Durant un bon grapat de dies he anat desgranant punt per punt el text presentat com a ponéncia de cara a la propera Conferència Nacional de la Tardor, titulat "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna".
Per tal de facilitar-ne la lectura, presento ara tots els comentaris plegats, seguint l'ordre lògic del text de la ponència.
Per suposat que serien molt benvinguts tots els comentaris i aportacions que hi vulgueu fer, tant si ho feu com a comentaris en el mateix bloc com si ho voleu fer en el correu particular josepromeu@terra.es
[@more@]
Full de ruta cap a la IndependènciaPublicat per josepromeu | 22 Jul, 2007
És una bona notícia que el partit s'hagi decidit per elaborar un full de ruta cap a la Independència. I, sense tenir-ne més dades que les aparegudes a la premsa, hi veig d'entrada dos aspectes positius. El primer és que l'encarregat d'elaborar el primer text o ponència, per a ser debatut en una conferència nacional, sigui Joan Ridao, un dels dirigents més lúcids i més honestos (en el sentit de no anteposar el seu interès personal al del partit i dels objectius polítics del partit) que hi ha a la cúpula d'ERC; i el segon és que es parli més d'una desconnexió d'Espanya que d'una declaració d'Independència.
Recordo que en l'època de l'Àngel Colom sovint es feia un plantejament tan simplista (i bufanúvols) com aquest: si ara som 12 diputats al Parlament, a les properes n'hem de treure 15, a les seguents 25, i les altres la majoria absoluta que ens permetrà declarar la independència. Espero que el nou full de ruta toqui una mica més de peus a terra: les possibilitats d'assolir la independència no passen només pel que pugui fer ERC. Cap a la plena sobirania o hi avancem tots, el conjunt del país, o no hi avançarem. I no em refereixo al conjunt dels Països Catalans, perquè és evident que aquí caldrà seguir processos i ritmes diferents, sinó al conjunt de la societat. Dit d'una altra manera, només podrem avançar cap a aquest objectiu si som capaços d'arrastrar-hi des de CiU fins a IC, passant lògicament pel PSC.
Per això m'agrada la idea d'un procés de desconnexió d'Espanya. Perquè pressuposa acceptar que aquest procés l'haurà de fer la societat catalana, i no només el partit. Per tant, suposo que el nou full de ruta inclourà mecanismes i processos per desvincular la societat catalana (especialment el món econòmic), que ha de contemplar Espanya com un país més en el context europeu. Diguem que hauria de ser un procés de desconnexió gaire bé al marge del que, per la seva banda, estigui fent el partit. Per posar un exemple, que l'aeroport del Prat deixi de ser un aeroport complementari i de suport al de Barajas, per convertir-se en un veritable aeroport internacionals, ha de ser un objectiu assumible per a qualsevol empresari català, fins i tot als votants del PP.
Esperarem a veure el text del nou full de ruta, però confio que comencem a capgirar aquesta mentalitat tancada de partit, per pensar que el partit és una peça més de l'engrenatge general del país; que no es pot confondre l'interès del partit amb l'interès del país, perquè no sempre coincideixen; que el partit és una eina més per a avançar cap a la sobirania, però no pas l'única; i, per tant, que el full de ruta ha de contemplar el procés que ha de seguir la societat catalana (tota), incloent-hi naturalment el paper d'ERC per a contribuir en aquest procés.
Desfullem el Full de Ruta?Publicat per josepromeu | 26 Jul, 2007
Dies enrere, comentava molt positivament la iniciativa d'ERC d'elaborar un full de ruta de cara a un procés de desconnexió d'Espanya, en base a l'exercici del dret a decidir. I, a més, em semblava molt bé que la persona responsable d'elaborar-ne un primer document fos Joan Ridao. Ara, ja tenim el text a les mans, o a l'ordinador, i penso que val la pena de fer-ne una anàlisi. Per ser més exactes, i avançant-me a la primera impressió que m'ha donat el text, diguem que val la pena per la importància del tema, més que no pas pel text en si.
A partir d'ara, doncs, aniré fent els meus apunts sobre cada un dels apartats del text que se'ns proposa debatre en una Conferència Nacional a la tardor. Però, començo ja amb unes primeres notes de caràcter general.
Ja m'imaginava que Joan Ridao no seria l'únic redactor del text i que es buscaria un equip de col·laboradors per a treballar-hi. Però, el primer desengany ha vingut en llegir la llista de coautors: Joan Ridao, Carles Bonet, Josep Huguet, Marina Llansana, Jordi Portabella, Anna Simó i Joan Tardà. No tinc res en contra amb cap d'ells, però salta a la vista que no es tracta d'un equip de col·laboradors que puguin fer aportacions diverses, i de caràcter tècnic, sinó de la mateixa gent de sempre que dóna voltes sobre sí mateixos, i sobre el partit.
