Bloc de notes de Josep Romeu

Quan escric això, encara és incert el resultat del Referèndum de Veneçuela. Sembla que, a les acaballes del recompte, Hugo Chávez hauria admès la seva derrota per un ajustat 50’7, enfront del 49’3 dels partidaris del sí. Un punt a favor de Chávez, si es confirma la notícia, per haver admès el resultat que va dir que respectaria, com hauria fet qualsevol altra polític demòcrata. És cert que el que no hauria fet un altre demòcrata és posar a votació, aprofitant la seva popularitat, unes regles del joc “democràtic” que el podien perpetuar en el poder. La democràcia no és només permetre als ciutadans que vagin a les urnes, sinó establir un marc i unes condicions que permetin als ciutadans escollir lliurement i en igualtat de condicions.

[@more@]

La temptació colpista de determinats “demòcrates” de voler establir unes regles del joc que els afavoreixin no és exclusiva d’Amèrica llatina. Mariano Rajoy acaba d’amenaçar amb trucar les cartes de la “democràcia” si guanya les eleccions del mes de març. Una amenaça, val a dir-ho que comparteixen alguns prohoms socialistes. 

Ja ho va ser l’anomenada llei de partits polítics que va ser concebuda per a impedir que una determinada opció ideològica tingués la possibilitat de concórrer en les conteses electorals. Era un cas de corrupció de la democràcia en la mesura que privava un ampli sector de la població basca a donar el seu vot a l’opció política amb la qual s’identificava. El mateix esperit antidemòcrata que hem sentit tantes vegades quan algú proposa canviar el sistema electoral per impedir que determinades minories puguin influir en la governabilitat de l’Estat, o quan (com ara fa Rajoy) s’anuncia que es volen canviar les normes constitucionals o el sistema de reforma dels Estatuts per tal que la decisió estigui sempre en mans dels dos partits espanyols.

I és que a Espanya hi ha molts “demòcrates” que consideren que la diferència entre un sistema democràtic i una dictadura no rau en la lliure voluntat dels ciutadans sinó en la possibilitat de d’alternar el dictador.

Tweet

Ahir, tant se val si érem 200 com 700 mil, vam dir prou. Ben clar i català. El poble català s'ha cansat de tantes promeses incomplertes, de tanta ineficàcia, de tant d'espoli, i de tanta submissió. Està clar que n'hi ha que només els interessa els tema de la identitat indestructible de la pàtria espanyola, i els importa un rave que funcioni bé la nostra economia, els nostres servei i el benestar dels ciutadans; per això alguns no eren a la manifestació.

Però ara és l'hora que algú reculli el clam que ahir era al carrer. Des de les entitats ciutadanes fins a les plataformes sobiranistes, des de la gent d'Unió a la gent de la CUP o de Catalunya Acció, caminàvem plegats perquè sabíem que l'enemic, el que ens nega el dret a decidir, no era allà, sinó que es trobava representat en les dependències de Via Laietana o del Pla de Palau.

La lliçó és clara. O no?

[@more@]

Tweet

Em van semblar sorprenents, si més no, les paraules de Joan Ridao en la inauguració de l’Escola de Tardor d’ERC, en relació a les malmeses infraestructures del país. Segons la premsa, Joan Ridao va reclamar als empresaris catalans 'que plantegin, de cara a les eleccions espanyoles i a la pròxima legislatura, un programa de mínims sobre infraestructures i inversions necessàries per tal que sigui assumit per tots els partits catalans'. Tot que explícitament va citar els empresaris, sembla que la proposta també anava dirigida al conjunt dels agents socials, és a dir als sindicats.

[@more@]

Que un partit d’esquerres faci una crida als empresaris perquè li marquin el camí a seguir en la seva política em sembla realment sorprenent. Tant o més sorprenent, però, és que aquesta mena de discursos en una “Escola” política, on se suposa que es formen els futurs dirigents i quadres del partit, passin desapercebuts com si fossin el més natural del món, o com si no entressin en contradicció amb els principis ideològics. José Manual Lara, President del Cercle d’Economia declarava uns dies després “Avui és impossible parlar de sobiranisme”, i els empresaris reunits a Girona proclamaven que els mals de l’economia catalana vénen “d’un excés de funcionariat” (llegiu excés d’Estat del benestar). 

