Bloc de notes de Josep Romeu

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf 

Si el primer apartat d’aquest capítol sobre les propostes de futur anava adreçat a “crear espais de sobirania”, aquest segon el dedica a “les xarxes de complicitat social”, entenent d’una banda les “xarxes de complicitat amb la societat civil”, i de l’altra les “xarxes de complicitat política”. Pel que fa a la societat civil, el text de la ponència, però, es limita a recordar que és imprescindible comptar amb la complicitat “de sectors amplis de la societat civil i dels agents socials i econòmics. D’acord. Però, no ens podem quedar aquí.

[@more@]

Hem de precisar, doncs, com entenem que ha de ser aquesta complicitat i el paper que hi han de jugar els partits polítics i les administracions. Perquè abans es parlava de la desorientació que viu el món del catalanisme, però probablement aquesta desorientació no ve tant motivada perquè cadascuna de les entitats que es mouen en l’entorn catalanista no sàpiga cap on hauria d’anar i quins objectius s’hauria de proposar, com perquè han quedat desconcertades davant la desorientació evident dels líders del catalanisme polític.  

D’altra banda, la gestió que s’ha fet des de la Generalitat, en aquests darrers anys, pel que fa a la societat civil ha estat pèssima: s’ha estigmatitzat les entitats adjudicant-les a una o altra formació política del tripartit, repartint-se la tutela (més que no pas col·laboració o coordinació) de l’administració sobre cadascuna de les entitats en funció de la seva suposada ideologia; per tant, no s’ha pactat la necessitat de consolidar unes entitats clau per al païs, sinó que s’ha fet un clientelisme insospitat en els governs convergents (tot i ser-hi també, evidentment); s’ha renunciat, doncs, a incidir en aquells sectors de la societat civil menys acostats al catalanisme, deixant-los com a cosa o competència d’altres socis del tripartit; no s’ha plantejat mai com una coordinació d’iniciatives diverses de la societat civil amb les institucionals, amb una visió global de país i de complementarietat i de suport mutu; s’ha pretès condicionar sovint l’actuació d’aquestes entitats més per interessos de partit que globals de país, arribant a la coacció en alguns casos perquè no es portessin actuacions que podien resultar incòmodes per al govern; s’han menystingut iniciatives de notable interès, per exemple, en el camp de la projecció exterior o en altres àmbits on la incidència del Govern de la Generalitat era mínima; i en general s’ha actuat des de la prepotència del qui té el poder, encara que no l’exerceixi, i menysvalorant tot allò que no era iniciativa institucional…  

No es tracta, ara, d’analitzar la política que hem fet des del Govern però sí de precisar les formulacions abstractes que fem en el text de la ponència, per saber si de veritat volem fer un gir important en la política portada a terme fins ara, cosa que celebraria, o si les paraules del text són les que corresponen a la retòrica del políticament correcte, però sense voluntat que tinguin una traducció real en la praxi política.    

Tweet

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

El següent “espai de sobirania” que tracta la ponència és el que anomena “Espais de progrés de la llengua i la cultura catalanes” B.I.3. En primer lloc apunta dos principis o desitjos que de ben segur tots compartim: que “la llengua i la cultua catalana ha de ser el pal de paller de la integració i la inclusió” i que cal anar cap a la “creació d’un espai comunicacional català”. I tot seguit apunta que necessitem incrementar l’ús social de la llengua i la internacionalització de la nostra cultura. Deixant de banda, que em sembla poc escaient reincidir en una terminologia que ja creia superada del tot, com allò de “Catalunya, com a terra de pas”, és evident que aquestes formulacions han de tenir alguna traducció concreta en termes d’acció política. I Catalunya deu continuar essent dels països europeus que menys recursos destina a salvaguardar la seva llengua i a fer que esdevingui també la llengua pròpia dels nouvinguts (no de pas).

[@more@]

No crec que es pugui dir que des de 2003 hi hagi hagut cap canvi mínimament perceptible en la política lingüística de la Generalitat. En el camp de l’espai comunicacional català hem assistit impassibles, i sense capacitat de reacció, a la implantació de la TDT amb uns plantejaments que acaben esquarterant encara més aquest espai comunicacional català. I no n’hi ha prou amb dir que “cal potenciar el caràcter públic dels mitjans audiovisuals” sense ni tan sols mencionar els mitjans privats que hi tenen un pes decisiu.  

