Bloc de notes de Josep Romeu

Durant la campanya electoral d’ara fa un any, l’esquerra però especialment els socialistes catalans carregaven durament contra les propostes d’Artur Mas per considerar-les retrògrades i representatives d’una política descaradament de dretes. La idea de donar xecs generalitzats per a determinats serveis públics, que després es poden fer servir utilitzant aquests serveis públics o acudint als privats, no era precisament una idea esquerranosa. Tampoc es podia esperar que de CiU sorgissin propostes d’esquerres, està clar.  

Però, heus aquí que a les envistes d’una nova contesa electoral ara és Zapatero qui fa propostes que semblen calcades de les d’Artur Mas.

[@more@]

 Tres reflexions ràpides sobre aquest fet que no és nou en política:

Els socialistes catalans seran coherents amb el que deien abans i continuaran dient que aquesta pràctica dels xecs és retrògrada i representativa d’una política descaradament de dretes? O quan la fan ells ja deixa de ser de dretes?  

Els convergents carregaran ara contra les propostes socialistes, o els acusaran d’electoralisme? O bé els acusaran de plagi i demanaran drets d’autor? 

I finalment. Des dels socialistes, però també des d’Esquerra, sovint es cau  en el maniqueisme d’imaginar que a l’arc parlamentari hi ha dos blocs diferenciats, el de la dreta i el de l’esquerra. I que per tant, no seria coherent, per exemple, que Esquerra pactés amb un partit que és tan de dretes i retrògrada que proposa coses com les ajudes en forma de xecs. A Madrid, PP i PSOE s’acusen alternativament de copiar-se els uns als altres el programa de política econòmica, i ara Zapatero plagia el programa de CiU. A la pràctica, les polítiques que es poden fer des del govern no tenen massa marge de maniobra, i sovint les diferències són més de matís, de gestos, o basades en aspectes més aviat simbòlics.  

Sens dubte que hi ha molta incoherència en la política. Tanta, que arriba un moment que ja no es pot parlar d’incoherència, sinó de perversió.

Tweet

Ibarretxe ha fet el pas posant data a una consulta popular en la qual els bascos haurien de pronunciar-se sobre el seu futur. De fet, és una rectificació respecte al posicionament que va mantenir durant un cert temps, quan deia que faria la consulta quan ETA hagués deixat les armes. Ara obre un procés que no té per què estar condicionat als capricis o a la incapacitat o falta de voluntat negociadora d’ETA i del Govern espanyol de torn. Al País Basc hi ha una majoria de Govern que està perfectament legitimada per a fer una consulta democràtica per saber quina és la voluntat del seu poble. I només caldrà que hi hagi una majoria social suficient com perquè aquest poble decideixi quin ha de ser el seu futur.

[@more@]

Naturalment, la democràcia aterroritza tant a la dreta cavernària de sempre, com a la més maquillada que representa Zapatero. Però són ells els qui no estan deixant cap altra opció als pobles que aspiren a ser respectats com a tals. Tornarem a sentir frases tan inversemblants com les de titllar d’autoritarisme a qui dóna la veu al poble, a qui fa una consulta popular. I, tenint en compte que d’aquí a uns mesos hi ha eleccions espanyoles, ja podem imaginar que PP i PSOE rivalitzaran en erigir-se en defensors del nacionalisme espanyol més tronat. Res de nou. 

Tothom s’afanya a dir que el procés basc no té per què ser idèntic al català. És cert que no cal imitar tot el que facin els bascos, però la dignitat i l’ambició nacional, sí que és imitable. A Catalunya també hi pot haver una majoria perfectament legitimada per a fer una consulta popular, sempre que la mesquinesa dels nostres dirigents no ho impedeixi. Basar l’estratègia en esperar que alguna de les forces catalanistes sigui hegemònica equival a posposar eternament la possibilitat d’exercir el dret a decidir. És la complicitat d’aquests forces la que ha de donar una majoria social suficient per a endegar el procés. Ibarretxe parla d’un referèndum l’any que ve amb la previsió d’un segon, de caràcter decisori per al 2010; Catalunya pot tenir una majoria social per a concloure un procés semblant, tant se val que sigui el 2010 com el 2014.  

