Bloc de notes de Josep Romeu

Quan sentim parlar del sentiment d’autoodi que aflora en les actituds de molts catalans, pot semblar una expressió excessiva, exagerada. Sembla difícil de creure que hi pugui haver gent que es menyspreï a sí mateix, tal com és, amb un orígens, una llengua i una cultura heretada, o que menyspreï el país on viu i la gent amb qui conviu. Però la realitat ens certifica que n’hi ha de gent així. L’amic Gabriel Bibiloni, en el seu bloc (http://bibiloni.cat/blog/?p=335+i), recull el cas d’una empresa mallorquina anomenada Orangetech, que en rebre una petició de treball escrita en català es va limitar a respondre-li: «Lamento mucho que escribas en catalán, es una pena que desperdicies las oportunidades»

[@more@]

A les Illes van fer córrer l’exabrupte de l’empresa, exemple clar de l’autoodi de què parlàvem. I algú es va limitar a respondre-li: «Lamentam molt que penseu així del català. És una pena que perdeu clients.». Les primeres protestes van ser desateses amb el mateix menyspreu de la resposta inicial; i només quan el fet va començar a sortir als mitjans de comunicació el director general de l’empresa va sortir a disculpar-se. Una disculpa, però, que referma encara més l’actitud impresentable dels dirigents de l’empresa, perquè després de remarcar que Orangetech és una empresa ben mallorquina, s’excusa dient que allà hi treballen gent de diverses procedències, llengües i cultures. És que per aquest motiu s’ha respost amb la mateixa mala educació a algun dels alemanys que resideixen a Mallorca? O és que compta que això es pot fer amb la gent del país perquè deu pensar que, com ell, la immensa majoria senten vergonya de ser el que són, i no poden evitar el sentiment d’autoodi? El mínim que es podria esperar és que els mallorquins que se senten mínimament orgullosos de ser-ho no vulguin saber res, comercialment, amb aquesta empresa. 

També hi ha qui ha fet notar que l’empresa violava la llei en la mesura que suposa una clara discriminació per raó de llengua, ja que el sol·licitant en qüestió va veure rebutjada la seva sol·licitud pel fet d’escriure-la en català. Però està clar que aquí els jutges ho tenen molt clar, i no hi voldran saber res; una altra cosa seria que el fet s’hagués esdevingut al revés. Aleshores sí que els jutges i la fiscalia haurien intervingut. Però la prevaricació és moneda corrent en el món de la justícia, i les lleis s’apliquen o no en funció de la ideologia. 

Nota: si voleu enviar la vostra opinió (no cal que sigui forçosament educada) als responsables d’Orangetech podeu fer-ho a través del correu electrònic info@orangetech.es  

Tweet

Sinopsi de la novel·la Olga és la història d'una frustració, d'un intent de fugida i d'una descoberta tan sorprenent com disparatada. Antiga militant feminista, casada amb un diputat republicà, l'Olga es troba de cop i volta exercint de mestressa de casa, amb totes les servituds que comporta. No s'hi resigna fàcilment i busca una sortida, però l'entorn familiar i social no li posa fàcil. Mentrestant, descobreix un món absolutament desconegut per ella: el sadomasoquisme i les relacions de submissió. La primera reacció és d'incredulitat, després d'esgarrifança, de curiositat i de desig, finalment. Una experiència única, irrepetible, que li revela una nova manera d'entendre la seva situació personal.

[@more@]

Títol de la novel·la: OLGA

Autor: Josep Romeu

Editorial Emboscall Vic, octubre de 2007

Podeu trobar-lo, entre altres llocs, a Llibreria la Tralla, Carrer de la Riera, 7, Vic

http://www.llibreriacatalonia.com/web/llibre1.php?Llibre=720608&nomImatge=t_literatura

http://www.totselsllibres.com/tel/publi/displayComentarios.do?identificador=d1cf1ef3-d946-24a-000d-912335b23a54

http://www.osona.com/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=4757

http://www.naciodigital.cat/eroscatala/index.php?seccio=noticies&categoria=59

http://txispi.blogspot.com:80/2007/11/olga-de-josep-romeu.html

Tweet

Resulten si més no curioses les declaracions del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, advertint que té molts dubtes respecte a la construcció del túnel per al TGV pel centre de Barcelona. Segons ell, no hi haurà prou garanties de seguretat si no es forma un consorci entre el Govern espanyol, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per a gestionar i controlar les obres. 

Naturalment unes declaracions d’aquesta mena poden tenir diverses interpretacions.

