Bloc de notes de Josep Romeu

El vicepresident del Govern ha declarat que 'El que no pot ser és que algú pretengui traspassar-nos un problema i espavileu', referint-se lògicament al traspàs de rodalies RENFE previst en l’Estatut i que ja tenia data fixada, a l’inici del 2008. Sembla perfectament lògic que des del Govern no es vulgui assumir a la lleugera el traspàs d’un servei que sembla estar en estat ruïnós. Assumir la responsabilitat de la gestió de rodalies RENFE en la situació actual pot ser molt perillós, perquè els ciutadans esperen que del traspàs se’n derivi una millora efectiva del servei.  

És exactament el mateix que va passar, en època del Govern Pujol, quan a Madrid ja els oferien aquest traspàs però sense assumir-ne les deficiències que patia per manca d’inversió. 

 [@more@]

És per això que ara no té sentit que els convergents critiquin la cautela del Govern que podria fer retardar el traspàs del servei de rodalies. Seria del tot demagògic acusar el Govern d’ineficaç o dir que no té voluntat d’incrementar les competències pel fet de rebutjar o retardar aquesta en concret. De la mateixa manera, fent un xic de memòria, des de l’esquerra s’hauria de reconèixer que les crítiques que llançaven contra els convergents per no haver aconseguit el traspàs  durant els seus anys de govern, eren del tot infundades, demagògiques i sense sentit. 

Però la política ja se sap que és així, ni uns desaprofitaran l’ocasió per desgastar el Govern, tal com els ho van fer a ells, ni els altres reconeixeran que al capdavall estan fent més o menys el mateix que s’ha vingut fent en els darrers 25 anys.

Tweet

Un dels arguments que esgrimeixen els socialistes bascos per a oposar-se a una consulta popular per tal que el País Basc pugui decidir el seu futur, és que segons ells no seria admissible que una part de la població es veiés obligada a a acceptar una situació amb la qual no està d'acord. I per tant, diuen, la proposta d'Ibarretxe trenca la convivència social a Eukadi. Si no hi ha consens, no es pot tirar endavant la proposta. I ells naturalment ja anuncien que no es prestaran mai a aquest consens.

[@more@]

L'argument resulta tan curiós com fal·laç. No seria admissible segons ells que un 40% dels bascos haguessin d'acceptar una decisió avalada per l'altra 60%, perquè ells se senten espanyols i volen seguir formant part d'Espanya. I no dubten en qualificar la proposta d'antidemocràtica i d'atemptatòria contra la convivència a Euskadi. Deixem de banda els Populars, clarament partidaris de la violència per tal d'aturar les pretensions secessionistes. També és curiós que uns i altres (PSOE i PP) s'entestin a dir que això no és el que vol la ciutadania basca, sinó que de fet el Pla Ibarretxe és més una qüestió interna del PNB. Si fos així, si no és el que vol la ciutadania basca, cap problema: que es faci la consulta i ja es veurà si tenen el suport de la ciutadania o no.

 Però és que l'argument socialista és pervers ja d'entrada. Segons ells, si no hi ha un ampli consens, no es pot fer el Referèndum i per tant tot ha de quedar igual com està. És a dir que, si no hi ha consens tot ha de quedar tal com vol el 40% que representen PP i PSOE. I això ho troben més democràtic que si es fes el que pretén el 60%. Però, el poder mediàtic dels espanyols farà creure que evidentment si no hi ha una majoria molt àmplia s'ha de seguir el que vol la minoria, i ho vendrà com la cosa més democràtica del món!

Tweet

És curiós que un cas com aquest hagi tingut tant de ressò. A vegades, no se sap ben bé per què, un fet que és habitual ens és presentat com a extraordinari, com si escandalitzés l’opinió pública. I és aleshores, i només aleshores, que intervenen les administracions simulant una gran consternació pels fets i presumint d’actuació exemplar. D’agressions com les d’aquell individu al metro, que aquests dies s’han difós a bastament, n’hi ha constantment, sovint molt més greus pel que fa als danys físics a les víctimes; a la pàgina de successos hi solen aparèixer només quan s’ha produït alguna víctima mortal. I la resposta habitual dels jutges, com també ho va ser en aquest cas, sol ser inhibir-se i deixar anar el delinqüent, per evidents que siguin les proves i la seva perillositat.

