Bloc de notes de Josep Romeu

Esquerra Independentista, el sector crític d’ERC liderat per Uriel Bertran i Hector Bofill entre altres, ha presentat les seves esmenes a la ponència preparatòria de la Conferència Nacional del partit “Construïm una nació sobirana…”. D’una primera lectura de les seves esmenes en trec dues conclusions contradictòries: D’una banda sembla un plantejament més meditat i més sòlid, en la mesura que no pretén només justificar l’acció de govern, i que realment vol recuperar l’ambició nacional del partit que ha perdut a la pràctica en els darrers anys. Però de l’altra, no deixa de caure en el mateix parany de basar l’estratègia en aconseguir que el partit assoleixi una posició hegemònica en el panorama polític català.

[@more@]

De fet, les esmenes que presenta Esquerra Independentista ja deixen clar des del principi que es tracta d’un “Full de ruta del partit”, és a dir d’un pla per a recuperar la credibilitat i el suport electoral del partit. La qual cosa no em sembla malament, si més no és un acte d’honestedat en no pretendre confondre el “Full de ruta del partit” amb el del país, que igualment quedaria per fer. Em sembla ben legítim i positiu elaborar plans i estratègies per a fer créixer el partit tant com sigui possible, sempre que no condicionem l’avançar cap a l’exercici del dret a decidir al fet que ERC assoleixi una posició hegemònica. L’important és que hi hagi la majoria social que ha de fer possible aquest pas, entenent que haurem de comptar amb amplis sectors que avui són a CiU, al PSC i a IC, i que hi continuaran sent.  

Les esmenes d’Esquerra Independentista no qüestionen moltes de les anàlisis esbiaixades que hi ha en el text de la ponència. No sé si perquè hi coincideixen o perquè prefereixen no entrar-hi per tal de centrar el debat en les esmenes més pragmàtiques o per tal de no enfrontar-se excessivament amb la direcció del partit. En canvi, em sembla molt interessant la concreció que fan en el sentit de condicionar qualsevol nou pacte de Govern a compromisos clars sobre la llei de referèndums catalana, que jo especificaria que s’hauria de tirar endavant emparant-nos en la legitimitat per a fer-ho més que en la legalitat. Falta de concreció era un dels grans defectes de la ponència oficial.  

I l’altre punt interessant és la proposta que a partir del 2010 caldria crear un mecanisme d’articulació del conjunt del catalanisme per a fer viable un referèndum per a poder decidir el nostre futur en un termini relativament curt, que podria ser a l’entorn del 2014. No entenc, amb tot, per què no es parla de començar ja a treballar en aquest sentit, precisament per tal de no condicionar-ho als resultats electorals del 2010, ja que la proposta tindria sentit sigui quin sigui el pes electoral d’ERC, si en el conjunt del catalanisme hi ha una majoria prou considerable per a fer-ho. A la vista d’aquestes esmenes, que podríem analitzar més endavant amb més profunditat, ja es pot preveure que la Conferència Nacional de la tardor en cap cas esbossarà un “Full de ruta” per al país, sinó un pla de rellançament del partit que igual podria quedar-se en un brindis al sol, declaracions de bones intencions, i poca cosa més. És cert que si el partit prengués uns direcció clara en la defensa dels interessos nacionals seria més fàcil que en un futur algú proposés acabar de definir el “Full de ruta” que hauria de seguir el país, en el seu conjunt, per assolir les fites que ens proposem.

Tweet

El govern català acaba de donar llum verda a l’acord entre el Conseller Castells i el Ministre Solbes en relació a la inversions a Catalunya. Ja sabem que, amb això de les xifres, sempre ens poden enredar. Hi ha moltes maneres de fer els números, i segons com es compti, el govern dirà que la xifra pactada compleix el que estableix l’Estatut, encara que l’oposició farà uns altres números i dirà que la xifra és insuficient. Diguem que aquest és el joc habitual entre govern i oposició: els uns intentant presentar els aspectes més positius, per penjar-se una medalla, i els altres els aspectes més negatius per no haver d’acceptar els possibles èxits del govern.

