Bloc de notes de Josep Romeu

El President del Cercle d’Estudis Sobiranistes i vocal del Consell General del Poder Judicial, Alfons López Tena, va presentar ahir a Brussel·les la idea de l’ampliació interna de la Unió europea. És a dir que, si un Estat de la UE s’escindeix, els dos o més estats resultants esdevenen automàticament nous estats membres perquè els drets i obligacions de l’Estat existent fins aleshores que subrogats als nous. Una consideració jurídica que, evidentment, apunta als casos d’Escòcia, el País Basc o Catalunya.

 [@more@]En primer lloc aplaudir la iniciativa del Cercle d’Estudis Sobiranistes, perquè la seva sí que és una tasca de construcció de bases sòlides per avançar cap a la independència. Si entenem la situació de Catalunya només com un afer intern de l’Estat espanyol, tenim la batalla perduda. Si algú seriosament preveu un escenari d’emancipació nacional a curt o mitjà termini (l’any 2014, per exemple) ja comença a fer tard per a establir l’estratègia necessària per a arribar-hi. I un element clau per assolir el reconeixement dels nostres drets com a poble, el dret a decidir el nostre futur, serà tenir la complicitat o com a mínim la comprensió de la comunitat europea.  A vegades, no és tan important el que es diu com el qui ho diu. I la veu d’Alfons López Tena és, sens dubte, una veu autoritzada; però insuficient. No sé si avalant el President del Cercle d’Estudis Sobiranistes hi havia a Brussel·les autoritats polítiques, econòmiques, acadèmiques i de la societat civil catalana, però en tot cas els mitjans de comunicació no se n’han fet massa ressò. A l’hora de la veritat, el que comptarà no seran tant els arguments jurídics (tot i que és bo que hi siguin), ni les raons democràtiques (que lògicament hi són), sinó la fermesa i la voluntat col·lectiva que sapiguem transmetre a nivell espanyol i a nivell internacional. S’imposa, si de veritat creiem en la possibilitat d’exercir el dret a decidir, una visió d’Estat per part dels partits polítics sobiranistes, cosa que no estem veient ara per ara.Ningú pot pretendre ser pal de paller de res, ni molt menys protagonista absolut, ja que aquesta és la millor fórmula per avortar qualsevol intent seriós d’avançar cap a la independència. I molt menys si els dirigents polítics estan embrancats en mesquineses i lluites internes per seure a la poltrona (aquests es desqualifiquen ells mateixos per a liderar cap projecte de país). López Tena pot quedar sol, presentant a Brussel·les un projecte real de país, mentre aquí uns irresponsables s’estan tirant els plats pel cap, i el Secretari de política internacional d’ERC, per exemple, té en la seva agenda afers tan transcendents per al nostre futur com un acord amb els maputxes xilens o amb els saharians.

Tweet

Ahir es va presentar a Tarragona l’edició de les obres guanyadores dels Premis literaris Ciutat de Tarragona de l’any 2007. Entre altres, doncs, hi havia el meu treball “El Nadal, del mite a la tradició” que va ser guardonat amb el Premi Joan Amades. De fet, no és habitual, ni sembla comercialment oportú, presentar per aquestes dates un llibre que fa referència al cicle nadalenc; però la presentació es va fer en bloc amb un interès especial per presentar abans de Sant Jordi la novel·la guanyadora del premi de narrativa “Austràlia”, obra del jove Roc Casagran. [@more@] 

Per a les persones interessades en el món de la cultura popular i de les tradicions, dir només que el llibre pren el Nadal com a punt de referència, però no deixa de ser una reflexió general sobre la universalitat de la nostra cultura, fruit d’una successiva i permanent interrelació al llarg de la història amb la resta de cultures del nostre entorn. Sovint parlem de tradicions i formes genuïnes de la nostra cultura per contraposar-les amb les interferències forànies, oblidant que totes tenen unes arrels comunes encara que cadascuna adopti una forma particular.  

El llibre, doncs, és una mirada agnòstica de les tradicions, centrades a títol d’exemple amb les del cicle nadalenc. Més que afirmacions sobre l’origen de les tradicions que ens han perviscut, és un devessall de suggeriments, constatació de coincidències, hipòtesis i interpretacions, sovint agosarades, sobre fets ben quotidians, i que ens porten a èpoques i cultures ben remotes.

