de banda la justificació personal, semblant a la que fa l’Huguet en la Ponència del 25è Congrés, encara que en el cas de Carod és molt més raonada i ajustada a la realitat, la resta del discurs representa un gir de 180º en relació al discurs oficial del partit, però sobretot del Full de ruta aprovat la tardor passada i lògicament de la mateixa ponència oficial del Congrés d’ERC. [@more@] 

El seu plantejament sobre com arribar a la consulta popular del 2014 no tenia res a veure amb el que es va aprovar en la Conferència Nacional d’ERC de l’any passat. Personalment vaig ser molt crític amb aquell Full de ruta redactat pel Ridao perquè, semblantment a la Ponència del Congrés del mes de juny, es partia de la base que Esquerra havia de ser el pal de paller, la consulta s’havia de fer des de l’esquerra i només quan Esquerra tingués la majoria, i en definitiva perquè resultava d’un infantilisme sense cap ni peus. En canvi, ahir, l’encara President del partit va fer una exposició molt més seriosa, amb la qual sí que puc estar-hi d’acord, situant el projecte nacional del 2014 com un projecte de país i no de partit, en el qual ERC hi ha de tenir un paper rellevant però no pas únic, amb l’aspiració ja prou optimista de consolidar-nos com a tercera força política. Naturalment, ell va posar tot l’èmfasi en els suports internacionals que necessitarem, arribat el moment, i que ell ja està treballant des de la Vicepresidència del Govern, que evidentment són silenciats en el text de la Ponència del Congrés d’Esquerra, donat que els redactors del text són d’una candidatura oposada a la del Carod.   

La pregunta és òbvia: a què ve aquest gir de 180º? Com és que la tardor passada ell no solament no va dir res, sinó que va aprovar aquell pamflet tan infantil com contradictori? Estava llavors lligat de mans i peus, i ara ha pogut esplaiar-se? O només ha canviat d’opinió per situar-se millor en la cursa pel control intern del partit? 

Però Carod ahir va anar més enllà. Quan va parlar, amb una clara al·lusió al procés electoral que viu Esquerra, de la credibilitat del partit va ser molt contundent: estem sota mínims, així no anem enlloc. Jo puc ser molt crític en aquest bloc amb la direcció del partit, però ell no es va pas quedar enrere. Amb això també coincidiria amb ell. L’únic que no quadrava és que la situació a què ha arribat Esquerra ha estat propiciada per la ineptitud, sovint la mesquinesa, i la manca de visió de país, d’una direcció de la qual ell n’és el President.  A

quí hauríem de tornar a formular les mateixes preguntes: a què ve aquest gir de 180º? Com és que fins ara no solament no deia res, sinó que menystenia les veus crítiques que anaven en la mateixa direcció que ara sembla que ell mateix ha emprès? Estava llavors lligat de mans i peus, i ara ha pogut esplaiar-se? O només ha canviat d’opinió per situar-se millor en la cursa pel control intern del partit?

Tweet

Bona part del text de la ponència d’Esquerra, de cara al 25è Congrés, està constituït per un munt de frases genèriques que podrien signar perfectament la resta de partits parlamentaris. Potser per això hi ha un apartat (el 2d.3) en què es vol desmarcar i presentar-se com un partit singular:  “… Això es tradueix en concepcions alternatives a les polítiques de la resta de partits catalans” i continua “La nostra concepció de la política de relació amb les entitats basades (sic) en el contracte programa, amb criteris i objectius compartits davant la repartidora i el clientelisme propi de CiU i la substitució de la funció de les entitats pels governs, model compartit per PSC i Iniciativa”. Quina barra!. [@more@] 

Em sembla d’una arrogància excessiva parlar de “concepcions alternatives a les polítiques de la resta de partits catalans”, quan en realitat hem caigut en els mateixos vicis i errors dels altres. I més quan ens referim al model compartit amb PSC i Iniciativa, tant a l’Ajuntament de Barcelona com al Govern de la Generalitat. No negaré que el Govern de CiU podia tenir tics de repartidora i clientelisme, però en alguns dels Departaments dirigits per gent d’Esquerra hem multiplicat per deu aquest clientelisme. La gent que treballa en el món associatiu de caràcter nacionalista sap que el clientelisme en els darrers anys s’ha accentuat d’una manera exagerada. I ja no es tracta d’impressions o deduccions que hom pugui treure de la forma de distribuir les subvencions, sinó d’afirmacions expresses i explícites fetes pels mateixos responsables polítics.  

