Bloc de notes de Josep Romeu

La història del Tíbet és la història d’un poble perseguit, però també la història de la vergonya internacional (no pas l’única, ja ho sé). L’actual règim xinès és una dictadura, pura i dura, que recull el pitjor del comunisme no democràtic i el capitalisme més salvatge. I la comunitat internacional, gens interessada en el tema de la democràcia i dels drets humans va donar la benvinguda a l’evolució del règim xinès, perquè els permetia l’entrada de les grans empreses multinacionals, que hi veien un mercat amb enormes possibilitats. I no era un mercat qualsevol, sinó que aquest conservava unes estructures dictatorials que permeten mantenir a ratlla les reivindicacions laborals i socials, i són absolutament permissives en temes com la contaminació atmosfèrica o l’ús indiscriminat dels recursos energètics. Així, és una bicoca fer negocis. [@more@]

El Comitè Olímpic Internacional ja ha dit que ells se’n renten les mans i que no es fiquen en política. I la comunitat internacional està més que satisfeta amb el manteniment d’un règim que els permet fer negocis altament lucratius. Que es tracta d’un règim dictatorial, que utilitza el terrorisme com a sistema? Això és pecata minuta. Des de quan s’ha condemnat la violència terrorista? (i em refereixo a la que produeix terror i morts a gran escala, no a la de grups desesperats que no veuen altra alternativa per a aconseguir els seus fins, normalment molt més dignes i honorables que els interessos econòmics que s’amaguen al darrere d’aquest terrorisme d’Estat). El Govern xinès pot estar tranquil, que ningú condemnarà els seus crims, que no ho són tant quan produeixen sucosos beneficis. La meva solidaritat, doncs, per al poble tibetà.

Però voldria aprofitar per explicar una anècdota que, malgrat tot, no desmereix ni afecta les meves simpaties cap al poble tibetà. En una ocasió, acompanyat d’un membre de la Plataforma per la llengua, vaig anar a veure el cap de la Casa del Tíbet a Barcelona per demanar-li que en els seus escrits, fulletons de propaganda i cartells utilitzés el català. L’home, amb tota la indumentària budista, però en un correcte castellà, ens va dir que ells feien la propaganda i les publicacions pensant en la població catalana, però també en l’espanyola en general, i que els era més pràctic fer-ho en castellà, que al capdavall entenia tothom. Com qui no vol la cosa li vam respondre que des de Catalunya probablement muntaríem una Casa de Catalunya al Tíbet, i que com que allà tothom entén el xinès, una llengua molt més parlada que el tibetà, utilitzaríem el xinès com a llengua habitual. Fins que no es va adonar que, evidentment, no obriríem cap Casa de Catalunya al Tíbet, l’home va canviar de cara i va intentar donar mil arguments per explicar que el seu cas era diferent, i que no es podia comparar.  

Els catalans ja hi estem avesats a les solidaritats unidireccionals.

Tweet

Resulta difícil fer una valoració serena i responsable sobre el resultat de les eleccions generals, com deia el President del partit, havent-se obert la caixa dels trons i encetat la corredissa per aferrar-se a la cadira. El lògic seria fer una anàlisi objectiva del que ha passat sense l’apriorisme de voler carregar el mort a ningú, i molt menys amb la mirada posada en l’assalt a la poltrona. He deixat aquí, en els apunts d’aquests dies, diverses reflexions sobre el fracàs electoral d’ERC, conscient que caldria aprofundir-hi molt més perquè el resultat no s’explica per una sola causa sinó que les raons poden ser moltes i ben diverses. [@more@]Resumint, jo diria que en el resultat hi han incidit factors aliens, i incontrolables des d’Esquerra, fruit del context general de la política estatal; hi han incidit aspectes concrets de la campanya electoral, que és molt fàcil de criticar a posterior-hi; hi ha incidit el posicionament d’altres forces polítiques (s’ha parlat poc del fet que la victòria socialista s’ha obtingut amb la cara més catalanista d’aquest partit); però per suposat que el factor determinant ha estat la manca de credibilitat de la proposta d’Esquerra. 

