Bloc de notes de Josep Romeu

Tancat el termini per a presentació de candidatures de cara a les properes eleccions generals, Garzon i el Tribunal Suprem han coincidit a l’hora de prendre mesures contra els partits que al País Basc haurien pogut representar l’esquerra abertzale, PCTB i ANB. Des del Partit Popular es queixaven, i amb raó, que aquestes mesures s’haurien pogut prendre molt abans, des de fa uns anys. No hi ha res de nou, ara, que no hi fos un any o dos enrere, tret de l’oportunitat política de les eleccions, en les quals no convé als espanyols que s’hi pugui presentar l’opció independentista, alhora que el PSOE necessitava recuperar la imatge de partit més nacionalista espanyol que ningú.

[@more@]

No hi fa res que en la resolució d’il·legalització de Batasuna s’hi deixés ben clar que els seus dirigents no podien actuar en nom de l’organització però que mantenien intactes els seus drets polítics. No hi fa res que les activitats que portaven a terme els seus dirigents polítics les fessin, doncs, en nom de l’esquerra abertzale i no de Batasuna, perquè es jutges poden interpretar que, en realitat, els abertzales són tan perversos que no solament actuen en nom d’una organització il·legalitzada sinó que a més ho dissimulen fent veure que ho fan en nom d’una altra cosa. I ho dissimulen tan bé que no en deixen proves escrites, però ells, els jutges, són prou llestos com per endevinar les intencions ocultes dels abertzales i per això els imputen de totes maneres.  

Deia José Bono que ell els hauria engarjolat de bones a primeres, amb evidències o sense. Però Bono ho deia sense comptar que l’aparell judicial, corromput fins al moll de l’os, no comparteix les seves opinions, perquè una cosa és imputar i sentenciar sense evidències o sense proves i l’altra és fer-ho en el moment més oportú, des del punt de vista dels partits polítics que dirigeixen l’operació. 

Un règim polític on no hi ha separació de Poders, en la mesura que el Poder Judicial és el braç executor de l’Executiu, no es pot qualificar de democràtic. Si a més hi afegim la pretensió del Poder Eclesiàstic d’intervenir i imposar les seves tesis d’inspiració divina, aleshores ja ens remuntaríem a un règim feudal.

Tweet

Finalment Esquerra (confesso que jo encara en tenia els meus dubtes) va trencar la unitat de vot de l’equip de Govern de la Generalitat per recolzar la moció presentada per CiU sobre el túnel del TGV a Barcelona. Ara tenim, doncs, un acord del Parlament de Catalunya, la màxima representació de la voluntat dels ciutadans, que no coincideix amb la posició oficial del Govern de la Generalitat. Si es tractés d’un tema cabdal, d’uns pressupostos generals, posem per cas, hi hauria d’haver dimissions, buscar noves majories o convocatòria d’eleccions. Però és evident que es tracta d’un fet puntual que no justifica tant d’enrenou, mentre es mantingui la coherència del Govern en la resta de qüestions. Ara bé, una cosa és que no calgui fer-ne un gra massa del tema (a més estem en període electoral on tot ha de tenir una doble lectura), i una altra és que des del Govern es tingui la insolència de dir que no faran cas del que ha dit el Parlament.

[@more@]

Els acords, com les lleis i les normatives, són per complir-los (a no ser que algú es declari contra el sistema, està clar). I és d’un pèssim estil democràtic, que ja té el precedent de l’Ajuntament de Barcelona, menysprear la voluntat del Parlament que representa la ciutadania. És la mateixa legitimitat que després voldran enarborar quan aquest mateix Parlament aprovi altres propostes o mocions, amb les quals sí que hi estiguin d’acord.  

Ja ho sabem que en la presentació de la moció per part de CiU hi havia un component estrictament electoralista, a part d’un moviment tàctic per a desgastar el Govern, i que probablement si no estiguéssim en campanya electoral el posicionament d’Esquerra hauria estat un altre. Però això no treu validesa a l’acord. 

El que passa és que estem en un joc d’interessos polítics de partit, i cadascú mira l’oportunitat i la conveniència de cada moment, més enllà de la importància que pugui tenir fer el forat una mica més a dreta o una mica més a l’esquerra (perquè ara ja no es parla ni del traçat del Vallès, ni del litoral). Sigui com sigui tenim les forces vives del país, les del Govern i les de l’oposició, embolicades en una disputa que pot fer-ho trontollar tot per veure per sota de quin carrer de Barcelona cal fer el túnel del TGV.  