Personalment, he sentit vergonya en més d’una ocasió al Palau de la Generalitat, o convidant en algun acte un representant de l’administració. Precisament pel seu sectarisme, per l’intent gens dissimulat de condicionar l’activitat proposada per l’entitat, per la manca de visió de país…  

Posar aquest text en la ponència d’Esquerra em sembla una mena d’insult a la intel·ligència. Em queda només el dubte de saber si ho han escrit sense parar-hi cap atenció, simplement com una frase que queda bé, perquè ja compten que l’interès del Congrés no es centrarà en aquestes foteses sinó en el control del partit; si ho han fet a consciència, per riure’s del mort i de qui el vetlla; o si el seu nivell d’inconsciència és tal que ni s’han adonat de la contradicció flagrant entre el que es fa i el que s’escriu. O, potser, per les tres raons a la vegada. 

Tweet

Ja sé que parlar de capacitats o incapacitats innates de pobles sencers, i de forma global, pot tenir connotacions racistes; però em sembla que en aquest cas és inevitable. Els polítics espanyols tenen una habilitat especial, desconeguda entre els catalans, per a capgirar el discurs i portar el debat polític al terreny que més els interessa. Ho veiem en els debats sobre la llengua, sobre el finançament, sobre els principis democràtics, sobre la constitucionalitat de l’Estatut… i en tants altres temes. Hi ha un plantejament inicial que sembla tenir una lògica inqüestionable, però tot seguit des d’Espanya se’ns gira l’argument i acabem discutint sobre les nostres febleses. [@more@] 

En el cas de la llengua, per exemple, ens trobem en una situació de risc evident de substitució lingüística, demostrable amb xifres; el català continua essent discriminat per la legislació espanyola, mentre que la legislació catalana que podria compensar-ho no es compleix; en definitiva, ens estem debatent entre la mort, la marginalització o una més que precària supervivència, i en canvi ens giren el sentit del debat i acabem discutint fins a quin punt el català no està discriminant la llengua castellana. 

Semblaria que parlar de respectar la voluntat popular, lliurement expressada a les urnes seria un principi democràtic indiscutible. I en base a això, algú gosa plantejar que algun dia potser la ciutadania podria expressar la seva voluntat de futur com a país. Però tot seguit ens trobem que al Parlament de Catalunya, i de la mà de la força política teòricament més nacionalista, s’hi portarà una proposta de llei de consultes populars que nega explícitament aquesta possibilitat i en tot cas el debat es centrarà en les limitacions que cal posar perquè la ciutadania no tingui la temptació de qüestionar el seu futur, ja predeterminat per les lleis espanyoles. 

I en el cas del finançament ens està passant quelcom de semblant. El Parlament de Catalunya, per una majoria de gaire bé el 90%, va aprovar una proposta d’Estatut i de model de finançament. Aquesta voluntat àmpliament majoritària dels representants del poble de Catalunya, va ser ribotejada per tots costats, deixant-la en la misèria que van arribar a pactar els nostres polítics davant la prepotència espanyola. Aquella pelleringa d’Estatut resultant, amb un més que modest model de finançament, va ser referendat com a mal menor pel poble de Catalunya, també per una majoria folgada. Però quan crèiem que, humiliats i vençuts, podíem començar a treballar amb el que ens havien deixat, ara resulta que el debat, posat a les seves mans no ha fet més que començar. Ara es posa en qüestió si s’ha de complir o no la llei, i s’ha de tornar a negociar els termes de la seva aplicació, no sigui que els catalans siguem tan insolidaris que pretenguem complir una llei espanyola (l’Estatut és una llei espanyola) només perquè encara en resti alguna despulla favorable. Defensar l’estricte aplicació de la llei esdevé un acte heroic insostenible. 

