Bloc de notes de Josep Romeu

Fa uns dies el Ministre de Cultura espanyol manifestava que es querellaria contra l’IEC per haver emprat el terme Països Catalans en una exposició commemorativa del seu centenari. Atenia així a les protestes encetades per la premsa ultra (en aquest cas l’ABC) i recolzades lògicament per PP, el mateix partit que s’inhibeix quan es produeixen (de forma permanent i impune) agressions físiques a entitats i persones que volen expressar la seva catalanitat. I el dia 4 d’octubre la magistrada Ana Ingelmo, obligava a a canviar de llengua i a parlar en espanyol a un testimoni en el cas de l’homicidi de Josep Maria Isanta, a Berga. És un dia a dia, al qual ja ens hem acostumat, sense que es generin excessives reaccions ni per part de la societat ni per part de les nostres institucions.

 [@more@]

No sé si les amenaces ultres i del Ministre han tirat endavant, com tampoc sé la reacció de l’IEC. Espero que hi hagi la suficient dignitat per part de la màxima institució cultural catalana com per obviar aquesta mena d’agressions, i que no facin com els responsables de Catalunya Ràdio que aviat van cedir a les pressions de l’extrema dreta per a readmetre una persona que no complia els requisits per a exercir la seva funció en aquest mitjà. En el cas de la magistrada del cas Isanta, que va simular desconèixer la legislació vigent que permet declarar en la llengua oficial de Catalunya, o que coneixent-la se la saltava a la torera (se’n diu prevaricació, d’això?), ha estat l’Associació de Juristes en Defensa de la llengua pròpia la que ha sortit en defensa de la legalitat i de la llengua catalana (declarada il·legal per aquesta magistrada) anunciant que posaria una denúncia davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Si els fets haguessin anat a l’inrevés, que un magistrat hagués impedit a un testimoni expressar-se en castellà, hi hauria hagut un escàndol majúscul, el Consell General del Poder Judicial hagués intervingut immediatament sancionant el magistrat en qüestió, i el TSJC hagués admès a tràmit qualsevol denúncia i resolt amb celeritat i contundència el cas, i per suposat ningú, ni partits ni institucions hauria sortit en defensa de l’hipotètic magistrat. 

Per suposat que, amb els escassos recursos de què disposen, les entitats cíviques catalanes i valencianes intenten respondre a les agressions que pateix la cultura catalana al País Valencià, i que entitats com l’esmentada Associació de Juristes fan una magnífica tasca en defensa de la llengua. Però, i les nostres Institucions? Quina és l’actitud i la resposta del Govern català?. Algú potser em dirà, i jo ho desconec, que per sota mà o discretament ja s’han fet algunes gestions prop del Ministeri de Cultura o dels organismes de l’àmbit judicial pertinents per tal d’evitar que continuïn aquestes agressions contra la cultura catalana. Però de ben segur que els catalans voldríem veure en el nostre govern una actitud més ferma i decidida, pública i oficial, en la defensa dels nostres drets i de la nostra identitat, voldríem veure en els nostres representants una actitud de més dignitat i ambició nacional.  

Tweet

Les imatges que ens arriben de Birmània són certament esfereïdores, com ho són sovint les que ens arriben d'altres indrets del món, i ho podrien ser molt més si l'interès periodístic ens acostés a altres móns i conflictes oblidats. Però hi ha un aspecte que em crida especialment l'atenció. Són les dues visions que ens acostuma a donar TV3 d'aquesta mena de conflictes, com si no entressin en col·lisió entre sí: La visió més oficialista dels noticiaris al costat de la visió més real i incisiva del 30 minuts.

 [@more@]

Mirem el noticiari i ens passen les imatges de la repressió militar contra el poble birmà, sempre de lluny (perquè el règim no permet lògicament l’enregistrament de les seves atrocitats), presentant-nos una dictadura que actua amb mà de ferro per controlar la situació. No es parla de crims ni de terrorisme, sinó simplement d’excessos de l’exèrcit, remarcant que s’han anat apaivagant els moviments de protesta; es parla de les limitacions de la llibertat d’informació, fins que d’acord amb aquestes mateixes limitacions es deixarà de parlar del conflicte. Però tampoc es parla del paper de la comunitat internacional, més enllà de les lentes i ineficaces gestions que es fan a les Nacions Unides. 

