Bloc de notes de Josep Romeu

Podem parlar tant com vulguem dels Països Catalans, posar-ho en eslògans i teoritzar fins a l’extenuació, però el que de veritat uneix els nostres països és la relació diària, al nivell que sigui, personal, turístic, cultural, comercial, social… D’aquí la importància de la reciprocitat en les recepcions de les respectives televisions, TV3 i Canal 9, a Catalunya i al País Valencià, com també s’hauria de fer amb les Illes. El silenci existent sobre el tema s’ha d’interpretar que s’està treballant amb discreció, o que senzillament s’ha aparcat?. I d’aquí també la importància de les comunicacions, com ara el TGV, i la necessitat de reforçar el corredor mediterrani.

 [@more@]Incomprensiblement, en el seu moment les reivindicacions catalanes no van passar, almenys no pas de forma ostentosa, per reclamar l’eix del Mediterrani que unís des d’Alacant fins a la xarxa francesa d’alta velocitat; de Salses a Guardamar, com aquell qui diu. Tant Barcelona com València, en un exercici de provincianisme ben notori, van prioritzar l’enllaç amb la capital espanyola, “la capital”. L’error estratègic no és pas nou, ja que prové de l’època del pujolisme, però tampoc el tripartit ha fet cap aposta especial en aquest sentit. 

I ara ha hagut de ser el Partit Popular de València el qui es queixi dels incompliments del Govern Zapatero pel que fa al corredor del Mediterrani. El mapa del TGV dissenyat i desenvolupat des de Madrid és absolutament radial, pensat amb els mateixos esquemes mentals de les pitjors èpoques del franquisme, amb un únic centre que no pot ser altre que “la capital”. És possible que les queixes dels populars valencians tinguin més de crítica al govern socialista que cap altra cosa; però també deu ser cert que, encara que ideològicament puguin estar en contra de la idea dels Països Catalans, les raons i els interessos econòmics els porten a fer seva aquesta reivindicació.  

De la mateixa manera que molts catalans s’obliden de les reivindicacions nacionals quan els seus interessos particulars els fan mirar cap a Madrid, ara també hi ha valencians disposats a deixar de banda la seva coherència política perquè els pot sortir més a compte mirar cap al nord. Des d’aquí caldria donar-los la mà, perquè aquesta és una aposta real de Països Catalans.

Tweet

Temps enrere, quan els arxius havien de ser forçosament piles de carpetes i dossiers degudament emmagatzemats en prestatgeries, una consulta a l’hemeroteca era tota una feina laboriosa que sovint no pagava la pena. Ara, malauradament per alguns, és molt fàcil i permet veure ràpidament què deien uns i altres, ara fa uns mesos o ara fa uns anys. I fent aquest exercici, un s’adonaria que no fa pas tant, sobretot per part de socialistes i ecosocialistes, es menystenien les solucions immediates, fàcilment qualificades de “salt de mata”, improvisació, tapaforats, manca de previsió, superficialitat… enfront de les polítiques serioses i progressistes que anaven a la rel dels problemes, a més llarg termini.  

[@more@]Les frases que sentim aquests dies, tant en boca del Conseller Francesc Baltasar com de l’Alcalde de Barcelona Jordi Hereu, són absolutament contradictòries amb el deien ells mateixos no fa pas tant, i són les mateixes que ells blasmaven amb vehemència en nom d’una suposada visió progressista. Ara resulta que no els serveixen de res les solucions a mig o llarg termini, i només els interessa la immediatesa de portar aigua a Barcelona, com sigui i al preu que sigui. Potser per això, Francesc Baltasar va pactar amagar el tema fins després de les eleccions; perquè sabia que el seu posicionament era absolutament en fals defensant transvasaments que ells havien combatut, i improvisant solucions de darrera hora per cobrir la manca de planificació de la qual tant havien fet bandera.  

