Bloc de notes de Josep Romeu

En Duran i Lleida no perd el temps. Sap que ha d'enfortir la seva imatge personal de cara a les eleccions de la primavera que ve. Suposo que és conscient del que s'hi juga. No pas tant pel pes que pugui tenir CiU a Madrid, la possibilitat que hi esdevingui una força determinant, o fins i tot la seva possible entrada al govern, com per la validació del seu coliderat al si de la coalició. Un mal resultat deixaria Unió en molt mala posició, mentre que un bon resultat li permetria discutir el liderat a l'Artur Mas.

Amb aquestes perspectiva ha tret el seu llibre: entre una Espanya i l'altra. No crec que l'arribi a llegir, la veritat. Pel títol, ja m'imagino per on deu anar la cosa. Hi ha dues espanyes, però tampoc són tan diferents com per a no poder-s'hi entendre o haver-s'hi d'enfrontar per igual. Més una justificació del que ha estat i vol continuar sent CiU que una anàlisi que el porti a una determinada conclusió. 

[@more@]

El que em fa gràcia és l'anunci televisiu. Per Duran i Lleida tan important és el llibre en si com el fet de publicitar-lo. L'anunci ve a dir que si volem passar dels polítics aquest estiu podem llegir el seu llibre. És la petulància de creure que ell no és com la resta dels polítics, amb tota la càrrega negativa que tenen i que ell mateix deixa anar en l'espot publicitari. Però és sobretot la incapacitat per redreçar res en aquest món de la política.

 Tothom admet que hi ha un desprestigi de la política, però tothom té la consciència que això és culpa dels "polítics" referint-se als altres. És el que deia un dels nous dirigents del PP, l'ultra Garcia Albiol, en formular els propòsits de la nova direcció imposada des de Madrid: "nosaltres sí que ens preocuparem dels problemes de la gent" donant per entès que no ho fan la resta de polítics, ni ho feia el mateix Piqué. Però ells són diferents. El problema és que cada polític es pensa que ell és diferent, i que tot el que es diu respecte a la classe política és cert per a tothom menys per a ell. I així no hi ha manera de redreçar res, si és que hi ha cap polític que vulgui redreçar res, és clar. 

Tweet

L'Ajuntament de Barcelona va aprovar una moció en la qual es reclamava que es reconsiderés el traçat del TGV pel centre de Barcelona. La resposta de l'alcalde Jordi Hereu ha estat deplorable, mancada del més elemental sentit democràtic. Si la majoria considera que aquest no és el traçat que convé a la ciutat, l'alcalde té l'obligació de defensar-ho. I no és cap excusa dir que aquesta és una competència que correspon al govern central. En quina situació permetria un alcalde que el govern intervingués a la seva ciutat en contra de la voluntat dels seus legítims representants![@more@]

Aquesta forma d'actuar contribueix enormement al descrèdit de la política. Perquè són els mateixos polítics professionals els qui no creuen en el sistema democràtic, o que només hi creuen quan els és favorable. Amb tot, això no treu que calgui fer una altra reflexió. El traçat del TGV fa molt de temps que s'estava discutint, i els regidors d'ERC compartien les posicions generals del govern municipal anterior del qual formaven part, així com CiU també havia apostat per aquest traçat, encara que preveient una estació al Passeig de Gràcia.

Que aquests grups hagin canviat d'opinió ja no és massa explicable. Però, en tot cas, per què no presentaven la moció abans? Quan s'estava discutint sobre el traçat era el moment de presentar-la, i no pas ara quan des de Madrid ja ho han aprovat definitivament. Realment, la seva actitud els resta legitimitat, i dóna arguments prou sòlids com per considerar que més que una voluntat real de canviar el traçat del TGV hi havia l'oportunisme de fer quedar en minoria el govern municipal.

No és precisament un joc massa net, ni massa clar, per part d'uns i altres. En una de les poques coses que sí que hi ha unanimitat és a l'hora de fomentar el descrèdit de la política.

Tweet

És una bona notícia que el partit s’hagi decidit per elaborar un full de ruta cap a la Independència. I, sense tenir-ne més dades que les aparegudes a la premsa, hi veig d’entrada dos aspectes positius. El primer és que l’encarregat d’elaborar el primer text o ponència, per a ser debatut en una conferència nacional, sigui Joan Ridao, un dels dirigents més lúcids i més honestos (en el sentit de no anteposar el seu interès personal al del partit i dels objectius polítics del partit) que hi ha a la cúpula d’ERC; i el segon és que es parli més d’una desconnexió d’Espanya que d’una declaració d’Independència.

