Bloc de notes de Josep Romeu

Per a la majoria dels ciutadans hauria de ser molt difícil opinar sobre la conveniència, els costos (econòmics i mediambientals) i els riscos de la utilització d’una o altra font d’energia. Deuen ser ben pocs els qui poden parlar en propietat dels problemes derivats del funcionament de les centrals tèrmiques i menys encara de les centrals nuclears. Sabem, en aquest darrer cas, que es tracta d’una tecnologia que sembla tenir molt a veure amb la mateixa tecnologia amb què es poden fabricar les bombes atòmiques, que hi ha riscos de radioactivitat sense entendre ben bé en què consisteix això, i en definitiva que cal anar amb molt de compte. Però, en realitat, més que saber, la majoria intuïm i prou. En molts casos, ni tant sols les entitats ecologistes especialitzades en aquests temes tenen uns coneixements científics prou aprofundits. [@more@] 

Quan porto el cotxe al mecànic, com que no hi entenc gran cosa, no em queda altre remei que fer-li confiança i creure’m les seves explicacions que, sovint, ni tant sols caldrien. Si ell ho diu, així deu ser; i jo m’ho crec perquè confio en la seva professionalitat. En el cas de les centrals nuclears no ens queda ni això. L’únic que sabem del cert és que empreses, tècnics i polítics estan conxorxats per amagar tota la informació possible als ciutadans, potser perquè pensen que és l’única manera que arribem a acceptar conviure amb determinats riscos. La primera sospita ja em ve quan, malgrat que ens asseguren que les centrals nuclears són segures, ningú en posa cap just al costat de les capitals que és on hi ha més demanda d’energia; i les sospites es confirmen quan una i altra vegada veiem com tècnics i polítics ens amaguen permanentment la informació, o directament la falsifiquen. 

L’incident de la central d’Ascó n’és un exemple clar. Ara sabem que la fuita radioactiva va ser 750 vegades superior a la que es va dir en un principi; no és un petit error de precisió, que diguem. Pel que diuen els mitjans hi va haver una manipulació de les mesures de control, reconeguda ara pel Consell de Seguretat Nuclear. Tot apunta a què una acció delictiva de tècnics i directius de la central hauria posat en perill  els treballadors així com la població de l’entorn. Però aquests havien de tenir forçosament la complicitat (o va ser per absoluta incapacitat i ineptitud professional?) dels membres del CSN, que d’entrada també van minimitzar l’incident i van donar per bones les dades aparentment inofensives que els donaven. I els polítics han continuat donant suport a un CSN incapaç de portar un mínim control sobre les centrals nuclears. 

La ciutadania no hi entén gran cosa en energia nuclear, però té proves evidents de la manca d’escrúpols de les empreses i dels seus professionals, per als quals l’interès econòmic prima sobre la seguretat de la població, així com de la complicitat d’uns polítics que ho toleren. Davant d’això és perfectament lògic, i legítim, qualsevol recel per infundat que sembli: els qui no tenen cap credibilitat són ells.

Tweet

Analitzant el text de la ponència que es presentarà en el Congrés d’Esquerra ens adonem de seguida que es manté (potser no calia esperar altra cosa) la mateixa miopia política que ja he denunciat en altres ocasions. Es parteix de la idea que nosaltres som l’únic referent, nosaltres som l’eix central de la política catalana, els únics que defensem el dret a decidir, i per tant tota l’estratègia es basa en què el país se n’adoni, i es faci d’Esquerra. Quan siguem la força majoritària (el 2014?),  ja podrem tirar pel dret. Com si no hagués passat res el 9 de març, com si no ens diguessin res les recents enquestes i sondejos sobre la intenció de vot dels catalans, com si l’espectacle que estan donant els nostres dirigents no afeblís encara més la nostra situació, com si per a construir la majoria social necessària no existissin altres forces polítiques al país (alguna amb molta més implantació i recolzament que la nostra), com si fos possible construir una majoria social a partir d’una sola força política (qui acceptarà anar de comparsa?), com si fos desitjable construir aquesta majoria social només des d’un sector ideològic del país… [@more@] 

