Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

A propòsit del Procés Constituent (III)

abril 14th, 2013 · No Comments · Política catalana

El nou Procés Constituent es planteja  com una prioritat clara formar una candidatura de cara a les properes eleccions. Ja és positiu que es faci ara, que no hi ha cap urgència especial, i que no s’esperi a tenir una convocatòria electoral a la vista. També especifiquen els seus impulsors que no volen crear una força més, sinó ser un aglutinador de les existents. L’objectiu és més que lloable, i certament agosarat tenint en compte les experiències viscudes fins ara.

Quelcom de semblant va passar amb Solidaritat, i no va ser capaç de confluir ni amb Reagrupament que era l’altra força sorgida molt poc abans en unes circumstàncies i amb uns objectius molt similars. A partir d’aquí, es va constituir en un aglomerat de sigles i moviments pràcticament residuals amb una escassíssima incidència en la política del país. Aleshores, el dubte serà el mateix: a qui pretén aglutinar aquest Procés Constituent? Probablement, aquesta mateixa rèmora de partits i grups testimonials, amb SI al capdavant, s’hi pot apuntar de seguida perquè pot ser la seva única possibilitat de tenir una sortida electoral; però, a la vegada, la presència d’aquests grups pot ser un fre perquè s’hi sumin altres organitzacions més consolidades. Ideològicament, segur que la nova plataforma coincideix molt més amb la CUP que amb cap altre partit polític, però és que la CUP ja es va crear amb aquest objectiu aglutinador l’esquerra independentista radical. És molt difícil pensar que IC-V i ERC vulguin apuntar-se al carro; primera perquè la seva praxi política, fins ara, ha distat força dels plantejament que fa el manifest de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras, amb temes que no han estat mai al programa d’aquests partit com ara la nacionalització de la banca, i segona perquè difícilment renunciaran a les seves sigles, a no ser que es considerés que hi ha una situació d’emergència nacional. Per al bé de la nova iniciativa, l’ideal seria que no s’hi adherissin grups polítics sinó persones a títol individual per tal de forçar després les direccions dels partits a formar una candidatura unitària

És possible que les properes eleccions catalanes tinguin un caràcter molt especial, perquè la situació de pressió d’Espanya contra Catalunya haurà esdevingut insostenible. I és possible que es plantegi la possibilitat d’una gran coalició per tal que les eleccions siguin també un plebiscit per la independència. Si no es donés aquesta situació d’emergència nacional, probablement els partits tradicionals no estarien interessats en participar en una plataforma unitària; i si realment es veu aquesta urgència sembla molt més fàcil d’arribar a una gran coalició a través d’un pacte entre partits que no pas a través d’una plataforma molt assembleària. I podríem tornar-nos a trobar amb una iniciativa molt lloable, però amb una incidència real molt feble.

Tags:

A propòsit del Procés Constituent (II)

abril 13th, 2013 · No Comments · Política catalana

Acostumem a dir que sempre és benvinguda qualsevol iniciativa que ens faci avançar cap a l’objectiu de la plenitud nacional. I si fos pel nombre d’iniciatives sorgides, faria molt de temps que seríem un país lliure. De la mateixa manera que som el país del món amb més premis literaris per habitant segur que també ostentem el liderat en nombre d’associacions, entitats i moviments de tota mena. I és que, massa sovint, després d’haver-nos malfiat de mil iniciatives anteriors a la nostra, tot d’una pretenem tenir la idea genial i definitiva, i esperem que els altres sí que confiïn plenament en la nostra.

