Bloc de notes de Josep Romeu

Les notícies que arriben sobre els efectes del cicló Nargis a Birmània són superades ràpidament per les següents, cada vegada pitjors. La xifra de morts es dispara, les imatges que ens arriben són esgarrifoses, i probablement ens quedarem sense saber-ne ni la meitat dels efectes devastadors, immediats i a més llarg termini, del pas del cicló per aquest país. En aquests casos, si més no com a primer cop d’efecte, es posa en funcionament tota una dinàmica de solidaritat internacional tant a nivell governamental com a nivell de les ONGs. Però, com sempre, el problema és com fer arribar aquesta ajuda als llocs on es necessita.    

[@more@]

No és pas un problema nou, però la comunitat internacional sembla mirar cap a un altre cantó i en tot cas es limita a responsabilitzar el govern de torn, en aquest cas la dictadura militar birmana (i perdoneu per la redundància dels termes “dictadura” i “militar”). És la mateixa comunitat internacional que no solament no intervé per impedir que hi hagi països sotmesos a règims autoritaris, que violen sistemàticament els drets humans, sinó que els consent i se n’aprofita. La mateixa que quan interessa sí que intervé per a marcar unes directrius clares sobre el lliure comerç, o que justifica determinades intervencions bèl·liques quan hi ha recursos en jocs o interessos geoestratègics. La mateixa que no jutja mai els dictadors, per una qüestió de no ingerència, i en el millor dels casos només als ex dictadors, quan ja no són útils.

El règim birmà, com tots els règims dictatorials, està molt més preocupat per la seva supervivència que per l’interès del seus conciutadans, als quals considera permanentment com a potencials enemics. Acceptar l’ajuda internacional pot representar una obertura del país cap a l’exterior, i per tant fer trontollar el poder. La seva capacitat per a fer front a un desastre d’aquesta naturalesa és molt feble, i més tenint en compte que l’exèrcit (com en general la majoria dels exèrcits) està més pensat per a defensar el poder enfront de la ciutadania que per a defensar aquesta ciutadania. Això explica les reticències del govern de Birmània a acceptar l’ajuda internacional, i en qualsevol cas es posa com a condició que han de ser ells els qui en facin la distribució.

A la dictadura l’importa ben poc la sort de la població birmana afectada, més o menys com a la comunitat internacional.  

Tweet

De cop apareix la notícia, que ningú sap d’on ha sortit, de la possibilitat que a Madrid hagin decidit ajornar el debat sobre el finançament de Catalunya, com a mínim un any més. Tractant-se d’una notícia sense font coneguda, i a més desmentida tant per Pedro Solbes com pel Govern català, podríem pensar que és una falsa alarma i res més. Però és evident que tampoc cap periodista se l’ha tret de la màniga, sinó que és fruit d’una filtració interessada. Per tant, l’amenaça és real. 

[@more@] 

Al Govern espanyol, comptant amb una certa complicitat per passivitat del Govern català, ha anat ajornant el tema de la discussió sobre el finançament suposem que per raons diverses. Portem ja dos anys de retard. D’una banda, fer-ho abans de les eleccions espanyoles, podia haver estat contraproduent pels seus interessos electorals en la mesura que podia quedar malament amb els socialistes de determinades comunitats autònomes o directament amb els socialistes catalans; de l’altra, quedava per veure si realment guanyava les eleccions, i fins a quin punt necessitaria pactar amb CiU o amb ERC; i un cop aclarir el panorama polític, s’utilitza l’estratègia de sempre de deixar pel darrer moment les negociacions per acabar els últims dies dient que, com que la negociació és difícil i encara no s’ha tancat l’acord, el tema s’ha d’ajornar. Però a ningú se li escapa que, a més, estan esperant la sentència del Tribunal Constitucional sobre el qual tenen prou influència i els pot facilitar la feina. De fet, per ells, aquest Tribunal forma part de la seva estratègia negociadora, de manera que poden incloure en la sentència alguns termes que els posicionin millor de cara a la negociació.  