Segurament, les paraules van ser tretes de context pels mitjans de comunicació, però tampoc n’he llegit cap desmentiment. En qualsevol cas, no és pas la primera vegada que es pica l’ullet a l’empresariat. En la ponència de la darrera Conferència Nacional d’Esquerra ja es presentaven les queixes de l’empresariat català en relació a les infraestructures com un exemple d’un nou concepte que allí s’anomenava il·lusòriament “sobiranisme pràctic”. I per això mateix jo hi vaig presentar una esmena en la qual no pretenia fer res més que una reflexió sobre la incapacitat que tenim de fer anàlisis mínimament rigoroses, i l’anestèsia que això representa per al conjunt del partit, fins al punt de trobar d’allò més normal que els nostre candidat a Madrid demani que els empresaris li marquin els mínims que defensarem en la propera legislatura. 

Avui a Barcelona ens manifestarem partits polítics i plataformes ciutadanes, però no hi seran ni els sindicats ni les associacions empresarials. Això sí, no ens estarem de criticar la presència de CiU per considerar-la oportunista… Tot molt coherent, no?

Tweet

Si quinze anys enrere la independència era vista com una utopia inabastable, defensada només per elements radicals i, perquè no dir-ho, marginals, darrerament sembla que s’ha generat un cert ambient gaire bé d’eufòria davant un innegable creixement del sentiment sobiranista i una relativa acceptació com a opció viable. Un dels elements que reforçaria  aquesta viabilitat és el fet que el cas de Catalunya (avui per avui, continua essent una utopia inabastable pensar en Països Catalans) no és aïllat en el món occidental. I sovint ens emmirallem i posem com a exemples processos similars que sembla que estan avançant en el mateix sentit. Em refereixo, a part del País Basc, al Quebec, a Flandes o a Escòcia.

 [@more@]

No hi ha dubte que sense un engrescament col·lectiu és molt difícil afrontar una comesa com aquesta, però també és cert que un excés d’eufòria pot portar-nos al desencís. Podem, doncs, mirar-nos amb un cert optimisme el que està passant en altres indrets del nostre entorn, en la mesura que aquests processos paral·lels, per més que cadascun tingui la seva especificitat, donen un aire de normalitat al nostre cas. Però tampoc siguem tan il·lusos com per pensar que el País Basc, el Quebec, Flandes o Escòcia poden trobar el camí tan fàcil i esdevenir un precedent i uns aliats naturals amb els quals puguem fer el camí plegats. 

El cas del País Basc, a part que ja hem vist que quan els convé negociar amb Madrid no tenen massa manies a l’hora de deixar-nos a l’estacada, tampoc està tan clar. Ibarretxe parla d’una consulta popular per a l’any vinent, en la qual es demanaria que els ciutadans bascos es pronunciessin sobre la conveniència de celebrar un referèndum, cap al 2010, per a decidir el seu futur. Però el mateix Ibarretxe ja adverteix que ell vol pactar amb Madrid aquesta primera consulta. En el cas del Quebec, periòdicament es celebra un referèndum on els quebequesos poden exercir el dret a decidir, però cal tenir en compte que del referèndum no se’n deduiria automàticament la secessió en el supòsit que guanyés l’opció independentista, sinó que donat el cas s’hauria d’obrir un procés de negociació que no està clar com podria culminar. A Flandes, el tema està més enverinat perquè l’extrema dreta flamenca, partidària de la independència, pot esdevenir justament l’escull per a assolir-la; la viabilitat de Bèlgica sense Flandes és més que dubtosa, i no és previsible que els països veïns acceptin fàcilment la desaparició de l’Estat belga, ni tan sols els mateixos neerlandesos ho veuen massa clar. Escòcia, per la seva banda, sembla la nació emergent amb un govern més plenament decidit a assolir el seu objectiu. Però si bé en arribar al poder el SNP va prometre que podria celebrar-se un referèndum per la independència durant aquesta mateixa legislatura, probablement el 2010, ara ja parlen com a mínim del 2017. En qualsevol cas, i també pensant en nosaltres, al final sempre queda pendent una qüestió que sembla que ningú vulgui afrontar obertament: en quin moment, catalans, bascos, quebequesos, flamencs o escocesos s’acolliran al principi de legitimitat per a saltar-se la legalitat vigent.  