 [@more@]

Qualsevol xifra que no respecti el que estableix l’Estatut seria una estafa, un incompliment de la legalitat, i per tant inacceptable. Els mitjans de comunicació, que es limiten a reproduir les declaracions i comunicats dels polítics ens parlen d’unes xifres globals, però no acaben de concretar si aquestes xifres, per més que representin un increment respecte a pressupostos anteriors, arriben al percentatge que estableix l’Estatut. S’haurà de veure. 

Si el govern català hi dóna el vist-i-plau, és perquè els tres partits que l’integren ho consideren acceptable. Com lliga, ara, per part d’Esquerra, aquesta acceptació d’un pla d’inversions que no queda clar ni tan sols que s’ajusti al que diu l’Estatut; aquell Estatut, no ho oblidem que ERC considera insuficient (per no dir els qualificatius d’estafa, presa de pèl, traïció, que s’utilitzen des del partit). Si des del Govern, del qual ERC forma part, se’ns diu que aquest acord millora satisfactòriament el nostre finançament, vol dir que l’Estatut no era tan dolent com dèiem?.  

Ens queda el consol que més difícil ho tenen els nacionalistes espanyols per explicar la seva posició respecte a l’acord. Populars i Ciutadan’s asseguraven que l’Estatut anava massa enllà i que era insolidari. Com que estan a l’oposició, han de fer veure que no hi estan d’acord. Demanaran que es renunciï a una part d’aquestes inversions promeses, per tal de no ser “tan insolidaris”?, o resulta que també diran, com CiU, que la xifra és insuficient (més insolidaris, encara?). 

Tweet

Avui es presenta al Museu d'Història de Catalunya (a les 7 de la tarda), un llibre de l'Ernest Farreres sobre la Guerra de Successió a Catalunya. És un llibre promogut per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, de la qual n'he estat gerent fins ara, essent aquesta edició una de les darreres feines que hi he fet abans de reincorporar-me al món de l'ensenyament.[@more@]

Tweet

Llegeixo en el Newsletter de Criteri un comentari sobre  el Centre d'Estudis Sobiranistes, de López Tena, que titulen "full de ruta autocentrat". El diagnòstic que hi fa, en el sentit de considerar que tant les propostes de refundar el catalanisme com de marcar una data per al referèndum, tenint com a base un full de ruta més de partit que de país, coincideixen plenament amb el que feia jo aquest estiu quan analitzava el text de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana…".

Tanta és la coincidència que podria pensar que hi ha un plagi. Però probablement no és altra cosa que una visió cada vegada més estesa i basada en el sentit comú. No necessitem una pugna pel lideratge del catalanisme, sinó ponts de diàleg i vies de confluència que permetin elaborar un full de ruta.

Us invito a llegir l'article de Criteri

http://www.e-criteri.cat/index.cfm?plana=comentaris.cfm?id=47

[@more@]

Tweet

A l’interior de CiU sembla que l’embolic és monumental. El que no em queda tan clar és si les tensions internes vénen motivades per projectes polítics divergents, o si es tracta simplement de picabaralles particulars, personals, per a seure a la poltrona. Sembla evident que Unió Democràtica i molt especialment el seu líder representen una opció més conservadora socialment, i menys sobiranista des del punt de vista nacional, encara que al si de la formació democristiana hi trobaríem gent de tarannà més progressista i més nacionalista que Duran i Lleida.

