Bloc de notes de Josep Romeu

Ahir ens va sorprendre el Periódico anunciant a bombos i platerets que el Govern espanyol ajornada l’adjudicació del túnel de TGV pel centre de Barcelona per després de les eleccions. Si hem de creure en la paraula de l’alcalde de Barcelona i dels membres del Govern català, la decisió s’hauria pres sense ni tan sols comunicar-ho, tot i ser companys de partit. Ajornar l’adjudicació no vol dir, està clar, ni anul·lar el projecte ni canviar-ne el traçat, simplement vol dir evitar que el tema els pugui perjudicar electoralment. Però sí que pot donar peu a una possible modificació de la proposta inicial, en funció del resultat electoral. 

[@more@]

De ben segur que molts dels qui s’oposen al pas del TGV pel centre de Barcelona ho fan sense tenir uns mínims coneixements de les dades tècniques del projecte i per tant sense tenir elements de judici sobre els riscos que pot comportar. És perfectament raonable, però, la por dels més directament afectats, vista l’experiència que ens diu que fins ara tots els projectes tècnics que s’han efectuat en aquesta àrea tenen esquerdes, esvorancs i enfonsaments (Carmel, Línea 9 del metro, TGV fins a Sants…). Els partits polítics, com ja és habitual, fan la seva demagògia, la que els convé en cada moment, i se sumen al festival de la confusió. CiU havia apostat inicialment per fer passar el TGV pel centre de Barcelona, amb estació a Gràcia inclosa; ERC, quan era al govern municipal parlava en veu baixa del projecte per no fer enfadar els seus socis de Govern, i només ha sortit ara a alinear-se amb CiU quan ha estat a l’oposició.    

El més preocupant, però, és aquesta frivolitat i manca de responsabilitat dels polítics, en aquest cas del Govern espanyol. Podem passar anys discutint un tema, i de cop i volta es pren una decisió improvisada i motivada tan sols per interessos electorals. És el mateix que ha passat amb la MAT. Després d’anys d’indecisió i d’especulacions de tota mena, quan el mediador europeu està a punt de treure la seva proposta definitiva, se li avança el Govern per indicar un solució que no és cap de les que s’havien estudiat fins ara.  

I un cas semblant, pel que fa a la irresponsabilitat i manca de credibilitat dels polítics, és el cas del traspàs de rodalies Renfe. El Govern de CiU havia tingut la possibilitat d’obtenir aquest traspàs de rodalies, però en unes condicions que es van considerar inacceptables. Fa uns mesos Zapatero amb tota solemnitat va anunciar que el mes de gener estaria enllestit el traspàs de la xarxa ferroviària de rodalies, i el tripartit es vantava d’haver aconseguit en tan poc temps el que CiU no havia fet en 23 anys. Dins del tripartit, ERC no deia, està clar, que el traspàs aquesta vegada podia ser possible gràcies a l’Estatut pactat entre Mas i Zapatero. Però ara resulta que res de res. Ara resulta que, com en l’època de Pujol, el Govern espanyol ofereix el traspàs en unes condicions inacceptables. I a més, uns i altres intenten justificar-ho dient que el traspàs té unes dificultats tècniques que no permeten anar amb presses. Unes dificultats tècniques que ja se sabien des de l’època dels Governs de CiU, quan Zapatero va donar la seva paraula (que val menys que un zero a l’esquerre), o quan des del tripartit es deia que això ja estava fet. 

Lamentable, sincerament.

