Bloc de notes de Josep Romeu

Aquest cap de setmana ERC ha escollit el seu cap de llista per a les properes eleccions generals de la primavera que ve: Joan Ridao. En un Consell Nacional on la tensió es respirava en l’ambient, haver aconseguit el suport d’una tan àmplia majoria diu molt del candidat. Això vol dir, espero, que en mig de la batalla campal en què han convertit Esquerra alguns dels seus dirigents, encara és possible trobar persones que suscitin un gran consens.  [@more@]Queda el dubte, està clar, de saber si l’han proposat a ell valorant la seva tasca feta al capdavant del grup parlamentari a Catalunya, valorant la seva capacitat per a mantenir-se ferm en les conviccions però rigorós i assenyat en les formes, valorant el seu saber estar com a dirigent d’un partit de govern però alhora reivindicatiu (qualitat totes elles no gaire habituals en la cúpula actual d’ERC). No serà que l’han proposat d’anar a Madrid per apartar-lo del centre de poder, on es couen les conxorxes i les conspiracions, per tenir les mans lliures per a competar l’assalt al poder (ahir s’hi va fer un pas més)? Encara que fos així, potser li estan fent un gran favor. Perquè tot fa presagiar que hi haurà ball de bastons, i en mig de tanta mediocritat que es postula potser cladrà anar a buscar algun personatge amb la credibilitat i el consens de Joan Ridao

Tweet

A darrera hora, i no sé si amb traïdoria, socialistes i convergents han pactat repartir-se el Consell Comarcal. I ERC que es feia totes les pagues de continuar mantenint-ne la Presidència n'ha quedat al marge. Com deia algun titular de premsa: A Osona s'ha trencat el tripartit. Ha passat com en aquell conte de l'Astèrix en què dos generals romans conspiraven contra el Cèsar, i un deia: "ja veuràs com tots dos sols farem un triumvirat" (aleshores no en deien tripartit). Però quan el conspirador es quedava sol somreia murrieta: "quan haguem fet fora el Cèsar el triumvirat el faré jo tot sol". [@more@]

Està clar que això del tripartit no s'ho acaba d'empassar ningú. Mentre serveix per als interessos del partit (el que sigui) es defensa a capa i espasa enarborant la bandera de l'esquerra enfront de la perniciositat de la dreta. Però, ai làs, tan bon punt es poden assolir noves cotes de poder trencant el tripartit, aleshores es troben mil i una excuses per a pactar amb el diable si cal.

El problema no és que s'hagi donat un cas de perversió política, de falsetat i d'hipocresia per part del PSC (que també), sinó que aquests tenen prou arguments com per a retreure accions semblants a la resta de partits. Perquè al capdavall la política s'ha convertit en una lluita pel poder, que si no es pot assolir del tot un es resigna a compartir-lo. El tripartit no és sinó un govern repartit entre tres.

És possible que no hi hagi cap alternativa; que pensar en una política honesta sigui una utopia inabastable (i que els mitjans de comunicació es cuidarien prou de satanitzar), però el cert és que els polítics es guanyen dia a dia, amb molt d'esforç i dedicació, el rebuig o com a mínim el desinterès de la ciutadania. S'ho guanyen a pols,… i tant d'esforç bé necessita uns sous notables. 

Tweet

Segons l'enquesta publicada aquests dies, una majoria de ciutadans consideren que s'hauria de poder exigir als immigrats el coneixement de la llengua del país. Una exigència que no s'hauria de plantejar pel fet de tractar-se d'immigrants, sinó precisament per tractar-se de ciutadans que han dcidit viure a Catalanya. Porucs com som, el tema de la llengua no ens l'hem plantejat mai seriosament, almenys no pas tan seriosament com se l'han plantejat altres països, com ara Espanya, França o la majoria de països europeus.

[@more@]

Els diferents governs de la Generalitat, sense diferències entre els de CiU i els del tripartit perquè en matèria lingüística hi ha hagut continuisme total, han seguit una política poruga més basada en campanyes poblicitàries i recomanacions voluntaristes que amb mesures reals de govern. Només cal mirar al nostre entorn europeu i veure les mesures proteccionistes de la llengua que prenen la majoria dels països. Els catalans, si ens guiem per l'esforç pressupostari i per les mesures legislatives, sembla que anem més sobrats que ningú, com si la globalització i els moviments demogràfics no ens afectessin com afecten arreu d'Europa.