 [@more@]

El mateix dia en què Convergència convida i ret homenatge al caigut president del PNB, Josu Jon Imaz, Duran i Lleida atura la seva nominació com a candidat a les eleccions generals perquè diu que vol que abans s’aclareixi el projecte de refundar el catalanisme anunciat per Artur Mas. La caiguda d’Imaz de la cúpula del PNB ve motivada per la seva actitud molt més pactista i col·laboracionista amb l’Estat espanyol que una part important de la militància i de la direcció del seu partit, amb Ibarretxe al capdavant. Diguem que el seu posicionament coincideix molt més amb el de Duran i Lleida que amb el de l’Artur Mas, o com a mínim amb aquest Artur Mas que fa proclames d’aplegar el catalanisme per plantar cara a Madrid. 

Si la idea que té l’Artur Mas de refundar el catalanisme coincideix amb els plantejaments d’Imaz, Duran i Lleida pot estar tranquil que té força números per a ser ministre. Tot fa témer, però, que no preocupi massa la possible contradicció que hi pot haver en el fet de posar-se al costat d’Imaz, en aquests moments, i alhora fer grans proclames i mantenir una tensió amb el seu soci democristià que ve a representar el mateix que el defenestrat dirigent penebista. Al capdavall, tot sembla un joc intern de lluita per la parcel·la de poder que representa CiU, que pot interessar als propis protagonistes i als entorns més immediats que aspiren a col·locar-se en un futur proper si guanya el seu líder… però que té ben poc interès per al conjunt del país. És molt semblant a algunes de les pugnes internes que malauradament  també viu, i pateix, Esquerra Republicana de Catalunya.  

Tweet

Ahir es va presentar al Museu d'Història de Catalunya, un llibre de l'Ernest Farreres sobre la Guerra de Successió a Catalunya. És un llibre promogut per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, de la qual n'he estat gerent fins ara, essent aquesta edició una de les darreres feines que hi he fet abans de reincorporar-me al món de l'ensenyament.

[@more@]

Es tracta d'un llibre adreçat al públic en general, però molt especialment a professors de secundària. Aquests dies en què els nacionalistes espanyols intentaven presentar els fets que commemora la Diada de l'Onze de setembre com una simple pugna dinàstica, convé recordar que el que estava en joc era no tan sols el manteniment d'unes institucions pròpies sinó també un model de país, amb constitucions incloses, i per tant amb unes estructures d'Estat.

D'aquí al 2014 és possible que sorgeixin moltes altres iniciatives encaminades a commemorar el 300 aniversari d'aquell 11 de setembre. Encara que la millor celebració fora recuperar el que ens va ser arrabassat per la força de les armes aquell any 1714.

Tweet

És una frase que se sent sovint als mitjans de comunicació, quan se’ns parla d’un accident o d’un desastre natural amb nombroses víctimes ocorregut en terres llunyanes. Una frase que pot tenir diverses lectures, però que a mi em sona terriblement malament. Una desena de víctimes a l’Índia, al Perú o a Moçambic sembla que no tindrien massa importància si totes elles eren originàries del lloc, mentre que el fet adquireix majors proporcions si entremig hi havia turistes europeus. I és el que hem sentit de nou en el darrer accident d’aviació ocorregut a l’illa de Phuket, a Tailàndia.

 [@more@]

Els mitjans de comunicació, en un esmerat exercici de patriotisme occidental, s’afanyen a remarcar que en l’avió estavellat a l’aeroport de la turística illa de Phuket hi havia una majoria d’europeus. No ho diuen clarament, però pressuposen que dita així la notícia ens impactarà molt més, perquè des d’una òptica racista la vida d’un europeu sempre és més valuosa que la de qualsevol indígena. Però, un cop subratllada la identitat europea de moltes de les víctimes de l’accident, TV3 (la nostra) s’afanya a tranquil·litzar-nos dient que a l’avió no hi anava cap espanyol. Menys mal. Pressuposen, en un encara més esmerat exercici de patriotisme espanyol, que si no és el mateix que la víctima, sempre anònima per a l’espectador, sigui un turista europeu o un natural del lloc del sinistre, molt menys ho ha de ser que aquesta sigui un turista alemany o un turista manxec.  