Tweet

Ahir ens va sorprendre el Periódico anunciant a bombos i platerets que el Gvern espanyol ajornada l’adjudicació del túnel de TGV pel centre de Barcelona per després de les eleccions. Si hem de creure en la paraula de l’alcalde de Barcelona i dels membres del Govern català, la decisió s’hauria pres sense ni tan sols comunicar-ho, tot i ser companys de partit. Ajornar l’adjudicació no vol dir, està clar, ni anul·lar el projecte ni canviar-ne el traçat, simplement vol dir evitar que el tema els pugui perjudicar electoralment. Però sí que pot donar peu a una possible modificació de la proposta inicial, en funció del resultat electoral. [@more@]De ben segur que molts dels qui s’oposen al pas del TGV pel centre de Barcelona ho fan sense tenir uns mínims coneixements de les dades tècniques del projecte i per tant sense tenir elements de judici sobre els riscos que pot comportar. És perfectament raonable, però, la por dels més directament afectats, vista l’experiència que ens diu que fins ara tots els projectes tècnics que s’han efectuat en aquesta àrea tenen esquerdes, esvorancs i enfonsaments (Carmel, Línea 9 del metro, TGV fins a Sants…). Els partits polítics, com ja és habitual, fan la seva demagògia, la que els convé en cada moment, i se sumen al festival de la confusió. CiU havia apostat inicialment per fer passar el TGV pel centre de Barcelona, amb estació a Gràcia inclosa; ERC, quan era al govern municipal parlava en veu baixa del projecte per no fer enfadar els seus socis de Govern, i només ha sortit ara a alinear-se amb CiU quan ha estat a l’oposició.    El més preocupant, però, és aquesta frivolitat i manca de responsabilitat dels polítics, en aquest cas del Govern espanyol. Podem passar anys discutint un tema, i de cop i volta es pren una decisió improvisada i motivada tan sols per interessos electorals. És el mateix que ha passat amb la MAT. Després d’anys d’indecisió i d’especulacions de tota mena, quan el mediador europeu està a punt de treure la seva proposta definitiva, se li avança el Govern per indicar un solució que no és cap de les que s’havien estudiat fins ara.  I un cas semblant, pel que fa a la irresponsabilitat i manca de credibilitat dels polítics és el cas del traspàs de rodalies Renfe. El Govern de CiU havia tingut la possibilitat d’obtenir aquest traspàs de rodalies, però en unes condicions que es van considerar inacceptables. Fa uns mesos Zapatero amb tota solemnitat va anunciar que el mes de gener estaria enllestit el traspàs de la xarxa ferroviària de rodalies, i el tripartit es vantava d’haver aconseguit en tan poc temps el que CiU no havia fet en 23 anys. Dins del tripartit, ERC no deia, està clar, que el traspàs aquesta vegada podia ser possible gràcies a l’Estatut pactat entre Mas i Zapatero. Però ara resulta que res de res. Ara resulta que com en l’època de Pujol, el Govern espanyol ofereix el traspàs en unes condicions inacceptables. I a més, uns i altres intenten justificar-ho dient que el traspàs té unes dificultats tècniques que no permeten anar amb presses. Unes dificultats tècniques que ja se sabien des de l’època dels Governs de CiU, quan Zapatero va donar la seva paraula (que val menys que un zero a l’esquerre), o quan des del tripartit es deia que això ja estava fet. Lamentable, sincerament.

Tweet

Aquests dies es parla del judici que es celebra a Barcelona contra els acusats d’haver ferit greument un guàrdia urbà, en uns confusos aldarulls al barri antic de la ciutat; es parla també de les presumptes tortures que podria haver rebut un ciutadà basc en ser detingut, acusat de pertinença a ETA; i, encara que no se’n parli, jo hi afegeixo l’anècdota que va viure l’eurodiputat Ignasi Guardans a l’aeroport de Barcelona que ha acabat amb una denúncia per abús d’autoritat i actuacions arbitràries de la Guàrdia Civil. Tres fets ben diferents però que tenen un element en comú: en tots els casos, davant d’actuacions presumptament irregulars de membres dels cossos i forces de seguretat es crea de forma sistemàtica una conxorxa de complicitats corporativistes per tal defensar a ultrança els agents implicats, fent-se solidàriament còmplices de les actuacions irregulars i desprestigiant així el conjunt del cos.

