Bloc de notes de Josep Romeu

A nivell de país, tenim encara moltes assignatures pendents. Des del Govern, en el seu moment, es va abordar sense complexos la creació d’una Ràdio i una Televisió pròpies, avui referència indiscutibles en el seu àmbit. Més difícil ha estat el tema de la premsa diària, amb un AVUI permanentment a la corda fluixa, tot i que ara sembla ja més consolidat, i després amb l’exitosa versió catalana de El Periódico i l’expansió des de comarques de la iniciativa de El Punt. En canvi, el món de les publicacions i revistes especialitzades, sembla que encara continua a les beceroles.

[@more@]

Des de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) s’ha fet una important tasca de promoció i coordinació d’aquest tipus de publicacions. En aquests moments l’APPEC (http://www.appec.cat/ ) aplega unes 150 capçaleres, de les temàtiques més diverses: política, cultura, esports, història, lleure, art, tecnologia, ciència, moda… Resta, però, un tema important, potser decisiu, per a la normalització d’aquestes publicacions: la seva difusió. Des de fa anys, l’APPEC disposa d’un Supermercat itinerant on s’exhibeixen totes aquestes revistes per tal de donar-les a conèixer i fer-ne promoció. Sovint, el visitant del Supermercat de les Revistes queda parat de la quantitat, diversitat i qualitat de les publicacions existents en català. Però, està clar, sempre es tracta d’una acció molt limitada i adreçada majoritàriament a gent ja conscienciada. Ens falten aquells mecanismes de què disposen les publicacions especialitzades en altres llengües. 

A qualsevol quiosc podem trobar infinitat de revistes, la immensa majoria en castellà, de les temàtiques més inimaginables, i també molt minoritàries. El quiosquer sap que el 95% de les vendes de revistes corresponen a unes poques capçaleres, i que la resta hi són gaire bé de forma testimonial. Moltes són retornades integrament al distribuïdor, perquè les vendes són realment escasses; però ni tan sols es planteja la possibilitat de refusar-les perquè les distribuïdores ja les hi porten en el mateix paquet, com un pack indestriable. Si algú li ofereix a aquest mateix quiosquer la possibilitat de distribuir una revista en català, amb l'excepció d’unes poques capçaleres, segurament argumentarà que no li surt a compte perquè sap que les vendes seran mínimes (igual com li passa amb tantes altres en castellà, que sí que accepta per inèrcia).  

Ja sé que és fàcil dir-ho, i que no ho deu ser tant posar-ho a la pràctica. Però crec que, sense desmerèixer l’esforç i l’interès que pot tenir el Supermercat de les Revistes en Català, la solució no passa per aquí, sinó per integrar-les als circuïts normals de distribució. Segurament, des del Govern hi tindrien molt a dir, i a fer, més enllà de subvencionar modestament les revistes o l’APPEC.

Tweet

Sovint, ens queixem de la massificació de determinats serveis com a causa determinant d'una atenció deficient, d'una deshumanització o d'una manca de sensibilitat envers l'usuari. En relativament poc temps he viscut l'experiència del tracte hospitalari, ja sigui com a acompanyant o com a usuari directe, com ara mateix. I he viscut experiències completament contraposades.

És possble que unes determinades condicions ambientals, la grandària d'un centre hospitalari, les seves normes internes, etc. facilitin més o menys la tasca dels professionals de la sanitat. Però em sembla també ben evident, que el factor humà, la voluntat i l'interès del professional, són elements decisius. En un cas vaig viure, encara que no era directament per a mi, un tracte senzillament deshumanitzat, on uns professionals de la salut tractaven una malaltia concreta, sense importar-los la persona que la patia; el seu objectiu era guarir una anomalia d'un cos, prescindint i al marge de la persona.

En aquest cas darrer, el meu, he pogut constatar que malgrat les dificultats de tipus organitzatiu o tècnic que podia tenir el centre, hi havia un tracte exquisit tant per part del personal mèdic com d'infermeria. Jo no era una malaltia a guarir, sinó una persona que no tan sols precisava dels fàrmacs adequats, sinó també d'un tracte humà i personal.

Gràcies, un altre cop.

[@more@]

Tweet

De cop i volta, uns dolors aguts a un costat, i febre persistent. Podria ser un grip, o allò que solen anomenar "la passa"?. El metge de capçalera em diu que no ho veu clar, que millor que em faci unes anàlisis, per si de cas; i em donen data pel 15 de novembre per fer les proves. Els dolors persisteixen i la febre no s'atura. Do dies després, acudeixo a urgències, amb una certa recança perquè sempre se'ns acusa, als usuaris, d'abusar d'aquest servei. Em fan les anàlisis pertinents, radiografies… però no en traiem l'entrellat, potser millor que vagi a un especialista.