A vegades, ingènuament, un pensa que les situacions de crisi tenen el seu cantó positiu perquè obliguen a una presa de consciència de la realitat i haurien de servir de lliçó per a afrontar adequadament el futur. Però, no. Es faran mans i mànigues per a sortir del mal pas, s’esmerçaran els esforços que calgui per a vendre com a positiu el que fins ara era pervers, i ens culpabilitzaran a tots de ser malversadors dels recursos que no han sabut gestionar. Tot menys assumir les pròpies responsabilitats i, sobretot, buscar solucions reals, duradores i de futur per al tema de l’aigua. 

Ben mirat, vista la praxi portada a terme pels ecosocialistes de Francesc Baltasar, potser el més progressista que ens queda és recuperar les rogatives i processons per a invocar la pluja a les divinitats.

Tweet

A part d’algun comentari directament al bloc, sovint rebo també comentaris al meu correu personal opinant sobre algun dels meus articles (cosa que sempre és d’agrair). Un tipus de comentari sol ser el de dir que sóc excessivament crític amb ERC, fet que algú qualifica de “tirar-nos pedra sobre la teulada”. En primer lloc dir que sóc crític amb el meu partit, més que no pas amb els altres, perquè és amb aquest amb qui molts independentistes hem posat la nostra confiança, perquè avui per avui continua essent l’opció nacionalista més seriosa, i perquè voldria que hi hagués una reacció positiva per a corregir els errors comesos. Pel que fa a tirar-nos pedres a la teulada… en aquests moments els únics que s’estan tirant (o ens estan tirant) pedres a la teulada, són els nostres dirigents donant un tristíssim espectacle de lluites internes motivades per ambicions personals. 

[@more@]Concretament, un dels comentaris s’exclamava que jo digués que no era el moment oportú de fer una gran plantejament de país, com el que va fer Josep Lluís Carod Rovira dies enrere, mentre que ahir mateix saludava positivament la inauguració de la Delegació de la Generalitat a Berlín. Quan estem immersos en una lluita fratricida, pocs mesos després d’haver votat un ridícul i incongruent full de ruta (en la Conferència Nacional de la tardor), sincerament crec que “no tocava” fer una plantejament d’estadista com el que va fer el President del partit. En primer lloc, perquè aquest discurs l’havia d’haver fet abans, en lloc de prestar-se a aprovar quelcom contradictori amb el que diu ara, molt més assenyadament. I en segon lloc perquè una proposta d’aquestes característiques cal fer-la amb tota la solemnitat i autoritat de President del partit, o de Vicepresident del Govern, adreçant-se al conjunt de la societat catalana, en lloc de fer-ho com a moviment tàctic per a reivindicar-se personalment al si del partit. 

Naturalment que ara toca fer accions de Govern com l’obertura de Delegacions de la Generalitat a l’exterior, però també toca posar una mica més de seny (tots plegats) i no continuar amb el camí emprès de lluites mesquines pel poder que no fan sinó debilitar-nos com a partit i invalidar les grans propostes de país que puguem fer, quan toqui fer-les.   

Tweet

La inauguració, ahir, de la Delegació de la Generalitat a Berlín és, sens dubte, una d’aquestes accions de govern que sovint hem reivindicat que hauria de portar a terme un Govern amb un mínim d’ambició nacional. I, lògicament, el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira no s’ha estat de remarcar-ho en l’acte oficial d’inauguració. Però, deu haver fallat quelcom en la comunicació perquè, essent aquest esdeveniment prou important pel que fa a la projecció de Catalunya al món i la seva reivindicació de tenir-hi un lloc propi, no s’hi ha donat als mitjans de comunicació la suficient rellevància. L’ideal hauria estat, naturalment, que la delegació de la Generalitat a Berlín hagués estat inaugurada amb una representació molt més àmplia del Govern català, des del President de la Generalitat als Consellers responsables d’àrees com Comerç, Turisme o Cultura. Voldria creure que no hi ha altres motivacions polítiques per explicar aquestes absències. (O sóc massa ingenu?). 

