Bloc de notes de Josep Romeu

La necessitat de complir amb determinades premisses concebudes com a “políticament correctes” ens porta sovint a una confusió semàntica, i en definitiva a una desorientació general. Per exemple, com que el concepte “federal” queda bé per a una formació de caràcter progressista, el PSOE ho exhibeix en el seu ideari, i fins i tot a nivell intern s’estructura com si fos un partit federal, però a la pràctica el PSOE és radicalment contrari al federalisme i treballa dia a dia per impedir que avancin els principis federalistes a nivell de l’Estat. Com que a nivell espanyol la idea del nacionalisme s’associa només als nacionalismes perifèrics, es considera que no és políticament correcte conceptuar com a nacionalista el que es fa des de l’Estat, és a dir des del nacionalisme espanyol.

 [@more@]

Però és que la confusió s’estén també en altres àmbits discursius. Els espanyols, per exemple, s’omplen la boca de respecte per la diversitat, i així ho fan constar en tots els documents “políticament correctes”, però a la pràctica imposen un unitarisme ferotge, tendent a eliminar tota diferència. I a casa nostra, quan parlem de normalitzar la llengua catalana, d’incrementar-ne el seu ús, perquè quedi més “políticament correcte” hi afegim en els documents oficials que això es farà sense anar en detriment del castellà. El mateix passa en l’àmbit econòmic, quan es fa una concessió a una comunitat autònoma s’afegeix tot seguit que no és en detriment de la resta de les comunitats”. Com pretenem incrementar res, sense reduir-ho d’un cantó o altre?.

O quan parlem d’integració dels nou vinguts, queda bé remarcar-ne el valor de la cultura que ens aporten, i assegurar que la seva integració s’ha de fer sense coaccions de cap mena i sense que això representi perdre la seva cultura i identitat d’origen. Però a la pràctica “les Festes de la Diversitat” acostumen a ser en una sola llengua, el castellà; “la diversitat ens enriqueix” diuen, però només s’accepta a nivell de manifestacions folklòriques o per impedir que es tingui accés a la llengua i la cultura del país; arreu del món, o es creen guetos amb conseqüències nefastes com hem vist a França per exemple, o els nou vinguts s’integren plenament en la cultura del país d’acollida fins a sentir-s’hi com un més. Però aquí queda “políticament més correcte” cantar les excel·lències del mestissatge. Encara que els abrandats del mestissatge acostumen a ser alhora abrandats de l’unitarisme, imposant sovint una llengua i una cultura que ni és la pròpia dels nou vinguts ni és la pròpia del país.

Tweet

“Políticament correcte” és una expressió que ha fet fortuna, però que pot tenir interpretacions diverses. Quan qualifiquem quelcom de “políticament correcte” sembla que estiguem dient que respon a uns cànons establerts en l’àmbit de la política, entesa com a expressió pública, però que no tenen per què correspondre a una correcció en altres àmbits. Com si volguéssim dir que s’han acomplert els formalismes que exigeix la correcció política, al marge de si en el fons és més o menys encertat. O dit d’una altra manera, hi hauria una ètica per a l’ús quotidià, potser més relaxada, on hi ha més permissivitat, i una altra per a ser formulada en públic, per a quedar bé.

[@more@]

A nivell de carrer, de tertúlia de cafè, amb els amics o fins i tot amb els companys de partit, sempre que no hi hagi micros oberts ni càmeres ocultes, es poden dir determinades coses tal com les sent la gent, tal com les viu i les pensa. I fins aquí ningú hi posa massa objeccions. El problema només ve quan, sortint d’aquest àmbit més reduït i quotidià, algú expressa allò mateix de manera que pot transcendir a l’opinió pública. Aleshores, se li exigeix un altre llenguatge “políticament correcte”, se li exigeix una expressió fingida, maquillada o hipòcrita. 

