Bloc de notes de Josep Romeu

Ja se sap que en campanya electoral es diuen ximpleries considerables, però normalment són ximpleries que traeixen el subconscient del polític de torn. Ahir la candidata popular Dolors Nadal va deixar anar un improperi contra el saber, contra la Universitat i en general contra la cultura, per emmarcar-lo en un quadre d’honor. Donant suport a les tesis del seu partit favorables al secessionisme (vés per on els populars també creuen en el secessionisme!) del valencià respecte del català, va afirmar que “les qüestions científiques, acadèmiques i universitàries estan molt bé per estar entretinguts, però estem parlant de política”.

[@more@]

És a dir que per ella, i pel seu partit, la política no s’ha de basar en raonaments científics, certs i rigorosos. Ara entenem per què quan Rajoy parlava del canvi climàtic menyspreava els raonaments científics que ho demostren emparant-se en les opinions d’un seu cosí. Una cosa és la realitat, i una altra la política. Tampoc la policia ni els jutges tenen per què guiar-se per les lleis (cas del jove jutjat avui a Menorca) quan inculpen un noi per haver tingut la gosadia de parlar en català a una caserna; i no hi fa res que amb les dades a la mà l’única llengua discriminada a Catalunya continuï essent el català. Ells fan política, i en nom de la política es poden saltar les lleis quan convé, es pot obviar la realitat quan no interessa o en poden inventar una de nova.  

Les qüestions científiques i universitàries són per estar entretinguts. Jo no sóc pas partidari d’agredir ningú, i menys aquesta gentussa que sovint és el que espera (quan no ho provoca) per tenir més ressò mediàtic. Però entendria que la Universitat escopís damunt d’aquest menyspreu que li professen personatges sinistres, sense escrúpols ni vergonya, com la Dolors Nadal.

Tweet

Ho deia l’altre dia en parlar de les bosses dels supermercats. Des de les institucions esmercen molts esforços publicitaris per conscienciar els ciutadans sobre hàbits mediambientalment sostenibles, quan no es fa el que caldria des del mateix poder polític, anant a l’arrel del problema. És evident que les campanyes tenen el seu efecte i que cada vegada més tenim en compte aquest tema, però també ho és que això té un límit i el ciutadà arriba al cansament quan s’adona que les administracions han triat aquesta via no pas per la seva eficàcia, sinó perquè els és la més fàcil.

Atenció, no deixeu l’aixeta oberta mentre us renteu les dents! Mentrestant, la desídia de l’administració permet que, només en una canonada en concret que porta l’aigua a Barcelona, es perdin 18 metres cúbics d'aigua cada hora des de fa almenys tres anys. És a dir 400.000 litres d’aigua potable cada dia.

[@more@]

Sincerament, crec que la malícia de l’administració va més enllà de la simple mandra o manca de voluntat per a afrontar els temes mediambientals, carregant la responsabilitat sobre el ciutadà en lloc de prendre les mesures adients des del poder. Està clar que per al Govern, sobretot si el Departament en qüestió està en mans d’un partit que en fa la seva principal bandera, és més fàcil aparentar preocupació ecologista amb campanyes publicitàries que amb accions normatives i legislatives. Qualsevol s’enfronta al món empresarial!

La perniciositat d’aquesta opció, que no té res d’esquerres, no es limita a acontentar el poder econòmic evitant lleis i normatives que puguin afectar els seus interessos, sinó que té la intencionalitat de fer veure que la responsabilitat darrera és del ciutadà, perquè vol rentar-se les dents despreocupadament, vol regar les plantes, o anar a comprar amb la comoditat de saber que ja ens donaran les bosses al súper. 

Fem números (polítiques lògiques, que diu l’eslògan electoral). Si amenacen els ciutadans amb multes de fins a 3.000 euros per regar un jardí, quina multa caldrà posar a l’empresa responsable de la pèrdua diària d’aquests 400.000 litres d’aigua potable? I la xifra que ens doni multiplicar-la, a multa per dia, pels anys que fa que perd la canonada més el que tardaran en reparar-la, que com a mínim serà un any més. I el cas d’aquest pèrdua concreta de Badalona no és l’únic, sinó que és força general a tota la xarxa, encara que no sempre sigui a nivells tan escandalosos. 