Benvinguda la nova proposta de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveras de crear un Procés Constituent amb voluntat d’esdevenir una plataforma unitària de tots aquells sectors que volen un país lliure i un país més just i solidari. Ells mateixos ja admeten que la proposta no sorgeix per a crear un estat d’opinió favorable a l’exercici del dret a decidir, sinó que partint de la base que ja hi ha una majoria favorable la seva proposta pretén servir d’aglutinador de les diferents iniciatives existents. En principi, la cosa sona prou bé si no fos perquè el nou moviment sorgeix sense haver considerat prèviament la validesa dels ja existents; i, un cop creat, es pot convertir en un moviment més en el ja prou triturat panorama polític català. De fet, quan es van crear les CUP, ja pretenien ser això: unes Candidatures d’Unitat Popular, amb uns postulats molt similars als que presenta ara aquest Procés Constituent. Solidaritat Catalana va sorgir en un moment en què, davant del desconcert d’aquella Esquerra, semblava que calia crear una nova força que sumés l’independentisme conseqüent. Tot just fa un any que es va crear l’Assemblea Nacional Catalana, amb el mateix objectiu aglutinador, encara que en aquest cas es centra bàsicament en la qüestió nacional, i deixa més de banda els aspectes de caràcter social o ideològic. I fa relativament poc també es va crear una mena de Coordinadora de Plataformes i Moviments per la Independència.

És evident que, per més partits, plataformes i moviments que hi hagi, no n’hi haurà cap que ens satisfaci al cent per cent. Però tampoc arreglem res creant-ne una de nova a la nostra mida, perquè tindrà igualment les mateixes reticències per molta altra gent. I tant de bo que aquest Procés Constituent sigui tot un èxit. Faltaria saber si l’ANC s’hauria d’integrar en aquesta nova plataforma, que jo crec que no, o si és aquesta la que s’ha d’integrar a l’ANC; si la Coordinadora de Plataformes i Moviments per la Independència, que ara mateix no inclou l’ANC, s’ha d’integrar al Procés constituent o si pretendrà que el Procés Constituent s’integri a aquesta Coordinadora. Em sembla que ara mateix tenim una eina que està funcionant, com és l’ANC, i convindria salvaguardar-la de tots aquests moviments que tenen un component més ideològic com la iniciativa de la Teresa i l’Arcadi.

Tags:

A propòsit del Procés Constituent (I)

abril 12th, 2013 · No Comments · Política catalana

En sentir la proposta de la Teresa Forcades i de l’Arcadi Oliveres sobre la impulsió d’un moviment unitari cap a un procés constituent, i llegint el seu manifest, la primera reacció que se m’acut és la de felicitar-los per la iniciativa i córrer a formalitzar la meva adhesió. Els seus arguments em resulten del tot convincents. Tenim un país condemnat a la depauperació econòmica mentre es mantingui dins d’aquesta Espanya que ens odia amb tota la seva ànima, i estem gestionant el país i els nostres recursos de la pitjor manera possible a base d’afavorir els grans interessos econòmics i de deixar sense cap protecció els més febles.

Suposo que és una reacció semblant a la que ja he tingut en d’altres ocasions davant d’iniciatives que em semblaven plenament justificades, absolutament justes, i sobretot urgentment necessàries. Sense anar a remuntar-nos massa enllà en el temps, recordo mobilitzacions com la del No a la guerra, la manifestació del 10 de juliol, la creació de Solidaritat Catalana, l’Assemblea Nacional Catalana i la magna manifestació de l’11 de setembre. No necessito saber quina és la posició oficial del meu partit per adherir-me i col·laborar en el que pugui amb causes i moviments com aquest. A més, la proposta del Procés Constituent lliga plenament amb la doble aspiració de molts catalans, i és del tot coherent per als qui hem militat sempre a favor de l’alliberament nacional des d’una perspectiva d’esquerres. Volem decidir el nostre futur, oi tant com sí. I no només volem decidir com s’ha d’organitzar políticament aquest país, a partir de l’exercici del dret a l’autodeterminació, sinó que també volem decidir com volem que sigui aquest país, més just, més solidari, més respectuós amb els drets de les persones i amb el medi.