[@more@]

En el cas de Barcelona, el fet és que hi ha prou testimonis que parlen d’una certa complicitat prèvia entre els okupes de l’edifici municipal on es feia una festa il·legal i la mateixa guàrdia urbana, i ara ha aparegut un vídeo en què es veu com els agents eren bombardejats des de l’edifici amb tota mena d’objectes. I de fet, la primera declaració dels agents va ser que el que va ferir el guàrdia va ser un test tirar des d’algun dels balcons. Després, van canviar la declaració i tots van fer pinya girant l’acusació contra unes altres persones. Que en la sessió inaugural del judici hi hagués representants de diverses organitzacions humanitàries i de drets humans no és casual ni gratuït. 

En el cas del País Basc, és del tot inconcebible que se’ns vulgui fer creure que per fer entrar un detingut dins d’un vehicle, encara que sigui forcejant una mica ell sol enfront de quatre agents, en surti amb una costella trencada i una perforació de pulmó, i que es tardi més de 10 hores a portar-lo a un centre hospitalari. Però, en lloc d’obrir una investigació per aclarir els fets, es fa pinya solidària amb els guàrdies civils implicats i es prohibeix a l’hospital emetre comunicats sobre l’estat del detingut. 

En el cas de l’Ignasi Guardans, és evident que la Guàrdia Civil de l’aeroport estava cometent unes irregularitats manifestes, obligant als passatgers a descalçar-se sense cap motiu i abans de passar pel detector de metall. Qualsevol comandament honrat, en denunciar el cas, hauria com a mínim amonestat els guàrdies implicats en l’arbitrarietat, però en una actitud xulesca el que van fer va ser obligar-lo a ell a fer el mateix. 

En tota mena de col·lectiu hi pot haver individus que cometin irregularitats, o simplement es poden cometre errors puntuals. Però, quan es donen aquestes respostes corporativistes el que es fa és assumir que les irregularitat i els abusos formen part de l’actuació institucional del cos. Aleshores, no es tracta de parlar d’actuacions puntuals reprovables sinó de clans mafiosos i bandes armades que actuen impunement enfotent-se de la legalitat i dels drets del ciutadans que teòricament haurien de protegir.  

Tweet

Dies enrere, quan escrivia que en aquests moments ERC no treballa en la perspectiva del 2014, algú em va recriminar dient que això no era cert, que l’aposta pel 2014 era real i seriosa. Tan seriosa que ara surt Joan Ridao i ens diu que espera (és només un desig, però ell optimisme de mena hi té prou confiança) que d’aquí a quinze anys, el 2023, Catalunya gaudeixi d’un sistema de finançament equiparable al del País Basc.  

I, entremig, el 2014 què?

[@more@]

No em queixaria tant del fet que Esquerra treballés amb la voluntat, a mig termini, de millorar el finançament de Catalunya, i per tant d’aparcar de moment el tema de la independència, com del frau que representa proclamar una cosa i fer-ne una altra. Algú podia pensar que eren molt incauts els qui en la Conferència Nacional de la tardor van aprovar un document on es preveia celebrar un referèndum el 2014, comptant que llavors ERC seria la força hegemònica al si de l’esquerra catalana; algú podia pensar que era inconcebible que es continués treballant com si la consulta popular del 2014 fos quelcom que es pogués improvisar a darrera hora, i que per tant no calgués preparar la majoria social que pugui fer-la possible; però és que, ara, els mateixos que ens feien aquelles proclames ens diuen que si tot va bé d’aquí a 15 anys esperen poder tenir dins de l’Estat espanyol un sistema similar al concert econòmic.  

Curiosament, Joan Ridao feia aquestes afirmacions comentant les dades de la darrera enquesta sobre el grau de satisfacció política dels ciutadans, segons la qual més del 60% de la població estaria insatisfeta amb l’actual situació política. I hi afegia que les properes eleccions serien un bon moment per passar comptes amb els responsables d'aquesta insatisfacció. No sé cap on mirava quan parlava dels responsables d’aquesta insatisfacció, però no li hauria anat malament tenir un mirall al davant.