Però resulta que l’empresa responsable de la pèrdua és una empresa pública (no dimitirà ningú, encara que sigui només per vergonya?). L’empresa es farà càrrec almenys del cost de les campanyes publicitàries que desvien la responsabilitat cap als ciutadans, tot encobrint la seva?. O això també ho hem de pagar nosaltres?

Tweet

Durant una temporada vaig exercir de mestre en una escola d’un barri, aleshores estigmatitzat per la marginalitat. Jo, a més, tenia un classe amb els alumnes considerats difícils, per dificultats d’aprenentatge, desestructuració familiar, problemes psicològics, etc. I recordo que n’hi havia un, d’especialment problemàtic, d’una família amb un historial delictiu remarcable, que en parlava amb un estrany orgull. Tenia idealitzat un parent seu, aleshores a la presó, perquè segons ell s’havia burlat de la llei i de tothom. En parlava com si ell els tingués a tots tancats a fora de la presó.  

M’he recordat d’aquella època quan llegia que Sèrbia congelarà les relacions bilaterals amb qui reconegui Kosovo.

[@more@]

Imagino que és l’actitud d’impotència, la rabieta institucional, de qui se sap vençut. Però sobretot és una manera de fer el ridícul, simulant una força que ja no es té; sobretot la força de la raó que a ulls de tothom està en mans dels qui han fet valdre el dret a decidir d’un poble. A ulls d’Espanya, és cert, potser sí que encara té predicament argumentar que no és democràtic que un govern faci una consulta popular, com el que es pretén fer al País Basc. Però, a nivell internacional, l’argument no s’aguanta per enlloc. 

Bé, si Sèrbia compleix les seves amenaces, les principals potències mundials, els països amb més tradició democràtica i també els més desenvolupats econòmicament es veuran sancionats en bloc i es quedaran sense poder tenir relacions bilaterals amb les darrers despulles del naufragi iugoslau. Sembla la imatge d’aquell general Franco del Polònia que assegut dalt del cavall es compromet, condescendent, a no envair els Estats Units.  

Jo crec que Espanya s’hauria de solidaritzar amb Sèrbia i seguir el mateix camí de trencar relacions amb els països que reconeguin Kosovo. Llàstima que en aquest cas no podria trencar relacions amb Catalunya perquè el seu Govern (el nostre) tampoc ha reconegut, com a tal, el nou Estat de Kosovo.  

Tweet

Sovint, quan parlem de corrupció política, ens imaginem el desaprensiu que posa la mà a la caixa pública, el qui propicia requalificacions urbanístiques en benefici propi o d’amics, el qui cobra comissions o accepta suborns, el qui encarrega estudis inexistents… Tot això és la misèria de la política, la delinqüència política, però la paraula corrupció té tot un altre sentit. Corrompre vol dir deixar podrir, transformar una cosa per putrefacció. I és aquí on la corrupció política pren tot el seu sentit; quan el polític no és que incompleixi bona part de les promeses, sinó que corromp les paraules i les seves accions de forma fraudulenta i enganyosa. En tenim un exemple amb la política lingüística del Partit Popular.

[@more@]

És absolutament fals que el Partit Popular sigui partidari del bilingüisme o que cregui que la qüestió de la llengua, essent quelcom tan personal, no es pot imposar per llei a ningú. El Partit Popular és del tot contrari al bilingüisme i un ferm partidari d’obligar per llei l’ús i el coneixement d’una determinada llengua. Corruptes com són, no tenen escrúpols a l’hora de mentir a la població i sortir en defensa del bilingüisme només en aquells àmbits i territoris on el català pot tenir una certa preeminència o normalitat; però hi són radicalment hostils allà on ja s’ha imposat el castellà, com ara a la Franja de Ponent, al País Valencià, en les concessions públiques de mitjans de comunicació, etc. Per ells no és més que un mal menor per a frenar qualsevol intent de salvaguardar la llengua catalana. 