Quan es diu que “cal aprofitar el nou marc legal per estendre el coneixement i l’ús social del català”, se suposa que es deu referir al nou Estatut, la qual cosa representa si més no un reconeixement que alguna cosa positiva deu tenir, encara que del tot insuficient i insatisfactori. Però caldria precisar quines són les línies estratègiques a seguir en aquest camp. Per exemple, si de veritat s’està disposat, ara que som al govern, a prendre mesures com les que prenen països amb nivells d’immigració molt inferiors als que tenim nosaltres, en el sentit de facilitar que els nouvinguts puguin tenir classes de la llengua del país dins de l’horari laboral.  

Igualment, caldria concretar mínimament què vol dir la “internacionalització cultural”. Només recordar que el trencament de l’Institut Ramon Llull va ser un dels primers resultats d’un pacte tripartit en què no devia estar tot tan ben pactat. Afortunadament, sembla que ara es pot recuperar el terreny perdut. I, en tot cas, caldria definir quin ha de ser el paper, i quines les estratègies a seguir, de les Institucions i de la societat civil. No entraré en casos concrets, perquè no parlo en nom de cap entitat, però és ben sabut que hi ha diverses entitats i iniciatives privades que no han tingut el suport que esperaven de l’Administració per desenvolupar la seva tasca d’internacionalització. Volem fer un gir a tot això? Enhorabona! Però explicitem-ho perquè sapiguem on anem.

Tweet

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf 

El primer apartat del capítol “Creem espais de sobirania” es titulava “Espais de cohesió social” però en realitat ni parlava de crear espais ni tenia res a veure amb la cohesió social: era un recordatori d’algunes de les reivindicacions no satisfetes amb el nou Estatut, a part d’una llista de bones intencions o, millor dit, de bons desitjos. El segon apartat, en canvi, “ Espais de modernització econòmica” sí que sembla que vagi en aquesta direcció de crear espais de sobirania, només que no va més enllà dels simples enunciats. Bàsicament apunta en dues direccions: impulsar acords a nivell internacional, se suposa que es refereix a acords institucionals, i impulsar la internacionalització de Catalunya. Ja hi podem estar d’acord, però…

[@more@]

El text es limita altre cop als enunciats. Sembla molt correcte pensar que les institucions catalanes haurien d’establir acords amb “tercers estats (quins deuen ser el primer i el segon?), ens subestatals i organitzacions internacionals”. Però, costa d’entendre què deu voler dir quan diu que això s’hauria de fer per “exportar la vocació internacional”. I, sobretot, hauria d’explicar a quina mena d’acords es refereix: com els que ha impulsat, per exemple, el govern tripartit des de l’any 2003, o com els que impulsava el govern Pujol (allò de les regions motors d’Europa, o els viatges en què es feia acompanyar d’una tribu d’empresaris, i passava revista a un batalló militar com si es tractés d’un cap d’Estat). És a dir, estem parlant d’una línia estratègica que considerem que ja estem seguint, ara que som al govern, una línea estratègica com la que semblava voler seguir el govern anterior, o és que volem fer un gir important en la política de l’actual govern tripartit?.

 I pel que fa a potenciar la “internacionalització de Catalunya especialment en l’àmbt econòmic”, també hauríem de dir com ho pretenem fer, més enllà de la continuació de les polítiques de suport a les empreses exportadores, que malgrat portar ja un bon grapat d’anys de volada no sembla que capgirin d’una manera significativa l’estratègia empresarial catalana que continua tenint el mercat espanyol com a referència. Com a mínim hauríem de concretar molt millor aquest tema que pot ser de vital importància per a crear veritables espais de sobirania. I per acabar aquest apartat només insistir que el text de la ponència està ple de frases realment de difícil comprensió (gosaria dir sense sentit) com aquesta de “exportar vocació internacional”. I un exemple de retòrica buida és la frase següent: “Catalunya necessita afrontar aquest procés amb totes les seves potencialitats i amb un consens ampli entre les forces polítiques i els agents socials i econòmics, per tal d’adoptar una estratègia a llarg termini que permeti que els principals elements d’aquest canvi (recerca, innovació, ensenyament superior, empreses) puguin ser abordats en un escenari estable i compartit” Entesos.

