Bloc de notes de Josep Romeu

José Bono va haver de deixar el seu ministeri perquè aleshores podia ser un destorb per a la política d’aliances de Zapatero. Però les coses han anat com han anat, i ara els socialistes espanyols volen competir amb el PP en ultranacionalisme espanyol. I aquí hi encaixa prou bé l’ex ministre de Defensa i probable nou President del Congrés. A nivell espanyol, està per veure qui guanyarà aquestes eleccions, però és evident que la batalla ideològica l’han guanyada els populars, ja que han aconseguit arrastrar els socialistes cap a les seves posicions. I el retorn de Bono amb les seves intempestives declaracions n’és una bona mostra.

[@more@]

Ja ha advertit que, si ell és President del Congrés dels Diputats, no hi permetrà l’ús del català, ni de cap altra llengua que no sigui la seva. I, en la seva ignorància supina, ho fa emparant-se en la Constitució que juren o prometen tots els diputats. Quan la Constitució espanyola no diu enlloc les llengües que es poden utilitzar a les sessions del Congrés, cosa que depèn exclusivament d’un reglament intern de la Cambra. De fet el que vol dir és que els socialistes vetaran qualsevol intent de reformar la institució amb la pretensió que s’hi puguin expressar en igualtat de condicions tots els diputats, i que hi sigui respectat el principi de respecte a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat (que sí que figura a la Constitució). Ell és fidel al vell lema de “una, grande y libre”. 

Més preocupants, encara, són les seves afirmacions sobre la il·legalització de determinades formacions polítiques basques. Sense embuts, afirma que “amb evidències o sense” ell ja hauria procedit fa temps a escombrar del panorama polític els abertzales. No és que els tribunals espanyols necessitin gaire proves ni evidències, però com a mínim fan el simulacre d’encetar un procés per tal d’aparentar una sentència imparcial. I en una mostra més de la seva incoherència és capaç d’afirmar que "la gent indecent no ha d'estar en política". Doncs, què hi fa ell reincidint-hi? 

Qui avisa no és traïdor, i Bono no amaga ni les seves fòbies anticatalanes ni el seu tarannà antidemocràtic. Digueu-li “fatxa, cavernari, ultra, …” el que vulgueu, menys traïdor. La Chacon i companyia ja poden explicar el que vulguin, però s’ha de tenir molt d’estómac per a declarar-se demòcrata (allò de progressista ja fa temps que està oblidat) i compartir files amb un individu com aquest.

Tweet

De tant en tant apareixen notícies o comentaris sobre l’escassa, o nul·la, atenció que rep el català a Espanya. Ara ha estat el torn de la Asociación Diversidad y Convivencia, creada a Màlaga per José Antonio Sierra, ex director del Instituto Cultural Español de Dublin. Concretament ha demanat, en vistes a les eleccions, que els partits polítics incloguin en els seus programes l’ensenyament del català, del basc i del gallec en les universitats i escoles d’idiomes d’arreu de l’Estat. De fet, fa pocs mesos ja va tenir una resposta negativa per part de la Junta d’Andalusia que considera que no cal incloure aquestes llengües en la xarxa de les Escoles Oficials d’Idiomes. 

[@more@]

Els neoliberals (ja siguin del PP o del PSOE) acostumen a utilitzar l’argument que ha de ser el mercat, és a dir la demanda, la que reguli l’ús de les llengües, deixant a la seva sort la supervivència de les llengües minoritzades. A part de la irresponsabilitat de l’argument, pel que té de menyspreu pel patrimoni cultural que representen les llengües, això és absolutament fals. Els espanyols de cap de les maneres no tracten la llengua catalana, la basca o la gallega, com la poden tractar els noruecs, els japonesos o els americans. Per aquests, el català és una llengua més que, com la resta, s’ofereix a les universitats i escoles d’idiomes en la mesura que hi ha un mínim de demanda. 