Per sort, l'endemà mateix tinc hora amb un cirurgià. Espero pacientment a la sala d'espera del consultori, amb febre. Quan em toca el torn, no tinc ni temps de posar-me sobre la camilla. El metge, amb seguretat, posa el dit en el punt que li indico, d'on em prové el dolor. No li ha calgut ni mirar-se els resusltats de les anàlisis del dia anterior ni les radiografies. El diagnòstic és clar: del consultori al quiròfon, ja.

Peritonitis, em sembla que en diuen. Qua em desperto, sento els comentaris, més que eloqüents: "ens ha vingut d'un pèl", "mare de Déu quin fandango que hi havia", per sort tot ha anat bé.

Sort, i sobretot professionalitat i encert del cirurgià. Gràcies  

[@more@]

Tweet

Un dels principals enemics del nacionalisme a Europa és la seva vinculació amb l’extrema dreta, amb els posicionaments xenòfobs i d’alguna manera amb el record del nazisme. El desconeixement d’aquest fet ha provocat més d’un desengany a nacionalistes catalans que trobaven inexplicable la incomprensió dels europeus, com si a casa nostra no fos l’extrema dreta la més furibunda antinacionalista (però també la més furibunda nacionalista espanyola, està clar), com si l’estat no practiqués permanentment una actitud fenòfoba envers els qui no comparteixen la llengua i la cultura espanyoles, i com si no hagués estat el franquisme, aliat dels nazisme alemany, el qui combatés les aspiracions dels catalans.  

[@more@]

Però s’ha de reconèixer que el cas dels catalans, com també el dels escocesos, té ben poc a veure amb la resta dels nacionalismes europeus. A Bèlgica, la causa dels flamencs s’ha vist embrutida per la col·laboració de l’extrema dreta que hi assoleix fins a un 20% del suport electoral, que probablement la resta de forces flamenques no voldran menystenir per aconseguir els seus objectius. És ben cert que la prepotència dels valons, durant molt de temps, és el que ha portat a l’actual situació en què, un cop s’han girat les tornes, els flamencs veuen ara arribada la seva hora. Quan la indústria més potent estava ubicada a Valònia, el nord havia quedat en l’oblit; quan es predicava el bilingüisme, en realitat els únics bilingües eren els flamencs… Ara, la situació econòmica és més favorable a Flandes, i el sud en reclama la solidaritat que no sempre havia practicat quan li corresponia. El problema ve, però, quan el líder flamenc encarregat de formar govern és capaç de dir que als “valons els falta capacitat intel·lectual per a aprendre flamenc”, en un clar deix xenòfob, quan hauria estat molt més senzill dir que als valons els ha mancat voluntat per a compartit amb els flamencs un mateix projecte d’Estat, en condicions d’igualtat. Almenys des d’aquí, la música ens sonaria molt millor.

Tweet

[@more@]

Tweet

Just quan ahir acabava d’escriure sobre el “sobiranisme pràctic”, en motiu de la manifestació a Barcelona sobre el caos ferroviari, m’arribaven les cròniques del congrés del Partit Nacionalista Escocès. Com que el que m’arriba són notícies de rebot, i no pas de primera mà, és possible que no reflecteixin exactament el que s’hi va dir, precisament sobre la relació entre un bon govern, una bona gestió, i el procés cap a la Independència. Sembla que Alex Samond, líder del partit i cap del govern escocès, també hauria parlat de la necessitat d’un bon govern per a guanyar adeptes per a les tesis independentistes.

[@more@]

Per suposat que és important que, tant a Escòcia com a Catalunya, els governants que postulen la independència demostrin, a més, que poden fer una bon gestió de govern: "guanyar l'argument de la independència i la prestació d'un bon govern per a Escòcia són les dues cares d'una mateixa moneda. A millor govern, major suport a la causa independentista". Però, una cosa és treballar per una administració modèlica per no perdre credibilitat, i l’altra és pensar que forçosament els independentistes hem de saber gestionar millor els serveis de rodalies, el sistema sanitari, afrontar els reptes del món de l’educació, etc. 

Recordo que quan anys enrere va ser nomenat Conseller de Sanitat en Josep Laporte, van sorgir algunes veus, sobretot de l’àmbit socialista és clar, que argumentaven que la sanitat catalana seria millor gestionada des de Madrid, amb Ministres com l’Ernest Lluch. I és molt possible que fos així. Però en cap cas, això no ens restava, ni ens resta, legitimitat per a governar-nos nosaltres mateixos, amb les nostres mancances i els nostres errors, que segur que també n’hi haurà.

Tweet

Aquests dilluns hi va haver una manifestació per protestar pel desastre de les infrastructures a Catalunya. A la plaça de Sant Jaume, doncs, van coincidir des de les JERC, Plataformes sobiranistes, Catalunya Acció i moviments veïnals, però també el Partit Popular o fins i tot el nou partit nacionalista espanyol creat per la Rosa Díez. El més fàcil és dir que mentre els uns hi anaven de bona fe, per defensar els interessos de Catalunya, els altres hi anaven per pur oportunisme polític. Qualsevol excusa menys replantejar-se el tema de l’anomenat nacionalisme o sobiranisme pràctic.