[@more@]

Recordo que en l’època de l’Àngel Colom sovint es feia un plantejament tan simplista (i bufanúvols) com aquest: si ara som 12 diputats al Parlament, a les properes n’hem de treure 15, a les seguents 25, i les altres la majoria absoluta que ens permetrà declarar la independència. Espero que el nou full de ruta toqui una mica més de peus a terra: les possibilitats d’assolir la independència no passen només pel que pugui fer ERC. Cap a la plena sobirania o hi avancem tots, el conjunt del país, o no hi avançarem. I no em refereixo al conjunt dels Països Catalans, perquè és evident que aquí caldrà seguir processos i ritmes diferents, sinó al conjunt de la societat. Dit d’una altra manera, només podrem avançar cap a aquest objectiu si som capaços d’arrastrar-hi des de CiU fins a IC, passant lògicament pel PSC. 

Per això m’agrada la idea d’un procés de desconnexió d’Espanya. Perquè pressuposa acceptar que aquest procés l’haurà de fer la societat catalana, i no només el partit. Per tant, suposo que el nou full de ruta inclourà mecanismes i processos per desvincular la societat catalana (especialment el món econòmic), que ha de contemplar Espanya com un país més en el context europeu. Diguem que hauria de ser un procés de desconnexió gaire bé al marge del que, per la seva banda, estigui fent el partit. Per posar un exemple, que l’aeroport del Prat deixi de ser un aeroport complementari i de suport al de Barajas, per convertir-se en un veritable aeroport internacionals, ha de ser un objectiu assumible per a qualsevol empresari català, fins i tot als votants del PP. 

Esperarem a veure el text del nou full de ruta, però confio que comencem a capgirar aquesta mentalitat tancada de partit, per pensar que el partit és una peça més de l’engrenatge general del país; que no es pot confondre l’interès del partit amb l’interès del país, perquè no sempre coincideixen; que el partit és una eina més per a avançar cap a la sobirania, però no pas l’única; i, per tant, que el full de ruta ha de contemplar el procés que ha de seguir la societat catalana (tota), incloent-hi naturalment el paper d’ERC per a contribuir en aquest procés.

Tweet

Doncs, sí, sembla que tornem a l'època cavernària del franquisme. El segrest de la revista El Jueves és simplement això: un segrest. Una limitació injustificada de la llibertat d'expressió. Els personatges públics, tots, estan exposats a les crítiques a les sàtires o a les bromes, també públiques. L'actuació del jutge del Olmo és especialment greu tan pel fet que actua pel seu compte, sense que els interessats hagin interposat cap denúncia, com perquè pressuposa una clara discriminació d'unes persones respecte a unes altres pel que fa a l'aplicació de la llei (en diuen prevaricació, d'això?), com pels arguments que hi dóna.

[@more@]

Argumentar que la portada de la revista El Jueves atempta contra l'honor o el prestigi de la corona, em sembla una solemne bajanada. A criteri meu, podríem aplicar el mateix tracte que s'ha dispensat a la revista a la figura del Rei i del Princep (amb princesa inclosa), perquè la seva poca talla sí que són un desprestigi per a la corona.

Afortunadament, els lectors són molt més intel·ligents, i més justos, que aquesta mena de jutges que corren per l'Audiència Nacional. Les vendes de la revista s'han disparat, tant de la versió segrestada com de la versió censurada (en llibertat condicionada). Una cosa és que les folklòriques de torn facin mans i mànigues per tenir protagonisme als mitjans de comunicació, i l'altra és que haguem de suportar aquests jutges amb afany de vedettes i, sobretot, de quedar bé amb el "poder" (l'actual o futurible). 

Tweet

En política no acostuma a passar res per atzar. I la crisi del PP, ara a l’estiu, ha estat una explosió perfectament controlada. A Madrid, el partit de Mariano Rajoy ha continuat ancorat al sector més ultra, liderat per Acebes, que sosté la tesi que l’integrisme li resulta més rendible que una pretesa centralitat. Al Ruiz Gallardon no l’han pogut defenestrar perquè ha tret molt bons resultats electorals a Madrid (encara que els socialistes ja li havien posat fàcil), però a Catalunya els Josep Piqué, Francesc Vendrell, Dolors Nadal, Montserrat Nebreda, etc són un escull salvable per a la seva estratègia. Són un escull salvable perquè amb aquesta gent, aparentment civilitzada, el Partit Popular a Catalunya ha tret un dels seus pitjors resultats, i alhora són un fre per poder presentar davant d’Espanya la seva imatge més furibundament anticatalana i sobretot més nacionalista espanyola.