Aquesta manca de visió que s’apropa al ridícul, a no ser que sigui una retòrica buida per a no anar enlloc a consciència, s’explicita ja d’entrada en l’apartat 0a.7 del preàmbul quan diu: “La via catalana cap a la Independència, cap a la construcció d’una nació global i plural, requereix l’articulació d’una ampla majoria social. Per assolir-la, cal que Esquerra aprofundeixi el seu projecte estratègic i els seus programes sectorials; que s’enforteixi a partir d’un debat profund sobre les opcions reals de futur que tenim; que orienti la seva acció també cap a fora, a la intervenció en tots els àmbits i sectors; a debatre i a convèncer, a suscitar adhesions, a teixir xarxes de col·laboració i a sumar nous i noves membres”. Parlem de l’articulació d’una “ampla majoria social”, però tot seguit diem que per assolir-la el que hem de fer només és enfortir Esquerra, sense ni mencionar la resta de forces polítiques amb les quals caldria construir aquesta majoria social. 

Per suposat que com més fort sigui el partit i més pugui ampliar la seva base de militants, de simpatitzants i de votants, millor. Però de cap de les maneres podem supeditar la via catalana cap a la independència, a les possibilitats i al suport que tingui el partit. No es tracta tant sols de què sigui utòpic o inviable que ERC assoleixi per ella sola la majoria necessària, sinó que a més seria contraproduent: cal que la proposta sorgeixi i sigui del conjunt de la societat catalana, de la dreta i de l’esquerra. És el mateix error que s’atribueix a l’Artur Mas quan parla de construir la “Casa gran” del catalanisme, però com a mínim ell ho fa des de la força majoritària; igualment insuficient per a exercir el dret a decidir. 

No és possible liderar un partit polític sense deixar de tenir una visió global de la realitat del país?

Tweet

Arran de la darrera acció mortal d’ETA hem tornat a sentir els mateixos arguments de sempre. Però n’hi ha un que crida especialment l’atenció: “Amb violència, res”. Ho deia el Lehendakari Ibarretxe, però ho hem sentit infinitat de vegades en boca d’altres polítics bascos i espanyols. I sembla d’una lògica aplastant. Un sistema democràtic és aquell que ofereix als ciutadans la possibilitat d’exercir els seus drets, de defensar els seus interessos i, en definitiva, d’assolir qualsevol objectiu polític legítim a través de la voluntat popular. I tan legítim és aspirar a un model d’Estat com aspirar a un altre. Si la democràcia ofereix els seus propis canals per a satisfer les voluntats de la ciutadania, evidentment, la violència hi és del tot sobrera. Amb violència, res. D’acord. I sense? [@more@] 

Si establim unes regles del joc amb les quals es considera que determinats drets poden ser conculcats, que hi ha posicionaments polítics que no hi tenen cabuda, i  que es pot menystenir la voluntat democràtica de la ciutadania, estem fent una invitació a saltar-se pel dret el principi de la no violència que bàsicament tots compartim. O no tots. Quan la democràcia no ofereix una via pacífica per a assolir determinats objectius polítics basats en la voluntat popular, podem pensar que, malgrat tot, hom cregui que és millor renunciar a l’exercici d’uns drets abans que transgredir un principi moral; però tampoc ens ha d’estranyar que alguns no ho vegin així. Podem condemnar la violència pel que té d’immoral i d’atemptat contra la vida i la dignitat de les persones. Però la legitimitat per a fer aquesta condemna no la tenen els qui sí que creuen en la violència per a defensar determinats interessos (dins o fora de l’Estat, a l’Iraq, per exemple) o per a defensar el seu model polític d’Estat (estem segurs que el PP i el PSOE renunciarien a la violència per a defensar el seu model d’Estat?).  

Malauradament hi ha gent que està disposada a traspassar aquest límit moral de la no violència. Però n’hi ha per tots dos bàndols. I sorprèn que els mateixos que neguen la via pacífica per a defensar determinats drets, per assolir determinats objectius polítics o per a defensar un determinat model d’Estat, i que fan aquesta negació amb una amenaça d’utilitzar ells la mateixa violència, siguin al capdavant de les manifestacions de condemna. Podem estar d’acord amb el principi que amb violència, res. I sense, tampoc? I si diem que amb violència, res… volem dir res de res?