Tweet

Sovint, tant des de la direcció d'ERC com des de la direcció de CiU, es parla de la desorientació que viu avui el catalanisme. Penso que la desorientació no és tant de la militància o dels sectors sobiranistes en general, com dels seus dirigents. Per això, els uns s'inventen la història de refundar el catalanisme i els altres munten una Conferència Nacional més orientada a autojustificar-se que a projectar un veritable full de ruta per al país.

 [@more@]

Davant d'això, tenim uns sectors de la militància (de tots dos partits) que es limiten a seguir les consignes, no fos cas que quedessin malament amb la direcció, i no sortíssin a la foto (o a les llistes); tenim sectors més o menys organitzats al si dels partits que, sense aportar res de nou (les propostes de Reagrupament cauen globalment en els mateixos errors de la ponència oficial d’ERC) sembla que només aspiren a un relleu de persones, i aprofiten l’ocasió per prentendre liderar els moviments crítics; hi ha sectors, alguns militants però sobretot dels àmbits sobiranistes independents, que també ho aprofiten per a carregar contra tothom, creant una sensació de desànim general i creient utòpicament o il·lusòriament que és possible prescindir dels grans partits catalanistes; i finalment n’hi ha d’altres que, tant des de dins dels partits com des de fora, creuen que cal ser valents, crítics amb la desorientació que pateixen les direccions dels partits, però alhora constructius i crear sinèrgies de complicitat entre els partits catalanistes, que no s’haurien de reduir als dos partits esmentats, així com també crear una dinàmica d’entesa entre els diferents corrents, plataformes  i moviments sobiranistes, entenent que totes elles poden ser complementàries.

No cal dir que jo m’apunto a aquests darrers. Perquè tots plegats, partits catalanistes, moviments i plataformes, som imprescindibles.

Tweet

[@more@]

Una qüestió de matís, potser. Però que per mi no deixa de ser significativa. Ja se sap que, en aquesta mena de debats, des del Govern es fa un panegíric de la seva acció, mentre que des de l’oposició es blasmarà fins al deliri. El problema és que en el nostre cas ja renunciem a posar el país com a objecte de debat, que hauria de ser l’objecte de l’acció política. I optem per parlar del Govern. Una cosa és que el Parlament faci una reflexió sobre els problemes reals del país, i que com a conclusió en tregui unes orientacions polítiques que hauria de seguir el Govern, i una altra és que es parli d’aquest Govern, entenent que les resolucions que se’n derivin probablement ja s’orientaran a la resolució dels problemes del país.

En un país com el nostre, en què el Govern no té totes les competències que hauria de tenir, limitar el debat a l’acció d’aquest Govern suposarà sempre una visió parcial i limitada de la nostra realitat. Es tracta de debatre sobre el nivell d’eficàcia en la gestió de les competències que té atribuïdes el govern, o de debatre sobre les perspectives generals del país que ja inclourien els aspecte purament de gestió?. Gestió de Govern o Estat de la Nació?. El nom no fa la cosa, diu la dita. Però els espanyols, que sempre han tingut ambició, perspectiva i visió d’Estat, prefereixen la seva expressió “el hábito hace al monje".

Tweet

Després del caos d’aquest estiu en les infraestructures elèctriques de la ciutat de Barcelona, sembla que des del Ministeri d’Indústria hi volen posar remei. Semblaria que Joan Clos, havent estat alcalde de la capital catalana hauria de ser més sensible als interessos de la ciutat. Doncs, bé. Entre les seves propostes, hi ha el traçat d’una línia d’alta tensió que aniria de Cerdanyola a Santa Coloma, passant per Collserola. La proposta ja ha aixecat les protestes no només de grups ecologistes sinó del mateix Ajuntament de Barcelona. No a la MAT! és el seu crit de guerra.  [@more@]

Un es pot demanar si és que, ara, els socialistes catalans s’han adonat de l’impacte ambiental que provoquen aquesta mena de torres d’alta tensió, o si és que ja n’eren prou conscients, però pensaven que muntanya enllà hi havia pots vots en joc. Si l’opció del partit dels socialistes és la de considerar que aquesta mena d’infraestructures no són tan negatives per al territori, per què s’hi oposen ara que es necessiten a la ciutat de Barcelona. I si han canviat d’opinió, cosa ben legítima i respectable, és d’esperar que també canviïn en relació a la MAT que afecta les nostres comarques.  