Aquesta és, potser, una de les claus de l’èxit de la sèrie televisiva Els Simpson, on alguns dels personatges parlen sense embuts, de forma “políticament incorrecte”, però amb la qual si sent identificada molta gent. I és també, potser, la clau de l’èxit (esperem que només sigui parcial i de curta durada) de determinats grups de l’extrema dreta que no tenen cap mena de mania a l’hora de parlar, i no els importa que se’ls titlli de xenòfobs, racistes, masclistes o fonamentalistes. 

Per contra, en el marc de la rivalitat política sembla que hi hagi una recerca permanent per a trobar indicis, en el discurs de l’adversari, de tics o de lapsus “políticament incorrectes”. Preferim que es formulin frases abstractes, sense sentit o contradictòries abans que caure en el pecat de la incorrecció política. Aquests dies, i més tenint en compte que s’acosten eleccions, veiem com s’incrementen les acusacions i els retrets, uns als altres i en totes direccions, perquè hom creu haver descobert en l’adversari una frase “políticament incorrecte” que el desqualifica.  

És un tema per fer-nos-ho mirar.

Tweet

El missatge del President de la Generalitat, com cada cap d’any, va ser ben poca cosa més que desitjar un bon Any Nou. De fet, aquesta mena de missatges tampoc tenen ni han de tenir massa més pretensió. El President Montilla, però, no es va poder estar de dir-nos que l’única visió vàlida de la realitat del país era la seva, la del seu partit. No sé quantes vegades va repetir la idea que no serveix per a res la queixa, la protesta, el victimisme… De fet, va venir a dir que estiguéssim tranquils, sense fer massa soroll ni sortir al carrer, què si hi ha problemes per això hi és ell, per a resoldre’ls.

[@more@]

Si s’han de formular queixes, ell és el primer a fer-ho anant a Madrid a advertir que si continuen maltractant-nos com fins ara hi pot haver una “desafecció generalitzada dels catalans”. Poques vegades s’han dit coses tan dures a Madrid, des de la més alta representació de Catalunya. Però un cop dit això, segons Montilla, ja no cal que sortim a manifestar-nos pel carrer, ni fem més protestes, perquè tot es resoldrà de la seva mà i de la dels seus companys de partit (els mateixos que, de continuar pel mateix camí, poden provocar la desafecció dels catalans envers Espanya). 

No entenc, sincerament, per què el Conseller Saura es queixa dient que les negociacions amb l’Estat no van bé, per què el Conseller Castells reclama un major tracte fiscal, per què el Conseller Nadal no vol ni rebre per cortesia la Ministra de Foment, per què el Conseller Maragall diu que l’Estat discrimina els catalans a l’hora de concedir beques… Que no s’han complert les promeses, això ja no ens ha de venir de nou, venint de Zapatero! No s’ha fet la reunió bilateral que s’havia de fer abans d’acabar l’any, ni tenim el traspàs de rodalies promès per a l’u de gener, ni s’acompleix el que preveu l’Estatut en matèria de finançament…  

Però ara vénen eleccions, i el Montilla es deu primer al partit, al PSOE. I ja n’hi ha prou de parlar de desafeccions i d’altres mostres de victimisme. Ara és l’hora de fer costat als que vetllen per nosaltres: ell i el seu partit. Tot un discurs institucional.

Tweet

La Generalitat ens està bombardejant aquests dies amb una campanya publicitària advertint-los de la necessitat que els aparells de televisió disposin de la TDT, perquè ben aviat es produirà l’apagada analògica, i quedaran inservibles. La campanya es fa ara, quan falten pocs mesos perquè la TDT sigui imprescindible, aconsellant els ciutadans perquè estiguin alerta a l’hora de comprar un televisor, no fos cas que encara ens el venguessin amb el sistema antic. Gràcies per avisar-nos. 

Però, com sempre, mani la dreta o mani l’esquerra, es deriva la responsabilitat a l’usuari o consumidor sense tocar els interessos de les empreses.