 [@more@]Val a dir que no sempre actuen així. Quan l’agressor respon a una ideologia diferent a la seva, sigui de caràcter alternatiu, nacionalista, o simplement d’esquerres, aleshores sí que és capaç d’actuar amb contundència, encara que la víctima sigui només una bandera, una foto o un caixer automàtic (s’han dictat sentències de 10 anys per cremar un caixer automàtic!). Quin racisme més repugnant pot induir aquesta gentussa a dictaminar que és més greu ferir una màquina que una persona!. Però és que el jutge sovint no es mira la víctima sinó la coincidència o discrepància amb la ideologia de l’agressor. Per això en aquesta ocasió, com s’acostuma a fer en aquests casos, el jutge va deixar en llibertat immediatament el noi del metro. El que no devia comptar el jutge era que precisament aquesta vegada se li donés tanta importància mediàtica. Ell ja devia saber que normalment no passa res, i les queixes de les possibles víctimes són arxivades sense més ni més, i els mitjans de comunicació miren cap a un altre costat. Però, vés per on, ara, fins i tot les instàncies judicials que sempre havien protegit aquestes actuacions tan irregulars com injustes, ara es veuen obligades com a mínim a simular que s’obre un expedient al jutge. 

Tweet

[@more@]

Al marge que deu ser propi del gènere humà la negació de la realitat que ens envolta en la mesura que no s’adiu als nostres interessos, no és menys cert que sovint un s’aferra a defensar numantinament les seves posicions per salvaguardar la seva imatge, encara que després la processó vagi per dins i faci el seu camí. Vull dir que és possible que, com va passar amb la Direcció d’ERC en la Conferència Nacional, es doni la sensació de rebatre amb tot el convenciment les crítiques que li plouen d’arreu, però assumint que haurà d’introduir canvis en la seva forma de procedir.  

Allà, la direcció d’ERC va evidenciar unes altes dosis d’il·lusió (entenent-la com a derivat de ser uns il·lusos) quan parlaven de fer un Referèndum quan el partit fos hegemònic, i alhora posaven la data del 2014; quan parlaven del principi de legitimitat quan després plantejaven demanar a l’Estat la transferència per convocar el Referèndum; quan plantejaven avançar cap a una majoria social, però sense comptar ni amb convergents ni amb socialistes; quan pretenien fer-nos creure que aquest, el presidit per Montilla, el que assisteix a la celebració del 12 d’octubre, era un govern amb ambició nacional… Jo voldria tenir la il·lusió (suposo que també d’il·lús) que, malgrat l’aparent immobilisme que proclamaven des de la tribuna (alguns fins i tot amb un to proper a l’histerisme), alguna cosa canviï en la direcció del partit, i en la seva actitud al govern de Catalunya. 

La petició de dimissió de la ministra Alvarez, per part de Joan Puigcercós en podria ser una mostra. O no.

Tweet

Acaba de sortir publicada la meva segona novel·la, OLGA.Sinopsi de la novel·la Olga és la història d'una frustració, d'un intent de fugida i d'una descoberta tan sorprenent com disparatada. Antiga militant feminista, casada amb un diputat republicà, l'Olga es troba de cop i volta exercint de mestressa de casa, amb totes les servituds que comporta. No s'hi resigna fàcilment i busca una sortida, però l'entorn familiar i social no li posa fàcil. Mentrestant, descobreix un món absolutament desconegut per ella: el sadomasoquisme i les relacions de submissió. La primera reacció és d'incredulitat, després d'esgarrifança, de curiositat i de desig, finalment. Una experiència única, irrepetible, que li revela una nova manera d'entendre la seva situació personal.  [@more@]OLGAde Joseo RomeuEditorial EmboscallVic, octubre de 2007Podeu trobar-lo a Llibreria la Tralla, Carrer de la Riera, 7, Vic 

Tweet

En el transcurs de la Conferència Nacional d'ERC vaig presentar dues esmenes parcials, per a la defensa de les quals se'm va concedir 2 minuts justos. Evidentment, amb aquest temps no vaig tenir temps d'argumentar res. Un dels arguments que jo presentava era la percepció que ERC participava d'un govern amb escassa ambició nacional (que no volia dir que no s'hagués fet res, sinó que globalment donava aquesta impressió. I per recolzar-ho vaig dir que només calia mirar la imatge que donaven de nosaltres, de les nostres propostes i del nostre paper al Govern els mitjans de comunicació. I molt especialment els mitjans de comunicació més afins, o més receptiu de les tesis nacionalistes.