Una disputa ben casolana, irrellevant des d’una perspectiva nacional, que potser no ens deixa veure el drama que amaga: Els catalans, i per tant tampoc els barcelonins, amb tota la parafernàlia institucional, no tenim ni la capacitat de decidir per on fem un forat a sota els nostres peus.

Tweet

ERC es troba avui en la disjuntiva de trencat la disciplina de vot dels grups de la coalició de govern, o de contradir les seves pròpies posicions. Si no hi hagués eleccions a la vista, probablement ERC hauria optat per alinear-se amb els seus socis de govern amb alguna excusa formal, o al·legant que la intenció de CiU no era altra que dividir el tripartit. Però en plena campanya electoral hom ha de filar més prim.  Avui, doncs, podria donar-se (jo encara no tinc tan clar que s’acabi produint) que la moció presentada per l’oposició al Parlament de Catalunya tirés endavant, en contra dels posicionaments de socialistes i d’Iniciativa.

[@more@]

CiU ha estat prou hàbil com per a posar contra les cordes uns i altres. Probablement, l’objectiu no és tant canviar el traçat del TGV pel centre de Barcelona, com aconseguir rèdits electorals i desgastar el govern d’Entesa. Si ERC vota a favor de la seva moció, i per tant en contra de les esmenes dels seus socis de Govern, esclatarà l’escàndol d’un “trencament” del tripartit, i tots plegats seran acusats de manca de cohesió, de manca de projecte comú i, en definitiva, de desgovern. Si, contràriament, al final ERC es fes enrere i votés negativament la proposta de CiU, aquests tindrien l’argument davant l’electorat per acusar ERC de seguidisme envers els socialistes i, per tant, d’incapacitat per a defensar realment els interessos de Catalunya. 

Sincerament, crec que situacions com aquesta haurien de ser vistes amb molta més normalitat, i sense fer-ne escarafalls. Hi ha una majoria de govern per a la majoria de qüestions, però és evident que es podrien formar altres majories, si més no per a temes puntuals. En aquest sentit, m’agrada el sistema americà en què no està tan clar, a cada votació, que els congressistes hagin de votar automàticament totes les propostes dels respectius partits. Sovint ens queixem de la manca de credibilitat de la classe política; però el dia que algú decideix votar en consciència, aleshores també posem el crit al cel perquè no s’ha seguit la inèrcia que abans criticàvem. El que passa és que això hauria de ser vist com a normal a l‘hora de prendre decisions els partits, encara que formin una coalició de govern, però també a nivell intern a l’hora de prendre decisions cada un dels seus diputats. Però aquí sí que la disciplina de vot és sagrada.    

Tweet

Una primera, i lògica, conseqüència de l’entrada de la jerarquia catòlica en la lluita política de partits, és que a partir d’ara sigui considerada com un corrent més de partit i no com una institució apolítica d’interès general. Els bisbes tenen tot el dret a pronunciar-se sobre el que vulguin, a fer campanya per un partit polític i a afiliar-s’hi si ho creuen convenient; però després, quan algú respongui als seus posicionaments, sempre al costat dels poderosos, que no ens vinguin amb la monserga de no ferir sensibilitats i sentiments. I en tot cas, que els financiï el partit per al qual treballen. En aquest sentit em sembla molt raonable la proposta feta tant per ERC com per IC.

[@more@]

Una altra cosa és el joc brut, la manca d’ètica i d’honestedat, evidenciada en el seu darrer comunicat. Totes les opinions poden ser respectables, ens agradin o no, sempre que no siguin fruit de l’engany i no estiguin pervertides per un interès personal que les fa canviar segons les conveniències de cada moment. El manifest dels bisbes, redactat amb els apunts o des de la perspectiva del PP, incideix en el tema estrella dels populars de la negociació amb ETA, en base a la mentida permanent. No solament, el PP va pactar o intentar pactar amb ETA igual com ho ha intentat el PSOE, sinó que en el cas del Govern de José Mª Aznar era un bisbe el qui en alguns moments va actuar de mitjancer.  