[@more@]Ja he dit en alguna altra ocasió que, a parer meu, el Conseller d’ERC al Govern de la Generalitat que ha portat a terme una tasca més eficaç i més coherent amb l’ideari d’ERC (amb més ambició nacional, està clar) ha estat, i de tros, Josep Lluís Carod Rovira. La tònica de la resta ha estat la mediocritat. I estic d’acord amb ell quan posava un èmfasi especial en el fet que la inauguració d’aquesta seu no era una cosa seva, del seu Departament, sinó del conjunt del Govern. Aconseguir que sobretot els socialistes assumeixin com a propi accions de govern com aquesta ha estat un dels mèrits d’ERC; encara que després aquest mateix fet pugui perjudicar-nos electoralment perquè tira per terra la idea (simplista i poc creïble) que només Esquerra defensa els interessos nacionals. El paper i la pretensió d’Esquerra no pot ser, i menys a curt termini, erigir-se en l’únic salvador de la pàtria, sinó actuar d’impulsor o de motor perquè les altres forces polítiques vagin decantant-se cap als nostres posicionaments.  

Ara hi ha en perspectiva l’obertura de noves Delegacions del Govern de la Generalitat, a París, Londres i a Nova York. Val a dir que ja en època de Convergència es va encetar aquest camí amb l’obertura de delegacions específiques, per al comerç i la indústria, o per al turisme, amb petites delegacions arreu del món. El COPCA mateix (Consorci de Promoció Comercial de Catalunya), que opera arreu del món des del 1988, disposa de 38 oficines. Convertir aquestes iniciatives sectorials que ja funcionen a l’exterior en veritables ambaixades de Catalunya hauria de ser un dels reptes d’un govern catalanista.   

Tweet

És curiós que, encara ara, sento o llegeixo veus en to planyívol i d’incomprensió en el sentit de no trobar cap lògica als resultat electorals del 9 de març. Fins i tot l’ex President Pujol es lamentava que els responsables de l’engany haguessin obtingut una victòria tan clara a Catalunya. La pregunta de perplexitat que es fan alguns, des de l’òptica nacionalista, és “com és possible que després de la presa de pèl amb l’Estatut, després del desastre en la gestió de les infratructures, després de comprovar l’incompliment reiterat de les seves promeses, la gent encara els doni suport?”. I, com a complement simplista de veus més radicals la pregunta seria “com és possible que la gent prefereixi ser espoliats a poder disposar dels nostres recursos, o que prefereixi dependre d’uns altres a no haver de dependre de ningú?” [@more@] 

Aquestes preguntes tindrien sentit, i podrien ser altament positives com a reflexió interna, si no partissin de l’apriorisme que l’error prové dels votants, que no han sabut veure el que més els convenia. Contràriament, veig que és més habitual sentir aquests qüestionaments com a argument per a enrocar-se en les pròpies posicions, sense caure en el fet que precisament l’opció de l’electorat hauria de fer-nos tremolar. Alguns analistes de pa sucat amb oli divideixen l’arc parlamentari entre: els qui menteixen, traeixen i s’agenollen submisament davant de l’Estat espanyol; els qui els fan la gara-gara i són capaços de vendre’s a baix preu frustrant les expectiatives posades en el nou Estatut; i els patriotes que de veritat defensen el país apuntant a la solució final de tots els nostres problemes, que no és altra que la independència. I entre aquests darrers, encara hi trobaríem els més puristes, o patriotes de pedra picada, que ni tan sols es deixen enlluernar per la temptació del poder, que per si mateix ja representa una mena de claudicació en la mesura que la gestió de Govern fa perdre de vista l’objectiu final. 