Tweet

Fins aquí semblava que, amb tots els matisos que vulgueu, anàvem perfilant uns objectius que en grans línies eren: d’un banda, continuar reivindicant i negociant noves cotes d’autogovern en la línia de la proposta d’Estatut aprovada el 30 de setembre de 2005; d’una altra, anar avançant per a ampliar la base política i social favorable a l’exercici, en el seu moment, del dret a decidir; a la vegada, anar creant i consolidant espais de sobirania per tal que la desvinculació econòmica i social d’Espanya ja pugui començar a fer-se efectiva, encara que sigui amb temes puntuals; i finalment, buscar-nos les complicitats adients, a nivell interior, a nivell espanyol i a nivell internacional que en el seu moment puguessin avalar la nostra legitimitat per a exercir el dret a decidir. I el títol del següent apartat així ho semblava indicar “Creem espais de sobirania”. La lectura del text, però, no pot ser més decebedora.[@more@]

En aquest apartat B.1.1. es fa una mena de llistat de reivindicacions bàsiques, reiteració de les reivindicacions que es feien en la proposta del nou Estatut, que ben poc tenen a veure amb la idea de “crear espais de sobirania”. Està clar que estarem tots d’acord que ens cal un finançament just, que ens puguem gestionar les grans infrastructures, que tinguem una gestió eficient i eficaç, que controlem les polítiques d’immigració, que disposen d’un bon sistema educatiu, de salut i de benestar social… però això també podria ser l’objectiu per a la Rioja o per a Extremadura! 

I, en tot cas, hauríem d’explicar quines passes volem fer (el full de ruta) per aconseguir allò que fins ara se’ns ha negat.

Tweet

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a:

http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

.

La ponència està dividia en dos grans blocs: El primer (A) és el que hem anat analitzant fins ara, i que representa bàsicament el context, els antecedents i les bases sobre les quals s’han de fonamentar les propostes de futur, o el que se n’ha dit el Full de Ruta; i el segon (B) porta per títol “Les propostes de futur: creem espais de sobirania, teixim xarxes de complicitat social”. Comença aquest apartat amb una frase òbvia “La construcció nacional comença molt abans que hi hagi les condicions per exercir el dret a decidir…” Naturalment. La construcció nacional és un procés que, amb més o menys fortuna, s’ha anat desenvolupant des de fa temps.

[@more@]

Però immediatament després diu “Només una majoria política i social, liderada per una esquerra nacional hegemònica en el seu espai social….” Ja hi som! Per quina raó hem de dir que “només” una majoria política i social, “liderada per una esquerra nacional” i a més que aquesta esquerra, que se suposa que sóm nosaltres, hagi de ser hegemònica en el seu espai social? Que és imprescindible que hi hagi una majoria política i social disposada a fer avançar el país cap a cotes de sobirania que li permetin en un moment donat exercir el dret a decidir, això ja ho hem dit en més d’una ocasió. I que, com a partit independentista i d’esquerres, aspirem a liderar aquest procés i aquesta majoria social em sembla perfectament lògic i raonable. Ara bé, no podem afirmar que no sigui possible un altre tipus de lideratge, ni que sigui imprescindible que nosaltres siguem hegemònics en el nostre espai social.  

De nou, es perd la visió global del país i la varietat del moviment catalanista, com es deia en un paràgraf anterior. Ja sé que aquesta visió esbiaixada pot semblar molt igual a la que sovint veiem en l’òrbita convergent, quan parlen de ser ells el “pal de paller”, tot i que no sé si arriben a afirmar que els objectius del catalanisme "només" siguin viables si ells en són “el pal de paller”. En qualsevol cas, l’important és que hi hagi aquesta majoria política i social, tant se val qui la lideri. No és una qüestió banal en el sentit de pensar que cadascú pot creure’s ser “el pal de paller”, i té tot el dret a aspirar a ser-ho, sinó que aquest tipus de posicionament pot entorpir o fer fracassar el procés perquè, si fos cert el que diu el text de la ponència, es prioritzaria l’assolir aquesta hegemonia en lloc de l’assolir la majoria social necessària.   