 [@more@]

Que s’havia de produir aquest canvi en el sistema de recepció del senyal televisiu ja fa uns quants anys que se sap. El lògic d’una administració que es digui representar els interessos de la majoria hauria estat emprendre les accions pertinents de cara als industrials i distribuïdors del sector. Des de fa uns anys es podria haver obligat les empreses a incloure el TDT en els nous aparells, o com a mínim a indicar que els models vells que s’estaven venent tindrien data de caducitat. Perquè fins ara els consumidors han anat comprant aparells que, encara amb garantia, poden deixar de funcionar d’aquí a uns mesos. Però, està clar, això podia haver perjudicat els empresaris del sector, i el poder sempre està amb el poder. 

És el mateix que passa en el sector automobilístic. En lloc d’obligar les empreses a produir els cotxes amb una velocitat limitada al màxim permès per la llei, opten per autoritzar-los d’acord amb els interessos de les empreses, i carregant després contra els qui els utilitzen. O el que passa amb tot el tema del reciclatge. En lloc de posar mesures per tal que es produeixin menys residus o que siguin residus fàcilment reciclables, s’opta per traspassar la responsabilitat al ciutadà.  

Evidentment és molt més cara la campanya publicitària que ens estan fent ara sobre la TDT que haver emprès les mesures adients, en el seu moment, envers els productors i distribuïdors. Però per als polítics de dretes (la dreta que ens mana ara) els és més fàcil estar bé amb l’empresariat, i descarregar les responsabilitats cap als ciutadans que, al capdavall seran els qui pagaran la campanya publicitària.  

Tweet

L’assassinat de l’exprimera ministra pakistaní, i candidata en les properes eleccions presidencials, Benazir Bhutto és un pas més en la carrera de Musharraf. Un dictador sense escrúpols ni vergonya que empresona els opositors, destitueix els jutges que no jutgen a la seva mida, i maniobra amb l’exèrcit per a mantenir a ratlla la població. Això no ens ve pas de nou. El problema, però, no és només el del dictador i el dels militars que li fan la feina bruta, sinó dels suports internacionals que continua tenint. Aquest assassinat no hauria estat possible sense la complicitat expressa dels Estats Units i d’altres potències occidentals. 

[@more@]

Per als governs de l’anomenat primer món els va molt bé disposar de governs titelles, més o menys sanguinaris, als quals poden comprar per quatre rals, venent-los tot el material que necessiten per a mantenir a ratlla la població i per a deixar-los via lliure per a servir-se dels recursos econòmics de la zona. A Europa, caldria anar més en compte. Però allà, al Pakistan, els crims d’estat són extremadament útils i rendibles, perquè eliminen tota oposició que pogués tenir la pretensió de defensar els interessos del país, i alhora deixen en una situació encara de més feblesa el dictador que continuarà necessitant del suport occidental.  

Musharraf no hauria gosat emprendre una acció d’aquesta envergadura sense haver-ho consultat i haver obtingut el vist-i-plau dels seus protectors. Oficialment, els Bush, Brow, Sarkozy, Prodi o Zapatero condemnen l’atemptat, com també ho fa el mateix Musharraf. Però immediatament es refermen que cal continuar amb el procés “democratitzador” del país, amb el mateix dictador al capdavant. Tota una farsa que s’amaga sota l’excusa que s’ha de lluitar contra un terrorisme encara més cruel. Encara més? 

Tweet

El Front Polisario ha fet una clara advertència sobre la possibilitat de tornar a la lluita armada si no es desencallen les negociacions que han de donar una solució definitiva al Sàhara Occidental. Cal recordar que la lluita del poble saharià s’inicià o va prendre un nou rumb quan dos règim dictatorials, Espanya i el Marroc, van decidir que aquest darrer s’annexionava el territori fins aleshores colònia espanyola. La lluita armada no és la via adequada, diuen, i els problemes s’han de resoldre per la via del diàleg. D’acord. Aquesta és la via que també va seguir després el Front Polisario amb la promesa de la comunitat internacional de buscar una sortida negociada al conflicte. Fins ara, aquesta comunitat internacional amb les Nacions Unides al capdavant ha donat per bona la situació imposada pels règims antidemocràtics que conculquen els drets més elementals del poble saharià.