Sense embuts, la candidata popular per Barcelona defensa la imposició per llei del coneixement de la llengua espanyola als immigrants amb la mateixa contundència i entusiasme que en blasma el mateix tracte per a la llengua catalana. No ens trobem, doncs, davant d’un partit i d’uns dirigents que tinguin unes determinades idees sobre com caldria enfocar el tema de la llengua en general, amb les quals podríem estar més o menys en desacord; ni es tracta de què vulguin imposar un sistema que beneficiï clarament la llengua espanyola en detriment de la catalana; sinó que, corrompent el sentit de la política, defensen allò que no creuen només quan i com els convé en la seva lluita per aconseguir l’eliminació de la llengua catalana.  

Hi ha models i ideologies polítiques amb les quals hom pot discrepar totalment per creure que poden perjudicar un determinat sector o una determinada cultura. Però el cas del PP no arriba ni a això: és pura corrupció política per a assolir uns objectius mesquins, i inconfessables.

Tweet

Insisteixo, perquè ja ho deia en un altre article, que em sembla del tot respectable qualsevol opció del ciutadà davant les urnes: el vot a qui sigui, l’abstenció, el vot en blanc, el vot nul… No cal donar-hi més voltes ni pretendre alliçonar ningú (amb pretesos arguments de responsabilitat envers la societat) sobre la validesa ètica de cada opció. Del que em queixo no és, doncs, de l’opció individual de cadascú sinó de la pretensió de voler donar a l’opció escollida un sentit patriòtic inequívoc, intentant presentar les altres opcions com a traïció a la causa.  

Ara ha estat la CUP, la que s’ha despenjat amb el no-vot, deixant que militants i simpatitzants decideixin entre el vot nul o l’abstenció activa.

[@more@]

Com a simpatitzant que em considero de la CUP (a part de militant d'ERC), voldria discrepar del seu posicionament. D’una banda, això de l’abstenció activa és un eufemisme o un contrasentit. L’abstenció és això: passar. Tant se val que sigui, perquè es passa de la política, perquè s’està desenganyat de l’escàs patriotisme (espanyol o català, que de tot hi ha) dels grups convencionals, per conviccions àcrates o per la il·lusòria idea de castigar algú (als socialistes per no complir les promeses, als populars per massa o per poc rancis, als convergents per poc sobiranistes, als d’Esquerra per pactar amb el diable, o als d’Iniciativa per ser ecologistes de boqueta i poca cosa més). 

Parlant amb un amic, amb una llarga trajectòria com a abstencionista convençut, m’argumentava que el dia 9 de març no ens hi juguem res, i que tant se val el govern que en surti. És aquí on discrepo, més que en la seva més que respectable decisió de no anar a votar. Que en un món capitalista com el nostre, qualsevol de les opcions possibles no canviarà el model de societat, això és evident; que els dos grans partits espanyol són tots dos molt nacionalistes espanyols, ja ho sabem; que no es tracta d’escollir entre cel i infern, entre blanc i negre, entre bons i dolents…  

Jo diria que no hi anem a guanyar res en aquestes eleccions, però sí que hi podem perdre. Per dir-hi gràficament, tots dos (PP i PSOE) ens tractaran de males maneres, com a ciutadans i especialment com a catalans, ens tractaran a cosses igualment; però diguem que uns ens les fumeran pel darrere, i els altres pel davant (que fa més mal).  

Estic convençut que de la mateixa manera que molts militants i simpatitzants d’ERC a les municipals van votar CUP, perquè no els convencia l’opció del propi partit, ara molts seguidors de la CUP faran l’operació a l’inversa.  

Tweet

L’hipermercat on acostumo anar a compar ha emprès una campanya per a reduir l’ús de les bosses de plàstic que utilitzen els clients per endur-se’n els productes adquirits. La primera reacció és la de pensar que és encomiable que una empresa privada tingui una iniciativa d’aquestes en defensa del medi ambient. Però, desconfiat de mena, tot seguit m’adono que no és tan verd tot el que ho sembla. I una vegada més ens trobem que es carrega sobre l’usuari i consumidor una responsabilitat social que correspondria fonamentalment a l’administració, i també a l’empresa.

