Bloc de notes de Josep Romeu

És curiós que en cercles sobiranistes, quan es parla de les expectatives de Catalunya per acabar decidint lliurement el seu futur, es cita molt sovint el cas d’altres països que han lluitat o estan lluitant per la seva independència: des de Montenegro i Kosovo al Quebec, Flandes, Escòcia i, naturalment, el País Basc. Però tot seguit ens afanyem a dir que cadascú segueix el seu procés, i que no sempre són exportables els models d’alliberament que estan seguint tots ells. 

Segurament no són exportables els diversos models d’emancipació, però potser sí que ho són els de subjugació.

[@more@]

És evident que quan la Unió Europea no solament va reconèixer la independència de Montenegro, sinó que va felicitar-los pel procés democràtic que havien seguit, amb la convocatòria d’un referèndum, va donar ànims i arguments a catalans i bascos que aspiren a seguir el mateix camí. I el mateix podem dir del cas de Kosovo, que es pot acabar decidint aquest any. Però també és evident que la situació històrica d’aquests pobles dels Balcans és molt diferent de la nostra, cosa que s’han preocupat prou de remarcar-ho els qui són contraris a permetre que exercim el dret a decidir. Fins i tot en l’hipotètic cas que poguessin seguir un procés similar els flamencs, els escocesos i els bascos, els Estats unitaristes anirien remarcant, i segurament endurint encara més les seves posicions, que cada procés és únic i irrepetible. 

Però, malgrat que ens refreguen constantment que no podem emmirallar-nos amb el que s’esdevé en altres països, no dirien pas el mateix si algun d’aquests processos es tanqués desfavorablement per al país que pretenia alliberar-se. Aleshores ens parlarien, d’exemples mimètics, d’antecedents irrefutables i de jurisprudència inqüestionable.  

Per això insisteixo en el tema del País Basc. Ahir deia que em semblava que els partits sobiranistes catalans van actuar irresponsablement davant la proposta d’Ibarretxe i el consegüent rebuig per part de les Corts espanyoles. I em va semblar preocupant que quan el President del Govern basc ve a Catalunya a explicar el seu projecte trobi l’acollida de la societat civil, però no la del Govern català o les cúpules dels partits sobiranistes. Ibarretxe sembla disposat a seguir amb la seva convocatòria d’un referèndum que, si bé encara no és per demanar la independència, sí que podria ser-ne un primer pas. I és evident que trobarà l’oposició frontal del Govern espanyol i la del principal partit de l’oposició (sigui quin sigui). Serà una pugna entre la legalitat que esgrimiran els espanyols i la legitimitat que empararà els bascos. El fracàs de la proposta d’Ibarretxe ho seria automàticament també per a nosaltres. No s’hi valdria dir que nosaltres seguim un camí propi i diferenciat, perquè per als defensors de la unitat de la pàtria espanyola el camí a seguir és únic i inamovible. 

És possible que la irresponsabilitat dels polítics catalans faci que Ibarretxe (i amb ell les forces polítiques i la societat basca partidària d’exercir el dret a decidir) hagin de lluitar sols enfront de la poderosa maquinària del nacionalisme espanyol (partits polítics, aparell judicial, militar…). Si el País Basc se’n sortís, aquesta maquinària espanyola s’enfortiria fins a límits inimaginables per a assegurar-se que no es repetís la situació a Catalunya; però si fracassa, el fracàs seria automàticament també per a nosaltres. 

Ens ho mirarem des de la barrera?

Tweet

El discurs del Lehendakari basc, Juan José Ibarretxe, ahir a Barcelona, va respondre a les expectatives creades. Un home segur d’ell mateix i de les seves conviccions, que genera confiança tant pel que diu com per la serenitat i l’aplom amb què ho diu. El seu discurs, doncs, era el previsible i potser no aportava gaire res de nou més enllà de l’escenificació de les complicitats existents entre el sobiranisme basc i el català. D’una banda, tres entitats o moviments sobiranistes catalans, la Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes, en una acció conjunta com a organitzadors de l’acte van donar una lliçó de com actuar transversalment (unitàriament) identificant-se amb un projecte similar al nostre, i per tant recolzant-lo. De l’altra, una absència significativa i preocupant: el Govern de la Generalitat.