Una manca de credibilitat que pot ser deguda també a factors diversos: La pugna pel lideratge que fa temps que s’arrossega i que és el que més ha perjudicat la imatge del partit (i no em refereixo als sectors crítics, per suposat); el boicot que des de la direcció s’ha fet a les llistes, impedint la inclusió de persones de vàlua reconeguda (una vegada més s’ha optar pel sectarisme, prioritzant l’interès personal de col·locar persones afins); la participació en un govern on tot el protagonisme se l’han endut els socialistes i on, en el millor dels casos, la gent d’Esquerra ha passat discretament (per no dir mediocrement); la incapacitat per a marcar una línia clara a seguir, donant una sensació de total inseguretat i manca d’idees; anàlisis constants que no s’aguanten per enlloc i que en realitat no són sinó autojustificacions… 

I aquí sí que hi hauria d’haver responsabilitats polítiques a depurar, no pas per cap mania persecutòria contra ningú, i molt menys com una forma d’obrir-se camí cap al cim, sinó per evitar caure en els mateixos errors de cara al futur.  El problema és que ara, amb la guerra oberta, tot es pot enfocar com una simple lluita pel poder, com si les alternatives, i molt especialment la que ha fet el muntatge escènic més personalista, no siguessin en major o menor mesura responsables d’haver arribat a la situació on som.

Tweet

Sovint, en les diferents conteses electorals, veiem que hi ha candidatures que d’entrada ens poden despertar una enorme simpatia pel fet de dir les coses clares (els polítics convencionals acostumen a buscar subterfugis i a emparar-se en un obscur llenguatge políticament correcte), i podem tenir-hi una gran coincidència ideològica. Però, ai las, a l’hora de la veritat la gent els nega el seu vot. És el que deu haver passat amb el Partit Republicà, que molts independentistes exageradament crítics amb ERC el presentaven com a única opció coherent… però que al capdavall tampoc el deuen haver votat. O aquells que pregonaven castigar la classe política en general a través de l’abstenció, quan en tot cas més que abstenir-se el que podien fer, i no han fet, és votar la candidatura dels escons buits o insubmisos, l’única opció que suposava castigar de veritat els partits tradicionals.  [@more@]I és que, més enllà de les coincidències ideològiques i d’una bona campanya electoral, un factor determinant és la confiança o la credibilitat. Jo puc creure en la Independència, però no per això donaré el meu vot al qui cridi més fort ni repeteixi més vegades la paraula màgica, sinó qui cregui que pot contribuir millor a acostar el país cap a aquest objectiu. I puc entendre que aquesta és una qüestió subjectiva: de la mateixa manera que per mi (malgrat totes les crítiques que hi pugui fer) l’opció que millor pot contribuir ara mateix a acostar-nos cap a la fita de la independència és ERC, entenc que per a d’altres pot ser la CUP o el Partit Republicà, i per a d’altres pot ser CiU o fins i tot IC-V, i si molt m’ho apureu també alguns el PSC. Per uns, pot ser un objectiu a més llarg termini mentre que per a d’altres pot ser d’una peremptorietat excessiva o mal calculada.  

La realitat dels resultats electorals demostra que els independentistes no voten a qui creu que és més independentista sinó a qui els mereix més confiança per a treballar en aquesta direcció, fins i tot encara que de moment el grup o candidat en qüestió hi renunciï. I en aquestes eleccions a ERC li ha fallat la credibilitat: molts independentistes s’han mostrat crítics i han optat per abstenir-se, per més que els eslògans d’Esquerra eren inequívocament independentistes; d’altres han considerat que potser era millor votar un partit més moderat però que creien que podia ser més eficaç per a fer respectar Catalunya; d’altres potser han optat per assegurar que es barrava el pas al PP votant directament els socialistes; i molt pocs ho han fet votant una opció més radicalment independentista. El resultat de cadascú és el de la credibilitat que ha estat capaç de guanyar-se, i els d’Esquerra n’hem anat perdent des de fa uns quants anys.  

