Bloc de notes de Josep Romeu

S’ha presentat una segona Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya amb la voluntat de reforçar el moviment independentista a través del partit. Aquesta mena de crides tenen sentit en moments puntuals en què hom té la sensació que la societat empeny i demana respostes dels seus polítics, moments en què hom creu que cal reforçar una opció determinada perquè doni respostes a les aspiracions ciutadanes. I em sembla que aquest és un d’aquests moments.

[@more@]

Els moviments interns, tant al si de CiU com al si d’ERC, responen a inquietuds de la militància, més o menys compartides pels seus dirigents, que espera alguna cosa més del seu partit. És una oportunitat, doncs, per donar un nou impuls al moviment sobiranista, sempre que  s’entengui que el sobiranisme no s’expressarà només des d’una sola veu i que hi ha d’haver una complicitat entre els polítics i la societat civil, però respectant-se cadascú el seu terreny. Carod Rovira, en la Conferència Nacional del mes passat posava la fita dels 30.000 afiliats. Aquesta crida pot ser, doncs, un primer pas per a crear un estat d’ànim positiu i un engrescament col·lectiu que ens porti a fer un salt qualitatiu important. 

Però, no ens enganyem. No tothom està d’acord amb el creixement del partit. I no em refereixo, està clar, a les altres formacions politiques, sinó a gent d’Esquerra. Hi ha molts quadres, dirigents i càrrecs públics d’una mediocritat esfereïdora (diuen que també passa a altres partits, però això no és cap consol), i l’entrada de persones d’una preparació intel·lectual o d’una vàlua professional remarcable pot posar en perill els llocs que ara ocupen. No és d’estranyar, doncs, que en l’acte de presentació de la Crida Nacional a ERC no hi hagués ningú de la direcció, i que, segons informen discretament els promotors de la crida, aquests van excusar la seva assistència.

Tweet

Com era d’esperar, i tal com ja deia ahir, la reacció dels diferents partits polítics al discurs d’Artur Mas va ser simplement visceral, prescindint del que va dir o va deixar de dir. Una altra cosa han estat les valoracions i les crítiques que hi ha hagut a diversos mitjans de comunicació per part de periodistes i analistes. En un programa televisiu, en directe, uns analistes espanyols carregaven fort contra Mas, acusant-lo d’una radicalització forassenyada o fins i tot de ser poc democràtic perquè pretenia quelcom que no volia la majoria dels ciutadans (com si això tingués res a veure amb ser poc o molt democràtic), fins que el mateix Mas els va haver de demanar si havien sentit o llegit el seu discurs: tots van admetre que no. Però era igual, ells continuaven opinant, sentenciant i, per suposat, desqualificant. I més o menys això crec que ha passat amb bastants dels comentaris que s’han sentit també a Catalunya.

[@more@]

Ningú devia esperar sentir de la boca d’Artur Mas ni un discurs d’esquerres ni un abrandament independentista. No hi va haver moltes concrecions, és cert, però mai fins ara CiU havia marcat una línia tan precisa de fins on estava disposada a arribar. I no és que els altres partits formulin gaire més concrecions; només cal recordar el mar d’ambigüïtats en què es va moure la Conferència Nacional d’Esquerra, més enllà de posar una data simbòlica, sense dir com s’hi arribava, i que es va afegir a darrera hora. Que la dreta catalana es pronunciï a favor del dret a decidir dels catalans és un pas endavant important, que hauria de permetre a ERC analitzar d’una altra manera la seva proposta d’anar cap a un Referèndum el 2014. Perquè una de les argumentacions que es feien a ERC era que no hi havia cap altra força disposada a exercir el dret a decidir. Doncs bé, ja n’hi ha una altra que també hi aposta.