[@more@]

I és que el Front Polisari ha caigut a la mateixa trampa que ETA i que tants altres grups que, en un moment donat, i davant la impossibilitat d’emprar els recursos i mitjans democràtics, s’havien decidit a emprar la mateixa violència que utilitzen els Estats ja reconeguts. Primer se’ls diu que amb violència no hi pot haver diàleg ni negociació; però quan decideixen fer el pas i apostar per la via pacífica, aleshores els qui monopolitzen la violència ja no veuen necessitat de negociar perquè ells ja tenen el botí desitjat, el territori ocupat, i el temps corre a favor seu. En realitat no desitjaven la pau, sinó la victòria; no s’exclamaven per les víctimes de la violència, sinó pels resultats que poguessin derivar-se’n. 

En el cas del Sàhara, la comunitat internacional ha mantingut una posició vergonyant, fent costat sempre al règim autoritari i antidemocràtic del Marroc, menystenint les constants violacions dels drets humans, els dels saharians però també els dels marroquins que han intentat denunciar la situació. El paper de les Nacions Unides ha estat el de simple titella d’acord amb els interessos de les grans potències, ja sigui França o els Estats Units. I Espanya, que com a Estat hauria de sentir-se com a mínim corresponsable de la situació, no solament ha amagat el cap sota l’ala, sinó que no ha dubtat a l’hora de posar-se al costat de la dictadura. El PSOE, que quan era a l’oposició es mostrava teòricament solidari amb el Front Polisari, un cop al govern ha continuat am la política del PP, i ha preferit defensar els seus interessos: les restes colonials de Ceuta i Melilla. 

No és una bona notícia que el Front Polisari pugui arribar a reprendre la lluita armada, però quan ens demanin una condemna contra el terrorisme, haurem de condemnar primer els governs i les institucions que l’han propiciat. Haurem de condemnar primer els qui han apostar per la conculcació dels drets humans, per la negació de la via del diàleg, pels règims autoritaris… I si convé escopir a la cara dels qui pretenguin hipòcritament reclamar-nos una condemna de la violència quan són ells els qui l’han impulsada.

Tweet

Ahir parlava de la possibilitat de partir de les dades que aporten els espanyols o entitats financeres gens sospitoses de catalanisme a l’hora de denunciar el dèficit fiscal que pateix Catalunya. Sense que això vulgui dir, per suposat, renunciar a les pròpies dades ni tampoc donar més validesa a les seves. Simplement, donat que cadascú defensa les seves posicions a partir de visions pròpies i inevitablement interessades, emprar també el recurs de dir que fins i tot a partir de les seves dades tenim tot el dret de queixar-nos i d’exigir un tracte just, o més directament dir que no ens interessa fer negocis amb una gent que ens espolia per sistema.  

Doncs, bé, quelcom de semblant podríem fer a l’hora d’avaluar la política del Govern espanyol. Prenem com a arguments bàsics els que ens donen ells mateixos.

[@more@]

Que des de CiU o des d’ERC es denunciï la poca voluntat del Govern espanyol per millorar l’autogovern de Catalunya, per atendre les reivindiacions dels ciutadans catalanss o fins i tot per complir amb el que estableix la llei (l’Estatut d’Autonomia), per ser tan evident no té massa rellevància. És el que toca, i venint dels nacionalistes ja se sap. Que des d’ERC o des d’IC es critiqui que el PSOE practica una política estrictament liberal, de dretes, calcada de la del PP, en ser tan obvi tampoc se’n fa de més ni de menys. És el que toca, i venint d’utòpics esquerranosos ja se sap.  

Ara bé, resulta que reiteradament, membres socialistes del Govern català han denunciat l’actitud obstruccionista dels seus companys de partit pel que fa als traspassos pendents i previstos en l’estatut. Se suposa que esperen que passin les eleccions de març: si perden ja s’espavilaran amb els del PP, i si guanyen tot es pot tornar a posar sobre la taula per renegociar—ho en funció de la força electoral de cadascú. El Conseller Castells, a més, ha discrepat obertament no solament per la lentitud negociadora del Govern espanyol, sinó perquè no sembla que hi hagi la voluntat de complir amb les promeses pel que fa al finançament. I el Conseller Nadal, com el mateix Montilla han boicotejat l’acte d’inauguració d’un tram d’autovia a Girona per no haver de coincidir amb la Ministra Magdalena Àlvarez. I el Conseller Maragall denuncia que els estudiants catalans reben de l’Estat espanyol (del seu govern) moltes menys beques que la resta de l’Estat. I així podríem anar seguint. 