Acaba aquest paràgraf dient que a curt termini cal mobilitzar la societat catalana per recuperar les peces de l’Estatut del 30 de setembre de 2005. Em sembla bé si no ho prenem al peu de la lletra i entenem que cal continuar fent petites passes per a millorar el nostre autogovern, tenint com a perspectiva real aquell acord unitari de la proposta de l’Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya. Però no sé si val la pena entrar de nou en les causes per les quals tenim, avui, un Estatut tan minso i encara amb el risc imminent de tornar a ser retallat. Hi va haver, és cert, un pacte CiU-PSOE que va ser acceptat per la resta de socis de govern del tripartit; però no es diu que s’estava a punt de tancar un altre pacte, similar, en el qual hi haguéssim entrat nosaltres. Tenim, també és cert, “l’erosió diària practicada pel govern de l’Estat”, i algú podria demanar-se quins grups donaven suport a aquest govern.  I per suposat estem a l’espera de la “més que previsible retallada per part del Tribunal Constitucional”, d’altra banda previsible des del moment en què es va iniciar el procés acceptant les normes de joc i els límits constitucionals, i més si el Govern de la Generalitat  continua amb la seva actitud passiva i desmobilitzadora.

Tweet

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf 

Per exemplificar que hi ha un “creixement del sobiranisme d’ordre pràctic”, enfront o al merge del sobiranisme identitari, en els punts A.4.3 i A.4.4 de la ponència s’explica que hi ha sectors socials del país, sobretot de l’àmbit econòmic, que s’estan adonant del perjudici econòmic que ens representa a tots plegats aquesta subordinació a Espanya. En línies generals hi puc estar d’acord, però em semblen uns paràgrafs d’un optimisme desbordant que no sé si està prou ben justificat.

[@more@]

És cert que, en els darrers temps, s’han posat de manifest un seguit de mancances infrastructurals a Catalunya atribuïbles a no haver rebut per part de l’Estat l’atenció (les inversions) que calia. I suposo que, hores d’ara, els redactors de la ponència tindrien nous motius o nous exemples per a corroborar-ho: rodalies, aeroport, xarxa elèctrica… I em sembla que cal aprofitar aquests fets no només per denunciar la manca d’inversions a Catalunya per part de l’Estat, amb el corresponent dèficit fiscal, sinó sobretot per a fer veure que aquesta discriminació no és producte d’un mal govern (el de Madrid), sinó de la manca d’un govern (d’un Estat propi) amb capacitat per a autogovernar-nos. 

Però, és un aspecte curiós que històricament ha tingut l’esquerra nacionalista: entre nosaltres mateixos som capaços de veure-hi diferències insalvables, excloents, que ens porten a crisis internes periòdiques, però en canvi ens deixem enlluernar fàcilment pel miratge de reivindicacions de sectors prou allunyats del nostre ideari polític, pel sol fet que en algun moment coincidim en la crítica cap al poder (en aquest cas, el de l’Estat). No ens enganyem, actes com el que reivindicava un aeroport internacional per a Barcelona no haurien estat possibles si a Madrid hi hagués hagut un govern del Partit Popular, amb el qual se senten plenament identificats alguns sectors empresarials catalans. O, en el millor dels casos, són reivindicacions puntuals que no van més enllà de la defensa d’uns interessos particulars (ben legítims tanmateix), que coincideixen amb els objectius generals de país només tangencialment, i per tant són adhesions efímeres. 

La Isabel Clara Simó, arran de les apagades de Barcelona i de les magnífiques promeses del Govern central, deia que ella no aspirava pas a tenir les millors infrastructures del món (com havia deixat anar la vicepresidenta), sinó que en tenia prou amb què nosaltres mateixos ens les puguem gestionar i finançar amb els nostres recusos. Perquè basar el nacionalisme en el fet economicista que ens surten millor els números, que nosaltres ho faríem millor, també té els seus riscos: Si, encara que sigui puntualment, trobem a Madrid un govern que ens resol alguna d’aquestes reivindicacions, ens quedem sense argument, i perdem moltes d’aquestes adhesions; el dret a decidir el nostre futur, per entendre’ns, hauria de tenir el mateix sentit si la balança fiscal amb l’Estat ens fos favorable; i, a més, podem crear frustracions, quan constatem que una competència traspassada no sempre és millor gestionada o no dóna gaire millors resultats (Mossos d’Esquadra?). 