Tweet

Sembla que està perfectament establert i consolidat que la legitimitat democràtica s’aconsegueix amb un 51%, encara que amb l’abstenció representi una xifra força inferior a la majoria dels ciutadans. Així funciona arreu del món democràtic. I només s’entén com a rabieta de mal perdedor el posar en dubte aquesta legitimitat quan el qui ha guanyat pels pèls ha estat l’adversari. Ja diuen que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics. Perquè, en tot cas, el que no tindria cap sentit és que al·legant falta de legitimitat al 51% es donés per bona la posició del 49% restant. 

Dit això, em sembla que no podem frivolitzar quan parlem de l’hipotètic referèndum per a decidir el nostre futur.

[@more@]

Josep Lluís Carod Rovira, molt encertadament al meu entendre, deia que el procés cap a l’exercici del dret a decidir no el podíem fer ni sense ni contra els socialistes i els convergents. Unes afirmacions que contradeien obertament aquell frustrat full de ruta que ERC havia d’aprovar en la Conferència Nacional de la tardor. Després, va sortir Artur Mas amb la seva vague proposta de la casa gran del catalanisme, argumentant que havíem d’exercir aquest dret a decidir sobre les grans qüestions que afecten el país, però també buscant sempre un ampli consens.  Una majoria del 51%, per entendre’ns, avui mateix es podria aconseguir amb un acord a la basca, entre CiU, ERC i IC-V. Però, al marge de la manca de voluntat política d’uns i altres per a subscriure un acord d’aquestes característiques, algú s’imagina què podria passar fent un front nacionalista en contra d’una minoria tan forta, PSC-PP, que tindria el ple recolzament de Madrid? O millor dit, algú creu que cap polític sensat, de CiU o d’ERC, s’aventuraria a desafiar l’Estat, quan no hem estat capaços de fer-ho ni per forçar un partit de futbol internacional de caire amistós?. No s’hi val a enganyar a la ciutadania, fent-li creure que un bon dia sumarem aquesta xifra màgica del 51% i proclamarem la independència. En aquell mateix document que ERC va aprovar la tardor passada, malgrat les proclames externes, s’acabava dient que demanaríem a Madrid i negociaríem el traspàs de la competència per poder convocar referèndums. Per ser honestos hauríem de dibuixar amb més precisió el possible escenari, i tenir previst (amb totes les conseqüències que se’n podrien derivar) com es reaccionaria davant la negativa del govern i la intervenció amb tots els recursos legals que té al seu abast (polític, judicial, militar…). 

Quan s’escaigui, un 51% en qualsevol consulta popular, i per tant també en un referèndum per l’autodeterminació, dóna una majoria perfectament legitimada des del punt de vist  democràtic. Ara bé, nosaltres, si volem ser seriosos, hem de treballar per arribar a poder exercir el dret a decidir, sense tenir en contra, com deia Carod Rovira, ni socialistes ni convergents, o com deia Artur Mas, amb una àmplia majoria dels dos terços. 

Tweet

Ja se sap que en política no es pot “matar tot el que és gras”, ni es pot anar a “cops de pal de cec”, ni jugar sempre a “batalles perdudes”, ni es pot prescindir de “tirar-ne un bon tros a l’olla". Vull dir que, per més que un tingui els seus ideals i les seves utopies, en política també s’ha de tocar de peus a terra, tocar els problemes reals que afecten a la gent, i en definitiva posar de manifest l’eficàcia i la utilitat de l’opció que es defensa. I més quan es tracta d’una opció amb voluntat de govern. Entre la realitat del dia a dia, la gestió de la quotidianitat, i la defensa dels grans ideals o objectius a llarg termini hi ha un bon recorregut. Limitar-se només a aquests darrers objectius implica quedar-se en una certa marginalitat (tanmateix ben útil, i que cal que algú cobreixi permanentment), però oblidar-se’n del tot representa caure en un possibilisme paralitzant que en el millor dels casos pot comportar una millor gestió del sistema.  