Si valoréssim molt per sobre l'etapa pujolista, hauríem d'admetre que com a govern van abordar seriosament alguns grans temes de país, de consolidació de les estructures nacionals, més enllà de les conjuntures oportunistes: el model educatiu, Televisió de Catalunya i els Mossos d'Esquadra. Però no s'ha fet res més en l'àmbit lingüístic, com ara consolidar estructures sòlides ja siguin governamentals, acadèmiques o de la societat civil. Seria hora que el govern s'ho comencés a plantejar.

No caldria que fessin grans invents. Si els francesos estan prenent mesures serioses per defensar la seva llengua, perquè la consideren amenaçada, no fer-ho nosaltres és d'una absoluta irresponsabilitat (aquí ja no hi cap la paraula ingenuïtat). I mirem què fam els danesos, els alemanys, els suecs, els italians o els holandesos… només caldria copiar algunes de les mesures que prenen aquests països. L'obligatorietat de saber la llengua del país hauria de ser entesa com la més absoluta normalitat. Però aixì requeriria una inversió important per part del Govern, perquè per obligar s'hi hauria de posar els mitjans (hi ha països on s'obliga un cert reciclatge lingüístic, dins l'horari laboral, per exemple).

Tot depèn de la voluntat del Govern, que fins ara ha brillat per la seva absència

Tweet

L'espectacle que ens han donat els dos líders espanyols crec que és força il·lustratiu. Il·lustratiu, d'una banda, de les obsessions ultres del Mariano Rajoy, i de l'altra del navegar d'un Rodríguez Zapatero que no ha tingut la valentia ni d'abordar seriosament el tema de la negociació amb ETA, ni el tema de l'estructura de l'Estat. És com aquell que es tira amb tanta por de cap a la piscina que al final hi cau de panxa.[@more@]

Val a dir que com a mínim el representant d'ERC va ser clar en aquesta ocasió. Ja era hora que es digui amb veu alta a les tribunes de Madrid: "Som molts els qui no ens sentim espanyols". És veritat també que molts dels qui no se senten espanyols, després tampoc gosen fer el pas conseqüent: "Si no ens hi sentim, què hi fem anant amb ells?". Gaire bé sempre hi ha una por per resposta: por a afrontar una empresa que pot semblar impossible; por a entrar en una desestabilització econòmica del país; por a represàlies; por a espatllar una carrera política personal… 

Però ERC tampoc pot caure en el mateix parany que Pujol. Anar repetint sempre que si no ens hi volen ens n'haurem d'anar. I aquesta cançó repetir-la una i altra vegada. Com en el conte del llop, ja no s'ho ningú (almenys a les Espanyes) que algun dia direm prou i emprendrem una altra via.

Tweet

La història es repeteix fins a l'avorriment. Cada vegada que algú intenta pactar amb un govern espanyol se segueix el mateix procés. Primer es pacta i es dóna suport al govern de torn a canvi de bones paraules, alguna que altra foto i uns copet a l'esquena. En la fase següent, vénen els incompliments i els retards, que reben com a resposta una indignació aparent per la part catalana. La indignació es converteix en amenaça que no s'acaba de complir mai més, fins que es trenca el suport just al final de la legislatura quan ja no hi ha temps per a res. La mateix història només amb les sigles canviades. Pujol podria demanar drets d'autor.

[@more@]

Quantes vegades no hem sentit allò de "hem de buscar un encaix a Espanya". I en cas que aquest encaix no sigui possible, haurem de buscar-nos una altra via. En Pujol ho va repetir mil vegades, com també en Mas i en Duran. Per ara ho sentim també des del tripartit. Estem al final de la lagislatura, Zapatero ha incomplert les promeses una i altra vegada, s'ha rigut del president de la Generalitat (quan era Maragall), s'ha rigut d'ERC de qui va prescindir quan va creure que li sortia més a compte pactar amb l'Artur Mas, i ara se'n riu de tots plegats, negant-se a desplegar l'Estatut.

Està clar que, essent el darrer any, anirà allargant la història de manera ja no hi haurà temps de tancar cap negociació. I a esperar la nova legislatura. El nou govern, si té majoria absoluta torarà pel dret passant-se tot l'Estatut pel forro (sigui qui sigui el que tengui majoria absoluta), i si necessita el vot dels nacionalistes, CiU o ERC, tot serà començar de nou: primer demanar el suport a la investidura a canvi de bones paraules, després vindran els inconvenients i per al darrer any ens reservarem la rabieta.