Tweet

A la vista de la ponència oficial que s’haurà de discutir en el proper Congrés d’ERC, i abans de fer-ne una anàlisi minuciosa, ja es poden avançar unes quantes idees generals. La primera és que seguim, i potser no podia ser d’altra manera, amb els mateixos errors d’anàlisi dels darrers temps. Entre altres coses perquè més que una anàlisi rigorosa de la realitat a partir de la qual es projectin propostes de futur, és una justificació del que s’ha fet fins ara per tal de continuar aferrats a les mateixes cadires, sense cap mena d’autocrítica. Acabada la lectura de la ponència, hom podria preguntar-se: si ho hem fet tan bé, com és que la gent no ens ha votat com esperàvem?. [@more@] 

Només cal veure les ponències alternatives que han presentat tant el Reagrupament com Esquerra Independentista. Sense que amb això vulgui dir que combrego plenament amb ells, com a mínim s’hi nota un esforç d’anàlisi de la situació i s’hi proposen unes actuacions conseqüents amb aquesta anàlisi. Ja ho he dit en d’altres ocasions: per mi el problema no és que s’hagi fet tot malament i que per tant calgui un gir de 180 graus, sinó que hem renunciat a debatre seriosament les estratègies a seguir, a fer autocrítica i per tant a corregir els errors, i ens limitem a anar justificant el que s’ha fet amb l’únic objectiu de salvar els llocs de poder. I per a completar-ho, hem promogut una dinàmica interna basada només en la cerca de fidelitats cegues per a mantenir els qui ocupen aquests llocs de poder a canvi de la promesa de poder escalar darrere d’ells. 

Llegint la ponència oficial hom s’adona de seguida d’on prové l’autoria o la inspiració del text, perquè no es tracta ni tan sols d’una justificació genèrica de l’acció de Govern i de l’actual direcció, sinó que es concreta en la justificació bàsicament de les àrees portades per una candidatura en concret. Des de la sectorial de cultura, per exemple se’ns invita a presentar esmenes a la ponència… però, resulta que la Cultura no apareix pràcticament per enlloc. I això que en algun document anterior havíem aprovat la consideració de la Cultura com l’eix fonamental de l’acció política. En canvi, el capítol de “transformació del model econòmic” (quina gosadia!) s’enduu la part central de la ponència. Tampoc apareix per enlloc la política internacional, ni tants altres temes bàsics per al futur del país  

En definitiva, la primera conclusió general que es pot treure d’aquesta ponència és que des del Govern, amb un protagonisme clar de la Gent d’Esquerra, ja estem transformant la societat catalana, sobretot a nivell econòmic, i per tant només cal que la gent se n’adoni i ens voti. Quan la majoria social del país se n’hagi adonat i vingui a nosaltres, tindrem la força suficient per a proclamar la independència o fer el referèndum per a decidir el nostre futur. Amb aquest convenciment, s’acaba dient que el 2012 ja valorarem si estem en condicions de convocar el referèndum del 2014. Mentrestant, no ens posem benes abans de les ferides.