Amb això no vull dir que no puguem i no haguem d’aprofitar aquest descontentament per fer pedagogia política i explicar a la ciutadania que, com a mínim, amb la capacitat d’autogovernar-nos, tindríem més sensibilitat envers els nostres problemes, tindríem més recursos (els nostres) i tindríem més possibilitats d’esmenar els nostres errors, que segur que també n’hi haurà.  

Tweet

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a:

http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

.El quart punt de la ponència es titula “El creixement del sobiranisme d’ordre pràctic”. Un aspecte interessant del primer paràgraf és el reconeixement que el catalanisme no és un moviment monolític i unívoc, que té varietat de tendències i que no es pot reduir ni a una sola força política ni a un sol sector social. Em sembla interessant perquè crec que no reconèixer aquesta pluralitat del catalanisme ha estat un dels grans obstacles per a avançar cap a objectius globals de país. Vull dir que, malauradament, han prevalgut sovint les visions tancades, contemplant la realitat unilateralment (com en determinats moments fa aquest mateix document que ara analitzem), com si fora de nosaltres no hi hagués cap altra opció vàlida i positiva per a aquests objectius de país.  [@more@]En aquest sentit, resulta innecessari que en el text es digui que és “avui” que no és un moviment monolític; a no ser que aquesta afirmació amagui la voluntat que pugui deixar de ser-ho. Si no és així, com voldria creure, l’acceptació d’aquest punt hauria de comportar un gir en les relacions entre els diferents grups polítics de caire catalanista, evitant desqualificacions i, sobretot, buscant els acords necessaris en els temes fonamentals. En l’apartat següent A.4.2 es fa un altre reconeixement important, el de la incapacitat del catalanisme per esdevenir la principal referència d’amplis sectors socials. I s’hi parla del “mite del catalanisme conservador” com a perjudicial per a la represa nacional. Totalment d’acord, sempre que s’assumeixi que les responsabilitats no són tampoc d’un sol partit, i que ERC també hi té la seva part de responsabilitat. És des de l’esquerra en general, amb la nostra col·laboració, que s’ha contribuït a generar la idea que la veritable confrontació en la societat catalana no era en funció de l’opció nacional, sinó en funció del caràcter més o menys progressista.  Tal com ja deia en un comentari anterior, el pacte tripartit podia ser la millor opció que podia triar ERC, però no pas, o no pas fonamentalment, perquè ens apuntéssim al bloc progressista enfront del bloc conservador, sinó perquè era la millor opció des del punt de vista nacional. Només cal veure les polítiques d’”esquerres” del govern central, de l’Ajuntament de Barcelona o de la Generalitat de Catalunya per entendre que la línia divisòria entre els dos blocs és molt més difusa que l’existent entre el bloc catalanista (sobiranista o nacionalista, com n’hi vulguem dir) i el bloc espanyolista.  Entendre això o, tal com diu la ponència, que “els objectius polítics del sobiranisme requereixen corrents de simpatia i complicitat que vagin més enllà de les sigles dels partits”, suposaria un gir important en la política d’Esquerra seguida fins ara. M’hi apunto, doncs.

Tweet

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf.

Acaba aquest tercer punt dedicat a “L’Autodeterminació: el principi democràtic de la voluntat de la majoria” fent referència a la iniciativa de diverses entitats de la societat civil catalana per demanar que les institucions i partits reclamin que es transfereixi a la Generalitat la competència per a poder convocar Referèndums. Fantàstic. Aquest tema, com deia en un comentari anterior, ja ha estat rebutjat per les Corts espanyoles, però podem insistir-hi les vegades que vulguem. El text de la ponència remarca que la iniciativa és “d’alta intensitat pedagògica”. Potser sí, però sobretot és molt testimonial. I seria molt més pedagògic que fossin les institucions catalanes les que tiressin pel dret. I aquí potser ja no estaríem tan d’acord. 

[@more@]

Els autors de la ponència adverteixen que “no pot derivar en una consulta per la via de fet” perquè consideren que es desvirtuaria  de cara al futur el potencial d’aquest instrument democràtic. Si el que es vol dir és que no es pot fer a la lleugera, com aquell qui recull signatures o com sembla que va fer la Lliga Nord italiana, totalment d’acord. Bàsicament, perquè una consulta popular sobre el dret a decidir el nostre futur no la pot fer mai un partit o un grup de partits, sinó que ha de ser una iniciativa institucional i amb un ampli consens de partida per a celebrar-lo.  