La filtració ha fet, si més no, que el Govern català hagi hagut de sortir-hi al pas. I amb una rotunditat més aviat discreta ha afirmat que mantenen el calendari previst d’acabar la negociació aquest estiu per tal que el nou finançament entri en vigor l’any que ve. D’aquí a poques setmanes veurem noves declaracions dient que, donada la complexitat del tema, és possible que l’acord no estigui enllestit del tot en els terminis previstos per l’Estatut. Un Conseller, no sé si amb sarcasme o amb cinisme, deia que no podia ser d’altra manera perquè el termini del mes d’agost del 2008 és el que preveu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment. Ni aquest ni cap Govern, ni molt menys la Justícia, no creuen que les lleis siguin d’obligat compliment si políticament no els convé de complir-les.

Les lleis són tan fràgils com les promeses: algú se’n recorda de la promesa formal de traspassar el servei de rodalies de Renfe l’1 de gener del 2008?   

Tweet

Ahir feia referència a unes paraules de Joan Puigcercós parlant de la unitat del partit, després del Congrés del mes de juny, i de l’excel·lència. Parlem, avui, de l’excel·lència. D’entrada dir que és un terme sovint emprat en el món acadèmic i que en l’àmbit de la polític sembla que també queda bé, encara que no se sàpiga massa què vol dir. És com allò que es fa des de l’esquerra de posar l’adjectiu “sostenible” a qualsevol projecte, simplement com un maquillatge nominal. Però bé, benvingut sigui el propòsit d’optar per l’excel·lència entesa com a donar prioritat a la preparació i capacitació de les persones a l’hora d’ocupar càrrecs públics o interns del partit. El que passa és que Puigcercós està proposant fer un canvi radical amb el que ell mateix ha vingut fent fins ara. 

[@more@]

El funcionament intern del partit, dominat des de fa temps per la gent de Puicercós, Vendrell i Huguet, ha estat sempre el de crear una xarxa de complicitats i fidelitats que res tenen a veure amb el concepte d’excel·lència. Més aviat és un model copiat de l’Opus Dei, que consisteix en promocionar des de dalt a gent fidel (la resta de qualitats són secundàries) per tal que aquests continuïn sustentant el poder i l’ajudin a crear noves fidelitats. Així, la gent no ocupa càrrecs per la seva reconeguda solvència sinó que està en deute permanent amb qui l’ha promocionat i sap que la seva carrera política depèn fonamentalment de la fidelitat. Les votacions a nivell intern són més un joc de medició de forces entre sectors que d’escollir realment en funció de l’excel·lència de la persona o de la proposta que es posa a votació. 

Ho recordava ahir en parlar de la confecció de les llistes a les eleccions espanyoles, que es va rebutjar l’excel·lència per col·locar-hi la mediocritat fidel. Però és el mateix que s’ha fet en el Govern de la Generalitat, on a més d’alguns Consellers hi ha una multitud de boques agraïdes amb càrrecs i sous que professionalment no haurien somniat mai, i que no brillen precisament per la seva excel·lència. Es pot vendre com es vulgui, però la realitat és que l’actual Govern de la Generalitat és d’una notable grisor (la ridiculització que se’n fa al programa televisiu Polònia no és gratuïta ni mancada de fonament), i els Departaments gestionats per ERC no destaquen especialment per sobre dels altres.  

Ja sé que algú em dirà que sí que s’han fet coses. Només faltaria!. Tots els Governs n’han fet i en fan de coses!. Però es fa difícil de percebre en el conjunt de l’acció de govern la mà d’una força independentista, només cal veure el projecte de llei de referèndums que s’està preparant; sovint, es fa difícil de percebre cap canvi significatiu amb les polítiques seguides pels governs convergents, només cal veure la política lingüística o la que fa referència al Departament del senyor Huguet; es fa difícil trobar accions concretes que vagin en la línia de crear estructures d’estat o d’ocupar espais de sobirania, només cal recordar el trist balanç que presentava Puigcercós en deixar el càrrec de Conseller per dedicar-se de ple al control del partit… 

Ara apostarem per l’excel·lència? Perfecte! Si fos cert, voldria dir que es preparen canvis importants al si d’Esquerra.

