Bloc de notes de Josep Romeu

Ara ha fet un any que va sorgir la iniciativa Sumem-nos al mapa per un Estat propi, i per això presenten aquests dies un primer balanç de 18.400 signatures. Una curiositat interessant de la campanya és la seva visualització en el mapa dels Països Catalans, un 64% de municipis dels quals ja tenen adherits a la campanya. És una d’aquestes iniciatives que, d‘entrada, desperten totes les simpaties, i hi dono el meu suport, però tot seguit em vénen els dubtes sobre la seva eficàcia. Ni tan sols no estic segur que, malgrat la bona fe dels seus impulsors i l’esforç que hi han posat, sigui realment útil o que no sigui fins i tot negatiu per al país. 

[@more@] 

Temps enrere hi havia una campanya anomenada Cens Nacional del Poble català que tenia un objectiu semblant; es tractava de “censar-se” per a poder decidir el futur del país. En aquest cas es presentava (no sé si encara es manté activa) com si fos un cens seriós, demanant totes les dades i una aportació econòmica del 0’6% de les rendes de cada ciutadà. La veritat és que, precisament per aquesta pretensió de serietat, com si es tractés d’un cens oficial no dels ciutadans que viuen al país sinó dels qui se senten identificats amb el país, els dubtes encara eren més grans. No he pogut veure en el seu web el nombre d’adherits (censats) a què van arribar, però podem imaginar que no devien ser excessius. 

I darrerament hi ha hagut, i encara es manté viva, la campanya Decideixo decidir endegada per la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, en aquest cas per reclamar la competència per a celebrar referèndums. Entenent que l’objectiu és la celebració d’un referèndum per a decidir lliurement el nostre futur. Tampoc sé el nombre de signatures recollides fins ara, tot i que el 9 de març sembla que es van superar les 10.000.  

El tema, en qualsevol cas, és el mateix: em sembla d’una certa imprudència emprendre accions d’aquesta mena, si no es disposa d’un mínim de capacitat logística i de recursos com per a garantir-ne l’èxit. És més, entenc que una acció d’aquesta mena només tindria sentit si s’emprengués amb un ampli consens nacional, i no com una iniciativa privada d’un grup concret, per ben intencionat que sigui. 20.000 adherits, xifra que encara no s’ha assolit no arriba a representar ni un 0’3% de la població. Amb aquests números a la mà, més aviat semblaria que es vol demostrar tot el contrari del que es diu en els titulars d’aquestes campanyes.

Tweet

Hi ha frases i conceptes que de tan repetits arriben a perdre tot el seu sentit. Des de l’àmbit de l’esquerra sempre hem sentit a dir frases com  “hem d’apostar per una nova cultura de…”, referint-se tant al consum d’energia, com als mitjans de transport, a l’ocupació del territori, al consumisme en general, o ara a l’ús de l’aigua. Bé, d’acord. Però després, sobretot quan els d’esquerres som al govern, hauríem de concretar què vol dir això d’una “nova cultura de”, i posar-ho a la pràctica. No sigui que els ciutadans acabin no trobant massa diferències entre un govern de dretes i un govern d’esquerres, entre un conseller de medi ambient d’Unió Democràtica i un d’Iniciativa,   [@more@] 

El Consell Nacional d’Esquerra, d’aquest cap de setmana, ha aprovat una resolució que referma l’aposta del partit per una nova cultura de l’aigua. El text aprovat, com sol passar en política, és d’allò més políticament correcte: Fer una gran declaració de principis, amb la qual tots podem estar d’acord; ratificar el “Compromís per l’Ebre”, negant-nos a qualsevol tipus de transvasament; recolzar les mesures conjunturals i d’emergència preses pel Govern; denunciar obertament només l’acció empresa per l’Estat, com si no hagués estat pactada amb el Govern de la Generalitat, inclòs el seu finançament; i finalment, deixar una porta oberta per acabar acceptant el que calgui en cas d’emergència extrema. 

Rellegint el document aprovat, a part de trobar-hi un bon exercici d’equilibrisme lingüístic, hom hi pot entreveure cada un dels seus ingredients: Calmar els ànims, sense contradir-los, dels militants de les terres de l’Ebre; evitar una crítica al Govern de la Generalitat del qual formem part, i per tant en som corresponsables; començar a mostrar un perfil diferenciat, sobretot per part d’aquells que acaben de sortir-ne per accedir al control total del partit; però, alhora, deixar la porta oberta a acceptar el que sigui, conscients que tampoc tindríem força per a fer una altra cosa. 