Desautoritzen els bisbes al Papa Benet que en el seu moment elogiava els esforços de Zapatero en favor de la pau? Reneguen del paper de mediador que l’església ha exercit en diversos països, sobretot a llatinoamèrica, per tal de facilitar la negociació en conflictes armats? No. Senzillament es tracta d’uns individus corruptes a qui importa un rave l’evangeli, les creences, la moral i la dignitat; i no veuen més enllà dels beneficis que podrien obtenir en cas d’una victòria de la dreta. En tot cas, del que sembla que tampoc han renegat mai és del seu passat recent a favor de terrorisme; no és que fossin partidaris d’una negociació amb els terroristes, sinó que ells van portar sota pal·li (sacrílegament) el principal terrorista que hi ha hagut a Espanya en tot el segle XX, el van recolzar i van beneir els seus crims…  

Està clar que no es pot jutjar al conjunt de l’església, de les persones que pertanyen o que s’identifiquen amb l’església, pel que faci la seva jerarquia; però mentre no es digui el contrari aquesta gent que s’ha venut miserablement (per un plat de llenties o per un plat un xic més selecte) és qui els representa.

Tweet

Cada vegada que s’apropen eleccions hi ha il·luminats capaços de dissertar no solament sobre la conveniència de votar en blanc o d’abstenir-se, sinó sobre la diferència abismal entre una i altra posició. El panorama polític a casa nostra, com arreu del món democràtic, és el que és: com a sistema, el menys dolent dels possibles. Naturalment que per a molts és molt difícil trobar una força política amb la qual hom es pugui identificar completament; no hi ha cap necessitat de fer-ho. Si em deixessin triar idees i persones, probablement espigolaria d’ací i d’allà per trobar el combinat que s’ajustés millor a les meves idees. El panorama polític, incloent tant el parlamentari com l’extraparlamentari, és prou extens i divers com perquè tothom hi trobi alguna formació política amb la qual s’identifiqui més que amb les altres. Si fos cert que hi ha un gruix important de l’electorat que està cansat d’aquesta classe política i dels partits existents, senzillament en crearien un de nou. Però resulta que els qui no poden identificar-se ni tan sols amb la força política menys dolenta, tampoc ho poden fer entre ells per a crear quelcom de nou.

[@more@]

Que algú opti per l’abstenció em sembla tan legítim com fer-ho pel vot en blanc, pel vot nul o pel vot testimonial. Una cosa és que, matemàticament, l’abstenció o determinat vot afavoreixi més o menys els dos grans partits espanyols, però això no resta legitimitat a qui ho vulgui fer, encara que sigui des de posicions totalment oposades. Em sembla ben legítim des d’una posició personal.  

Ara bé, el que em sembla força ridícul és que després es vulgui argumentar com o posició política més coherent o combativa. En l’abstencionisme, hi trobarem des dels desencantats per la ineficàcia de Ciutadans o per la histèria del PP, als desencantats per l’incompliment de promeses dels socialistes, el desconcert del convergents o el seguidisme de republicans i ecosocialistes, fins arribar als sectors més radicals incapaços de vertebrar una alternativa creïble.  

I ara és Maragall qui surt amb l’estirabot de recomanar el vot en blanc. No té cap credibilitat que havent liderat fins ara els socialistes catalans, de cop hi volta no trobi cap formació que s’ajusti mínimament a les seves idees. És més una actitud personal de deixar clar que no vol votar als “seus”, ni tampoc votar els “altres”, que un posicionament polític d’acord amb un ideari. En el vot en blanc s’hi trobaran també sectors independentistes i els “ultres” de Plataforma per Catalunya. 

L’argument de castigar la classe política en general, amb l’abstenció o el vot en blanc, és absurd perquè precisament els individus i sectors més perversos d’aquesta classe política són els qui es veuen més afavorits per un desencís general i per una baixa participació. Val més que ho deixin com una opció personal, tan respectable com qualsevol altra, però que no vulguin vendre’ns sopars de duro. 

Si de veritat algú creu que en tot el panorama polític no hi ha ni una sola opció menys dolenta que les altres… que s’ho faci mirar. Potser viu en un altre món.  

