Bloc de notes de Josep Romeu

Sembla que ha aixecat força expectació la Conferència Nacional d’Esquerra que es celebra avui mateix. Per molts mitjans de comunicació el principal interès és la morbositat de veure com es resoldrà la pugna entre els sectors oficialistes i els crítics. I, probablement, tindrà molt menys ressò mediàtic el contingut real del text que s’aprovarà, i que inicialment havia de ser un Full de Ruta per portar el país a l’exercici del dret a decidir. Com que les propostes en aquest sentit s’han acabat de desdibuixar del tot, ningú s’agafarà el resultat de la Conferència com un Pla Ibarretxe a la catalana, sinó com un afer domèstic, de pugna pel poder al si d’Esquerra Republicana.

 [@more@]

A la Ponència oficial s’hi havia presentat 460 esmenes, dues de les quals a la totalitat. Durant el període de negociacions per a transaccionar esmenes, la majoria de les esmenes parcials s’han pogut incorporar al text oficial, de manera que avui ja només n’arribaran al Ple 28. Això vol dir que la direcció del partit ha fet un esforç per buscar consensos, sens dubte obligat per la tensió que es podia haver viscut si s’haguessin hagut de discutir tantes esmenes, tenint en compte que per als sectors crítics és prioritari demostrar la seva força i, si és possible, tombar la direcció. Vull dir que és molt possible que s’hagin acceptat esmenes, que no s’haurien acceptat en altres circumstàncies, considerant que al capdavall s’aprovarà un paper que després es podrà obviar. 

El cert és que arribarem al Ple amb un text molt diferent del proposat inicialment, i al qual ja no podrem fer esmenes. Un text que ha estat millorat en alguns aspectes, però empitjorat en d’altres, des del meu punt de vista. Si inicialment hi havia una confusió entre el que podia ser un Full de Ruta per al país i un Full de Ruta per al partit, ara ja s’ha deixat de banda la idea del Full de Ruta per al país. S’ha ampliat molt l’apartat de propostes programàtiques, com si es tractés d’un programa electoral, però no es diu res de com ho farem per avançar cap a l’objectiu de portar el país a una consulta popular: no es diu què farem quan el Tribunal Constitucional tombi parts importants del ja migrat estatut; ni de com construirem la majoria social necessària per convocar el Referèndum (no s’hi fa ni una sola referència a l’altra força nacionalista que per lògica hauria de ser un aliat indispensable); no es concreta res de com s’aconseguirà el suport de la majoria de la població, més enllà d’insinuar que capitalitzarem (i per tant desvirtuarem) les plataformes sobiranistes existents; no es parla de com avançament, mentrestant, per anar construint espais de sobirania o anar creant estructures d’Estat; tampoc s’hi diu res de les complicitats internacionals que haurien de ser imprescindibles que guanyar-nos la legitimitat (quan es parla de projecció internacional es parla dels Casals Catalans!); i en definitiva, tot es basa en dir que l’important és que com a partir anem creixent fins a assolir ser hegemònics.   

Tweet

De tant en tant, com un recurs periodístic més, els mitjans de comunicació encarreguen enquestes sobre la identificació dels catalans, sobre el model de relació amb Espanya, i sobre què votaríem en cas de celebrar-se un referèndum. Això és el que va fer El Periódico dilluns passat, amb uns resultats que potser val la pena valorar. Pot sobtar a algú que només un 18’4% dels enquestats declarin identificar-se amb l’independentisme, quan un 33’9% declaren que votarien a favor de la Independència en cas de presentar-se aquesta possibilitat en un Referèndum.

 [@more@]

Ja sabem que el resultat de les enquestes poden variar en funció de la mostra, de com es fa la pregunta, i en definitiva de la ideologia de qui les encarrega. Però, per més imparcial i objectiva que fos aquesta hi ha un altre aspecte important a considerar. Al Quebec de tant en tant es fa aquesta consulta, i els ciutadans tenen la certesa i la tranquil·litat que sigui quin sigui el resultat no hi haurà cap daltabaix, i el tema es resoldria per la via de la negociació, civilitzadament i de forma democràtica. Aquí, quan se’ns presenta la hipòtesi d’un Referèndum, els ciutadans no expressen lliurement la seva opinió, sinó que lògicament ho fan condicionats per l’entorn i les conseqüències que se’n derivarien. 