Tweet

Finalment, i amb un cop d’efecte fulminant, sembla que s’ha resolt el tema de l’aigua. El Govern espanyol s’ha sortit amb la seva i ha aportat una solució que ara ens venen (tant l’executiu espanyol com el català) com la més factible i la menys traumàtica des del punt de vista ecològic. Si fem cas de les informacions que ens donen, hem de creure que no es tracta de cap minitransvasament, ja que no es modificarà el cabal de l’Ebre, sinó d’un aprofitament de les aigües sobrants que no utilitzin els regants de les terres de l’Ebre. Brillant. Chapeau! [@more@]Sovint es fa servir l’expressió “empassar-se un gripau” per indicar que s’ha hagut d’acceptar quelcom que abans hom havia considerat com a inacceptable. El Govern català s’ha hagut d’empassar una gripauada sencera. Primer, perquè han hagut d’acceptar una proposta que ve de fora i que ells havien descartat; segon, perquè han hagut de renunciar a la seva iniciativa estrella, per a la qual ja tenien molts passos fets, i fins i tot José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, n’havia anunciat l’inici de les obres, digués el que digués el govern de Madrid; tercer, perquè al capdavall es tracta d’una interconnexió de la xarxa hidràulica que sempre s’havia blasmat; quart, perquè en aquest cas no podrà ser una obra desmuntable i provisional, com s’argumentava inicialment; cinquè, perquè ara s’ha d’elogiar i donar per bona una solució que ve de la mà dels qui fins ara més d’un Conseller havia acusat d’actuar deslleialment (se suposa que com a mínim hauran demanat disculpes)…  Però, sobretot, l’empassada del gripau ve a tomb perquè les explicacions que se’ns donen ara resulten increïbles. Si és cert que no es tracta de cap transvasament, que no es traurà aigua del cabal de l’Ebre, sinó que només s’aprofitarà aigua sobrant, que no perjudicarà les terres de l’Ebre ni l’ecosistema de la conca… com és possible que no se’ls hagués acudit abans! El Govern català disposat a fer mil i una trapelleria per a resoldre el tema de la sequera, de veritat desconeixia aquesta possibilitat tan fàcil i beneficiosa, que segons ells no perjudica ningú? Es pot governar amb un desconeixement tan gran de la realitat del país? La reprovació, per incompetència, no s’hauria de limitar al Conseller Baltasar.   

Tweet

La presa de possessió del nou Govern espanyol ha estat farcida d’anècdotes. Uns han fet escarafalls per la continuïtat de la Ministra Magdalena Àlvarez al capdavant de Foment, altres han posat l’accent en el paper que els tocarà fer, com a ministres espanyols, al Celestino Corbacho i a la Carme Chacón. I en cercles independentistes s’ha comentat especialment el discurs de la nova Ministra de Defensa, acabant amb els tradicionals i anacrònics “Viva España” “Viva el Rey”. El PSC s’ha limitat al silenci. [@more@] 

Els resultats electorals a Catalunya van posar en evidència la incapacitat dels partits nacionalistes per il·lusionar la gent, que va preferir el desastre en la gestió de les infrastructures i l’ofec econòmic abans que l’alternativa d’uns dirigents irresponsables molt més preocupats, i ocupats, en lluites mesquines i fratricides que en la defensa del país. I pel que es veu, lluny de cap propòsit d’esmena, almenys a Esquerra, semblen disposats a rebolcar-se en el fangar fins al final (per ells el final és la poltrona).  

El PSC, clar guanyador a Catalunya, no s’ha vist correspost per Zapatero perquè la seva visió és tota una altra. No és cert, segons ell, que l’increment de vot dels socialistes catalans sigui el que hagi acabat de donar la majoria necessària per a la continuïtat del PSOE al capdavant de l’executiu espanyol; sinó que per culpa dels socialistes catalans arreu d’Espanya el PSOE ben just si ha mantingut les posicions. Això explica el reforçament del pes de Chávez al sí del PSOE, el retorn cap a les posicions felipistes abandonant definitivament vel·leïtats federalistes i conceptes d’Espanya plural, i naturalment mantenint la Ministra Magdalena Álvarez, com a símbol d’una manera de fer netament espanyola. 