Pojul deia allò de "peix al cove"… i a Madrid diuen "qui dies passa anys empeny"

Tweet

Cada vegada que hi ha un incident en els transports, és a dir dia sí i dia també, una de les primeres queixes que sentim dels usuaris afectats és la manca d’informació. Sembla que tan bon punt es produeix alguna anomalia desapareixen com per art d’encantament els revisors, informadors i personal de la companyia (de qualsevol companyia). I cal suposar que no és pas per un acte d’insubordinació dels empleats, sinó perquè és l’ordre que reben des de la direcció. [@more@]Qualsevol persona mínimament civilitzada pot entendre i acceptar les disculpes que es puguin donar davant de qualsevol situació, fins i tot en el cas que l’explicació sigui senzillament que hi ha hagut un error humà, de planificació o del que sigui. Però és aquesta covardia dels qui, essent-ne responsables, es desentenen dels problemes que ells mateixos han generat, la que genera més indignació. Però és que en el món de la política passa tres quarts del mateix. De ben segur que la majoria dels ciutadans afins a una ideologia poden entendre que a l’hora de la veritat hi ha unes dificultats reals per a aplicar aquests principis ideològics. I si rebessin les corresponents explicacions, sinceres i sense amagar el cap sota l’ala, probablement no hi hauria tant desencís ni tanta indignació pel que es considera una deserció dels dirigents. Però, no. Sovint, aquests prefereixen amagar les seves febleses, i anar justificant les seves accions, sempre a posteriori. Rara vegada veiem una anàlisi autocrítica, ni una rectificació, per més que els resultats siguin escandalosament negatius. En tot cas la culpa sempre és dels altres.   

Tweet

En tot missatge hi ha d’haver sempre un emissor i un receptor, a part d’un mitjà a través del qual el missatge va d’un lloc a l’altre. Hom podria suposar que la comunicació és així de fàcil: s’emet un missatge i aquest arriba al seu destí, ja sigui directament a través de la veu, ja sigui a través del gest o de la paraula escrita.[@more@]

Se suposa que l’emissor té la voluntat de comunicar alguna cosa, encara que a vegades pot comunicar involuntàriament; de la mateixa manera que el receptor pot ser que estigui amatent per a rebre el missatge, o simplement que li arribin missatges fins i tot sense que en sigui conscient. L’emissor se suposa que té mentalment clar el missatge que vol emetre, i que per tant sabrà plasmar-lo a través de la paraula o del gest; però això no sempre és així.

En política veiem sovint com s’emet un missatge i aquest arriba al receptor de forma molt diferent a com havia previst el mateix emissor. Pot ser degut a la incapacitat de l’emissor de plasmar el que vol emetre en una paraula o un gest adequat, pot ser degut a la predisposició del receptor a rebre un missatge d’una determinada manera, o pot ser que l’entorn i tot el que envolta el missatge faci que aquest arribi distorsionat. En qualsevol cas, l’emissor del missatge ha de saber plasmar-lo en gest o paraula, però també ha de saber com arribarà el seu missatge i com serà rebut. 

Dic això perquè ahir mateix hi va haver una reunió dels dirigents d’ERC amb els alcaldes del partit. La pretensió del missatge era clara: els dos líders, Carod i Puigcercós, junts amb els càrrecs electes. Però a través dels mitjans ha arribat a una majoria de la població tota una altra cosa: un episodi més de la tibantor dels dos dirigents. Alguna cosa està fallant, quan el missatge, fins i tot quan sembla que tot era políticament correcte, no arriba adequadament al seu destinatari.

Tweet

És evident que hi ha gent, i grups o organitzacions, que se senten més còmodes navegant contracorrent que portant el timó. Entenc que, des d'una opció com la d'ERC, no ha de ser fàcil compaginar els ideals i els principis que motiven l'acció política amb la realitat de compartir govern. Això exigeix un sentit d'Estat, una visió molt global de la nostra realitat per no deixar-se arrossegar ni per la quotidianitat del govern, amb totes les seves limitacions i frustracions, ni per les legítimes utopies.

Quan ERC no té definit un full de ruta per saber on anem i què hi fem al govern de la Generalitat, què hi fem a l'oposició del consistori barceloní, o què fem dels moviments socials que ens demanen anar més enllà, el pitjor que ens pot passar és que malbaratem totes les energies en lluites internes pel poder, que en el millor dels casos evidencien la incapacitat dels qui es postulen 

[@more@]

Tweet

És un tema recurrent, sobretot després d’unes eleccions, intentar donar la culpa a les regles del joc per justificar el propi fracàs. Que els polítics intentin manipular a favor seu aquest tema, ja s’entén; però costa més d’entendre que ho facin també els mitjans de comunicació i molts dels ciutadans que es queixen precisament dels polítics en general.