[@more@]

Gaire bé només per cortesia, sembla que, tractant-se d’una conferència del President del Govern basc, a la primera fila hi havia d’haver una representació del Govern català. Després posarem el crit al cel si els diputats bascos no recolzen una moció de censura contra una ministra pel caos ferroviari; però quan és hora de fer-los costat, no en un tema puntual (i marginal, malgrat la importància que puguin tenir els trens de rodalies), sinó en l’exposició d’una proposta global de modificar substancialment les relacions amb l’Estat que ens afecta directament com a país, aleshores el nostre Govern desapareix del mapa.

Ni tan sols van tenir la delicadesa de rebre i d’entrevistar-se amb el Lehendakari, abans de l’acte, cosa que s’hauria pogut interpretar com un acte simbòlic de recolzament, de govern a govern. I com que els màxims dirigents d’ERC són alhora membres del Govern, tampoc van poder ser amb Ibarretxe, abans de l’acte, com sí que ho va fer l’Artur Mas, per exemple. Això sí. Per cobrir l’expedient, tots els partits, llevat dels més espanyolistes, està clar, hi van enviar com a representants les cares més sobiranistes. Els partits catalans, tots, van actuar amb negligent covardia quan el president del Govern Basc va presentar la seva proposta a les Corts espanyoles; es van fer tímides notes de recolzament, però no es va fer una aposta clara de solidaritat amb els bascos, al·legant que cadascú segueix el seu procés; i tot sembla indicar que seguirem el mateix camí quan a la tardor Ibarretxe presenti la seva proposta de consulta a la societat basca. 

L’exemple de les tres entitats organitzadores de l’acte, la Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes, no sembla que vulgui ser seguit pels nostres representants polítics, més preocupats en les estratègies electorals de partit que en crear un escenari que faci possible el dret a decidir. Lamentable.  

Tweet

Naturalment, cadascú es mira les coses des del seu prisma particular. Quan algú no participa d’una determinada activitat pot arribar a creure que aquesta no existeix o que té molt poca importància. Al capdavall, tots ens arribem a creure una mica ser el melic del món. El món gira perquè hi som nosaltres, i s’esfondre tan bon punt girem l’esquena. 

Aquests dies hi ha hagut dues declaracions de dirigents d’Esquerra que tenen aquest mateix denominador comú. Joan Ridao valorava la legislatura de Zapatero dividint-la en dues parts, un bienni progressista i un bienni negre. Per la seva banda, Jordi Portabella declarava que cada vegada es manifesta més la dependència de Barcelona, del govern de la ciutat, envers el Govern espanyol.

[@more@]

Sincerament, a mi em costa de veure aquesta divisió de la legislatura en dos biennis, a l’estil de la política espanyola del segle XIX. Ni tan sols no em lliguen les dates d’aprovació de les lleis que podríem considerar més progressistes del govern Zapatero, la de la Dependència i la d’Igualtat de gènere, que més aviat quedarien en la segona part de la legislatura qualificada de negra per Joan Ridao. Ës clar, el que en realitat volia dir el cap de llista d’Esquerra és que hi ha una primera part progressista, i per tant acceptable, que és aquella durant la qual ERC va donar suport al Govern espanyol, i una altra de negativa que és aquella durant la qual Zapatero ha prescindit del suport republicà. En totes dues etapes, però, hi trobaríem atzagaiades ben poc progressistes i gens respectuoses amb la realitat cultural i nacional de Catalunya, com també hi trobaríem aspectes més positius, sobretot si els comparem amb el que podria esdevenir-se, o haver-se esdevingut, en cas de ser els populars al capdavant del Govern. 

I el mateix podem dir de la visió de Jordi Portabella sobre el govern de la ciutat de Barcelona. No és que ara hi hagi una visió més provinciana i més depenent de Madrid, sinó que l’únic que ha canviat és la perspectiva del regidor republicà. Per dir-ho suau, diguem que ara el senyor Portabella està veient (per ell és una descoberta) des de fora, des de l’oposició, el que ja veien abans els qui analitzaven també des de fora la política municipal barcelonina. El món no canvia perquè no hi siguem nosaltres. Només canvia la nostra percepció. I això ens indica que caldria una mica més d’objectivitat i de rigor a l’hora d’analitzar les nostres actuacions, posicionaments i aliances.