Crec que la principal crítica que es pot fer, i que alguns ja han fet, al discurs de l’Artur Mas és que no es tracta tant de posar les bases per a “refundar el catalanisme”, una pretensió excessiva, com de reorientar l’estratègia de CiU, encara que ara n'hi diguin la Casa Gran. És evident que a partir d’ara no s’endega cap procés nou i, per tant, el catalanisme continua essent plural (com no podia ser d’altra manera), amb l’única variant que una de les peces del mapa polític català ha mogut fitxa. La resta de forces polítiques poden tenir, de cara a la galeria, les reaccions que vulguin, però és evident que no podran continuar com si res no hagués passat. Poden dir que és un moviment intern de CiU, i és cert, però també és un moviment que pot afectar la correlació de forces i l’espai de suports electorals de una part almenys de l’arc parlamentari.

Ara bé, es pot fer com els principiants en el joc d’escacs, i fer veure que les jugades dels altres no són de la nostra incumbència. Podem continuar amb la nostra estratègia, que tampoc està gens clara, i moure les nostres fitxes com si la partida la juguéssim sols.  

Tweet

El discurs anunciat d’Artur Mas sota el lema de La casa Gran del catalanisme crec que s’ha quedat a mig camí. Ja sé que els polítics, avesats a la perversió com a sistema, faran el mateix que fan quan hi ha debats de política general o de qualsevol altra mena al Parlament: els del partit (en aquest cas, CiU) en cantaran les excel·lències, mentre que la resta de partits diran que no aporta res de nou. I no és cert. Ni és cert que s’hagin posat les bases per a refundar el catalanisme, ni és cert que hagi estat un discurs més del líder convergent.

[@more@]

El discurs estava basat en quatre grans eixos: La nació plena, el país capdavanter, la Catalunya global i el dret a decidir dels catalans. Per més que hagi estat un discurs prou extens, és cert que en molts casos s’ha quedat en vaguetats; com tots els discursos, tanmateix. Però ha apuntat, això sí, en la mateixa direcció que apunta sovint Esquerra en el sentit de construir un catalanisme que toqui els problemes de la gent, sobiranisme pràctic en diuen els dirigents d’ERC.  

És cert que no ha parlat mai d’independència, i quan ha parlat del dret a decidir ho ha matisat dient que hauríem de decidir sobre aquells temes que ens uneixen, i no sobre aquells que ens separen (és el que acostuma a dir el PSOE del País Basc: si no hi ha consens, ho deixem tal com està, encara que sigui la voluntat de la minoria)  Però és cert, també, que ha fet un salt qualitatiu en relació al discurs convergent tradicional. Li ha faltat concretar, com també li falta sempre a ERC, com ho farem el dia que Madrid ens digui (ens ho diu cada dia) que no tenim dret a decidir. I per tant, ni ens autoritzaran la celebració d’una consulta popular, encara que només sigui per dir si acceptem o no un estatut retallat, com no acceptaran que el Parlament faci una llei sobre consultes populars. Aleshores, què passa?. Ningú aclareix el com i el quan el poble de Catalunya, a través dels seus legítims representants farà el pas d’actuar en base a una legitimitat democràtica, encara que sigui anant en contra d’una legalitat espanyola. 

El discurs, per mi, té molts punts amb els quals no estaria d’acord, en té d’altres d’excessivament ambigus, poc convincents, però també conté elements interessants. Des de la perspectiva independentista, o simplement des de la perspectiva d’ERC, és evident que no és el discurs que hauríem fet nosaltres. No sé quina serà la reacció dels dirigents d’ERC, però crec sincerament que farien un flac favor al catalanisme, i al país, si es limiten a menystenir-lo. Seria una actitud irresponsable, perquè si algú creu que hi ha alguna possibilitat d’exercir algun dia el dret a decidir, fent una consulta popular, per exemple, aquesta possibilitat només existeix si es té en compte que haurem de tenir, també, a CiU com a aliat.  

Ara la reacció més pueril i més fàcil és la de ridiculitzar la proposta d’Artur Mas, i continuar creient que és més seriós plantejar avançar en solitari cap a la independència.