Tot just s’ha fet una primera crida. Tot està per fer, i de moment les portes són obertes a tothom. El projecte és engrescador i pot coincidir amb el pensament majoritari del poble de Catalunya. Els mateixos impulsors ja deixaven anar una primera prevenció, coneixedors de les dificultats de bastir un moviment clarament unitari sense caure en les lluites internes, les ambicions personals i les pugnes partidistes. Jo també tinc els meus dubtes sobre l’èxit de la iniciativa, i vull formular-los no pas per aigualir les esperances sinó per a prevenir-ne els perills.

Tags:

El TSJC, un pas més en l’estratègia popular

abril 11th, 2013 · No Comments · Llengües, Polí­tica Espanyola

Quan algú parla de la imparcialitat de la Justícia, se suposa que porta alguna copa de més, no té ni idea del que està dient, o és d’una mala fe i d’una deshonestedat impresentable. El Partit Popular en la seva obsessió malaltissa d’eliminar la llengua catalana, no té cap mania a l’hora d’utilitzar tots els recursos que estan al seu abast; i la Justícia n’és un. Davant de les reclamacions estrictament polítiques de dirigents de grups minoritaris a Catalunya, el TSJC va dictaminar que calia respectar el dret dels alumnes que escollissin el castellà com a llengua d’ensenyament. Un dictamen en contra de la legislació vigent, quan almenys teòricament, els jutges haurien de limitar-se al compliment de la llei. El TSJC no és ningú per a judicar si una llei és o no és adient.

 Però és que l’estratègia del Partit Popular i en general del nacionalistes espanyols no els va sortir bé, perquè si bé l’any passat hi va haver 106 peticions per a escolaritzar els fills en castellà, el que representa un percentatge molt residual, aquest any només han estat 17 famílies les que han demanat escolaritzar els fills en castellà. A la vista d’aquest fracàs, que posa en evidència que ni els mateixos dirigents populars o de ciutadans han seguit la seva consigna (encara que molts deuen portar els seus fills a l’escola privada), han posat en marxa un altre procediment. Ara fan dir a la Justícia, a aquest TSJC, que tan sols hi hagi un nen que reclami el dret a ser escolaritzat en castellà, automàticament queda negat a la resta d’alumnes el dret a ser escolaritzats d’acord amb la llei vigent, és a dir en català. L’argument que donaven per a atendre les peticions d’escolarització en castellà era que, essent el castellà oficial igual que el català, hi havia d’haver un tracte també igual i que no es podia conculcar el dret d’aquell nen a rebre l’ensenyament en la llengua que escollís.

 Doncs, bé, ara aquest mateix tribunal diu exactament el contrari del que deia abans; ara ja no s’ha de respectar el dret de cada nen a ser escolaritzat en la seva llengua, com deia, sinó que el dret dels catalanoparlants queda automàticament conculcat pel sol fet que hi hagi un sol nen que reclami ser atès en castellà. Com que l’argument de la llibertat individual no els ha funcionat per als seus objectius polítics, ara se n’inventen un altre de més aberrant com és aquest. Estem parlant a diari del tema de la corrupció: no és que també hi hagi corrupció a la Justícia posada al servei d’una causa ideològica, sinó que aquesta Justícia és putrefacta, i la corrupció no hauria de tenir cabuda en un estat català independent.

Tags:

Alsàcia, un referèndum perdut

abril 10th, 2013 · No Comments · Internacional

El referèndum que ha tingut lloc aquest passat cap de setmana a l’Alsàcia francesa ha passat força desapercebut. No és pas que fos una consulta de caràcter sobiranista, jo diria que ni tan sols autonomista, però podia servir com a primer pas per a reconèixer l’existència d’una regió amb unes característiques pròpies, ja que la seva població és d’origen germànic i parla un dialecte de l’alemany. L’Alsàcia, al llarg de la història ha alternat la seva pertinença a França o a Alemanya, en funció del guanyador de cada enfrontament bèl·lic.