No és ja una qüestió de demanar una mica de coherència, sinó d’exigir un mínim d’honestedat política. No es pot ser tan cínic com per imposar als altres el que no volen a casa seva.   

Tweet

Ja sé que totes les simplificacions resulten sempre imprecises, i, per la brevetat d’aquestes notes, la reflexió que vull fer ara ben segur que tindrà moltes imprecisions i mancances. Amb tot, volia fer un apunt d’un aspecte de la història del partit en els darrers anys perquè em sembla que té una especial rellevància en el debat intern en què està immers el partit. Els qui provenim de Nacionalistes d’Esquerra sabem que una de les nostres màximes preocupacions era conjuminar l’opció ideològica d’esquerres amb el posicionament independentista. És a dir, optàvem per anar cap a uns Països Catalans independents alhora que presentàvem un model de país concret, amb plantejaments de base socialista.

 [@more@]

L’arribada de l’Àngel Colom a la Secretaria d’ERC va suposar l’aposta decidida per l’independentisme fent, a més, que aquesta opció esdevingués normal en el panorama polític català. La seva va ser una aportació interessant i altament positiva per al país, ja que fins aleshores l’independentisme era quelcom molt marginal i gaire bé criminalitzat. Però, dit això, és evident que el seu projecte estava mancat de bases més sòlides, ja que tot ho basava en dir que els problemes del país es resoldrien quan obtinguéssim la independència. Carod Rovira, sense renegar de l’opció independentisme està clar, va donar molta més consistència ideològica al projecte, amb uns continguts socials d’esquerres, i transformant ERC amb un partit amb clara vocació de govern. 

El govern, però, en tant que gestió, és una poderosa maquinària que fàcilment absorbeix totes les energies del governant i fa que la pròpia dinàmica del dia a dia aparqui els plantejaments generals, i les motivacions inicials de la política. Ser al govern té unes servituds i uns condicionaments, que poden exasperar al ciutadà que havia posat les seves esperances en l’arribada al poder de la força independentista. Per això, ara hi ha qui reclama un nou gir del partit cap a l’opció independentista. L’equilibri no és de fàcil solució: no seria bo que el partit pretengués recuperar posicions numantines que ens retornés a la marginalitat, renunciant a ser una opció de govern amb capacitat per a ser decisius en la política catalana; però tampoc ho seria deixar-se portar per la pròpia dinàmica de la gestió que, des d’una posició minoritària, no podrà satisfer mai prou bé les expectatives creades. 

Davant d’aquest dilema, l’opció, des del meu punt de vista, no és tant de fer un gir en la direcció del partit com d’assumir amb fermesa i valentia aquesta situació. No podem caure en la demagògia de dir que hauríem de renegociar demà mateix el pacte de govern i demanar la lluna en un cove (siguem seriosos); però tampoc pretendre justificar la manca d’ambició nacional d’aquest govern de la Generalitat inventant termes com el nacionalisme social, o dient que ja construïm espais de sobirania quan millorem el servei de rodalies de Renfe. Hem de mirar de ser eficaços en la gestió i demostrar que som capaços de governar (com qualsevol altre partit), però això té ben poc a veure amb l'opció independentisme que representem. El pitjor que podem fer és enganyar-nos a nosaltres mateixos fent anàlisis on ens limitem a justificar les pròpies mancances.  

En continuarem parlant…  

Tweet

Els fets de Girona que van acabar amb la crema d’una fotografia dels reis espanyols podien haver passat més o menys desapercebuts, si no fos per la intervenció de la brunete mediàtica. El sentit comú dels demòcrates, estant més o menys en desacord amb la forma de manifestar-se, hauria considerat l’incident com una forma més de fer ús de la llibertat d’expressió. Però, està clar, aquesta no és la lògica de determinats mitjans de comunicació espanyols, ni de la maquinària de la justícia que els segueix com si fos la seva veu de la consciència. I ara, amb la manifestació de protesta per la inculpació d’algun dels participants en la crema de la fotografia, s’ha repetit la jugada. Sempre amb la complicitat de la nostra policia. La nostra?

