Bloc de notes de Josep Romeu

L’escàndol d’INTERVIDA ha sacsejat el món de les organitzacions no governamentals. Es tracta d’una de les grans organitzacions de cooperació internacional que, d’alguna manera, funciona com una empresa. I al món de l’empresa, desviar diner segons els interessos d’alguns directius és la cosa més normal del món. Però que això passi en una entitat a la qual se suposen uns fins benèfics, que se sostenta en part per les aportacions voluntàries de gent de bona fe i en part per les aportacions de l’administració, és molt més greu perquè trenca la confiança del ciutadà i li dóna la coartada perfecta per ser menys solidari del que ja sol ser. Però aquest mateix cas ens hauria de fer replantejar el mateix concepte de cooperació internacional, almenys des de la perspectiva de l’Administració.

[@more@]

La política de cooperació de les administracions acostuma a ser una gran farsa. A part que l’Estat espanyol faci unes aportacions que estan molt lluny d’aquell famós 0’7%, la manera com es fa és el tot enganyosa. D’una banda, es comptabilitza com a cooperació intenacional la concessió de crèdits a països de l’anomenat Tercer Món per a l’adquisició de productes espanyols, en la majoria dels casos productes relacionats amb l’armament. Encara que eren dades de fa una quants anys, hi havia un informe d’Intermón en què es deia que l’ajuda espanyola a alguns països africans era el 100%, o en percentatges molt elevats, en material militar.  I de l’altra, es canalitza la cooperació internacional a través de les ONGs.

Podria semblar que no és tant negatiu que l’Administració faci les seves aportacions solidàries a través de la societat civil. Fer-ho així té molts avantatges, per a l’administració: no ha de fer cap mena de planifició global, i pot anar repartint discrecionalment sense haver de pensar ni en prioritats, ni en eficàcia, ni en coordinació amb altres administracions; com que es reparteix arreu, perquè de totes les administracions surten ajudes per arreu del món, sense cap coordinació ni planificació, ningú s’ha de sentir responsable de res; les quantitats de diners que s’hi destinen són molt minses amb els paràmetres dels pressupostos de l’Administració, però són prou quantioses des del punt de vista de les ONGs que a vegades ni tan sols tenen els mitjans ni la professionalitat necessària per a gestionar-los; d’aquesta manera manté dòcil un sector que, a consciència, hauria d’estar escandalitzat per l’escassa implicació de l’administració. 

A tot això hi hem d’afegir que el control que es fa dels recursos destinats a Cooperació Internacional és molt baix, per no dir nul. Com que ja es renuncia a fer una planificació global i a marcar-se uns objectius específics, l’Administració es limita a fer de repartidora de diners, i en té prou si administrativament se li justifiquen els números. El cas INTERVIDA, pel que sembla, és un frau escandalós, perquè no justifica ni els números, però si es filés prim són moltes les iniciatives subvencionades amb diner públic que no queden en absolut justificades pel seu grau d’eficàcia i d’eficiència. Però l’Administració (aquí no hi ha diferències entre l’administració espanyola i la catalana) prefereix repartir talons i rentar-se’n les mans.

Tweet