Tot seguit, mirem el 30 minuts i se’ns presenta una realitat molt més esfereïdora, no ja per la brutalitat del règim sinó sobretot per la complicitat de la comunitat internacional. Si hem de donar per certes les informacions que ens donen en aquest programa, el lògic seria que es posés en marxa el Tribunal Penal Internacional, que es trenquessin relacions diplomàtiques i comercials amb un règim terrorista d’aquestes característiques, i que es centressin tots els esforços per socórrer la població agredida i detenir els autors i còmplices de tants assassinats. Però, no. Hi ha massa interessos en joc: Rússia i Xina sempre han estat bons aliats del règim Birmà, França i els Estats Units hi tenen massa interessos econòmics… El terrorisme deixa de ser punible quan és rendible. Els governs occidentals no tenen cap mena d’inconvenient a l’hora de tractar amb el règim birmà i de rebre amb honors els seus representants. I sobretot, no tenen cap mena d’inconvenient per establir-hi relacions comercials, i proveir el règim de material militar i antidisturbis.  

El 30 minuts, un cop a la setmana, és oblidat fàcilment per la reiteració dels noticiaris en què els col·laboradors del règim terrorista són presentats com a honorables homes d’Estat.

Tweet

Les imatges que ens arriben de Birmània són certament esfereïdores, com ho són sovint les que ens arriben d'altres indrets del món, i ho podrien ser molt més si l'interès periodístic ens acostés a altres móns i conflictes oblidats. Però hi ha un aspecte que em crida especialment l'atenció. Són les dues visions que ens acostuma a donar TV3 d'aquesta mena de conflictes, com si no entressin en col·lisió entre sí: La visió més oficialista dels noticiaris al costat de la visió més real i incisiva del 30 minuts.[@more@]

Tweet

En determinats medis nacionalistes ha sorprès la poca o nul·la reacció que hi ha hagut davant l'anunci fet per AENA en referència a l'adjudicació de la nova Terminal Sud de l'Aeroport del Prat. Alguns s'explmaven dient que, en coherència amb aquell acte del 22 de març organitzat per la Cambra de Comerç, ara s'hauria d'haver sortit a la palestra, perquè és evident que la solució salomònica aquí pren tot el seu sentit més literal. I fins i tot algun mitjà de comunicació nacionalista es preguntava com s'ho havia fet la Ministra Àlvarez per a comprar el silenci dels empresaris catalans.

És possible que hi hagi tanta ingenuïtat?

[@more@]

Costa de creure que algú es pensés seriosament que aquella trobada del 22 de març a la seu d'IESE, on s'hi aplegà la Cambra de Comerç, Foment del Treball, el RACC, i una bona representació del món econòmic català, suposés un gir respecte a la posició de submissió habitual fins aleshores. Algú, com per exemple els autors de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana…", ho presentaven com si la força dels fets (escandalosos, certament) hagués fet obrir els ulls a l'empresariat català.

En els meus comentaris publicats el mes d'agost ja advertia que no es podia ser tan il·lús (com pot ser que els nostres dirigents tinguin una visió tan escassa i primària de la realitat?). Ja feia notar que més que una anàlisi seriosa era un muntatge per a fer-s'ho venir bé: com que l'argument era que nosaltres tenim la raó, fins i tot els empresaris catalans (majoritàriament votants del PP) acaben venint-nos al darrere, si no per convicció ideològica per la força de la realitat (la que nosaltres hem dibuixat a la nostra manera). I així ens va.

Ara, el Ministeri ha resolt el tema de l'Aeroport de Barcelona, consolidant-lo com un aeroport satèl·lit del de Madrid, beneficiant lògicament Iberia perquè és l'empresa que millor lidera la centralització del panorama aeronàutic espanyol. I no reacciona l'empresariat català, avesat i conformat amb el pont aeri (i si convé traslladar alguna seu central a la capital d'Espanya, tampoc se'n fa problema), però tampoc reacciona el nostre govern, submís com sempre als designis del poder central.

Això sí, després, en les discussions internes del partit, competirem ridículament per veure qui és més independentista.

Tweet

Sovint ens arriben des de llocs ben diversos campanyes a favor de la llengua, en defensa de la nostra identitat, per la preservació del territori, o per protestar contra qualsevol acció que podem considerar injusta. Sovint també, sense entrar en matisos, podem estar-hi d’acord i per tant ens hi solidaritzem adherint-nos a la campanya. És el que m’ha passat ara, en adherir-me a la campanya endegada des d’Eurotribune a favor del “Català a Europa”.  
   http://www.eurotribune.eu/popups/campanya.asp?idioma_activo=1

Envio la meva adhesió, convençut que no podia fer altra cosa, però tinc els meus dubtes sobre l’eficàcia i l’oportunitat d’aquesta mena de campanyes.