[@more@]

Per a la primera inculpació va ser necessària la col·laboració dels Mossos d’Esquadra que, seguint les ordres rebudes, havien procurat identificar els manifestants. I el mateix han fet en aquesta segona ocasió. Des del Govern de la Generalitat se’ns diu que ells senzillament compleixen amb la seva obligació. En realitat la seva obligació és complir amb les ordres que els donen els seus superiors, és a dir el Govern. Podria semblar que els partits catalans, i concretament els que avui tenen responsabilitats de govern, se’n mantenen el marge: no estan d’acord amb la forma de manifestar-se, amb la crema de les fotos, però tampoc consideren que calgui considerar delictiva aquesta acció; amb més o menys contundència discrepen de la Fiscalia, però no deixen de col·laborar-hi;  apel·len a la llibertat d’expressió, però tampoc surten en defensa dels encausats. 

Però, això sí, es donen als Mossos d’Esquadra les ordres oportunes perquè identifiquin els autors de les protestes per si algun jutge o fiscal tingués una visió més restrictiva de la llibertat d’expressió. Un excés de zel basat en què, no solament cal estar amatent a possibles alteracions de la legalitat, sinó també a possibles males interpretacions d’aquesta mateixa legalitat. Aquesta és la funció de la nostra policia? Aquesta policia és la nostra?  

Tweet

Tots podem estar d’acord en què calen unes normes, sobretot quan es tracta de vetllar per la seguretat, el respecte pel medi ambient i la salvaguarda de l’interès col·lectiu. Ara bé, tinc la sensació que ens ha agafat una mena de dèria per regular-ho tot i portar les coses fins a extrems excessius. És el cas de les limitacions de velocitat en determinades vies urbanes pensades com a vies ràpides d’accés o de sortida de la ciutat. Posar una limitació de 50 km/h a l’entrada de la Meridiana de Barcelona, posem pel cas, em sembla exagerat.

[@more@]

Sempre ens han dit, per exemple, que quan es calcula el consum de gasolina d’un vehicle es fa pensant en una determinada velocitat, entre els 80 i els 100 kms/h, a partir de la qual el consum es dispara notablement. Ahir mateix vaig ser a Barcelona, i posant el cotxe al mig de la Meridiana a 50 Km/h, tenia la sensació de ser un perill públic. Els semàfors estan programats per poder-los trobar tots en verd, si es manté una velocitat d’entre 80 i 90 km/h, quan la circulació és fluïda. En canvi, anant a la velocitat màxima permesa, a part del perill que representa perquè tens la sensació que t’empenyen perquè estàs entorpint el pas, vas ensopegant contínuament els semàfors en vermell. 

Potser només és en aquests casos en què la circulació és molt fluïda, però de ben segur que la contaminació era molt més alta anant a 50 km/h, havent de parar a cada moment i mantenir una estona el cotxe en ralentir, que si hagués anat a 80 sense haver de parar a cada semàfor. En canvi, els dies i les hores d’aglomeració, la prohibició d’anar a una determinada velocitat hi és sobrera, està clar. Si els radars funcionen permanentment, les quantitats de multes deuen ser astronòmiques… i potser això explica molt més el fet que s’hagi pres aquesta mesura restrictiva, que cap altra pretesa motivació de defensa del medi ambient o de la seguretat vial.

Tweet

Com que la imatge ja l'hem vista moltes vegades, ens sembla d'allò més normal que els diputats al Parlament, o els regidors al Ple d'un Consistori, votin seguint les indicacions del cap de files, sense necessitat de pensar en la bondat o l'encert del tema que es posa a votació. Sovint, ni tan sols s'han escoltat els arguments que s'exposen des de la tribuna a favor o en contra; es pot anar a prendre un cafè al bar i entrar a l'hemicicle en el moment just de votar (els grups parlamentaris tenen fins i tot un timbre per avisar-los). És la dinàmica parlamentària habitual arreu del món, diuen, i per tant no cal fer-se'n cap problema. Potser sí. Però si les coses van d'aquesta manera, es podrien reunir els portaveus, i sabent la representació que té cadascú, fer les votacions en una petita sala de reunions sense necessitat de la parafernàlia del Ple amb tota la plèiade de diputats autòmates. 