No ens podem passar la vida cridant només “fora la monarquia, visqui la República”, però tampoc oblidar-nos del tema i donar per fet que el sistema és inqüestionable o inalterable. Per això em sembla interessant el plantejament d’IC-V de començar a parlar de la data de caducitat de la monarquia espanyola.

[@more@]

El derrocament de la monarquia espanyola, tenint en compte que tant el PP com el PSOE han manifestat sempre una gran vocació monàrquica, sembla tan utòpic com inabastable. Però la proposta dels d’IC-V, que fins ara tampoc no havia qüestionat mai la monarquia i que feia el mateix que ERC en el sentit d’afirmar-se com a republicans sense furgar més en el tema, podria tenir més sentit, i sobretot més possibilitats d’èxit. La crema de fotografies, com a acció testimonial pot satisfer i complaure els mateixos autors, però difícilment farà avançar cap a l’objectiu republicà; més aviat encén i provoca adhesions cap a la monarquia sobretot a les Espanyes. En canvi, proposar un procés no tan traumàtic com el que proposa IC-V de no renovar successòriament l’actual monarquia, pot tenir més possibilitats d’èxit si tenim en compte que les adhesions monàrquiques, en molts casos, ho són sobretot a la figura de Joan Carles.  

No cal que digui que jo no crec en la bondat del paper que li atribueixen durant el període de la transició (perquè tampoc crec en la bondat de la transició), i molt menys encara en l’intent de cop d’Estat del 23-F, però cal admetre que sí que hi ha una part important de la població que ho veu així. Suposo també que molts republicans poden adduir que com a catalans ens importa un rave el sistema polític espanyol, si el nostre objectiu és la independència. Seria el mateix argument que dir que no cal plantejar una reforma del sistema de finançament de les autonomies, ni l’acceptació de la plurinacionalitat i pluriculturalitat de l’Estat, ni en definitiva anar a participar de les Corts espanyoles ni reformar o incidir sobre les seves lleis i els seus pressupostos. I no oblidem que, al capdavall, la monarquia és un element més, i no pas poc important, de cohesió de l’Estat i per tant d’impediment per avançar cap a la independència.

Tweet

S’ha creat al País Valencià una plataforma cívica i política per a denunciar l’activitat ultra, sota el nom de Plataforma Acció Popular contra la Impunitat. La motivació és clara: anualment es produeixen unes 600 agressions de l’extrema dreta al País Valencià. Una violència gaire bé permanent que té com a objectiu primordial persones, grups i entitats progressistes i nacionalistes. La finalitat de la Plataforma és denunciar la impunitat amb què es produeixen aquestes agressions, i quan convingui personar-se com a acusació en els judicis corresponents.

[@more@]

De moment, a la Plataforma Acció Popular contra la Impunitat s’hi ha adherit partits polítics com el PSPV-PSOE, EUPV, ERPV i Bloc Nacionalista Valencià, sindicats com Intersindical Valenciana, alguns ajuntaments com el de Burjassot, així com entitats i associacions com Ca Revolta, ACPV, Moviment contra la Intolerància, SOS Racisme i Jarit, etc. Naturalment, contra la violència ultra no hi volen saber res ni el Partit Popular ni els valencianistes blavers.  

Un dels primers reptes que tindrà la nova plataforma serà la denúncia pública dels fets. El control dels grans mitjans de comunicació del país en mans del PP fa que els grups ultres puguin actuar impunement, perquè la premsa majoritàriament ho silencia o ho minimitza. De manera que no es produeix l’escàndol ni l’alarma social que es produeix en casos similars; només recordar el ressò que va tenir aquella agressió al metro de Barcelona que vam poder veure reiteradament per totes les cadenes televisives. El fet que  aquesta violència no sigui denunciada públicament permet als cossos de seguretat de l’estat continuar amb la seva actitud de connivència amb els grup ultres, de manera que no s’investiga mai res i les detencions són tan escasses que, com a mínim, caldria parlar d’inoperància i d’ineptitud professional. Les detencions són molt esporàdiques, per més que hi hagi evidències i testimonis sobre els fets, i la complicitat dels jutges acaba d’arrodonir la feina. 