Tweet

Contemplant el panorama general de les prop de sis mil llengües existents al món, (veure LINGUAMUNDI) essent el català una de les 100 primeres pel que fa en nombre de parlants, sembla que no hauríem de pensar en un risc imminent per a la seva supervivència. No solament això, sinó que sovint apareixen dades i fets puntuals que ens poden fer pensar que el català gaudeix de molt bona salut. La presència a Frankfurt, el lloc que ocupa la llengua catalana a Internet o el fet puntual que el català hagi estat la segona llengua més utilitzada al nou Fòrum de debat de la Unió europea, després de l’anglès, són mostres que poden fer pensar que hauríem de ser molt optimistes. Amb tot, qui no estigui preocupat pel futur de la nostra llengua o és un irresponsable (i hi pot haver irresponsables per ignorància o per negligència) o ja tant li fa (o ja li va bé) que el català desaparegui.

[@more@]

Ja sé que pel que fa a aquest tema sovint ens deixem portar per rauxes, eufòriques o catastrofistes, en base a impressions personals o a dades parcials. I per a qui vulgui veure el got mig ple hi ha prou dades que avalen la solidesa de la llengua i les seves possibilitats de futur. Però correm el risc de caminar de victòria en victòria cap a la derrota final.  

Vull dir que petites passes, o no tan petites com el domini .cat a Internet, ens poden fer perdre de vista la situació general de la llengua. Les agressions i l’erosió que pateix el català té molts fronts oberts, i no estic pas segur que la societat catalana, administracions incloses, actuïn en conseqüència. Al costat d’avenços i de situacions ben positives, hi ha retrocessos clars:

–          A nivell territorial. El trencament de la transmissió generacional és un element definitiu per a la desaparició d’una llengua. I això és el que ja s’ha esdevingut en alguns territoris de parla catalana, com a la Catalunya del Nord, s’està produint a la ciutat de València i a Alacant, i ja n’hi ha els primers símptomes a les Illes i a la Franja de ponent.

–          A nivell d’àmbits específics d’ús. El català ha esdevingut una llengua marginal en el món de l’oci juvenil, per exemple, no a tot el país però sí determinades zones geogràfiques.

–          A nivell qualitatiu. El català està perdent una part important dels seus girs més genuïns, s’està perdent vocabulari en l’ús quotidià, locucions, frases fetes… Un fet que s’esdevé també en el castellà i en altres llengües, però que per a nosaltres pot tenir unes conseqüències més funestes.

–          A nivell de consciència. Cada vegada hi ha una consciència més difusa de la nostra identitat lingüística, de manera que hi ha molts catalanoparlants que ho són indistintament amb un altra llengua. I que per tant, fàcilment poden passar-se d’una a l’altra, en la mesura que deixa de ser un element indentificador per esdevenir un simple instrument de comunicació.

–          A nivell ideològic. Estem perdent la batalla de les idees, probablement perquè les nostres institucions no estan disposades a jugar fort a favor de la llengua. Quan hi ha un risc cert de desaparició de la llengua catalana, encara que en alguns llocs no sigui imminent o fins i tot tinguem la sensació de fer progressos importants, el debat està en el cantó oposat: El que es discuteix és si el castellà està suficientment protegit i salvaguardat. 

I davant d’aquest panorama, tots plegats “anem fent” (com en Met de Ribes). Déu me’n guard de dir que la Generalitat no fa res! Ja es van fent cosetes; però és evident que no s’està actuant en consonància amb el risc real que plana sobre la nostra llengua. És a dir sobre la nostra identitat col·lectiva.

Tweet

En una societat competitiva com la nostra sembla que tot ho hem de mesura sota un prisma jerarquitzat. I sovint interessa saber quin lloc ocupem al món, entre les llengües més parlades, les de més difusió a Internet, o les més prolífiques a nivell literari, com si això ens donés més o menys valor com a comunitat lingüística. De la mateixa manera que no acceptem que es consideri el català (i els catalanoparlants) amb menys drets, menys dignitat o menys mèrits, que qualsevol altra llengua de gran difusió com el xinès, l’anglès, l’àrab o l’espanyol, tampoc ens hauria de representar cap valor afegit pel fet d’estar en un d’aquests rànquings per sobre del basc, de l’eslovè o kikuiu.

[@more@]

Per tant, tampoc hauríem de donar més significació al lloc que ocupa el català pel que fa al nombre de parlants, més enllà de la simple curiositat. No fa massa que la Generalitat va publicar unes dades segons les quals el català ocuparia el lloc 89, però en el llistat de LINGUAMUNDI el català hi apareix en el número 71. Evidentment, en aquest darrer cas, la dada de catalanoparlants està agafada des de la perspectiva més optimista, que és possible que algú vulgui posar en qüestió.  