No és el cas espanyol. Estudiar català és molt més fàcil a qualsevol universitat alemanya, el país on hi ha més lectorats de català, als Estats Units, al Japó o al Camerun, que a les universitats espanyoles. La de Granada és l’única universitat andalusa que imparteix cursos de català, encara que només per a alumnes de determinades facultats. I l’Escola Oficial d’Idiomes de Màlaga enguany tenia més sol·licituds per a estudiar català que per a estudiar portuguès, i en canvi no ha ofert cap curs de català i sí que n’ha ofert cinc de portuguès.  

I la raó és ben clara. Per ells, el català no és una llengua més. Diguem que aquí, com arreu del món, les administracions poden tenir un tracte especial de favor per a determinades llengües per ser oficials, cooficials o pròpies del país; o bé poden mostrar-se indiferents envers les llengües forànies, que només són tingudes en compte en funció de la demanda; però queda la tercera opció, l’emprada per les administracions espanyoles, basada en l’intervencionisme  a la contra, invertint esforços per evitar que s’ensenyi una determinada llengua (en aquest cas el català) encara que sigui en perjudici dels seus conciutadans que ho sol·liciten.  

Com ja he dit en alguna altra ocasió, no és que siguem “una nació sense Estat” (Tant de bo!), és que som “Una Nació amb un Estat en contra”.

Tweet

Si més no sembla curiosa la crida que ha fet el fins ara senador i ara candidat número dos per CiU al Congrés, Pere Macias: “Vota un candidat del partit que sigui, però vota un candidat nacionalista”, ha vingut a dir. Una formulació que podria venir de qualsevol independent, ja sigui indecís respecte a la millor opció, ja sigui dels qui valoren el resultat electoral en el seu conjunt, o dels qui si poguessin votarien conjuntament més d’una formació política. Però, no. La frase tenia trampa. I suposo que no li permetran que escampi excessivament el missatge, perquè se’ls podria girar en contra.

[@more@]

En realitat, Pere Macias, es referia només al Senat. Imagino que el seu càlcul és que molts militants d’Esquerra tenen molt clar que han de votar els seus candidats dins de la coalició d’Entesa, amb socialistes i Iniciativa, però no tant a l’hora de marcar la creueta sobre un candidat d’aquestes altres dues formacions. I si els convergents en poden esgarrapar algun, deu pensar en Pere, tot això que tindrien. Un càlcul, val a dir, que també deuen fer militants d’altres grups. 

La pregunta, però, és: i aquest raonament, perquè no el fem també pel que fa a les votacions al Congrés?. Per mi, l’important no és que ERC tregui un diputat més o un diputat menys, sinó que Zapatero necessiti el vot català (i aquí hi incloc tant CiU, ERC com IC) per continuar a la Moncloa. Recordem el desastre de plantejament que va fer el Julio Anguita, quan s’entretenia a fer pinça amb el PP: el seu partit va treure algun diputat més, és cert, però va ajudar a donar el triomf a Aznar. El seu partit va cobrar unes nòmines de més, però el país va fer un pas enrere. 

Naturalment, Pere Macias diria que això només és vàlid per al Senat perquè allà es marca la creueta sobre noms concrets en no tractar-se de llistes tancades. Llistes tancades per la voluntat expressa de tots els partits, més preocupats per la seva llista (per les seves nòmines) que pel país. Però és que, a més, en el cas del Congrés més d’un convergent podria pensar que per votar Duran i Lleida més val donar el vot a un candidat veritablement nacionalista. 

Vaja, que en època electoral els candidats han de discursejar cada dia i és relativament fàcil que tot d’una pixin fora de test.

Tweet

Cada vegada que hi ha eleccions, els polítics s’omplen la boca de frases políticament correctes en el sentit d’animar a la participació dels electors, o de lamentar després la baixa participació. I, a la vista de l’elevat abstencionisme, unànimement els polítics tenen un rampell d’autocrítica fent-se la promesa de treballar, a partir de llavors, per a recuperar la seva credibilitat. Però tot seguit, i també per unanimitat continuen treballant amb una eficiència i tenacitat encomiables per a mantenir la classe política ben allunyada de la ciutadania, fomentar el passotisme envers la política i, al capdavall, incrementar la xifra dels qui no creuen que valgui la pena anar a votar.