Amb aquest punt de partida, difícilment podia sortir un text que fos un veritable full de ruta per fer avançar el país cap a la seva sobirania. Ens falta capacitat o voluntat per a buscar gent nova que ens faci veure la realitat del país des d'una perspectiva més global, en la qual el partit n'és tan sols una peça més. Hi ha massa por a què algú ens digui que no sempre hem triat el camí adequat, que no sempre la nostra posició ha estat la més positiva per al país, que no som els únics que podem, i que fem, avançar el país.
L'experiència ens diu que fem les anàlisis sabent a priori el que volem que surti com a conclusió; i, per tant, elaborem més textos justificatius del que s'ha fet (que en cap cas es posa en dubte), que anàlisis riguroses que ens puguin portar a noves conclusions.
Avui no m'extendré més. Només dir que el text:
– No és un veritable full de ruta, entre altres coses perquè acaba dient que caldrà fer un full de ruta.
– En tot cas seria un full de ruta del partit, i no pas del país.
– Parteix de la idea falsa, al meu entendre, que tot passa pel partit, i que per tant el que és bo per al partit ho és per al país.
– Hi ha un excés de vaguetats, i en alguns casos frases rebombants que no volen dir res.
– Sembla més una declaració de bones intencions, o una carta al Reis, que un veritable pla estratègic per desvincular-nos d'Espanya.
Aniré desgranant el text punt per punt, en dies successius, amb el propòsit de veure si en poden sortir algunes esmenes.
Desfullem el Full de Ruta A.1.1.Publicat per josepromeu | 28 Jul, 2007
Tal com deia, miraré d'analitzar punt per punt el document que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, intitulat "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna", i que en algun moment s'ha definit com el "Full de Ruta".
Com en tot document d'aquestes característiques, cal plantejar primer un context general i històric. És el que comença fent en aquesta primera part, en la qual s'exposa la inviabilitat de l'Espanya plural i federal. Normalment aquests preliminars tenen un escàs interès, d'una banda perquè solen ser força evidents, però de l'altra perquè després es desvinculen del contingut de la proposta posterior. Amb tot, en aquest cas, crec que val la pena entrar-hi perquè ja s'hi insinuen alguns dels tics, per mi desencertats, que impregnaran tota la ponència.
Ja sé que pot sonar una mica estrany que, tractant-se d'un document de partit, en retregui la seva visió excessivament partidista. La història de la transició i dels inicis de la democràcia és la que és, i crec que val la pena, si volem fer anàlisis serioses, procurar ser el més objectius possible, per no caure en la temptació de fer-nos venir bé la història per justificar el que fem o el que volem fer.
Es dóna la visió que només ERC, des del primer moment, es va adonar que aquell Estatut (el de 1979) no era el que necessitava el país, i només ERC es va mantenir ferma sense cedir a les temptacions possibilistes en què van caure els altres. Em sembla una anàlisi feta molt a la lleugera que s'oblida precisament del context general del moment, i de l'evolució que han seguit totes les forces polítiques, inclosa ERC. No oblidem que l'ERC d'aleshores tenia ben poc a veure amb l'actual, ni a nivell de posicionament social (recordo un dirigent d'ERC d'aleshores venint a Vic per convence'ns de la bondat de l'energia nuclear…), ni a nivell nacional, amb una opció clarament federalista. Molts dels actuals dirigents d'ERC, aleshores estaven en altres formacions nacionalistes (com ara Nacionalistes d'Esquerres) des d'on es carregava contra ERC perquè se la considerava poc conseqüent, de dretes i lògicament poc independentista. Recordar només que en el referèndum de 1979, malgrat les crítiques al text estatutari, ERC va demanar el SÍ, "car l'única alternativa a la minsa autonomia oferida a l'Estatut era el no-res" (extret del Web oficial d'ERC).
Per tant, per mi no es tracta de retreure res del passat del partit, però tampoc cal que pretenguem desdibuixar-lo. La societat catalana ha evolucionat, i ERC també. Es comença dient que "Des del mateix moment de la seva aprovació, Esquerra Republicana de Catalunya començà a plantejar en solitari la reforma de l'Estatut d'Autonomia de 1979". Bé, la reforma de l'Estatut, formalment, no la plantejava ningú en aquells primers anys, encara que diverses forces polítiques eren conscients que aquell text només serviria per a cobrir una primera etapa. Esquerra Republicana va formar part d'algun dels governs de CiU, i en cap moment va plantejar la reforma de l'Estatut com a condició per al pacte.
En definitiva, per mi, aquest apartat 1.1. seria correcte si es plantegés com una situació més general, en la qual es va aprovar un Estatut que no satisfeia del tot a les forces nacionalistes, a unes menys que a altres (CiU, ERC, NE…). És cert que el procés reformista no era el que havíem somniat molts antifranquistes, i és cert també que majoritàriament es va prioritzar assegurar la democràcia i la recuperació de l'autogovern. ERC hi va jugar el seu paper, més conseqüent que altres forces polítiques, això sí, encara que menys que unes altres també.