No seria el mateix que la consulta es fes sabent que, si el resultat fos afirmatiu a favor de la independència, l’Estat espanyol acceptaria democràticament el resultat i obriria un procés de negociació per procedir a una separació amistosa, i establint ja les formes de col·laboració i bon veïnatge. O sabent, com sabem ara, que les institucions espanyoles posarien en marxa tota la seva artilleria, política, econòmica, mediàtica, judicial, policial, i fins i tot militar, per avortar el procés i invalidar la voluntat del poble de Catalunya; o amb la incògnita de saber si el sector menys catalanista del PSC, per exemple, faria costat a la voluntat democràtica del poble de Catalunya, encara que hi discrepés, o si faria front comú amb els qui ens neguen el dret a decidir, provocant així una greu fractura social al pais; o sense disposar dels suficients suports i complicitats internacionals que avalessin la legitimitat dels catalans a decidir lliurement…    

Però aquests condicionants encara fan, aparentment, més contradictori els resultats de l'enquesta de El Periòdico. En parlarem en un altre moment.

Tweet

La Generalitat de Catalunya va elaborar un estudi a partir del qual va dictaminar que calia limitar més la velocitat dels vehicles a l’àrea metropolitana de Barcelona per tal de reduir els nivells de contaminació. El ciutadà, que no té els elements suficients per a valorar fins a quin punt pot ser efectiva o necessària la mesura, no té altre remei que creure-s’ho; fins que apareix una entitat prou acreditada en el tema com és el RACC i ho desmenteix rotundament, demostrant que en l’estudi de la Generalitat hi havia errors de càlcul elementals.

 [@more@]Barcelona és una de les ciutats europees amb més contaminació, i qualsevol mesura que ens prometin que pot millorar la situació ja ens sembla vàlida. Ara, però, tenim el dubte de si es tractava d’un farol del Departament Medi Ambient de la Generalitat per tal de poder dir que ells, ecologistes com ningú, ja estaven prenent mesures per millorar l’aire que respirem. Jo mateix, ara farà un mes que en aquest bloc qüestionava que la limitació de la velocitat hagués de reduir automàticament la contaminació que produeixen els vehicles. http://josepromeu.bloc.cat/post/12286/188183. És més, ja hi afirmava que en determinades circumstàncies alentir el trànsit implica mantenir més temps els cotxes al ralentí, amb la consegüent emissió de més gasos contaminants. El problema no és que s’hagi produït un error de càlcul, cosa ja admesa pel mateix Departament, sinó que aquest error s’hagi produït per manca de rigor i presses a l’hora d’aplicar les noves mesures restrictives. Es parteix de la idea que l’Administració, la que vetlla per la nostra seguretat i pel nostre benestar, és la que ha de controlar-ho i regular-ho tot; o com a mínim controlar i regular els ciutadans, perquè aquest tema es podria resoldre molt més eficaçment regulant i posant limitacions a la indústria de l’automòbil. Agreujat, a més, com ja he dit en alguna altra ocasió, pel fet que des de determinats sectors es parteix d’unes premisses inalterables i inqüestionables, que podríem qualificar de fonamentalistes, i aleshores es fan els estudis o les anàlisis pertinents per tal de justificar la decisió presa a priori.  

Tweet

A les escoles rebem constantment informacions i propostes per a fer activitats complementàries de tota mena. Sembla com si hom pensés que a l'escola hem de resoldre tots els problemes que afecten la nostra societat. El darrer que hem rebut (ara ja no deu ser el darrer) és una proposta per a participar en una activitat sobre drogodependències. Una proposta que prové del govern de la Generalitat, aquest govern que alguns s'entesten en fer-nos creure que, formant-ne part els independentistes, ja és un govern nacionalista o amb ambició nacional.

