Bloc de notes de Josep Romeu

Ibarretxe ha volgut iniciar el nou curs polític amb una declaració de principis tan elemental com imprescindible: el futur del País Basc el decidirà el poble basc. Que el futur de cada poble l’ha de decidir cada poble sembla una obvietat que no caldria repetir si no fos perquè els governs de Madrid (amb els petits matisos que separen el PP del PSOE) s’entesten en fer-nos creure que és antidemocràtic donar la veu al poble. El cas de Navarra, en què els socialistes espanyols ja han deixat clar que els navarresos no són ningú per decidir ni tan sols amb qui volen aliar-se, n’ha estat la darrera mostra.

La declaració de principis del Lendakari, però, corre el risc de desacreditar-se si no passa de les paraules als fets.

 [@more@]

Fa temps que repeteix la mateixa història, igual com els polítics catalans repeteixen allò de que si no trobem un encaix adequat dins de l’Estat espanyol haurem de buscar altres vies. Però insistim i ensopeguem una i altra vegada en la mateixa pedra. És possible que algú digui que ara no és el moment de plantejar un referèndum sobre la conveniència o no de separar-nos de l’Estat espanyol, però el que no es pot dir és que no sigui el moment de deixar clar que tenim tot el dret a decidir el nostre futur. I a exercir-lo. Per això és important que Ibarretxe compleixi la seva promesa i faci la consulta al poble basc. Perquè l’important no serà tant el resultat com l’exercici d’aquest dret inalienable.

En un referèndum el poble basc, com el català, podria no veure prou clara la via de la secessió i acordar mantenir-se al si de l’Estat espanyol. Però ja hauria sentat la base que s’hi manté perquè és la voluntat del poble. I, per tant, que s’hi manté mentre el poble així ho decideixi, amb la porta oberta per a una nova consulta popular. És el joc de la democràcia.

Tweet

Quan parlem del pèssim funcionament de les infrastructures a Catalunya, normalment anem a parar a la manca d’inversions per part  de l’Estat en els darrers anys. Números canten, i sembla d’una evidència irrefutable. L’usuari, però, pot tenir-ne una altra perspectiva, si més no complementària. En el cas de l’aeroport, per exemple, hi ha un problema d’instal·lació, per suposat, des del moment que les dimensions reduïdes de l’aeroport de Barcelona en comparació amb el de Madrid, fa que tothom, treballadors i viatgers, s’hagi de moure en un ambient d’aglomeració i d’atapeïment insostenible. Però hi ha quelcom més.

 [@more@]

Com si es tractés d’un servei de rodalies de RENFE, l’avió surt amb tota normalitat amb una hora de retard, les esperes i el desconcert a l’hora de recollir l’equipatge és exasperant, i les cues de gent reclamant maletes perdudes, inacabable. El caos sembla generalitzat i habitual. Aquí hi ha, també, un problema de gestió.

Jo no seria partidari de dubtar de la integritat psíquica dels responsables, ni de pensar que els màxims dirigents d’Aena o del Ministeri són tan irresponsables que desconeixen la situació. No es pot afirmar, doncs, que es tracta d’errors o d’incapacitat de gestió perquè seria excessivament insultant per als directius. M’inclino a pensar, per respecte a aquestes persones que tenen la responsabilitat de dirigir les diferents tasques de l’aeroport, que tenen ordres de fer-ho així, que hi ha la voluntat de mantenir una situació de caos permanent per tal que sigui percebut com a normal per als usuaris.

Altrament, si hi hagués la més mínima voluntat de resoldre o d’alleugerir el caòtic funcionament de l’aeroport, només caldria nomenar algú per a dirigir-lo, encara que fos algú sense cap experiència i que no hagués superat els estudis primaris. O millor encara, el primer pas seria treure les persones que tenen encomanada la feina de crear i de mantenir el caos. Sense direcció, només per iniciativa, sentit comú i criteri dels mateixos treballadors, segur que el funcionament ja milloraria de forma considerable.

Tweet

No és fàcil tornar a mirar-te la mateixa ciutat, ara amb ulls de turista. Quan comentava a amics que anava a passar uns dies de vacances a Madrid, trobava comentaris de tota mena, però la majoria amb les relacions polítiques com a rerefons: els uns per cantar-me’n les excel·lències en un intent de demostrar que eren capaços d’objectivar la realitat, uns altres per remarcar-ne el resultat de tants anys de centralisme depredador, i encara uns altres per retreure’n el tòpic de ciutat funcionarial. Suposo que tothom té la seva part de raó, i no podem evitar de donar una visió molt subjectiva fruit d’una experiència personal que no hauríem de generalitzar.