Al final, haurem de concloure que potser sí que hi ha diferències racials que ens fa diferents, inferiors, amb una capacitat innata dels espanyols per a capgirar qualsevol argument en favor seu enfront d’una tossuda ruqueria dels nostres polítics, en tant que representants del poble català. I segurament acabarem demanant-los perdó per haver oposat tanta resistència a ser dominats, vençuts i assimilats com a espanyols de segona.  

Tweet

Comento amb un amic l’article d’ahir, en què deia que em semblava absurd parlar de “transformacions del model econòmic” quan vivim en uns moments en què l’única alternativa sembla ser la d’administrar, amb més o menys sensibilitat, el model liberal imperant. L’economia, a l’Europa que ens ha tocat viure, es mou per uns altres paràmetres, fruit de la globalització, que s’escapen del control dels Estats; i molt més, està clar, de poders amb poca capacitat de decisió com el nostre. I el meu interlocutor em comença a enumerar un reguitzell de mesures que ha portat a terme, entre altres, el Departament que dirigeix Josep Huguet. [@more@] 

Només faltaria que qualsevol Departament de qualsevol administració, amb un mínim de pressupost,  no pogués presentar un reguitzell d’actuacions fetes. El tema no està en si s’han fet coses o no, sinó en veure fins a quin punt aquestes accions de l’administració han resultat rellevants per al conjunt del país, i en aquest cas concret per a l’economia catalana. Escoltant-lo hom pot tenir la sensació que les oficines del COPCA les acaba d’obrir l’actual Govern de la Generalitat, que és la primera vegada que es dóna suport o es fomenta l’exportació i la internacionalització de la nostra economia, o que mai la Generalitat no havia fet viatges a l’estranger amb empresaris catalans. S

uposo que més o menys ens passa a tots: el que estem fent nosaltres ens sembla el més important del món. Com si tot girés entorn de la nostra activitat, o com si el món s’hagués d’aturar si nosaltres ens aturéssim. Diguem que tanta pretensió és una feblesa ben humana. A tots ens agrada mirar-nos el melic. Però bé. Aquesta feblesa esdevé un xic més preocupant quan es tracta d’algú que en principi hauria de tenir una visió més global i completa de la realitat del país.

L’economia catalana segueix el seu curs, amb èxits i ensopegades com les que ha tingut sempre, ben al marge de l’activitat del Govern. No crec que ningú amb un mínim d’objectivitat pugui avaluar l’acció governamental gaire més enllà d’una discreta grisor, i el Departament de Josep Huguet no n’és pas una excepció. De transformació del model econòmic, ni parlar-ne. Som, més o menys, allà on érem fa quatre o cinc anys, i l’acció del Govern de la Generalitat, per exemple, no ha estat capaç d’aturar la davallada econòmic i de prestigi internacional que, segons diuen, ha patit la capital catalana.

Tweet

Ja estem acostumats, els qui sempre ens hem mogut en l’àmbit de l’esquerra, a una certa retòrica que a l’hora de la veritat es tradueix en ben poca cosa. Quan s’és a l’oposició, i molt més si es té una posició marginal, es poden sostenir postulats i propostes de caràcter revolucionari que ho capgirarien tot per posar-ho al servei de la classe treballadora o de la ciutadania en general; però quan s’assumeixen responsabilitats de govern, aleshores ens adonem del món en què vivim, i s’imposa el realisme. Pot ser frustrant, perquè hom podia haver posar moltes expectatives en un canvi que transformés una realitat que consideràvem injusta, però no hi ha més cera que la que crema. A Europa, avui, no es poden fer gaire filigranes en el camp econòmic, perquè qui té el veritable poder no són els governs, i molt menys els governs subestatals. 