Tweet

Sembla clar que els resultats electorals depenen fonamentalment de la sintonia existent entre la proposta del partit (la seva trajectòria, el candidat, el programa…) i l’electorat. Però tampoc s’ha de desestimar la importància de la campanya pròpiament dita. I aquí hi trobaríem aspectes controlables, i per tant amb responsabilitat del partit, i aspectes generals atribuïbles a un entorn o marc més general. Analitzem, doncs, aquestes aspectes de la campanya. [@more@]Hi ha un fet obvi que va ser la bipolarització fomentada pels dos grans partits, amb la complicitat expressa dels mitjans de comunicació espanyols que no s’han amagat mai de prendre partit. I, en el marc d’aquesta bipolarització, hi va haver l’efecte de la por a un possible retorn del PP, cosa que hauria motivat un vot útil més per a frenar el nacionalisme espanyol més tronat que per recolzar la posició dels socialistes. Arguments, tots dos, esgrimits per la direcció d’ERC i que serien perfectament comprensibles, si no fos perquè aquests mateixos condicionants els podia tenir també CiU, i en canvi ells s’han mantingut. D’altra banda, el fet que hi hagi hagut un vot de la por a favor dels socialistes per frenar els populars desmentiria rotundament l’argument, que s’ha reiterat des de l’espai independentista, que el PP i el PSOE vénen a ser el mateix. No se n’ha parlat massa, però també pot haver influït l’atemptat d’ETA, no tant per fer capgirar el vot de cap possible votant d’Esquerra com perquè hagi animat possibles votants dels dos partits espanyols a no abstenir-se. 

Sorprenentment, després d’una darrera trajectòria del partit en què s’argumentava que calia fugir del simplisme independentista, i que calia dotar el nacionalisme de contingut social, sobretot amb el conegut tema del sobiranisme pràctic, els dissenyadors de la campanya (sabem qui són, i de quin sector són?) van sortir amb una campanya a l’estil de l’època de l’Àngel Colom. De fet, el contingut del famós full de ruta aprovat la passada tardor ja contenia els pitjors tics d’aquella època. Tot es limitava a dir que volíem un país de primera, i que per això reclamàvem la independència per a l’assoliment de la qual cada vegada faltava mig minut menys. La gent, independentista o no, sabia perfectament que en aquestes eleccions no ens hi jugàvem això.