Els ministres catalans a Madrid, naturalment que exerciran de Ministres d’Espanya, com ho faria el Duran i Lleida si disposés d’una cartera. No cal que n’esperem res d’especial. No ens han de preocupar tant els exercicis d’espanyolitat que facin a Madrid, catalans inclosos, com els exercicis de cretinisme que fan aquí molts dels nostres dirigents.  

Tweet

Una de les sorpreses del nou Govern espanyol ha estat la fusió del ministeri d’Agricultura i Pesca amb el de Medi Ambient, amb algunes competències d’aquest darrer que passen a altres ministeris com el d’Indústria. Les respostes no s’han fet esperar, tant de part dels ecologistes com de les organitzacions agràries i les relacionades amb la pesca. Tothom té la sensació d’haver-hi perdut perquè el nom de la capçalera ja no es té en exclusiva. El nom no fa la cosa?[@more@]

Realment, resulta xocant que, en uns moments en què el canvi climàtic sembla un tema que ha d’estar permanentment damunt la taula de qualsevol govern, s’elimini la figura del Ministeri de Medi Ambient. És cert que hi ha molts ministeris, o a Catalunya molts Departaments, que d’alguna manera o altra incideixen en el medi ambient: els que fan referència a agricultura i pesca, a indústria, a turisme, a l’ordenació del territori i obres públiques, etc. Per tant, un Ministeri o un Departament de Medi Ambient no és només una persona al capdavant d’una administració dedicada a gestionar algunes competències específiques, sinó que al si del Govern és la veu ecologista (o com a mínim que observa la realitat des d’aquesta perspectiva) que pot incidir o condicionar les actuacions de la resta. Al capdavall, moltes activitats econòmiques que es regulen, controlen i incentiven des d’unes administracions poden entrar en contradicció amb la preservació del medi ambient.  

I com en tota fusió, queda per veure qui s’ha menjat a qui. Des de les organitzacions agràries veuen amb mals ulls que el nom del Ministeri prioritzi el medi ambient a la seva activitat econòmica, Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Medio Marino. Hom pot discernir entre el medi rural i el marí, que es complementen, però no pas sumar-hi el Medi Ambient; a l’escola sempre ens deien que no es podien sumar conceptes diferents. Però, per contra, la titular del ministeri és la d’Agricultura i Pesca, i no pas la de medi Ambient, cosa que pot condicionar la perspectiva amb què afronti ara les noves competències que assumeix.  

El nom no fa la cosa? O, com diuen els espanyols, “¿el hábito no hace al monje?”

Tweet

Amb aquest eslògan Reagrupament.cat fa avui una assemblea de militants i simpatitzants a Manresa per tal de ratificar les candidatures de Joan Carretero i Rut Carandell a la Presidència del partit i a la Secretaria General, respectivament. Aquesta mena d’actes acostumen a tenir bàsicament la finalitat de provocar una estimulació col·lectiva pel fet de trobar-se juntes un bon nombre de persones amb qui es coincideix en uns objectius comuns. El formalisme d’elegir els candidats és només l’excusa, perquè s’ha de donar per fet que sortiran escollits per unanimitat. En cada un d’aquests actes, i no ho dic només per aquest de Reagrupament, tots i perdem una mica més. [@more@] 

El que podria ser un símptoma de vitalitat (com algú ha pretès justificar), amb diverses candidatures a dirigir el partit, reclamant el posicionament dels militants cap a un o altre sector, encenent els ànims tot carregant contra els adversaris més que defensant les pròpies idees, no és sinó el nefast resultat d’una pèssima gestió del partit en els darrers anys, que ens pot abocar al desastre. Els errors comesos durant tot aquest temps els volem arreglar ara amb un error encara més gran, com ho és tot el plantejament del Congrés del mes de juny. 

No tinc res en contra, especialment, de la candidatura de Joan Carretero i imagino que el comentari serviria igualment en ocasió dels actes sectaris que de ben segur organitzaran les altres candidatures. A través d’aquest bloc he anat formulant les meves crítiques a la direcció del partit, per errors puntuals, per manca de rigor en les anàlisis, per incoherències, per mediocritat en la gestió governamental… però el desencert més gran, i també el més perillós, pot ser l’obertura d’aquesta cursa desenfrenada cap al poder. Estem obrint ferides que després seran difícils de tancar, estem incentivant la idea de l’exclusió com a forma d’assolir el lideratge, estem acabant de malmetre tot el que s’havia avançat… 

Jo em quedo per veure on anem, tots plegats.

