Bloc de notes de Josep Romeu

En iniciar-se el nou curs escolar apareixen els tòpics de sempre. Des de l’administració se’ns diu que el curs ha començat amb tota normalitat, llevat d’escasses excepcions, però des dels sindicats es remarquen algunes deficiències: es mantenen barracots arreu del país; no hi ha igualtat en la matriculació des del moment que el centres concertats acullen tan sols el 15% de la immigració; hi ha retards en els nomenaments de les plantilles, ja que alguns mestres es nomenen amb el curs ja iniciat; falten molts recursos a la secundària, etc. Tot això és cert, però tan cert com ho era fa deu o quinze anys.

 [@more@]

El Departament d’Educació té una enorme complexitat de gestió, i aquestes deficiències (que hi són) no s’haurien de magnificar ni fer-nos pensar que ens trobem davant d’una situació caòtica. És relativament fàcil, i seria injust, fer demagògia i presentar aquests fets com a proves de mala gestió. El Govern sempre pot dir, i amb força raó, que s’ha fet un gran esforç inversor, que es treballa per anar aconseguint una major igualtat entre els centre sostinguts amb fons públics, que s’han incrementat les plantilles, etc. 

El ciutadà que s’ho mira amb una certa distància pot recordar fàcilment que les raons que dóna ara el Govern de la Generalitat són les mateixes que donava el Govern de Jordi Pujol, ara fa deu anys; i els retrets que se li feien llavors són idèntics als que es poden fer ara. Hi pot haver canvis, però no pas substancials. Així, el ciutadà no solament s’acostuma a no creure’s les paraules, el polítiqueig cridaner, d’uns i altres, sinó que pot acabar amb la sensació que ni uns ni altres no fan res de bo.  

Algú dirà que la política és així, que l’obligació de l’oposició és sempre criticar i carregar-se el govern. Potser sí. Però si la política és així, també és normal que la gent passi de la política. I dels polítics.   

Tweet

En la Diada d’enguany hi ha hagut gestos i declaracions que posen en evidència el debat intern en què està immers el catalanisme. En una entrevista televisiva, tant el López Tena com l’Hèctor Bofill parlaven de la necessitat que el catalanisme sàpiga fer un front comú en defensa de les llibertats, dels interessos i de la identitat nacional de Catalunya. Josep Lluís Carod Rovira explicava les raons per proposar una data a l’horitzó per a celebrar un referèndum, remarcant que no es podrà fer sense, ni en contra de, CiU i el PSC. I, a darrera hora, un joc de paraules: mentre Artur Mas parlava de “la casa comuna”, José Montilla li responia amb allò de “la causa comuna”.

[@more@]

És possible que en tot plegat hi hagi dues visions contraposades: d’una banda, els qui il·lusòriament creuen que ells personifiquen “la casa comuna”, i de l’altra els qui creuen que hi ha “una causa comuna” (i no em refereixo, ara al Montilla). Entre els primers, hi hauria lògicament l’Artur Mas però també els redactors de la ponència d’Esquerra “Construïm una nació sobirana…”. Molt curts de mires, uns i altres pretenen erigir-se en el pal de paller del catalanisme com si la solució passés per aplegar sota la seva ègida (és a dir sota les seves sigles, i per tant sota el seu lideratge) la resta de forces catalanistes a les quals arrabassarien el suport electoral convertint-se en la força hegemònica. Una cosa ben legítima és que cadascú aspiri a tenir el màxim suport electoral, i l’altra és basar l’estratègia en aconseguir aquesta hegemonia per arribar a poder exercir el dret a decidir. D’una banda és d’un reduccionisme infantil, però de l’altra és suïcida en la mesura que aquestes estratègies ens menarien (ens estan menant) cap a una lluita fratricida que no solament no ens permet avançar, sinó que ens neutralitza.  