Per un simplisme pueril podríem pensar que si aquestes cinc nacions afrontessin plegades el seu procés cap a la plena sobirania, tindrien moltes més possibilitats d’èxit (fins i tot algú podria recordar el desmembrament de l’URSS en què les Repúbliques soviètiques s’emanciparen de cop). Només cal recordar que quan Ibarretxe va fer el seu plantejament a Madrid, on va ser rebutjar d’una manera furibunda, els catalans (i em refereixo als partits nacionalistes catalans) es van limitar a una tímida desaprovació, però sense sortir a la palestra defensant amb fermesa el dret a decidir dels bascos.  

Tweet

El fet que no reeixís la reprovació a la Ministra Magdalena Àlvarez, a les Corts espanyoles, ha desencadenat de nou una sèrie de retrets entre els partits catalans que ha fet les delícies del Govern Zapatero. Per més que a Madrid hi hagi, tant en aquesta legislatura com en d’altres anteriors, un govern en minoria que necessita els vots nacionalistes això no és mai un impediment perquè se surtin amb la seva. En contrast amb la nostra (inevitable?) maldestresa secular, el govern espanyol sempre troba la manera d’enredar als uns o als altres per guanyar les votacions; i sempre per un mòdic preu.

[@more@]

Zapatero, com abans havia fet Aznar i encara abans Felipe Gonzàlez, ha jugat amb tothom. Quan li ha calgut ha pactat amb CiU, amb ERC, amb IU-IC, o ara amb el PNB, sense oblidar que per les grans qüestions d’estat compta també amb el PP. I el canvi de parella, li ha estat sempre molt senzill, entre altres coses per la ingenuïtat del soci minoritari que quan és cridat a la Moncloa té la vana sensació de tenia la paella pel mànec sense adonar-se que no passa de ser un agafador d’un sol ús. No solament és la capacitat embaucadora del Govern espanyol, afavorida per l’acomplexament de l’aliat ocasional, sinó també les facilitats que li donen la resta neutralitzant-se mútuament. 

ERC i IC en lloc de carregar contra qui ha votat en contra de la reprovació de la Ministra, bàsicament el PSOE i el PSC, amb la crossa final de PNB, han preferit carregar contra qui els ha votat a favor, en aquest cas CiU. El Convergents en tenen la culpa per no haver estat capaços de convèncer els seus homòlegs bascos i gallecs, amb els quals formen el grup Galeusca. S’obida està clar que ells tampoc han estat capaços de convèncer els seus socis de govern a la Generalitat, molt més decisius que els nacionalistes bascos; i encara que tampoc hauria estat suficient s’oblida que ni tan sols van ser capaços de convèncer els seus aliats bascos d’EA que (casualment?) no eren a l’hemicicle a l’hora de la votació, a la qual també va faltar un diputat d’ERC.  

Com sempre, aquí només hi ha un guanyador: el Govern espanyol. I per partida doble, perquè mentre brinda amb cava per la seva victòria, aquí ens esbatussem com si fóssim els nacionalistes catalans (tant se val si els uns o els altres) els responsables del caos de rodalies.       