Però, de la nova cultura de l’aigua, ben poca cosa.  

Tweet

El PNB, després de no obtenir els resultats electorals esperats, ha hagut de fer marxa enrere en alguns dels seus plantejaments i finalment ha acceptat presentar mocions de censura, conjuntament amb el PSE, per tal de treure de les alcaldies basques els representants d’ANV. Una mesura que els populars sempre havien reclamat, acusant al PSOE i per suposat al PNB de passivitat per acceptar que ANV governés en els ajuntaments on havia guanyat les eleccions municipals. Però a l’hora de la veritat el PP s’ha alineat amb EA, IU-EB i en definitiva amb ANV, de manera que el seu vot ha permès que els abertzales continuïn mantenint les alcaldies que havien aconseguit a les urnes. [@more@] 

És un exemple més d’allò que sovint es diu de forma més o menys encoberta: al PP ja li va bé l’existència d’ETA (sobretot d’una ETA que no estigui en treva, sinó ben activa), i d’un moviment abertzale radical acaparant l’atenció pública i convertint-se en el centre del debat polític. Podríem dir que el posicionament de partits com EA o IU-EB respon a la coherència, els del PSE-PSOE i PNB a la por i l’oportunisme polític, però el del PP al desvergonyiment, al cinisme i a la deshonestedat.  

D’alguna manera es pot dir que el PP està fent pinça amb els abertzales per derrotar els partits que representarien el centre polític, PNB i PSE. Bàsicament perquè el PP compta que li és molt més fàcil tenir cara a cara els sectors més radicals, als quals sempre podrà acusar de connivències amb la violència, que no tenir-hi posicionaments més moderats com els del PNB amb pla Ibarretxe inclòs. Si ha de confrontar les seves idees i el seu suport electoral amb els socialistes i els nacionalistes moderats, el PP ho té molt magre. Mentre que si pot polaritzar el debat entre el seu radicalisme i el dels altres, té moltes més opcions. 

Per entendre’ns, alcaldies com les de Arrasate el PP no les podrà obtenir mai a les urnes com la va aconseguir ANV, a no ser que tingui la inestimable ajuda de l’arbitrarietat de la justícia que sovint es posa al servei del nacionalisme espanyol que ells representen.

Tweet

Sovint ens autoqualifiquem com a Nació sense Estat. En alguns casos per deixar clar que tenim una identitat nacional i a la vegada que aspirem a disposar d’un Estat propi; però en d’altres casos, també per a significar una situació d’una certa desprotecció, o que ens hem de refiar d’un altre estat, que n és ben bé el nostre. Així, moltes vegades veiem iniciatives de col·laboració i de solidaritat amb altres realitat nacionals, i/o simplement culturals, sota aquesta denominació de nacions sense estat. I aleshores podem compartir taula amb moviments i institucions que representen nacions sense estat, però que tampoc tenen cap intenció seriosa d’esdevenir nous estats. Amb tot, no hauríem d’oblidar que no és cert que siguem una Nació sense Estat. Nosaltres sí que en tenim d’Estat, el que passa és que el tenim en contra. [@more@] 

Ara mateix Televisió de Catalunya ha signat un acord amb la Televisió local de l’Alguer per a poder veure la televisió pública catalana en aquella ciutat italiana. Els problemes, en principi, sembla que només siguin tècnics (i ja s’haurien superat). Si l’Estat italià no intervé, ni a favor ni en contra, i tot depèn de les relacions bilaterals que puguin mantenir les dues televisions, es podrà dir que ha estat un acord realitzat per entitats d’unes nacions sense estat: la catalana i la sarda. 

Però aquest no és el cas de Catalunya i la seva televisió en relació al País Valencià, per exemple. TV3 no és la televisió d’una nació sense estat, sinó una televisió que ha de lluitar contra un Estat que li és hostil, una Estat que esmerça esforços i diners per dificultar la seva tasca, i un Estat que transgredeix les seves pròpies lleis, Constitució inclosa, per a combatre-la. 

Tant de bo, algun dia poguéssim ser una Nació sense Estat. Seria el primer pas, probablement un pas previ imprescindible, per a poder tornar a ser una Nació amb Estat. Només perquè aquesta vegada, que sigui amb Estat propi.  