L’altra visió “la de la causa comuna” és la que he anat defensant en els darrers articles crítics amb la ponència d’Esquerra. És la que sembla que defensen gent prou seriosa com López Tena o Héctor Bofill, i la que defensa Carod Rovira, quan propugna celebrar un referèndum amb una data tan propera com la del 2014. Mentre els redactors de la ponència s’entesten en explicar que no es pot fer aquest pas fins que l’Esquerra Nacional (referint-se a ERC) assoleixi l’hegemonia, i en conseqüència basen tota l’estratègia en el creixement electoralment el partit, els surt Carod Rovira posant una data que els contradiu, perquè ningú deu ser tan il·lús com per pensar que el 2014 Esquerra pugui ser la força hegemònica. Carod Rovira, com diu en l’entrevista al diari Avui, no pensa tant en què Esquerra assoleixi una majoria, com que hi hagi una majoria social disposada a fer aquest pas. I amb això sí que hi estic d’acord. I amb aquesta visió, molt més rigorosa i amb perspectiva de país, sí que és possible plantejar una data com la del 2014, en la qual hi pot haver perfectament una majoria social (que a nivell de partits estaria representada bàsicament per CiU, ERC, IC-V, i un sector del PSC) disposada a convocar un referèndum.  

Qualsevol estratègia que passés per la pretensió d’algú d’erigir-se en pal de paller, de fer passar els altres per l’adreçador, o que pretengués supeditar-ho tot a l’hegemonia d’un partit, està condemnada al fracàs. Per això és imprescindible que a partir d’ara mateix s’estableixin els ponts de diàleg i de complicitat necessaris per anar cohesionant aquesta majoria social que ha de fer possible la convocatòria d’un referèndum sobre l’autodeterminació. Una majoria social que s’haurà de continuar expressant des de la diversitat política, i que no implica fer fronts nacionalistes contra ningú. 

Tweet

Aquesta és una Diada Nacional una mica convulsa. No pas per les mobilitzacions dels partits, ni per les novetats a nivell institucional, sinó perquè per sota de les estructures oficials hi ha un moviment considerable, que no és de revolta però sí d'exterioritzar el rebuig a les polítiques oficials més orientades a satisfer necessitats personals o sectàries que a donar resposta a les aspiracions nacionals. Felip Puig, definia aquest 11 de setembre com la Diada dels "emprenyats"; el que no deia era que també ho era, en tot cas, dels "emprenyats" amb la cúpula del seu partit. [@more@]

No va faltar, està clar el discurs institucional del President. I val a dir que no va ser el discurs espanyolista que alguns podien témer, com tampoc un discurs nacionalista, està clar. Jo diria que va anar bastant en la tònica dels darrers discursos de l'era Pujol (els de l'era Maragall pivotaven sempre entorn de l'Estatut). Sense massa coses a dir, es limitava a donar ànims i a dir que havíem de tenir confiança en el futur, admetent mancances alhora que prometent continuar treballant per a superar-les.

Entenc que se li poden fer, doncs, les mateixes crítiques que es feien als de Jordi Pujol. I els mateixos elogis. No pas més. És evident que no era el discurs que podria haver fet un president del PSC que no estigués condicionat per la resta de partits que conformen l'actual govern. I aixo ja té la seva part positiva. Ara bé, d'ambició nacional, res de res. A no ser que l'ambició nacional d'aquest govern sigui aconseguir que sigui exitosa la presència catalana a Frankfurt (que estic convençut que ho serà), i que millorin aviat els serveis de rodalies de Renfe (que probablement també milloraran).

Tweet

 [@more@]

Hem tornat a l’activitat de l’escola, per a preparar l’inici d’un nou curs aquest dimecres. Els primers tres dies, l’escola no tenia ni llum, ni aigua, ni telèfon… com sempre, les obres s’allarguen fins al darrer moment; justament aquests dies, davant de l’escola obrien una rasa per a la conducció del gas, amb l’inevitable martelleig de les màquines; els nomenaments dels o de les mestres que falten pot ser no es faci fins a mitjans d’aquesta setmana, amb les classes iniciades. I malgrat tot, sigui per vocació, per professionalitat o per pura responsabilitat, s’ha treballat com si això fos el més normal del món. I, gaire bé, sense retrets de ningú per a ningú. Tampoc els faré jo, doncs.

Tweet

En diverses ocasions, i ahir mateix, he fet referència a la necessitat d’anar creant espais de sobirania i de crear estructures d’Estat des de la Generalitat, tal com es proposa en la ponència de la propera Conferència Nacional d’Esquerra. I sovint m’he queixat que, ja des dels darrers governs de Jordi Pujol fins ara, s’havia perdut aquesta ambició nacional per a crear-ne. Val a dir que hi ha alguna honrosa excepció: La inauguració de la nova delegació del Govern de la Generalitat a París representa, sens dubte, un pas en aquesta direcció.