Algú podria dir que els mitjans de comunicació no fan aquesta distinció entre les víctimes per conviccions de caràcter racista, sinó que pretenen tranquil·litzar l’audiència per si algú té un parent o amic de viatge per aquelles terres. Si fos així, no tindria sentit fer la primer distinció entre europeus i no europeus, d’una banda, i de l’altra als espectadors de TV3 els podria important el mateix que la víctima sigui càntabra, tailandesa o val·lisoletana, perquè des d’aquests indrets no es veu la televisió catalana. Una excusa, a més, que queda del tot invalidada quan aquests mateixos mitjans de comunicació acostumen a dir allò de “es desconeix la identitat de les víctimes”, que realment podria esverar familiars i amics de persones que podien ser prop de la zona del sinistre, quan en realitat no és que “es desconegui" sinó que són els periodistes els qui en desconeixen la identitat. I un cop passat l’impacte mediàtic de l’accident, la informació sobre la identitat les víctimes ja deixa de tenir sentit.

Tweet

La professionalitat de la política fa sovint que molts polítics s’oblidin de les motivacions inicials i prioritzin la consolidació de la seva posició personal, i, en la mesura que sigui possible, l’ascens cap a noves cotes de poder. Qualsevol moviment en fals pot tirar per terra tota una carrera política. Ho hem vist ara amb el president del PNB, com ho hem vist amb tants altres polítics que per un escrit, unes declaracions o una decisió concreta han hagut de dimitir dels seus càrrecs.

  [@more@]

Això fa que, en línies generals, tinguem una classe política poruga, molt més conservadora del que els correspondria per la seva ubicació ideològica. A Catalunya, per exemple, com al País Basc, els nacionalistes sempre han repetit la mateixa cançó, que si no trobem un bon encaix dins d’Espanya ens caldrà fer un plantejament més radical, de trencament. I així es va passar un quart de segle Jordi Pujol repetint una advertència que no acabava de complir mai, com ho han fet els diferents lehendakaris bascos.

Sembla que Ibarretxe està disposat a jugar fort aquesta vegada, quan molts creien que el seu pla s’havia estroncat en ser rebutjat de ple per les Corts espanyoles. I això és el que havia espantat Josu Jon Imaz, conscient dels riscos que comporta l’aposta d’Ibarretxe. Si li surt bé, la figura del Lehendakari es consolidarà esdevenint un mite nacional, cosa que deixaria Imaz en un segon terme, mentre que si fracassa en l’intent podria arrossegar-lo a ell també en la caiguda. La reacció del fins ara president del PNB no és pas tant diferent de la que mantenen a casa nostra els nostres líders polítics, que des de posicions de govern o des de l’oposició es lamenten de l’actitud del govern central (ho fan fins i tot els dirigents socialistes) però a l’hora de la veritat no acaben de donar mai un pas en ferm. Han hagut de ser ex presidents (precisament perquè ara ja no s’hi juguen gaire res com a professionals de la política) els qui apuntin cap a posicionaments més agosarats.

Darrerament, és cert que Carod Rovira ha fet algunes declaracions de caràcter independentista, però ha estat a nivell personal o com a dirigent del partit, perquè des del govern no es veuen gestos significatius. I no és que no hi faltin raons: l’incompliment del que estableix l’Estatut en matèria d’inversions, la lentitud en el desplegament del mateix Estatut i dels traspassos que se’n deriven, les seleccions esportives nacionals…

És aquesta actitud vacil·lant dels nostres polítics la que motiva l’aparició de nombroses i molt diverses plataformes i moviments de caràcter sobiranista. La societat demana una mica més de fermesa, de capacitat i voluntat d’assumir riscos personals; honestedat política, al capdavall.    