En tot cas, si volem ser primmirats, hauríem de posar en qüestió la valoració que es fa en relació a totes les llengües. És evident que hi ha unes dificultats objectives, potser insalvables, per a fer per a fer un rànquing de les llengües més parlades absolutament fiable o definitiu:

–          Hi ha llengües que en no disposar d’estructures polítiques pròpies s’atomitzen o interessa presentar-les com a molt fragmentades (l’occità, l’amazig…)

–          Hi ha grups de llengües que, per la raó contrària, interessa presentar-les com a unitàries quan seria molt més discutible (el xinès, l’àrab…)                    

–          Per a segons quines llengües es comptabilitza el nombre total de parlants d’un Estat, donant per sobreentès que tots parlen aquella llengua, i per segons quines es vol distingir entre els que la parlen com a primera llengua, els qui la parlen indistintament amb una altra, o els qui simplement la poden parlar.

–          Quan s’agafen dades procedents d’enquestes o censos no sempre és tan clar que tothom respongui amb el mateix criteri quan se li demana quina és la seva llengua.

–          En alguns casos es comptabilitza la població emigrada, entenent que manté la llengua d’origen, i en d’altres no.

–          No hi ha metodologies equivalents arreu del món, ni hi ha dades prou fiables en molts casos, ni les dades fiables  corresponen a un mateix any. 

Sigui com sigui, en aquesta mar de prop de 6.000 llengües, el català es troba entre les 100 primeres pel que fa al nombre de parlants. Cosa que ens podria donar una visió més optimista sobre el seu futur. I malgrat tot, la sensació que ens trobem en una situació de risc no és gratuïta.

Tweet

Sempre s’ha dit que al món hi havia unes sis mil llengües. Una diversitat lingüística i cultural que forma part del patrimoni de la humanitat, i que avui es troba greument amenaçada. Aquesta pot ser una de les conclusions del diccionari LINGUAMUNDI. No es tracta de dir que hi ha algunes llengües amenaçades, sinó que són la majoria de les llengües les que estan amenaçades. I tampoc és que això s’esdevingui davant la passivitat dels governs i de les institucions internacionals, sinó amb la seva complicitat.

[@more@]

Pel que fa al nombre de parlants, el panorama lingüístic general el podríem resumir en:

–          76 llengües tenen més de 10 milions de parlants

–          213 llengües tenen entre 1 i 10 milions de parlants

–          160 llengües tenen entre mig i 1 milió de parlants

–          206 llengües tenen entre 250 mil i mig milió de parlants

–          345 llengües tenen entre 100.000 i 250.000 parlants

–          955 llengües tenen entre 25.000 i 100.000 parlants

–          Unes 3.000 llengües tenen entre 200 i 25.000 parlants

–          La resta tenen menys de 200 parlants, estan pràcticament extingides o no se’n tenen dades (sempre es tracta, en tot cas, de llengües amb pocs parlants). 

Tot i que el nombre de parlants no és l’únic indicador per mesurar la capacitat de supervivència d’aquestes llengües, podríem resumir a grans trets que de les 5.970 llengües vives existents

–          Unes mil es poden donar per mortes, a curt termini (encara que algunes puguin sobreviure mentre es tracti de comunitats tribals que viuen aïllades).

–          Tres mil més tenen molt poques possibilitats de sobreviure, entre curt i mitjà termini, perquè el nombre de parlants fa inviable la seva supervivència en un món globalitzat, en tant que comunitat lingüística.

–          Un miler més ho tenen molt difícil de sobreviure, a no ser algun cas especial en què disposin d’Estat propi o d’una consciència i vitalitat cultural molt forta, donat que es tracta de comunitats lingüístiques inviables des del punt de vista de la indústria cultural, o com a llengües de cultura.

–          Del miler restant, una meitat haurien de poder sobreviure, i l’altra meitat dependrà de les mateixes circumstàncies de tenir un Estat o estructura política pròpia, o de tenir una consciència cultural molt arrelada.

Ens trobaríem, doncs, davant d’una situació en què a curt i mitjà termini poden desaparèixer fàcilment tres quartes parts del patrimoni lingüístic de la humanitat.  