No tindria massa importància aquesta apreciació, crec que més objectiva de la realitat històrica, si no fos perquè després al llarg de la ponència es reincideix en aquesta visió tan simplista, esbiaixada, mancada de visió global de la realitat del país.
Desfullem el Full de Ruta A.1.2Publicat per josepromeu | 29 Jul, 2007
Sembla correcta l'anàlisi que s'hi fa sobre l'inici del "procés històric de reforma estatutària". Hi ha un esgotament de les possibilitats que oferia el text de 1979, s'evidencien unes insuficiències clares a nivell de finançament (dèficit fiscal), a nivell d'inversions de l'Estat a Catalunya, etc, i apareixen nous reptes que no estaven prou previstos en l'Estatut del 79: les relacions amb Europa, la nova immigració, les noves tecnologies, etc. Tot plegat fa que cada vegada es generalitzi més la idea que cal una reforma de l'Estatut. La societat en el seu conjunt va evolucionar, com va evolucionar també ERC.
Personalment, en principi, jo no era partidari de fer un pacte d'esquerres, amb socialistes i Iniciativa, sinó que m'hauria decantat per fer un pacte amb CiU. I el mateix pensaven un bon nombre de representants d'entitats de caràcter nacionalista a les quals es va consultar. Però després vaig reconèixer que potser sí que havia estat un encert el pacte tripartit.
Si s'hagués fet el pacte amb CiU, la proposta de reforma de l'Estatut hauria topat amb l'oposició frontal sobretot dels socialistes. El socialistes a l'oposició no haurien acceptat de portar a Madrid ni tan sols un text descafeinat com el que al final ha acabat sortint. Per tant, el pacte amb els socialistes i Iniciativa, amb l'objectiu prioritari d'encetar el procés de reforma de l'Estatut, va ser un encert en la mesura que acostàvem aquests sectors cap als nostres postulats.
D'aquesta manera, la reacció de CiU a l'oposició, intentant de presentar-se, l'estiu del 2005, com a més nacionalista que ningú, afavoria el debat intern entre els membres del tripartit a favor de les posicions nacionalistes. D'altra manera, no s'explicaria l'acord del 30 de setembre d'aquell any.
No oblidem, però, que des del govern de la Generalitat, amb ERC com a impulsora, s'iniciava un procés que tenia una característica molt clara: era una reforma que es plantejava a partir del marc constitucional vigent. Per tant, era un procés que tenia unes regles de joc marcades i uns objectius finals també limitats. No crec que ningú fos tan neci com per pensar que faríem un pacte amb els socialistes i que després els convenceríem a Madrid perquè ens acceptessin un ple reconeixement de la nostra identitat nacional, amb tot el que això implica d'acceptació del dret a decidir dels catalans.
No critico en absolut l'estratègia escollida per ERC de pactar amb els socialistes per fer una petita passa més (peix al cove que deia Jordi Pujol), dins del marc constitucional. Era una possibilitat que potser valia la pena d'explorar encara que només fos que posar en evidència que dins d'aquest marc constitucional poca cosa més s'hi pot fer. El que no seria acceptable és que ara algú pretengués fer-nos creure que s'era tan ingenu com per pensar que amb el consens dels socialistes catalans aniríem a pactar la reforma de l'Estat i l'acceptació de la sobirania del poble català.
Desfullem el Full de Ruta A.1.3.Publicat per josepromeu | 30 Jul, 2007
El document "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna" continua en l'apartat A.1.3. la seva anàlisi sobre la inviabilitat de l'Espanya plural i federal. Aquest apartat comença amb una frase prou desafortunada, probablement més per defecte i lleugeresa en la seva redacció que per intencionalitat. Diu: "L'inici del procés de reforma estatutària fou avalat en l'estratègia definida en el 24è Congrés Nacional celebrat a Lleida el 2004, per tal de posicionar Esquerra com l'esquerra majoritària i posar a prova la voluntat real de les esquerres estatals de configurar un estat de tall federal i plurinacional".
Una cosa és que el partit intenti posicionar-se com la força majoritària d'esquerres, per més utòpic que pugui semblar avui per avui, i l'altra és que es relacioni aquest objectiu amb el procés de reforma de l'Estatut. Si no és un equívoc de redacció, aquí hi ha un error de plantejament de fons.
Prefereixo pensar que el procés de reforma de l'Estatut es va iniciar no pas per posicionar ERC, sinó perquè es creia en la necessitat de fer avançar el país cap a un millor reconeixement de la seva identitat nacional, cap a un millor finançament i cap a una millora de l'autogovern amb més competències. Altrament hauria estat un engany a la societat catalana, que no ens podem permetre.