Tweet

Després del fracàs electoral, del qual ningú en vol assumir la responsabilitat i tothom s’erigeix en líder de la renovació, ERC pot caure en un parany molt perillós: encetar una cursa per la incoherència per tal de demostrar (més de cara endins que de cara enfora) que som més radicals que ningú, perdent així la credibilitat com a partit de Govern. Ara sembla que tots els mals vinguin d’haver pactat amb els socialistes, quan probablement el desastre electoral hauria vingut igualment si s’hagués pactat amb CiU. En tenim exemples en les darreres declaracions de Ridao i de Carretero. [@more@] 

Ridao deia ahir que condicionava el suport d’Esquerra al Decret Llei de la sequera a què l’Estat n’assumeixi el cost; quan ell sap que Esquerra, a través del Govern, ja hi ha donat el seu suport. Tant ell com Puigcercós intenten ara mantenir posicions que incomodin sobretot a Josep Lluís Carod Rovira, no pas perquè en discrepin ideològicament perquè fins ara tots eren al mateix vaixell, sinó en clau interna per afeblir la seva candidatura. La sortida de Puigcercós del Govern era una barroera jugada personal per poder fer veure que Carod Rovira, que es manté com a Vicepresident del Govern, representa la continuïtat d’una política errònia, mentre que ell pot simular estar en una altra òrbita ideològicament més coherent, amagant que ha estat ell, amb Ridao i Huguet entre altres, el qui va dissenyar i conduir l’estratègia que ens ha portat fins aquí. I per tant, ells són els màxims responsables de tot plegat. 

Per la seva banda Carretero instava a ERC a sortir del Govern si no s’estava d’acord amb el transvasament de l’Ebre. I ho feia amb la mateixa intencionalitat. Perquè quan ell va entrar al Govern sabia que ERC estava renunciant a moltes coses: qualsevol pacte de Govern (sigui amb PSC o amb CiU), essent una força minoritària, implica molta renúncia perquè no es pot pretendre imposar les nostres idees al grup majoritari. No es pot sortir amb l’infantilisme de carregar tots els mals al pacte amb els socialistes, com si un pacte amb els convergents no tingués el mateix cost o no impliqués les mateixes renúncies. 

L’error, al meu entendre, és no haver sabut donar a ERC aquesta cultura de partit de govern. I si parlem de fer d’Esquerra el motor que ens ha de portar cap a l’exercici del dret a decidir, aquesta cultura de govern és absolutament imprescindible. El que estan dient ara, uns i altres, equival a dir que a partir d’ara no es pactarà amb ningú i que ens mantindrem com a partit marginal, renunciant així a qualsevol proposta mínimament seriosa per al futur de Catalunya. Algú va dir (en un moment o altre em sembla que ho han dit tots els candidats) que hauríem de fer un debat d’idees i no de persones; però de moment s’està fent exclusivament sobre persones, marcant posicionaments estrictament personals que perjudiquen encara més la ja malmesa imatge del partit.

Tweet

És un tema recurrent, en aquesta diada, retreure a personatges famosos el fet d’aprofitar l’ocasió per a editar llibres que potser serien impresentables en una altra ocasió. És evident que hi ha gent que s’aprofita del seu èxit en el camp de l’esport, de l’entreteniment, del periodisme o del que sigui per col·locar un llibre per Sant Jordi, sense massa més contingut que el recull de les seves facècies, normalment televisives. Sovint, ni tan sols l’ha escrit el qui el signa. I hi ha qui considera això una mena de frau o desvirtuament de la festa del llibre. Però no es pot negar que tothom té dret a publicar el que li doni la gana, sense necessitat de tenir cap intencionalitat literària. Altra cosa és el tractament que li donen els mitjans de comunicació, diguem-ne seriosos. [@more@] 

Aquests dies, la majoria dels mitjans presenten d’una manera o altra reculls de novetats literàries. Teòricament, es tracta de veus solvents que analitzen els llibres més interessants que es publiquen per aquestes dates i que, per tant, poden ser llibres d’èxit en la diada de Sant Jordi. És normal que en aquests reportatges periodístics i literaris hi figurin només les obres més destacades, i que per tant es deixin de banda obres menors, d’autors menys coneguts, dels quals se’n pressuposa també un producte literari de menor qualitat. Però el que potser no és tan normal és que aquests mitjans, els mateixos que a vegades es posen a criticar els llibres mediàtics, no deixin de donar-los el màxim protagonisme, equiparant-los a les obres literàries pròpiament dites. 