Tweet

Joan Puigcercós ha declarat que si guanya el debat intern i assoleix la Presidència del partit constituirà una executiva d’unitat i d’excel·lència. Un bon propòsit, certament. Però difícil de creure. Primera perquè l’experiència que tenim de la seva gestió ha estat sempre marcada pel sectarisme i el buscar fidelitats per damunt de tot (i per suposat per damunt de l’excel·lència); només cal recordar que en les darreres eleccions es van rebutjar candidats excel·lents per col·locar-hi mediocritats fidels, es va optar per perjudicar el partit en benefici propi. I així ens va anar. I segona perquè la pèssima gestió de tot aquest procés ha obert moltes ferides que no seran fàcils de tancar; només cal seguir els diferents fòrums oberts i veure com militants i simpatitzants dels diversos sectors demonitzen l’adversari discernint entre bons i mals nacionalistes. Hi ha molta més desqualificació personal i visceral que crítica fonamentada de gestió, d’estratègia o d’objectius clars. [@more@] 

No he volgut donar el meu aval a cap de les candidatures, encara que unes em semblin millors que altres, precisament perquè no estic d’acord amb tot el procés. En tot cas el donaria a més d’una. Entenc que, en lloc de fer una autocrítica interna, s’ha fugit d’estudi buscant una sortida personal a base d’eludir responsabilitats, fent bandera d’una renovació (ara resulta que tothom vol renovar!) que passa fonamentalment per aconseguir el control de l’aparell del partit i erigint-se en salvador messiànic. Una lluita personal, a més, que ens està portant a empobrir encara més el debat fins a la simplificació de “pacte tripartit o pacte amb CiU” o de proclames buides sobre la data del 2014. 

Si de veritat creuen en la idea d’unitat i de consens al si del partit (i no em refereixo només a la candidatura de Puigcercós), això s’hauria de veure ara. D’una banda, aturant l’escalada d’una guerra bruta, sovint utilitzant militants de segona fila, que fractura cada vegada més la cohesió interna del partit; i de l’altra, propiciant un acostament real entre les candidatures, amb compromisos clars de comptar amb tothom sigui quin sigui el resultat del congrés. De seguir així, amb la imatge que estem donant i els comportaments de les diferents candidatures, la derrota col·lectiva la tenim assegurada. 

De l’excel·lència en podem parlar un altre dia.

Tweet

No crec que hi hagi ningú que dubti que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut. Ha esperat després de les eleccions perquè políticament podia ser contraproduent, al despertar la resposta aïrada dels nacionalistes catalans, però utilitzarà el poder que té per a interpretar el text segons la seva ideologia conservadora i sobretot espanyolista. Després ja buscarà la manera de justificar-ho amb arguments pretesament jurídics. Però això, ja se sabia des de fa temps, des del moment en què els recursos van ser admesos a tràmit. I bé, podem argumentar el que vulguem sobre la parcialitat i perversió d’aquest Tribunal, sobre el conflicte de poders, o sobre el que vulguem, però no podem oblidar que els catalans vam escollir uns polítics perquè ens representessin i defensessin els interessos de Catalunya.                             

[@more@]

La primera irresponsabilitat de tot aquest procés és del Govern de la Generalitat. En repetides ocasions, davant de l’amenaça d’una sentència contrària a la voluntat del poble de Catalunya, membres del Govern i el mateix President han actuat de tranquil·litzadors dient que no ens precipitéssim, que ja s’estava fent el que calia des de les institucions. Res de res. Primera perquè des de les institucions no es pot fer res, com algú ja li va advertir al President Montilla, i no perquè el Tribunal no sigui influenciable políticament, sinó perquè la influència la tenen uns altres. I segona perquè l’única arma que té el Govern de la Generalitat, davant d’uns poders clarament hostils a Catalunya, és liderar una actitud de fermesa en representació del poble que l’ha escollit. I ells, el Govern tripartit en pes, han actuat en sentit contrari. 

La segona irresponsabilitat és la dels partits polítics catalans. Des de CiU fins al PSC, passant naturalment per ERC i IC-V, han fet aïlladament declaracions sobre la gravetat de la situació, en cas que el Tribunal Constitucional retallés (com retallarà) el text estatutari. Però sempre han estat posicionaments particulars de partit o individuals, com el d’abans d’ahir del Conseller Castells o el d’ahir de Joan Ridao. No hem vist mai l’actitud responsable de preparar una estratègia conjunta, una resposta unitària al que sembla inevitable. Després, un cop tinguem la sentència al damunt, ja no hi serem a temps. 