 [@more@]

Durant el viatge d’anada, llegia en un diari una entrevista a un d’aquests polítics catalans afincats a Madrid, del PP. I deia que els catalans hauríem de ser més oberts, com els de Madrid, i viatjar més, i mirar-nos el país amb més perspectiva. Al final de l’entrevista, però, sense desdir-se del que acabava de dir, reconeixia que els catalans viatgem molt i que hi ha molts més catalans que visiten Madrid que madrilenys que visiten Barcelona. I certament, a Madrid trobava a cada cantonada catalans que visitaven la capital del Reino.

Quan em trobava a qualsevol carrer del centre de Madrid mirant un edifici singular, enmig de la indiferència de la gent que passava per allà, pensava en les vegades que enmig del Passeig de Gràcia un grup de turistes mirant o fotografiant qualsevol façana m’havien fet adonar de l’interès que podia despertar aquell edifici vist amb ulls de turista badoc. El centre de Madrid és realment interessant, sobretot si el contemplem des d’aquesta perspectiva superficial de visitant, càmera fotogràfica en mà, disposat a deixar-se soprendre per qualsevol singularitat. Si fos a París o a Berlin n’admiraria les belleses arquitectòniques sense aturar-me a pensar ni en el desequilibris pressupostaris de la capital en relació a la resta del país, ni en el pes desproporcionat d’edificis públics, ni en faria cap greuge comparatiu.

Tweet

Fa uns mesos, la Secretaria de política lingüística de la Generalitat va treure una nota de premsa en la qual deia que el català ocupava el lloc 88è en el rànquing de les llengües més parlades del món. Una dada que, evidentment, podem posar en dubte perquè és molt difícil establir un llistat de parlants de les llengües del món seguint els mateixos paràmetres per a totes elles. És normal, doncs, que hagin sortit veus crítiques basades sobretot en la metodologia seguida per a establir aquesta classificació. El que em sobta, però, és aquesta afició tan nostrada d’autoflagelar-nos sense compassió: em sembla que totes les crítiques que he llegit de gent del país anaven en el sentit de qüestionar la xifra donada per la Generalitat per considerar-la excessiva.

 [@more@]

Sembla que la Generalitat va treure les dades de l’Ethnologue (http://www.ethnologue.com ), considerada una de les fonts més prestigioses pel que fa a les llengües del món. I tanmateix és una font ben qüestionable en molts casos: té la tendència a considerar com a llengües diferenciades el que no són sinó dialectes de la mateixa llengua, com fa amb l’occità; en alguns casos dóna dades de parlants, en d’altres dades de gent que sap parlar la llengua i en d’altres es limita als qui la tenen com a llengua materna. Però no es tracta ara de fer una crítica a l’Ethnologue.

Els qui són crítics amb la Generalitat per haver atorgat el lloc 88è al català, no ho són tant amb el mateix Ethnologue, d’on s’han tret les dades. Tampoc és tan important ocupar el lloc 88 o el 91, com diuen altres fonts, però sobta l’escrupolositat amb què alguns pretenen analitzar la nostra realitat lingüística quan després no fan servir el mateix raser per a les altres llengües. Vull dir que, per saber el nombre de parlants de francès, o d’espanyol, per exemple, no hi ha gaire manies a l’hora de comptar sumant el nombre total dels habitants dels Estats. Està clar que resulta molt difícil establir un concepte precís sobre què entenem per parlant d’una llengua: que el sap parlar, que ho fa amb una certa assiduïtat o habitualment, que la té com a llengua materna, que s’hi sent identificat…

No vull entrar ara en més precisions, ja ho faré un altre dia, però només deixar constància d’aquesta tendència al sadomasoquisme dels catalans que ens fa ser molt més crítics amb nosaltres mateixos que amb els altres. Ja està bé que mirem de ser el màxim d’acurats i de precisos: segur que hi ha precisions que ens poden fer perdre posicions, però també n’hi pot haver que ens en facin guanyar.