[@more@]

Ho hem vist ara amb la CCMA. Inicialment, tothom tenia clar que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual havia de ser un organisme independent que fos capaç de dirigir els mitjans de comunicació institucionals amb el màxim de rigor periodístic i sense posar-los al servei de cap partit polític. En contra de l’opinió general de la ciutadania, dels professionals i de la societat civil, els partits polítics han fet pinya per tal de garantir que l’organisme sigui un espai d’estricta competència partidista.  

Enlloc de nomenar professionals acreditats, s’han posat d’acord de seguida en repartir-se el pastís de la comunicació, alhora que col·locaven (amb un bon sou, està clar) alguns dels seus excedents. Llevat del president, el periodista Albert Saez, la resta no deixen de ser comissaris polítics amb l’única funció de garantir els interessos de partit. Lamentable. 

Està clar que les cúpules dels partits es refien de dues coses: que una part important de la població (encara que sigui només a l’entorn del 50 o el 60 per cent) anirem a votar igualment per la candidatura menys dolenta; i que l’altra 40 o 50 per cent que no anirà a votar representa equitativament l’arc parlamentari, de manera que ningú en surt més beneficiat que els altres. I així les coses, els importa un rave la participació i la credibilitat del gremi, si ells poden anar vivint de la moma.

Tweet

La notícia podia semblar irrellevant: “El PSPV denuncia que l'Ajuntament de València gasta 146.000 euros en publicitar una iniciativa a la qual destina 30.000”. Lògicament, cal pensar que a l’Ajuntament de València li interessava més la imatge pública que els reportava poder dir que tenia una iniciativa, que la mateixa iniciativa. No conec el tema, però no m’estranya gens que passin coses així perquè això es repeteix constantment, i no només a l’Ajuntament de València. Diguem que els socialistes no són pas tan innocents com per a poder tirar la primera pedra.

 [@more@]

Només cal repassar el que ha fet l’Ajuntament de Barcelona en matèria de publicitat institucional. D’ençà de l’arribada d’Hereu a l’alcaldia, abans de les eleccions municipals, l’Ajuntament tripartit va duplicar la despesa en publicitat que tenia pressupostada. I no estem parlant de xifres relativament modestes com els 146.000 euros que denuncien els socialistes valencians, sinó de xifres milionàries. L’Ajuntament de Barcelona no va voler donar mai xifres oficials sobre les despeses reals en imatge pública, ja que a part de les formalment pressupostades, moltes altres activitats municipals incloïen el seu apartat publicitari. En el seu moment es van publicar xifres estimatives de més de 20 milions per a la campanya de Barcelona batega, que incloïa el conjunt de campanyes publicitàries generals de l’Ajuntament. Recordem per exemple la publicitat que va fer, a nivell de televisió, tanques i premsa escrita, d’una guia de Barcelona que de tota manera ja es repartia gratuïtament a tots els barcelonins. Publicitat, doncs, absolutament injustificada. O aquesta darrera campanya televisiva en què fins al dia abans de Reis ens anunciaven que Barcelona es preparava per a celebrar el Nadal.  

Quan un partit és a l’oposició critica aquestes pràctiques d’autobombo, però tan bon punt obté una quota de poder s’hi aplica com el qui més. Només caldria veure la quantitat de revistes i publicacions que han endegat les diferents administracions, inclosa la Generalitat, que es renoven o reprenen cada vegada que hi ha un canvi de titular al Departament, i que tenen un interès i una utilitat realment molt escàs. Quantes vegades no se’ns omple la bústia de publicacions institucionals d’aquesta mena, que van directament a la paperera, sense treure’ls l’embolcall (hauríem de separar el plàstic del paper per ser ecològicament correctes?), amb la resta de propaganda comercial. 

Amb tot, no sóc pas del qui creuen allò de “qui sigui innocent que tiri la primera pedra”. Perquè aleshores els polítics no podrien criticar-se mai entre ells, i la seva acció encara quedaria més impune.  

Tweet

De cop i volta, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, el Departament d’Educació apareix amb la proposta de crear uns Centres d’acollida per als nouvinguts, com a pas previ per a integrar-se a l’escola. D’entrada, sembla una proposta forassenyada que va en la direcció contrària a les línies d’escola inclusiva que es propugnaven des del mateix Departament; però sobretot és una mostra de mal govern en la mesura que la iniciativa és fruit de la improvisació, sense haver consultat prèviament els sectors implicats i els experts en el tema.