Una altra cosa és que al final d'aquest apartat es diu: "El desenllaç final del procés de reforma estatutària i les nul·les reformes estructurals del model d'Estat en aquest període va acabar frustrant els objectius de ple reconeixement nacional de Catalunya, d'obtenir un model de finançament just, estable i bilateral i d'incrementar i blindar les competències." Certament, una part de la frustració pot venir de no haver assolit els objectius que es pretenia, però una altra part potser també ve d'haver pretès uns objectius que no es podien assolir.
No faig cap crítica a la posició d'ERC en tot aquest procés de reforma estatutària, sinó a l'explicació que s'hi vol donar a posteriori. Un dels encerts del pacte tripartit era, al meu entendre, fer acostar cap als nostres plantejaments nacionalistes a grups polítics que nosaltres mateixos en més d'una ocasió hem titllat d'espanyolistes. I això, fer-ho des d'una posició minoritària té molt de mèrit. Ara bé, d'aquí a pretendre fer-nos creure que algú havia posat les expectatives, tant pel que fa al pacte tripartit i la reforma estatutària com al suport que es brindava al PSOE a Madrid, a assolir "el ple reconeixement nacional de Catalunya", hi va un bon tros. O ens expliquem malament, com en el text d'aquesta ponència, o ens falta capacitat d'anàlisi i visió global de la nostra realitat.
Des de l'inici de tot aquest procés, s'accepten les regles de joc constitucionals i el marc jurídic espanyol, es busca el consens amb forces polítiques que no són pròpiament nacionalistes, i anem a Madrid amb una proposta de text per tal que siguin les Corts espanyoles les que acabin aprovant el nou Estatut. Amb aquest plantejament, que insisteixo que no critico ni qüestiono, ningú que toqués de peus a terra podia pensar assolir "el ple reconeixement nacional de Catalunya"; en el millor dels casos es podia esperar avançar una mica més (peix al cove que deia Jordi Pujol) en aquest reconeixement, així com en el finançament o en el marc competencial. Però, no més. I d'això n'havíem de ser ben conscients, a no ser que fóssim uns inconscients.
I em sembla vàlid que ERC apostés per aquesta via, en la mesura que abans de fer un plantejament més definitiu d'exercir el dret a decidir cal que la societat catalana hagi assumit que dins d'aquest marc, que nosaltres hem volgut explorar fins al final, no és possible avançar més. Pero no pas per "posar a prova la voluntat real de les esquerres estatals…", com es diu en el text de la ponència, sinó per arribar al límit que ens permet aquest marc constitucional espanyol, i palesar la necessitat de superar-lo si volem una Catalunya sobirana, cohesionada i moderna.
Desfullem el Full de Ruta A.1.4.Publicat per josepromeu | 31 Jul, 2007
En l'apartat A.1.4. de la ponència es constata que el federalisme, tot i tenir una llarga tradició a casa nostra, no ha tingut mai prou receptivitat a nivell espanyol. Estic d'acord, doncs, amb el plantejament que s'hi fa, donat que el federalisme només té sentit si per totes les parts hi ha voluntat de federar-se.
Amb tot, seguint la tònica de redacció del text que se'ns proposa, crec que hi ha formulacions equívoques, poc clares, o sense sentit.
Per exemple diu "… els casos del Quebec o el més recent de Montenegro demostren que el federalisme plurinacional només és viable si abans s'ha plantejat seriosament un intent de secessió". En primer lloc em sembla molt agosarat comparar els casos del Quebec i de Montenegro, perquè em sembla que no tenen gaire punts en comú. I en segon lloc, no entenc que es vinculi la viabilitat del federalisme plurinacional al fet d'haver plantejat prèviament un intent de secessió. Una altra cosa és que el concepte de federalisme, entès com a pacte entre iguals, només és viable si l'opció secessionista es contempla com a possibilitat, en cas de no haver-hi prou entesa per a federar-se.
En el cas del Quebec, per exemple, crec que el més important és que els quebequesos saben que disposen dels mecanismes per a optar democràticament, i sense traumes excessius, a la secessió. I això els permet valorar, igual que als canadencs, la viabilitat i la utilitat del pacte federal amb tot el rigor i l'objectivitat possible.
Només és una qüestió de redacció, i per tant no crec que afecti al fons del que es vol dir en aquest apartat. Però també queda poc clara la darrera frase en què parla de la possibilitat que el federalisme plurinacional pugui ser útil "instrumentalment". Per entendre'ns, l'Europa que voldríem seria una Europa de caràcter federalista, i no la consideraríem només útil "instrumentalment". Suposo que el que es volia dir era que el plantejament federalista, sabent que sempre tindrà interpretacions diverses entre les parts, perquè ningú creu que es pugui trencar la visió centralitzadora i unitarista d'Espanya, només el podem fer des d'aquesta perspectiva instrumental, i per tant provisional i com a pas previ per avançar cap a l'exercici del dret a decidir.