Tweet

La defenestració de Gallardón estava cantada. Imagino que Mariano Rajoy no gosava fer-ho fins ara perquè ell mateix devia ser conscient que no podia posar al seu lloc gent tan impresentable com l’Acebes i el Zaplana. Aconseguir que l’ex president d’Endesa es decidís a fer política obertament li ha facilitat les coses. A poc a poc, ha anat netejant el partit de “desafectos el régimen”. Fins i tot el Fraga ha trobat forassenyat foragitar Gallardón de la candidatura i del partit, pel que implica de foragitar un sector ideològic, més centrat, del partit.  

Però Mariano Rajoy no va desencaminat del tot.

[@more@]

De ben segur que ha calculat perfectament l’operació, que lliga amb la que ja va fer a Catalunya amb Josep Piqué. L’extrema dreta, els valors essencialistes espanyols, estan en  alça i Mariano Rajoy creu que amb aquest escorament cap a la dreta, i cap al nacionalisme espanyol més nostàlgic i més anticatalà, atraurà més vots que no en perdrà. 

Algú pot pensar que actituds com aquesta pot provocar altres desercions al si del partit, de militants i dirigents del sector més moderat a l’estil del Gallardón. Però això no serà així, i don Mariano ho sap molt bé, perquè les adhesions al Partit Popular, més enllà de la nostàlgia ultranacionalista d’una massa de votants, tenen més motivacions particulars de fer carrera política que coincidències ideològiques. És el cas de la Nebreda, com abans del Piqué, i de tantes altres persones que tot i no coincidir amb molts dels plantejaments del partit aguanten i s’empassen el que calgui per tal de sortir a la foto i aconseguir escalar posicions. 

El cas del Partit Popular, però, en aquest sentit tampoc és únic en el nostre panorama polític.

Tweet

A priori, la proposta de Zapatero sobre una Aliança de Civilitzacions, com un marc de debat i de diàleg entre pobles, cultures i tradicions diverses, sembla positiva. Tret dels grups partidaris de la violència i enemics del diàleg, com és ara el Partit Popular, qualsevol amb un mínim de sentit democràtic ha de valorar positivament iniciatives de distensió i d’acostament entre móns suposadament diferents. Una altra cosa és l’eficàcia real que després pugui tenir, i l’interès personal del seu impulsor per penjar-se una medalla més enllà de la mateixa eficàcia de la iniciativa.  

Però, està clar, els termes sempre es poden prestar a confusions, i això de l’Aliança de Civilitzacions no queda clar a quina mena de civilitzacions es refereix ni a quina mena d’aliances. Si algú, prou carregat de raó, pot objectar que Zapatero no sempre ha entès l’aliança entre pobles en un pla d’igualtat al si de l’Estat (evidentment no podem parlar de civilitzacions), què no es pot objectar del company de viatge que s’ha triat, el primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan.

[@more@]

Sense gaire manies, ni tan sols a l’hora de guardar les formes, en el I Fòrum de l’Aliança de Civilitzacions celebrat a Madrid, el mandatari turc ja ha posat damunt la taula com a premissa bàsica (bàsica per als seus interessos) l’adhesió de Turquia a la Unió Europea. No deixa de ser una mena de xantatge: si es vol que Turquia, com a país a cavall entre Europa i Àsia, entre el laïcisme d’Estat i l’islamisme, faci de pont entre el món Occidental i el món àrab reclamen la seva admissió al si de la Unió Europea. I el tema és que aquesta incorporació s’hauria de fer segons ells sense ni qüestionar el genocidi que s’està cometent contra els kurds, ni el que es va cometre contra els armenis, ni l’opressió i la marginació en què viuen altres grups o minories ètniques al seu país. Tal com deia el mateix Erdogan "Totes les religions comparteixen una sèrie de valors". Com tots els pobles, totes les nacions, totes les llengües. I una aliança de civilitzacions no es pot entendre sense una consideració d’igual per igual entre totes elles.