Podeu consultar LINGUAMUNDI a  http://www.linguamundi.cat/ 

Tweet

Ja està disponible una primera versió del diccionari LINGUAMUNDI. Un diccionari on-line que conté 43.883 entrades per a 6.616 llengües i 10.292 dialectes. Es tracta d’una base de dades , creada amb la voluntat de mantenir-la constantment renovada i actualitzada. El diccionari ofereix la possibilitat de consultar-lo de formes diferents: hi ha un primer llistat alfabètic que es pot filtrar segons si es volen consultar només les llengües, si es volen consultar tant les llengües com els dialectes, o si la consulta es vol fer a partir del llistat complet, tenint en compte que hi ha llengües que tenen diferent denominacions, i fins i tot diferents grafies que podrien fer-les il·localitzables.

[@more@]

A partir d’aquest primer llistat del diccionari, on hi ha les dades bàsiques de classificació lingüística i de parlants, es pot accedir a la fitxa completa de la llengua o dialecte on s’hi pot trobar, quan n’hi ha, informació sobre el seu nom original, la seva denominació en altres llengües, els llocs o és parlada, el seu estatus d’oficialitat, l’alfabet, dades sociolingüístiques i sociopolítiques, i finalment algunes fonts documentals. Evidentment, en molts casos la informació de què es disposa és més aviat escassa, en alguns ni tan sols està clara la seva existència com a llengua independent o com a dialecte, o hi ha dubtes sobre la seva classificació lingüística, els censos lingüístics en la majoria són inexistents i cal fiar-se d’estudis o estimacions d’autors concrets. De manera que, sovint s’opta per posar les diverses versions o dades de què es disposa encara que puguin ser contradictòries. 

El diccionari LINGUAMUNDI permet també fer una cerca a partir de les famílies lingüístiques, amb els seus grups corresponents, o a partir dels països. D’aquesta manera hom pot constatar l’extraordinària diversitat lingüística de països com Papua Nova Guinea, Brasil, Nigèria o Indonèsia, així com la quasi inexistència de països monolingües. D’altra banda, és possible també destriar entre llengües vives i llengües extingides, xifra que s’incrementa dia rere dia. Igualment, hom pot classificar les llengües per nombre de parlants, amb totes les reserves que cal fer en aquest cas donat que no sempre hi ha dades fiables, ni les dades de què es disposa corresponen als mateixos anys, ni els criteris per a fer-ho són els mateixos. 

En qualsevol cas, és una eina oberta a la participació de tothom que vulgui fer-hi les seves aportacions amb noves dades, esmenes o suggeriments, que en qualsevol cas sempre seran benvingudes.

Podeu consultar LINGUAMUNDI a  http://www.linguamundi.cat/ 

Tweet

S’ha culminat la primera fase d’un projecte que té ja uns anys de recorregut. Es tracta de l’elaboració d’un diccionari de les llengües el món, amb la voluntat de ser una base de dades que es vagi actualitzant i perfeccionant permanentment. Linguamundi té, doncs, la finalitat de recollir, des de diverses fonts, una informació bàsica sobre la diversitat lingüística del planeta. En aquests moments, un cop completada la primera exposició de les dades disponibles, Linguamundi conté 43.883 entrades, que corresponen a 6.616 llengües i 10.292 dialectes.

[@more@]

Linguamundi no fa recerca primària sinó que es limita a aplegar i sintetitzar informacions diverses, de manera que el diccionari inclou versions i dades diferents, a vegades fins i tot contradictòries, sense que això pressuposi que es donin per vàlides o definitives.

Linguamundi és un projecte obert que s'anirà completant a mesura que es disposi dels recursos necessaris, i a mesura que es vagi disposant de nova informació actualitzada. És per això que qualsevol aportació que ens pugueu fer, en forma de comentari, subministrament de dades, suggeriment o esmena, serà benvingut. El diccionari permet fer una cerca pel nom de la llengua, per la família lingüística, pel país on es parla i pel nombre de parlants. A més dels noms de les llengües, el diccionari inclou els noms dels dialectes, amb els diferents glotònims per a cada cas, així com amb diverses formes ortogràfiques emprades. El glotònim principal que apareix per a cada llengua o dialecte és el corresponent a la llengua catalana, ja sigui amb una denominació consolidada o bé com a proposta nostra de denominació.

Tweet