Ara bé. Tampoc hauríem de deduir que l’única via que tenim és la d’esperar a què disposem legalment de la competència per a celebrar consultes populars. Perquè aleshores ja podem esperar asseguts. Com deia abans, hem de preveure que en algun moment o altre haurem de fer el salt a la legalitat. I aquest és un dels moments. Encara que estic d’acord amb els ponents en què el referèndum ha de ser el final d’un procés i no l’inici. Per tant, primer cal preparar el camí, garantir els consensos necessaris, informar degudament la població, buscar-se complicitats a nivell espanyol i a nivell internacional, etc. 

Però un primer pas que crec que sí que caldria contemplar bastant a curt termini és el de prendre’s la competència per a fer consultes populars. I aquí hi pot tenir un paper important la societat civil, però li haurien de tenir sobretot les institucions. Perquè una cosa és pensar en una convocatòria en la qual es demanés a la ciutadania que es pronunciés sobre com vol que sigui la nostra relació amb Espanya, és a dir una consulta sobre la conveniència o no de la secessió. És el que dèiem abans que això seria precipitat i podria fins i tot devaluar aquest instrument democràtic. Ara bé, una altra cosa seria, per exemple, que des del Govern de la Generalitat es fes una consulta popular, encara que no tingués base legal per a fer-la, sobre un altre tema d’interès per a la ciutadania. Des de Madrid s’exclamarien dient que una consulta així no té base jurídica i per tant no pot ser vinculant. Però si la Generalitat n’assumís el resultat, sentint-s’hi vinculada, ja hauríem establert un precedent. I encara un pas previ, seria una consulta popular sobre el dret o la legitimitat de la Generalitat per a convocar un Referèndum. Aquests passos entenc que, més precisats, caldria introduir-los en un hipotètic full de ruta cap a l’exercici del dret a decidir.

Tweet

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a:

http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

.

El tercer capítol de la ponència es titula “L’autodeterminació: el principi democràtic de la voluntat de la majoria”. Molt breument, explica que és molt complicat i de difícil solució acollir-se al dret d’autodeterminació previst als Pactes de Nova York de les Nacions Unides de 1966. Una formulació que aleshores es va pensar per a decidir sobre els processos de descolonització. Més que pretendre buscar un principi legal al qual poder acollir-nos, sembla més viable anar per la via de la legitimitat que té sempre la voluntat lliure i democràticament expressada a través d’un referèndum. Em sembla correcte el plantejament.

 [@more@]

I això és el que diferenciaria substancialment la política que s’ha fet fins ara de la que potser valdrà la pena començar a explorar d’aquí en endavant. Hi ha un ordenament jurídic vigent, a nivell nacional, a nivell estatal i a nivell internacional, amb el qual poc més podrem avançar. La darrera acció empresa en aquest sentit, tal com deia en un comentari anterior, ha estat la reforma de l’Estatut seguint les regles de joc i els límits constitucionals. Fins ara, tots els grups polítics, inclosa ERC, havien plantejat les seves reivindicacions o plantejaments polítics respectant aquest marc jurídic. En algun moment o altre, si es vol avançar cap a la plena sobirania, caldrà fer el salt a aquesta legalitat; i la millor manera sembla que és acollint-se a la legitimitat que dóna la voluntat expressada per la majoria dels ciutadans de Catalunya. 

En el raonament que hi fa el text de la ponència diu que “Amb el dret a decidir emparat en el principi democràtic de respecte a la voluntat de la majoria, hom pot evitar la discusió estèril i paralitzant sobre si el dret d’autodeterminació forma part constitutiva o no del dret intern espanyol, sobre qui és el titular del dret…” Aquí sí que cal anar en compte, perquè el debat sobre “el titular del dret” no solament no l’evitarem sinó que de ben segur que serà un dels grans cavalls de batalla que no serà fàcil de superar. És evident que els espanyols s’agafaran, com ja s’agafen, amb què la sobirania rau en el poble espanyol, en el seu conjunt.  