[@more@]

Després del que s’ha vist, i patit, en el darrer tram de les obres del TGV a l’entrada de Barcelona, demanar als ciutadans que confiïn que les obres pel centre de la ciutat es faran amb totes les garanties sembla una broma o un insult a la intel·ligència. De fet, no hi confia ni el mateix Nadal. En principi, perquè unes obres, les que siguin, es facin amb total seguretat cal que hi hagi tècnics competents; el paper dels polítics, en aquest cas, seria secundari. La incompetència dels tècnics d’ADIF s’ha fet més que evident en els darrers mesos, ja sigui per incapacitat professional, ja sigui per acceptar condicions que els imposaven els polítics, ja sigui per no advertir dels riscos que les obres comportava, o per tot plegat. 

L’existència d’un Consorci on hi participin la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona pot ser tan eficaç com l’operatiu que es va organitzar des de fa mesos per a fer el seguiment de les obres entre l’Hospitalet i Barcelona, amb els resultats de tots coneguts. Algú podria pensar que la Generalitat vol participar en la gestió d’aquestes obres perquè no confia en els tècnics del Ministeri, i actua amb la petulància de pensar que si ells hi són pel mig detectaran els riscos i els possibles errors. O potser és perquè ara sí que confien plenament amb la seguretat de la construcció del túnel per sota de Barcelona, i volen figurar-hi per posar-se després la medalla, dient que els bunyols només hi van ser en absència seva; una operació arriscada perquè també voldrà dir que es faran corresponsables de qualsevol incident (deuen confiar que si se’n van ensortir amb l’ensorrament del Carmel, també se’n sortirien de qualsevol altre esvoranc). 

Resta una darrera hipòtesi: a la vista dels fets, són conscients que la construcció del túnel portarà més d’un ensurt, i confien que ADIF es negui a deixar-los participar en un Consorci on hi siguin totes les administracions, per tal de poder-se’n rentar les mans, com si ells no hi tinguessin res a veure.

Tweet

Aquest dissabte tindrà lloc l'acte de lliurament dels premis literaris Ciutat de Tarragona.

[@more@]

Els premis a lliurar són: 

– El Pin i Soler, de novel·la

– El Rovira i Virgili, de biografies, autobiografies i dietaris

– El Comas i Maduell, de poesia

– El Tinet, de narracions curtes

– i el Joan Amades, de cultura popular

Tweet

M’ha semblant realment insòlita la reacció que hi ha hagut davant de l’actitud tan ridícula com inadequada del rei espanyol a la cimera de Xile. I no em refereixo està clar, a l’actitud dels espanyols, sinó a la dels polítics i els mitjans de comunicació de casa nostra. Es miri com es miri l’actitud de Joan Carles, sortint amb el seu estirabot primer, i aixecant-se després, és impròpia de qualsevol persona amb uns mínims d’educació i de personalitat.

 [@more@]

Algú ha argumentat que l’actitud del president Veneçolà era inacceptable. I, pel que fa a les formes, crec que és així. A les cimeres, i en general a les reunions mínimament serioses, la gent educada guarda les formes, espera el seu torn i exposa les seves idees sense necessitat d’insultat ningú. No ha vingut de nou el comportament d’Hugo Chaves, però sí que el Borbó es posés a la seva alçada, a nivell de modals, de dignitat personal i de categoria com a mandatari. Perquè després de l’exabrupte, es va aixecar quan estava parlant el President de Nicaragua, perquè estava criticant durament el paper de les empreses espanyoles a Llatinoamèrica. Del fons de la qüestió, del paper de les empreses espanyoles (i americanes, i…) allà en podem parlar un altre dia, com també del recolzament que el govern del partit Popular va donar a l’intent de cop d’Estat a Veneçuela el 2002. 

L’espectacle que van donar uns i altres, salvant el paper de Rodríguez Zapatero que com a mínim va estar correcte (ni tan sols va fer cap gest de secundar o recolzar l’actitud de Joan Carles) va ser senzillament llastimós. Gaire bé tant com les tímides, quan no servils, reaccions de bona part de la premsa i dels polítics catalans.   

Tweet

Al petit poble de Casares, a Màlaga, el Consistori municipal ha declarat “persona non grata” l’inefable Alejo Vidal Quadras. Fins i tot els regidors del PP hi van votar a favor. La raó és que l’eurodiputat popular va insultar greument Blas Infante, considerat com el “pare de la pàtria andalusa”. Concretament el va qualificar de cretí i de fracassat. Ja s’entén que els populars estiguin en contra de qualsevol intent de recuperació de la memòria històrica, perquè gentussa com l’Alejo no solament no han condemnat mai els assassinats comesos pels seus companys d’ideologia, franquistes i falangistes, sinó que encara avui es permeten d’insultar impunement les seves víctimes.

