Bloc de notes de Josep Romeu

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf La confusió entre el que hauria de ser un pla estratègic per al país i el que podria ser un pla estratègic de partit es fa evident en aquest tercer capítol en què comença parlant d’un “govern sòlid i estable”. Comença el primer apartat dient que “Una altra prioritat des de la perspectiva sobiranista ha de ser consolidar una cultura de govern sòlida i estable des de l’ambició nacional”. Suposo que deu ser un error utilitzar la paraula consolidar, referint-se a una cultura de govern “des de l’ambició nacional”. Podem parlar d’encerts i desencerts en la gestió del govern Montilla… però d’ambició nacional, no.[@more@]

Tweet

Després d’analitzar la inviabilitat del model federalista a l’Estat espanyol, la ponéncia “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna”, preparatòria de la Conferència Nacional de la tardor, es proposa exemplificar aquesta inviabilitat amb el tema de l’Estatut. Em semblaria correcte l’anàlisi general de considerar que la reforma de l’Estatut va ser un intent “per tal d’assolir dins del marc polític i constitucional” (no ho oblidem) unes quotes de sobirania nacional, de competències i de recursos que ens acostessin, si més no, al model federal. Ara, s’ha posat de manifest quin és el límit que ens imposa l’actual marc constitucional, comptant amb la millor de les conjuntures polítiques possibles. Qualitativament és un pas important, en relació a la situació anterior, perquè d’una banda el Parlament de Catalunya va aprovar (30-9-05) una proposta que marca els objectius o aspiracions assumides per la majoria de forces polítiques (per a nosaltres posicions de mínims, està clar), i que per tant pot servir de referent de cara al futur; i de l’altra, perquè s’ha trencat aquella ambigüïtat amb què es movia CiU, d’anar fent petites passes sense saber mai quin era l’objectiu final.

[@more@]

Discrepo, però, del darrer punt en què diu que “L’Estatut retallat, a més d’insuficient, perpetua Catalunya dins un sistema constitucional unitari…”. Que la reforma de l’Estatut es plantejava, ja des dels inicis, dins del marc Constitucional vigent és un fet que no nega ningú, tal com s’admet també en aquest mateix paràgraf. Per tant, ERC és tan responsable com la resta de partits d’haver encetar un procés acceptant prèviament les regles de joc constitucionals i sabent que els límits de la reforma ens el marcava la Constitució. I no critico, per això, el paper d’ERC, senzillament ho constato. El que “perpetua Catalunya dins d’un sistema constitucional unitari” no és aquest Estatut retallat, sinó l’acceptació que nosaltres (el poble de Catalunya, em refereixo) en fem d’aquest marc constitucional. Estem en la mateixa situació que estàvem amb l’Estatut del 79, amb algunes millores, evidentment insuficients.  

No em semblaria massa important aquest matís, si no fos perquè denota una voluntat de voler carregar les culpes a la resta de partits (o a alguns partits en concret), quan el plantejament contitucionalista inicial va ser assumit per tothom, inclosa ERC. Una distorsió de la realitat que després ens farà caure en anàlisis errònies, o convertirà el que hauria de ser un diagnòstic global de la realitat del país en una batalleta més de la rivalitat partidista (ben legítima tanmateix), molt curta de mires. 

Una altra cosa és que, ja des d’aquell 30 de setembre de 2005, es creessin unes falses expectatives sobre la viabilitat de la proposta. En lloc de posar l’èmfasi en què aquell consens assolit, i per tant aquell text que es portava a Madrid, representava la voluntat del poble català, es va voler fer creure que hi havia possibilitats reals que les Corts espanyoles aprovessin la proposta del Parlament català. És més, sovint, entre polítics i mitjans de comunicació, potser involuntàriament, es distorsionava la realitat com si Catalunya ja hagués aprovat el seu Estatut que només havia de ser refrendat per les Corts espanyoles, quan en realitat l’Estatut és una llei espanyola, aprovada per les Corts espanyoles, encara que per iniciativa del Parlament català. I creure que les Corts espanyoles aprovarien un text que reconegués plenament la identitat nacional de Catalunya (tal com es diu en algun lloc d’aquesta ponència) em sembla absolutament il·lusori i d’una miopia política preocupant.  