[@more@]

D’entrada, el fet que la mesura es presenti en forma de conveni entre l’empresa i la Conselleria de Medi Ambient ja em fa pensar que hi deu haver hagut alguna contrapartida a canvi. Per tant, és molt probable que al darrere hi hagi també un interès econòmic i una voluntat publicitària (l’ecologisme ven) tant de l’empresa com del Conseller. La reducció és mínima perquè, si bé es fomenta l’ús de bosses i caixes reutilitzables, la bossa de plàstic hi continuarà essent. Però, el que crida més l’atenció és la contradicció existent entre aquesta iniciativa per a reduir el continent i la inacció per al contingut. 

Les bosses de plàstic jo les reutilitzava per a retirar després tots els residus de paper, plàstic o envasos de cara a la recollida porta a porta. Ara, un cop he estalviat un simple bosseta de plàstic, m’adono que no sé com treure els embolcalls de la resta de productes que he comprat, incloses les marques blanques de l’hipermercat. Hauré d’adquirir, doncs, noves bosses de plàstic. Resulta que la mateixa empresa que promou la conscienciació del consumidor en un aspecte molt puntual i anecdòtic, continua generant en els seus productes enormes quantitats de residus, molts dels quals perfectament prescindibles o reduïbles. És com aquelles entitats d’estalvi que en els caixers automàtics abans d’imprimir-te el resguard de l’operació realitzada t’adverteixen que podries estalviar-te el minúscul paper en favor del medi ambient, però després t’omplen la bústia de propaganda i aprofiten qualsevol tramesa per a incloure-hi tota mena de fulletons publicitaris. 

Una vegada més es responsabilitza el consumidor de la preservació del medi ambient, quan la incidència de la seva acció és mínima, però no es fa res per a responsabilitzar els qui de veritat podrien reduir la producció de residus. L’administració prefereix accions com aquestes que tenen més de muntatge publicitari, d’activitat d’aparador, que d’altra cosa; mentre que no actua ni pren decisions sobre els qui de veritat generen els residus. Com a reclam publicitari, a les empreses els va millor poder presentar els seus productes amb una gran aparatositat d’embolcall, i no costaria tant (o sí?) reglamentar des del govern aquest tema obligant les empreses a cenyir-se a unes normes basades en la sostenibilitat. Però és més fàcil i més vistós ficar-se amb el consumidor, almenys per als governants de dretes (o no són de dretes, en aquest cas?).

Tweet

Una de les coses que ha sorprès a més d’un és que a Kosovo hagin hagut d’escollir a darrera hora els seus símbols nacionals: la bandera i l’himne, sobretot. Em recordava de l’època en què es van constituir forçadament les autonomies espanyoles, algunes de les quals van haver de fer un concurs públic per a escollir bandera, com és el cas de la Rioja. Es creaven unes entitats artificials, no sempre basades en realitats i menys encara en identitats, i per tant calia proveir-les de la corresponent simbologia per a donar-los credibilitat. És, en certa manera, el que ha passat a Kosovo i el que passa a Espanya.[@more@]

Tot d’una, algú es va adonar que els espanyols no tenien lletra per al seu himne nacional, i que els esportistes espanyols des del podi havien de restar muts quan sonaven les notes de “la Marcha Granadera”. Així, en un hipotètic enfrontament esportiu entre una selecció catalana i una d’espanyola, els de casa podrien entonar l’himne dels segadors (que sona com un crit popular de la gent que s’alça contra l’opressió) mentre que els altres haurien de escoltar callats el ressò de la marxa militar. 

La solució passava, doncs, per a posar lletra a l’himne espanyol. És relativament normal que un compositor doni forma musical a un poema, al qual ja se li pressuposa un cert ritme i una certa harmonia; però no ho és tant fer-ho al revés, excepte en el cas de les xarangues i paròdies en clau d’humor. De tota manera es van armar de valor i van organitzar una edició especial de Operación Triunfo, amb el resultat que es podia esperar. La imaginació dels participants no devia ser excessiva, a la vista de la lletra guanyadora. I en qualsevol cas no ha pogut evitar traspuar el tuf que hi ha darrera l’himne espanyol. Segur que a Kosovo els ha sortit millor.