I bé, els resultats electorals ens donen que la ciutadania opta clarament pels primers, manté més o menys el mateix suport als segons, i castiga els tercers. A no ser que algú arribi a la conclusió (que jo negaria de totes totes) que l’electorat és imbècil, el tema se’ns gira en contra nostra, sense pal·liatius. Si les raons i els arguments dels nacionalistes són correctes (i lògicament jo crec que sí), ho hem de fer molt malament perquè, malgrat tot, la gent opti pel que aparentment ens perjudica. Hom podria entendre que davant d’un problema amb més d’una solució possible, la gent acabés decantant-se per una o per l’altra. Però que la gent prefereixi continuar patint l’espoli i depenent dels qui ens han enganyat, ens han mentit i han gestionat tan malament les nostres infraestructures, ens hauria de portar a una altra conclusió: o bé tot això no és cert, i la gent no s’empassa que estiguem tan mal tractats, o bé l’alternativa la veuen molt pitjor que l’espoli, l’engany, la mentida, la mala gestió…  

Per fer-s’ho mirar, no?

Tweet

Arran de tot l’enrenou pel tema dels transvasament del Segre, és evident que hi ha un cert nerviosisme al Govern. D’una banda han de fer pinya perquè un nou trencament del tripartit seria un cop dur per a tots plegats, però de l’altra també hi ha veus discrepants pel que fa a l’actuació del Conseller Francesc Baltasar, sobretot després de saber-se que ell mateix va pactar amb el Govern espanyol no parlar del tema fins després de les eleccions. En mig d’aquestes turbulències, ERC (encara que seria millor dir algunes de les faccions del partit) té més necessitat que ningú de mostrar un perfil propi. Això explica que només l’endemà que Josep Lluís Carod Rovira declarés que qualsevol mena de transvasament hauria de comptar amb l’acord del Parlament, es votés en contra d’una moció que proposava justament això. Casualment, només casualment, en aquella votació no hi era present el Conseller de la Vicepresidència. [@more@] 

Per a qualsevol ciutadà que es limita a llegir els titulars de premsa o a veure els telediaris pot resultar incomprensible. Incomprensible, incongruent, contradictori… el que vulgueu. Està clar que, intencionadament, la moció presentada per CiU contenia alguna frase força explícita com perquè sonés a reprovació del Conseller de Medi Ambient; de manera que no es pot dir que l’única intenció dels convergents fos establir el principi que qualsevol transvasament precisi de l’acord del Parlament. I per tant, hi podia haver arguments per part del Govern per rebutjar la moció; però també podien haver aprovat una moció alternativa que deixés assentat aquest mateix principi. 

L’esmena del tripartit proposava, segons llegeixo a la premsa, ‘no executar cap actuació conjuntural o estructural que comporti una transferència de cabal entre les conques interiors de Catalunya o bé entre aquestes i la conca de l’Ebre, sense previ debat al Parlament’. Un matís important: el Parlament no hauria de donar llum verda a cap transvasament, sinó que simplement ho hauria de debatre, sense que el resultat del debat hagués de ser vinculant per al Govern. I així mateix ho raonava el diputat d’ICV-EUiA Daniel Pi: ‘Debatem i, després, qui d’acord amb l’arquitectura institucional li pertoca, farà el que li pertoca’, Com a mínim a aquest senyor se li hauria d’explicar que l’arquitectura institucional no està configura amb un Parlament que debat i un Govern de decideix i va a la seva. El Parlament no és una tertúlia de cafè (encara que a vegades sembli una disputa de taverna), sinó que, en tant que expressió de la sobirania popular, ha d’exercir el control del Govern i els seus acords han de ser, lògicament, vinculants.  

Una altra cosa és que, sovint, els acords i desacords parlamentaris tenen més a veure amb les formes que amb el fons. Però això ja és una altra qüestió de la qual en podem parlar un altre dia.