[@more@]

Aquesta gent, com havia fet la Maria de la Pau Janer a les Illes, ja eren conscients que el seu paper era suavitzar la fera, i d’alguna manera donar una coartada a les pretensions agressives del Partit Popular. Ja sabien on s’havien ficat, i sovint confessaven en privat que la seva era una feina ingrata, amb un excés de gripaus per empassar-se. Però, si volien els càrrecs i tenir possibilitats d’accedir a més cotes de poder havien d’acotar el cap, callar i obeir.  

Ara, però ha estat la mateixa direcció del Partit Popular la interessada en provocar la marxa d’aquesta gent (aprofitant l’estiu, i que encara els quedarà temps per a refer-se de cara a les properes eleccions). En Piquer sabia que les seves tesis d’una dreta civilitzada, contemporitzador amb una certa catalanitat, per subordinada que fos, no eren ben vistes a Madrid, perquè a nivell espanyol els dóna més vots l’agressivitat, sovint violència, de gent com el Garcia Albiol, que representa l’extrema dreta, pura i dura. Per això van enviar l’Acebes, artificier consumat, per a provocar l’explosió controlada.   

Tweet

El Parlament de Catalunya acaba d’aprovar la llei de l’Institut Català de la Salut. Bàsicament, es tracta de canviar el seu règim jurídic: de ser un organisme de l’Administració que gestionava la Sanitat Pública, passa a ser una empresa pública que farà la gestió de la Sanitat. Les raons que es donen per a aquest canvi són aconseguir modernitzar la seva estructura, i per tant  fer-lo més aficaç, més àgil, més coordinat, amb un major protagonisme dels professionals… en definitiva adequar-lo millor a les necessitats reals de la població. La modificació va ser aprovada per tots els grups parlamentaris, i només se’n van desmarcar els tres diputats nacionalistes espanyols, als quals només interessa els temes identitaris.

Res a dir. És molt possible que aquest canvi sigui positiu per a la Sanitat. Només una reflexió: aquesta és una mesura que obre la porta a la privatització, o com a mínim podria ser-ne el pas previ. I per tant, només la podia prendre l’esquerra…

 [@more@]

Una mesura d’aquestes característiques no l’hauria pogut prendre CiU, tal com de fet ja havia insinuat en alguna ocasió o havia provat per a la gestió d’algun centre assistencial concret. I no ho hauria pogut fer perquè des d’aquesta mateixa esquerra que ara n’ha portat la iniciativa s’hauria muntat un escàndol, tant mediàtic com de mobilitzacions.

Allà on ara en diem modernització, n’hauríem dit procés de privatització; allà on diem donar protagonisme als professionals, n’hauríem dit cessió als interessos d’una elit de professionals; allà on en diem agilització del sistema, n’hauríem dit descontrol públic i creació de diferències.  

L’honestedat política exigiria una mica més de rigor, també en aquest sentit. Sense ser cap entès en la matèria, crec, imagino, que la reforma aprovada pot ser positiva. Però hem d’admetre que no és precisament una mesura pròpia d’un govern d’esquerres. I aquest és el tema. Sovint ens fem una qüestió de principis aliar-nos amb la dreta o amb l’esquerra, quan a la pràctica les diferències no són tantes. En aquest cas, nul·les. O millor dit, es pot fer una millor política de dretes des d’una coalició d’esquerres perquè, com ha passat en aquest cas, tant el PP com CiU se sumen a l’acord.

 És el que ha passat durant tots aquests anys a l’Ajuntament de Barcelona (algun dia n’haurem de parlar) en què s’ha arribat a uns extrems d’especulació que ni el mateix Porcioles hauria pogut imaginar. El que s’ha fet a la capital catalana, amb l’esquerra a l’oposició, hauria estat impossible.