Malament podrem exportar al món l’esperit de diàleg i d’entesa per a què sigui respectada la diversitat, si els seus impulsors no són capaços de respectar aquesta diversitat al de cada estat. I no és que es cometin alguns abusos puntuals o esporàdics, sinó que la mateixa Constitució turca, la legislació vigent i l’acció del govern (com l’espanyola, encara que en un grau diferent) representen una agressió institucionalitzada i permanent contra la diversitat de pobles que conviuen en el mateix estat. 

L’Aliança de Civilitzacions té mala peça al teler, sincerament.

Tweet

Aquest divendres diuen que la Federació espanyola de Futbol ha de decidir si la Federació catalana pot organitzar un partit amistós de la selecció catalana amb la d’Argentina. Normalment, es diu que les seleccions anomenades autonòmiques no poden competir oficialment a nivell internacional, però els problemes vénen, ara per ara, a l’hora de voler competir a nivell amistós. I és que el problema no és tant veure què ens permet o no ens permet l’actual legislació (que sí que permetria partits de costellada com aquests), com deixar clar qui té el poder.  

Esperar a divendres per saber si es pot o no celebrar aquest partit em sembla un acte de submissió vergonyant i deplorable.

[@more@]

Podem parlar del dret a decidir sobre les grans qüestions que afecten el país, i fins i tot fer promeses de cara a un hipotètic 2014, però resulta que no som capaços ni de prendre’ns el dret a decidir sobre un partit de futbol amistós? Jo no sé què pot passar si el Govern espanyol declara il·legal la proposta del lehendakari Ibarretxe de celebrar la propera tardor un referèndum (que encara no és un referèndum sobre l’autodeterminació), i fins on pot arribar el desafiament que representaria prendre’s el dret a decidir com sembla que està disposat Ibarretxe. Si el desafiament es manté, les dues parts s’hi juguen la seva credibilitat. La credibilitat d’Ibarretxe, però també la del sobiranisme en general a l’Estat, i la possibilitat real de fer un pas més enllà de l’estricta voluntat del PP i el PSOE. 

Però, està clar. Resulta molt fàcil parlar d’un hipotètic futur, d’un boirós 2014, sense cap mena de full de ruta ni de preparació prèvia, com estem fent fins ara. Ara no toca, entrar més a fons en la qüestió. Fem la gran manifestació a Barcelona, amb proclames abrandades de patriotisme, refermant el nostre dret a decidir, però després no som capaços ni de començar a prendre’ns el dret a decidir en un tema intranscendent com un partit de futbol, que no entra en contradicció amb cap llei espanyola (és un partit amistós), ni afecta a cap interès directe de l’Estat… Com volem que ens prenguin seriosament una fita tan pretesament ambiciosa com la del 2014, si no som capaços de fer valdre la nostra voluntat en un insignificant partit de costellada? 

És possible que divendres la Federació espanyola de Futbol acabi autoritzant el partit entre la selecció catalana i l’argentina, però evidentment haurà estat una victòria rotunda dels espanyols. Són ells els qui, amb el consentiment de les nostres institucions, hauran refermat la seva autoritat i hauran negat el nostre dret a decidir.

Tweet

Coalició Canària sembla disposada a reivindicar la recuperació dels topònims propis de l’illa, en la seva versió original, és a dir en una variant del Tamazig anomenada guanxe. Recordo que la primera vegada que vaig anar a les Canaries en va sorprendre l’existència d’unes pintades a l’estil de “Godos fuera”. Em semblava d’una memòria històrica prodigiosa assimilar la presència dels espanyols a les illes, amb l’època de la invasió dels gods. D’aquella llengua pròpia de les illes ja no en queda res. No solament s’hi va imposar el castellà, perseguint la llengua dels autòctons (encara que un rei ignorant, cínic o mesquí vulgui ignorar-ho) fins a fer-la desaparèixer, sinó que amb el temps també han intentat esborrar-ne el rastre que podia quedar en la toponímia.

[@more@]

Durant una època va tenir un cert ressò el MPAIAC, Movimiento por la Autodeterminació e Independencia del Archipiélago Canario. Després, amb aquestes mateixes sigles o a través d’altres grups afins, els moviments nacionalistes canaris han continuat treballant en una certa marginalitat. Coalició Canària, de caràcter més regionalista i tan aviat aliada al PP com al PSOE, ha mantingut molt més moderadament la reivindicació de la identitat de les illes.