Tweet

Tinc a les mans un fulletó del PSC, bilingüe, que va utilitzar com a element de campanya per explicar el treball realitzat pel Govern tripartit. El títol del fulletó és “feina feta”, que tradueix al castellà amb un “realidades”, i encara que no porta data ha de ser de principis del 2006 ja que hi diu que el Parlament ja ha aprovat la proposta d’Estatut i que s’ha iniciat la seva tramitació al Congrés dels Diutats. Com en tot element de propaganda hi ha informacions interessades, des dades que no corresponen pròpiament a l’obra de govern, com la creació de llocs de treball, a la inauguració d’obres iniciades durant el període anterior, o plans de futur dels quals no hi ha més realitat que la d’un foli escrit.

[@more@]

Així, en parlar de vivenda diu: “Pla per construir 42.000 habitatges i rehabilitar-ne 40.0000 més en quatre anys”, i sobre les escoles bressol: 30.000 noves places d’aquí al 2008”. En canvi en parlar d’infrastructures ja és molt més precís, i diu: “7.345 milions en carreteres i autovies” Se suposa que són els diners perfectament quantificats que hi ha invertit el Govern de la Generalitat. Però tot seguit deixa anar una frase que pot sonar a sarcasme, cinisme, broma, mofa, befa, el que vulgueu menys rigor, serietat o honestedat: “Ferrocarril entre Lleida i Girona”, sense més explicació. S’ha de tenir barra incloure en un full que porta per títol “feina feta” una obra d’aquesta envergadura de la qual no n’hi ha feta ni el traç amb retolador sobre el mapa.

Però bé, és amb aquesta gent amb qui ens juguem els quartos. Potser a l’hora de defensar el país no són els primers, però a l’hora d’enredar-lo no es queden pas enrere.

Tweet

La història dels esvalotadors que sistemàticament rebenten tota mena de manifestació ja comença a fastiguejar. I algú hi hauria de posar mà. Amb les dades a la mà em sembla que hi ha prou evidències que l’extrema dreta gaudeix d’una especial permissivitat tant a nivell de cossos policials i a nivell judicial, probablement per les afinitats ideològiques de molts dels seus membres, com a nivell polític, per afinitats ideològiques al País Valencià per exemple o per por en d’altres casos. Als partits d’extrema dreta ningú els aplica la llei, ni per apologia a la violència, ni per no condemnar determinada violència ni per exaltació del feixisme…

[@more@]

Aleshores, sembla raonable que hi hagi manifestacions de protesta en contra d’aquests grups i dels poders o institucions que els donen suport. Però està clar, la imatge que va donar una manifestació com la de Barcelona, aquest cap de setmana, és que els violents són els grups antifeixistes. O com a mínim, que tant els uns com els altres, tant els feixistes com els antifeixistes, són violents, són el mateix encara que enfrontats entre ells. Desconec, en aquest cas, si és que ja la convocatòria estava feta per gent que de feixista en té ben poc i que només pretenien sortir a provocar aldarulls o si, com m’inclinaria a pensar, se’ls van colar aquesta mena esvalotadors professionals, precisament amb l’objectiu de desacreditar la protesta antifeixista.  

En tot cas, és evident que la partida la van guanyar els grups feixistes. Perquè van saber presentar el moviment antifeixista com a violents i gens seriós, ja sigui per la maliciositat de la convocatòria  ja sigui per no saber controlar els esvalotadors professionals que se’ls van infiltrar.

Tweet

Com que el sentit del vot ja estava anunciat no ha sorprès ningú que el Parlament de Catalunya demanés la dimissió de la Ministra de Foment, amb l’única oposició del PSC està clar. I ja estava pactat que no hi haurà retrets excessius entre els socis de govern; els uns ja entenen que els socialistes no puguin demanar la dimissió d’una companya de partit, de la mateixa manera que aquests també entenen que, davant del desastre, els seus socis no tenien altra opció que fer-ho. Sabent, uns i altres, que la votació al Parlament era més un gest simbòlic que una petició real.