 [@more@]

La resposta, gaire bé aïrada, va ser que nosaltres (ERC) no tenim premsa afí, i que per tant no hem de fer cas del que diguin els mitjans de comunicació. I va reblar el clau dient "l'única premsa afí a ERC és ESQUERRA NACIONAL" (l'òrgan intern del partit). És a dir que de la mateixa manera que, segons la versió oficial del partit, el panorama català està dividit entre el bons i els qui no són d'ERC (o que essent-ne són massa crítics), també la premsa està dividida entre la que pot sintonitzar amb les nostres idees (el butlletí intern) i la resta.

Una visió estrictament autista, que de fet ja lliga amb el conjunt de l'argumentació que es va donar en la Conferència. Si, al marge del que digui la gent i els mitjans de comunicació, nosaltres sóm els únics independentistes i els únics que podem portar el país cap a la Independència, la conseqüència lògica és que tota l'estratègia s'ha de basar en el creixement electoral del partit, fins que siguem hegemònics. Aleshores proclamarem la Independència. 

Si les nostres propostes no resulten creïbles, si els mitjans de comunicació tergiversen la nostra realitat, si la gent, poruga, no ens acaba seguint, no és perquè nosaltres no tinguem una encertada visió global de la realitat del país, sinó perquè el país és incapaç de veure la llum i el veritable camí, que només ERC pot representar. Increïble.

Tweet

Acaba de sortir publicada la meva segona novel·la, OLGA.

Sinopsi de la novel·la Olga és la història d’una frustració, d’un intent de fugida i d’una descoberta tan sorprenent com disparatada. Antiga militant feminista, casada amb un diputat republicà, l’Olga es troba de cop i volta exercint de mestressa de casa, amb totes les servituds que comporta. No s’hi resigna fàcilment i busca una sortida, però l’entorn familiar i social no li posa fàcil. Mentrestant, descobreix un món absolutament desconegut per ella: el sadomasoquisme i les relacions de submissió. La primera reacció és d’incredulitat, després d’esgarrifança, de curiositat i de desig, finalment. Una experiència única, irrepetible, que li revela una nova manera d’entendre la seva situació personal.

[@more@]

OLGA

de Joseo Romeu

Editorial Emboscall

Vic, octubre de 2007

Podeu trobar-lo a Llibreria la Tralla, Carrer de la Riera, 7, Vic

Tweet

He volgut esperar uns dies per veure com tractaven els mitjans de comunicació la Conferència Nacional d'ERC, perquè al capdavall això és el que arribarà a la majoria dels ciutadans sobre el que s'hi va esdevenir. I, tal com ja pressagiava jo el mateix dissabte dia 20 en aquest Bloc de notes, el que menys va interessar a dins i a fora del Palau de Congressos va ser la proposta de celebrar un Referèndum sobre la Independència el 2014. Tant els debats com els mitjans de comunicació, que ho han reflectit força fidelment, han remarcant com a tema monogràfic la pugna pel poder entre el sector oficialista i els corrents crítics. Hi ha matisos en com s'ha d'analitzar que el Reagrupament de Carretero obtingués un vint-i-pico per cent de suport i els d'Esquerra Independentista més del 40%; per uns és un seriós revés i per altres la direcció es va sortir amb la seva.Però ningú analitza la trascendència que podria tenir que un partit de govern que aspira a la majora estigui disposat a fer un Referèndum per la Independència el 2014.[@more@]

 Sincerament, per mi és irrellevant que aquest procés cap a la Independència estigui capitanejat per un tal Josep Lluís, un tal Joan, un tal Uriel, o si m'ho apureu per un tal Artur. El que no és irrellevant és saber si a partir d'ara el país ja té les bases i el full de ruta necessaris per avançar cap a aquest objectiu, o si tot plegat ha estat un foc d'encenalls, una maniobra interna per tal de situar-se adequadament en la lluita pel poder que continuarà l'any que ve, quan ERC celebri el seu congrés. Els mitjans de comunicació són unànimes en aquest sentit: tot l'interès s'ha centrat en aquests afers domèstics, i algú aventurava que el gran canvi que podria generar aquesta Conferència Nacional del partit seria que Puigcercós desistís del seu desig de desbancar Carod, al menys de moment.