 [@more@]

La proposta de la Generalitat consisteix en participar en un joc interactiu en què els alumnes han de fer un viatge virtual per les “Comunitats i ciutat autònomes”. Sí, sí, tal com sona, per les Comunitats i Ciutats autònomes del Regne d’Espanya, deixant clar que no ens podem deixar ni Ceuta ni Melilla que són tan espanyoles com el País Basc o Catalunya. Els guanyadors de la fase “regional” viatjaran gratis a Madrid (amb un acompanyant) per participar en la gran final. Allà, a la Capital, hi haurà una sana competició entre les Comunitats i Ciutats autònomes participants, d’on n’haurà de sortir el guanyar “Nacional”. 

El concurs podria ser una invitació de la Coca-Cola o o d’alguna tronada institució hispànica. Però no, porta el segell inequívoc de la Generalitat de Catalunya, com si es tractés d’una Delegació ministerial més. Naturalment que d’aquesta anècdota no en podem treure conclusions generals, però és un detall més que avala les tesis dels qui creuen que tenim un govern sense ambició nacional, dels qui creuen que aquest govern ni crea massa espais de sobirania ni estructures pròpies d’Estat.

Tweet

Sembla clar que en la Conferència Nacional d’ERC, a celebrar aquest dissabte, hi haurà un pols entre el sector oficialista (enfrontat igualment entre sí per personalismes de poder) i el sector del Reagrupament liderat per Carretero, amb un posicionament de tercera via representat per Esquerra Independentista. Si no ho tinc mal entès, la de Reagrupament serà l’única esmena a la totalitat, amb text alternatiu, a la ponència oficial. Donant un cop d’ull a aquesta ponència alternativa, es constata que més enllà d’unes anàlisis autocrítiques (a partir del moment en què Carretero deixa de formar part del Govern) aporten ben poca cosa més, i en qualsevol cas el seu document no és, ni de bon tros, un full de ruta ni per al país ni per al partit.

[@more@]Estaria d’acord amb algunes de les crítiques que s’hi fan a la direcció d’ERC, només que els errors de plantejament ja hi eren quan Carretero era Conseller de la Generalitat. El document, a part de tenir un enfoc purament electoralista analitzant el perquè s’han perdut vots en les darreres eleccions acaba amb unes conclusions de molt curta mirada: revisar el pacte del govern d’Entesa, Candidatura de dignitat nacional, i potenciar les sectorials del partit. Proposar, un any després, revisar el pacte de govern em sembla realment molt poc seriós, i només contribuiria a acabar de donar la imatge d’un partit que va a la deriva fent el ridícul com ja vam fer en el referèndum de l’Estatut. La proposta de Candidatura de Dignitat Nacional té de pervers que significaria carregar-se les plataformes sobiranistes existents, que si algun valor tenen és el de no estar vinculades a cap partit (les que no ho estan) i per tant poder erigir-se en portaveus dels qui, al marge de les lluites partidistes, reclamen accions de veritable “dignitat nacional” i propostes més de país que de partit. Finalment, el tema de les sectorials d’ERC em sembla un tema intern irrellevant en un document com aquest.

Tweet

Tot sembla indicar que la presència catalana a la Fira de Frankfurt ha estat prou exitosa. Sense altra informació que la que donen els mitjans de comunicació, la impressió és que el Govern de la Generalitat, i concretament el Departament de la Vicepresidència de Josep Lluís Carod Rovira i l’Institut Ramon Llull, han fet una bona feina. Lògicament, la valoració dels resultats de la participació catalana a Frankfurt es pot fer des d’òptiques ben diferents: des de qui s’interessarà per la simple presència mediàtica de la realitat cultural catalana a Europa, a qui preferirà valorar amb xifres els nivells de negoci del món editorial a qui va adreçada la Fira, o qui es quedarà amb l’aprofundiment de les relacions entre escriptors catalans i de la resta d’Europa, l’increment de traduccions, etc.

[@more@]

De ben segur que també hi deu haver coses no tan positives: per als alemanys és molt difícil superar les connotacions negatives que els desperta el concepte de nacionalisme; hi pot haver hagut una part de la premsa alemanya o europea que s’hagi estranyat de l’absència d’autors catalans que escriuen en castellà, al marge de la influència dels mitjans espanyols que senten i generen un veritable odi contra tot allò que pugui ser català; i és possible que hi hagi hagut intervencions o activitats no del tot afortunades o reeixides.  