[@more@]

El que m’ha sorprès ha estat l’explicació que donava Joaquim Nadal a l’hora d’argumentar la posició del seu partit. Deia: 'no correspon als governs, i aquest no ho fa, demanar dimissions de ministres o responsables d'altres governs'. Una plantejament que, si no fos perquè tothom sap que la feina dels polítics és trobar la frase adient per a cada ocasió per tal de justificar el que calgui, semblaria més propi d’un independentista. Perquè és ben cert que els governs poden tenir millors o pitjors relacions amb altres governs, però en cap cas no els competeix exigir responsabilitats ni demanar la dimissió de cap dels seus membres. La resposta de Nadal, doncs, seria la pròpia d’un governant que diplomàticament no vol immiscir-se en els afers d’un govern aliè. 

Llàstima que tots sabem que no és així, i que el sentit de la seva frase era justament en sentit oposat: qui són ells per jutjar l’acció i els designis dels seus superiors!. En canvi, des d’ERC a CiU, passant per Iniciativa, s’han escandalitzat que el Govern espanyol no solament no els en faci cas, sinó que hagi menystingut la decisió del Parlament. El mateix vicepresident s’exclamava dient que ja eren conscients que les decisions del Parlament català no podien tenir més força que la moral; és a dir, que hi havia un reconeixement explícit del reconeixement de la manca de sobirania del Parlament de Catalunya. En el ben entès que una cosa és que des de Madrid no se’ns reconegui ni capacitat decisòria ni sobirania, i l’altra és que siguem nosaltres mateixos els que ja partim d’aquesta base. Sincerament, m’hauria agradat més que la frase sobre si correspon o no a un govern demanar la dimissió d’un membre d’un altre govern hagués sortit de la boca d’un independentista, d’un que s’ho cregués és clar.

Tweet

Sembla que ja hi ha acord per a reeditar la coalició electoral per a les eleccions generals del més de març, pel que fa al Senat. PSC, ERC i ICV-EUiA hi concorreran plegats probablement amb el mateix nom. És curiosa, d’entrada, l’explicació que s’ha donat: la coalició serà la veu del Govern al Senat.

[@more@]

Justament, un dels problemes que té ERC, i que va motivar les crítiques més dures a la direcció del partit en la darrera Conferència Nacional, és la supeditació en què es troba en un govern on li és molt difícil marcar un perfil propi. És possible que hi hagi un problema de comunicació, ja que al capdavall el que passa a la Cambra Alta té ben poca repercussió mediàtica, però la sensació és que de ben poca cosa ha servit aquesta coalició en la present legislatura. Els diputats i senadors socialistes han votat sempre a favor del Govern espanyol, fins i tot quan es tractava de temes que a Catalunya els havien consensuat amb la resta de membres del tripartit; les posicions d’Esquerra o s’han hagut de defensar en solitari o no s’han ni arribat a plantejar; i quan ha convingut als socialistes han trencat els acords buscant suport parlamentari amb CiU o fins i tot amb el PP. 

Sincerament, no crec que ens hagi servit de res, per als objectius ideològics d’Esquerra, formar part d’aquesta Entesa. D’acord amb la llei electoral, si cada partit es presentés pel seu compte al Senat és molt probable que CiU tragués els mateixos senadors amb possibilitat de guanyar-ne algun, mentre que els d’ERC i sobretot d’IC podrien anar a parar als socialistes. És aquest el punt de vista que ha utilitzat la direcció per a valorar positivament la coalició? Els qui probablement ho han ben mesurat són els socialistes. No els ve d’aquí obtenir una acta de menys (llegiu un sou de menys), si amb això s’asseguren que la seva oposició, és a dir els altres grups de la coalició, queda supeditada i callada. En aquest cas, com ja va passar amb la decisió de formar un nou Govern tripartit, tampoc s’han consultat les bases; no fos cas que opinessin diferent. Com a mínim, els militants ens mereixem una explicació una mica més seriosa i convincent.