Tweet

El Conseller Joaquim Nadal, en presentar el Pla de viabilitat del nou aeroport de Lleida-Alguaire, comentava que aquest podia servir com a assaig general per la Generalitat en la gestió d’infrastructures, amb la perspectiva que en un futur pugui gestionar també els aeroports de Girona, Reus o Sabadell. El model de gestió, en compliment del que estableix l’Estatut d’autonomia, es recollirà en la Llei d’aeroports que s’hauria d’aprovar a curt termini. Fins aquí tot correcte, conscients que l’aeroport del Prat continuarà essent gestionat des de Madrid i ja serà molt que ens facin la gràcia de deixar-nos-hi un petit espai de participació. El que no em sembla tan correcte és l’acomplexament amb què afronta el Conseller, se suposa que en nom de tot el Govern, l’assumpció d’una competència que hauria de ser un fet absolutament normal. [@more@]El tema és que, segons Nadal, la Generalitat té la voluntat de mostrar la seva ‘capacitat d’autogovern’ davant del repte de posar en funcionament un aeroport i assumir-ne les competències. Jo no sé si realment pot ser viable des del punt de vista econòmic un aeroport a Lleida; no en dubto, però sincerament tampoc en tinc cap coneixement especial per a poder afirmar que hagi de ser així. El que sí que em sembla una autolimitació innecessària, o un posar en dubte la capacitat d’autogovern de la Generalitat, és aquesta afirmació que la gestió d’aquesta nova infraestructura hagi de ser cap assaig general de res. 

Si la Generalitat ha de posar en marxa aquest aeroport, i assumir la gestió de la resta, no és perquè abans hagi demostrat res, ni la seva capacitat de gestió ni la seva eficiència. Tornem a caure en aquell absurd de pensar que els catalans gestionarem millor que els altres les nostres coses. Se suposa que partim amb l’avantatge que la gestió es farà pensant en els interessos nacionals, sense supeditar-ho als interessos de l’aeroport de Madrid, com es fa actualment amb tots els aeroports. Però res més. Aquest assaig general de què parla el Conseller Nadal pot resultar un èxit rotund o un estrepitós fracàs, o probablement un entremig d’anar tirant. Però en cap cas no pot servir per a demostrar res, ni la nostra capacitat ni la nostra incapacitat.  

L’autogovern i la sobirania s’exerceixen  perquè és un dret que ens correspon com a poble, com a comunitat nacional. Ho farem millor o pitjor, cometrem errors com tots els mortals, però l’exercici dels nostres drets no depèn de la nostra capacitat, pendent de validar. Perquè entre els nostres drets hi ha també el dret a equivocar-nos. O és que al Govern espanyol (o a qualsevol altre govern del món) se li demana que demostri la seva capacitat de gestió abans de reconèixer-li el dret a gestionar els seus afers?  

Tweet

Fa molt de temps que, entre tots, hem fet un mite de les balances fiscals. Sembla com si la seva publicació per part del Govern espanyol hagués de resoldre definitivament els problemes de finançament del país. Els números, i sobretot el reconeixement oficial d’aquests números, poden ser un argument més de cara a negociar un nou sistema de finançament, però ni serà l’únic ni serà tan decisiu. Tinc la impressió que des de l’independentisme s’ha anat bastint una mena de miratge entorn de la publicació de les balances fiscals, que al capdavall desembocaran en un no res. [@more@] 

D’una banda està per veure que el PSOE compleixi les seves promeses. De fet, ja hi ha acords del Congrés espanyol demanant la publicació d’aquestes balances fiscals, i el Govern se’ls ha passat pel forro reiteradament. I, en el supòsit que finalment es decideixi a fer-ho, és evident que amb tot el  rigor exigible és possible utilitzar metodologies diverses o tenir en compte paràmetres diferents, de manera que un mateix resultat pot quedar molt matisat, amb molts contrapunts, i per tant amb moltes interpretacions divergents.  

El tema de les balances fiscals és un dels mèrits que, certament, es pot apuntar Esquerra, ja que va ser el primer partit que va començar a parlar-ne, i a fer-ne bandera com a argument central de la necessitat d’un nou finançament per a Catalunya. Aleshores, no hi havia més dades disponibles que les que oferien els bancs i les institucions econòmiques de caràcter privat. Si no ho recordo malament, a principis dels 90, una de les fonts d’informació que es prenia com a base per al nou discurs economicista, era un informe del Banc de Santander, gens sospitós de nacionalisme. I d’aleshores ençà s’han remenat i publicat centenars de dades, basades en fonts diverses, sempre amb uns mateixos resultats, encara que evidentment carregant més les tintes en un o altre sentit, segons l’interès del qui en feia la interpretació política. 