Desfullem el Full de Ruta A.1.5.Publicat per josepromeu | 1 Ago, 2007
El darrer punt d'aquest apartat parteix del reconeixement que a Catalunya hi ha un bloc social que opta per una configuració federal de l'Estat.
Sembla, però, que no es gosi dir que aquest bloc, de fet, és el majoritari. En qualsevol cas, és evident que si volem avançar cap a una "configuració independent dels Països Catalans", tal com es diu en el text, cal que els qui avui opten per una solució de tipus federal s'adonin que per aquesta via difícilment arribarem a una situació estable i satisfactòria d'acord amb les nostres aspiracions nacionals.
No entenc per què, a continuació, es limita a parlar de "la pretensió d'arribar a una certa hegemonia social de l'esquerra nacional" cosa que segons el text de la ponència passa "per la incorporació dels federalistes al projecte de la independència nacional". Una cosa és aquesta pretensió d'ERC en relació a les altres forces polítiques d'esquerres, i una altra la pretensió d'aconseguir una majoria social disposada a fer al pas cap a l'exercici del dret a decidir el nostre futur, que em sembla que és el que realment interessa.
Com que no es precisa qui són aquests federalistes, es pot pensar que ens estem referint bàsicament al bloc social que representa el Partit dels Socialistes. No sé si és que dóna per descomptat (cosa que jo no faria) que el bloc social que representa CiU ja s'apuntaria a la via sobiranista, o si els obvia considerant que el projecte independentista s'ha de forjar només des de l'esquerra (cosa amb la qual no estaria gens d'acord).
Senzillament, crec que caldria treure aquesta referència a "l'hegemonia social de l'esquerra nacional", i plantejar-ho en termes d'hegemonia social disposada a exercir el dret a decidir el nostre futur. Aleshores, el text tindria més sentit. I el que caldria és veure com s'hi arriba, entenent que la pretensió no és tant incorporar aquests sectors a ERC com implicar-los, amb la resta de forces polítiques, en aquest projecte nacional.
Desfullem el Full de Ruta A.2.1.Publicat per josepromeu | 2 Ago, 2007
Després d'analitzar la inviabilitat del model federalista a l'Estat espanyol, la ponéncia "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna", preparatòria de la Conferència Nacional de la tardor, es proposa exemplificar aquesta inviabilitat amb el tema de l'Estatut. Em semblaria correcte l'anàlisi general de considerar que la reforma de l'Estatut va ser un intent "per tal d'assolir dins del marc polític i constitucional" (no ho oblidem) unes quotes de sobirania nacional, de competències i de recursos que ens acostessin, si més no, al model federal. Ara, s'ha posat de manifest quin és el límit que ens imposa l'actual marc constitucional, comptant amb la millor de les conjuntures polítiques possibles. Qualitativament és un pas important, en relació a la situació anterior, perquè d'una banda el Parlament de Catalunya va aprovar (30-9-05) una proposta que marca els objectius o aspiracions assumides per la majoria de forces polítiques (per a nosaltres posicions de mínims, està clar), i que per tant pot servir de referent de cara al futur; i de l'altra, perquè s'ha trencat aquella ambigüïtat amb què es movia CiU, d'anar fent petites passes sense saber mai quin era l'objectiu final.
Discrepo, però, del darrer punt en què diu que "L'Estatut retallat, a més d'insuficient, perpetua Catalunya dins un sistema constitucional unitari…". Que la reforma de l'Estatut es plantejava, ja des dels inicis, dins del marc Constitucional vigent és un fet que no nega ningú, tal com s'admet també en aquest mateix paràgraf. Per tant, ERC és tan responsable com la resta de partits d'haver encetar un procés acceptant prèviament les regles de joc constitucionals i sabent que els límits de la reforma ens el marcava la Constitució. I no critico, per això, el paper d'ERC, senzillament ho constato. El que "perpetua Catalunya dins d'un sistema constitucional unitari" no és aquest Estatut retallat, sinó l'acceptació que nosaltres (el poble de Catalunya, em refereixo) en fem d'aquest marc constitucional. Estem en la mateixa situació que estàvem amb l'Estatut del 79, amb algunes millores, evidentment insuficients.
No em semblaria massa important aquest matís, si no fos perquè denota una voluntat de voler carregar les culpes a la resta de partits (o a alguns partits en concret), quan el plantejament contitucionalista inicial va ser assumit per tothom, inclosa ERC. Una distorsió de la realitat que després ens farà caure en anàlisis errònies, o convertirà el que hauria de ser un diagnòstic global de la realitat del país en una batalleta més de la rivalitat partidista (ben legítima tanmateix), molt curta de mires.