Està clar que a l’hora de la veritat, i malgrat tot, es neguen a reprovar la Ministra de Foment o acaben demanant el vot per al PSOE. Però només cal sentir-los a ells mateixos per adonar-se que no és aquesta l’opció més vàlida per als catalans. Els seus arguments són tan o més convincents que els nostres: si ni ells no n’estan satisfets…

Tweet

Fa molt de temps que s’està discutint el tema de les balances fiscals. Per més que hi hagi acords del Congrés dels Diputats i compromisos formals del govern, el Govern sempre es nega a fer-les públiques. Hi ha dades prou evidents d’entitats bancàries, de fundacions i centres d’estudis independents, que demostren el tracte injust que rep Catalunya, i si  l’Estat no vol fer-les públiques no és perquè hagin d’aportar res de nou, sinó perquè seria com reconèixer aquest tracte injust. I així mantenim el debat obert.

 [@more@]

Les darreres dades aportades per l’estudi encarregat per la Fundació Irla (fundació d’ERC) indiquen un dèficit fiscal favorable a Espanya, de gaire bé el doble del que indicaven els estudis anteriors. I amb aquest argument ens carreguem de raó per reivindicar la fi de l’espoli, un sistema de finançament basat en el concert econòmic, o directament la independència. Però, està clar, el que ens aporta de més (d’evidenciar amb més contundència el dèficit fiscal) l’estudi de la Fundació Irla ens ho resta de credibilitat pel fet de provenir d’una Fundació de partit, i per tant presumiblement no imparcial. I no poso en dubte el rigor i la serietat d’aquest estudi del qual no en sé més que les dades que n’han aparegut a la premsa. 

El govern espanyol argumenta, a l’hora d’incomplir els seus compromisos (el govern no té per què argumentar res per incomplir promeses, el pa de cada dia), que hi ha diferent maneres de calcular el dèficit fiscal. I deu ser cert. Però això, en qualsevol altra situació, es resoldria encarregant l’estudi definitiu a persones o institucions de màxima solvència, i al capdavall publicant els resultats derivats de les diferents metodologies possibles, encara que al final hom es decantés per acceptar-ne només una com a oficialment vàlida.   

Quan ERC va començar a parlar del dèficit fiscal, a principis dels noranta crec, es basava, entre altres, en un estudi publicat pel banc de Santander. I aquell estudi del banc del Botín, gens sospitós de catalanisme, era més que suficient per a argumentar que Catalunya patia una sagnia permanent que li dificultava el desenvolupament econòmic. És el mateix que passa quan la Patronal catalana (normalment afí al PP) treu les seves dades, o ho fan altres entitats espanyoles. Podem argumentar que es queden curts, certament, perquè la seva imparcialitat no és menor que la de la Fundació Irla. Però les seves dades, sovint amb visió estrictament espanyola, evidencien igualment la discriminació que pateixen els ciutadans de Catalunya, amb l’avantatge que els espanyols no poden desqualificar-les per la seva procedència.

Nosaltres tenim les nostres raons, tant o més solvents que les seves, però és que les seves raons també ens donen la raó.

Tweet

Aquests dies, com ja va passar a l’estiu, s’ha reiterat la idea que falta gent disposada a fer de cambrer o de dependent del comerç. Els empresaris del sector diuen que els costa trobar gent disposada a treballar en una feina que implica treballar dissabtes i alguns festius, en el cas del comerç, i tots els caps de setmana en el cas de l’hosteleria. I ho diuen amb un aire de perdonavides com volent donar a entendre que avui dia, sobretot el jovent, hom prefereix una vida fàcil, sense lligams ni compromisos fora d’hores. 