Per tant, és possible que des del Govern, i més concretament des del Departament de la Vicepresidència, es magnifiquin els èxits i els encerts, mentre que des d’altres perspectives s’intenti objectivar la realitat dels fets, fent esment dels errors, dels desencerts i de les possibles incomprensions que ha generat la presència catalana a Frankfurt. Tampoc ens ha d’estranyar que els mitjans de comunicació espanyol que vomiten permanentment odi contra Catalunya, contra els catalans i contra qualsevol mostra de la nostra identitat, falsegin una vegada més la realitat amagant els èxits que hi ha hagut a Frankfurt i magnificant-ne possibles errors, carències o contratemps. El que, de veritat, em resulta incomprensible és que alguns mitjans catalans, en un exercici d’autoodi encomiable, hagin seguit aquesta mateixa tònica tan espanyola de falsejar els fets fins a la indignitat per tal de combatre la cultura catalana.  

O és que amb aquesta actitud, aquests mitjans pretenen precisament posar en evidència que no es pot considerar com a catalana tota la cultura que es fa a Catalunya?

Tweet

 Amb aquest titular, Joan Puigcercós analitzava el moment efervescent que viu el ERC en uns moments en què el pessimisme, el desànim i la desconfiança envers els polítics ha calat en sectors importants de la societat catalana. Jo no gosaria erigir-me en portantveu o intèrpret de la voluntat de l’electorat, però podria estar d’acord amb ell en què no ens calen fugides endavant, salts al buit, o tornar a un cert essencialisme de dècades passades. El problema és que la seva actitud a la defensiva sembla més orientada a parapetar-se en l’immobilisme, a continuar amb la mateixa praxi política que ens ha portat al desconcert actual, que a trobar la sortida justa.

[@more@]

Sorprèn la incapacitat de bona part dels nostres dirigents a l’hora d’analitzar el perquè del descontentament que es viu en els sectors nacionalistes (dins del partit i fora del partit). Una incapacitat que els porta a analitzar de forma maniquea tota la problemàtica general del país, sense ni una punta d’autocrítica, considerant en termes fonamentalistes que fora de nosaltres no hi ha salvació. És cert que hi ha una temptació creixent d’apostar per fugides endavant, i de fer volar coloms. Però caldria veure quina part de responsabilitat hi té la direcció d’ERC que no ha sabut compaginar, al meu entendre, la responsabilitat de govern amb els compromisos ineludibles que comporta un pacte en el qual no som majoritaris, amb el manteniment d’una línea coherent amb els nostres principis de fermesa en la defensa dels drets nacionals. 

Jo no voldria tornar a aquella època en què tot es reduïda a cridar una i mil vegades la paraula independència, però tampoc em resigno a la manca d’ambició nacional que ha evidenciat aquest govern del qual formem part. Una manca d’ambició nacional en la pràctica de govern que després volem compensar carregant contra els altres, traïdors o botiflers, i fent propostes tan il·lusòries i fora de lloc com les d’afirmar que la nostra estratègia passar per esdevenir la força majoritària  i alhora posar una data per a un referèndum, sense haver entès que perquè sigui viable cal haver creat una xarxa de complicitats avui inexistent com a mínim entre les forces més obertament sobiranistes. 

Tweet

És realment d’admirar la facilitat amb què els nacionalistes espanyols han aconseguit que sembli normal considerar delicte la no realització de les declaracions que es poden considerar com a políticament correctes. Una cosa és recolzar o aplaudir la violència i l’altra és abstenir-se de fer-ne comentaris, o simplement analitzar-la des d’una perspectiva més àmplia que inclou bàsicament aquells elements que han generat o que han propiciat la violència. Sembla difícil argumentar jurídicament que pot ser un fet delictiu, i per tant punible, el fet de no sortir públicament a condemnar un determinat acte de violència.