El sol fet que es creï una plataforma d’aquesta mena, on hi conflueixen grups prou dispars a nivell ideològic i d’àmbit d’actuació, explica la gravetat dels fets. I és que al País Valencià es pot dir que la violència hi és institucionalitzada, amb un Partit Popular fent costat als violents, i no sempre només per omissió. 

Tweet

L’Església catòlica, com qualsevol altre grup humà té tot el dret a manifestar-se i a convocar la ciutadania per a defensar les seves idees. Té dret a fer-ho, com dies enrere a Madrid, encara que només sigui per donar suport electoral al seu partit; el partit que en cas de guanyar les eleccions l’afavoriria econòmicament i li donaria el protagonisme que per si mateixa potser no pot tenir. Però després que no ens vinguin amb camàndules i falòrnies extravagants, ni s’amaguin en el subterfugi de ferir sensibilitats, quan se’ls respon des de la mateixa arena política a la qual s’han ficat.

[@more@]

La resposta del PSOE a les declaracions de la jerarquia catòlica respecte a les polítiques socials em sembla extremadament prudent i cautelosa. L’Església fa una aposta clara per un partit polític perquè sap que en traurà rèdits econòmics i socials, si li surt bé l’aposta. I per fer-ho no dubta a utilitzar les pitjors arts de l’engany i la manipulació, en una actitud d’absoluta hipocresia i perversitat. No és cert que l’Església convoqués a sortir al carrer a defensar els valors de la família, del seu concepte de família, sinó que sortia a defensar els seus interessos particulars fent campanya a favor d’un partit polític. Un partit polític que coincideix amb ells en la manera de concebre els valors democràtics (no condemnant per exemple el franquisme, ni la violència quan els és favorable), que no és que defensi un concepte de família o una forma d’entendre les relacions humanes, sinó que nega i pretén prohibir o marginar les dels altres.Però, això sí, una Església que manté l’emissora de ràdio més indecent del país, la que més incita a l’odi i a la violència; una Església que permet, per exemple, que un dels seus bisbes surti públicament disculpant la pederàstia tot responsabilitzant-ne les víctimes, potser perquè no són pocs els clergues que hi estan implicats; una Església que no té cap mena d’escrúpols a l’hora de posicionar-se a favor del poder, enfotent-se’n de la bona fe de molts creients que encara s’imaginen una església basada en principis evangèlics. 

Tweet

En política, el gest i la paraula tenen una gran transcendència en la mesura que són els aspectes que arriben més fàcilment a la ciutadania. Però, al capdavall, el que importa són els fets. Les polítiques d’igualtat de gènere, de solidaritat, d’integració social i d’immigració són realment molt semblants entre els diferents partits, a excepció feta de l’extrema dreta. A vegades, les diferències estan més en l’habilitat d’utilitzar el gest o la paraula més políticament correcte que en l’actuació en si, i en l’habilitat de capitalitzar aquestes expressions simbòliques. 

[@more@]

Em sembla bé que aprenguem a ser curosos en les nostres expressions per tal de no ferir sensibilitats i per tal de reflectir al màxim en les nostres paraules els principis d’igualtat, de respecte, de solidaritat. Ara bé, tampoc podem obsessionar-nos amb les formes, algunes de les quals inherents en el propi llenguatge, ni sobrevalorar-les fins al punt d’oblidar-nos de la realitat mateixa.

És cert que en el llenguatge col·loquial hi poden haver expressions “políticament incorrectes” com ara “treballar com un negre”, “això no mata moros”, “menjar braç de gitano”, “ser un jueu”; de la mateixa manera que la llengua normativa estableix sovint que el gènere masculí equival al concepte general, sigui masculí o femení. Quan parlem de “l’home” sovint ens referim al conjunt del gènere humà, així com quan parlem dels “barcelonins” o dels “ciutadans del país” ens referim tant als barcelonins com a les barcelonines, i tant als ciutadans com a les ciutadanes. I hi ha uns estereotips que tenim interioritzats, que difícilment podem eradicar, i que tampoc estic segur que calgui fer-ho. 