D’això es refien a Madrid, i segur que ho tindrà en compte el Tribunal Constitucional a l’hora de redactar la sentència. La clatellada final tindria un sentit o un to diferent si sabessin que aquí hi hauria un rebuig unànime, que es prendrien mesures també unitàries d’exercici de la sobirania nacional. Però, imaginant que els irresponsables partits catalans s’entestaran a tirar-se els plats pel cap per veure qui ha de protagonitzar la resposta que cal donar a la sentència en lloc de fer-hi front unitàriament, es veuran amb cor de tirar pel dret.

Tweet

Sembla que la setmana que ve el Tribunal Constitucional començarà a discutir el redactat final de la sentència relativa al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. Els sectors més radicals i antisistema, que podrien negar-ne la legitimitat, han quedat descol·locats i sense arguments, davant dels qualificatius i les acusacions que hem pogut llegir, i des de fa temps, sobre la parcialitat i tendenciositat dels membres d’aquest Tribunal. No cal, doncs, fer apel·lació a les pròpies conviccions perquè per més durs que ens poséssim difícilment ho podríem dir més clar i més contundent del que ho diuen, i escriuen, la majoria de mitjans de comunicació. Només faltava que ahir es filtrés la idea que es podria transaccionar l’acceptació del terme nació al preàmbul de l’Estatut a canvi de tombar el principi de bilateralitat en les relacions entre Catalunya i Espanya. [@more@] 

Mitjans de comunicació de tots els colors polítics han anat seguint, fil per randa, la lluita interna que han mantingut els membres del Tribunal Constitucional per obtenir-ne el control. D’una banda els anomenats progressistes, propers als socialistes, i de l’altra els conservadors, propers als populars. No és que hi hagi sospites que uns i altres es puguin posicionar en funció de la seva ideologia política, sinó que tothom ho dóna per fet; es precisa fins i tot que el resultat de la votació serà diferent en el cas del recurs presentat pel PP, perquè aquí hi ha recusat un magistrat conservador que sí que podrà votar quan es discuteixi el recurs del Defensor del Pueblo, i es parla sense embuts del vot de qualitat de la Presidenta que farà decantar cap a un costat aquesta primera sentència. 

Els mitjans de comunicació acusen de corrupció (de fet, donen per suposat que serà així i que a més gaudiran de total impunitat) els membres del Tribunal Constitucional, afirmant que el sentit de la seva votació i per tant del seu posicionament davant de cada article de l’Estatut estarà en funció de la seva adscripció a un o altre bàndol. Tothom dóna per suposat que el menys important seran els arguments jurídics, i el criteri professional i particular de cada un dels magistrats. Si no fos cert el que diuen els mitjans de comunicació, els membres d’aquest Tribunal podrien querellar-se contra tots i cadascun dels mitjans de comunicació per les afirmacions que estan fent sobre ells. 

Ahir mateix, declarava com a acusat un jutge de Múrcia a qui el Consell General del Poder Judicial ha obert un expedient per retardar deliberadament una resolució sobre l’adopció d’una nena, per motivacions ideològiques. Un cas greu, certament, però molt menor al que diuen que afecta als membres del Tribunal Constitucional.

Tweet

A vegades, des de sectors alternatius, es corre el risc d’utilitzar un llenguatge que, per més ajustat que sigui, pot semblar exagerat o fora de lloc. Però aquesta vegada ha estat el relator especial de l’ONU per al dret a l’alimentació, Jean Ziegler, qui ha qualificat de crim contra la humanitat la producció massiva de biocombustibles. I bé, un crim precisa sempre d’un criminal. Però resulta que un cop dita la frase, i recollida pels mitjans de comunicació, el llenguatge d’uns i altres torna a ser d’allò més políticament correcte, és a dir encobridor del crim i dels criminals.

[@more@] 

L’ús de productes bàsics per a l’alimentació, com ara l’arròs, el blat i altres cereals, per a la producció de biocombustible representa un increment desmesurat dels preus que els farà inaccessibles als qui tenien poca cosa més que això per a sobreviure. L’informe de les Nacions Unides parla de 100 milions de persones que patiran fam arreu del món (la Segona Guerra Mundial va provocar 50 milions de morts). Però aquí no hi haurà procés de Nuremberg, perquè els autors d’aquest crim contra la humanitat són l’especulació, el sistema econòmic, les lleis del mercat, la producció del biocombustible, i altres elements que no poden ser detinguts ni seure al banc dels acusats.  