 [@more@]La campanya és per demanar “al Ministeri d'Afers Exteriors espanyol que incloga el català, l'euskara i el gallec al Tractat Europeu que es discutirà les properes setmanes, així com, també, que estes llengües siguen incorporades de ple dret a la llista d'idiomes oficials de la Unió Europea…” Probablement ja no en sabré gaire res més del resultat de la campanya, que pot passar bastant desapercebuda més enllà dels cercles habituals. I és possible també que el resultat sigui discret o, com a mínim, que no assoleixi l’adhesió massiva que sembla que hauria de despertar una iniciativa com aquesta, que de ben segur comparteix una àmplia majoria de la població del país. Ja sé que tothom té tot el dret d’endegar una campanya si ho creu convenient, però la realitat és que massa sovint apareixen aquesta mena de campanyes fruit d’una iniciativa molt localitzada, sense un suport o un acord previ de sectors més representatius de la societat catalana. El resultat sol ser decebedor per la migradesa dels resultats obtinguts, i que sovint no tenen massa transcendència pública.  Però també pot ser desencoratjador per als mateixos que l’han iniciada en veure que tot i la raó que els empara la iniciativa no desperta l’entusiasme que ells mateixos hi ha posat. Pot arribar a cansar al ciutadà que, al marge de la seva coincidència amb la proposta que se li fa, veu que no serveix de gran cosa anar signant adhesions aquí i allà. I, al capdavall, potser estem gastant un recurs que pot ser realment útil en determinats moments. 

Tweet

Resulta veritablement insultant que en el debat sobre la configuració de l'Estat apareguin individus defensant les seves posicions ultres en nom d'un suposat "Estat de dret". Al marge que aquest Estat tampoc seria el meu, en cap cas es pot anomenar Estat de dret a aquesta mena de conxorxa de poders fàctics i no fàctics. La mateixa elaboració de la llei de partits feta per a perjudicar o il·legalitzar una determinada força política ja era una vulneració d'un principi jurídic en la mesura que no es tracta d'una llei per a ser aplicada al conjunt de la ciutadania sinó feta ex professo per a un determinat col·lectiu. Però és que la seva aplicació, i les accions arbitràries de la justícia en funció de l'afany de protagonisme de cada jutge o de l'interès del partit amb el qual simpatitzen no permeten parlar d'altra cosa que de prevaricació com a sistema i de corrupció generalitzada.

 [@more@]

A què vénen ara aquestes detencions generalitzades de dirigents de la il·legalitzada batasuna, quan fa anys que estan actuant públicament, amb més o menys entrebancs, quan repetidament se'ls ha impedit fer determinades accions en nom del partit però sense detenir-los, quan la mateixa justícia espanyola ha dictaminat que la il·legalització de l'organització no conculcava els drets individuals dels seus membres, quan el que estava en discusió era si altres grups o partits podien reunir-s'hi de forma oficial? Res de nou, ni res no ha canviat, excepte l'escenari polític.

Al PSOE li interessa ara, de cara a les eleccions generals, recuperar el vot ultranacionalista espanyol que podia haver perdut durant la treva d’ETA. A més, d’alguna manera o altra havia de respondre a les intencions d’Ibarretxe de fer una consulta al poble basc. I per tant ha posat en marxa tota la seva maquinària electoral: els membres del seu govern, prometent i tapant forats arreu; els militants del seu partit, fent actes explicatius arreu del país; els mitjans de comunicació que controla i els periodistes afins, fent que recuperi la imatge d’home fort que per damunt de tot defensa la sacrosanta unitat de la pàtria; i l’aparell judicial, el que controla, que es posa al seu servei, encara que sigui amb mesures insostenibles des del punt de vista jurídic.

En aquest cas pot jugar fort, perquè sap que no serà el PP el qui l’acusi de corrupció o de prevaricació (en tot cas l’acusarà de no haver-ho fet abans).  Les lleis, l’Estat de dret, els principis democràtics i el respecte pels drets individuals (dels col·lectius ja ni en parlo), se’ls passen pel forro. Qualsevol demòcrata s’hauria de sentir avergonyit de pertànyer a un Estat on la corrupció ha arribat fins a aquests extrems. A nosaltres ens queda el consol, o el desconsol, de pensar que el nostre Estat ni tan sols no pot ser corrupte.