No veig la necessitat d’anar furgant, amb voluntat gaire bé inquisitorial, en el nostre llenguatge per trobar-hi expressions o formes que puguin qualificar-se com a “políticament incorrectes”. I menys que això s’utilitzi com a arma per a desqualificar ningú. Per exemple, en l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona sobre la revista de Nadal (per cert que encara ara anuncien que ens preparem per les festes de Nadal) s’hi diu, com un fet excepcional, que les dones acudeixen a les ferreteries i els homes a les joieries, entenent que cadascú buscant el regal que correspon a la seva parella. Sexista? I en el vídeo pre electoral de CiU, hi ha una imatge desafortunada que també es pot catalogar com a “políticament incorrecte”, perquè té un deix discriminatori. És ben cert. Però potser no és massa més greu que els qui en qualsevol missatge hi afegeixen sempre, només com una guinda decorativa, aquella imatge o aquella expressió per a acontentar la parròquia i complir amb els cànons establerts com a “políticament correctes”.

Tweet

D’entre totes les formulacions “políticament correctes”, les més temudes per polítics i personatges amb projecció pública amb un tarannà mínimament progressista són les que fan referència a la xenofòbia, al racisme, i al masclisme. Una incorrecció formal a l’hora d’explicar un programa econòmic, o de sanitat, o d’infraestructures, no té més importància perquè al capdavall tothom valora el fons de la qüestió. Però qualsevol relliscada, imprecisió, o frase que pugui ser mal interpretada en un sentit sexista o amb indicis de racisme és motiu d’escàndol.  

Això fa, d’una banda, que sovint es redactin textos, legals o discursius, molt ferragosos i de difícil lectura, o que també sovint ens omplim la boca de frases “políticament correctes” però que després no es corresponen amb la realitat.

 [@more@]

No hi ha cap grup polític, llevat de l’extrema dreta, que no defensi la vigència dels Drets Humans, del dret a la vida i del dret a la vida digna; que no accepti la igualtat de drets de tots els ciutadans sigui quina sigui la seva procedència; o que no accepti el principi de solidaritat envers els més desafavorits. Altrament, no seria políticament correcte. Ara bé, tampoc n’hi ha cap que sigui favorable a una política de portes obertes: el dret a la vida, a buscar un lloc on trobar una vida digna, s’acaba tan bon punt intervenen els interessos d’Estat (no oblidem que les fronteres són d’Estat). Les persones que, pel mitjà que sigui, hagin aconseguit un determinat paper adquireixen uns drets com a persones que seria del tot “políticament incorrecte” negar. Però, les persones que no l’hagin aconseguit encara poden ser foragitats i condemnats a la misèria del seu país  o a la marginalitat a casa nostra, sempre que es formuli de forma “políticament correcte”: cal regular els fluxos de la immigració, la societat ha de poder absorbir adequadament els nouvinguts precisament per a poder-los garantir tots els drets (als altres no cal garantir-los res), etc, etc. I ja no parlem del tracte que es dóna des del primer món als països subdesenvolupats, donant suport a règims dictatorials, espoliant-los els recursos naturals, utilitzant-los com a abocadors, o servint-nos de mà d’obra barata només quan interessa al sector econòmic occidental. 

És la hipocresia institucionalitzada, considerada com a políticament correcte fins i tot per organitzacions que pretenen abanderar-se en la lluita contra el racisme o la xenofòbia. I un cop acceptada aquesta hipocresia, aleshores rebusquem en el llenguatge d’uns i altres que no se’ns escapi una frase que pugui ser mal interpretada, que tingui algun deix que pugui considerar-se com a “políticament incorrecte”.

Tweet