Que no ens vinguin amb romanços!. Si hi ha especulació, si es desvia productes bàsics per a l’alimentació dels països pobres per a produir el combustible dels països rics, és perquè hi ha uns especuladors, uns polítics i uns empresaris que ho executen o ho fan possible. Hi ha una autoria clara d’aquest crim contra la humanitat. Els especuladors tenen nom i cognom, telèfon i adreça concreta, tant particular com laboral a les seus ministerials o als consells d’administració d’empreses.

Aquí la Justícia farà la vista grossa (molt grossa per deixar passar uns crims contra la humanitat), i ni tan sols els jutges mediàtics perseguidors d’ex dictadors (mentre són dictadors en actiu encara són rendibles, i per tant intocables) no mouran un dit per perseguir aquesta mena de crims. I a tot estirar les Nacions Unides faran crides i proclames potser per aconseguir que les grans empreses, autores directes dels crims, destinin una mínima part dels quantiosos beneficis que en trauran a donar una almoina que tindran la barra d’anomenar “humanitària”.

Tweet

Que el primer de maig s’escaigui en un dijous representa disposar d’un magnífic pont de molt bon aprofitar, i més si el temps hi acompanya. Seran uns dies en què s’agrairà que faci bon temps i momentàniament desitjarem que no plogui, es parlarà de l’ocupació hotelera, de la Feria de Abril, dels problemes de trànsit i de la sinistralitat. I del primer de maig, festa dels treballadors, res de res. Diguem que els treballadors no tenen massa res a celebrar. No pas només pel fet que ens trobem en uns moments de crisi econòmica, que lògicament pagaran els treballadors en exclusiva, ni perquè en pocs anys hem fet un salt enrere impressionant pel que fa a drets socials, ni per l’augment de l’atur, la pèrdua de poder adquisitiu, l’increment dels preus i de les hipoteques… Sinó perquè hem perdut el nord, i ja no resta ningú defensant uns principis ètics sobre els quals fonamentar una política social. [@more@] 

No pas amb la passivitat o impotència de l’esquerra, tant pel que fa als partits polítics com als sindicats, sinó amb la seva connivència i col·laboració, ens han abocat a un sistema de capitalisme salvatge on els principis i els valors més elementals són sistemàticament ignorats i trepitjats. Temps enrere, encara hi havia una mena de socialdemocràcia que defensava, com a mínim, uns topalls a la desaforada depredació dels qui ostenten el poder econòmic, i exercia de contrapès propiciant uns drets socials i construint el que anomenàvem “estat del benestar”. Per primera vegada en la història (almenys en la història moderna), les noves generacions poden tenir un futur més magre que les seves predecessores. I no pas perquè hi hagi una crisi en el sentit global del terme, perquè les grans empreses i les entitats financeres tenen més beneficis que mai; ni tampoc perquè aquests beneficis siguin escandalosament immorals; ni tan sols perquè aquests beneficis s’aconsegueixin bàsicament a costa de l’empobriment de la majoria; sinó perquè l’esquerra s’ha rendit, amb armes i bagatges, a la dinàmica neoliberal imperant. 

Res a celebrar aquest primer de maig, com no sigui aprofitar els quatre dies festius que ens donen. I res a reivindicar per part dels grans sindicats, adaptats i domesticats al sistema, fins al punt que no fan més que justificar-lo.

Tweet

La història d’aquest dia al programa d’Antoni Bassas “El matí” de Catalunya Ràdio, es repeteix constantment a casa nostra, tant en mitjans de comunicació públics com privats. En una tertúlia coincideixen, i per tant s’acaren, gent com Joan B Culla i Paco Marhuenda, director de La Razón. La raó és clara: encara que als mitjans de comunicació espanyols, sobretot als privats però també als públics, els debats es redueixen sempre a les dues grans formacions espanyoles i es margina absolutament la resta de partits, a casa nostra tenim una especial sensibilitat pel pluralisme informatiu. Però, això, que podria entendre’s com un exercici democràtic encomiable, malgrat el risc de perdre el debat perquè l’exercici no es compartit a l’altre cantó, acaba sent un falsejament de la realitat i un suport desmesurat a l’extrema dreta i al nacionalisme espanyol més tronat. [@more@] 