[@more@]

Tal com s’ha plantejat inicialment sembla una barbaritat. Els nens nouvinguts, fonamentalment, el que necessiten és poder-se relacionar amb el seu entorn, amb els nens de la seva edat. És possible que hi hagi problemes, a nivell dels professionals de l’ensenyament, per saber com tractar aquests casos dins de les aules, però no n’hi ha massa a nivell dels nens que de seguida troben la manera d’entendre’s i de relacionar-se.  

Una altra cosa seria que aquells alumnes que arriben a mig curs, abans d’anar directament a l’escola, passessin uns dies, màxim dues o tres setmanes, en uns centres on se’ls donés els quatre coneixements bàsics; però, no pretendre, com s’ha dit, esperar a què aprenguin la llengua i la realitat del país. Però aquesta mena d’immersió accelerada seria molt millor que es pogués fer dins de l’escola, compartint ja des del principi la major part del temps i de l’espai amb els qui han de ser els seus companys de classe. Diguem que no hi fa res que en el primer mig curs, en què acaben d’arribar, es perdin classes comunes de qualsevol àrea per tal de reforçar els coneixements bàsics en aules d’acollida, però el que no es poden perdre són les entrades i sortides, les hores del pati, les hores de joc i de trobar-se amb els companys. Senzillament, es tractaria d’ampliar a primària i reforçar les aules d’acollida. 

La proposta del Govern de la Generalitat (perquè no és la proposta d’un tal Ernest, sinó del responsable d’Educació d’aquest Govern) ha topat amb el rebuig unànime dels sindicats i, en el cas de Vic, dels directors de les escoles públiques. És possible que, davant d’aquesta reacció, el Departament es faci enrere, comenci a matisar la seva proposta, i a adaptar-la al sentit comú, al que diuen els experts i al que pensen els professionals del ram.  

Però això s’ho haurien de fer mirar, perquè ha estat un mal pas propi d’un mal governant que no sap què té entre mans, i que ha improvisat potser fruit d’un rampell irresponsable. Algú més responsable que ell hauria de pensar si al capdavant del departament hi ha la persona adequada. 

Mentrestant, i per altres temes, els sindicats de l’ensenyament ja han anunciat una vaga per al proper dia 14 de febrer.

Tweet

Tant la direcció d’ERC com la de CiU han mostrat el seu acord, en línies generals, a la proposta de llei de consultes populars elaborada pel Centre d’Estudis Sobiranistes. La coincidència dels dos partits nacionalistes s’ha posat en evidència en moltes altres ocasions davant de qüestions fonamentals de caràcter general i de defensa del país. Aquesta llei, que hauria de permetre a Catalunya celebrar Referèndums i, per tant, avançar decisivament en l’exercici del dret a decidir, seria fàcilment consensuable entre ambdues forces polítiques, però de ben segur que caldrà vèncer les reticències dels socialistes, sense els quals probablement la llei no tirarà endavant. 

Coincidim en aquells aspectes fonamentals per al país, però la realitat que s’entesten a fer prevaldre és tota una altra.

[@more@]

Sembla que hi hagi una voluntat expressa (per part de tots, inclosa ERC) de fer pivotar la política catalana entorn de l’eix dreta-esquerra, deixant l’aspecte nacional com a qüestió marginal. Sempre s’ha dit que, per l’ideari nacionalista i d’esquerres, el partit republicà tan aviat troba coincidències en alguns aspectes amb CiU com en d’altres amb el PSC. Allò de l’equidistància. Però a vegades sembla que el partit frontissa, el que tan aviat pot pactar amb els uns com amb els altres, sigui el PSC; i nosaltres li fem el joc quan els convé. 