Tweet

Me'n vaig uns dies de vacances, a Madrid. Fa temps que no hi he estat, com a turista o visitant. Les darreres vegades han estat visites fugaces, per feina. Comentant-ho amb amics he trobat opinions per a tots els gustos. Des de qui afirma que Madrid és una magnífica ciutat, a qui com si li sabés greu justifica que no deixa de ser una capital, o qui contràriament en parla com d'una ciutat on els diners abocats no arriben a cobrir el mal gust i la indolència de la gent. És cert que a vegades ens costa mirar amb objectivitat, com si Madrid fos només això: una ciutat per a visitar i gaudir d'unes vacances, com podria haver triat qualsevol altra capital.

Si més no, aniré a veure en què han invertit els nostres diners.

[@more@]

Tweet

Durant molts anys, des d’Esquerra Republicana de Catalunya blasmàvem la política de CiU perquè, a més de ser de dretes, era una política molt poc ambiciosa nacionalment. Era un govern que podia donar suport a socialistes o a populars a canvi de ben poca cosa, però mai per aconseguir avenços significatius en el reconeixement de la nostra identitat nacional. Nosaltres ens presentàvem com el nacionalisme conseqüent.

 [@more@]

Ara, el President Montilla, el president que ho és perquè des d’ERC vam fer aquesta opció, s’ha despenjat dient que un dels problemes que ha tingut Catalunya és haver tingut un govern massa preocupat pels temes identitaris. Segons el President, CiU va ser excessivament nacionalista i això va repercutir negativament en el progrés del país; i el govern que ell presideix ha de corregir aquesta situació.

Com que CiU era poc nacionalista, nosaltres ens aliem amb els qui consideren que era excessivament nacionalista. I el catalanisme està desorientat, està clar; i l’electorat encara més. Però potser no ho està tant per haver fet aquesta opció en la política d’aliances com per voler fer-li creure que aquesta era la millor opció des del punt de vista nacionalista.

Montilla dirigeix un govern amb la voluntat de corregir l’excés de preocupació nacionalista de governs anteriors, i nosaltres ens entossudim en els nostres papers interns a parlar de cultura de govern amb ambició nacional. Però, això sí, fidels i obedients a les consignes del President.     

Tweet

Hi ha una cançó de l’emfadós que es repeteix fins a l’avorriment. Des dels anys seixanta (del segle passat, és clar), quan va esclatar el bum turístic, els responsables de turisme de torn, i de qualsevol administració, advoquen per un nou model de turisme. Ja ho deia el mateix Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme, que calia anar cap a un turisme de qualitat, per evitar les massificacions, i menys estacional, per allargar la temporada més enllà dels mesos d’estiu. De fet, la seva idea de crear Paradors de Turisme ja anava per aquí. I un darrere l’altre, fins arribar al Conseller Josep Huguet, tots els polítics amb competències en aquesta àrea repeteixen el mateix.

 [@more@]

O una de tres: o es tracta només de declaracions de cara a la galeria que després no es tradueixen en res, o l’eficàcia de la seva política és absolutament nul·la, o la realitat és molt més tossuda que els polítics. Perquè el cert és que, diguin el que diguin, la tendència continua essent la mateixa: turisme de sol i platja, i turisme d’espardenya. I si no, que mirin en què s’ha convertit Barcelona, o que donin un cop d’ull a molts hotels de la costa on, en molts casos, en lloc de renovar-se, el que han fet és treure alguna estrella de la façana.  

Prefereixo creure, per suposat, que la realitat és molt més tossuda que la capacitat per a incidir-hi des de la política. Aleshores, l’únic que caldria demanar és que no facin tanta comèdia com si, davant del desgavell que durant tants anys ens ha portat el turisme de masses, ara hi ha qui té la brillant idea capgirar el model turístic, apostant per la qualitat i la innovació. En tot cas, que sàpiguen que els seus successors, siguin del color que siguin, repetiran la mateixa cançó i es vantaran del mateix que presumeixen ara.  

Tweet

Quan ahir sortia el ministre Rubalcaba dient que el silenci del món abertzale era un mal senyal, ja que volia dir que podria estar-se preparant un atemptat, el ministre mentia descaradament. Ell estava al corrent de la situació. I no és que l’endemà del seu anunci tingués lloc un atemptat, sinó que ell va esperar a fer l’anunci el dia abans de l’atemptat. Com a ministre de l’Interior està molt més interessat en capitalitzar un acte de violència que en prevenir-lo.