Aquesta mena de debats, sovint promoguts amb bona fe per gent que no és contrària al país com en aquest cas, són absolutament desproporcionats i distorsionadors de la realitat. Aparentment, es posa a parts iguals els partidaris d’unes idees i els partidaris de les contràries. Però aquest platejament és fals. En aquest cas la posició de Joan B Culla era la que defensaria un percentatge altíssim de la població catalana, sempre superior al 50%, mentre que la de Paco Marhuenda, en el millor dels casos, és la que defensarien el PP i Ciutadans, clarament minoritaris a Catalunya. És a dir que el programa partia d’un posicionament inicial que afavoria i sobrevalorava descaradament la posició de Paco Marhuenda.  

Un debat equilibrat a casa nostra, d’acord amb la representació parlamentària, és un debat centrat entre convergents i socialistes; si volem reflectir més detalladament la realitat del país i ampliem el debat, aleshores haurien d’entrar en joc els posicionaments dels republicans, dels populars i dels ecosocialistes. Però no, els mitjans de comunicació s’entesten a falsejar la realitat presentant a parts iguals els defensors i els detractors de la política lingüística, quan a un cantó hi ha un 85% de la representació de la ciutadania; i presentant la realitat catalana des de la perspectiva espanyola, com si el debat a casa nostra fos també entre el catalanisme que poden defensar CiU o el PSC, i el constitucionalisme (eufemisme per indicar el nacionalisme espanyol) que defensa el PP.  

Ens podem queixar de la manca de pluralisme, evident, als mitjans de comunicació espanyols. Però els mitjans de casa nostra, tan públics com privats, no es queden pas enrere, i també en contra nostra. Així, anem arreglats.     

Tweet

Sembla que algú es va estranyar que ahir exposés els meus dubtes sobre campanyes de recollida de signatures a favor del dret a decidir. Parlava de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat propi, així com a l’endegada per la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, i encara aquella altra iniciativa de crear un Cens Nacional del Poble Català. Naturalment que no estic en contra dels enunciats d’aquest tipus campanyes, excepte aquesta darrera del Cens Nacional que podia tenir unes connotacions xenòfobes o excloents realment perilloses. Però entenc que hi ha iniciatives que no es poden malbaratar d’aquesta manera, quan ja es veu que no tenen massa possibilitats d’èxit. La gent està una mica cansada de signar per a tot (i jo també signo, està clar), i potser hauríem de reservar aquest recurs pel dia en què decidim fer-ho de veritat.  [@more@] 

Vivim en un país on hi ha massa gent que es creu salvador de la pàtria, que com que no li estan bé cap de les iniciatives existents n’ha de crear una de nova, i quan es proposa fer una acció el primer que se li acut és muntar una campanya de recollida de signatures. Tenim un independentisme que està excessivament fragmentat, amb multitud de partits i partidets, grups i grupuscles, una fragmentació que es reprodueix al si d’ERC, i encara hi ha independentistes que afirmen no trobar cap opció amb la qual identificar-se! Tenim una societat civil que es capaç de produir mil i una plataformes, totes amb el seu matís, sovint irrellevant. Cada quatre ciutadans, som capaços de crear una associació o muntar una campanya, que comença naturalment per una recollida de signatures. 

Quan algú promou una campanya de recollida de signatures, les primeres dues-centes es troben sense moure’s de casa, amb una simple noteta a la xarxa. D’aquí a les mil o dues mil també és un objectiu relativament fàcil per a qualsevol grup o entitat que pugui posar quatre paradetes en dies assenyalats. Arribar a les deu o quinze mil ja comença a ser més costós si no es disposa de molta més infraestructura organitzativa, però es pot aconseguir amb una mica de temps. Ara bé, arribar a les trenta o trenta-cinc mil ja esdevé una feina titànica, de manera que són ben poques les campanyes d’aquesta mena que hi arriben, i això que en tot cas no representarien més que el 0’5% de la població de Catalunya (ja no parlo dels Països Catalans).  

Sincerament, tot plegat em fa pensar que hi ha massa gent que té molta palla a l’ull o que no es pren seriosament el país. Mentrestant, els nostres enemics, sense tantes manies ni recollides de signatures, assoleixen uns nivells d’eficàcia envejable.

Tweet