Quan es tracta de defensar temes socials, com ara la proposta del Conseller d’Educació sobre Centres d’integració per a immigrats, els socialistes troben el suport de CiU a l’Ajuntament de Vic, mentre que la direcció d’ERC, socis de Govern, hi està en contra. I és el mateix que passa amb altres iniciatives de caràcter ecologista o de defensa del territori, com ara la MAT, el Quart cinturó, la prioritat de TGV enfront de rodalies, etc. en què ERC i IC-V es queden en minoria. I, a nivell espanyol, quan es tracta de tocar els temes clau d’identitat de la nació espanyola, socialistes i populars esdevenen una sola veu. 

Naturalment que hi ha temes puntuals de sensibilitat social, de polítiques d’esquerres, en què ERC pot sentir-se més còmode amb els socialistes que amb els convergents. Però cal posar a la balança una cosa i l’altra per veure si la nostra equidistància o la dels socialistes és real. Perquè a l’hora de la veritat, en els grans temes econòmics les posicions entre socialistes i convergent aquí, o entre socialistes i populars allà (on s’acusen mútuament de copiar-se els programes) divergeixen ben poc; en els grans temes de defensa de la identitat espanyola, de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, les posicions dels socialistes i dels populars són idèntiques; mentre que en els grans temes de defensa del país, com ara la proposta presentada pel CES sobre la capacitat de celebrar referèndums a Catalunya, hi ha moltes més coincidències entre ERC i CiU que amb els socialistes.  

Aleshores, què posem a l’altre cantó de la balança, si els temes fonamentals de visió de país els tenim en un mateix platet?

Tweet

El Centre d’Estudis Sobiranistes ha presentat públicament el que podria ser un projecte de Llei de Consultes Populars. Una iniciativa realment seriosa per la solvència de les persones que integren aquesta Centre, però sobretot amb una visió de transversalitat i de servei al país que ja voldríem que tinguessin els nostres representants polítics. Es tracta d’una proposta pensada com un aprofundiment de la democràcia en el marc de la més estricta legalitat, i per tant respectant l’actual Constitució i l’Estatut. 

Però la pregunta és: existeixen fórmules legals per a quelcom que pot no interessar políticament als espanyols?

[@more@]

López Tena i López Bofill, màxims representants del Cercle d’Estudis Sobiranistes han remarcat que la proposta es cenyeix rigorosament dins dels paràmetres legals per tal que no pugui ser objecte d’ofensives polítiques. Per això basen el text en articles de l’Estatut que no han estat recorreguts davant del Constitucional.  

No cal dir que aplaudeixo la iniciativa, però em sembla que el tema continuarà essent el mateix. En primer lloc, perquè el Tribunal Constitucional i en general els tribunals espanyols (ho estem veient cada dia) no necessiten arguments jurídics per a sancionar, dictar sentència, emetre veredicte sobre el que sigui quan hi ha raons polítiques de partit que avalen unes determinades posicions. Hem vist resolucions que farien avergonyir a qualsevol jurista mínimament decent, i que els políticament correctes qualifiquen de “basades en argumentacions més polítiques que juristes”, perquè no gosen parlar directament de frau, corrupció, prevaricació… 

Però en segon lloc, com passa també amb els processos o fulls de ruta que tenen oberts al Quebec, a Escòcia o en la consulta proposada per Ibarretxe al País Basc, al capdavall s’acaba dient que després caldrà negociar amb el Govern central la voluntat popular expressada en referèndum. En la proposta del Cercle d’Estudis Sobiranistes, ja la tramitació del referèndum o consulta popular hauria de ser autoritzada pel Govern espanyol (?), i en tot cas s’hauria de cenyir a temes de competència autonòmica. 

Repeteixo que em sembla molt interessant la iniciativa, pel que té de proposta transversal i de voluntat d’esgotar totes les vies que ens permet la legislació vigent. Però entenc que al final sempre toparem amb la voluntat política dels espanyols, que poden expressar a través del Govern i les seves institucions, a través dels tribunals o a través de la força. I per a això, a ells no els calen gaire estudis jurídics.

Em sembla fantàstic que ens dotem de raons jurídiques i democràtiques per a avalar les nostres posicions, però en algun moment o altre, si volem fer el pas cap a la independència, caldrà prendre decisions basades més en la legitimitat que en la legalitat.