 [@more@]ETA és una organització que, des de sempre, ha estat infiltrada per la policia. Es coneixen perfectament els seus passos, els seus plans i les seves accions. Els detenen només en funció de l’interès polític de cada moment. Quan es va fer públic el trencament de la treva, per exemple, van procedir a detenir-ne uns quants, simplement per deixar clar que ells actuaven en conseqüència i per contrarestar els arguments del PP.  Ara, es tractava de pressionar els abertzales per poder-los carregar la responsabilitat de l’atemptat. Per això, el ministre surt davant dels mitjans de comunicació quan té tota la informació sobre l’atemptat que s’està a punt de produir i n’assenyala, amb total desvergonyiment, els polítics a qui vol desprestigiar. I els acusa del que calgui, en aquest cas, d’estar callats.  

Tweet

Alguna cosa no acaba de funcionar en aquest món de l’anomenada esquerra nacional. Sembla que tothom té molt clar que per avançar cap a la plena sobirania ens cal trobar un ampli consens en la societat catalana, tant en el món econòmic i social, com en el món cultural i polític. Els més optimistes són capaços de veure-hi bons símptomes, en aquesta direcció, en reivindicacions puntuals com les que s’han fet des del món empresarial en el cas de l’aeroport. Però, en canvi, quan mirem al nostre entorn més immediat, dins del propi reducte, aleshores som capaços de veure-hi distàncies insalvables.

 [@more@]

És evident que hi ha persones, sectors, grups o partits que tenen uns objectius semblants. Hi ha diferents maneres de treballar per al país, que sovint, no és que siguin compatibles les unes amb les altres, sinó que són complementàries i per tant imprescindibles totes elles. Per tant, la lògica hauria de fer pensar que caldria buscar-hi el màxim d’entesa per tal de treballar plegats, o com a mínim coordinadament, per aquests mateixos objectius. El problema ve quan, algun polític substitueix la motivació política per la seva ambició personal, i aleshores ja no veu els qui treballen en paral·lel al seu costat com a compatriotes sinó com a competidors. Ja no interessa tant l’objectiu polític (el país) com liderar la cursa cap a aquest objectiu (encara que sigui renunciant, diluint o alentint el mateix objectiu).  

Per això s’entén que hi hagi qui des de l’independentisme d’esquerres vegi amb tant d’entusiasme una trobada empresarial per defensar els seus interessos (que ocasionalment poden coincidir en la crítica al govern central), i en canvi sigui incapaç de trobar punts d’acord amb companys de partit discrepants, o amb partits i grups que estarien força més en la mateixa onda. Ens ho hauríem de fer mirar.  

Tweet

No crec que hagin sorprès ningú les declaracions de l’Heribert Barrera dient que la política de “peix al cove” que practicava el govern Pujol era més eficaç i més positiva per al país que la política del tripartit. Almenys pel que fa a les relacions amb Espanya i a l’obtenció de millores per a l’autogovern. Jo crec que hi ha una cosa molt pitjor que la tan criticada política de “peix al cove”: fer-la igualment, tot i blasmar-la, i a sobre no tirar cap peix al cove. 

[@more@]

Aquest és un problema que té ERC des de fa temps. Com que vol marcar un perfil propi, com si sigui, fins i tot en aquelles qüestions en les quals hauríem de coincidir amb altres forces polítiques, carrega contra tothom com si només hi hagués un partit vàlid i útil per al país, però a l’hora de la veritat no gosa anar gaire més enllà d’on han anat els altres.

Si analitzem la política de govern dels darrers quatre anys, hi trobarem encerts i gestions positives, com ara la llei de barris; però, en línies generals, els ciutadans no noten massa diferències entre un govern i un altre.La política lingüística, per exemple, és calcada de l’anterior, és a dir molt fluixa, acomplexada i sense iniciatives serioses més enllà de costoses campanyes publicitàries. A nivell de serveis bàsics, com l’ensenyament, la sanitat o la seguretat, tot continua igual.  

Hi ha alguna diferència important, però. Els qui havien posat la seva confiança en l’arribada al poder d’una força independentista, ara es troben desorientats i sobretot decebuts: si quan manen “els nostres” anem així, què podem esperar? Perquè no és que el govern tripartit hagi seguit la política pujolista de “peix al cove”, sinó que ha seguit la pitjor política dels darrers anys del pujolisme, sense cap il·lusió ni ambició nacional. 

Com diu l’Heribert Barrera, pitjor que fer una política de “peix al cove” és no tirar cap peix al cove. O millor dit, políticament, encara hi ha una cosa pitjor: tenir la miopia política de no veure-ho.

Tweet