Per tant, insisteixo, l’Estatut retallat no perpetua res sinó que simplement posa en evidència els límits que ens imposa l’actual marc constitucional. I per això ens proposem de superar-lo.

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a:

http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

Tweet

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

[@more@]

No entenc per què, a continuació, es limita a parlar de “la pretensió d’arribar a una certa hegemonia social de l’esquerra nacional” cosa que segons el text de la ponència passa “per la incorporació dels federalistes al projecte de la independència nacional”. Una cosa és aquesta pretensió d’ERC en relació a les altres forces polítiques d’esquerres, i una altra la pretensió d’aconseguir una majoria social disposada a fer al pas cap a l’exercici del dret a decidir el nostre futur, que em sembla que és el que realment interessa.  

Com que no es precisa qui són aquests federalistes, es pot pensar que ens estem referint bàsicament al bloc social que representa el partit dels socialistes. No sé si és que dóna per descomptat (cosa que jo no faria) que el bloc social que representa CiU ja s’apuntaria a la via sobiranista, o si els obvia considerant que el projecte independentista s’ha de forjar només des de l’esquerra (cosa amb la qual no estaria gens d’acord).  

Senzillament, crec que caldria treure aquesta referència a “l’hegemonia social de l’esquerra nacional”, i plantejar-ho en termes d’hegemonia social disposada a exercir el dret a decidir el nostre futur. Aleshores, el text tindria més sentit. I el que caldria és veure com s’hi arriba, entenent que la pretensió no és tant incorporar aquests sectors a ERC com implicar-los, amb la resta de forces polítiques, en aquest projecte nacional.  

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esqeurra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

Tweet

En l'apartat A.1.4. de la ponència "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna" es constata que el federalisme, tot i tenir una llarga tradició a casa nostra, no ha tingut mai prou receptivitat a nivell espanyol. Estic d'acord, doncs, amb el plantejament que s'hi fa, donat que el federalisme només té sentit si per totes les parts hi ha voluntat de federar-se.

Amb tot, seguint la tònica de redacció del text que se'ns proposa, crec que hi ha formulacions equívoques, poc clares, o sense sentit.

[@more@]

Per exemple diu "… els casos del Quebec o el més recent de Montenegro demostren que el federalisme plurinacional només és viable si abans s'ha plantejat seriosament un intent de secessió". En primer lloc em sembla molt agosarat comparar els casos del Quebec i de Montenegro, perquè em sembla que no tenen gaire punts en comú. I en segon lloc, no entenc que es vinculi la viabilitat del federalisme plurinacional al fet d'haver plantejat prèviament un intent de secessió. Una altra cosa és que el concepte de federalisme, entès com a pacte entre iguals, només és viable si l'opció secessionista es contempla com a possibilitat, en cas de no haver-hi prou entesa per a federar-se.

En el cas del Quebec, per exemple, crec que el més important és que els quebequesos saben que disposen dels mecanismes per a optar democràticament, i sense traumes excessius, a la secessió. I això els permet valorar, igual que als canadencs, la viabilitat i la utilitat del pacte federal amb tot el rigor i l'objectivitat possible.

Només és una qüestió de redacció, i per tant no crec que afecti al fons del que es vol dir en aquest apartat. Però també queda poc clara la darrera frase en què parla de la possibilitat que el federalisme plurinacional pugui ser útil "instrumentalment". Per entendre'ns, l'Europa que voldríem seria una Europa de caràcter federalista, i no la consideraríem només útil "instrumentalment". Suposo que el que es volia dir era que el plantejament federalista, sabent que sempre tindrà interpretacions diverses entre les parts, perquè ningú creu que es pugui trencar la visió centralitzadora i unitarista d'Espanya, només el podem fer des d'aquesta perspectiva instrumental, i per tant provisional i com a pas previ per avançar cap a l'exercici del dret a decidir.  

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

Tweet

El document "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna" continua en l'apartat A.1.3. la seva anàlisi sobre la inviabilitat de l'Espanya plural i federal. Aquest apartat comença amb una frase prou desafortunada, probablement més per defecte i lleugeresa en la seva redacció que per intencionalitat. Diu: "L'inici del procés de reforma estatutària fou avalat en l'estratègia definida en el 24è Congrés Nacional celebrat a Lleida el 2004, per tal de posicionar Esquerra com l'esquerra majoritària i posar a prova la voluntat real de les esquerres estatals de configurar un estat de tall federal i plurinacional".