Tweet

Els dirigents del Partit Popular, així com els mitjans de comunicació que li són afins, estan tan avesats a mentir i a falsejar la realitat, que a l’hora de fer propostes electorals els poden sortir veritables bajanades. Només cal veure determinats mitjans i tertúlies de l’Espanya profunda on sense rubor (i sense cap mena de dignitat periodística) es poden afirmar coses com que “a Catalunya hi ha una política lingüística”, que “es prohibeix als nens a parlar castellà al pati de les escoles”, o que “no es fan classes de castellà”. Aleshores, basant-se en aquestes desinformacions donades per periodistes corruptes, els polítics, sovint els mateixos que han passat la nota falsa perquè es publiqués, posen el crit al cel. Així s’entén que Mariano Rajoy hagi promés que si ell guanya garantirà 'per llei' el dret a 'utilitzar i a aprendre el castellà en totes les etapes del sistema educatiu a Espanya'.

[@more@]

Algú podria pensar que l’home és d’una ignorància tan supina que desconeix que això ja és el que preveu i explicita l’Estatut d’Autonomia, una llei aprovada per les Corts espanyoles, no ho oblidem. I aquesta legislació, amb les corresponents lleis i decrets que el desenvolupen, és la que s’aplica a tot Catalunya. Si algun incompliment hi ha (que hi és) rau en el fet que molts professors se salten impunement la legislació que estableix quina ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. Tal com preveu l’Estatut, els estudiants acaben l’etapa d’educació obligatòria amb un coneixement semblant de català i de castellà, i així ho avalen els estudis fets tant per la Generalitat com els informes europeus PISA; naturalment dins del baix nivell que tenen els alumnes de tot l’Estat espanyol, i en totes les matèries. Aquest compliment, amb totes les llacunes que vulgueu, del que preveu l’Estatut de Catalunya no es dóna, ni de tros, al País Valencià on s’incompleix de forma flagrant l’Estatut aprovat pel Partit Popular.  

Aleshores, a què ve la proposta de Mariano Rajoy?. Doncs, senzillament, un cop instal·lats en la mentida han de fer la proposta que correspon, sabent que és una proposta igualment falsa i perversa. El que no farà Mariano Rajoy, perquè ja ho té fet, és garantir per llei el dret a 'utilitzar i a aprendre el castellà en totes les etapes del sistema educatiu a Espanya', sinó que arbitrarà totes les mesures que tingui al seu abast per torpedinar el sistema educatiu català, evitant que els alumnes aprenguin català per llei, com també hi aprenen el castellà. El Partit Popular és un enemic acèrrim del bilingüisme, aquest bilingüisme que no ens agrada però que és el que tenim establert per llei. I com que això no ho poden dir obertament han de fer aquestes aparentment absurdes propostes electorals en matèria lingüística. 

Tweet

No crec que hagi sorprès ningú que el president veneçolà hagi acabant exigint que el rei espanyol demani disculpes per la seva actitud, no ja poc diplomàtica sinó mal educada, en la darrera cimera iberoamericana. Hugo Chávez necessita quedar bé davant la seva gent, i sap que aquest gest de força li pot donar més suports. En el món de la diplomàcia que podríem anomenar “normal”, una patinada com la del Joan Carles per tallar una actitud tampoc gens elegant del President de Veneçuela s’hauria resolt amb negociacions i converses discretes que haurien culminat amb declaracions per ambdues parts minimitzant els fets i donant per tancada la picabaralla. S’hauria buscat un llenguatge diplomàtic en què cap de les parts hagués de reconèixer el seu error, i molt menys demanar disculpes, però respectant també l’honorabilitat de l’altre.

[@more@]

Però bé, no estem parlant ni de dirigents ni de diplomàcies “normals”. En política, com en tants altres àmbits, quan hi ha voluntat d’entesa el que no es pot fer mai és pretendre que l’adversari demani disculpes. En qualsevol conflicte, hi ha raons que emparen les dues parts, però és que en el camp de la política, a més, no compten només aquestes raons sinó sobretot la imatge i la credibilitat de cadascú envers els seus. Per això, en tota negociació sovint l’escull més important és com vendre l’acord de cara al públic, cadascú de cara als seus, perquè cap de les parts hagi de presentar-se com a perdedor. 