La seva, però, és una lluita ben difícil si tenim en compte que la recuperació de la llengua és una tasca de pura arqueologia. I si comparem la seva realitat amb la nostra veurem que la situació encara se’ls complica més. Tenen un país destrossat, i abocat unidireccionalment cap al turisme, amb tot el que això porta de despersonalització com veiem que passa també, encara que en menor mesura, a les Balears. Però sobretot, la reivindicació dels seus orígens implica reivindicar la seva africanitat enfront de la pertinença al continent europeu. Quantes vegades, quan parlàvem d’alliberar-nos a Espanya, no parlàvem precisament de l’ideal o del model europeu com a fita! 

De moment, però, la pretensió de Coalició canària no va més enllà de la recuperació dels topònim originaris, darrer vestigi de la seva llengua.

Tweet

Degut als constants problemes de connexió amb Bloc.cat, el contingut d'aquest bloc el podeu trobar també a http://blocdejosepromeu.blogspot.com/

[@more@]Degut als constants problemes de connexió amb bloc-cat, el contingut del meu bloc http://josepromeu.bloc.cat/ a partir d’ara també el podeu trobar a http://blocdejosepromeu.blogspot.com/

Tweet

Ja en campanya electoral, CiU té molt d’interès en presentar el PP i el PSOE com a dos partits molt iguals, com si al capdavall fos el mateix haver de pactar amb l’un o amb l’altre. Un criteri que se sent també en àmbits i cercles independentistes més radicals, i fins i tot ho diu el darrer comunicat d’ETA. Per això, la candidata socialista Carme Chacón ha sortit dient que no és el mateix el qui obre la porta a un nou Estatut (encara que després el retalli) que qui hi presenta un recurs al Constitucional; no és el mateix el qui tolera que el català sobrevisqui amb penes i treballs que qui ataca frontalment la llengua catalana; no és el mateix el qui amb comptagotes i regatejos constants accepta petits traspassos de competències que qui els voldria bloquejar tots i recuperar les competències que ja s’han cedit; no és el mateix… en això té raó.  

El que no veig que tingui tanta raó és en la diferència entre el PP i el PSOE en determinades polítiques econòmiques i socials, com les del mateix ministeri de la Chacón.

[@more@]

Com que estem en campanya electoral, des de l’oposició és fàcil prometre l’oro i el moro, i des del govern emprendre accions de cara a la galeria. És el cas de les darreres actuacions presentades per la ministra i candidata Carme Chacón. Com que és evident que un dels grans problemes de la societat espanyola, i la catalana, és el de la vivenda, la ministra s’afanya a impulsar mesures per a promoure vivenda protegida. I una d’aquestes mesures és que els empresaris de la construcció i promotors immobiliaris podran acollir-se als beneficis de la vivenda protegida fins i tot després d’haver-los posat al mercat. 

És a dir: fins ara un empresari podia decidir tirar endavant una promoció de vivenda de renda lliure, de manera que establia els preus al seu arbitri amb moltes més possibilitats d’obtenir-ne sucosos beneficis (diguem que darrerament escandalosos beneficis), encara que amb el risc que li costés de vendre els pisos. O bé podia optar per construir vivenda protegida que, amb les aportacions de l’administració, es podien vendre molt més fàcilment encara que amb uns beneficis menors (però beneficis igualment). 

Ara, hi ha una certa crisi en la construcció, en bona part motivada pels excessos de les promotores i immobiliàries que han fet d’un bé bàsic de consum com és la vivenda una eina d’especulació i de beneficis desorbitats, a costa dels ciutadans que no tenen altra opció que comprar un pis, al preu que sigui. Aleshores, per tal d’evitar que les empreses que s’han engreixat en època de vaques grasses s’hagin d’estrènyer el cinturó en èpoques de no tan grasses, la ministra candidata els ho arregla amb la nova normativa. Els empresaris, a partir d’ara, podran emprendre la construcció de vivenda de renda lliure, i si els surt bé en podran continuar com fins ara traient beneficis extraordinaris; però si, degut a la crisi, els costa massa de vendre els pisos aleshores es podran acollir al règim de renda protegida, que els facilitarà la seva venda, encara que els beneficis no siguin tan exagerats. 