Una cosa és que el partit intenti posicionar-se com la força majoritària d'esquerres, per més utòpic que pugui semblar avui per avui, i l'altra és que es relacioni aquest objectiu amb el procés de reforma de l'Estatut. Si no és un equívoc de redacció, aquí hi ha un error de plantejament de fons.

[@more@]

Prefereixo pensar que el procés de reforma de l’Estatut es va iniciar no pas per posicionar ERC, sinó perquè es creia en la necessitat de fer avançar el país cap a un millor reconeixement de la seva identitat nacional, cap a un millor finançament i cap a una millora de l’autogovern amb més competències. Altrament hauria estat un engany a la societat catalana, que no ens podem permetre. 

Una altra cosa és que al final d’aquest apartat es diu: “El desenllaç final del procés de reforma estatutària i les nul·les reformes estructurals del model d’Estat en aquest període va acabar frustrant els objectius de ple reconeixement nacional de Catalunya, d’obtenir un model de finançament just, estable i bilateral i d’incrementar i blindar les competències.” Certament, una part de la frustració pot venir de no haver assolit els objectius que es pretenia, però una altra part potser també ve d’haver pretès uns objectius que no es podien assolir. 

No faig cap crítica a la posició d’ERC en tot aquest procés de reforma estatutària, sinó a l’explicació que s’hi vol donar a posteriori. Un dels encerts del pacte tripartit era, al meu entendre, fer acostar cap als nostres plantejaments nacionalistes a grups polítics que nosaltres mateixos en més d’una ocasió hem titllat d’espanyolistes. I això, fer-ho des d’una posició minoritària té molt de mèrit. Ara bé, d’aquí a pretendre fer-nos creure que algú havia posat les expectatives, tant pel que fa a la reforma estatutària com al suport que es brindava al PSOE a Madrid, a assolir “el ple reconeixement nacional de Catalunya”, hi va un bon tros. O ens expliquem malament, com en el text d’aquesta ponència, o ens falta capacitat d’anàlisi i visió global de la nostra realitat. 

Des de l’inici de tot aquest procés, s’accepten les regles de joc constitucionals i el marc jurídic espanyol, es busca el consens amb forces polítiques que no són pròpiament nacionalistes, i anem a Madrid amb una proposta de text per tal que siguin les Corts espanyoles les que acabin aprovant el nou Estatut. Amb aquest plantejament, que insisteixo que no critico ni qüestiono, ningú que toqués de peus a terra podia pensar assolir “el ple reconeixement nacional de Catalunya”; en el millor dels casos es podia esperar avançar una mica més (peix al cove que deia Jordi Pujol) en aquest reconeixement, així com en el finançament o en el marc competencial. Però, no més. I d’això n’havíem de ser ben conscients, a no ser que fóssim uns inconscients. 

I em sembla vàlid que ERC apostés per aquesta via, en la mesura que abans de fer un plantejament més definitiu d’exercir el dret a decidir cal que la societat catalana hagi assumit que dins d’aquest marc, que nosaltres hem volgut explorar fins al final, no és possible avançar més. Pero no pas per “posar a prova la voluntat real de les esquerres estatals…”, com es diu en el text de la ponència, sinó per arribar al límit que ens permet aquest marc constitucional espanyol, i palesar la necessitat de superar-lo si volem una Catalunya sobirana, cohesionada i moderna.

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a:

http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

Tweet

Sembla correcta l'anàlisi que s'hi fa sobre l'inici del "procés històric de reforma estatutària". Hi ha un esgotament de les possibilitats que oferia el text de 1979, s'evidencien unes insuficiències clares a nivell de finançament (dèficit fiscal), a nivell d'inversions de l'Estat a Catalunya, etc, i apareixen nous reptes que no estaven prou previstos en l'Estatut del 79: les relacions amb Europa, la nova immigració, les noves tecnologies, etc. Tot plegat fa que cada vegada es generalitzi més la idea que cal una reforma de l'Estatut. La societat en el seu conjunt va evolucionar, com va evolucionar també ERC.