D’alguna manera, els mitjans de comunicació es comporten en aquest cas com aquells programes escombraries que es dediquen a parlar de xafarderies de tot tipus, promocionant sempre uns mateixos personatges que no tenen gaire més mèrit personal que el de participar en aquests programes. Són famosos perquè entre ells mateixos es fan famosos. I, pel que es veu, en aquest parany hi cau també la premsa “seriosa”, en la mesura que els equipara als productes literaris; altrament, el fenomen dels llibres mediàtics quedaria reduït a ben poca cosa.

Tweet

ERC reclama ara que el cost de les obres del transvasament de l’Ebre vagi a compte de l’Estat a través del Fons de contingència, un fons especial per a casos d’emergència. La proposta sembla lògica, naturalment. Però arriba tard. Arriba en un moment en què el Govern espanyol ja ha publicat el decret que estableix que el finançament d’aquesta obra anirà a càrrec de les inversions que l’Estat havia de fer a Catalunya en compliment de l’Estatut. És a dir que la decisió la prenen a Madrid, però a l’hora de pagar, ho paguem nosaltres. I arriba uns dies després que el President José Montilla mentís impunement davant les càmeres de televisió afirmant que l’obra aniria a càrrec de l’Estat. [@more@] 

De fet, en l’entrevista que dies enrere la Mònica Terribas va fer al President de la Generalitat, van ser diverses les falsedats que va deixar anar amb la seva rialleta postissa. Va dir per exemple, que propostes com les del Roine, en tot cas es podien estudiar en la Taula Nacional contra la sequera, quan ell sap que en la creació d’aquesta Taula s’hi diu clarament que no s’hi tocaran temes o propostes que vagin més enllà del curt termini, per a resoldre el problema puntual d’aquests propers mesos. I després la va acabar d’engaltar dient que les obres anirien a càrrec de l’Estat, quan ell sabia que anirien a càrrec de les inversions que ja tocava fer a Catalunya, és a dir a càrrec del deute que l’Estat té amb Catalunya. Es pot estar més o menys d’acord amb posicionament polítics del President, i hom entén que per coherència amb el pacte de Govern s’hagin d’acceptar idees i actituds que no encaixen en l’ideari nacionalista, però no es pot acceptar l’engany i la mentida com a sistema. 

Només el Conseller Castells, també socialista, ha sortit a marcar una mica de perfil propi clarament discrepant amb el del President. Els Consellers d’ERC, callats. Això sí, fem el doble joc i mentre callem i acatem el que calgui al si del Govern, simulem ser a l’altre cantó convocant els nostres militants de les terres del sud a manifestar-se en contra d’una acció de mateix Govern, que nosaltres hem aprovat sense dir ni piu (o piulant amb la boca petita). Al Govern fem una cosa, des del partit en fem de variades segons el territori, i a nivell intern elaborem documents fantàstics que diuen tot el contrari. Genial.

Tweet

Sembla confirmada la victòria de Fernando Lugo al Paraguai. Acabaria així una llarga etapa de governs conservadors en un dels països més corruptes de llatinoamèrica. Hom s’ha afanyat a relacionat el guanyador d’aquestes eleccions amb dirigents esquerranosos com els de Bolívia, Brasil, Equador o Veneçuela (en aquest cas l’esquerranisme és més dubtós), en un moviment que està trasbalsant el continent sudamericà. [@more@] 

Alguns economistes es mostren alarmats per la manca d’ortodòxia d’uns dirigents que, certament, a voltes poden caure en el populisme. I alerten de la inviabilitat de determinades propostes “revolucionàries”, de difícil o impossible encaix en un món liberal globalitzat. I potser tenen raó. Però l’experiència d’aquests països és que l’ortodòxia liberal que han practicat els partits conservadors, ben recolzats per les principals potències i organismes econòmics internacionals, els ha portat a la més absoluta misèria. És molt possible que un cop fet el primer cop de timó, a l’estil de Lula de Silva o de l’Evo Morales, el més prudent sigui adoptar posicions més realistes, com es va fer a Argentina, precisament per no caure en la demagògia estrident del Chavez veneçolà. 