Fantàstic. Ni un sistema liberal a seques ni un sistema socialista; una solució intermèdia.  Si hi ha beneficis s’aplica el liberalisme econòmic (l’empresari se’ls ha guanyat), i si hi ha pèrdues aleshores socialitzem (entre tots, a través de l’administració, ens en fem solidaris). No és el mateix el PP que el PSOE, com diu la Carme Chacón; dubto que el PP hagués gosat emprendre una mesura d’aquestes característiques, perquè des de l’esquerra se’ls hagués dit de tot, i amb tota la raó del món, està clar.

Tweet

Em sembla que ja ho he dit alguna altra vegada: la segona edició del tripartit potser no és tan agitada com la primera, però en línies generals manté un perfil relativament baix i grisós. Quan algú parla de la mediocritat d’aquest govern i de la manca d’ambició nacional, se li respon amb un reguitzell de lleis i d’actuacions fetes des del Govern inqüestionablement positives. Només faltaria que no hi hagués cap balanç a presentar! En tot cas, sí que podem parlar, des de la perspectiva d’Esquerra, d’algunes excepcions: el Conseller de Cultura, malgrat no haver resolt a temps el tema de TV3 al País Valencià, i el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira en tota la vessant de política exterior. 

[@more@]

El reforçament de la xarxa de delegacions de la Generalitat arreu del món, la proposta de rellançar l’Aliança Lliure Europea, i els acords de col·laboració amb el Govern escocès són una mostra d’aquesta bona direcció que ha pres la política exterior de la Generalitat, regida des de la Vicepresidència. La Generalitat ja tenia, a través del COPCA, una xarxa d’oficines encaminades sobretot a les relacions comercials amb l’exterior; en un primer moment,  el govern de Maragall va procedir a tancar alguna d’aquestes delegacions, com la del Marroc i la de Roma, però d ela mà de Josep Lluís Carod Rovira s’ha recuperat i enfortit aquesta xarxa, dotant les oficines existents d’un contingut una mica més de representació política. 

L’Aliança Lliure Europea, era un grup parlamentari europeu on s’hi aplegaven des dels independentistes catalans, bascos, escocesos i flamencs, a alguns partits verds i algun que altre diputat que no es podia adscriure a cap altre grup. Una mena de calaix de sastre amb molt poca efectivitat i incidència real al si del Parlament Europeu, però que ara, amb el reforçament de les posicions sobiranistes de catalans, bascos, escocesos, gal·lesos i flamencs, es vol enfortir per tal que sigui realment un grup de pressió que faciliti el reconeixement de possibles nou Estats al si de la Unió europea. Si des del Govern sembla que hi ha una decidida voluntat de potenciar les relacions internacionals des d’uns perspectiva d’Estat, al sí del partit també hi hauria d’haver una estructura mínimament sòlida i competent que cobrís aquesta àrea de relacions internacionals. A l’executiva nacional, per exemple, hi ha dues vicesecretaries de Coordinació institucional i de Coordinació interna, i quatre secretaries, la d’Imatge i comunicació, la de la dona, la d’organització i finances, i la d’acció municipal; no hi ha cap secretaria de relacions internacionals. 

No sé fins on pot arribar l’acord de col·laboració amb el govern escocès i amb el SNP, però és evident que és important mantenir llaços institucionals i de partit amb el Govern i amb els nacionalistes escocesos, que poden ser uns bons aliats de cara a les nostres aspiracions a poder exercir el dret a decidir. Però també és evident que si al capdavall el que volem és que la voluntat dels catalans sigui acceptada pel conjunt d’Europa no ens podem limitar a buscar suports amb altres nacions sense estat, sinó que hem d’apuntar cap a aquells que tener un poder decisiu al si de la Unió europea.  Només a títol anecdòtic, o de pura coincidència, el mateix dia que Carod Rovira s’entrevistava amb el primer ministre d'Escòcia, Alex Salmond, Duran i Lleida es reunia amb Durao Barroso president de la Comissió Europea.  

Tweet