Tweet

Els jutges de l’Audiència Nacional han condemnat a 6.000 euros de multa els autors de la famosa portada d’”El Jueves” en què es caricaturitzava els prínceps espanyols intentant d’aprofitar l’ajut econòmic que oferia Zapatero per a cada nou fill. El tema té unes conseqüències relativament irrellevants per als editors de la revista satírica, perquè probablement la publicitat que els ha donat el cas, i l’increment puntual de les vendes que es pot consolidar en nous lectors, els doni encara un saldo favorable. El fet, però està en què la Justícia, amb la llei a la mà, ha trobat arguments per a coartar la llibertat d’expressió.    

[@more@]

De ben segur que la sentència hauria estat tota una altra si els encausats haguessin estat, posem pel cas, sectors de l’extrema dreta (que també qüestiona aquesta monarquia), i per suposat molt més encara si la pretesa injúria s’hagués fet en la figura del President del Govern o qualsevol altra personalitat. És la mateixa diferenciació que la Justícia fa entre cremar una bandera catalana o cremar-ne una d’espanyola, entre la violència dels grups ultres i la violència (o simplement la no condemna de la violència etarra) dels abertzales, entre la discriminació per raó de llengua quan es tracta del català i la mateixa discriminació quan es tracta del castellà. 

Si els jutges, d’ideologia molt concreta, troben justificació en les lleis per a coartar la llibertat d’expressió (a part d’”El Jueves” hi ha els casos de premsa basca també censurada), no s’hi val a dir que no hi ha altra cosa a fer que acatar la sentència. La responsabilitat dels demòcrates és crear un marc jurídic on no siguin possibles aquestes vulneracions d’un dret tan fonamental com és la llibertat d’expressió.

Tweet

S'han fet públics, ja, els guanyadors dels diferents premis Ciutat de Tarrragona, que oficialment seran atorgats en un sopar literari a celebrar aquest dissabte, 17 de novembre.

Jo havia presentat al 7è Premi de Cultura Popular Joan Amades un treball que portava per títol El Nadal,del mite a la tradició , i que el jurat format per Manuel Delgado, Jan Grau, Carles Marquès, Joan Soler Amigó, Albert Rumbo i Griselda Karsunke ha valorat com a mereixedor del premi.

http://www.osona.com/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=5022#

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2630111

http://www.tinet.cat/portal/sheet-show.do?id=15010

[@more@]

Tweet

Avui, de les 8 a les 8 i cinc del vespre hi ha convocada una apagada elèctrica contra el canvi climàtic, com la que ja hi va haver el febrer passat. Es tracta, naturalment, d’un gest simbòlic al qual a casa nostra s’han adherit des d’entitats ecologistes als sindicats, plataformes ciutadanes i fins i tot la Generalitat. Està clar que pot semblar una broma una apagada de cinc minuts, ara, a casa nostra, quan ja hem esdevingut experts en això de les apagades, tant si és perquè han saltat els obsolets transformadors de la xarxa elèctrica, perquè s’han d’interrompre els serveis ferroviaris o senzillament perquè s’han fos el ploms a molts dels nostres polítics.

[@more@]

No ens enganyem. Els governants, els mateixos que no prenen les grans decisions que caldria prendre per a afrontar seriosament el tema, acostumen a promoure campanyes absurdes de sensibilització popular eludint així les seves responsabilitats. Sovint pretenen fer-nos creure que la clau està en tancar l’aixeta quan ens rentem les dents, en no deixar en stand by el televisor (per allò de la llumeta pilot) o separar les piles de la resta de la brossa. Les despeses que generen aquesta mena de campanyes institucionals segurament que superen amb escreix el consum suplementari, excessiu diuen, que es deriven d’aquestes conductes més quotidianes dels ciutadans.   

I mentrestant, les grans decisions governaments, les que de veritat podrien frenar el canvi climàtic, queden a la recambra no fos cas que interferíssim en els interessos de les grans empreses en uns moments en què es produeixen beneficis rècord. Les grans diferències entre les polítiques de dretes i d’esquerres, en general, a casa nostra i arreu d’Europa, no rauen en aquestes grans decisions sinó en la forma com cadascú eludeix les seves responsabilitats. La dreta apel·lant els principis més liberals, i l’esquerra fent el mateix però secundant accions simbòliques com les de l’apagada d’avui.

Tweet