El que es demanava en el referèndum era tan sols la unificació administrativa dels dos departaments que conformen l’Alsàcia, l’Alt Rin i el Baix Rin. Però a ningú escapava que l’existència d’un Consell únic alsacià podia ser l’embrió del reconeixement d’aquesta singularitat, mai acceptada pels francesos. S’explica que en un programa televisiu, un “expert” en temes lingüístics feia notar que allà, a l’Alsàcia, potser per la proximitat amb Alemanya, es parlava un francès ben rar; tan rar que era inintel·ligible per a la resta de francesos; i tan rar que els alemanys sí que el podien entendre; però, evidentment i del tot indiscutible, allò que parlaven era francès. Tot i que les enquestes auguraven un triomf del Sí, el cert és que la participació ha estat molt baixa, per sota del 40%, i que el No ha guanyat a l’Alt Rin, mentre que el Sí ha guanyat, encara que per sota del mínim exigit, al Baix Rin. Per tant, no prosperarà la proposta de fusió que, segons els seus impulsors, havia de servir per a simplificar l’administració, estalviar recursos i poder assumir competències del Govern de París. Hi estaven a favor el centredreta de l’UMP i el centreesquerra ecologista, amb els socialistes dividits i l’oposició frontal tant de l’extrema dreta del FN com del Front d’esquerres, amb el mateix argument de no posar en perill la unitat de la República francesa.

Objectivament, l’existència a Alsàcia d’una realitat lingüística, cultural i històrica sembla fora de dubtes. No és pas que el Govern de París hagi estat especialment curós en protegir i respectar aquest fet diferencial, però, a diferència d’aquí, sempre ha tingut més mà esquerra a l’hora d’assimilar els diferents pobles que conformen la França actual. I és que, encara que sovint definim el concepte nació com quelcom substancial que forma part de la naturalesa d’una col·lectivitat, a diferència de l’estat que no deixa de ser una organització política que pot canviar en qualsevol moment, el cert és que la consciència dels pobles no és immune a les pressions del poder assimilador.

Tags:

Com es pot ser tan barrut?

abril 9th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

El President del Govern espanyol continua enrocat en la pocavergonya més delirant. En la seva reunió amb el Primer ministre britànic, i per tal de marcar distàncies, ha tornat a afirmar la diferència entre el procés escocès i el català perquè, segons ell, el referèndum escocès es farà “d’acord amb les lleis”.  Mentre que el català, també segons ell, es faria al marge o en contra de les lleis espanyoles.

Però, quina bajanada és aquesta? Es pot ser més cínic? El referèndum escocès es farà perquè el Govern britànic ha cedit al Govern d’Escòcia la competència que té atribuïda de convocar referèndums d’aquesta naturalesa. La legislació britànica i l’espanyola, en aquest àmbit, no són pas tan diferents. És més, probablement, la nostra legislació té molts més mecanismes per a convocar la consulta legal que no tenia al seu abast el Govern escocès. El recurs emprat allà de traspassar la competència del Govern central a l’autonòmic podria ser emprat aquí exactament igual que a Escòcia; tot és qüestió de la voluntat democràtica que sí que ha demostrat el Govern britànic i que no té res a veure amb l’autoritarisme de l’espanyol. Però, es que queda encara el recurs d’emprar la pròpia legislació catalana, basant-se en la nova llei de consultes que està elaborant el Parlament de Catalunya, perquè la voluntat del Govern català és justament la de celebrar la consulta de forma legal; si el Govern espanyol es nega a traspassar les competències atribuïdes a l’Administració central en aquesta matèria, es podria fer a partir de la llei catalana.