Una altra cosa és que, ja des d'aquell 30 de setembre de 2005, es creessin unes falses expectatives sobre la viabilitat de la proposta. En lloc de posar l'èmfasi en què aquell consens assolit, i per tant aquell text que es portava a Madrid, representava la voluntat del poble català, es va voler fer creure que hi havia possibilitats reals que les Corts espanyoles aprovessin la proposta del Parlament català. És més, sovint, entre polítics i mitjans de comunicació, potser involuntàriament, es distorsionava la realitat com si Catalunya ja hagués aprovat el seu Estatut que només havia de ser refrendat per les Corts espanyoles, quan en realitat l'Estatut és una llei espanyola, aprovada per les Corts espanyoles, encara que per iniciativa del Parlament català. I creure que les Corts espanyoles aprovarien un text que reconegués plenament la identitat nacional de Catalunya (tal com es diu en algun lloc d'aquesta ponència) em sembla absolutament il·lusori i d'una miopia política preocupant.
Per tant, insisteixo, l'Estatut retallat no perpetua res sinó que simplement posa en evidència els límits que ens imposa l'actual marc constitucional. I per això ens proposem de superar-lo.
Desfullem el Full de Ruta A.2.2.Publicat per josepromeu | 3 Ago, 2007
El text de la ponència acaba aquest segon punt amb l'apartat 2.2. en què planteja que exhaurida la via estatutària, cal buscar-ne de noves. I ja deixa anar que el model canadenc pot ser un model vàlid per a Catalunya. En línies generals estic d'acord amb aquest punt, tot i que no vull deixar de fer-hi algunes observacions.
Comença dient "Per tots aquests motius no és d'estranyar que l'ampli espectre del catalanisme polític registri en aquests moments una gran desorientació…" El diccionari de l'IEC defineix la paraula "espectre" com "Imatge d'un mort que s'apareix als ulls d'algú, fantasma, aparició". Espero, i ja em perdonareu la broma, que els redactors de la ponència no hagin considerat el catalanisme polític com un espectre o un fantasma. No sé si en parlar del catalanisme polític es refereix al que representen el conjunt de partits que van consensuar la proposta d'Estatut del 30 de setembre de 2005 (és a dir, tots menys el PP) o si es refereix als sectors més nacionalistes. Sincerament, no crec que la majoria social que es mou entorn dels socialistes estigui excessivament desorientada. En tot cas, són els sectors més nacionalistes els qui poden sentir-se desorientats per les giragonses d'uns i altres (i aquí també hi som nosaltres), sense veure, tal com reconeix el text de la ponència, "una estratègia comuna de cara al futur".
En tot cas em sembla important remarcar aquesta idea d'estratègia comuna, perquè hem vist en els darrers dos anys molts moviments de dirigents polítics que pensaven molt més en clau partidista, o fins i tot personal, que no en clau de país. Aquesta ponència "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna" hauria de tenir precisament aquest objectiu, i per tant no confondre les estratègies estrictament de partit (per legítimes que siguin) amb les estratègies de país per a construir aquesta nació sobirana.
Fruit d'aquesta desorientació del sector més nacionalista han estat els resultats electorals, amb l'aparició d'una força alternativa de caràcter independentista. I pel mateix motiu han sorgit tot un seguit d'iniciatives de caràcter cívic, de naturalesa sobiranista, que no han vist prou ben representada, ni amb nosaltres ni amb CiU, la seva opció política. Ara tenim l'oportunitat de plantejar una veritable estratègia de país, un Full de Ruta cap a l'objectiu de l'exercici del dret a decidir. Però aquest Full de Ruta haurà d'anar acompanyat d'accions concretes, des dels partits i des de les institucions, que siguin coherents, creïbles per a la ciutadania i que, per tant, li retornin la confiança que ara mateix no té.
Desfullem el Full de Ruta A.3.1. – A.3.2.Publicat per josepromeu | 4 Ago, 2007
El tercer capítol de la ponència es titula "L'autodeterminació: el principi democràtic de la voluntat de la majoria". Molt breument, explica que és molt complicat i de difícil solució acollir-se al dret d'autodeterminació previst als Pactes de Nova York de les Nacions Unides de 1966. Una formulació que aleshores es va pensar per a decidir sobre els processos de descolonització. Més que pretendre buscar un principi legal al qual poder acollir-nos, sembla més viable anar per la via de la legitimitat que té sempre la voluntat lliure i democràticament expressada a través d'un referèndum. Em sembla correcte el plantejament.