[@more@]

Darrerament se’ns ha repetit, en part per explicar actituds dels nostres polítics que algú podria considerar de renúncia, que en lloc d’obsessionar-nos per un nacionalisme identitari hem de pensar en una mena de nacionalisme pràctic. I els raonaments que hem sentit amb tanta insistència en els darrers temps, sobre una suposada evidència que la pèssima gestió portada a terme pel govern de Madrid, havia de portar a convèncer molts catalans de la necessitat de la independència, encara que només fos per millorar determinats serveis, anaven en aquest sentit. No negaré que una mala gestió del govern espanyol pot fer decantar algú a creure que ens anirien millor les coses si ens les gestionéssim nosaltres mateixos.  

Però aquest argument és tan fràgil com inconsistent. Per suposat, el partit espanyol de l’oposició, ara el PP i un altre dia serà el PSOE, sempre argumentarà que el tema es resoldria amb una nova majoria de govern. I sincerament, si d’aquí a un any, amb aquest govern o amb un altre, els serveis ferroviaris han millorat a Catalunya, el mateix argument se’ns pot girar en contra: una bona gestió del govern espanyol faria innecessari el traspàs de competències?. Amb una perspectiva molt curta de mires podem argumentar que determinats problemes de gestió es resoldrien si fóssim un Estat independent. I no vull pas dir que no pugui ser així. Però no forçosament, ni en tots els casos. 

Un altre dia hauríem d’aprofundir en aquest tema

Tweet

Aquest passat cap de setmana el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach era a Xile en motiu de la X Trobada de Comunitats Catalanes a l’Exterior del Con Sud d’Amèrica. Els Casals catalans són un vestigi de l’emigració catalana arreu del món, el que algunes comunitats nacionals en dirien la diàspora, però que en el nostre cas té procedències molt diverses: des de les primeres emigracions de finals del segle XIX i principis del XX, els exiliats en motiu de la Guerra i la dictadura franquista, fins als qui més modernament s’hi han desplaçat per motius diversos de caràcter més particular.

 [@more@]

Això fa que trobem a Europa, i sobretot a Amèrica, Casals o entitats de catalans amb orígens, motivacions i interessos molt diversos. Alguns d’aquests casals porten a terme una activitat encomiable no només de difusió i promoció de la cultura catalana a l’exterior, sinó també donant a conèixer i defensant els drets nacionals dels Països Catalans; altres es limiten a ser un punt de trobada nostàlgic per als qui no es resignen a perdre les seves arrels. De fet, la política exterior del Govern català es va limitar, sovint. a mantenir una certa relació amb aquests Casals, a part dels viatges institucionals de President, està clar. 

No sé si és, o era, possible tenir-hi des de Catalunya una complicitat molt més directa en el sentit de convertir aquests Casals en ambaixades culturals catalanes. Però el cert és que fins avui no s’ha avançat gens en aquest sentit. I particularment penso que no en general no és la via adequada, encara que ho pogués ser en algun cas concret. Per tant, entenc que la visita del President del Parlament s’ha de veure des d’aquesta perspectiva més simbòlica, i més ara que es parla tant de la memòria històrica, que real en el sentit d’una línia estratègica de la projecció exterior de Catalunya. Per això em va sorprendre que en la darrera Conferència Nacional d’Esquerra, que dedicava un apartat a la creació d’espais de projecció i solidaritat internacional, es limitava a dir “hem d’aprofitar totes les escletxes i oportunitats que tinguem per projectar-nos a l’exterior i desenvolupar una política internacional pròpia com per exemple potenciant els casals catalans i el reconeixement oficial de les seleccions esportives nacionals”. Una visió molt pobra, esquifida, folklòrica i marginal del que hauria de ser una veritable projecció internacional. No parlava ni de les relacions amb estats o altres nacions afins (Canadà o Escòcia), ni de crear lobbis en les institucions comunitàries i internacionals, ni tan sols mencionava l’obertura de delegacions del Govern en diferents parts del món, una de les tasques més positives portades a terme per Carod Rovira, i amb més coherència i ambició nacional d’aquest Govern.

Tweet

[@more@]

Tweet

En una altra ocasió ja parlava dels riscos o de la inoportunitat de determinades campanyes que proliferen en l’àmbit del nacionalisme català. Ara mateix hi ha endegada aquesta campanya que porta per títol “sumem-nos al mapa per un Estat propi” http://www.estatpropi.cat/ . Naturalment, quan em cau a les mans un enunciat com aquest, la primera reacció és adherir-m’hi, cosa que ja he fet. Però immediatament després penso l’interès o l’abast que  pot tenir una campanya com aquesta.

[@more@]

Tweet