Tweet

És curiós com, a vegades, entre tots plegats (polítics, periodistes, moviments socials…) desenfoquem els temes fins al punt de perdre’ns en polèmiques estèrils, quan la realitat va per un altre cantó. Fa molt de temps que balla el litigi per les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida reclamades pel bisbat de Barbastre. La política del Vaticà (i aquí hem d’entendre el terme política en el seu sentit més estricte) ha estat sempre la d’afavorir unes determinades ideologies i sobretot defensar el poder, que en aquest cas rau a Madrid. La creació del Bisbat de Barbastre no tenia cap finalitat pastoral, sinó exclusivament política, de partit. Es tractava d’evitar la influència d’una determinada institució sobre els territoris de la Franja. Però quina importància pot tenir la sentència d’un tribunal eclisiàstic (el Tribunal de la Rota, des de Roma), en un afer que al capdavall és competència de la Generalitat? [@more@]Sembla lògic que els responsables del Bisbat de Lleida, i en general els creients d’aquella diòcesi, hagin intentat que a nivell intern de l’Església hi hagués un posicionament favorable sobre la disputa per les obres d’art reclamades per la nova diòcesi de Barbastre. Els creients catalans ja saben de què va això de tenir disputes amb l’Església espanyola, sempre al servei d’una determinada opció política, com també saben que sempre tenen les de perdre. Però aquí estem parlant d’un Museu i d’unes obres d’art, que legalment formen part d’un patrimoni nacional, la preservació del qual és competència de la Generalitat de Catalunya. Per tant, no caldria donar tanta importància a un afer intern de l’Església, com han fet els mitjans de comunicació. Suposo que tot plegat ha estat una estratègia calculada per part del Govern de la Generalitat, i en cap cas una negligència per no assumir les seves responsabilitats. Durant tots aquests anys el debat ha estat fonamentalment un afer intern de l’Església, fins arribar a aquesta sentència del Tribunal de la Rota, que sembla ja definitiva. Però definitiva només en l’àmbit de l’Església. La no interferència del Govern de la Generalitat podria venir motivada, expressament, per un deixar fer i un allargar indefinidament el tema sense cremar-s’hi; amb la idea de, un cop acabat el procés eclesiàstic, recordar que el tema a nivell legal encara ha de començar, i que la competència per a decidir el futur del patrimoni és exclusivament seva. Una cosa és que estiguem en una època de regressió (en el respecte als drets humans, en els drets laborals, en la política autonòmica de l’Estat, en la defensa del medi ambient, etc), i l’altra seria que retornéssim a les èpoques medievals en què l’Església constituïa un veritable poder polític.

Tweet

Per més que s’intenti donar una aparença de normalitat és evident que el 25è Congrés d’ERC és una anomalia. Neix forçadament, de forma precipitada, davant d’una derrota electoral la responsabilitat de la qual ningú vol assumir, i es polaritza en una lluita personalista per assolir el poder en una cursa desenfrenada que està obrint ferides que després seran difícils de tancar. Dubto que la gestió de la crisi s’hagués pogut fer pitjor, amb l’agreujant que els causants del desgavell actual són els qui competeixen en primera línia per acabar de controlar del tot el partit. Un congrés que tindrà dues parts, amb mecàniques de funcionament diferenciades, amb la possibilitat de provocar situacions encara més contradictòries. Serà com fer Pasqua abans de Rams. [@more@] 

El dia 7 de juny els militants d’ERC escollirem el President i el Secretari General, i una setmana després aprovarem o no la gestió portada a terme fins ara, així com la nova estratègia a seguir. Per tant, es podria donar el cas que sortís escollida una candidatura primer i després en reprovéssim la seva gestió o aprovéssim un document estratègic diferent al que proposaven. De tota manera, tampoc cal amoïnar-s’hi massa perquè els documents són això: documents, paperassa… El que importa de veritat és qui els haurà d’interpretar o de posar a la pràctica. I ja estem avesats a contradir-nos constantment, a no fer cas ni dels nostres propis acords i a justificar sempre a posteriori el que capriciosament s’ha decidit des de la direcció. 

A partir d’ara, aniré fent en aquest bloc un seguit d’anotacions sobre el document estratègic que se sotmetrà a votació en aquest 25è Congrés d’ERC. Obviaré, lògicament, els errors de tipus ortogràfic, gramatical i de redacció (que són molts) perquè ja s’entén que l’esborrany ha estat fet a corre cuita. I tampoc es pot demanar peres a l’om.