Tweet

Tots tenim clar que dins del PSC conviuen sensibilitats diverses, des de sectors socialdemòcrates i neoliberals a esquerranosos que aixequen el puny en els mítings, des de catalanistes (i perquè no, sobiranistes) convençuts fins a espanyolistes recalcitrants. I José Zaragoza, probablement, el situaríem entre aquests darrers. Però, el que són les coses, tot d’una surt amb un estirabot que ja ens hauria agradat veure i sentir de la boca dels més independentistes. A Madrid que diguin el que vulguin, però ells, ha dit el secretari d’Organització del PSC, tiraran endavant les obres de transvasament del Segre, i a veure si gosen després tancar-los l’aixeta. 

[@more@] 

Personalment, estic en contra del transvasament del Segre, però aplaudeixo que la decisió que prengui el Govern català sigui per criteri propi i no condicionat pel que diguin a Madrid. Ja he dit en alguna altra ocasió que el dret a decidir inclou, lògicament, el dret a equivocar-nos o a fer espifiades com aquesta. Faltarà veure si el Govern català assumeix aquest posicionament de José Zaragoza, però em semblaria d’una coherència nacional impecable, que ja m’agradaria haver vist altres vegades en Consellers que es vanten del seu independentisme. No entenc com Ramon Espadaler, antic Conseller de Medi Ambient de l’època convergent, pot criticar aquesta actitud qualificant-la de poc seriosa i d’irresponsable; no deu recordar que en d’altres ocasions (poques, per cert) el Govern Pujol també va optar per tirar pel dret, exercir el dret a decidir, prescindint de si ho aprovava el Govern espanyol (l’inici de les emissions de TV3, per exemple). 

Puc criticar la mesura del transvasament del Segre, però no que el Govern exerceixi com a tal i prengui les decisions que cregui oportunes per a Catalunya sense esperar el vist-i-plau de Madrid. Els qui creiem no només que tenim dret a decidir el nostre futur sinó que ens cal exercir-lo, podem dir a José Zaragoza: Benguingut al club!

Tweet

Hi havia una vella equació político-matemàtica que deia, més o menys, que “la solidaritat amb els altres pobles és inversament proporcional a la distància geogràfica existent entre ells”. Una equació que només deu ser certa parcialment, perquè no té en compte l’altre element essencial que és el dels interessos econòmics que hi ha en joc; i per tant depèn també de si la solidaritat s’ha de fer des d’una opció de govern o si es fa des de l’oposició o des de la marginalitat. Aquests dies, mentre dirigents d’ERC preparaven acords de col·laboració amb representants del poble maputxe, altres en la seva condició de Consellers de la Generalitat, acompanyant el President, ho feien amb el Govern del Marroc. 

[@more@]

És molt fàcil solidaritzar-se, i a Catalunya n’hi ha una llarga experiència, amb moviments revolucionaris llatinoamericans, es diguin sandinistes, zapatistes o ara maputxes, que ens queden molt lluny, sobretot si ho fem a través d’associacions o ONGs, o des de les joventuts dels partits. Recordem per exemple els adhesius que editaven les joventuts d’un partit d’esquerra amb l’eslògan de Xile vencerà, mentre el govern del mateix partit tancava el contracte de venda de material antidisturbis al dictador Pinotchet. És fàcil ser cooperant revolucionari a Nicaragua o a Chiapas des de la butaca de casa, o fins i tot anant-hi de vacances quinze dies a l’estiu (queda molt bé); i després comportar-nos com a neoliberals, buscant com fer negoci amb els causants de les injustícies que provoquen els moviments amb els quals ens solidaritzem. És relativament fàcil (sense treure mèrit als seus organitzadors) muntar caravanes solidàries amb el poble saharià, i després anar-hi com a Conseller per col·laborar amb els qui oprimeixen el mateix poble.  

No estic dient, amb tot, que el Govern català no hagi de buscar acords de col·laboració amb el Marroc ja siguin de caràcter econòmic, cultural, de regulació dels fluxos migratoris, etc.; ni que no em sembli bé que es mantinguin relacions solidàries amb el poble maputxe o el saharià. Simplement, apunto una incoherència probablement de difícil solució.