[@more@]

Probablement, aquesta àrea de projecció internacional portada per Josep Lluís Carod Rovira, com ja ho era en l’època de Jordi Pujol, és de les que millor estan orientades a aquest objectiu. Perquè no es tracta de fer més o menys difusió de Catalunya a l’exterior, encara que en alguns casos és bo que es faci, sinó de crear estructures permanents i per tant de tenir una via institucional per sortir directament a l’exterior sense haver de passar per Madrid. Per entendre’ns, segurament s’abocaran molts recursos per a tenir una digna representació catalana a la Fira de Frankfurt, i em sembla bé que sigui així, però tant o més important serà la creació de l’oficina permanent del Govern de la Generalitat en aquesta ciutat alemanya. 

Caldrà veure com es gestionen aquestes delegacions, i si de veritat se’ls donen el caràcter d’ambaixades catalanes a l’estranger. Però la iniciativa, que ja es va iniciar en èpoques anteriors, és bona; probablement una de les poques accions de govern de la Generalitat encaminades a consolidar o crear estructures d’Estat.

Tweet

El traspàs del servei de rodalies de Renfe figura en el nou Estatut d’Autonomia, i per tant el Govern espanyol no fa res més que complir amb la seva obligació quan es disposa a fer-ho. Però, ara, la Vicepresidenta es despenja dient que hi pot haver aquest traspàs de Rodalies a totes les autonomies que ho sol·licitin. Les possibilitats de lectura d’aquestes declaracions de Fernández de la Vega poden ser diverses: des de l’acceptació per pura lògica descentralitzadora a la rabieta infantil de qui es creia que li donaven un caramel per a ell tot sol.

[@more@]

Costa una mica d’imaginar, d’entrada, que la reacció del Govern català sigui una, i la reacció dels partits que formen el govern en sigui una altra. En nom del Govern, el Conseller Saura ho veia bé, tot remarcant que l’Estatut no solament és bo per a Catalunya sinó que de retruc té efectes positius per a les altres autonomies. Una opinió que comparteixen lògicament els socialistes, però no pas els seus socis d’IC i ERC. Hom podria pensar que els membres d’aquests dos partits que tenen responsabilitat de Govern, potser perquè tenen una visió més directa de la situació, discrepen dels seus companys de partit que s’ho miren des de fora; però també es podria interpretar com que l’opinió oficial del Govern és la del PSC, i als altres els toca fer de comparses. 

Sembla lògic, des de l’òptica de Madrid, que es vulgui aplicar el “cafè per a tothom”. Si volguéssim creure en la bona fe dels polítics (cosa realment difícil), podríem pensar que el Govern espanyol coincideix amb el Conseller Saura en la idea que si una proposta és bona per a uns, per què no aplicar-la per als altres. Al capdavall, el traspàs de Rodalies a Andalusia o a la Rioja, per exemple, no té per què afectar-nos negativament, a Catalunya. Però és evident que la motivació del Govern central no és aquesta: per iniciativa dels governs centrals, per inèrcia, no s’hagués ni tan sols proposat, des dels inicis, la descentralització que representava l’Espanya de les autonomies. Ja que la pressió dels nacionalistes els força a haver de fer concessions en aquest sentit, com a mínim, pensen ells, fer-ho d’una manera que sembli que no es fa cap reconeixement d’especificitat a ningú. 

Sembla lògic recordar, com feia el portaveu del Govern català, que quan des de Catalunya es fa una proposta, a Madrid i a altres indrets de l’Estat posen el crit al cel, però després ho acaben aplicant a altres autonomies. La qual cosa posa en evidència la seva mesquinesa i deshonestedat política. Ara bé, em sembla propi d’una rabieta infantil exclamar-se des d’aquí dient que el traspàs de Rodalies era quelcom que havia de ser per a nosaltres i prou. Si el que volem és diferenciar-nos, en base a la nostra realitat nacional, no podem esperar que ens facin aquesta diferenciació des de Madrid, sinó que ens l’hem de fer nosaltres. Com es diu en la ponència de la Conferència Nacional d’Esquerra hem de crear els nostres espais de sobirania i les nostres estructures d’Estat. El repte no és evitar que a la Rioja tinguin o no un servei de Rodalies traspassat, sinó que la gestió que nosaltres fem d’aquest traspàs a Catalunya vagi en la direcció de crear unes estructures pròpies. I algú podria demanar-se, per exemple, quines estructures d’Estat s’han creat des del Govern de la Generalitat en els darrers anys. O és que ens hem limitat a anar gestionant les competències traspassades?  

