Bloc de notes de Josep Romeu

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a:

http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

.El quart punt de la ponència es titula “El creixement del sobiranisme d’ordre pràctic”. Un aspecte interessant del primer paràgraf és el reconeixement que el catalanisme no és un moviment monolític i unívoc, que té varietat de tendències i que no es pot reduir ni a una sola força política ni a un sol sector social. Em sembla interessant perquè crec que no reconèixer aquesta pluralitat del catalanisme ha estat un dels grans obstacles per a avançar cap a objectius globals de país. Vull dir que, malauradament, han prevalgut sovint les visions tancades, contemplant la realitat unilateralment (com en determinats moments fa aquest mateix document que ara analitzem), com si fora de nosaltres no hi hagués cap altra opció vàlida i positiva per a aquests objectius de país.  [@more@]En aquest sentit, resulta innecessari que en el text es digui que és “avui” que no és un moviment monolític; a no ser que aquesta afirmació amagui la voluntat que pugui deixar de ser-ho. Si no és així, com voldria creure, l’acceptació d’aquest punt hauria de comportar un gir en les relacions entre els diferents grups polítics de caire catalanista, evitant desqualificacions i, sobretot, buscant els acords necessaris en els temes fonamentals. En l’apartat següent A.4.2 es fa un altre reconeixement important, el de la incapacitat del catalanisme per esdevenir la principal referència d’amplis sectors socials. I s’hi parla del “mite del catalanisme conservador” com a perjudicial per a la represa nacional. Totalment d’acord, sempre que s’assumeixi que les responsabilitats no són tampoc d’un sol partit, i que ERC també hi té la seva part de responsabilitat. És des de l’esquerra en general, amb la nostra col·laboració, que s’ha contribuït a generar la idea que la veritable confrontació en la societat catalana no era en funció de l’opció nacional, sinó en funció del caràcter més o menys progressista.  Tal com ja deia en un comentari anterior, el pacte tripartit podia ser la millor opció que podia triar ERC, però no pas, o no pas fonamentalment, perquè ens apuntéssim al bloc progressista enfront del bloc conservador, sinó perquè era la millor opció des del punt de vista nacional. Només cal veure les polítiques d’”esquerres” del govern central, de l’Ajuntament de Barcelona o de la Generalitat de Catalunya per entendre que la línia divisòria entre els dos blocs és molt més difusa que l’existent entre el bloc catalanista (sobiranista o nacionalista, com n’hi vulguem dir) i el bloc espanyolista.  Entendre això o, tal com diu la ponència, que “els objectius polítics del sobiranisme requereixen corrents de simpatia i complicitat que vagin més enllà de les sigles dels partits”, suposaria un gir important en la política d’Esquerra seguida fins ara. M’hi apunto, doncs.

Tweet