Tweet

Les plataformes sobiranistes, Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, aprofitaran la jornada electoral del 9 de març per a reclamar la capacitat de poder convocar un referèndum. Una iniciativa lloable, a la qual donaré el meu suport, però que té molts punts febles. Tant a nivell formal, de qui i de com es fa la convocatòria, com a nivell de contingut o de finalitat darrera de la consulta. Això suposant que les autoritats espanyoles permetin l’organització de la recollida de signatures. Es possible que, a darrera hora, no ens deixin demanar si els ciutadans creuen que seria bo poder demanar al Govern espanyol que ens deixés demanar a la ciutadania, a través d’un referèndum, si volen exercir el dret a decidir, a partir del qual es podria fer la consulta sobre la voluntat dels catalans de romandre dins de l’Estat espanyol o de sortir-ne. Uf! Molt complicat.

[@more@]

Aquesta és una iniciativa que neix de la societat civil, la qual cosa té l’avantatge de no entrar en la disputa pròpiament partidista, però té l’inconvenient que els resultats poden ser molt poc significatius. És evident que per més esforços que es facin, les plataformes sobiranistes no disposaran dels recursos propis d’una administració per a fer el desplegament logístic que una consulta d’aquesta mena requeriria; i, d’altra banda, és lògic que els qui facin el gest d’acudir-hi siguin els qui a priori ja estarien d’acord amb el dret a decidir. Per tant, tant si es tracta d’una recollida de signatures com si es fa en forma de consulta, el resultat pot ser irrellevant; fins al punt que podria ser aprofitat com a argument precisament per a demostrar l’escàs suport que té la causa. 

Però la proposta té, al meu entendre, un objectiu poc clar. Es tracta de demostrar que hi ha molts catalans que voldrien disposar de la capacitat legal per a decidir el nostre futur, és a dir per a convocar un referèndum; una capacitat que avui ens nega la legislació vigent. Aleshores, com que no ens deixen exercir el dret a decidir, demanarem a Madrid que ens traspassin la competència per a poder celebrar un referèndum vinculant (és a dir un referèndum per exercir el dret a decidir). Home, em sembla una redundància innecessària. 

Per definició, el Dret a decidir no es demana, s’exerceix. Perquè, de fet, des del moment que fem la petició, estem reconeixent que hi ha algú que té aquest Dret a decidir i li demanem que ens el traspassi. És evident que ara mateix si el Govern de la Generalitat, com pretén el Govern Basc, decidís pel seu compte celebrar un referèndum, tindria no només l’oposició sinó la intervenció directa i agressiva de tot l’aparell de l’Estat. I bé, és una qüestió de saber si hi ha algun governant que estigui disposat a jugar-s’ho tot (fonamentalment la seva carrera política) per poder exercir aquest dret; o si els dirigents consideren que tenen prou recolzament popular per abocar el país a una situació de crisi (com a mínim crisi institucional) de resultat incert. Perquè no ens enganyem, si algun dia Catalunya o el País Basc prenen una decisió unilateral (bilateral és impossible) sobre el seu futur, hem de ser conscients que es viuran moments de tensió, de conflicte i de crisi, amb repercussions econòmiques i socials importants. El que no vol dir que no valgui la pena.  

Però, bé. De moment, a falta de voluntat política dels nostres governants i de les nostres institucions, farem el gest simbòlic que propugnen les Plataformes sobiranistes.   

Tweet

Aquesta setmana, segons publiquen els mitjans de comunicació, han engarjolat uns membres de la Guàrdia Civil per haver participat en el robatori (se suposa que per a la venda) de droga confiscada al Port de Barcelona. La notícia passa, lògicament, sense més pena ni glòria. No sé si  és perquè es considera un fet puntual i aïllat (en tots els col·lectius podem trobar desaprensius); si és que hi ha una certa por a ficar-se precisament amb aquest col·lectiu; o si deixa de ser notícia rellevant pel fet de ser tan reiterada. El fet és que m’ha fet recordat una de les meves trapelleries de joventut, quan el franquisme imposava una fèrria censura informativa i calia anar molt peus de plom perquè qualsevol paper podia ser considerat un atemptat contra el règim.