No seria en absolut més democràtic, ni més just, ni més engrescador, ni més lògic, que la llista més votada hagués de ser automàticament l’encarregada de formar govern.[@more@]En primer lloc, hem de dir que amb això no hi creu ningú, quan no els és favorable. Per exemple, des de sectors convergents s’ha posat el crit al cel pel fet que essent la llista amb més escons al Parlament no hagin pogut tenir la Presidència de la Generalitat. Però no dirien el mateix si la suma dels seus escons amb alguna altra formació hagués fet majoria, encara que haguessin estat, posem pel cas, els socialistes els més votats; per exemple, si s’hagués donat a l’Ajuntament de Barcelona. Aleshores probablement haurien sorgit socialistes deshonestos que dirien el contrari del que diuen ara. El PP s’exclama pel que ha passat a les Illes, però li sembla bé el que ha passat a Canàries.

Des d’un punt de vista de representativitat, el govern de la Generalitat, ara, té el suport de més del 50% dels diputats electes i dels vots. Si es fes aquest canvi en la llei electoral, ens podríem trobar que el govern de la Generalitat hagués tingut tan sols el 32% dels vots o el 35% dels diputats electes. I això seria més democràtic?

Naturalment que es pot canviar la llei electoral, però si es va en aquest sentit no serà ni per fer-la més democràtica, ni més justa, ni més engrescadora, ni més lògica. Establir unes normes de joc en què la llista més votada assumeix matemàticament la responsabilitat del govern (sigui de l’administració que sigui), crec que més aviat va en contra de la cultura democràtica. La societat és plural, molt més plural del que a l’hora de la veritat representen els partits polítics; i una llei així encara tendiria més a distanciar l’elector de l’opció política que considera millor, o la menys dolenta. Perquè és evident que aquest canvi forçaria que les aliances es fessin abans de les eleccions, diluint ja d’entrada el projecte de cada grup i sense poder dilucidar amb els resultats a la mà quin dels matisos existents al si de la coalició és el que prefereixen els ciutadans. L’actual tripartit, posem pel cas, per guanyar s’hauria de presentar en bloc davant l’electorat, de manera que jo no sabria si el meu vot serveix per donar suport a l’opció independentista o a l’opció més ecologista o a l’opció més espanyolista dels socialistes. I el mateix passaria, per exemple si es fes una aliança prèvia dels nacionalistes catalans CiU+ERC, perquè aleshores jo no sabria si el meu vot és per l’esquerra independentista o per la dreta més o menys sobiranista. En definitiva, tendiríem a un bipartidisme enormement empobridor i limitador de la diversitat real existent a la societat.

Una altra cosa és que la gent reclami als seus polítics que siguin clars sobre les seves preferències d’aliances, que compleixin amb els seus compromisos, etc. Però mirant el panorama municipal podrem veure que a l’hora de la veritat s’han donat governs i aliances amb totes les combinacions possibles. I també mirant els resultat podem veure com dissortadament són els mateixos ciutadans els qui exigeixen poc dels seus polítics: hem vist elements implicat en casos de corrupció que han tornat a guanyar les eleccions, gent que havia enganyat o incomplert les seves promeses i que ha tornat a tenir el suport dels ciutadans, i grups que han destrossat el territori però que mantenen el suport electoral.

Tweet

TEMPS DE PLUJA, la meva primera novel·la.

Va guanyar el Premi Valldaura de novel·la, memorial Pere Calders, que atorga l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès i la Universitat Autònoma. Editada pel servei de Publicacions de la Universitat de Barcelona.

[@more@]

Una història minimalista d'un home que s'ha passat la vida somniant poder ser lliure fins que s'adona que potser ja ha fet tard, i ja no li val la pena. Una història situada en un poble interior de principis del segle XX, plena de detalls d'una forma de viure i de parlar avui ja desapareguts.

http://publicacions.uab.es/llibres/fitxa_web_llibres.asp?ID=870

http://www.totselsllibres.com/tel/publi/displayComentarios.do?identificador=5a1b41c1-d946-24a-002b-17921553fcf4

http://www.babel.uab.es/cgi-bin/gateway?authority=2025-41980&conf=080000++++++++++++++

Tweet