Tweet

Obsessionats com estem tots plegats pel tema de l’aigua, aquests dies hem rebut les pluges amb satisfacció fins i tot encara que ens hagin pogut esguerrar el cap de setmana. És cert, però, que l’aigua caiguda aquests dies no representa, encara, la fi de la sequera. I és lògic que des del Govern es mantinguin els plans d’alerta, les polítiques d’estalvi i les previsions a mitjà termini, per si de cas. Però tinc la impressió que hi ha decisions polítiques que es prenen o es deixen de prendre més per l’interès del polític de torn que per l’interès general. Fan una mica com els àrbitres de futbol, que per més que vegin que s’han equivocat prefereixen mantenir-se durs en la seva posició per no haver de rectificar; pesa més l’orgull personal que la frase popular que diu que “rectificar és de savis”. [@more@] 

Si és cert, com diuen, que tot l’enrenou per a portar aigua a Barcelona és purament circumstancial perquè a partir de la primavera que ve ja entraran en funcionament les dessaladores que resoldran definitivament el tema de l’aigua per a l’àrea metropolitana, els números comencen a no quadrar. Tot sembla indicar que si bé les pluges no han resolt el tema de la sequera (i molt menys si pensem en termes de sobreexplotació dels aqüífers), sí que poden alleugerir-la considerablement. Queda el recurs de la portada d’aigua en vaixells que, malgrat tenir un cost força elevat, no representa cap agressió al territori, com ho és el transvasament, ni deixa cap porta oberta per a futurs mals usos d’aquesta infraestructura. D’altra banda, si al final de tot plegat ni les pluges d’aquesta primavera no fossin suficients,  ni ho fossin les de la tardor, tampoc seria un drama tan exagerat que circumstancialment, per un període que segons diuen serà curt, s’haguessin de fer restriccions d’aigua a l’àrea metropolitana. Cada estiu hi ha pobles de Catalunya que pateixen restriccions d’aigua i no s’ensorra el món. L’únic problema és que això podria tenir un cost electoral o un desgast per al polític de torn. 

Però, està clar, l’alternativa és que, sense saber si realment al final es necessitarà, i en el pitjor dels casos només seria per uns quants mesos, ens gastarem 180 milions d’euros, que pagarem íntegrament els ciutadans de Catalunya. El poder i el control de la infraestructura el mantenen a Madrid, però la pagarem nosaltres. I quedarem a la mercè d’un canvi de govern a Espanya perquè es faci un transvasament més definitiu, que s’aprofitarà com a excusa per a transvasar aigua cap al sud. Em sembla un molt mal negoci. Però em sembla molt més greu l’actitud del Govern de la Generalitat d’enrocar-se en una decisió presa, segurament per por de no fer més el ridícul en aquest tema, i no voler ni replantejar-se la situació. I això que estem parlant d’un Govern d’esquerres i d’un conseller ecologista! 

Per cert que, per pura casualitat, 180 milions és la quantitat que des de Nacions Unides es sol·licitava a la comunitat internacional per afrontar les necessitats més immediates del desastre de Birmània. Però tanta solidaritat, en el món en què vivim, seria impensable, oi?  

Tweet

Després de la filtració feta pel govern de Madrid (encara que després desmentida per ells mateixos, tal com es fa amb les bones filtracions), s’han succeït tot un seguit de declaracions que al peu de la lletra diuen exactament el contrari del que en realitat representen. Per part del Govern  espanyol s’han manifestat la vicepresidenta Fernandez de la Vega, el vicepresident i Ministre d’Economia Pedro Solbes i la Ministra de Defensa Carme Chacon, i per part del Govern català el President Montilla, el Conseller d’Economia Antoni Castells, i representants d’ERC i d’IC-V, en tant que socis de govern. Tots dient que calia complir els terminis previstos en l’Estatut pel que fa a l’acord de nou finançament per a Catalunya, que tenien la voluntat de fer-ho i que estaven convençuts que així seria. En realitat, ens estaven dient que ja podem donar per descartat que tinguem nou finançament de cara al 2009. [@more@] 

El termini previst per l’Estatut és el 9 d’agost, una data que tenim aquí mateix. No és que es donessin tres mesos de marge per a negociar el nou finançament, sinó que es preveia un marge de dos anys, durant els quals ni el Govern de Madrid no ha fet res, ni el de la Generalitat tampoc. La responsabilitat (o la irresponsabilitat) és a parts iguals. Quan es diu amb tanta insistència, uns i altres, que es vol complir amb aquests terminis és perquè ja veuen que això no serà possible i, per tant, més que reafirmar una voluntat de complir amb el que marca la llei, el que fan és començar a preparar el terreny per quan s’hagi d’explicar definitivament que el 2009 no tindrem nou finaçament.  