Tweet

L’escàndol d’INTERVIDA ha sacsejat el món de les organitzacions no governamentals. Es tracta d’una de les grans organitzacions de cooperació internacional que, d’alguna manera, funciona com una empresa. I al món de l’empresa, desviar diner segons els interessos d’alguns directius és la cosa més normal del món. Però que això passi en una entitat a la qual se suposen uns fins benèfics, que se sostenta en part per les aportacions voluntàries de gent de bona fe i en part per les aportacions de l’administració, és molt més greu perquè trenca la confiança del ciutadà i li dóna la coartada perfecta per ser menys solidari del que ja sol ser. Però aquest mateix cas ens hauria de fer replantejar el mateix concepte de cooperació internacional, almenys des de la perspectiva de l’Administració.

[@more@]

La política de cooperació de les administracions acostuma a ser una gran farsa. A part que l’Estat espanyol faci unes aportacions que estan molt lluny d’aquell famós 0’7%, la manera com es fa és el tot enganyosa. D’una banda, es comptabilitza com a cooperació intenacional la concessió de crèdits a països de l’anomenat Tercer Món per a l’adquisició de productes espanyols, en la majoria dels casos productes relacionats amb l’armament. Encara que eren dades de fa una quants anys, hi havia un informe d’Intermón en què es deia que l’ajuda espanyola a alguns països africans era el 100%, o en percentatges molt elevats, en material militar.  I de l’altra, es canalitza la cooperació internacional a través de les ONGs.

Podria semblar que no és tant negatiu que l’Administració faci les seves aportacions solidàries a través de la societat civil. Fer-ho així té molts avantatges, per a l’administració: no ha de fer cap mena de planifició global, i pot anar repartint discrecionalment sense haver de pensar ni en prioritats, ni en eficàcia, ni en coordinació amb altres administracions; com que es reparteix arreu, perquè de totes les administracions surten ajudes per arreu del món, sense cap coordinació ni planificació, ningú s’ha de sentir responsable de res; les quantitats de diners que s’hi destinen són molt minses amb els paràmetres dels pressupostos de l’Administració, però són prou quantioses des del punt de vista de les ONGs que a vegades ni tan sols tenen els mitjans ni la professionalitat necessària per a gestionar-los; d’aquesta manera manté dòcil un sector que, a consciència, hauria d’estar escandalitzat per l’escassa implicació de l’administració. 

A tot això hi hem d’afegir que el control que es fa dels recursos destinats a Cooperació Internacional és molt baix, per no dir nul. Com que ja es renuncia a fer una planificació global i a marcar-se uns objectius específics, l’Administració es limita a fer de repartidora de diners, i en té prou si administrativament se li justifiquen els números. El cas INTERVIDA, pel que sembla, és un frau escandalós, perquè no justifica ni els números, però si es filés prim són moltes les iniciatives subvencionades amb diner públic que no queden en absolut justificades pel seu grau d’eficàcia i d’eficiència. Però l’Administració (aquí no hi ha diferències entre l’administració espanyola i la catalana) prefereix repartir talons i rentar-se’n les mans.

Tweet

 [@more@]

Qualsevol govern, no diré ja d’esquerres sinó mínimament progressista, davant d’una denúncia tan greu feta des d’una institució gens sospitosa de revolucionarista, com a mínim hauria considerat les raons que han motivat la sanció i que són una constant agressió d’aquesta companyia contra els ciutadans.

Però, quan pensem en un govern d’esquerres o mínimament progressista,  no estem pensant en absolut en el govern socialista de Rodríguez Zapatero. El govern, a través del seu Ministre Joan Clos, ha tingut molt clar que la seva obligació (i en això sí que s’han posat de seguida d’acord amb el Partit Popular) era posar-se al costat dels interessos de l’empresa, sabent que aquests interessos són contraris als de la ciutadania. La seva actuació ha estat la pròpia d’un govern de dretes, de dreta pura i dura, que considera els ciutadans com a simples clients o subordinats a explotar.

I en tot cas, ha actuat des d’aquesta perspectiva ultraconservadora, que ja no arriba ni a liberal perquè la sanció li ha caigut per impedir la lliure competència en el mercat, amb una visió d’estricte nacionalisme espanyol, radical, a la polonesa. No es contempla l’interès dels ciutadans agredits per una companyia, sinó simplement com una agressió d’Europa contra l’interès “nacional”.

 Amb exemples com aquest, després n’hi ha que ens venen la moto de la importància de pactar amb aquesta esquerra, encara que sigui sacrificant una part del nostre ideari nacionalista. De què va senyor Clos? De què anem tots plegats ?