  [@more@]

És possible que hi hagi alguna iniciativa per a reprovar Vidal Quadras, més enllà del petit poble malagueny. Un individu d’aquesta baixesa moral no seria acceptat en cap partit ni grup mínimament democràtic i responsable, per això és on és. Segurament tindrà el suport, o com a mínim l’encobriment, dels seus companys de partit perquè comparteixen amb ell que els crims i els assassinats, els del franquisme, no cal que siguin condemnats en la mesura que van ser favorables als seus interessos i a la seva ideologia. Probablement, tampoc secundarien la reprovació molts socialistes espanyols, almenys aquells que consideren que no cal revisar el procés al President Companys, per exemple. De fet, la negativa a anul·lar els processos il·legals contra els qui defensaven la legalitat democràtica no deixa de ser un insult a la seva memòria; representa que consideren que l’assassinat, disfressat de tribunal militar, era legítim i que per tant no cal revisar-lo, i molt menys anul·lar-lo. 

Felicitem el consistori de Casares que considerar “persona non grata” a qui ha insultat greument una de les víctimes del pitjor terrorisme del segle XX (a nivell de l’Estat espanyol). Però també hauríem de considerar igualment persones “non grata” a totes aquelles altres que insulten semblantment altres víctimes del mateix terrorisme, negant-se a reconèixer que no va ser ajusticiades sinó assassinades.

Tweet

Acaba de sortir publicada la meva segona novel·la, OLGA.

Sinopsi de la novel·la Olga és la història d'una frustració, d'un intent de fugida i d'una descoberta tan sorprenent com disparatada. Antiga militant feminista, casada amb un diputat republicà, l'Olga es troba de cop i volta exercint de mestressa de casa, amb totes les servituds que comporta. No s'hi resigna fàcilment i busca una sortida, però l'entorn familiar i social no li posa fàcil. Mentrestant, descobreix un món absolutament desconegut per ella: el sadomasoquisme i les relacions de submissió. La primera reacció és d'incredulitat, després d'esgarrifança, de curiositat i de desig, finalment. Una experiència única, irrepetible, que li revela una nova manera d'entendre la seva situació personal.

 [@more@]

OLGA

de Josep Romeu

Editorial Emboscall

Vic, octubre de 2007

Podeu trobar-lo, entre altres llocs, a Llibreria la Tralla, Carrer de la Riera, 7, Vic

http://www.llibreriacatalonia.com/web/llibre1.php?Llibre=720608&nomImatge=t_literatura

http://www.naciodigital.cat/eroscatala/index.php?seccio=noticies&categoria=59

http://txispi.blogspot.com:80/2007/11/olga-de-josep-romeu.html

Tweet

Si fos monàrquic i espanyol, en aquests moments sentiria una vergonya immensa. No entendria que la figura que encarna la noblesa històrica d’un país tingués un comportament tan vulgar i impropi de la seva condició. Una figura reial només té sentit en la mesura que és això: una figura, i un símbol. En qualsevol tertúlia de cafè, i cafè de baixos fons, es podria entendre que algú tingués una sortida de to amb un “usted, cállese”, que de tota manera seria tingut per un poca-solta maleducat.

[@more@]

En la cimera iberoamericana era d’esperar que el president veneçolà deixés anar també els seus exabruptes, no exempts a vegades d’una part de raó. Per la seva part, Zapatero havia de fer el seu paper institucional defensant el respecte per les persones (encara que en aquest cas es referia a l’Aznar) que havien ostentat un càrrec polític, elegits democràticament. I entremig, posant-se a un nivell més baix de formes que l’Hugo Chávez, va sortir el Rei perdent els modals i la compostura amb el seu “usted, cállese”. Per acabar-ho d’adobar, quan el president nicaragüenc censurava, més correcte de formes i amb bona raó de fons, el paper de les empreses espanyoles en terres llatinoamericanes, el rei del espanyols amb un gest de manifesta mala educació es va aixecar i va sortir de la sala. Ni Zapatero ni Moratinos, no van reaccionar: suposo que no li podien cridar l’atenció, com hauria calgut, però tampoc el van gosar disculpar.

Una vegonya, aquests espanyols amb la seva caduca monarquia!

Tweet

Voldria insistir en el tema de la política exterior, perquè si és evident que qualsevol país, avui, té necessitat de dotar-se d’una política exterior que li permeti situar-se al món, molt més ho ha de ser per un país que ni tan sols és reconegut en aquest món exterior. Els populars, per exemple, sovint critiquen la política exterior de Zapatero no solament pel gest inicial (valent i encertat) d’enfrontar-se als Estats Units per la guerra de l’Iraq, sinó perquè després ha semblat més interessat en coquetejar amb la Veneçuela d’Hugo Chávez o la Cuba castrista que en fer valdre el seu pes a Europa, al món àrab, a la mateixa Amèrica llatina o a països emergents com l’Índia. Una política exterior poc encertada del govern Zapatero pot perjudicar d’alguna manera determinats interessos empresarials i pot fer perdre pes polític a l’Estat.