[@more@]

Més greu, encara, és que aquest mecanisme corporativista es traslladi al si de les organitzacions polítiques. Sovint no es vota el candidat idoni, ni la proposta més escaient, sinó el que correspon al sector al qual se suposa que un està adscrit, sigui del corrent oficialista o sigui d'un corrent crític o alternatiu. Aleshores, la militància i la participació en els debats interns del partit, igual com el seguiment que poden fer els ciutadans de l'activitat política al Parlament o als Ajuntaments, perd tot l'interès. Els resultats de les votacions no reflexen les conclusions d'un debat o d'una contraposició d'idees i projectes sinó una simple i mecànica correlació de forces, que ja es pot saber a priori.

A qui pot interessar, doncs, aquesta mena de funcionament? Als professionals il·lustrats de la política que ja els va bé l'allunyament de la ciutadania, i de la militància; als qui entenen la política com una escala per accedir, a nivell personal, a cotes de poder (i a viure del "cuento" que diu la gent); als qui no tenen estratègies de país o d'ideals polítics, sinó estratègies personals per a les quals necessiten el suport corporatiu d'altres que tinguin els objectius personals compatibles. Però, és evident que no pot interessar a una majoria dels ciutadans que esperen solucions als seus problemes, que confien en la fermesa i la coherència dels seus dirigents.

El desencant per la política i el cansament dels polítics que palesa bona part de la ciutadania no és fruit de l'atzar ni de cap inèrcia inevitable, sinó el resultat d'un forma d'actuar interessada i promoguda des de les esferes dels partits polítics.  

Tweet

Els mitjans de comunicació, arreu del món, donen una visió força limitada de la realitat més enllà de les pròpies fronteres. Sigui per falta de mitjans, per desconeixement, o per falta d’interès, el cert és que hom es dedica a les informacions “nacionals”, mentre que en l’apartat d’Internacional el panorama es redueix a quatre o cinc escenaris més o menys d’actualitat. Això fa que els catalans, llegint la premsa d’aquí sapiguem ben poca cosa del que passa a l’interior de la Xina, del que passa amb els samis del nord d’Escandinàvia o de les lluites internes existents a Nigèria. I per contra, a la premsa internacional, Catalunya hi apareix en comptades ocasions, i encara sovint per a presentar la nostra realitat de forma distorsionada.

 [@more@]

No cal dir que els mitjans de comunicació europeus ens parlen, cada dia, del que s’esdevé als Estats Units, a França o a la Gran Bretanya. I malgrat tot, aquests països compten amb polítiques informatives de cara a l’exterior. Utilitzen, està clar, la poderosa maquinària de l’Estat, sense estalviar-hi recursos, però també altres mitjans més simples per anar penetrant en l’opinió pública internacional. I si ho fan aquests països que ja són el centre d’atracció dels mitjans de comunicació d’arreu del món, què no hauríem de fer nosaltres que no solament no hi solem sortir, sinó que quan ho fem és de forma distorsionada o com a una peça més de l’Estat espanyol. 

La veritat és que ben poca cosa es fa des de la Generalitat de Catalunya en aquest sentit. I si hi havia alguna iniciativa de la societat civil, com l’Eurotribune editat a Brussel·les, o el butlletí que quinzenalment editava l’Observatori de la llengua catalana, tampoc ha comptat amb el suficient suport de les institucions. I, per tant, tampoc ha preocupat excessivament que deixi d’editar-se.  

Algú dirà que una política informativa de cara a l’exterior és molt costosa. Suposo que deu ser cert. Però també ho és que estratègicament, si de veritat en algun moment pretenem exercir el dret a decidir apel·lant a la legitimitat de la voluntat dels catalans, més que a la legalitat constitucional, ens caldrà el suport i la complicitat internacional. I això no serà possible si abans no s’ha fet una veritable política d’informació de cara a l’exterior. Donar suport a les iniciatives ja existents no és gens costós, i l’edició de butlletins com el que (ho dic a títol d’exemple) edita el departament d’Estat dels Estats Units, “USINFO-NOTICIAS el Servicio Noticioso desde Washington en español”, tampoc.

Tweet