Va ser primer el Pedro Solbes qui va encetar el tema dient que, davant de la crisi econòmica, els catalans no podíem esperar gran cosa del nou finançament  Després ha vingut la vicepresidenta Fernández de la Vega acabant de reblar el clau dient que sí que hi haurà nou finançament, però que aquest haurà de ser amb el consens de totes (o la majoria) de les Comunitats autònomes. És a dir que no hi haurà nou finançament. Fins i tot els convergents han elogiat la posició d’aparent fermesa que ha demostrat el president Montilla en les seves darreres declaracions sobre aquesta qüestió. Res de res. Passarà com amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre el mateix Estatut: primer hi hauran unes quantes declaracions més o menys contundents, i tot seguit els socialistes començaran a fer aigües dient que cal acatar les sentències (la del Tribunal retallant l’Estatut i la del Govern espanyol incomplint-lo), i els més nacionalistes, cadascú pel seu cantó, repetiran aquella vella cançó (els drets d’autor els té Jordi Pujol, des dels inicis) que si les aspiracions de Catalunya no encaixen en aquesta Espanya constitucional, ens caldrà buscar altres sortides. Això que ara en diuen “desafecció”.  

Però això sí. Com si fos una consigna sagrada, un dogma intocable, ningú farà cap pas (com no han fet fins ara) per fer un front comú, una estratègia comuna de tots els partits catalans enfront d’aquestes agressions. Ben al contrari, per a gaudi de populars i socialistes espanyols, ens tirarem els plats pel cap mirant a veure si és més culpable aquell que va pactar un Estatut a la baixa o aquell que va donar suport a governs còmplices d’aquestes agressions.  

Tweet

La Presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, és una persona intel·ligent. Mentre aquí, i en general a Espanya, el PP s’entesta a rebutjar la política lingüística de la Generalitat a base de buscar confrontació i crear falsos conflictes, la proposta d’Esperanza Aguirre apuntava de ple a la base del sistema. Per sort, li ha sortit malament. La idea de crear una escola catalana a Madrid, i de caràcter públic, era una trampa extremadament perillosa.

[@more@]

Evidentment a la senyora Aguirre l’importava un rave l’ensenyament en català (tant a Madrid com a Catalunya), així com els nens catalans que hi pugui haver escolaritzats a Madrid. La seva proposta consistia en acceptar un petit nyap a casa seva per tal que servís d’argument per a justificar un nyap monumental a casa nostra. Amb una escola pública funcionant en català a Madrid, haurien tingut molts més arguments per a reclamar, en correspondència, escoles en castellà a Barcelona. A Madrid, la possible automarginació d’un petit grup de catalans en una escola gueto no hauria estat cap problema especial, mentre que a Catalunya tenia l’objectiu d’impedir la cohesió social creant una divisió ja des de l’escola entre ciutadans per raó de la seva llengua. Els enfrontaments entre ambdues comunitats haurien estat molt més fàcils de potenciar, i d’això ja se n’haurien encarregat després com han fet a València.

Ignoro per què no ha funcionat el projecte d’escola catalana a Madrid, però puc imaginar-me’n una raó. Qui s’havia d’inscriure a aquesta escola?. Els catalans d’ideologia espanyolista, a l’estil del Vidal Quadras, estan en contra del bilingüisme i de la diversitat lingüística de l’Estat, de manera que els sembla una bestiesa potenciar el català a Madrid (aquí només defensen el bilingüisme quan creuen que hi pot haver un predomini del català); és possible que alguns ciutadans de Madrid escullin per als seus fills una escola francesa, anglesa o alemanya, però difícilment ho faran en una de catalana (encara que no tinguessin cap fòbia especial per la llengua catalana); els catalans no nacionalistes espanyols establerts a Madrid entenen que el millor per als seus fills és que s’integrin plenament en la societat on han decidit viure; i només quedarien els catalans que són temporalment a Madrid, però aquests o bé mantenen els seus fills escolaritzats a Catalunya (i els pares utilitzen el pont aeri) o bé consideren que tampoc és cap problema que, essent a Madrid, facin l’aprenentatge en la llengua pròpia del lloc, que d’altra banda els nens coneixen perfectament.