Però és que en el cas català, no ens hi juguem afavorir més o menys determinats interessos empresarials, sinó la possibilitat de ser reconeguts o no com a nació amb dret a decidir el nostre futur.

[@more@]

Vull dir que, objectivament, la diplomàcia catalana (la política exterior) és molt més decisiva per a nosaltres, i per tant requereix molta més intel·ligència, capacitat i rigor que la de qualsevol altre país. Al capdavall, el cos consular i d’ambaixadors espanyol, per exemple, es manté sigui quin sigui el govern, i per tant és un equip de gent preparada i amb molta experiència. I quina és l’experiència catalana en matèria de política exterior? Per això m’escandalitzava quan en el famós full de ruta que aprovava ERC el passat 20 d’octubre en la seva Conferència Nacional, posava en primer lloc, i com a element clau de la politica exterior catalana, els Casals Catalans a l’exterior. Sincerament, qualsevol expert en política internacional es partiria de riure i conclouria que això del 2014 és una broma infantil que no mereix la més mínima atenció.

Una altra cosa és, com deia Josep Lluís Carod Rovira, coordinar i reconvertir les 54 oficines que l’administració catalana ja té obertes arreu del món, consolidar i obrir noves delegacions de la Generalitat com les de Nova York i Berlín que estan previstes per al 2008. Elements, aquests, que no figuren en la famosa ponència del partit i que palesen el nivell de desconcert i manca de direcció que patim. Naturalment que jo hi afegiria altres temes com la creació d’una xarxa de complicitats i de relacions amb ens estats i subestatals, la creació de lobbys en països clau i prop de determinades institucions (UE, ONU, UNESCO Consell d’Europa…), tal com han fet de fa temps els bascos, i aquí sí que hi podrien jugar algun paper determinades personalitats vinculades en Casals Catalans (més que els Casals en sí), així com entitats com ara la Anglo Catalan Society o la North American Catalan Society. I la preparació de personal (escola de Diplomàcia?) especialitzat en diplomàcia i política internacional, des d’una òptica catalana.

Ens queda molt camí per córrer, i el full de ruta encara està per escriure.    

Tweet

Continuant amb el tema de les revistes en català, i els seus problemes de difusió i distribució, és evident que hi ha altres aspectes a considerar a part de la seva presència als quioscos i llibreries. A qualsevol país europeu, per més que tingui una llengua amb un nombre important de parlants i per tant de possibles lectors i una legislació clarament favorable, es prenen mesures dràstiques per tal d’assegurar una determinada literatura que altrament, seguint les lleis del mercat, quedaria en la marginalitat. Les biblioteques públiques, per exemple, són proveïdes de llibres i publicacions considerades d’interès, al marge de la seva rendibilitat comercial, o en aquest cas dels nombre de lectors que pugui arribar a tenir en una biblioteca. I aquesta ja és una forma de donar suport i fer viable publicacions especialitzades que per sí mateixes no serien rendibles.

 [@more@]

Doncs, bé. Això que és normal que es faci a Espanya, a França, a Anglaterra o a Itàlia, on no pateixen excessivament per la supervivència de la seva llengua i on les publicacions especialitzades tenen un mercat potencial molt més ampli, aquí sembla que s’hagi de fer amb comptagotes i encara amb por de ser acusats de no sé què. Per exemple, segons els directori de la Generalitat, a Catalunya hi ha més de 300 biblioteques públiques; a part que es podria considerar la possibilitat de buscar acords per incloure també biblioteques d’altres administracions, institucions o Fundacions, així com les biblioteques d’altres territoris dels països Catalans, i les principals biblioteques d’àmbit europeu, per exemple. Per a moltes revistes (algunes, molt comptades, ja arriben a través de subscripcions a algunes biblioteques), incrementar les subscripcions en 300 exemplars més, a part de l’efecte difusor que representaria que els usuaris les trobessin habitualment a les biblioteques, seria un suport important que en facilitaria la seva viabilitat econòmica.

I encara un altre camp a explorar seria el de la distribució en determinats despatxos professionals. Sovint, quan anem a la consulta privada d’un metge, d’un advocat, d’un gestor, etc. trobem a la sala d’espera unes revistes insòlites, d’interès més que dubtós, però això sí, gaire bé sempre només en castellà. I és que hi ha empreses especialitzades en proveir aquests professionals de tot tipus de publicacions, sense importar massa del seu contingut. Sigui a través dels col·legis professionals, sigui a través de les empreses de distribució especialitzades, sembla que hi hauria un ampli marge d’actuació per part del govern. 

Tweet