En el millor dels casos, doncs, la publicació de les balances fiscals no farà més que ratificar el que ja sabem; amb el valor afegit, això sí, que en aquest cas hi hauria un reconeixement institucional dels desequilibris fiscals que se’n derivin. Però tampoc ens enganyem: és cert que amb els números a la mà es veurà que Catalunya, com el País Valencià i les Illes, són comunitats molt solidàries amb la resta de l’Estat, i per tant es podrà argumentar que aquesta solidaritat ha de tenir uns límits, tant en quantia com en el temps; i des d’una perspectiva liberal es podrà esgrimir la idea que cal incentivar l’esforç fiscal que fa cada comunitat autònoma. Però també és cert que en la publicació d’aquestes balances fiscals hi apareixeran altres comunitats autònomes, igualment solidàries, com és el cas de Madrid (per més que nosaltres després intentem matisa-ho), que aigualiran la possible reivindicació catalana en la mesura que estiguem en el mateix discurs argumental. 

No vull pas dir que no sigui útil la publicació de les balances fiscals, però tampoc hi posem tantes esperances com si hagués de ser la mare dels ous. Perquè el dret a la sobirania, a fer ús i a decidir sobre els nostres recursos, no hauria de dependre dels desequilibris existents. L’autonomia financera, com a país, tenim dret a reclamar-la tant si el tracte que se’ns dóna des d’Espanya és absolutament injust (com sembla evident que és ara), com si aquest tracte fos més equitatiu o raonable. O és que a Galícia, on probablement les balances fiscals els resulten favorables, ja no tenen dret a reclamar la seva sobirania? O és que la nostra sobirania deixaria de tenir sentit si l’Estat corregís els desequilibris existents?

Tweet

A vegades, els posicionaments polítics no depenen tant de les ideologies com del fet d’estar o no al govern, i apurant-ho més, de tenir o no una determinada responsabilitat dins del govern. Perquè tanta raó tenen els qui diuen que no té sentit que aquells que tant s’exclamaven pel transvasament de l’Ebre ara en proposin un altre, encara que sigui més petit i temporal, com que aquells que hi estaven d’acord quan governaven ara en facin escarafalls. I mentre el Conseller d’Agricultura negava inicialment la possibilitat de transvasar aigua del Segre cap a Barcelona, el Conseller ecosocialista, Francesc Baltasar, n’havia de cantar les excel·lències (sostenibles, això sí).  

[@more@] 

I en mig de la batalla, entre govern i oposició, d’una banda, i al sí del Govern entre un Departament i un altre, apareixen les declaracions de Fernández de la Vega, sembla que en contra del projecte, que van merèixer la resposta aïrada de Joan Saura, que fins i tot Francesc Baltasar ha hagut de suavitzar. La guerra està servida: És o no és un transvasament? Afectarà o no afectarà les comarques regades pel riu Segre, i al cap d’avall les del baix Ebre? Serà un transvasament puntual, només per a situacions excepcionals, o quedarà com una interconnexió permanent de la xarxa hídrica? Tenim més garanties que en el cas de l’Ebre, que només es transvasarien els excedents d’aigua? La Ministra en parlar de la negativa a nous transvasaments es referia només als de l’Ebre, o incloïa també aquest del Segre?  

Però no recordo haver sentit ni llegit, als mitjans de comunicació, la pregunta clau de la qüestió; o millor encara, la resposta clau. Qui ha de decidir què es pot fer amb l’escassa aigua dels rius catalans? El Govern de la Generalitat ha d’esperar l’aprovació de Madrid per posar una canonada? Anirem a pidolar també això, potser a compte del dèficit fiscal o de les inversions pendents? On és la dignitat nacional? 