El resultat, afortunadament, ha estat que hi ha hagut tan pocs nens matriculats a la nova escola catalana de Madrid que el projecte se n’ha anat en orris.    

Tweet

Fa temps que vinc dient que, al meu entendre, el problema més greu d’ERC no són tant els errors que s’hagin pogut cometre en determinats moments, ni els pactes de govern, sinó la incapacitat per a analitzar mínimament la realitat. I no solament això sinó que, avesats a fer discursos del tot incoherents amb l’únic objectiu de justificar-nos a cada moment, els dirigents ja ni s’adonen de les contínues contradiccions en què cauen; els dirigents polítics no, però la societat, la gent del carrer sí. Fa quatre dies, quan algú posava en dubte la viabilitat del 2014 com a data per a poder exercir el dret a decidir, s’afirmava que això seria possible perquè ja s’estava preparant, entre altres coses, la Llei de Consultes populars. Fins i tot es va simular que es demanava l’assessorament del Centre d’Estudis Sobiranistes. Però després hem vist com el Conseller Ausàs, d’Esquerra, comença a preparar els primers esborranys d’aquesta llei sobre la base que el text deixarà clar que només es podran fer consultes populars sobre temes de competència de la Generalitat (és a dir, poca cosa i per tant mai sobre el futur de Catalunya com a nació) i que en tot cas la consulta haurà d’estar aprovada per Madrid. Una presa de pèl.

[@more@]

Doncs, bé. Hom podria entendre que des d’ERC, en un exercici de realisme i d’impotència, es valorés que no hi ha capacitat ni possibilitat de fer altra cosa que l’acatament de marc constitucional, i que per tant no podem aspirar a gaire més que a la política de “peix al cove”. I això seria coherent amb aquest projecte de llei que no té res de sobiranista, i que podria aprovar perfectament la regió murciana o la comunitat de Madrid. Però no, la incapacitat manifesta dels nostres dirigents els porta a elaborar un discurs que més s’assembla al joc dels disbarats. Mentre el senyor Ausàs, en tant que membre del Govern de la Generalitat presenta les línies generals del projecte de Llei de Consultes populars, dins dels límits constitucionals i amb els condicionants citats, l’ex Consellera Anna Simó, també d’Esquerra, per acontentar la parròquia és capaç de dir sense ruboritzar-se que la nova llei ha de permetre disposar d’un marc legal per ampliar el dret a decidir.

El projecte de llei no aporta res de nou, perquè ara ja es poden, i de fet es fan, consultes populars (recordem per exemple la que es va fer a Horta de Sant Joan, ara fa uns mesos). L’única novetat del projecte és l’aspecte negatiu, d’acotament del que no es podrà fer: deixa clar que en cap cas es faran consultes fora del marc constitucional i de les competències estatutàries (retallades del Tribunal Constitucional incloses), i que sempre hauran d’estar autoritzades pel Govern espanyol. Per dir-ho clar: és molt millor la situació actual, sense llei de consultes populars, que la que tindrem amb la llei aprovada. Ara, encara ens quedaria l’autoritat moral de convocar (si el Govern en tingués la voluntat, a l’estil del Pla Ibarretxe) una consulta popular per tal d’exercir el dret a decidir, encara que hi hagués l’oposició del Govern espanyol; amb la nova llei, no caldrà que intervinguin els poders espanyols per a negar-nos aquest dret, sinó que els contraris a l’exercici del dret a decidir podran apel·lar al compliment de les nostres lleis. Som nosaltres mateixos els qui ens neguem per llei autònoma (ningú ens obliga a fer-ho) la possibilitat de fer la consulta popular sobre el futur de Catalunya.

Si no es pot presentar un projecte amb cara i ulls, que ens deixi alguna porta oberta a la possibilitat de fer una consulta real a la ciutadania, val més no disposar de cap Llei de Consultes populars. Les prohibicions i les limitacions ja ens vindran de Madrid, no cal que els fem fins i tot aquesta feina.

Tweet