[@more@]

Sempre m’ha agradat el col·leccionisme, ja sigui de segells, de refranys o de xapes. I se’m va ocórrer col·leccionar retalls de diari que parlessin d’accions delictives fetes per membres dels anomenats cossos i forces de seguretat de l’Estat (no he sabut mai ben bé qui són els qui entren en la categoria de “cossos” i quins en la de “forces"). Em limitava, doncs, a retallar notícies aparegudes a la premsa legal, per tant ja convenientment censurada i autocensurada (aleshores no hi havia recursos informàtics, i el “retallar” i “enganxar” s’havia de fer amb tisores i cola). Amb els retalls n’anava confegint un àlbum amb diferents seccions: delictes relacionats amb el tràfic de drogues, amb la prostitució, amb crims passionals, amb corruptel·les, amb desordres en locals d’oci, o abusos manifestos d’autoritat. 

Retallar diaris legals no podia ser il·legal. Però, al cap de poc, la col·lecció va prendre una gruix tan important que (ho confesso) em vaig espantar. Cada una de les notícies, normalment publicades en llocs discrets dels diaris de l’època, presentaven un fet relativament intranscendent que en tot cas ja es cuidaven prou de remarcar que era puntual i excepcional dins del “cos” en qüestió. Però la seva suma, o millor dit la mera juxtaposició, desmentia l’excepcionalitat i convertia la innocent col·lecció de retalls de diari en un pamflet llavors fàcilment catalogable d’injuriós cap als “cossos” i “forces” de l’estat franquista.

No sé si, ara, reiniciar la col·lecció resultaria tan prolífica com abans ni si produiria esgarrifances a qui la tingués entre mans. Potser eren altres temps. Potser.

Tweet

Podem afirmar tantes vegades com vulguem que Catalunya no és Kosovo, i que els processos no es poden equiparar. Però és evident que sí que és equiparable el principi democràtic de respectar la voluntat dels pobles, el dret a decidir el seu futur, com també ho és la idea que les fronteres són una convenció que cap fonamentalisme pot pretendre sacralitzar ni considerar com a immutables. Kosovo ha fet el primer pas cap a la seva llibertat, i ara tot és qüestió que sigui reconeguda per la comunitat internacional. La reacció catalana ha estat la que es podia esperar: saludar amb satisfacció el naixement del nou Estat, i lamentar (no ens ve pas de nou) que Espanya es negui al seu reconeixement arrenglerant-se amb els serbis (amb qui sempre s’ha identificat des de l’inici de la desmembració de Iugoslàvia) i amb algú tan poc demòcrata com el Putin. 

Però, i les Institucions catalanes?

[@more@]

Tant ERC com CiU i IC-V han mostrat el seu suport a la nova república balcànica, i han reclamat al Govern espanyol que reconegui el dret democràtic del kosovar a decidir el seu futur. Però sempre ho han fet com a partit; hi ha hagut una declaració del grup d’Edimburg (ERC, EA i SNP) a favor de Kosovo, i altres posicionaments particulars. Però, majoritàriament, les declaracions dels líders catalans van en la línia de demanar al Govern espanyol que es posicioni d’una determinada manera, més que en la línea de posicionar-nos nosaltres a partir de les nostres institucions. Per què insistim tant a Madrid que reconegui Kosovo (una forma de reconèixer a l’Estat la capacitat per a fer aquest reconeixement en nom nostre) en lloc promoure un pronunciament clar del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat? 

Sobre el terreny, sembla que seran a Kosovo membres de dues plataformes sobiranistes vinculades a CiU i a ERC, Esquerra Independentista i Plataforma Sobiranista. Però no deixen de ser delegacions que ni tan sols representen oficialment els dos partits nacionalistes. I les Relacions Exteriors de la Generalitat? Ens limitarem a demanar un pronunciament de les Nacions Unides, cosa que permetria també al PSOE reconèixer el nou Estat?. On són les nostres institucions a l’hora de proclamar solemnement el reconeixement del nou Estat, i per tant de la legitimitat democràtica del procés seguit pel poble kosovar?

No sap/ No contesta ?

Tweet