Mentre em feia aquestes preguntes, el Vicepresident del Govern afirmava que “mai s’havien donat tant com ara unes condicions per tal que el discurs sobiranista avanci”, i instava la societat civil catalana a “sortir de la tutela de Madrid per anar directes al món”. No és que no puguem anar directes al món sense passar per Madrid, és que ens hi fan passar fins i tot per anar de l’Alt Urgell al Berguedà. I ningú, ni des del Govern ni des de fora, no hi objecta res ni sembla disposar a sortir de la tutela de Madrid, tot esperant de la seva magnanimitat per a obtenir-ne el permís.

Tweet

Molt em temo que la derrota electoral no haurà servit ni per a aprendre la lliçó. El tema de fons no és ni la política de pactes, ni l’haver posat l’accent en l’esquerranisme (de pa sucat amb oli, per cert) en detriment del nacionalisme, ni el desgast de ser com a soci minoritari en un govern controlat pels socialistes, sinó la credibilitat. I el gest d’ahir, plantejant un full de ruta de cara al 2014 no hi ajuda gens. No cal ser gaire espavilat per entendre que el que ens presentava ahir Carod Rovira no era cap proposta nacional de cara al 2014, sinó una simple maniobra tàctica per a reivindicar la seva persona, i no quedar absolutament en fora de joc. [@more@] 

Quan a l’estiu passat, els estrategues i pensadors del partit ens presentaven aquell simulacre de Full de ruta que es va debatre després en la Conferència Nacional de la Tardor, Carod Rovira ja es va adonar que allò era un nyap. Plantejar, com es feia en aquell document, i tal com es va aprovar després per una àmplia majoria, que el full de ruta consistia en aconseguir que Esquerra esdevingués la força majoritària, i a partir d’aquesta majoria (i s’insistia que només des d’aquesta majoria) es podria exercir el Dret a decidir, era una pura quimera. Tant era així, que el mateix Carod, improvisadament, es va treure de la màniga la data concreta del 2014 que no estava prevista en el document inicial. I com que ja no els venia d’aquí, suposo que per allò de buscar un consens a corre cuita, ho van incorporar en la proposta final; potser sense adonar-se que des d’ara fins a aquella data només queda un contesa electoral en la qual, segons els pensadors del partit (Ridao, Huguet, Puigcercós, Vendrell… Déu meu, Déu meu!) Esquerra hauria de fer el salt i desbancar els socialistes com a força majoritària. 

És cert que el que presentava ahir Josep Lluís Carod Rovira és molt més enraonat que el document aprovat la passada tardor, quan ell mateix es va alinear amb els qui ara són els seus adversaris, i que l’han defenestrat. No tenia ni cap ni peus presentar una proposta d’aquesta suposada ambició nacional per al 2014, amb el simplisme infantil d’imaginar que aleshores ERC seria la força majoritària i podria liderar tot el procés. Sigui el 2014 sigui en una altra data, l’exercici del dret a decidir dependrà de què hi hagi una majoria social al país disposada a fer el pas, i avui per avui aquesta majoria social no està representada per ERC (les gràfiques del suport electoral són la prova del cotó) i per tant serà imprescindible el paper rellevant de CiU (en el document d’ERC ni se’ls mencionava!), i una certa complicitat de les altres forces polítiques. És el que jo deia llavors, tocar de peus a terra i no fer volar coloms. 

La proposta, ara, de Carod Rovira pot ser més assenyada i fins i tot, evidentment, molt més seriosa que la que ell mateix va aprovar uns mesos enrere; però no és creïble en el moment intern que viu Esquerra, perquè si bé és cert que l’Objectiu 2014 precisa, ineludiblement, d’un gran pacte o acord nacional, aquest no es pot formular des d’una de les faccions del partit, en un procés de guerra interna, i menys quan es tracta d’un simple posicionament personal enfront dels seus rivals.  

Diguem, sense ànim d’ofendre, que ara sí que hi toca. Però, senyor Carod, ara no toca.

Tweet