I em sembla que hauríem de dir que això és absolutament fals.

 [@more@]De gent disposada a fer de cambrer o de posar-se darrere el taulell d’una botiga o d’uns grans magatzems n’hi molta. Els horaris laborals no són impediment per escollir determinades feines, si tenen, lògicament, la seva compensació. El que no hi ha és gent disposada a treballar nou o deu hores diàries per un sou de misèria, i encara sovint amb una feina temporal. Perquè resulta que els empresaris del sector no volen saber res de procurar formar uns professionals per tal d’oferir un servei de qualitat; ja compten que val més perdre alguns clients però tenir personal mal qualificat, i per suposat mal pagat.  I no és que la gent sigui tan desmenjada que prefereixi no treballar a fer-ho en les condicions i la remuneració que ofereixen en aquests sectors, sinó que molts, si volen sobreviure, no poden acceptar aquesta mena de feines. Una persona que hagi de pagar un lloguer de 700 o 800 euros, que a Barcelona ja no és tan fàcil de trobar, no es pot permetre el luxe agafar una feina que l’ocupi tot el dia per cobrar poca cosa més del que necessita per al pis. Li sortirà molt més a compte treballar a través d’ETTs, fent hores de qualsevol cosa, des de descarregar en un magatzem a fer neteges en cases particulars o fer de cangur.  

Tweet

Si ahir parlava d’una actuació política plantejada amb el convenciment que no prosperaria, avui podem parlar d’una altra també recent, encara que de sentit contrari, i amb l’agreujant d’hipocresia i manca d’honestedat per part dels proposants. Em refereixo a la iniciativa portada al Parlament per la plataforma nacionalista espanyola Convivencia Cívica Catalana. La proposta debatuda al Parlament, sense més pena ni glòria el dia 19 de desembre, pretenia proposar una llei sobre l’ensenyament en la llengua materna i el bilingüisme a l’escola. Ni els mateixos defensors de la proposta no van alçar massa la veu, perquè els primers que estaven en contra del que proposaven era ells mateixos, així com els dos partits nacionalistes que els recolzaven (PP i C’s).

 [@more@]

La proposta no tenia sentit perquè hauria estat contrària al que estableix l’Estatut d’Autonomia, una llei de rang superior. I era contrària a les recomanacions fetes pel Consell d’Europa quan analitza el grau de compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. Suposo que per això, presentaven la proposta sabent que era inviable. Ara bé, en aquests casos, més enllà de la idoneïtat de la proposta és interessant veure els arguments que s’hi esgrimeixen i que donen una idea de la baixesa moral dels proposants. 

D’una banda, falsegen i tergiversen les orientacions donades per la UNESCO a favor de l’ensenyament en la llengua materna almenys en els primers nivells educatius. Saben perfectament que aquestes indicacions de la UNESCO estan pensades i formulades per a aquells països en què la llengua oficial no es correspon amb la llengua pròpia del país, i precisament per salvaguardar la llengua minoritària. Però és que, de l’altra, quan donen l’argument que cal que s’ensenyi els infants en la llengua materna per tal de no perjudicar el seu procés d’aprenentatge, no poden amagar al darrere un sentiment racista absolutament repugnant: ells són partidaris de la segregació per qüestions lingüístiques, amb el convenciment que així podrien propiciar el trencament de la societat catalana. Amb l’agreujant, està clar, que ells estarien radicalment en contra d’aplicar aquest principi fora de Catalunya.  

El Partit Popular, com el PSOE, està en contra de l’aprenentatge en la llengua materna quan es tracta dels nens de la Franja de Ponent, o quan es tracta de la població immigrada a qualsevol ciutat de l’Estat. Ells saben, i s’hi oposarien frontalment, que és inviable aplicar el principi que ells proposaven a la majoria d’escoles del país on trobaríem nens de diverses procedències i per tant de llengües diverses. Quan al·leguen qüestions pedagògiques o de drets dels infants, es refereixen només als qui tenen el castellà com a llengua materna. Per als altres, no cal.     

Tweet