Tweet

Sembla ja un tòpic parlar del descrèdit de la política i dels polítics. Jo mateix, en alguna d’aquestes notes, he dit que en general els polítics (i els nostres no en són pas una excepció), es guanyen a pols, dia a dia, aquest descrèdit. I no solament no fan res per a posar-hi remei o dignificar la seva feina sinó que sembla que es barallin fins i tot per veure qui és capaç de portar més descrèdit a la política. Cada dia pitjor.

[@more@]

Es pot pensar que això és així perquè a ells ja els va bé: la gent seriosa cada vegada costa més que s’hi vulgui embolicar, i d’aquesta manera les mediocritats esdevenen capdavanters; no els preocupen massa les crítiques perquè, amb els sous que cobren, deuen pensar allò tan castís de “vaya yo caliente, y ríase la gente”; a més, amb la seva petulància probablement molts, en sentir com es menysté la política i els polítics, deuen pensar que això deu cert per a tothom, menys per a ells. 

Però els mitjans de comunicació, dels quals tan depenen els polítics, també hi tenen la seva responsabilitat. Per exemple, l’altre dia en el debat al Congrés el president del Govern espanyol es va dedicar durant dues hores a parlar de l’acció de govern: llei de dependència, infrastructures, sanitat, economia, etc. Però els mitjans de comunicació van optar per deixar tot això en un segon terme per magnificar les atzagaiades de l’oposició, i les contraatzagaiades del govern, està clar. Igualment, les intervencions de grups minoritaris que també van parlar de temes concrets que sí preocupen a la gent, tampoc van merèixer gaire interès a la premsa.  

I això és el que s’esdevé cada dia. Els periodistes han renunciat sovint a informar “del que passa” per limitar-se a reproduir “el que diuen”. Afirmen que la gent no està interessada en la política per l’actitud poc positiva dels polítics, però ells mateixos omplen els titulars de les picabaralles, a vegades forçades per preguntes dels mateixos periodistes, obviant les feines concretes, positives, que també hi són.

A Catalunya preocupa molt més, als mitjans de comunicació, les declaracions irrellevants i reiteratives d’uns i altres quan es critiquen entre ells, que els resultats de l’aplicació de la llei de barris, per dir només un exemple d’acció de govern que incideix directament en la vida de la gent. Aleshores, quan es demana a la gent què en pensen dels polítics és normal que tinguin presents només els aspectes negatius. No fa gaire en un programa televisiu, amb plató obert a una trentena de ciutadans, tothom carregava contra els polítics perquè deien senzillament que eren incapaços de posar-se d’acord en bé del país, i que només es barallaven pel poder. Però immediatament, la mateixa gent deia que, essent cert això, no s’entenia que després tots semblessin tan amics i anessin a sopar plegats, o que al capdavall moltes lleis les acaben consensuant. 

I és que potser en fem un gra massa, cosa que a la mediocritat política ja li ve com anell al dit. 

Tweet

L'Ernest Maragall ha presentat el seu pla per a recuperar el concepte d'immersió lingüística aplicat a l'Educació Secundària. D'entrada, la mesura, sense coneixer-la gaire més enllà del que diuen els mitjans de comunicació, no està pas mal encaminada i caldria valorar-la prou positivament provenint d'un Conseller socialista. En tot cas, aquesta seria una de les grans virtuts d'haver fet pactes de govern amb els socialistes: acostar-los a posicionaments que no gaire temps enrera només eren assumits pels nacionalistes.[@more@]

Entenc que Esquerra disposi del seu programa i de propostes programàtiques que vagin més enllà. Però no podem oblidar que formem part d'un mateix govern, i per tant ara no toca fer oposició. Correm el risc de voler-nos presentar sempre més nacionalistes que els altres, sense valorar la importància dels avenços aconseguits, i sobretot sense acabar de consolidar-los. No és fàcil per als qui estaven tan acostumats a fer de radicals a l'oposició entendre la responsabilitat de ser al govern, i sobretot de compartir-lo. Ens pot venir molt de gust aixecar l'estelada, cridar a favor de la independència, o anunciar que ens desvincularem econòmicament d'Espanya; però no oblidem que això dit des del govern, des d'un govern presidit per Montilla amb els nostres vots, sona com aquella frase de la Mayol declarant-se antisistema. Ens hi juguem la credibilitat.

Tant de bo haguéssim sabut fer complir la llei els anys que la Conselleria d'Educació estava en mans d'Esquerra!

Tweet