Ja ho vam veure al País Basc quan, davant de la proposta d’Ibarretxe, va plantejar-se la possibilitat que Àlaba, per exemple, pogués fer un referèndum per a escindir-se del País Basc. Per tant, no podem pensar que acollint-nos al principi democràtic de respecte a la voluntat de la majoria eludirem el debat sobre qui pot ser titular del dret, en aquest cas del dret a decidir el seu futur.     

Una mica contradictori sembla la consideració que es fa en l’apartat A.3.2., quan diu que “aquesta voluntat avui per avui no té possibilitats legals d’expressar-se a través d’una consulta popular”. Està clar que no. Si tinguéssim aquesta possibilitat legal ja equivaldria a reconèixer que tenim el dret de decidir! Si abans contraposàvem el principi de legitimitat democràtica al principi de legalitat que estableix l’ordenament jurídic vigent, ara no podem pensar que ens legalitzaran la possibilitat d’exercir la legitimitat (que aleshores ja seria legalitat).  

Per tant, ens hem d’aclarir. Està clar que podem, tal com s’ha fet fins ara, aprofitar els mecanismes i les possibilitats que ens ofereix l’actual marc constitucional, per demanar per exemple la plena competència per a convocar consultes populars sobre el que vulguem, o per reformar la mateixa Constitució. Però semblava que dèiem que aquesta via ja era esgotada, perquè evidentment les Corts espanyoles no obriran cap porta cap a la secessió de cap dels territoris de l’Estats espanyol. Si de veritat creiem amb el que dèiem abans sobre l'exercici del dret a decidir, no podrem esperar a tenir l’autorització de Madrid, sinó que ens caldrà fer, com deia abans, el salt a la legalitat vigent.   

Tweet

El text de la ponència acaba aquest segon punt amb l’apartat 2.2. en què planteja que exhaurida la via estatutària, cal buscar-ne de noves. I ja deixa anar que el model canadenc pot ser un model vàlid per a Catalunya. En línies generals estic d’acord amb aquest punt, tot i que no vull deixar de fer-hi algunes observacions.

[@more@]

Comença dient “Per tots aquests motius no és d’estranyar que l’ampli espectre del catalanisme polític registri en aquests moments una gran desorientació…” El diccionari de l’IEC defineix la paraula “espectre” com “Imatge d’un mort que s’apareix als ulls d’algú, fantasma, aparició”. Espero, i ja em perdonareu la broma, que els redactors de la ponència no hagin considerat el catalanisme polític com un espectre o un fantasma. No sé si en parlar del catalanisme polític es refereix al que representen el conjunt de partits que van consensuar la proposta d’Estatut del 30 de setembre de 2005 (és a dir, tots menys el PP) o si es refereix als sectors més nacionalistes. Sincerament, no crec que la majoria social que es mou entorn dels socialistes estigui excessivament desorientada. En tot cas, són els sectors més nacionalistes els qui poden sentir-se desorientats per les giragonses d’uns i altres (i aquí també hi som nosaltres), sense veure, tal com reconeix el text de la ponència, “una estratègia comuna de cara al futur”. En tot cas em sembla important remarcar aquesta idea d’estratègia comuna, perquè hem vist en els darrers dos anys molts moviments de dirigents polítics que pensaven molt més en clau partidista, o fins i tot personal, que no en clau de país. Aquesta ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” hauria de tenir precisament aquest objectiu, i per tant no confondre les estratègies estrictament de partit (per legítimes que siguin) amb les estratègies de país per a construir aquesta nació sobirana. 

Fruit d’aquesta desorientació del sector més nacionalista han estat els resultats electorals, amb l’aparició d’una força alternativa de caràcter independentista. I pel mateix motiu han sorgit tot un seguit d’iniciatives de caràcter cívic, de naturalesa sobiranista, que no han vist prou ben representada, ni amb nosaltres ni amb CiU, la seva opció política. Ara tenim l’oportunitat de plantejar una veritable estratègia de país, un Full de Ruta cap a l’objectiu de l’exercici del dret a decidir. Però aquest Full de Ruta haurà d’anar acompanyat d’accions concretes, des dels partits i des de les institucions que siguin coherents, creïbles per a la ciutadania i que, per tant, li retornin la confiança que ara mateix no té.  

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

Tweet