Puigcercós i Carod, aquest diumenge, devien estar mirant la cursa de Fòrmula 1: Alonso i Hamilton barallant-se en una disputa fratricida, fins que arriba un tercer i s'enduu el campionat. Pot ser la gran reflexió d'aquest cap de setmana.

De la resta, de la perspectiva per la Independència que de ser certa comportaria un daltabaix en totes les estructures socials, econòmiques i de tot tipus, tant a Catalunya com a Espanya, ni se'n parla. Senzillament, perquè tal com estan les coses ningú hi dóna cap credibilitat. 

Tweet

Insistint en l’enquesta publicada per El Periódico la setmana passada, hi ha una dada molt interessant: un 58’6 % es manifesten a favor que es convoqui un Referèndum sobre la Independència de Catalunya. Després, veiem que, segons l’enquesta, una part d’aquesta gent partidària del Referèndum (un 25% aproximadament, del total de la població enquestada) hi votaria negativament. Això demostra que hi ha també un sector de la societat catalana que no se sent independentista, ni creu que aquesta sigui la millor opció per a Catalunya, però que té prou sentit democràtic com per a trobar correcte que el tema es posi a debat i a votació en Referèndum.

[@more@]

Però és que les preguntes de les enquestes no són mai innocents ni imparcials. En aquest cas la formulació de la pregunta era: “Estaria a favor que es fes un referèndum sobre la Independència de Catalunya?”. Una cosa és estar “a favor de fer un Referèndum”, que implica una actitud activa o positiva per a facilitar-lo, i una altra és acceptar que es faci si hi ha una majoria que el vol fer, encara que un no en vegi la necessitat perquè no és partidari de l’opció independentista. Per tant, si la pregunta s’hagués fer demanant si “acceptaria que es fes un referèndum”, potser encara s’incrementaria molt més la proporció de ciutadans, demòcrates, que essent federalistes o autonomistes no tindrien inconvenient que el tema es posés a votació, per tal de respectar la voluntat de la majoria.  

Quan parlem de fer un Referèndum, hem de pensar que haurem de disposar naturalment d’una majoria social disposada a convocar-lo; però també caldria que no hi hagués un percentatge excessiu de ciutadans que s’hi oposés frontalment. Vull dir que hauríem de comptar amb la complicitat dels partits i sectors socials decididament partidaris d’exercir el dret a decidir, però també amb l’acceptació democràtica dels qui en principi no en serien partidaris. El mateix argument que ens fa pensar, i dir, que si no som una majoria hem d’acceptar democràticament el que diguin les urnes, també tenim dret a esperar dels demòcrates catalans no independentistes que tinguin la mateixa actitud en cas que hi hagués una altra majoria.

Tweet

De la mateix enquesta publicada per El Periòdico, i de la qual ja parlava abans d'ahir, se'n dedueix que hi ha un sector important de la població que se sent més identificat amb l'opció federalista que amb l'opció independentista, però que si hagués de votar ara mateix diria que sí a la independència. Segons les dades d'aquesta enquesta, seria un 15'5% de la població. Això vol dir que és un sector de població gaire bé tan important com el que ja se sent identificat amb l'independentisme (un 18%), que se suposa que deu situar-se a l'entorn, com a simpatitzant o com a votant, de formacions polítiques que no es declararen obertament com a independentistes.

[@more@]

Això, hauria de fer pensar a ERC que no pot actuar, si de veritat vol treballar per desvincular el país de l'Estat espanyol, com si fos l'única opció sobiranista existent, com si l'única alternativa (l'estratègia que se'ns proposa oficialment) fos incorporar aquests sectors al si del partit, enlloc de pensar que hem de tenir companys i còmplices en aquest empresa tan ambiciosa d'aconseguir la plena sobirania nacional. 

D'altra banda hem de pensar també que hi haurà sectors de la població que poder acabar acceptant opció sobiranista a través d'un referèndum (un 58'6% segons l'enquesta), encara que ells no hi estiguin inicialment predisposats. I és que les diferents propostes de buscar un encaix a Espanya, d'establir formes de tipus federal on es reconegui la nostra identitat nacional, són avortades pels mateixos nacionalistes espanyols. De fet, ja es deia que el que fa guanyar més adeptes per la causa independentista no són els encerts dels dirigents independentistes com els desencerts dels espanyols. 

Tweet