Ho hem vist en conflictes com els d’Israel o del País Basc. En tots els casos hi ha sectors prou sensats com per a desitjar resoldre el conflicte de la millor manera possible; el que passa és que cap dirigent jueu podrà admetre fàcilment la creació d’un Estat Palestí sense que doni la impressió que ha perdut la batalla, i que per tant s’ha hagut de plegar a les exigències palestines, de la mateixa manera que cap govern espanyol podrà admetre públicament que ha fet concessions polítiques a ETA (encara que el tracte especial de què gaudeix el País Basc, ara ja, no és fruit de la casualitat ni tampoc només del foralisme històric). Igualment, cap palestí o cap dirigent abertzale podrà admetre determinades concessions del govern israelià o espanyol que puguin ser vistes com a insuficients i per tant com una traïció als ideals per als quals s’ha lluitat durant tant anys. La dificultat de l’acord rau de pau en trobar la fórmula de vendre l’acord perquè doni la impressió que no hi ha hagut ni vencedors ni vençuts. I el problema és que en tot conflicte sempre hi ha qui no creu en la pau, sinó en la victòria. Exigir que una de les parts demani disculpes és sempre una negativa a resoldre el conflicte. I en tots els conflictes sempre hi ha sectors interessats en allargar-lo, confiant en una victòria final o en aprofitar conjunturalment el mar de fons de la brega..

Tweet

Aquest cap de setmana hi ha hagut declaracions diverses sobre un tema que és a primera fila del debat polític, com és el del Dret a decidir. D’una banda, el President Montilla ridiculitzant el Dret a decidir, i dient allò que diuen sempre els espanyols: els catalans ja decidim cada vegada que anem a les urnes. I de l’altra, el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira reivindicant la paternitat del Dret a decidir. Tant l’un com l’altre, però, sortien a la palestra per contrarestar el darrer posicionament d’Artur Mas.

[@more@]

A ningú se li escapa que hi ha un matís important, pel que fa al Dret a decidir, entre el posicionament d’ERC i el de CiU. El primer planteja la Independència com a objectiu final del Dret a decidir, sempre que hi hagi la majoria social necessària (majoria que en la ponència aprovada el 20 d'octubre s’explicita que ha de ser amb hegemonia d’Esquerra), mentre que el segon planteja el tema com una voluntat d’exercir el Dret a decidir d’entrada en temes puntuals, com el de les infraestructures (lema de la manifestació de dissabte), sempre que hi hagi un ampli consens, però deixant clar que la Independència pot ser el darrer estadi d’aquest Dret a decidir. Però al capdavall hi ha un principi comú, el Dret a decidir, entre ambdues posicions. Allà on hi ha un enfrontament clar i un discordança total és en relació als socialistes que no solament ridiculitzen el Dret a decidir que propugna Mas (per uns és excessivament radical i per altres simplement oportunista), sinó sobretot el Dret a decidir que propugnen els seus socis de govern, als quals tracten amb condescendència com als germans petits que ja se sap que han de fer les seves entremaliadures, amb la convicció que no tindran prou força per a tirar-ho endavant. El que de veritat preocupa als socialistes és que el Dret a decidir pugui esdevenir un punt de confluència entre uns i altres. 

Pel que fa a la paternitat del terme, més enllà del concepte d’Independència que sempre ha defensat ERC, no crec que se’l pugui atribuir ni l’un ni l’altre. La Plataforma pel Dret a decidir ja porta un any i mig treballant, mentre que la Conferència Nacional d’Esquerra on es va aprovar canviar el discurs autodeterminista per aquest altre del Dret a decidir tot just es va celebrar ara fa un mes. I si algú vol fer un repàs a l’hemeroteca veurà que el dia 21 i 22 d’octubre els mitjans de comunicació no parlaven tant del contingut del document aprovat per ERC com de la pugna interna entre els diferents corrents del partit.  