Tweet

Al meu entendre, el possible desplaçament ideològic d’ERC cap a posicions més esquerranoses en detriment de la defensa dels interessos nacionals ha estat més aparent que real. Ha estat més la percepció que n’han tret els ciutadans que no la realitat mateixa d’una pràctica veritablement d’esquerres. L’únic element que marca una clara tendència en aquest sentit és el pacte de govern; i potser cal reconèixer que de la mateixa manera que el tripartit no ha aportat grans coses com a govern d’esquerres, tampoc n’ha aportat en sentit contrari en l’aspecte nacional. Aleshores podem formular-nos una segona pregunta: és la ciutadania la que ha anat evolucionant cap a posicions diferents de les que sostenia Esquerra?. [@more@]Darrerament hem viscut un interessant moviment de la societat civil en defensa de la sobirania nacional (Plataforma pel Dret a Decidit, Sobirania i Progrés, Centre d’Estudis Sobiranistes…), i totes les enquestes indiquen que hi ha un percentatge de sentiment independentista, a l’alça, força superior al vot recollit per ERC, i un percentatge encara més elevat de gent que sense declarar-se independentista sí que es mostra insatisfet amb l’actual nivell d’autogovern. Per tant, sembla que hi hauria camp per avançar en suport electoral per un partit independentista com el nostre, sobretot si, segons les anàlisis oficials del partit, ens movem entre la disjuntiva alternativa de votar una pretesa esquerra que maltracta Catalunya, incompleix les seves promeses i que a Madrid es comporta com el PP, o votar una dreta que és la que ens va vendre amb un pacte vergonyant que dinamitava les esperances posades en el nou Estatut. O és que l’aparell del partit, ofuscat en les seves dèries egocentristes, ens havia venut aquesta mena d’anàlisis demagògiques gens ajustades a la realitat?. Perquè precisament aquests, així com l’espanyolisme més tronat, són els qui han pujat electoralment o com a mínim s’han mantingut.  Esquerra Republicana ha passat dels 652.196 vots del 2004 als 296.473 d’enguany. Una davallada que en part es pot explicar per l’excepcionalitat de les anteriors eleccions espanyoles. Però és que en les eleccions al Parlament de Catalunya, el 2006, n’havia tret 416.355, amb un nivell molt més elevat d’abstenció. Això vol dir que molts votants que ens havien fet confiança en anteriors ocasions ara no ho han fet, mentre que sí que han continuat mantenint la confiança, o l’han incrementat, a aquestes altres forces polítiques que segons les nostres anàlisis (brillants, pel que es veu) no defensen els interessos de Catalunya. O sia que creix el sentiments sobiranista de la població, nosaltres ens presentem com l’única força que defensa aquests ideals sobiranistes, els sectors més radicalment independentistes obtenen resultats irrisoris en vots o en abstencionisme (comparat amb l’abstenció d’altres convocatòries electorals), i en canvi nosaltres en fotem la gran patacada. Això no quadra: o la realitat va errada o són les nostres llumeneres pensants les qui no encerten a veure i entendre aquesta realitat.  

Tweet

Continuant amb l’intent de trobar explicacions a la davallada electoral d’ERC, voldria insistir en la primera de les premisses d’un possible desplaçament ideològic del partit cap a posicions més esquerranoses en detriment de l’aspecte nacional. A part que aquest desplaçament, en tot cas, ha estat més teòric que real, perquè les polítiques de la Generalitat han estat bàsicament continuistes en relació als governs pujolistes, les accions empreses més significadament d’esquerres han correspost o bé a Departaments dirigits pels socialistes o per Iniciativa (llei de barris, llei d’habitatge…) o bé a invasió de competències del govern central (llei de dependència). [@more@]La presència d’ERC i d’IC-V al Govern de la Generalitat ha aconseguit retardar, però només retardar, propostes que defensen els socialistes conjuntament amb la dreta del país, com ara la MAT, el quart cinturó, la prioritat del TGV sobre rodalies, etc. I com deia ahir el balanç que poden presentar els diferents Departaments dirigits per gent d’ERC són més aviat pobres (absolutament grisos en algun cas, com el de Puigcercós), i en cap cas marcant un perfil especialment progressista (en el cas de la llei del llibre, per exemple, es coincidia amb el PP en la defensa del lliure preu del mercat). 

I a sobre ens vam treure de la màniga la brillant idea del Sobiranisme pràctic. Un concepte que podia tenir sentit com a aprofitament tàctic, puntual, del descontentament per la mala gestió del Govern espanyol en alguns temes, però que és insostenible i fins i tot perillós entès com a element estratègic. Primer perquè es basa en una premissa falsa, que seria la de dir que nosaltres gestionarem millor les infraestructures (o el que sigui) que els altres, els de Madrid; i segon perquè el sobiranisme pràctic acaba essent la negació del sobiranisme, en la mesura que no es tracta de reivindicar uns drets col·lectius com a poble (inclòs el dret a equivocar-nos i a no saber gestionar correctament les nostres infraestructures i els nostres serveis), sinó que es basa en una visió d’eficàcia que pot ser contrarestada fàcilment amb una correcta gestió feta des de Madrid (sigui la posada en funcionament del TGV, la millora de les rodalies, o la mateixa llei de dependència). En definitiva, significa posar preu a la nostra sobirania, la qual deixaria de tenir sentit tan bon punt es satisfessin determinades reivindicacions i (des de Madrid) s’invertís adequadament a Catalunya. 

Però fixem-nos que, en contra d’aquesta idea que el partit s’havia escorat excessivament cap al flanc esquerranós en detriment del flanc nacionalista, tenim que precisament ara ERC havia posat data concreta a la celebració d’un referèndum per a exercir el dret a decidir. La proposta més agosarada i seriosa des d’un punt de vista nacional (si tingués alguna punta de credibilitat) que s’hagi fet mai al nostre país. I tota la campanya electoral va girar entorn de l’eix nacional: cada dia faltava mig minut menys per a la independència (que a aquest pas podria trobar-se a anys llum), i tot es resumia en dir que volíem un país de primera. I d’altra banda, les opcions més radicalment nacionalistes, inclosos els qui preconitzaven l’abstenció, han tret resultats inapreciables. 

En definitiva, és possible que ens hagi afectat electoralment la percepció que alguns tenen que ens hem tirat excessivament cap a l’esquerra, deixant de banda les reivindicacions nacionals. Però en tot cas seria una percepció molt poc ajustada a la realitat. Haurem de veure si és que en lloc de ser el partit el qui s’ha apartat del seu ideari, han estat els ciutadans en general els qui han evolucionat cap a altres posicionaments.

Però això ho deixem per demà.

Tweet

Deia ahir que, a grans trets, quan en unes eleccions un grup polític deixa de rebre suport electoral pot ser perquè el partit s’hagi apartat de la línia que abans mereixia la confiança dels ciutadans, que siguin els ciutadans els qui hagin evolucionat cap a altres posicions, o simplement que el partit hagi perdut credibilitat. Analitzem el primer supòsit: ERC s’ha apartat de la línia ideològica que havia merescut el suport de més de sis-cents mil catalans? [@more@]D’entrada, jo diria que no. Almenys no pas tant com perquè més de la meitat dels qui ens havien votat el 2004 ara ho hagin deixat de fer. Esquerra sempre s’ha definit com un partit d’esquerres i nacionalista, i no ha variat substancialment la seva posició, excepte en alguns gestos, a vegades més simbòlics que d’altra mena. I un dels gestos més significatius pot ser el de les relacions amb CiU. Essent un partit nacionalista i d’esquerres ERC tenia l’opció de decantar-se cap a CiU o de decantar-se cap als socialistes. En qualsevol dels dos casos implicava fer al paper de partit minoritari, amb el desgast que això comporta sempre. Una aliança amb els convergents hauria fet impossible l’aprovació, ja a Catalunya, de cap projecte de reforma de l’Estatut (l’oposició del PSC hauria estat frontal); i ara no hi hauria hagut la por a un retorn del PP, perquè populars i socialistes haurien fet un front comú contra el catalanisme. Tot i que personalment en principi era més partidari d’haver fet un acord de govern amb CiU, reconec que no era desencertada la via escollida. Un front nacionalista tindria sentit, i tindrà sentit, el dia que uns i altres ens veiem amb cor i estiguem disposats a fer el salt definitiu cap a l’exercici del dret a decidir. Però no era el cas, ara, ni per part de CiU ni per part d’ERC. 

Una altra cosa és que la miopia d’algun dels nostres estrategs pretengués fer-nos creure (i pitjor encara, que s’arribés a creure) que el Pacte del Tinell encetava una nova era per a Catalunya, amb polítiques veritablement d’esquerres, i que des del tripartit prendríem espai electoral als socialistes. Les polítiques que s’han fet des de la Generalitat no són tan diferents de les que feien els convergents (ha estat un dels temes constants en aquest bloc), l’únic Conseller que ha marcat perfil dins del Govern ha estat Josep Lluís Carod Rovira (el paper de Puigcercós ha estat més que gris, sense portar a terme cap dels grans reptes que tenia al davant), i en tot cas s’ha donat tot el protagonisme al PSC. 

I en canvi, hi ha hagut la imperícia de voler-nos presentar sempre com a adversaris frontals dels convergents, amb els quals inevitablement algun dia o altre haurem d’entendre’ns si de veritat creiem que és possible fer un referèndum per a exercir el dret a decidir. Nosaltres mateixos ens hem amagat darrere la protecció dels socialistes per atacar sense miraments CiU, enlloc de fer de pont i establir-hi unes relacions més normals que no es limitessin a les absurdes i infantils fòbies personals d’alguns dels dirigents d’Esquerra. Per tant, jo no censuro tant el fet de fer un pacte amb els socialistes (segurament que fent un pacte amb els convergents hauríem sofert un desgast semblant) com la manera de fer-ho.  

Una altra cosa és l’argument del “Sobiranisme pràctic” del qual en parlaré demà.

Tweet

Hores d’ara, oberta la guerra interna pel poder (prescindint de l’interès del partit i per suposat que del país) és difícil que a Esquerra ningú es dediqui a fer valoracions rigoroses per a analitzar els resultats de diumenge. I el problema no és que de cara a la galeria hom es limiti a repetir quatre tòpics per sortir del pas i que no es creu ningú, sinó que aquests tòpics i aquestes mentides s’acabin creient només de portes endins.[@more@]
Quan en unes eleccions un grup polític deixa de rebre suport electoral pot ser perquè el partit s’hagi apartat de la línia que abans mereixia la confiança dels ciutadans, que siguin els ciutadans els qui hagin evolucionat cap a altres posicions, o simplement que el partit hagi perdut credibilitat. I en un confrontació electoral a l’hora de valorar el paper d’una força política s’ha de tenir en compte la globalitat de les forces que hi concorren, incloses les extraparlamentàries.

En el nostre cas, podem parlar de la bipolarització de la campanya, tanmateix habitual en totes les eleccions espanyoles, o del vot de la por en el sentit que calia frenar un possible retorn del PP (no es deia des de l’independentisme que tan negatius eren per a Catalunya els populars com els socialistes?). Suposo que aquestes raons, gaire bé les úniques esgrimides pels dirigents d’ERC, hi han tingut molt a veure en la derrota de diumenge. Però alguna cosa més hi deu haver perquè aquestes raons també hi eren per a CiU, i ells han aguantat el xàfec.

No em serveixen, doncs, aquestes excuses per explicar el mal resultat electoral. Prefereixo formular-me tres preguntes per a indagar sobre les tres possibles opcions que citava abans, i que potser explicarien la pèrdua de suport de la ciutadania:

Hi ha hagut un desplaçament ideològic del partit cap a una o altra banda, apartant-se del que realment creia l’electorat que ens havia donat suport?

És la societat catalana la que ha evolucionat cap a unes posicions que ja no es corresponen tant amb les d’Esquerra?

O és que, havent-hi sintonia ideològica entre el partit i aquest sector de la població, senzillament la gent no ha vist prou creïble la proposta del partit?

Intentarem buscar-hi alguna resposta.

Tweet

Ahir, en una primera impressió em limitava a posar en dubte la capacitat de certs dirigents d’ERC per fer anàlisis rigoroses sobre els resultats electorals i sobre la realitat que ens hi ha abocat. No qüestionava, encara, l’actual direcció responsabilitzant-la del fracàs electoral, perquè és evident que les causes poden ser moltes i les responsabilitats, diverses. Coincidint amb Carod Rovira, deia que no era partidari de reaccions a cop calent, sabent de la curtesa de mires d’alguns dirigents obsessionats per la seva particular cursa cap al poder. La primera resposta ja la tenim sobre la taula: una maniobra precipitada que té tots els aires de no ser res més que una punyalada per l’esquena de qui, essent-ne un dels principals responsables, voldrà carregar el mort sobre els altres erigint-se en salvador de la pàtria (la petita pàtria del partit).[@more@] Deia que no em preocupava tant el resultat electoral en sí com la ineptitud d’alguns per a valorar correctament la situació. Només fa sis mesos que el partit aprovava un simulacre de full de ruta en què s’hi deien coses tan estrambòtiques i estrafolàries com que el dret a decidir només es podia exercir des de l’esquerra, que dins de l’esquerra catalana ERC n’havia de ser la força hegemònica, i que ens fixàvem la data del 2014 per a celebrar el Referèndum… I ho aprovava una majoria dels militants assistents, sense que se’ls escapés el riure (o sense plorar de pena), obeint unes consignes amb l’objectiu de barrar el pas als sectors crítics. La reiterada miopia analítica dels dirigents havia anastesiat la massa militant. I ara farem un congrés precipitat en què l’únic que posarem en joc serà la cadira del President del partit, en què podem caure fàcilment en radicalismes estèrils, i en què els canvis de rumb es plantejaran més com a arguments per a l’assalt al poder que com a reflexions serioses de com orientar el partit perquè sigui realment útil per a fer avançar el país cap a la seva independència.  

Oberta la porta del congrés del partit, fàcilment podem deixar enrere l’anàlisi dels resultats, del paper d’Esquerra en la societat catalana i en el context de la resta de forces polítiques, i de la situació global del país. Personalment, demà mateix continuaré (o intentaré iniciar) l’anàlisi dels resultats electorals d’aquest diumenge.

Tweet

A la vista dels resultats electorals, hom podria fer-hi (i caldrà fer-ho) múltiples anàlisis des de perspectives ben diverses. Encara que ara sembli una qüestió menor, com si ja l’haguéssim donat per descomptada, la no victòria del Partit Popular és una primera nota positiva d’aquestes eleccions. Jo deia que en aquestes eleccions hi teníem poc a guanyar i força a perdre: de moment no hi hem perdut gran cosa, en la mesura que tot continua més o menys igual. Només que a Catalunya, on CiU ha mantingut els resultats, hi ha hagut un transvasament de vot d’ERC als Socialistes.

Com a militant i votant d’ERC, no em preocupa tant la davallada en si, d’altra banda previsible, com la incapacitat d’alguns dels nostres dirigents per a analitzar adequadament la situació.[@more@]

 L’electorat és, en línies generals, prou intel·ligent com per a saber captar en cada moment el que creu més útil per al conjunt de la societat, i per tant la credibilitat que li mereixen les diferents propostes que se li presenten. És cert que hi ha un gruix important de la població que està descontenta amb l’actual situació, que voldria donar un pas més en l’autogovern de Catalunya, que considera que no hem estat ben tractats per Madrid… Però la resposta de l’electorat ha estat reforçar el PSC, mantenir la confiança en el catalanisme de CiU, i en canvi retirar part del seu suport al partit que presumia defensar millor que ningú les nostres aspiracions. 

Entenc que, en el cas de IU, Llamazares hagi anunciat en calent la seva dimissió, en la mesura que se sent responsable d’haver portat aquesta formació política al desastre. Però jo no sóc pas partidari de reaccions precipitades, ni de buscar bocs expiatoris a qui carregar tota la responsabilitat. Fa temps que vinc dient que a la direcció d’Esquerra hi ha una manifesta incapacitat per a analitzar correctament la realitat, i ahir mateix ja sentíem bajanades insostenibles per a justificar l’injustificable. Això és el que em fa por d’ERC.  

Algú deia des de la tribuna d’Esquerra que una part del fracàs electoral provenia de la manca d’il·lusió del nacionalisme català en no tenir un horitzó clar com a país. El que no deia és que aquesta manca d’il·lusió ha estat generada per la deriva en què ells mateixos han anat conduint el partit.

Tweet