De tota manera, benvingut sigui el canvi a Paraguai. És una victòria que pot beneficiar el poble treballador i les comunitats indígenes, de la mà d’un ex bisbe catòlic que va tenir problemes amb el Vaticà justament per defensar els pobres. Ni que sigui per pura casualitat, la imatge d’aquests dies és que mentre l’ex bisbe surt aclamat pels pobres, el Papa culmina el seu viatge al país dels rics. Cadascú amb els seus.

Tweet

Amb aquest crit, ideat per ell mateix o per algun dels seus incondicionals, l’Àngel Colom va fer un darrer intent de continuar al capdavant de la direcció d’ERC. Ha plogut molt des de llavors. L’Àngel Colom en la seva etapa de màxim dirigent d’Esquerra va aconseguir transformar un partit que oscil·lava entre la socialdemocràcia i el més pur estil liberal, amb un tret nacionalista que no acabava de pronunciar-se clarament per la via independentista, en un partit netament d’esquerres i sobretot independentista. Un dels seus grans mèrits va ser normalitzar l’independentisme com una opció democràtica més.  [@more@] 

Però després, probablement mal aconsellat per uns amics o assessors que no eren més que aduladors (un mal que persisteix en la nostra classe política), no va ser capaç de donar al partit la imatge de credibilitat necessària per a esdevenir una opció de govern. Més aviat es va creure, i li van fer creure, que ell era un Messies redemptor que alliberaria el poble català com per art de màgia. Tampoc va saber veure quan era l’hora del relleu, i va optar per trencar el partit, tirant per terra bona part de la meritòria feina feta fins aleshores. 

Ara, ERC es troba en una difícil cruïlla, amb una crisi interna que en el millor dels casos ens portarà a perdre bona part de la credibilitat que li havia donat el lideratge de Josep Lluís Carod Rovira. En el pitjor, ens podria portar a un nou trencament. Altra volta l’error ha estat no saber adaptar el partit a la nova realitat, amb l’obsessió de fer-lo a la mida del dirigent, en aquest cas a la mida del Puigcercós (una mida ben petita, per cert). 

La tornada de l’Àngel Colom, ara des de les files convergents, difícilment pot aportar res per ajudar a trobar el rumb a Esquerra. El seu públic oferiment per a fer de pont entre les dues formacions nacionalistes no té cap credibilitat ni possibilitat de reeixir. Dubto, fins i tot, que al si de CDC li donin gaire marge de maniobra. Està en tot el seu dret a de voler tornar a la política catalana; però, si no ha canviat molt, aviat es trobarà desubicat en el magma conservador de Convergència, i no crec que sàpiga navegar en la indefinició que caracteritza el partit de l’Artur Mas.

Tweet

Alguns mitjans de comunicació han recollit la notícia, o l’anècdota, del President del Consell d’Administració de Seat, el senyor Francisco García Sanz, sobre la no espanyolitat de Catalunya. Concretament, quan algú li va fer notar que la marca automobilística ha anat posant noms de poblacions espanyoles per als seus models de cotxes, pero que mai n’hi ha posat cap de català (el periodista oblidava l’”Ibiza”), ell va respondre: no en posem de catalans perquè nosaltres som espanyols. Una reacció compartida, encara que no sempre tan ben explicitada, per molts espanyols. [@more@] 

Es tracta, evidentment, d’una anècdota sense més trascendència; però d’una anècdota que es repeteix constantment. Amb un to semblant, temps enrere, un representant del govern espanyol va respondre quan es van endur a Madrid una part important de la col·lecció de Salvador Dalí, amb l’excusa que el pintor empordanès havia deixat en testament el seu llegat a l’Estat espanyol. I als polítics espanyols de torn els va semblar d’allò més lògic que si els havien llegat uns quadres se’ls emportessin cap a casa.  

Si els espanyols es creguessin que Catalunya, i per la tant la seva gent, la seva llengua i la seva cultura, formen part d’Espanya veuríem amb tota normalitat gent i administracions de qualsevol indret de l’Estat defensant la llengua catalana com una llengua espanyola més. Probablement, una part del nacionalisme català quedaria desarmat si fos així; però tampoc cal que els donem idees. De fet, hi ha molts més catalans que a contra corrent i malgrat tot s’obstinen a considerar-se espanyols que no pas espanyols que amb naturalitat ens considerin com a tals. I ben mirat aquesta és encara la nostra petita esperança.

Tweet