I això és el que diferenciaria substancialment la política que s'ha fet fins ara de la que potser valdrà la pena començar a explorar d'aquí en endavant. Hi ha un ordenament jurídic vigent, a nivell nacional, a nivell estatal i a nivell internacional, amb el qual poc més podrem avançar. La darrera acció empresa en aquest sentit, tal com deia en un comentari anterior, ha estat la reforma de l'Estatut seguint les regles de joc i els límits constitucionals. Fins ara, tots els grups polítics, inclosa ERC, havien plantejat les seves reivindicacions o plantejaments polítics respectant aquest marc jurídic. En algun moment o altre, si es vol avançar cap a la plena sobirania, caldrà fer el salt a aquesta legalitat; i la millor manera sembla que és acollint-se a la legitimitat que dóna la voluntat expressada per la majoria dels ciutadans de Catalunya.
En el raonament que hi fa el text de la ponència diu que "Amb el dret a decidir emparat en el principi democràtic de respecte a la voluntat de la majoria, hom pot evitar la discusió estèril i paralitzant sobre si el dret d'autodeterminació forma part constitutiva o no del dret intern espanyol, sobre qui és el titular del dret…" Aquí sí que cal anar en compte, perquè el debat sobre "el titular del dret" no solament no l'evitarem sinó que de ben segur que serà un dels grans cavalls de batalla que no serà fàcil de superar. És evident que els espanyols s'agafaran, com ja s'agafen, amb què la sobirania rau en el poble espanyol, en el seu conjunt. Ja ho vam veure al País Basc quan, davant de la proposta d'Ibarretxe, va plantejar-se la possibilitat que Àlaba, per exemple, pogués fer un referèndum per a escindir-se del País Basc. Per tant, no podem pensar que acollint-nos al principi democràtic de respecte a la voluntat de la majoria eludirem el debat sobre qui pot ser titular del dret, en aquest cas del dret a decidir el seu futur.
Una mica contradictori sembla la consideració que es fa en l'apartat A.3.2., quan diu que "aquesta voluntat avui per avui no té possibilitats legals d'expressar-se a través d'una consulta popular". Està clar que no. Si tinguéssim aquesta possibilitat legal ja equivaldria a reconèixer que tenim el dret de decidir! Si abans contraposàvem el principi de legitimitat democràtica al principi de legalitat que estableix l'ordenament jurídic vigent, ara no podem pensar que ens legalitzaran la possibilitat d'exercir la legitimitat (que aleshores ja seria legalitat).
Per tant, ens hem d'aclarir. Està clar que podem, tal com s'ha fet fins ara, aprofitar els mecanismes i les possibilitats que ens ofereix l'actual marc constitucional, per demanar per exemple la plena competència per a convocar consultes populars sobre el que vulguem, o per reformar la mateixa Constitució. Però semblava que dèiem que aquesta via ja era esgotada, perquè evidentment les Corts espanyoles no obriran cap porta cap a la secessió de cap dels territoris de l'Estat espanyol. Si de veritat creiem amb el que dèiem abans sobre l'exercici del dret a decidir, no podrem esperar a tenir l'autorització de Madrid, sinó que ens caldrà fer, com deia abans, el salt a la legalitat vigent.
Desfullem el Full de Ruta A.3.3Publicat per josepromeu | 5 Ago, 2007
Acaba aquest tercer punt dedicat a "L'Autodeterminació: el principi democràtic de la voluntat de la majoria" fent referència a la iniciativa de diverses entitats de la societat civil catalana per demanar que les institucions i partits reclamin que es transfereixi a la Generalitat la competència per a poder convocar Referèndums. Fantàstic. Aquest tema, com deia en un comentari anterior, ja ha estat rebutjat per les Corts espanyoles, però podem insistir-hi les vegades que vulguem. El text de la ponència remarca que la iniciativa és "d'alta intensitat pedagògica". Potser sí, però sobretot és molt testimonial. I seria molt més pedagògic que fossin les institucions catalanes les que tiressin pel dret. I aquí potser ja no estaríem tan d'acord.
Els autors de la ponència adverteixen que "no pot derivar en una consulta per la via de fet" perquè consideren que es desvirtuaria de cara al futur el potencial d'aquest instrument democràtic. Si el que es vol dir és que no es pot fer a la lleugera, com aquell qui recull signatures o com sembla que va fer la Lliga Nord italiana, totalment d'acord. Bàsicament, perquè una consulta popular sobre el dret a decidir el nostre futur no la pot fer mai un partit o un grup de partits, sinó que ha de ser una iniciativa institucional i amb un ampli consens de partida per a celebrar-lo.
Ara bé. Tampoc hauríem de deduir que l'única via que tenim és la d'esperar a què disposem legalment de la competència per a celebrar consultes populars. Perquè aleshores ja podem esperar asseguts. Com deia abans, hem de preveure que en algun moment o altre haurem de fer el salt a la legalitat. I aquest és un dels moments. Encara que estic d'acord amb els ponents en què el referèndum ha de ser el final d'un procés i no l'inici. Per tant, primer cal preparar el camí, garantir els consensos necessaris, informar degudament la població, buscar-se complicitats a nivell espanyol i a nivell internacional, etc.