Tweet

Tradicionalment, per a esquematitzar el mapa polític del país, s’ha imaginat una configuració basada en dos eixos: un eix que aniria de dreta a esquerra, del PP a IC per entendre’ns, basat en el  posicionament ideològic; i un altre eix que aniria de l’espanyolisme a l’independentisme, és a dir del PP i Ciutadan’s a ERC i la CUPs. Amb totes les gradacions intermèdies imaginables.

[@more@]

L’eix econòmic i social, en un món dominat per la ideologia liberal, a la pràctica no és que presenti grans diferències. A Madrid, PP i PSOE solen acusar-se constantment de plagi a l’hora de presentar els programes electorals, i les polítiques econòmiques són sempre continuistes, malgrat que canviï el partit en el govern. Hi ha uns lleugers matisos, naturalment, sobretot pel que fa a la sensibilitat envers les persones més desfavorides o en la preservació del medi, però sempre dins dels mateixos esquemes econòmics. No hi ha dos models de societat, sinó dos estils de gestionar el mateix model. Probablement, tampoc seria possible una altra política econòmica. Per això les pugnes polítiques, de confrontació entre la “dreta” i l’”esquerra”, acostumen a tenir altres motivacions, o bé es limiten a aspectes més aviat simbòlics. 

Això és el que fa diferent el mapa polític català de l’espanyol. Perquè a Espanya el nacionalisme, amb molt pocs matisos, és un plantejament plenament assumit per tothom. Qualsevol tema que pugui afectar la nació espanyola és abordat amb una unitat d’acció encomiable. I en tot cas, s’estableix una competició per veure qui és capaç de demostrar una major integritat nacionalista espanyola. Ho hem vist, per exemple, en el cas de Navarra. 

És aquí, a Catalunya, on el nacionalisme és un veritable eix diferenciador, perquè aquí sí que es plantegen models nacionals radicalment diferents. Crear una nació, amb unes estructures d’estat pròpies, com propugnen els sobiranistes és un projecte polític que topa frontalment amb els qui opten per mantenir-nos com una peça més del mapa espanyol. El projecte sobiranista, però, és inviable sense una unitat d’acció com a mínim equiparable a la que tenen els espanyols a l’hora de defensar el nacionalisme espanyol..   

Tweet

Ahir es va fer a Manlleu una presentació de la ponència que ha de servir de base per a la Conferència Nacional d’ERC, d’aquesta tardor. Durant aquest estiu he anat comentant, punt per punt, aquest text i la presentació d’ahir només ha servit per confirmar-me en les meves pèssimes impressions inicials. Joan Tardà, encarregat de fer l’exposició inicial, així com Josep Mª Freixenet, que va fer una intervenció final, es van limitar a parlar del partit, donant per sobreentès que el creixement del partit és la via per a crear les condicions que ens permetin exercir el dret a decidir. És el mateix que deia, en el seu temps, l’Àngel Colom.

[@more@]

Aquestes intervencions, diguem que oficials de l’aparell del partit, em ratifiquen en la creença que hi ha un error de plantejament de fons: és el de no creure en el país. En les seves intervencions no van parlar mai ni dels espais de sobirania que ens hem d’anar guanyant com a país, ni de les estructures d’estat que s’haurien de crear des de les institucions nacionals, ni de les imprescindibles complicitats amb la societat civil, amb la resta de forces polítiques o a nivell internacional, i per suposat tampoc dels passos a seguir per a la convocatòria d’un referèndum. Tot es basa en assegurar, il·lusòriament, que assolirem les condicions necessàries per a exercir el dret a decidir quan tinguem una Esquerra hegemònica que hagi relegat en un segon i tercer terme socialistes i convergents.   

Aquesta era literalment la proposta que reiterava l’Àngel Colom, quan era Secretari general del partit, i que tothom criticava per no tocar de peus a terra. El plantejament de la ponència, ahir ratificada per un dels seus redactors, és forassenyat per dues raons: primera perquè és absolutament il·lusori, i resultat d’una incapacitat per a fer anàlisis mínimament rigoroses, pensar que a mitjà termini Esquerra esdevindrà hegemònica en el panorama polític del país; i segona perquè en qualsevol cas avançar cap a un objectiu nacional d’aquesta envergadura (exercir el dret a decidir) només serà possible si ho fem amb la complicitat de la massa social que representen les altres forces majoritàries, convergents i socialistes, i no pas en contra seva.  