 [@more@]

Aquesta setmana hi ha hagut dos actes de violència a l’Estat espanyol: un artefacte col·locat al País Basc i un altre al País Valencià. Un ha provocat un ferit i l’altre no, però tots dos han estat actes de violència amb una intencionalitat política clara. Quin criteri ha de seguir la justícia per poder afirmar que la no condemna d’un d’aquests atemptats pot ser delictiva, i que, com pretenen alguns, pot ser causa o motivació suficient per a sol·licitar la il·legalització d’una formació política?  Està en funció del ressò mediàtic que hagin tingut els actes de violència, o de la ideologia dels mitjans que se’n fan ressò? Algun jutge gosaria sentenciar que la no condemna d’un acte de violència és un fet delictiu, sigui quina sigui la ideologia dels autors de l’acte de violència i la ideologia dels qui no l’han condemnat?  

La sospita que la mesquinesa política de jutjar només en funció de la ideologia dels violents o de les víctimes es trasllada perversament a l’administració de la justícia, és inevitable.

Tweet

Fa un mes i un dia que els catalans celebràvem la nostra festa nacional, la Diada de l'Onze de setembre. Una diada commemorativa d'una derrota, d'un moment de la nostra història en què per la força de les armes se'ns van arrabassar les llibertats i les institucions pròpies. I defensem la idoneïnat de considerar aquesta data com la nostra diada nacional pel que implica de voluntat de recuperar allò que hi vam perdre.

Ara és el torn dels nacionalistes espanyols, que també celebren la seva diada nacional. Ells celebren, està clar, una victòria guanyada amb la força de les armes i que els va permetre la creació d'un imperi, part del qual s'obstinen encara a mantenir. La idoneïntat d'aquesta data també implica per a ells la voluntat de mantenir la seva conquesta. Dos models de nacionalisme clars. Els uns defensant uns drets i uns elements d'identitat que els corresponen, els altres vanagloriant-se i defensant el dret de conquesta. 

[@more@]

Tweet

Aquests dies, parlant amb gent de la direcció del partit en relació a la Conferència Nacional i a les esmenes que he presentat al text de la ponència, he pogut constatar, una vegada més, la visió tancada i esbiaixada que es té de la realitat. No es tracta tant de posicionaments ideològics diferents ni molt menys contraposats, com d’una negativa a veure amb una mica més d’objectivitat el que passa al nostre entorn. Sembla que els vingui de nou que algú els digui que hi ha un fort descontentament en el nacionalisme català (no només a dins del partit) per la política seguida fins ara, i que no es percep cap mena d’ambició nacional tant en aquest govern com en l’anterior.

[@more@]

La resposta acostuma a ser una ratificació del maniqueisme que traspua tot el document de la Ponència: nosaltres som els únics que defensem de veritat la via sobiranista, i per tant hem de basar l’estratègia en enfortir-nos per tal que, quan siguem la força majoritària, puguem plantejar l’exercici del dret a decidir. I el que fa la resta, o són moviments i plataformes satèl·lit que posem al nostre servei (cosa que representaria la mort o invalidació d’aquestes plataformes), o són banalitats i cortines de fum dels altres que no cal tenir en compte. Per entendre aquesta mena de posicions maniquees, i constatar-ne la seva perniciositat, només cal ficar-se en el món del sobiranisme convergent o en el d’altres grups, corrents interns del partit o sectors més radicalitzats, per veure que arreu hi ha gent amb les mateixes visions maniquees, només que adaptades cadascuna a la seva realitat. 

Resulta sorprenent (i irresponsable) el menysteniment que desperten al si d'ERC els moviments interns de CDC, amb la seva proposta de “Casa gran del Catalanisme”, com ja va passar amb la seva proposta de forçar un nou Referèndum en cas de retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. És exactament igual que el menysteniment que desperta en determinats sectors de la direcció de CDC (no en tots) la proposta d’avançar cap a una consulta popular el 2014, o la visió sovint catastrofista que es fa des de determinats sectors del Reagrupament, i no cal dir dels entorns més radicals (CUPS…). El problema no està en dilucidar quin maniqueisme és el bo, sinó en desterrar aquestes visions tancades i entendre que cal teixir una xarxa de complicitats, perquè totes i cadascuna d’aquestes visions del sobiranisme són imprescindibles per a assolir l’objectiu final. Propostes com les de la Jornada per al Futur Institucional de la Nació Catalana, a iniciativa d'Òmnium Cultural, haurien de contribuir a acostar posicions, i traçar conjuntament les grans línies de futur per al país.

Tweet