Personalment, en principi jo no era partidari de fer un pacte d'esquerres, amb socialistes i Iniciativa, sinó que m'hauria decantat per fer un pacte amb CiU. I el mateix pensaven un bon nombre de representants d'entitats de caràcter nacionalista a les quals es va consultar. Però després vaig reconèixer que potser sí que havia estat un encert el pacte tripartit. 

[@more@]

Si s'hagués fet el pacte amb CiU, la proposta de reforma de l'Estatut hauria topat amb l'oposició frontal sobretot dels socialistes. El socialistes a l'oposició no haurien acceptat de portar a Madrid ni tan sols un text descafeinat com el que al final ha acabat sortint. Per tant, el pacte amb els socialistes i Iniciativa, amb l'objectiu prioritari d'encetar el procés de reforma de l'Estatut, va ser un encert en la mesura que acostàvem aquests sectors cap als nostres postulats.

D'aquesta manera, la reacció de CiU a l'oposició, intentant de presentar-se, l'estiu del 2005, com a més nacionalista que ningú, afavoria el debat intern entre els membres del tripartit a favor de les posicions nacionalistes. D'altra manera, no s'explicaria l'acord del 30 de setembre d'aquell any.

No oblidem, però, que des del govern de la Generalitat, amb ERC com a impulsora, s'iniciava un procés que tenia una característica molt clara: era una reforma que es plantejava a partir del marc constitucional vigent. Per tant, era un procés que tenia unes regles de joc marcades i uns objectius finals també limitats. No crec que ningú fos tan neci com per pensar que faríem un pacte amb els socialistes i que després els convenceríem a Madrid perquè ens acceptessin un ple reconeixement de la nostra identitat nacional, amb tot el que això implica d'acceptació del dret a decidir dels catalans.

No critico en absolut l'estratègia escollida per ERC de pactar amb els socialistes per fer una petita passa més (peix al cove que deia Jordi Pujol), dins del marc constitucional. Era una possibilitat que potser valia la pena d'explorar encara que només fos que posar en evidència que dins d'aquest marc constitucional poca cosa més s'hi pot fer. El que no seria acceptable és que ara algú pretengués fer-nos creure que s'era tan ingenu com per pensar que amb el consens dels socialistes catalans aniríem a pactar la reforma de l'Estat i l'acceptació de la sobirania del poble català.

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

Tweet

Tal com deia l'altre dia, miraré d'analitzar punt per punt el document que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la Tardor, intitulat "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna", i que en algun moment s'ha definit com el "Full de Ruta".

Com en tot document d'aquestes característiques, cal plantejar primer un context general i històric. És el que comença fent en aquesta primera part, en la qual s'exposa la inviabilitat de l'Espanya plural i federal. Normalment aquests preliminars tenen un escàs interès, d'una banda perquè solen ser força evidents, però de l'altra perquè després es desvinculen del contingut de la proposta posterior. Amb tot, en aquest cas crec que val la pena entrar-hi perquè ja s'hi insinuen alguns dels tics, per mi desencertats, que impregnaran tota la ponència.

[@more@]

1.1.

Ja sé que pot sonar una mica estrany que, tractant-se d'un document de partit, en retregui la seva visió excessivament partidista. La història de la transició i dels inicis de la democràcia és la que és, i crec que val la pena, si volem fer anàlisis serioses, procurar ser el més objectius possible, per no caure en la temptació de fer-nos venir bé la història per justificar el que fem o el que volem fer. 

Es dóna la visió que només ERC, des del primer moment, es va adonar que aquell Estatut (el de 1979) no era el que necessitava el país, i només ERC es va mantenir ferma sense cedir a les temptacions possibilistes en què van caure els altres. Em sembla una anàlisi feta molt a la lleugera que s'oblida precisament del context general del moment, i de l'evolució que han seguit totes les forces polítiques, inclosa ERC. No oblidem que l'ERC d'aleshores tenia ben poc a veure amb l'actual, ni a nivell de posicionament social (recordo un dirigent d'ERC d'aleshores venint a Vic per convence'ns de la bondat de l'energia nuclear…), ni a nivell nacional, amb una opció clarament federalista. Molts dels actuals dirigents d'ERC, aleshores estaven en altres formacions nacionalistes (com ara Nacionalistes d'Esquerres) des d'on es carregava contra ERC perquè se la considerava poc conseqüent, de dretes i lògicament poc independentista. Recordar només que en el referèndum de 1979, malgrat les crítiques al text estatutari, ERC va demanar el SÍ, "car l'única alternativa a la minsa autonomia oferida a l'Estatut era el no-res" (extret del Web oficial d'ERC).