Els qui creiem que cal avançar cap a la Independència, els qui creiem en el Dret a decidir dels catalans ens importa un rave la paternitat del terme. L’únic que ens preocupa és que l’afany de protagonisme dels uns i dels altres no els faci oblidar que els qui estan en contra del Dret a decidir són uns altres.

Tweet

El Premi Nacional de Cultura concedit a l’Associació de Juristes per la llengua pròpia és doblement merescut per la tasca que estan portant a terme i per l’enemic amb què s’enfronten. La Justícia espanyola està farcida d’individus que no creuen en la justícia, no creuen ni en les lleis, i com en altres èpoques actuen en funció de la seva ideologia i posant per davant els seus interessos funcionarials als dels ciutadans. Probablement és l’àmbit en que la corrupció és més manifesta i generalitzada. Ho vam veure, per exemple, en el judici seguit contra els joves acusats d’haver cremat fotografies del Rei: el jutge va prescindir de les lleis, va menysprear les lleis, que estableixen la possibilitat de declarar en la llengua pròpia, com també ho estableix la Carta europea de llengües regionals i minoritàries que forma part de l’ordenament jurídic espanyol.

[@more@]

El magistrat José Maria Vázquez Honrubia no va tenir cap escrúpol a l’hora de desestimar la petició de la defensa, sense necessitat d’haver de sustentar la seva posició amb cap llei ni normativa. Un fet reiterat tantes vegades que ja sembla norma al si de l’aparell judicial. I cada vegada que algú ha volgut denunciar la vulneració de la llei per part d’aquesta mena de jutges, corporativament els òrgans superiors de Justícia han avalat la injustícia, o se n’han rentat les mans. Demà, la Sala de Govern de l'Audiència Nacional estudiarà la petició de la consellera de Justícia, Montserrat Tura, sobre l'ús del català en aquesta institució. Perquè no solament es va negar a permetre que Stern i Roura declaressin en català, sinó que va conculcar els seus drets com a ciutadans en considerar la seva declaració “com si haguessin estat en silenci”, i preferint emetre sentència encara que ell no entengués la declaració dels acusats, abans que posar-hi un intèrpret com succeeix habitual. 

Però bé. Es tractava d’un judici polític, probablement amb sentència amanida a priori en funció de l’interès polític del moment i de la voluntat de no provocar més mostres d’adhesió. Però sobretot es tractava d’un judici contra la llibertat d’expressió, i per tant no ens ha d’estranyar que tampoc es respectés el dret dels acusats a expressar-se en la seva llengua.

Tweet

Si ara ha aparegut aquesta segona Crida Nacional a ERC és perquè ara fa vint anys hi va haver una primera. Va ser el moment en què, essent Joan Hortalà el màxim dirigent d’ERC, van entrar al partit un bon nombre de persones provinents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra. Aquella Crida i el consegüent engruiximent del partit va propiciar pocs anys després un relleu a la direcció i un viratge més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme.

[@more@]Haig de dir que jo vaig ser un dels signants d’aquella primera Crida Nacional. Recordo que, aleshores, em va trucar un dels actuals dirigents d’ERC, amb qui havia coincidit a Nacionalistes d’Esquerra, i em va demanar si volia signar el manifest amb l’objectiu de fer després una entrada en bloc al partit. Vaig dir que sí, evidentment. Però de la Crida, un cop publicada a la premsa amb unes cares visibles i un munt de signatures que l’avalaven, no en vaig saber res més. Fins que, un dia, llegeixo al diari que els qui encapçalaven la Crida, entre els quals hi havia qui m’havia invitat a sumar-m’hi, ja havien formalitzat la seva entrada al partit i havien pactat la seva incorporació en els òrgans de direcció. La força que els donava el fet de tenir al darrer un munt de signatures els havia servit per a “col·locar-se”. A la resta, no van tenir ni la delicadesa d’informar-nos. Qui va voler, pel seu compte, va omplir la butlleta d’afiliació, discretament.

Tweet