[@more@]

Dit això, podem ser crítics amb els governs d’esquerres, l’espanyol o el català, perquè en el millor dels casos poden fer lleus retocs a la línia seguida pels seus predecessors, però hem de ser conscients que no poden tocar les parets mestres i molt menys el model econòmic: El PP i el PSOE s’acusen sempre de copiar-se els programes electorals en matèria d’economia, i CiU i el PSOE també coincideixen sempre en aquests temes. Als ciutadans que ens considerem d’esquerres ens queda l’opció de continuar somniant, o com a molt mantenir-nos com a veu crítica. Però una cosa és que a peu de carrer es mantingui la utopia, malgrat la inèrcia de la realitat, i l’altra és que els mateixos que han hagut d’assumir la responsabilitat de gestionar aquesta realitat facin veure que viuen en un altre món. 

El capítol 1.B de la ponència estratègica que es presenta al Congrés d’ERC diu textualment: “Completar la transformació del model econòmic dels Països Catalans”. Utilitza el terme “completar”, perquè el text, escrit des d’un Departament de la Generalitat, dóna per suposat que s’ha iniciat una transformació, tal com es diu en algun altre apartat de la ponència, gràcies a la intervenció i al paper decisiu d’Esquerra al Govern català. Parlar de transformar el model econòmic, a aquestes alçades, a l’Europa que vivim, i amb l’experiència d’uns quants anys de govern tripartit, és com a mínim ridícul, per no dir patètic. Es pot parlar de continuar o aprofundir, i en alguns (pocs) casos, fins i tot corregir determinades polítiques socials, però “transformar el model econòmic”…? Quanta pretensió per tan poca teca!.   

Tweet

El President del Govern espanyol ho va dir ben clar en l’acte celebrat dies enrere al País Basc, i on va assistir també el President de la Generalitat, pregonant la prioritat de la família socialista per damunt de menudalles regionals. Es referia a les declaracions de diversos barons socialistes, entre els quals podem comptar José Montilla, sobre el nou model de finançament. El President català va sorprendre amb unes declaracions amb les quals semblava voler plantar cara a Madrid, i que van merèixer l’aplaudiment general, inclosa l’oposició. Sincerament, a mi em van semblar excessius els elogis, perquè tot plegat semblava més una escenificació per a consum intern que una voluntat clara de posar en primer terme els interessos del país. [@more@] 

Per això, José Luís Rodríguez Zapatero va fer aquella advertència al President català, en públic, i en presència seva, cridant-lo a l’ordre i a rendir l’obediència deguda al seu superior; com el mestre d’antiga escola que aburricava els alumnes davant la resta de la classe. Havia d’oblidar-se del seu càrrec de President del Govern de la Generalitat, i assumir el seu rol de submís militant socialista. Així s’explica la negativa de José Montilla a convocar els partits catalans per a fixar una posició comuna enfront dels intents del Govern espanyol de no complir (no ja una promesa, que a això ja hi estem acostumats) una llei aprovada per les Corts espanyoles. Com a bon i disciplinat militant del PSOE anirà a Madrid per a consensuar la posició dels socialistes pel que fa al tema de finançament. Després, com a President de la Generalitat ja s’espavilarà per a fer valdre la seva autoritat sobre els seus socis de govern per a acceptar la decisió presa.  

L’Artur Mas protesta, i ERC i IC-V callen. Tan convençuts estan que Montilla no farà cas de Zapatero i posarà els interessos de Catalunya per davant dels del partit? De moment, ja comencem malament alterant l’ordre lògic de les primeres reunions, però especialment greu és que s’accepti encetar una negociació multilateral, com si s’hagués de pactar el compliment o no de la llei. A més, ells juguen amb l’avantatge de saber que la justícia els farà costat a l’hora d’incomplir la Llei.

Tweet