Tweet

Finalment, i no pas per casualitat ara, el Tribunal Suprem ha acabat condemnant el que va ser President del Parlament Basc Juan Mari Atutxa (PNB), i els seus companys de Mesa Gorka Knör (EA) i Maria Concepción Bilbao (EB), d’un delicte de desobediència per no haver dissolt el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak, aleshores liderat per Arnaldo Otegui. A ningú escapa que aquesta és una més de les sentències polítiques, de caràcter preelectoral, amb l’únic objectiu de pressionar l’entorn abertzale i justificar la il·legalització d’Acció Nacionalista Basca, just abans d’iniciar-se la campanya electoral.

[@more@]

El Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) els havia absolt en una primera instància, però la sentència la va recórrer el sindicat d’extrema dreta “Manos Límpias”. Tant li fa que, la fiscalia no donés suport al recurs presentat, que hi hagi jurisprudència del mateix Tribunal Suprem en el sentit de no estimar recursos particulars quan la fiscalia demana l’arxivament del cas, o que també hi hagi tants altres precedents de no acceptar recursos particulars que no són part afectada en l’afer. Tant li fa. La sentència no té cap fonament que no sigui estrictament d’interès polític, en el sentit més partidista de la paraula. 

A vegades, a Catalunya, hem reivindicat que hauria de ser un requisit indispensable per als jutges que volen exercir a Catalunya, el coneixement del Dret propi de Catalunya. Una reivindicació que lògicament no ha estat mai acceptada per una crosta judicial que no necessita de coneixements jurídics per a emetre sentències, perquè en té prou amb les motivacions polítiques de cada moment. I ara toca parar els peus al nacionalisme basc. La sentència en si és prou suau, tractant-se d’un “desacatament judicial”, perquè saben que si es recorre a instàncies europees, menys corrompudes, el cas es guanyaria fàcilment; tard, però es guanyaria. I del que es tracta no és de sancionar un hipotètic desacatament sinó d’influir en el moment polític actual. 

D’aquesta parcialitat i instrumentalització de la justícia en veurem un nou capítol quan es procedeixi a la il·legalització d’ANB just abans de les eleccions, calculadament per tal d’impedir que el món abertzale no tingui temps de buscar altres vies per a ser presents en la contesa electoral.   

Tweet

Engegada ja la campanya electoral, els partits polítics han començat la subhasta. Els dos grans partits espanyols fan les seves promesos, cadascú al seu electorat: el PSOE promet incrementar notablement les pensions més baixes, i els ultranacionalistes del PP pretenen saltar-se l’Estatut (tant el nou com l’anterior) imposant un nou sistema lingüístic a Catalunya. Probablement, el vot del PP és més un vot de ràbia, d’odi i de visceralitat “en contra de” que “a favor de” res.

També els partits catalans participen de la subhasta, encara que sigui en forma de posar condicions per a donar suport a uns o altres. Què es demanarà a canvi d’investir President?

[@more@]

Naturalment que a Catalunya hi ha prou coses per a posar a la balança, des de demanar que es compleixi l’Estatut (una condició inacceptable per a cap dels partits espanyols), fins a reclamar que es canviï el traçat d’alguna infraestructura, o que es modifiqui la llei de l’avortament. Aquí és on es veurà la veritable visió nacional dels partits. 

Una cosa és reclamar la modificació o la correcta aplicació de lleis espanyoles, i una altra la competència per a fer nosaltres les nostres lleis. Una cosa és demanar diners per a una determinada infraestructura i l’altra és el traspàs definitiu d’aquesta infraestructura. Una cosa són millores puntuals i l’altra la consolidació de competències i d’autogovern.  

Si en la Conferència de la Tardor ERC aprovava un text en el qual es posava especial èmfasi en la necessitat de construir estructures d’estat, ara hauríem d’actuar en conseqüència i aprofitar la nostra força a Madrid (la que sigui) de cara a aquest objectiu. I no perdre’ns en reclamacions puntuals, més o menys interessants, però que deixarien les coses tal com estan; tal com estan, però amb un govern espanyol més nostre perquè hauria satisfet algunes de les nostres demandes.

Tweet