Per tant, per mi no es tracta de retreure res del passat del partit, però tampoc cal que pretenguem desdibuixar-lo. La societat catalana ha evolucionat, i ERC també. Es comença dient que "Des del mateix moment de la seva aprovació, Esquerra Republicana de Catalunya començà a plantejar en solitari la reforma de l'Estatut d'Autonomia de 1979". Bé, la reforma de l'Estatut, formalment, no la plantejava ningú en aquells primers anys, encara que diverses forces polítiques eren conscients que aquell text només serviria per a cobrir una primera etapa. Esquerra Republicana va formar part d'algun dels governs de CiU, i en cap moment va plantejar la reforma de l'Estatut com a condició per al pacte.

En definitiva, per mi, aquest apartat 1.1. seria correcte si es plantegés com una situació més general, en la qual es va aprovar un Estatut que no satisfeia del tot a les forces nacionalistes, a unes menys que a altres (CiU, ERC, NE…). És cert que el procés reformista no era el que havíem somniat molts antifranquistes, i és cert també que majoritàriament es va prioritzar assegurar la democràcia i la recuperació de l'autogovern. ERC hi va jugar el seu paper, més conseqüent que altres forces polítiques, això sí, encara que menys que unes altres també. 

No tindria massa importància aquesta apreciació, crec que més objectiva de la realitat històrica, si no fos perquè després al llarg de la ponència es reincideix en aquesta visió tan simplista, esbiaixada, mancada de visió global de la realitat del país. 

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esqeurra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

Tweet

Tinc amics que prefereixen comentar-me personalment el que escric, enlloc de fer-ho aquí mateix, a la vista de tothom. Res a dir. I una de les coses que sovint em diuen és que potser sóc massa crític amb els nostres (amb els meus), fins i tot més que amb els altres. I és possible que tinguin raó.

Naturalment que podria dedicar-me a parlar sobretot de la dreta cavernària que representa el Partit Popular, del conservadurisme de CiU que el fa ser poruc en els seus posicionaments nacionalistes, de la supeditació dels socialistes catalans a Madrid, a més de la seva política gaire bé tan neoliberal com la del PP… però amb això no diria gaire res de nou.  

[@more@]

Però és que, a més, el que em mou a escriure, a expressar el que penso, no és que els de dretes siguin tan de dretes, i els espanyols tan espanyols, sinó que aquells amb qui jo en principi m'identifico, amb els qui creia (i vull continuar creient) no estan complint les expectatives.

Dels governs de CiU en podria fer moltes crítiques, està clar. Però és que jo no hi havia pas posat massa il·lusions, ni n'esperava grans coses, tret d'algunes persones en particular. Mentre que, ara que governen "els meus", sí que em dol veure que caiem en els mateixos errors, que l'estil de fer política és molt semblant, calcat en alguns casos. Per dir-ho d'una altra manera, diguem que els errors del PP (les Aznarades, posem per cas) encara reforçaven la consciència nacional de la societat catalana, i ens donaven empenta i moral per continuar lluitant; mentre que les atzagaiades que provenen dels nostres, els errors i les picabaralles d'escassa volada dels seus dirigents i governants, afecten negativament aquesta mateixa consciència nacional, provocant una desmoralització generalitzada dels sectors que ens haurien de ser més propers.

Si ara que som al govern, les coses continuen anant com van… què podem esperar? Per això em revolta aquesta situació, i no pretenc altra cosa que aportar el meu granet de sorra per fer una reflexió sobre el paper que hi estem jugant els qui ens sentim independentistes.

Tweet

Dies enrere, comentava molt positivament la iniciativa d’ERC d’elaborar un full de ruta de cara a un procés de desconnexió d’Espanya, en base a l’exercici del dret a decidir. I, a més, em semblava molt bé que la persona responsable d’elaborar-ne un primer document fos Joan Ridao. Ara, ja tenim el text a les mans, o a l’ordinador, i penso que val la pena de fer-ne una anàlisi. Per ser més exactes, i avançant-me a la primera impressió que m’ha donat el text, diguem que val la pena per la importància del tema, més que no pas pel text en si.