 Però és que aquest mateix President que diu que a Escòcia el referèndum es farà “d’acord amb les lleis” és el mateix que ja ha avisat que boicotejarà qualsevol proposta legal que pugui sorgir de Catalunya de cara a la celebració de la consulta. És a dir que el mateix que posarà tots els impediments perquè la consulta es faci legalment és el que després s’excusa dient que aquí no es pot fer perquè no és legal (perquè ell impedeix que sigui legal). Ës el mateix recurs que empraven dictadors com Franco o com Pinochet quan afirmaven que ells ja estaven d’acord amb la participació ciutadana en la vida política, només que ho havien de fer d’acord amb les lleis; i les seves lleis deien que estava prohibit.

Tags:

El BCE preparat per si empitjora

abril 8th, 2013 · No Comments · Economia, Internacional

Les declaracions dels màxims responsables de l’economia europea acostumen a ser, com a mínim, surrealistes. Sovint es presenten amb aires salvadors per a desfer els embolics i desencerts dels polítics de torn i proposen unes mesures que, aplicant la lògica més elemental, no fan sinó empitjorar la situació. Tots els països que han estat rescatats amb la intervenció de la troika, lluny de sortir del pou on semblava que havien caigut, s’han enfonsat encara més, i han precisat nous rescats i noves condicions que, en una espiral diabòlica, auguren un futur encara pitjor.

La setmana passada era el president del Banc Central Europeu, l’italià Mario Draghi, el qui deixava anar una d’aquestes declaracions que, a part de no aportar res de nou, serveixen això sí com a excusa als “mercats” per a pressionar encara més les economies més febles. Seguint la línia de les declaracions d’altres dirigents europeus, després de dir que “Xipre no és el model a seguir” s’afanyava a dir que en el futur els bons i els grans dipòsits haurien de contribuir al rescat; és a dir, que Xipre sí que pot ser un model a seguir. I un cop establert el principi que els dipòsits bancaris poden ser requisats en qualsevol moment, encara que sigui sota el simulacre d’una taxa especial, ningú pot garantir que el límit dels 100.000 euros aplicat en el cas de Xipre no es pugui modificar a la baixa. Les grans fortunes gaudeixen d’una legislació específica que preveu l’existència de paradisos fiscals (o és que hi ha algú que es creu que els paradisos fiscals no són perfectament controlats i interessadament sostinguts?), mentre que els qui queden més desemparats sempre són els qui amb molt d’esforç havien aconseguir estalviar un fons per al seu futur.

Però les declaracions de Draghi tenien el seu punt més àlgid quan afirmava que el BCE està “preparat per actuar si l’economia de l’eurozona empitjora”. ¿És que considera que la situació no és prou crítica com perquè el BCE comenci a prendre mesures per a redreçar l’economia? La primera mesura a prendre, està clar, seria fer un gir de 180º en relació al que s’ha fet fins ara. ¿Què ha de passar perquè les institucions europees considerin que l’economia de l’eurozona necessita un cop de mà per a redreçar-la? No és pas que no coneguin el drama particular que viuen milions d’europeus, especialment en aquells països on ells mateixos han imposat unes condicions suïcides, condemnant-los a la pobresa i a la desprotecció més absoluta, sinó que consideren que la situació no serà greu de veritat fins que no afecti les grans fortunes i els grans interessos econòmics. Us sona la història del Flautista d’Hamelin? El rei no va començar a actuar fins que les rates van envair també el seu palau.

Tags:

Ens hem begut l’enteniment?

abril 7th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

De ben segur que hi ha coses que se’ns escapen als qui seguim la política des de la barrera, a partir del que ens expliquen els mitjans de comunicació i poca cosa més. Hi ha reaccions i decisions preses pels polítics que, d’entrada, ens poden semblar fora de lloc, inversemblants o senzillament errònies, perquè ens falta alguna dada. Penso, ara mateix en les declaracions de l’Oriol Junqueres afirmant que si algú es creu que ERC avalarà una retallada de 3.200 milions en els pressupostos de la Generalitat  és que s’ha begut l’enteniment.