Tweet

A més d’un van sorprendre les declaracions de l’holandès Hein Verbruggen, un alt càrrec del Comitè Olímpic Internacional, comparant la situació del Tibet amb la situació del País Basc en relació a Espanya o amb el tema de Guantànamo en relació als Estats Units. Era el seu argument per a justificar que el COI no volgués barrejar la celebració dels Jocs Olímpics a Pequin amb la conculcació dels drets humans a aquell país, i molt especialment al Tibet. Una cosa és l’esport i una altra la política, diuen. Naturalment, no hi estic pas d’acord, però podria entendre que algú honestament tingués aquest criteri.  

[@more@] 

Ara bé, l’honestedat no és pas una qualitat dels dirigents del COI. I ells saben que aquesta argumentació per a fer els ulls grossos davant la violació dels drets humans a la Xina no té res a veure amb aquesta pretesa separació entre esport i política. Durant molts anys el COI negava la participació de Sudàfrica en els Jocs Olímpics, perquè en aquell país hi havia un règim d’apartheid inacceptable. La diferència no és altra que, ara, del règim xinès que nega les llibertats i els drets individuals i col·lectius en treuen profit les empreses i els estats occidentals: un mercat amplíssim, i amb una mà d’obra barata i sotmesa a un règim que no els permet massa reivindicacions, ni socials, ni laborals, ni nacionals. I com sempre, el terrorisme, la violència, la conculcació dels drets humans, deixen de ser condemnables quan proporcionen sucosos beneficis.  

Però és més. El Comitè Olímpic Internacional no és una organització esportiva al marge de la politica, sinó que funciona estrictament com una entitat política també en la seva organització interna. No s’accepta un atleta, o un conjunt d’atletes d’un grup, d’una ètnia o d’una nació, pel fet de ser atletes amb voluntat de competir esportivament, sinó pel fet de formar part i de representar un estat concret. Si Catalunya no pot tenir un Comitè olímpic propi, i per tant participar com a tal als Jocs Olímpics, és perquè el COI té presa una opció política concreta.  

A més d’un devien irritar les declaracions de l’holandès Hein Verbruggen, a uns altres devien fer riure. Jo simplement deploro la hipocresia i la manca d’honestedat d’una organització com el COI, que no té cap mena d’escrúpol a l’hora de posar-se al costat dels poderosos, tant per a negar políticament els drets dels uns com per a justificar els crims dels altres.  

Tweet

El discurs d’investidura de José Luís Rodríguez Zapatero no ha aportat res de nou. Però dir això tampoc és aportar res de nou. Tots els discursos generals, siguin aquests d’investidura siguin els que es fan anualment sota el nom de l’estat de la nació, són idèntics, com idèntiques són les respostes dels grups de l’oposició. De fet, el discurs d’ahir de Zapatero es podia semblar molt més al que va fer en el seu dia José Mª Aznar, quan va ser elegit President del Govern espanyol, de la mateixa manera que el de Mariano Rajoy d’ahir també s’assemblava més al que va fer el cap de l’oposició socialista d’aquella època. I mirant-s’ho, com a elements marginals, com qui mira un partit de tenis (fent anar el cap d’una a altra banda), els partits catalans es queixen de la visió centralista i uniformitzadora tant dels candidats a la Presidència com del cap de l’oposició, ahir com ara fa vuit anys. [@more@]De fet, Déu n’hi do si en va dir de coses en aquesta ocasió el candidat socialista. Però és igual, perquè l’oposició ja té preparat dos o tres models de contradiscurs: si el candidat fa una exposició sobre conceptes teòrics en profunditat, se li retraurà que ens ha venut fum i que no ha concretat res; si, contràriament baixa al terreny de concreció i es posa a donar dades i detalls de tota mena, se li retraurà que el seu era un discurs avorrit, farcit de xifres que no entén ningú, i sense fonaments sòlids; si exposa les línies generals, però sense prendre compromisos concrets, se li tirarà en cara que no pot pretendre que la gent li doni un xec en blanc; però si es posa a fer promeses, se li tirarà en cara que és molt fàcil fer-les, però que el que compte són els fets i no les paraules. Per això, jo no hi donaria massa importància al debat d’investidura. Tot és massa previsible, massa vist, massa gastat. L’única lliçó que en trauria seria la de l’evidència que nosaltres allà hi fem nosa, que no ens hi volen i, per tant, no compten amb nosaltres. Aleshores, a què esperen els partits catalans (catalanistes, sobiranistes, nacionalistes, independentistes…) per entendre que cal un front comú?

Tweet