Tweet

Un espectacle depriment ens donen els nostres governants, dia sí dia també, gestionant a la deriva el poder que els ha atorgat la ciutadania. S’elaboren lleis i reglaments o es prenen decisions, sovint de forma improvisada, que després no es gosen aplicar o que finalment s’han de retirar davant la pressió mediàtica. No hi ha dubte que el Tribunal Constitucional retallarà el text estatutari, i que per tant limitarà sensiblement la capacitat d’autogovern de Catalunya. Però no és que aquest organisme controlat pel PP, amb la connivència del PSOE, es vegi amb cor de retallar i condicionar l’autogovern, davant la passivitat i la indolència del Govern de la Generalitat, sinó que per fer-nos ajupir el cap també s’hi veu amb cor, i se’n surt, un mitjà de comunicació com El Mundo. El diari ultra, una vegada més, s’ha sortit amb la seva i ha fet rectificar una decisió presa per Catalunya Ràdio en reclamar a una periodista capacitació professional per exercir en aquest mitjà.

[@more@]

Potser, caldria demanar-se prèviament a qui se li va ocórrer contractar algú, per a una feina basada en l’expressió oral, que no està capacitat per a exercir la seva tasca. Á quina emissora espanyola contractarien a un locutor o a un col·laborador que no fos capaç d’expressar-se en castellà!. La contractació de l’escriptora Cristina Peri Rossi per a un programa de Catalunya Ràdio era una vulneració dels reglaments que té establerts la Corporació Catalana. Es tracta d’una simple qüestió de capacitació professional, perquè en aquest mitjà es treballa amb la llengua, i per tant ha de ser un requisit indispensable com ho és exigir que se sàpiga de medicina per exercir de metge. 

Resulta, però, que l’aplicació de la lògica més elemental que s’aplica arreu del món i el compliment de la normativa vigent no agrada al diari el Mundo. I el poder d’aquest diari és molt més important que la capacitat de decisió del Govern i de les pròpies normatives; o millor dit, el Govern de la Generalitat li atorga a aquest mitjà una autoritat i una capacitat de fiscalització tal que, obedient i submís, fa rectificar la direcció de Catalunya Ràdio, readmetent la periodista en qüestió. Per posar-nos de genolls no ens cal la decisió del tribunal Constitucional.

Tweet

En política, estem avesats a sentir, i sovint a formular, unes frases grandiloqüents que poden sonar més o menys bé, però que estan mancades de sentit, de realisme o de claredat. Per exemple, quan volem emfatitzar que la nostra posició és nacionalista i és d’esquerres, sentim i llegim frases com aquestes “Els drets socials són indestriables dels drets nacionals, i els drets nacionals són indestriables dels dret socials”. Aquest és un error que ja fèiem quan érem a Nacionalistes d’Esquerra.  [@more@]

No em refereixo, està clar, a què sigui un error defensar alhora els drets nacionals i els drets socials, sinó que l’error està en barrejar-los i sobretot en condicionar els uns als altres. Una cosa és que els nostres objectius siguin múltiples, i que per tant treballem en ambdues direccions, i l’altra és que excloguem com a companys de viatge els qui no comparteixin tots dos objectius. Cosa que tampoc és certa, perquè a l’hora de la veritat no tenim cap mania per associar-nos amb els qui podríem compartir una visió social progressista, però que hi discrepem frontalment a l’hora de defensar els drets nacionals, mentre que fem escarafalls per associar-nos amb qui podríem compartir una visió nacionalista, encara que diferim pel que fa al model social. 

Podem dir que nosaltres aspirem a fer dels Països Catalans una nació lliure, i que dins d’aquesta nació, en la qual segur que hi haurà sectors més conservadors i sectors més progressistes, nosaltres ens situarem en l’espai de l’esquerra. Podem dir que nosaltres defensem una via sobiranista des d’una perspectiva d’esquerres. O fins i tot podem dir que, assolits els objectius nacionals, ens seria més fàcil defensar els drets socials. El que no podem dir és que ambdues coses són indestriables, perquè seria tant com dir que són inviables. No sé si finalment ens en sortirem com a país, si podrem satisfer això que anomenem drets nacionals, però en qualsevol cas, només serà possible si ho fem plegats, dretes i esquerres. Perquè en qualsevol hipòtesi de futur, amb un major o menor grau de reconeixement dels nostres drets nacionals, sempre hi haurà al país una diversitat ideològica. Crear una majoria social que opti per la sobirania, forçosament transversal, ha de ser per nosaltres un objectiu paral·lel, però no vinculat o condicionat, a la permanent tasca de defensa dels drets socials. 

Podem treballar plegats amb altres grups d’esquerres per a defensar els drets socials, però forçosament haurem de treballar plegats amb les altres forces nacionalistes per defensar els drets nacionals. Negar-s’hi, com sembla que fan alguns dirigents d’ERC, és boicotejar qualsevol procés cap al reconeixement dels nostres drets nacionals. 