Aquell 25 de novembre els espanyols pretenien presentar el resultat electoral com una derrota del sobiranisme pel fet que Artur Mas havia perdut suport electoral; evidentment, callaven que el suport perdut per CiU l’havia guanyat ERC, de la mateixa manera que el  perdut per SI l’havia guanyat la CUP. Des d’una òptica nacional, els nacionalistes espanyols anaven errats, no solament perquè al Parlament hi havia a partir de les darreres eleccions més partidaris del dret a decidir, sinó perquè s’havia produït una radicalització del vot independentista. Però, compte, perquè l’anàlisi dels espanyols no era tan erroni si les forces sobiranistes no són capaces de fer un front comú.

Encetant el procés democràtic cap a l’exercici del dret a decidir, no podíem esperar del nacionalisme espanyol cap altra cosa que l’amenaça, el xantatge i, per suposat, l’ofec econòmic. Per tant, quan CiU i ERC pacten un full de ruta concret que ha de culminar el 2014 amb la celebració de la consulta, s’havia d’entendre que fins llavors el Govern espanyol incrementaria les agressions contra Catalunya, de manera que ens havíem de preparar per passar un parell d’anys com a mínim en una situació crítica. I tot just estem al començament. Aquesta situació crítica inclou subsistir amb uns pressupostos d’emergència o arriscar-se al tancament definitiu de l’aixeta, per part de Madrid, si no complim amb el sostre de dèficit imposat. I això no ho podien obviar ni CiU ni ERC.

Tots estem contra les retallades, però honestament no es pot clamar contra les retallades sense aportar una alternativa: per al PP, l’alternativa és abandonar la via sobiranista amb el compromís per part seva de continuar amb l’ofec econòmic de Catalunya, amb les retallades, i una negativa rotunda a qualsevol fórmula de finançament mínimament justa; per als socialistes, es continua plantejant la utopia (perquè ja ha estat rebutjada tant pel PP com pel PSOE) de la via federal, que en tot cas tampoc serviria per resoldre el problema immediat del pressupost per aquest any; una posició semblant a la d’IC-V, que apostant per una mena de pacte fiscal, tampoc diu com resoldria el finançament del 2013; i tampoc és tan diferent el paper que li toca fer a ERC, ja que el seguiment fil per randa del procés sobiranista pactat amb CiU amb la consulta del 2014 tampoc resol la urgència d’aprovar uns pressupostos de forma immediata. Fins i tot l’alternativa de proclamar unilateralment la independència, amb la majoria existent al Parlament, o la convocatòria urgent d’una eleccions plebiscitàries, tampoc resoldrien la situació per als propers mesos.

Tinc la impressió que el PP ens està guanyant el terreny, comença a fer-nos perdre els estreps, forçant escollir entre l’alternativa precipitada d’una declaració unilateral d’independència o la claudicació de les aspiracions sobiranistes. I ara justament no és el moment ni per a perdre els estreps ni per a beure’ns l’enteniment.

Tags:

Les raons de l’”escrache”

abril 6th, 2013 · No Comments · Economia

Sentir l’Ada Colau defensant les accions anomenades “escrache” em resulta del tot convincent. ¿Com és possible que ens sembli més reprovable un cert assetjament contra dirigents polítics que l’assetjament, permès o tolerat per aquests polítics, contra famílies senceres a les quals es nega el dret a la vivenda? ¿Com es pot entendre que un ministre digui que no compleix amb els seus compromisos ni amb l’Estatut “porqué no hay dinero, señores”, i en canvi no es pugui entendre que per la mateixa raó de manca de diners no pugui complir amb el banc una família que, sense feina, ara no pot pagar la hipoteca?

