Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf.
Acaba aquest tercer punt dedicat a “L’Autodeterminació: el principi democràtic de la voluntat de la majoria” fent referència a la iniciativa de diverses entitats de la societat civil catalana per demanar que les institucions i partits reclamin que es transfereixi a la Generalitat la competència per a poder convocar Referèndums. Fantàstic. Aquest tema, com deia en un comentari anterior, ja ha estat rebutjat per les Corts espanyoles, però podem insistir-hi les vegades que vulguem. El text de la ponència remarca que la iniciativa és “d’alta intensitat pedagògica”. Potser sí, però sobretot és molt testimonial. I seria molt més pedagògic que fossin les institucions catalanes les que tiressin pel dret. I aquí potser ja no estaríem tan d’acord.
[@more@]
Els autors de la ponència adverteixen que “no pot derivar en una consulta per la via de fet” perquè consideren que es desvirtuaria de cara al futur el potencial d’aquest instrument democràtic. Si el que es vol dir és que no es pot fer a la lleugera, com aquell qui recull signatures o com sembla que va fer la Lliga Nord italiana, totalment d’acord. Bàsicament, perquè una consulta popular sobre el dret a decidir el nostre futur no la pot fer mai un partit o un grup de partits, sinó que ha de ser una iniciativa institucional i amb un ampli consens de partida per a celebrar-lo.
Ara bé. Tampoc hauríem de deduir que l’única via que tenim és la d’esperar a què disposem legalment de la competència per a celebrar consultes populars. Perquè aleshores ja podem esperar asseguts. Com deia abans, hem de preveure que en algun moment o altre haurem de fer el salt a la legalitat. I aquest és un dels moments. Encara que estic d’acord amb els ponents en què el referèndum ha de ser el final d’un procés i no l’inici. Per tant, primer cal preparar el camí, garantir els consensos necessaris, informar degudament la població, buscar-se complicitats a nivell espanyol i a nivell internacional, etc.
Però un primer pas que crec que sí que caldria contemplar bastant a curt termini és el de prendre’s la competència per a fer consultes populars. I aquí hi pot tenir un paper important la societat civil, però li haurien de tenir sobretot les institucions. Perquè una cosa és pensar en una convocatòria en la qual es demanés a la ciutadania que es pronunciés sobre com vol que sigui la nostra relació amb Espanya, és a dir una consulta sobre la conveniència o no de la secessió. És el que dèiem abans que això seria precipitat i podria fins i tot devaluar aquest instrument democràtic. Ara bé, una altra cosa seria, per exemple, que des del Govern de la Generalitat es fes una consulta popular, encara que no tingués base legal per a fer-la, sobre un altre tema d’interès per a la ciutadania. Des de Madrid s’exclamarien dient que una consulta així no té base jurídica i per tant no pot ser vinculant. Però si la Generalitat n’assumís el resultat, sentint-s’hi vinculada, ja hauríem establert un precedent. I encara un pas previ, seria una consulta popular sobre el dret o la legitimitat de la Generalitat per a convocar un Referèndum. Aquests passos entenc que, més precisats, caldria introduir-los en un hipotètic full de ruta cap a l’exercici del dret a decidir.
No havia vist que m’havies enllaçat. T’ho agraeixo i faig el mateix amb el teu blog.
Per cert, tens correu-e?.