Tweet

Des de fa molt de temps, les llistes d’espera en la sanitat pública catalana són el punt més negre d’aquest servei tan bàsic per als ciutadans. Per a una visita, algun tipus d’exploració o prova més sofisticada i ja no diguem per a una intervenció, sovint els temps d’espera són exagerats. Tots els governs diuen que ja estan treballant per a reduir aquestes llistes d’espera, però la gent continua trobant-se en el dilema de si és prudent esperar el temps que assigna la sanitat pública o si no queda altra solució que optar per la privada. Això els que poden, està clar.[@more@]Per això, es diu que des de l’administració, d’acord amb els interessos privats, sempre s’ha procurat mantenir unes certes deficiències en el Sanitat Pública, per tal d’afavorir la privada. En qüestions de salut, quan a algú li diuen que haurà d’esperar mesos per a una visita, per una ressonància o un escàner, o per a una operació, la gent no se la juga ni s’està de romanços; i, si pot, acudeix a la privada. Ës ben habitual que tot i tenir la tarja de la seguretat social, hom disposi d’alguna assegurança privada o estigui apuntat a alguna mútua, a part de fer ús de consultes i tractaments de caràcter privat. Això ja ve de lluny i no sembla que porti camí de resoldre’s, malgrat les promeses que també vénen de lluny. Més aviat sembla que es vulgui donar un pas més en la direcció contrària. En determinats centres hospitalaris de caràcter públic, cada vegada més amb formes de gestió privada, s’hi fan també visites, exploracions i intervencions privades. Diuen que és per a rendibilitzar els recursos públics. Però si abans, quan algú anava a l’Hospital de referència i li deien que havia d’esperar mesos per a poder-lo atendre, optava per acudir a un centre pivat, ara es pot trobar amb què és el mateix centre públic de referència el que li ofereix, si no vol esperar tant de temps, fer-ho allà mateix en un termini molt més curt, però pagant. És a dir, que és el propi centre públic el qui allarga els temps d’espera dels qui hi acudeixen per la Seguretat Social, per tal de reservar espais per si algú vol optar per fer-ho privadament.

Tweet

Esquerra Republicana de Catalunya és, pràcticament, l’únic partit català que es declara obertament com a no monàrquic. I, malgrat tot, no n’ha fet mai una qüestió prioritària, cosa que em sembla del tot assenyat i correcte. Si en algun moment hi ha hagut algun tipus d’acció antimonàrquica, no solament no ha sorgit d’ERC, sinó que més aviat se n’ha hagut de desmarcar, com ha passat amb els fets que es van iniciar a Girona i que gràcies a la premsa espanyola han anat fent bola de neu arreu del país. Si més no resulta curiós que la maquinària de l’Estat hagi de fer una contraofensiva en defensa de la monarquia quan, frontalment, només és posada en qüestió per sectors molt radicalitzats (amb tots els respectes que em mereixen) i, en tot cas, extraparlamentaris.

 [@more@]

El Govern de la Generalitat, del qual participa Esquerra, ha condemnat les accions de protesta antimonàrquica i ha demanat respecte per la monarquia. Entenc que Esquerra, tot i que potser és el que li demanarien determinades bases, no podia sortir amb estirabots posant-se de ple al costat dels qui cremen fotos pel carrer. Però, en tot cas, m’ha semblat una actitud excessivament cautelosa i poc valenta en limitar-se a dir que cremar unes fotos no s’ha de considerar un delicte, cosa que també han dit altres partits que no es declaren republicans. Sense que aquest hagi de ser un tema cabdal en l’agenda política d’Esquerra, entenc que potser sí que començaria a ser hora de posar la qüestió damunt la taula. D’alguna manera, trencar un dels tabús d’aquest Estat del qual ens volem alliberar, i que ells mateixos reconeixen que és una de les garanties de la sacrosanta unitat.

Per exemple, quan surt el rei i els partits nacionalistes espanyols (PSOE-PP) cantant les excel·lències de la monarquia com si aquesta fos sinònim de democràcia, potser caldria recordar, a part de la procedència franquista del monarca, la seva actitud davant de fets com el 23-F. Ja n’hi ha prou de tantes mentides sobre el que va succeir aquell dia: el Rei va sortir en defensa de la democràcia, ja de matinada, quan devia veure que el cop no tenia possibilitats de tirar endavant. Fins i tot admetent que ell no hi estigués directament implicat (cosa que molta gent es permet de posar en dubte), és evident que la seva actitud va ser de pura covardia, d’incapacitat i de falta de decisió a l’hora de defensar les institucions democràtiques.

Tweet