No seré pas jo, doncs, qui qüestioni els mètodes utilitzats per la PAH per aconseguir uns objectius absolutament justos i de sentit comú: aturar els desnonaments de famílies sense recursos. Davant de la disjuntiva entre el dret del banc a cobrar les quotes de la hipoteca i el dret fonamental a la vivenda, sembla del tot irracional dir que cal prioritzar el dret a cobrar uns rebuts a base de deixar al carrer famílies senceres, sabent a més que el pis quedarà buit i probablement abandonat. Sí que és cert que l’”escrache”, com a eina habitual de reivindicació, no seria admissible en la mesura que vulneraria el principi de representativitat política sorgida de les urnes. Només cal imaginar què podria passar si, davant de qualsevol conflicte d’interessos, els partidaris d’una i altra opció s’apliquessin mútuament la tècnica d’assetjament personal que implica l’”escrache”.

Per als poderosos, la llei ja té previst que, per més elevat que sigui el deute d’una empresa, mai s’arriba a l’extrem de deixar al carrer, sense sostre, a l’empresari; l’empresa pot fer fallida, es poden embargar determinats béns particulars, però deixant un forat econòmic escandalós, l’empresari resta encara amb un gran patrimoni personal. Per tant, entenent que es tracta d’una situació excepcional i  no generalitzable, no crec que siguin reprovables les accions de la PAH quan es tracta de combatre unes situacions realment excepcionals, tremendament injustes i d’una gravetat extrema.

Tags:

Dramàtic i d’alt risc

abril 5th, 2013 · No Comments · Política catalana

En una cosa sí que poden estar d’acord tots els qui acceptin analitzar la situació que viu el país tocant mínimament de peus a terra: la situació és dramàtica, d’emergència nacional que deia el president Mas. El Partit Popular s’està sortint amb la seva d’ofegar el país econòmicament i de portar-lo a la fractura social, perquè és ben conscient que l’austeritat que imposa (mentre l’estat continua amb una disbauxa indecent) representa liquidar no només l’Estat del benestar sinó els mínims estàndards de subsistència per a molta gent, i per tant la fallida de l’Administració catalana.

Al Partit de la Sanchez Camacho li importa ben poc arruïnar les empreses catalanes, i no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora d’admetre que ells, els populars, mantindran l’hostilitat econòmica envers Catalunya mentre no es renunciï al projecte sobiranista.

 

Davant de les amenaces i el xantatge més vil, és lògic que a alguns els tremolin les cames i vulguin fer-se enrere, sobretot a aquells que entenien la política no pas com un servi al país sinó com una forma de servir-se’n. A aquests, l’únic que se’ls pot demanar és que s’apartin de la vida política per tal de no esdevenir traïdors. Ens hi estem jugant el futur, la supervivència com a país. Ningú podria al·legar que es pensava que fent marxa enrere el Govern espanyol tractaria millor Catalunya, ni des del punt de vista econòmic ni en el lingüístic i ni en l’identitari; l’única cosa que compleix el Partit Popular són les amenaces. I, per ells, un signe de debilitat seria l’oportunitat d’or per abraonar-se definitivament contra Catalunya. Només tenim una possibilitat per a sortir-nos-en, que és la de la sobirania, la de poder disposar dels nostres recursos que serien més que suficients per a sortir de la crisi i no haver de patir més retallades. I el camí ja està marcat.

 CiU i ERC han fet un pacte de país transcendental, si el porten a terme. Però que pot ser letal, tant per al país com per a aquests partits, si a darrera hora es fessin enrere o el trenquessin per motivacions partidistes. Ningú entendria res si després del camí recorregut es cedís a les amenaces i al xantatge del nacionalisme espanyol. El desànim seria majúscul, i la desbandada de l’electorat imparable; cap a totes les direccions. Mentre que l’èxit del procés endegat obriria una porta d’esperança i d’engrescament general  del país, que es traduiria també en un reconeixement dels seus impulsors. La situació és dramàtica i d’alt risc, però el pitjor que pot passar quan s’està fent un gran salt es desdir-se’n a mig, perquè aleshores la trompada està assegurada.

Tags: