Bloc de notes de Josep Romeu

Durant la campanya electoral, cadascú des de la seva posició, es tendeix a magnificar les conseqüències d’un o altre resultat, com si poguéssim passar (com diu l’anunci) del cim de la glòria al més dur dels inferns. La realitat és molt més dura: també com diu un altre anunci, tot està prou lligat com perquè passi el que passi no passarà gaire res. Primera perquè els catalans no hi tenim massa res a guanyar, i potser sí a perdre, en aquestes eleccions; i, segona, perquè els dirigents polítics hores d’ara ja deuen estar preparant els discursos de justificació dels seus resultats, per tal que quedi clar que si n’han sortit victoriosos ha estat per l’encert de la seva proposta, i, si el resultat ha estat advers, és per causes alienes a la seva responsabilitat. [@more@]

Deu ser un dels vicis capitals dels professionals de la política. Fer les anàlisis no pas per valorar si s’està anant en la bona direcció, sinó per a justificar la direcció presa. Hores d’ara, s’hauria de poder tenir a punt una doble argumentació, de manera que tot el mèrit que hom pugui atribuir-se en cas de victòria sigui desmèrit en cas de derrota. I si algú pretén disculpar-se amb causes alienes a la seva gestió també que atribueixi els seus èxits a aquestes causes. I això ho dic també per l’espai nacionalista, per suposat. Hi ha un sector de l’independentisme català que està descontent amb ERC i ha fet altres opcions, com l’abstenció, el vot en blanc o el Partit Republicà Català. La ciutadania pot donar un toc d’atenció a uns o altres, com el pot donar també a CiU, i els dirigent haurien d’actuar en conseqüència. Però molt em temo que, fins i tot en això, poca cosa canviarà a partir d’aquest vespre. Tothom s’amanirà els resultats per a poder demostrar que la seva era l’única opció correcta “tal com” o “malgrat el que” diuen els resultats.

Tweet

Tal com estava previst, la Junta electoral provincial de Barcelona ha esperat fins al darrer moment per a prohibir la recollida de signatures que pretenien fer aquest diumenge la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés. Ho podien haver anunciat  abans, perquè la decisió ja era cantada, però això hauria motivat reaccions diverses en la societat catalana, i van calcular que els era més efectiu des de la seva ideologia política amb una prohibició a darrera hora. L’objectiu de la prohibició no és tant que l’acció es faci o no (de fet, segur que prefereixen que es faci igualment), com provocar un desconcert, mostrar la radicalitat d’aquestes plataformes i aconseguir que els resultats siguin molt més marginals del que haurien pogut ser.

[@more@]Personalment ja vaig expressar els meus dubtes sobre aquesta acció (*). Ara, la història es presenta encara més rocambolesca: ens prohibeixen demanar a la ciutadania si és partidària de demanar al Parlament de Catalunya que voti una moció per si consideren oportú sol·licitar a Madrid que ens traspassin la competència per a poder celebrar Referèndums, cosa que ens permetria fer una consulta a la ciutadania sobre què creu que és millor per a Catalunya. Ells han tirat pel dret: prohibit demanar el dret a demanar el dret a decidir.

Tweet

Degut als constants problemes de connexió amb bloc-cat, el contingut del meu bloc http://josepromeu.bloc.cat/ a partir d’ara també el podeu trobar a http://blocdejosepromeu.blogspot.com/[@more@]

Tweet

Arribem al final de la campanya amb l’habitual empatx de propaganda electoral. Don Mariano i Don José Luís (el Josep Lluís ha estat més discret) se’ns han ficat fins a la sopa. N’hem sentit de tots colors i per a tots els gustos, des de mentides com una catedral fins a promeses impossibles, passant per tota mena de grolleries i acudits més o menys suats. Però del que no hem sentit a parlar és del Senat. Teòricament, diumenge hi ha eleccions a les dues cambres; però a la vista del tractament que hi han donat en campanya, el ciutadà té la impressió que només hi ha una cambra de primera, i l’altra deu ser de segona regional. I això de “regional” tant podria servir per la pretensió que el Senat sigui una cambra de representació territorial  (cosa que no creu ningú), com el nivell a què l’han relegat entre tots plegats.

[@more@]

Dubto que, hores d’ara, hi hagi gaire ciutadans que sàpiguen quins són els candidats a senadors, ni tan sols entre militants o electors que tenen una opció política perfectament definida. Amb alguna excepció, els candidats són sovint persones desconegudes per al gran públic; ara ja ni tan sols ho aprofiten els partits per a recol·locar-hi polítics en fase de jubilació. No els hem vist en la campanya electoral, perquè ningú els ha donat cap protagonisme rellevant, però també perquè els mitjans de comunicació n’han passat olímpicament. Els periodistes de les cadenes públiques catalanes ens han reiterat mil vegades que no signen  les seves cròniques en protesta pels còmputs de temps que els obliguen a dedicar a cada formació política; però ningú els obligava a fer un seguiment de la campanya en funció dels interessos dels partits més que en funció d’oferir una informació completa, que inclogués també les eleccions al Senat. 

Hores d’ara (no hi he tingut mai cap dubte) tinc molt clar qui votaré al Congrés, però al Senat probablement doni un vot testimonial al Partit Republicà i potser un altre d’igualment testimonial als Verds. De fet, les del Senat no deixen de ser unes eleccions “extraparlamentàries”.

Tweet

Sembla que les enquestes (de moment només les enquestes) donen el PSOE com a guanyador clar en aquestes eleccions. De manera que l’interès, almenys a Catalunya, està en veure quin paper hi tindrà el nacionalisme en totes les seves opcions. Si hi hagués una majoria absoluta, o li faltessin molt pocs vots, s’hauria complert el somni de l’Artur Mas de fer que governi automàticament la llista més votada sense necessitat d’estar pendent de possibles coalicions o pactes post electorals, i per tant el pes dels partits catalans a Madrid (CiU inclòs) seria pràcticament nul. I si no és així, s’entrarà en una fase de negociacions on més d’un s’haurà d’empassar algun gripau, i les grandiloqüents frases de campanya quedaran en l’oblit.

[@more@]

Els qui prediquen l’abstenció podran presumir de formar part del col·lectiu més nombrós; compartit això sí amb els desencisats maragallistes, amb la gent de la CUP i independentistes radicals, amb anarcos anti sistema,… sense oblidar els qui passen de tot i els fatxes més impresentables. Els qui opten pel vot en blanc o pel vot nul, que també n’hi ha, segurament tindran un resultat irrellevant, que igualment es podran atribuir altres grups i col·lectius que no tenen res a veure amb el nacionalisme català. En qualsevol cas, més enllà del simulacre de lamentació que s’acostuma a fer just en saber-se els resultats, el que comptarà serà només el vot real emès per a una o altra candidatura. 

L’incentiu per anar a votar CiU, ERC o IC-V és pensar que aquestes formacions poden condicionar el nou govern socialista (sempre que no hi hagi sorpresa pepera de darrera hora, perquè aleshores només els convergents hi tindrien alguna cosa a dir). Cadascú valorarà, arribat el moment, quin serà el preu del seu vot i sobretot com vendrà de cara al seu electorat l’esforç de responsabilitat (un adjectiu que en campanya solen tenir guardat al calaix). En qualsevol cas, a nivell intern, encara que no siguin necessaris per a formar la nova majoria parlamentària tothom sap que, com en totes les eleccions, s’hi juguen la seva credibilitat, i alguns la seva carrera política.  

Per la seva banda, la presència del Partit Republicà Català, com a darrer recurs per als nacionalistes emprenyats que no volen deixar d’anar a votar, pot ser un petit revulsiu. No pas pel nombre de vots absoluts que puguin treure, que segur que seran limitats, sinó perquè en absència de la CUP poden presentar-se com un crit d’alerta per al nacionalisme convencional.

Tweet

Un noi de les Ferreries, a Menorca, i la seva mare han estat absolts en un judici de faltes en el qual se’ls imputava el delicte de parlar català. La situació d’aquests menorquins no és una anècdota puntual ni un cas aïllat, ja que tant a les Illes com al País Valencià són freqüents les agressions i les intimidacions de la policia espanyola envers les persones que tenen la gosadia de parlar-los en la llengua pròpia del país. Algú podria pensar que el jutge, en aquest cas, ha donat la raó als ciutadans menorquins en contra de les pretensions de la policia de carregar-los un delicte de desobediència pel fet d’haver emprat una de les llengües oficials que ells no reconeixen. En realitat, però, tant la policia com el jutge el que han pretès (i aconseguit) és encobrir un delicte i una vulneració dels drets d’aquests ciutadans.

[@more@]

Tothom sabia d’entrada que no podia prosperar una acusació contra una gent que utilitzava una de les llengües oficials de les Illes Balears. Si l’acusació la presentés algú per haver emprat l’altra llengua oficial, no solament no seria admesa a tràmit sinó que la fiscalia giraria la denúncia contra el denunciant. En el cas de Menorca s’havia produït una vulneració de la llei, una agressió verbal i una intimidació per part d’uns individus que menyspreen la legislació vigent i que actuaven només en funció de la seva ideologia política, fet tanmateix habitual en aquesta mena de gentussa. El que no és tan habitual és que algú tingui la pretensió de fer valdre els seus drets i emparar-se amb la llei. Aleshores, el recurs dels agressors era el de denunciar les víctimes sabent que tindrien la complicitat de la justícia. 

I així ha estat. Simulant que es desestimava l’acusació que pesava sobre els ciutadans menorquins, s’encobria el delicte dels policies agressors i d’alguna manera es donava per bona la seva actuació intimidadora contrària a la legislació. Amb la llei a la mà, una administració de justícia honesta i respectuosa amb la legislació (que no és el cas) hauria imputat els policies agressors per abús d’autoritat i per haver conculcat els drets dels ciutadans. Però ni la justícia ni els cossos i forces de seguretat de l’Estat no tenen la funció de vetllar pels drets dels ciutadans sinó per una determinada concepció d’Espanya, diguin el que diguin les lleis.

Tweet

Confesso que no sóc amant d’acudir a mítings, i menys electorals. Tinc la sensació que, més que anar-hi a escoltar res de nou (ja sabem què ens diran i ja estem més o menys convençuts), anem a omplir un escenari per tal de donar una bona impressió de cara enfora. Als primers anys de la democràcia era relativament normal acudir a mítings dels diferents partits, cosa que permetia establir comparacions i contrastar idees. Ara, cadascú va als seus.I en tot cas, el que es pot polsar és l’estat d’ànim general del propi partit. Això és el que vaig fer ahir al míting d’ERC celebrat a Vic.

[@more@]

Res a veure amb el que va protagonitzat Carod Rovira ara fa quatre anys. I no ho dic pel discurs en sí de l’un i de l’altre, pel que fa al contingut o a l’amenitat de l’arenga. Ridao és un candidat seriós i no li podem demanar que imiti la ironia de Carod, i la candidata osonenca ja va fer prou deixant anar una lletania ben apresa de les accions fetes a Madrid pel grup d’ERC. O dic per l’ambient que s’hi respirava. 

Ja sé que les circumstàncies eren diferents, però ara fa quatre anys, a part d’omplir a vessar un escenari amb quatre vegades més de capacitat, s’hi notaven unes  vibracions d’eufòria i d’entusiasme col·lectives. Diguem que ahir es va complir amb el ritual de campanya, però res més. Cal esperar que la gent fidel a unes idees vagi a votar igualment, amb més o menys entusiasme, si més no com a mal menor. Perquè si el resultat estigués directament relacionat amb l’eufòria i les vibracions ambientals, tindríem un mal presagi per al proper dia 9. Espero que no.

Tweet

En un macabre i impúdic exhibicionisme l’exèrcit colombià se’ns mostrava el cos de Raúl Reyes, un dels líders de les FARC abatut en una operació militar. No entraré en el fons del conflicte que no conec suficientment, però sí en les formes, en l’oportunitat i en l’objectiu del Govern de Colòmbia. Tot sembla indicar que l’objectiu d’aquesta incursió militar, fins i tot en terres equatorianes, no era altre que evitar que les FARC continuessin amb la seva política d’alliberament de segrestats, cosa que podia donar una imatge més humana i conciliadora al grup guerriler. Salvant totes les diferències que vulgueu, el paral·lelisme amb altres moviments armats més propers és inevitable.[@more@]Les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia – Ejército del Pueblo) són un grup guerriller creat el 1964 que s’autoproclama marxista-leninista. Tenen ja al darrera un llarguíssim historial que combina la lluita ideològica, justificada en un país on la desigualtat i la injustícia social estan perfectament institucionalitzats, amb el narcotràfic, els segrestos i les extorsions. Sovint, les accions encaminades, almenys originàriament, al finançament del grup revolucionari esdevenen la finalitat darrera del grup.  El cert és, però, que es tracta d’un grup amb un contingent d’homes prou elevat, es parla de 15.000, extès per bona part del territori sobretot al sud i a la zona oriental, a la frontera entre Colòmbia, Perú i Equador. Disposa de campaments estables ben equipats, amb material militar lleuger i no tan lleuger, així com avionetes amb els seus camps d’aterratge, en zones relativament inaccessibles de la selva (avui d’inaccessible ja no hi ha res).  Hi ha hagut intents de negociació per a posar fi al conflicte, però és evident que no ha interessat arribar fins al final de cap procés de pau, perquè això implicaria reconèixer que el conflicte, per més que després hagi anat a la deriva, té els seus orígens en problemes que continuen vigents en la societat colombiana. En aquests moments, s’havia encetat un procés d’un cert acostament amb alliberaments d’hostatges unilaterals per part de la guerrilla, i tot sembla indicar que Raúl Reyes era l’home clau en aquesta nova etapa de les FARC. Les negociacions per a l’alliberament d’Ingrid Betancourt podien posar en perill la imatge del Govern colombià que es trobaria descol·locat enfront d’un moviment guerriller que hauria trobat certes complicitats, o com a mínim comprensió, a nivell internacional.  Igual com aquí ara es detenen molts més etarres i l’aparell judicial es posa en funcionament contra l’entorn abertzale, com a element d’estricta campanya electoral, també a Colòmbia s’emprèn una operació que es podia haver emprès molt abans, amb uns objectius que no tenen res a veure amb la lluita contra el moviment armat. Es tracta de mantenir estabilitzat el conflicte, sense deixar que prengui un protagonisme excessiu però també sense permetre que s’obri cap porta cap a la resolució pacífica o negociada.

Tweet

ERC havia presentat a l’Ajuntament de Barcelona una moció en la qual es limitava a donar la benvinguda al nou estat de Kosovo i proposava iniciar-hi contactes per a establir-hi algun tipus de col·laboració, si més no de capital a capital. Una proposta que lògicament havia de tenir l’oposició dels partits nacionalistes espanyols, però que posava en un compromís el soci petit de l’equip de govern, IC-V. No tractant-se d’un tema estrictament municipal no hauria estat cap problema fer perdre la votació als socialistes, però probablement també s’hauria entès que IC-V hagués optat per no donar suport a la moció republicana adduint raons d’estar en campanya electoral, o presentant esmenes consensuades amb els socialistes. Però l’opció escollida, el Sí però No, em sembla absurda, deshonesta i denigrant per a la credibilitat dels polítics.[@more@]Iniciativa va optar per votar-hi afirmativament però forçant la sortida de la sala d’un dels seus regidors per tal que la moció no fos aprovada. És a dir que volia sortir a la foto dels qui estaven a favor del principi democràtic de respectar la voluntat popular, però sense que aquest principi prosperés per tal de no quedar malament amb els seus socis que hi estan en contra. Ja els anava bé la moció des d’un posicionament més radicalment democràtic, fàcil de fer des de l’oposició, sempre que aquest posicionament no comprometés el privilegi de ser partícip del poder. Em va recordar l’actitud de molta gent independentista que en la votació de l’Estatut ja els anava bé mantenir una actitud radical, amb un vot negatiu en el Referèndum, sempre que al final sortís  aprovat l’Estatut. Per això molts militants i votants d’ERC van acabar votant d’amagat afirmativament la reforma de l’Estatut, com a mal menor. Quan s’és a l’oposició, i sobretot des de posicions minoritàries, costa molt poc fer propostes d’una certa radicalitat precisament perquè se sap que no s’arribaran a aprovar. Però la credibilitat d’aquests grups es guanya mantenint les mateixes posicions quan s’és al govern que quan s’és a l’oposició. I, en aquest cas, IC-V amb la seva barroeria ha fet un pas enrere com a opció creïble. I no pas per estar a favor o en contra d’una determinada moció, sinó pel joc brut de voler-la votar a favor alhora que es maniobrava perquè fos rebutjada.

Tweet

Recordo de fa molt de temps, tot i que em sembla que el truc encara funciona, que sovint apareixien propostes piramidals amb les quals hom podia fer un fortuna enviant simplement una dotzena de cartes i pagant una mòdica quantitat. El plantejament, a nivell teòric, semblava que havia de funcionar sempre que tothom fos capaç de trobar una dotzena d’incauts més per anar engruixudint la cadena. Era una qüestió de credibilitat, però també de límit d’aquest creixement. La comparació pot semblar exagerada, però em sembla que té prou similituds amb la idea del creixement continu que se'ns planteja des del món empresarial i des de les administracions (aquí, pel que es veu, no hi ha dreta ni esquerra que valgui).

[@more@]

En un món de lliure mercat hom podria pensar que el creixement dependrà bàsicament de la oferta i la demanda. Però això no és així. Des de l’administració, tant la de la Generalitat com la municipal, es planifica i es promou el creixement com un valor per ell mateix. No es tracta de planificar l’existència de suficient habitatge i llocs de treball per a la gent d’un lloc determinat, sinó que s’estableix una mena de competició per veure qui pot atraure més indústries, més equipaments turístics, i per tant més habitatges.  

Se’ns vol vendre la idea que el creixement equival a la creació de riquesa; i amb els grans números a la mà deu ser així. Però una cosa són les macroxifres i l’altra el benestar de la gent, la preservació del territori, la cohesió social… Algú s’ha escandalitzat pel monstruós projecte lúdic que es vol fer en terres aragoneses, una mena de Las Vegas, creant de cop una ciutat de lleure de prop de 100.000 habitants. Però a casa nostra està passant quelcom de similar, encara que no tan desmesuradament, de la mà de la Generalitat. Es planifica forçadament el creixement de les ciutats com si fos una fita a assolir. S’estan aprovant projectes d’urbanització que no tenen res a veure amb les necessitats del territori ni de la seva gent, i només amb interessos empresarials, ja que seran aquests els únics beneficiaris del creixement. Al municipi d’Alcarràs, per exemple, s’hi ha projectat i aprovat un projecte per a la construcció de 12.700 vivendes quan el poble no en té més de 5.000. I amb proporcions semblants la Generalitat dóna el vist-i-plau, quan no promociona, urbanitzacions desmesurades a altres municipis, com és el cas de Torresserona, que no arriba als 300 habitants, i en canvi s’hi projecten uns 700 nous habitatges. Fins i tot a Vic hi va haver un estira i arronsa entre la Conselleria de Joaquim Nadal i l’Ajuntament per la pretensió de la Generalitat de construir 1.300 vivendes al barri de la Guixa; i paradoxalment l’alcalde d’Unió Democràtica semblava estar en posicions més de defensa del territori (i per tant de la seva gent) que els socialistes, que al final s’han sortit amb la seva.

L’única diferència entre els models especulatius que propugna el Partit Popular (vegis el cas del País Valencià i de les Illes) amb el model socialista, és que aquests darrers farceixen els projectes (només el projecte i la lletra impresa) de termes com sostenibilitat o respecte mediambiental. Perquè el que no és sostenible ni respectuós amb el medi ambient (i per tant amb la seva gent) és el creixement que propugnen. El creixement pel creixement és una trampa piramidal que no ens porta sinó a la destrucció del territori i al deteriorament de la qualitat de vida.

Tweet