Però un primer pas que crec que sí que caldria contemplar bastant a curt termini és el de prendre's la competència per a fer consultes populars. I aquí hi pot tenir un paper important la societat civil, però li haurien de tenir sobretot les institucions. Perquè una cosa és pensar en una convocatòria en la qual es demanés a la ciutadania que es pronunciés sobre com vol que sigui la nostra relació amb Espanya, és a dir una consulta sobre la conveniència o no de la secessió. És el que dèiem abans que això seria precipitat i podria fins i tot devaluar aquest instrument democràtic. Ara bé, una altra cosa seria, per exemple, que des del Govern de la Generalitat es fes una consulta popular, encara que no tingués base legal per a fer-la, sobre un altre tema d'interès per a la ciutadania. Des de Madrid s'exclamarien dient que una consulta així no té base jurídica i per tant no pot ser vinculant. Però si la Generalitat n'assumís el resultat, sentint-s'hi vinculada, ja hauríem establert un precedent. I encara un pas previ, seria una consulta popular sobre el dret o la legitimitat de la Generalitat per a convocar un Referèndum. Aquests passos entenc que, més precisats, caldria introduir-los en un hipotètic full de ruta cap a l'exercici del dret a decidir.
Desfullem el Full de Ruta A.4.1 – A.4.2.Publicat per josepromeu | 6 Ago, 2007
El quart punt de la ponència es titula "El creixement del sobiranisme d'ordre pràctic". Un aspecte interessant del primer paràgraf és el reconeixement que el catalanisme no és un moviment monolític i unívoc, que té varietat de tendències i que no es pot reduir ni a una sola força política ni a un sol sector social. Em sembla interessant perquè crec que no reconèixer aquesta pluralitat del catalanisme ha estat un dels grans obstacles per a avançar cap a objectius globals de país.
Vull dir que, malauradament, han prevalgut sovint les visions tancades, contemplant la realitat unilateralment (com en determinats moments fa aquest mateix document que ara analitzem), com si fora de nosaltres no hi hagués cap altra opció vàlida i positiva per a aquests objectius de país. En aquest sentit, resulta innecessari que en el text es digui que és "avui" que no és un moviment monolític; a no ser que aquesta afirmació amagui la voluntat que pugui deixar de ser-ho. Si no és així, com voldria creure, l'acceptació d'aquest punt hauria de comportar un gir en les relacions entre els diferents grups polítics de caire catalanista, evitant desqualificacions i, sobretot, buscant els acords necessaris en els temes fonamentals.
En l'apartat següent A.4.2 es fa un altre reconeixement important, el de la incapacitat del catalanisme per esdevenir la principal referència d'amplis sectors socials. I s'hi parla del "mite del catalanisme conservador" com a perjudicial per a la represa nacional. Totalment d'acord, sempre que s'assumeixi que les responsabilitats no són tampoc d'un sol partit, i que ERC també hi té la seva part de responsabilitat. És des de l'esquerra en general, amb la nostra col·laboració, que s'ha contribuït a generar la idea que la veritable confrontació en la societat catalana no era en funció de l'opció nacional, sinó en funció del caràcter més o menys progressista.
Tal com ja deia en un comentari anterior, el pacte tripartit podia ser la millor opció que podia triar ERC, però no pas, o no pas fonamentalment, perquè ens apuntéssim al bloc progressista enfront del bloc conservador, sinó perquè era la millor opció des del punt de vista nacional. Només cal veure les polítiques d'"esquerres" del govern central, de l'Ajuntament de Barcelona o de la Generalitat de Catalunya per entendre que la línia divisòria entre els dos blocs és molt més difusa que l'existent entre el bloc catalanista (sobiranista o nacionalista, com n'hi vulguem dir) i el bloc espanyolista.
Entendre això o, tal com diu la ponència, que "els objectius polítics del sobiranisme requereixen corrents de simpatia i complicitat que vagin més enllà de les sigles dels partits", suposaria un gir important en la política d'Esquerra seguida fins ara. M'hi apunto, doncs.
Desfullem el Full de Ruta A.4.3 – A.4.4.Publicat per josepromeu | 7 Ago, 2007
Per exemplificar que hi ha un "creixement del sobiranisme d'ordre pràctic", enfront o al merge del sobiranisme identitari, en els punts A.4.3 i A.4.4 de la ponència s'explica que hi ha sectors socials del país, sobretot de l'àmbit econòmic, que s'estan adonant del perjudici econòmic que ens representa a tots plegats aquesta subordinació a Espanya. En línies generals hi puc estar d'acord, però em semblen uns paràgrafs d'un optimisme desbordant que no sé si està prou ben justificat.