I si retrec, ara, que el plantejament de la ponència d’Esquerra és idèntic als plantejaments que feia l’Àngel Colom no és pas per blasmar-lo, ja que la seva etapa al capdavant del partit també va aportar coses prou positives com la normalització de l’opció independentista, sinó per posar en evidència la manca d’idees, la incapacitat per a l’anàlisi, i en definitiva la manca de lideratge ideològic que pateix el partit.

Tweet

Certament alguna cosa s’està movent en la societat catalana. Es parla sense embuts del desconcert que viu el catalanisme, per la manca d’un lideratge clar i d’un projecte comú, i apareixen col·lectius de tota mena preocupats per la situació que viu el país a nivell nacional. Hi ha moviments a l’interior dels partits i n’hi ha amb voluntat de mantenir-se al marge de les dinàmiques més partidistes. Uns i altres són necessaris i poden ser útils per a la imprescindible regeneració de la política catalana, sempre que neixin amb un plantejament de transversalitat i no siguin pures plataformes de promoció personal.

 [@more@]

Al si de CDC ha nascut una d’aquestes plataformes: Plataforma per la Sobirania. Una primera cosa positiva a considerar és que no pretén enganyar ningú simulant ser independent de la dinàmica de partit. És un moviment intern de CDC que planteja uns objectius de partit, una opció estratègica, que hauria d’ajudar a fer possible un treball en comú amb altres forces polítiques del catalanisme.

Valdria la pena que des d’ERC en prenguéssim nota. A diferència de la ponència elaborada de cara a la Conferència Nacional d’Esquerra, aquesta tardor, no es plantegen elaborar un full de ruta propi per avançar cap a la sobirania, sinó que parlen de consensuar d’entrada aquest full de ruta perquè són conscients no hi haurà full de ruta ni avenços significatius per al país, si cadascú pretén ser-ne l’únic motor o l’únic eix. És significatiu que reconeguin d’entrada que “aquesta feina és irrealitzable sense la complicitat d'ERC". És el mateix plantejament que defensava jo en articles anteriors, des de l’òptica d’Esquerra, quan deia que no podem pensar en un full de ruta sense comptar amb la complicitat de CDC, i amb la d’altres formacions i grups catalanistes. No podem parlar en termes de competència, d’anar a guanyar el que ens fa la competència electoral, com es diu en el text de la nostra ponència, sinó en termes de complicitat global del catalanisme.

Tan nefastos poden ser els personalismes interns, els projectes pensats per a consolidar o catapultar una persona a la cúpula del partit, com els exclusivismes o sectarismes que prioritzin l’assoliment de l’hegemonia política d’un partit per sobre de la consecució d’un projecte comú de país.

Tweet

En les relacions humanes més personals, sovint parlem dels “nostres”, dels “meus”, per referir-nos a aquelles persones que ens són més properes, familiars o amics. En política, però, pren un sentit sovint més sectari i irracional. A nivell ideològic podem identificar-nos més o menys amb una determinada opció política, però això no hauria de suposar la creació de cap frontera entre els “meus” i els “altres” senzillament perquè és una frontera fictícia. Per això em revolta quan algú, normalment amb sorna, em diu “ara que governen els teus, mira com anem”.

  [@more@]

Certament, movent-nos en cercles nacionalistes trobem dia sí dia també constants crits d’alerta d’un procés de desnacionalització que pateix el país, des de les pròpies institucions. I això ara que governen els “meus”, amb la complicitat dels “meus”. Davant l’allau de crítiques que plouen en aquest sentit, hom pot tenir dues temptacions: atrinxerar-se rere la bandera dels que considera els “seus”, en una defensa numantina, negant fins i tot les evidències; o posar en quarantena aquesta identificació amb els “meus”.

M’identifico amb unes idees i uns objectius polítics que avui per avui, globalment, encarna una formació política, a la qual no només dono el meu vot electoral sinó també la meva aportació en forma de quota. Per això dol més quan llegeixo crítiques, sovint irrefutables, en contra de determinades actituds dels qui haurien de defensar aquests ideals. Aleshores, els “meus” no són només els qui administren la meva quota de militant sinó també, i sobretot, aquells que es mouen per uns mateixos principis i persegueixen unes  mateixes fites.  

Tweet