Tweet

Els petits incidents que hi va haver a Girona en motiu de la visita del Rei han estat aprofitats per l’Espanya profunda per posar el crit al cel, però sobretot per carregar contra qui els interessa carregar. Els mitjans de comunicació i polítics espanyols s’han interessat ben poc en saber quin grup hi podia haver al darrere de la crema de la foto reial, si eren Maulets, qualsevol altre grup antisistema o si va sortir espontàniament. L’objectiu no són aquests sinó el nacionalisme català d’una banda, i el retorn dels ultres espanyols al poder de l’altra.

 [@more@]

Diaris com el Mundo, per exemple, estan ben poc interessats en la informació periodística i es dediquen exclusivament a la militància política a favor del partit nacionalista espanyol per excel·lència. I si al PP li pot venir bé això, el que en qualsevol mitjà seriós ocuparia un discret racó en alguna de les pàgines interiors, ells ho posen en portada. I si a don Mariano li convé donar la sensació que els socialistes tenen connivències o han fet pactes amb grups que en alguns casos coincideixen amb d’altres de més radicals en accions com la rebuda al Rei, a Girona, aleshores es remarca el presumpte caràcter delictiu de la crema d’una foto. No hi fa res que no hi hagi cap llei que digui que no es pot cremar una foto (les lleis, sí que parlen de les banderes, per exemple), si a don Mariano li convé es promou i s’inventa la història del delicte d’injúries.  

Un estat d’opinió que cala, per suposat, en els mitjans afins al PP però també als del PSOE, que en coses de nacionalisme espanyol són una mateixa cosa. Però també cala en representants del govern català, que s’afanyen a dir que ja han posat el cas en mans de la fiscalia, la qual, lògicament actuarà seguint els criteris de El Mundo. El dia que al partit de don Mariano, o a el Mundo, valorin que els pot sortir a compte censurar el programa “Polònia” perquè considerin que s’hi injuria el Rei o els prínceps, també ho faran. No depèn del que diguin o del que facin els actors del programa, sinó de valorar que en puguin treure rèdits electorals, i per tant d’assegurar-se que els partits catalans s’arronsaran i la fiscalia seguirà oportunament les consignes que els donin.

Tweet

El Conseller d’Educació no ha tingut cap desvergonyiment a l’hora de dir que això de la gratuïtat dels llibres de text ho deixaven, en tot cas, per al darrer any de la legislatura. És una manera de dir que no entra dins de les seves prioritats, i que s’ho reserva com a element de campanya electoral pensant en el 2010. És la forma d’actuar dels polítics que no tenen com a prioritat de la seva acció de govern l’interès de la ciutadania, sinó la continuïtat personal, o del partit, en el poder.

[@more@]

Recordem què deia el programa electoral dels socialistes: “Continuar amb la política de reutilització de llibres, però tendint a aconseguir com més aviat millor que els llibres siguin gratuïts durant el període d'escolarització obligatòria”. No he sentit, però, cap queixa ni rèplica de cap dels socis de Govern. I això que en el Programa d’Iniciativa per Catalunya s’hi deia: “Gratuïtat real de l’ensenyament bàsic 3-16 anys, incloent-hi el material escolar i els llibres de text”, molt semblant al que ja deia en el programa electoral del 2003: “Assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris progressivament (llibres de text i material escolar)”. En el programa d’Esquerra Republicana encara s’era més precís: “Farem efectiva la reutilització i progressiva gratuïtat del material i llibres de text escolars, que ha de suposar, ja a tots els centres a partir del curs 2007–2008, i com a culminació d’una primera fase, un estalvi del 85% en la despesa de les famílies i que seran gratuïts per a les famílies amb un nivell de renda més baixa.”

És possible, a més, que Ernest Maragall especuli amb què, tractant-se d’una coalició governamental de conveniències, al final de la legislatura tots els partits vulguin remarcar el seu propi perfil, i per tant s’incrementin les tensions internes. Serà el moment de treure’s l’as de la màniga, com un èxit personal; i més si a darrera hora, com ja va passar amb l’anterior tripartit, hi hagués un trencament, també de conveniències.  

Tweet