A partir d’ara, doncs, aniré fent els meus apunts sobre cada un dels apartats del text que se’ns proposa debatre en una Conferència Nacional a la tardor. Però, començo ja amb unes primeres notes de caràcter general.

[@more@]

Ja m’imaginava que Joan Ridao no seria l’únic redactor del text i que es buscaria un equip de col·laboradors per a treballar-hi. Però, el primer desengany ha vingut en llegir la llista de coautors: Joan Ridao, Carles Bonet, Josep Huguet, Marina Llansana, Jordi Portabella, Anna Simó i Joan Tardà. No tinc res en contra amb cap d’ells, però salta a la vista que no es tracta d’un equip de col·laboradors que puguin fer aportacions diverses, i de caràcter tècnic, sinó de la mateixa gent de sempre que dóna voltes sobre sí mateixos, i sobre el partit.

Amb aquest punt de partida, difícilment podia sortir un text que fos un veritable full de ruta per fer avançar el país cap a la seva sobirania. Ens falta capacitat o voluntat per a buscar gent nova que ens faci veure la realitat del país des d’una perspectiva més global, en la qual el partit n’és tan sols una peça més. Hi ha massa por a què algú ens digui que no sempre hem triat el camí adequat, que no sempre la nostra posició ha estat la més positiva per al país, que no som els únics que podem, i que fem, avançar el país.

L’experiència ens diu que fem les anàlisis sabent a priori el que volem que surti com a conclusió; i, per tant, elaborem més textos justificatius del que s’ha fet (que en cap cas es posa en dubte), que anàlisis riguroses que ens puguin portar a noves conclusions.

Avui no m’extendré més. Només dir que el text:

–         No és un veritable full de ruta, entre altres coses perquè acaba dient que caldrà fer un full de ruta.

–         En tot cas seria un full de ruta del partit, i no pas del país.

–         Parteix de la idea falsa, al meu entendre, que tot passa pel partit, i que per tant el que és bo per al partit ho és per al país.

–         Hi ha un excés de vaguetats, i en alguns casos frases rebombants que no volen dir res.

–         Sembla més una declaració de bones intencions, o una carta al Reis, que un veritable pla estratègic per desvincular-nos d’Espanya.

Aniré desgranant el text punt per punt, en dies successius, amb el propòsit de veure si en poden sortir algunes esmenes.

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esqeurra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

Tweet

A Barcelona se'ns han fos els ploms. Aquesta és una expressió que, com tantes altres, ja es troba en desús. Entre altres coses, perquè en el millor dels casos les noves generacions (la majoria de la gent, ja) saben què representa el diferencial, i saben que pot "saltar", però no han vist mai uns "ploms" i molt menys no els han hagut de canviar.

Sigui com sigui, Barcelona va quedar a les fosques, en una avaria més pròpia d'un país tercermundista que d'un país europeu.  

[@more@]

Com sempre que passa un incident d'aquesta mena, a nivell polític, l'espectacle és sempre el mateix. El qui té la responsabilitat del govern tira pilotes fora, o en culpa l'anterior, mentre que els qui són a l'oposició aprofiten l'ocasió per parlar de mala gestió i en definitiva culpabilitzar de tot al govern. Però ni uns ni altres no tenen el més mínim interès per anar al fons de la qüestió.

És més, això ja forma part del joc polític, i probablement no s'entendria d'una altra manera. Els discursos d'uns i altres són calcats, encara que a vegades s'intercanvien en funció de si s'és al govern o a l'oposició. Però per això mateix perden tota mena de sentit i de credibilitat. Tots els governs, i els partits que els han donat suport, hi tenen la seva part de responsabilitat. Per tant, aquí no se salva ningú, perquè tothom, d'alguna manera o altra, per activa o per passiva ha estat còmplice d'una situació de privilegi que es concedeix a unes companyies que actuen com a monopolis, amb diner públic, guanys fabulosos per a una minoria, i un servei deplorable per als ciutadans.

Tweet